MONDO ROTONDO: Tren de mitjanit direcció Orient

Dia 175: Bournemouth - Barcelona

2009-12-31T09:00:00.004+01:00

Róda el món i torna al born.
Fi del viatge. Darrer dia en ruta. Acabar per tornar a començar. El meu viatge al voltant del món viu el seu darrer suspir: avui l'enterraré en una cerimònia íntima on només jo i els meus records hi assitirem. Hi haurà alguna llàgrima, segur que sí; però sobretot hi haurà milers de somriures, centenars de rialles. I molta nostàlgia.

Em llevo a quarts de nou. Bournemouth em mira amb cara de son i amb un nus a la gola. No tornaràs?, sembla preguntar-se. No ho sé, crec que no, penso en veu alta. Recullo les coses per darrer cop, fent els mateixos gestos, les mateixes rutines, els mateixos mecanismes automàtics que he fet els darrers mesos quan era hora de recollir la casa i marxar a buscar uns altres sols, uns altres sons. La motxilla és plena de records i roba bruta, en perfecte harmonia. Obro la porta de l'habitació i m'acomiado cerimoniosament. Baixo les escales carregat de sensacions ben extranyes i agafo velocitat empès per la inèrcia de l'adéu. Vaig baixant avall, avall, avall fins a topar-me amb mi mateix, pujant unes escales ben similars ara fa gaire bé sis mesos en un hotelet de Paris: era la meva primera nit del viatge, la primera vegada que trepitjava el món pujat sobre la meva estora voladora i solitària. Era la primera passa cap a l'Est, cap al més enllà, cap a la felicitat.

- Han passat cent setanta cinc dies- li he dit al meu mirall.
- Gairebé sis mesos! - m'ha respòs, impressionat-. Seguiries viatjant?
-Seguiria viatjant.

Però he decidit tornar a casa. Ni les circumstàncies ni els lligams ni les nòmines han estat arguments per fer-me tornar a casa. Únicament la meva voluntat ha estat escoltada. Reflexiono, penso, m'aturo. Sóc jo qui ha decidit donar per acabada aquesta aventura i n'estic orgullós. Vaig ser jo qui va decidir marxar. He estat jo qui ha decidit tornar. Barcelona m'espera.

Abans d'agafar l'avió, passejo la meva nostàlgia anticipada pels carrers freds i desangelats de Bournemouth, cementari d'emocions, trampoli de sensacions. M'acosto tot caminant fins al Pier i m'hi estic un parell d'hores mirant el ritme pausat de les ones i el blau lluminós i cegador del mar. Diapositives de mil colors passen davant meu i cent mil barquetes de records apareixen a l'horitzó. Estic content.

Abandono la platgeta de Bournemouth, menjo alguna cosa i enfilo carrer amunt per recollir la motxilla i anar cap a l'aeroport. Però, enlloc d'anar per l'avinguda principal directe cap a l'hotel, un potent camp magnètic em transporta per carrerons secundaris sense que ni jo ni la meva voluntat puguem fer-hi res, com si una gegantina i invisible cinta transportadora em dugués per on ella vulgués, sense oportunitat de desviar-se ni un centímetre de la ruta marcada. Camino a cegues pel centre de la ciutat, seguint un instint, un somni, un perquè. Finalment, quan hi arribo al davant, la força magnètica que em teledirigeix cessa. Però jo ja estic atrapat. Em trobo a les portes d'una gran llibreria de viatges en plena liquidació d'existències. El cant de les sirenes ressona amb força i ve de l'interior. Entro. Evidentment que hi entro.

Sí, ho confesso, he passat les darreres dues hores del meu viatge... en una llibreria de viatges. He estat documentant-me, deleitant-me, gaudint de milers de guies que dibuixen en les seves pàgines trajectes infinits, trens plens de màgia, pobles plens de vida. He gaudit bussejant de nou per paisatges desconeguts i he notat, un cop més, aquell pessigolleig tan intens que sents a la boca de l'estòmac quan descobreixes que encara hi ha tantes i tantes coses per descobrir. He sortit d'allà amb un parell de guies sota el braç. De quins països? Ho haureu de descobrir en el proper blog.

De Bournemouth a Girona hi ha tot un món però només una hora i quart de trajecte en avió. Sense pràcticament adonar-me he creuat el darrer bassal d'aigua que em separava de casa, el darrer escull, la darrera frontera. A les set de la tarda del meu 175è dia de viatge, dimecres setze de desembre, he aterrat a Catalunya, cinc mesos i vint-i-dos dies després d'agafar el tren a l'Estació de França, direcció est. Benvingut a casa, m'ha dit una veu coneguda.

És fosc quan el tren m'ha deixat a Sants. Aquí vaig agafar el primer tren que em va dur a la casella de sortida, l'endemà de Sant Joan. L'Estació està exactament igual que uns mesos enrere. Aquell rètol mig torçat que anunciava la liquidació per jubilació de la joieria del vestíbul segueix allà, encara mig torçat. El tren que va a Maçanat, via 3, Maçanet, via 3, continua sortint a les 21.24. Com sempre. Com abans. La gent que tragina maletes i malsons continua sense somriure: caminen mirant el terra, amb por a descobrir nous móns en rostres desconeguts. Tot continua igual. Res s'ha mogut de lloc. Res ha canviat. Segueixo endavant i passo per davant d'un aparador de llums blavoses on les imatges reboten amb estoïcisme i exactitud. M'aturo. Alço els ulls i m'hi veig reflectit. Somric. Ara ja sé que no tot éstà igual que abans: hi ha coses que sí que han canviat.

Camino a poc a poc per l'estació en direcció a la sortida, que continua allà on la vaig deixar. La porta s'obre i es tanca de manera automàtica i quan s'obre, deixa veure els carrers de la ciutat. Els carrers de la meva ciutat. Abans de creuar aquella darrera frontera sense control de passaports, respiro fons i agafo forces. A pocs metres de distància es veu ja el tràfic somort de la gran ciutat i una mica més enllà hi viuen els meus records, els meus amics, la meva família, la meva vida. Quan surti per aquella porta i trepitgi novament els carrers de Barcelona, el contador es posarà a zero de nou, el cronòmetro començarà a comptar. La vida tornarà a començar. Som-hi.

Dia 174: Bournemouth

2009-12-27T20:18:00.003+01:00

Té disset anys i tota la vida per davant. Veu la vida com una autopista diàfana plena de portes entreobertes a punt per empenyer-les i creuar el seu dintell. Té cinc mil portes, cinc mil sortides per escapar d'un camí que encara no està marcat, per seguir una vida que encara està per escriure. Fa goig veure'l. Somriu, com somric jo ara, com he somrigut jo aquests cinc mesos i mig de viatge en solitari. Somriu de felicitat, d'estúpida i addictiva felicitat per la descoberta de nous mons; somriu per les pessigolles que fa el futur sota la barbeta, per l'alegria que dóna disposar lliurament d'un xec en blanc, d'una extensió immensa de neu verge llesta per ser trepitjada, per tenir davant seu una platja oblidada de sorres blanques per on encara no ha passat mai ningú.

Tu que somrius tant, li he dit, acompanya'm avui per Bourbemouth. I ell, o jo, ja no sé qui, ha dit, d'acord, però recorda que ets tu qui m'acompanya a mi, i no el contrari.

- D'acord, d'acord -li he dit de seguida, per evitar discutir de semàntica quàntica tan aviat al matí- . El que tu diguis. Som'hi.

I aquest marrec de disset anys, aquest explorador de móns universals i innocents que va estar per aquestes contrades fa més de divuit anys, m'ha agafat del bracet i, amb un crit engrescador i ple de vitalitat adolescent, m'ha empès carrer avall tot fent saltirons.

Bournemouth segueix tenint aquell aire inconfusible de vila marinera al bell mig de la campinya anglesa, una barreja explosiva que m'ha atrapat amb els tentacles de la nostàlgia. He baixat per un carrer comercial de formes sinuoses que anava menant cap al down town, pavimentada zona comercial d'absolutes gangues de temporada, escenaris congelats de temps pretèrits. Un cop al bell mig de l'ou, nadant en ple rovell, un carreró insignificant s'obre pas cap a la Square, epicentre neuràlgic d'aquest poble amb ínfules de ciutat balneari. Des d'allà, un parc verd i urbà, seu de concerts d'estiu, glorietes abandonades i petons oblidats, inunda la memòria amb onades de vells moments. I quan el parc acaba, la platja. I allà, el pier.

El Pier de Bournemouth és la seva Torre Eiffel, el seu Taj Majal, el meu Dorado. La seva silueta allargada i prima penetrant la mar salada dels meus records punxa la memòria amb esclats lluminosos i focs artificials. El nano m'avança. Camina amb la boca oberta per les fustes velles de la plataforma, mirant sempre endavant, mai enrere. Jo el segueixo amb la mirada i contemplo com s'abraça emocionat a una onada d'amics apareguts del no res, gotes d'aigua d'antigues cares gravades en foc a la sala de retines. Pausa vital. Rebobinem la vida.

- Marxem! - crido - Anem cap a Poole.

Poole és un municipi independent cosit sense costures a la platgeta de Bournemouth. És aquest el punt de trobada de les meves inquietuds, del meu tarannà; el lloc de reunió de la meva forma de ser, dels meus somnis i dels meus anhels. Les nits d'estiu eren de Bournemouth, amb la seva platja, les seves casetes de pescadors i els seus parcs amagats, però els dies de canícula britànica eren de Poole, amb la seva Acadèmia d'art i confecció vital, amb les seves residències de llibertat, amb els seus carrers de muntanyes russes a l'anglesa i la seva barreja de nacions i nacionalitats. Poole, antiga capital imperial en el mapa del meu passat.

Hi arribem tots dos a migdia, en el mateix autobús de dos pisos que tantes vegades havia vingut a buscar-me durant les tardes adolescents. Passo de llarg del centre i m'acosto al Pub on tots els capvespres eren revetlles de Sant Joan, capella ardent d'un passat que jau de cos present davant meu, al costat d'un Bowling que es conserva com si per ell no haguessin passats els anys.

Entro a prendre una cervesa. És l'hora de dinar i no hi ha ningú: davant meu es dibuixa un desangelat paisatge de tardor plujosa al sud d'Anglaterra. Darrere meu, però, entra el meu acompanyant seguit d'un brugit de llums i escalfors, d'un rebombori de llençols blancs i cadenes i rialles: una comitiva de personatges elevats als altars de la nostàlgia entren fent la conga i saludant efusivament: precioses sirenes de llavis de Ginebra, mitològiques amazones de rínxols de Bilbao, pellroges parpelles del Solsonès i melucs de les ribes del Rhin. I també boques catalanes, i celles italianes, i narius suïsses, somriures austríacs, salutacions andaluses, ritmes colombians. Tots són allà, amb ell, omplint-lo de dibuixos i gargots, de petons i de fantasies, de cartes i de segells.

Jo me'l miro des de la barra estant, sol, acompanyat únicament per una solitària pinta de Guiness. M'agrada veure'l tan feliç. Tanco els ulls i no em sento sol: invoco amb la imaginació les cares alemanes, poloneses i russes, els rostres canadencs i americans, els ulls japonesos i tahilandesos, les rialles catalanes i les mirades brasileres que m'han acompanyat aquests mesos, i vénen de seguida, i em miren amb veu dolça i brinden amb mi. I el pub és una festa.

- T'assembles molt a mi - em diu el nano de disset anys, des de l'altra punta de la barra.
- Vols dir? - li dic, mentre faig l'ullet a un record siberià.
- Ets pastat, nen - em respon.
- No tant, no tant - li contesto amb la suficiència del qui se sap, equivocadament, un graó per sobre de l'altre.
- On veus la diferència? - pregunta.
- Tu estàs començant. Tens tota la vida per davant. Totes les portes estan obertes. Nano! tu pots ser el que vulguis, pots fer el que desitgis. Pots triar el camí que més t'agradi cap a la felicitat. Res tens escrit. Tot està per escriure. Tot és possible.
- Per a tu també, amic meu. Tu també pots triar encara. Tu també ets, com jo, amo del teu propi destí. Tu també, encara, pots obrir totes les portes. Tu també.
- Puc?
- És clar. O és que no has après res, d'aquest viatge, burro?
- Què vols dir?
- Tu mateix ho has experimentat. No cal que ningú t'ho digui. Tot és possible. Ara ja ho saps. Tot és a les teves mans. Només es tracta de véncer la por.
- La por? Por de què? De qui?
- Por de tu mateix, nano. Por del teu camí, por de les portes que estan encara per obrir. Sens curiositat per saber què hi ha darrere d'elles, oi? Doncs obre-les!
- Així de fàcil?
- Així de fàcil...i així de difícil. Però sobretot, així de senzill, així d'evident. La teva fugida de la realitat, aquest viatge, així t'ho demostra.
- Què vols dir?
-Pensa. No fa ni un any que no et veies capaç d'empendre un viatge en solitari. No ho veies possible. No era viable dins del teu cap. Somniaves despert en fer-lo, però no gosaves ni plantejar-te, realment, fer un pas endavant i fer-ho. I mira't ara.
- Sí, ho he fet.
- Ho has fet! Ho has fet. Senzillament ho has fet. Ho veus?
- Sí.

El cambrer m'ha servit una altra cervesa negra. L'escuma ha tardat en anar desapareixent, a poc a poc. Aquí té, senyor, m'ha dit, i després s'ha dirigit cap al nano de disset anys i l'ha acompanyat a abandonar el local. Menor d'edat, ha remugat quan ha tornat de tancar la porta i deixar el pobre xaval a l'intempèrie. Collons. M'he begut la cervesa ràpidament i he sortit de seguida del Woodman. Però ell ja no hi era.

Perdut i desorientat, m'he posat a perseguir una ombra pels carrers serens de Poole. M'he creuat amb una cantonada humida, amb un solar ocupat, amb una vella escola que ja no és més que un record. L'he buscat arreu, entre carrers oblidats que transiten direcció al passat i he resseguit les seves passes, la seva veu, buscant un lloc comú, un indret on tots dos ens puguessim trobar, o millor dit, on ens puguéssim retrobar. Després de vagarejar una bona estona entre llençols de blanca memòria, l'he trobat recolzat contra la tàpia d'una casa.

- Vius aquí ? - li pregunto.
- Aquí és on em vaig quedar, sí. No ho recordes?
- No.
- Tu em vas deixar aquí.
- Vaig ser jo?
- Sí. Vas voler que em quedés aquí. Vindré a buscar-te, em vas dir. No t'oblidaré, em vares prometres. Tu seràs el camí que em guiarà, em vas assegurar. Però després, res de res.
- Què vols dir, res de res?
- Que et vas oblidar de mi. Em vas deixar aquí, tancat en aquest món adolescent, en una habitació fosca de la memòria: vas apagar el llum i vas llençar la clau.
- Home, vaig fer-me gran i ...
- No. Vas fer-te vell. Vas oblidar que havies estat jove. Molt jove. Vas oblidar que havia mons per descobrir. Vas oblidar que cada dia és un dia nou. Em vas oblidar. Em vas abandonar.
- És llei de vida, no?
- No. No ho és. No és llei de vida oblidar qui eres i d'on veneies. Oblidar què eres i cap a on anaves. No és llei de vida oblidar el teu passat.
- Vols dir que...
- Vull dir que et vas desentendre de tu mateix. Vas esborrar-te. I no va ser una bona jugada. No pots tancar la porta al que has estat. Perquè tu ets el que eres. Res més. No ho oblidis.
- Però ara estic aquí, no?
- Sí, has tornat.

Una ràfaga de vent bufa i arrossega una orquesra de fulles seques. Un núvol emprenyat descarrega la seva ràbia amb ràtzies de gotes de pluja punxeguda. Un fanstasma del passat creua l'escena, repartint ampolles de llet de matinada.

- Vindràs amb mi? -li pregunto.
- No - em contesta de seguida
- No? - li dic sorprès.
- No aniré amb tu. Ets tu que vindràs amb mi - diu.

I així ha estat com aquesta última nit fora de casa l'he passada sota els protectors auguris d'un pretèrit perfecte, d'un somni oblidat. I així ha estat com, per fi, aquell home de 35 anys ha tornat i hem parlat i ens hem vist més vells, sí, amb més cabells blancs, també, però amb la mateixa mirada naïf davant d'un món verge encara per descobrir, amb les mateixes ganes per mirar i remenar, per sorprendre's, per trepitjar aquella neu verge, per caminar i dibuixar noves petjades en aquella platja solitària, amb el mateix anhel per creuar el dintell d'una porta amb fermesa i un somriure als llavis, convençut de que qualsevol descoberta, de que qualsevol misteri per resoldre, és el tresor més valuós que mai pots trobar.

- No paris mai de buscar. I quan ho trobis, segueix buscant - m'ha dit

Dia 173: Londres - Bournemouth

2009-12-15T09:12:00.000+01:00

He passat la nit a tocar de l'aeroport de Gatwick, en un hotelet sense pretencions d'un suburbi de la capital de l'Imperi. Fins aquí m'hi va portar un taxista de poques paraules i escassos reflexos ahir al vespre, un cop aterrat de Hèlsinki. L'establiment està regentat per un grup de pakistanesos exiliats en cos i ànima que viuen tan lluny del seu poble que ja han oblidat com enyorar-lo. A l'hora del ckeck in em van rebre amb mostres d'indiferència i em van assignar una habitació de dos llits tous que s'aixequen sobre una gran catifa anglesa, niu d'àcars i d'olors del vell Imperi.

Torno ha estar a Anglaterra, darrere etapa del meu viatge. El fred i la neu dels països nòrdics ha deixat pas al vent del Mar del Nord i a la pluja de britàniques conseqüències: dies grisos, humits i passats per aigua. Però aquest escenari de depressió atmosfèrica no aconsegueix esborrar, ni tan sols mitigar, la sensació d'anticiclònic salt al buit que el meu cos i la meva ment experimenten al veure's i sentir-se tan a prop de la meta final: Bournemouth. Avui hi arribaré, he pensat quan he obert els ulls, i una glopada d'adrenalina ha acudit d'immediat per barrejar-se amb el cafè amb llet del matí. Aquesta sensació d'estusiasme contingut s'ha mantingut durant totes les hores prèvies a la meva arribada a la ciutat, embolicant el meu món d'una pàtina de gran expectació, de silenci eixordidor i de redoble de tambors: en aquest estat, cap borrasca nuvolosa és capaç d'esborrar el somriure d'exitació que porto dibuixat al rostre. Bournemouth és a tocar dels dits.

Un tren de rodalies m'apropa a Victoria Station en menys de mitja hora, i des d'allà un autobus de la National Expres em portarà fins a destí. Seran les cinc de la tarda quan, setze anys després, tornaré a trepitjar Bournemouth. Mentre m'apropo circulant en direcció prohibida per l'autopista del passat, imatges, flaixos i sensacions van projectant-se en forma de diapositives en color sèpia en el pati de butaques de la memòria: amb només disset anys, jo, la meva timidesa i la closca de cargol que m'envoltava, em protegia i m'aïllava del món real, vam viatjar plegats cap a Bournemouth, al sud d'Anglaterra, per aprendre una mica d'anglès. Sota el paraigües protector del meu germà gran, vaig descobrir que hi havia vida fora del meu univers: marcians d'altres països i latituds m'esperaven amb els seus accents tancats, les seves cares diverses i les seves vides noves: italians, alemanys, suïssos, austríacs, espanyols, francesos, belgas, eslovens, anglesos, bascs, àrabs i catalans compartíem àpats, classes d'idiomes i cançons. Va ser aleshores quan vaig descobrir un mapamundi ple de vides, de camins i d'inèrcies, un món rodó farcit de petjades i d'anhels diversos: em vaig enamorar d'aquell cafarnaum de cares i de llengües, aquella conjunció astral d'estats vitals i nacionals i em vaig prometre a mi mateix que quan sigués gran trepitjaria cada pam del planeta Terra per tastar tots els seus colors.

I va ser a Bournemouth, també, on la vaig conèixer. Vestia llençols blaus i corona de joguina, ulls de sol egipci i moviments de danzes otomanes. Vaig caure rendit als seus peus. De lluny era un àngel exterminador de pors i malsons; de prop, una vella geperuda i artrítica de nom Llibertat, que tot i la seva avançada edat i el seu precari estat de salut, besava com mai ningú m'ha besat: la petjada d'aquell petó, l'huracà encès per aquella besada, la turmenta provocada per aquell terratrèmol d'emocions, encara m'acaricia la cara, encara dorm amb mi per les nits, encara prem l'accelerador per les desertes sabanes americanes, per les tundres siberianes de boscos humits, per les selves amazòniques del més enllà: aquella sensació encara viatja amb mi.

Bournemouth és un indret imaginari on la realitat hi va estar present durant tres estius seguits, en plena adolescència. Un mite, un heroi enterrat en un moment àlgit de popularitat, una icona que va deixar un bonic cadàver i moltes llavors que han anat creixent dins meu, durant anys. Aquest viatge és, ha estat, un dels fruits d'aquelles llavors plantades fa més de setze anys.

Bournemoth arriba a quarts de sis de la tarda, quan la llum del crepuscle pinta de nit un dia molt gris. En moments com aquests te n'adones de quantes tonalitats diferents pot arribar a tenir un dia gris si hi barreges la teva emoció càlida, taronja i verda amb la llum apagada i somorta del capvespre. El dia plora mentre s'acomiada, però jo per dins cremo amb la llum blanca de la memòria que il·lumina aquest jorn de desembre: dins meu, una porta tancada s'ha obert de bat a bat i ha deixat entrar litres i litres de raigs de llum que desperten zones mortes i fosques, racons oblidats, emocions trasplantades a la zona de l'oblit. Olors i sensacions, records i emocions em pinten el rostre de fosforescències que riuen i somriuen. Feliç, aparco el meu DeLorean a la porta del Bed & Breakfast i demano una habitació. Room 10, em diu la mestressa amb accent del sud. Thank you.

Pujo les escales encerades de catifes rovellades, farcides d'aquell polsim tan anglòfil i tan britànicament inconfusible. Cada passa, cada graó, em transporten a les cases que em van acollir fa anys i panys, televisors encesos amb Gent del Barri, flaire de te amb llet, nervis de principiant. Obro la porta de l'habitació i deixo la motxilla sobre un dels llits. Em trec pesadament l'anorac, assaboreixo l'instant, càmara lenta. M'estiro sobre el llit i somnio despert uns minuts. Després, em llevo, em canvio de roba i surto al carrer direcció el centre de la ciutat, a la recerca d'uns records que han vingut a buscar-me. Quan arribo a tocar de la platja, sota els ponts artificials del Pier de Bournemouth, veig que jo ja hi sóc, des de fa temps: allà estic, dempeus, mirant el mar fosc i exaltat com brama amb paraules oblidades. De sobte sento passes al meu darrere i em giro: fa setze anys que t'estava esperant em diu.

Fa setze anys que t'estava esperant, he dit.

Dia 172: Tallin - Londres

2009-12-15T09:00:00.000+01:00

Matí de diumenge. Neva. El fred és intens i blanc. Les cúpules rodones de la catedral de Tallin anuncien un hivern cru. Vents polars corren per la plaça central on el Mercat de Nadal, alegre i ple de llumetes fa només unes hores, tracta de suportar les baixes temperatures sota una manta de grisor terapèutica. La gent, al carrer, passeja amb cara de pocs amics i l'amabilitat bàltica es torna agre, somriures inclinats i torbats pels quatre graus negatius.

Tallin m'ha sorprès per la seva bellesa ancestral, per les parets folrades de pedra antiga, pels carrers empinats que busquen muralles oblidades, per la rialla d'una ciutat que, tot i estar esquitxada per una forta crisi econòmica, se sap orgullosa del seu passat, segura del seu present i confiada en el seu futur. Tallin m'ha sorprès també per la seva capacitat de seduir els europeus del sud amb la seva indumentària bàltica, els seus locals de disseny i el seu personal políglota, tot molt allunyat de la imatge de república bananera ex-soviètica que, per error, molts podíem tenir. Tallin és una llum d'esperança al nord d'Europa, una gota d'aire fresc, una joia amagada. Aquest matí, però, Tallin badalla i tremola de fred i el seu maquillatge es fon sota la neu, pintant escenes grises amb tons blancs i apagats.

El nostre estat d'ànim és un mirall de la ciutat, tons grisos, cares llargues, migranyes agudes. Els llençols s'han enganxat a l'ànima i el cansament s'ha apropiat de l'escenari: l'hora de l'adéu ha arribat. Sóc jo, de fet, qui inicia la ronda de comiats, russos i russes, amics de viatges infinits, fins a sempre. Una llàgrima invisible i seca, gelada pel fred glacial, es queda a mitja sortida, sense saber si anar galta avall o tornar al cau. Ulls blau transparent em diuen adéu somrient amb tristesa. Ens tornarem a veure, penso sense dir-ho, tractant d'enganyar-me a mi mateix.

Enfilo, tot sol, el camí de l'exili: Hèlsinki m'espera a l'altra banda d'Europa, on les blanques tempestes cauen sota terrats finlandesos de saunes suades i benestants. Hèlsinki em crida, però jo segueixo mirant enrere amb la vista cansada de tant dir adéu. Adéu Tallin. Adéu viatge.

El ferry, efectivament, em duu a Finlàndia amb un parell d'hores. Són dues hores confuses, un pèl amargues, com glops de cianur de mentida, com espases de joguet en una guerra d'adults, estúpides i innecessàries. Tallin queda enrere i allà seguirà, per sempre, l'esperit perdut del RUS i la trista història de la bella Li Sa i en Dents Boniques: Tallin, cementiri d'emocions. Tallin, trampolí cap al buit i el record.

El que no es queda a Tallin és el temporal. La neu em persegueix tot el viatge i em rep amb alegria mentre baixo del vaixell a Hèlsinki i espero l'autobús que m'ha de dur al centre de la capital. Quan hi arribo, després d'un viatge ràpid del dels port, miro el rellotge i comprovo que tinc una hora per fruir de la ciutat abans d'agafar el bus cap a l'aeroport. Aquesta nit dormiré a Londres, de nou.

L'hora a Hèlsinki és intensa: intensa en emocions, intensa en neu, intensa en fred i intensa en cansament: porto tot l'equipatge a sobre, però tot i aquest sobrepès evident, camino i vagarejo més de seixanta minuts sota la nevada més gran que recordo, mentre el termòmetre baixa fins als sis graus negatius. La neu em pinta les celles, el bigoti i la barba de blanc de Nadal i, carregat com vaig, els nens em confonen amb un Pare Noel itinerant i em demanen caramels i xocolates mentre passejo entre tramvies nevats, carrers comercials i pistes de gel. El temporal augmenta en intensitat: sóc un ninot de neu a la recerca del temps perdut.

Cansat, fred i xop, a les sis de la tarda agafo l'autobús amb calefacció que em duu a l'aeroport. Després d'una hora de cua i dues d'espera, el meu vol surt cap a Londres amb puntualitat. L'avió apunta cap al sud, deixant enrere el fred nòrdic. El sud s'aproxima. El final del viatge està molt a prop. Abans d'arribar a casa però, faré una darrere parada per visitar uns fantasmes del passat: un magnífic DeLorean m'espera a l'aeroport de Luton.

Dia 171: Tallin

2009-12-15T08:00:00.000+01:00

El cos acostuma a castigar els excessos amb migranyes, angines, punxades o marejos, depenent de la tipologia i la dimensió dels esmenats excessos. A Tallin però, vés a saber si a causa del fred antisèptic, o degut a la blanquinosa neu que cau i cau i cau com un mantra anestèsic o, qui sap, provocat per l'adrenalina del final del viatge que tapa amb escalfor i emoció qualsevol símptoma de defalliment, la veritat es que, tot i els excessos del dia anterior, em llevo en perfectes condicions físiques per afrontar la dura jornada de beure i viure a la capital d'Estònia envoltat de russos.

Surto al carrer i els mugrons se m'endureixen per la onada de fred cruel que em rep amb un somriure glaçat. Una punxada de dolor em pinta la cara de fred. Camino encarcarat al costat d'algun dels meus companys de viatge, tots amb cara de son i a la cerca i captura d'un cafè salvador. Sota les bufandes gruixudes i els gorros d'esquiador s'amaguen un rus i tres russes tremolant de fred: un cop desaparegut l'alcohol de les seves venes, comprovo que la temperatura els xucla l'energia i són com pollets desvalguts abandonats a l'intempèrie. Serà per això que en Dimitar, només entrar al primer bar que trobem, demana una canya i un cafè.

Al fons del bar, en una tauleta apartada, està instal·lat en Xavi i la noia de l'aniversari, els únics que s'han llevat abans d'hora i han pogut esmorzar a l'hotel. Ni l'he sentit sortir de l'habitació, de tan clapat com estava. Mentre compartim unes primeres menges i uns quants badalls, ens agrupem per nacionalitats per descansar, de bon matí, de l'esforç de practicar una llengua estrangera. És en aquest moment quan en Xavi m'explica el tràgic epíleg del conte de Dents Boniques i la princesa Li Sa, que semblava predestinat a tenir un final feliç:

"El mateix dia que van decidir construir un pont per on passejar els seus somnis, la princesa Li Sa va començar a dubtar d'ella mateixa. No havia passat ni un segon d'aquell petó màgic, d'aquell instant, que ella va començar a calibrar respostes matemàtiques a la seva passió, iniciant un camí sense retorn a través de les tristes i somortes selves de l'adéu. El jove viatjant de somnis va tractar d'aturar l'hemorràgia inexplicable, de parar aquella sagnia de malentesos provocats per no se sap ben bé què. On era l'amor?

En Dents Boniques va tractar d'entendre aquella absurda comèdia, aquell trist devenir, però no va entendre res. Els ulls d'ella encara s'encenien com abans però les paraules, els gestos i els petons anaven morint, perduts en l'oblit. Res a fer. Has estat un somni preciós, li va dir. I ella va somriure amb melangia, eixugant-se una llàgrima de fum. Sigues feliç. Adéu"

La història em deixa colpit, com et deixen tots els finals tristos, com et colpegen les mirades inesperades i desesperades. Tractant d'alliberar-me de la tristesa, em reintegro al grup, ara ja més animat per efecte de la cafeïna i l'alcohol.

Un nou passeig pel vell Tallin, un copiós dinar en un restaurant de cuina hindú picant i una visita a les muralles nocturnes de la ciutat fan avançar les busques del rellotge cap a l'hora de sopar. La conversa és animada i també nostàlgica, recordant batalletes de viatges pretèrits i de vides paral·leles. Fa fred al carrer. Abans de sopar, però, parem a beure un vi calent rus en la part més alta del Barri Vell, un bé de Déu d'escalfor reconfortant.

El sopar de comiat és alegre però amb tons blaus, conscients tots d'estar vivint la darrera escena d'un fresc impossible de repetir. Tot i les moltes promeses que ens fem, tot i els brindis que s'alcen planificant i celebrant futures retrobades, tots sabem que poques possibilitats hi ha de retrobar-nos tots plegats, de nou, en algun lloc de la freda Europa. Mai se sap, és cert. I també és veritat que tots i cada un de nosaltres som amos del nostre destí, de les nostres vides, i que de nosaltres -i només de nosaltres- depèn repetir-ho o no....però hi ha alguna cosa en l'ambient, una mirada, un comentari, un gest, que ens fa pensar a tots plegats en que no hi haurà una nova entrega d'aquesta història de vaixells pirates i de pluges torrencials, de visats transfronterers i plànctons gegants pintant escenes boniques en mars orientals. Darrera nit. Nit única. Nit irrepetible. Fi de festa. Na zdorovje!

Dia 170: Tallin

2009-12-15T07:45:00.000+01:00

Em desperto ben bé a les dues de la tarda. Estic a Tallin, Estònia, un indret de l'Europa septentrional on mai abans havia pensat posar-hi els peus. Hi vaig arribar fa unes catorze hores, a mitjanit: el ferry provinent de Hèlsinki va trigar només dues hores en recórrer la distància que separa ambdós ports, navegant amb mà experta pels gelats mars del nord: ni un sol moviment de balanceig, ni una sola pèrdua d'equilibri. El vaixell, pantagruèlic tros de ferralla, va anar tallant la negra superfície del mar immòbil com si fos un gran ganivet afilat, separant les aigües gelades a banda i banda de la seva imponent figura, i a mitjanit dipositava, amb elegància, el seu voluminós cul al port de la capital d'Estònia: allà m'esperava en Xavi.

Quan el meu editor em va demanar amb vehemència un final de viatge que enganxés l'audiència, amb retrobaments, llàgrimes i fred polar, totes les peces del puzle van encaixar: sabia que en Xavi havia quedat amb un grup de nois i noies russes a Tallin el cap de setmana dels 12-13 de desembre per celebrar l'aniversari d'una d'elles, princesa d'ulls blaus i de cor robat. I així va ser com, sense cap tipus de pudor, em vaig apuntar a la festa. Vinc? Vine, va dir de seguida.

La mitjanit ens va rebre amb una neu fina que acariciava la cara amb tendresa. Feia un fred que et feia sentir viu, alegre, amb ganes de passejar pels carrers deserts de la ciutat medieval mentre la pols blanquinosa anava caient a càmera lenta, com si fos una pel·lícula antiga que es movia fotograma a fotograma. Un plaer sentir-se viu, un cop més.

En Xavi i jo vam retrobar, a l'instant, la vella sintonia que mai vam perdre. Ell venia de Barcelona: el seu viatge va acabar fa dos mesos, però tot i així arrossega encara una motxilla plena d'entusiasme carregada amb els records del viatge ja viscut, llavor de futures escapades, gènesi de totes les vides noves que l'esperen a qualsevol illa de Malàisia, o en algun port japonès, o sota l'ombra majestuosa dels temples cambodjans o dels gratacels de Singapur o de les platges del Vietnam. Porta el seu somriure intacte enganxat al llavis i conserva les seves ganes de xerrar, de conversar, de recordar. Retrobament perfecte i nostàlgic, regat amb cervesa d'Estònia.

La nit va passar entre pubs de disseny, restaurants de menjar ràpid i locals d'striptease avorrits sense clients ni ballarines. I com sol passar en aquestes ocasions, la llum del sol havia estat més ràpida que nosaltres i havia aparegut, traïdora, a deshora, tacant de color blanc la nit negra. Amb aquelles primeres llums ens vam adonar que el color blanc era arreu, en tots els racons: sobre els cotxes, damunt dels tramvies, cobrint matolls, arbres i aparcaments abandonats. Una gelor fantasmal pintava la matinada amb un tel de joia albina i eterna. La llum del nou dia marcava el camí cap a l'estació d'autobusos on ens vam dirigir per rebre els nostres hostes, cinc russos adormits i amb cara de son llençats d'un autobús de línia en marxa: benvinguts a Tallin.

A les dues del migdia, i després d'haver dormit poc i malament, un pensament em ronda pel cap: tinc gana. Sembla que aquest pensament és universal: la sensació de gana ens uneix a tots set al voltant de la taula d'una pizzeria del centre històric, ubicada en un local que recorda una cova rupestre. Abans, ràpidament, hem fet un passeig per la preciosa plaça del mercat nadalenc i les muralles de Tallin, quedant meravellats per les formes arcaiques de les seves catedrals, els seus carrers empedrats i les seves estampes de gulag d'Alícia al País de les Meravelles. Un encant de ciutat.

El dinar suculent empalma amb el berenar calentet, el sopar contundent i el ressopo innecessari. Passem hores i hores asseguts uns davant dels altres comunicant-nos, a vegades, en un anglès decent i a vegades amb l'ajuda d'un traductor simultani -pels que no saben defensar-se amb la llengua Shakespeare-. És un encontre en la tercera fase absolutament delirant conduït pels efluvis de l'alcohol que aquesta gent consumeix amb devoció i quantitat. Com poden ingerir, sense caure malalts, tanta cervesa, vodka i combinats diversos xuclant amb una palleta? Fa fred, contesten rient i xarrupant de nou. Em veig impossibilitat de seguir el seu ritme i així ho declaro obertament: com a resposta, em conviden a un altre got de vodka, divertits. Qui els va parir!

La nit acaba a quarts de dotze. El cansament i la son, i també l'alcohol, passen factura. De tornada a l'hotel m'assabento del resultat del derby. Barça 1 Espanyol 0. A veure si, per fi, baixen a segona. Marxo a dormir content, somniant amb els angelets: angelets de retrobament, angelets de fred i de somriures, angelets d'un viatge que comença a tocar el final.

Dia 169: Liverpool -Tallin

2009-12-15T07:33:00.000+01:00

Em desperto, de sobte, a les cinc de la matinada. Liverpool és un cementiri de silenci: tothom dorm. El meu cap dóna voltes. Gairebé cent setanta pulsacions per minut. Gairebé cent setanta dies recorrent el món. Gairebé cent setanta viatges; cent setanta vegades sol, cent setanta jornades d'absoluta llibertat que s'acosten, irremeiablement, al seu final. Dins del silenci sepulcral de l’habitació fosca i tranquil·la veig el final molt a prop, però no hi penso: em nego a destruir el somni. Em nego a despertar-me.

El meu viatge m'ha portat de Barcelona a Liverpool fent una volta pràcticament sencera al globus terraqui. El món és, efectivament, rodó, tal com fa molts i molts anys van pronosticar uns saberuts científics que van pagar amb la seva vida el fet de ser tan i tan savis. Missió complerta. El pastís del meu viatge ja ha sortit del forn, acabat de fer, preparat per ser cruspit: ja estic llest per tornar i anar devorant, un a un, els records, les sensacions i les emocions viscudes. Ara només l’hi manca una cosa, a aquest pastís: la cirereta.

I la cirereta és, ni més ni menys, que un repte: aconseguir arribar el més lluny possible amb una sola jornada de viatge navegant per terra, mar i aire. Tres mitjans de transport en un sol dia per arribar tan lluny com pugui. Per fer-ho, seguiré el camí traçat per un vell adagi saxó que diu "No hi ha més gran plaer a la terra que despertar-se al Nord d'Anglaterra i anar a dormir a la riba del Bàltic". Dit i fet.

Aquesta premonitòria sentència va ser proclamada pel poeta gòtic Wilfred D. Tripper a les darreries del segle XI, evocant les llegendàries rutes traçades pels primers habitants d'Escòcia i del Nord d'Anglaterra. Explica la llegenda que els mandataris de les Restes de l'Imperi Carolingi continental van tractar d'apropiar-se de la ruta entre Anglaterra i la república russa d'Estònia, poblada de riques caravanes i de cavallers valerosos, però que no ho van aconseguir gràcies a la intervenció d’esperits fantasmagòrics, forces metafísiques i clemències meteorològiques que van protegir, durant segles i segles, els pobles, les gents i les cultures nòrdiques d’aquelles contrades, mantenint-les a salv de l'avarícia Catòlica-Romana del sud. Alabades siguin.

Vaig per feina. El meu ordinador treu fum per buscar la millor combinació que em dugui al Bàltic en menys de vint-i-quatre hores. Uns quants clics després, ja ho tinc. Merda, l'autocar cap a Londres surt d'aquí a vint minuts! Som-hi!

Arribo a l'estació d'autobusos de Liverpool a les sis i cinc minuts, just quatre minuts abans que el primer dels transports que m'ha de dur a Estònia marxi en un tres i no res. A les 6.09 AM, toca el dos. Un èxit. Són més de cinc hores i mitja d'autobús reclinable sobre una espessa pluja de matí anglès prehivernal. Els vidres de l'autocar brillen aquosos mentre el meu cap repassa amb calma els dies viscuts, les vides deixades enrere.

Des de l’autocar faig una trucada.
- Hola.
- Hola.
- Vaig cap a Tallin.
- Tallin? On para això?
- Estònia. T’hi véns? Arribo aquesta nit.
- D’acord.

La primera etapa del meu viatge es compleix amb impuntualitat impròpia d'un país que presumeix de beure el te cada dia a la mateixa refotuda hora. Malament anem si els propis anglesos són els primers en no respectar els seus costums victorians. Què passaria si la tieta Dolly es presenta a casa dels Smith a prendre el te a les cinc i vint? No puc ni vull imaginar-m'ho.
A les 12 del migdia Londres em rep amb familiaritat. Tu i jo ja ens havíem vist abans, no? Efectivament, li dic, però no tinc massa temps per dedicar-te, criatura. Sempre amb presses, nano, sembla que em digui, tot girant-se d'esquena.

Camino pels carrers de la capital britànica carregat de romanços i amb la motxilla plena com un ou fins a les guixetes de la Victoria Station. Ha parat de ploure però el cel segueix pintat d'amenaces. A l'estació compro un bitllet de tren per anar a l’aeroport de Luton, des d'on surt el meu avió cap al nord: objectiu Helsinki, Finlàndia.

Luton em rep amb cues i controls propis de ramaders en zel inspeccionant una remesa de bestiar d’origen dubtós. Després de ser vexat repetidament, decideixo no denunciar l'abús i distreure'm tot llegint el meu llibre en la llengua de Shakespeare: no m'agrada que em toquin els ous -literalment- si no és a petició pròpia i en companyia de persones seleccionades expressament per a aquestes finalitats. Intento calmar-me i ho aconsegueixo, alienat com estic per la fascinant història d'en McCandless a les pàgines del meu llibre. L'hora i mitja d'espera passa a velocitat de creuer. Finalment, l'avió s'enlaire a les 15.30, hora local: aquest matí sortia de Liverpool i ja sóc rumb a Finlàndia.

El vol fins a Helsinki destaca per la presència d'una civilitzada colònia finlandesa amb les seves rosses cabelleres, els seus ulls transparents i el seu nas acabat amb una lleugera inclinació cap a munt. Us heu fixat en que aquests ciutadans europeus tenen unes narius ben peculiars, amb un nas més propi dels amics de David El Nomo (dibuix animat amb nom de torero) que d'un homo sapiens normal? Més enllà d'això, el fet més rellevant del vol és que el capità de l'aparell es ratifica en la seva idea de portar l'avió fins a Helsinki tot i que això suposi fer un sacrifici mortal durat el vol: dues hores de rellotge seran assassinades amb la complicitat de la tripulació i dels passatgers, sense que els militants contraris a aquestes pràctiques transgèniques del Temps puguem impedir-ho: el meu dia de viatge tindrà només vint-i-dues hores. Més difícil encara.

Així doncs, aterrem a Helsinki a les vuit del vespre hora local, després de dues hora i mitja de vol. Haurien de ser les sis, però la classe dominant ha decidit que ja són les vuit. Quins collons! Però no tinc més remei que acceptar-ho. La meva motxilla apareix circulant per la cinta transportadora tractant de seduir amb la mirada una Samsonite de color fúcsia i quatre rodes. Vinga, que farem tard, li dic mentre l'estiro d'una nansa. Amb cara de coitus interruptus s'enfila a la meva esquena i iniciem la darrera cursa del dia: objectiu, port de Helsinki.

Però no tinc ni idea de com arribar-hi. A peu? En tramvia? En un autobús de línia? Un taxi? Són quarts de nou i el ferry cap a Tallin surt a les deu en punt. D'aquí una hora tanquen la terminal. Ja em puc espavilar. Pregunto a un amable finlandès com arribar-hi, però el nano s'empenya en practicar el seu raquític espanyol amb mi i ens entenem prou malament. Per treure-me'l se sobre un cop tinc la informació que necessitava -cal agafar un taxi, estic lluny del port dels ferrys- li dic en un perfecte castellà que "Es tarde y quiere llover", cosa que realment no entén, ja que a Finlàndia aquesta nit no hi ha ni un núvol.

-Taxi!, cap al moll d'on surten els vaixells cap a Tallin, si us plau.

Mentre circulo pels carrers deserts, avorrits, amples i solitaris de Helsinki reflexiono sobre la condició humana i sobre la resistència del cos humà a un dia sense sopar, com el que m'espera-. El taxista, de sobte, m'interromp miserablement:
- Anem al moll Olympia o al moll Lënern?
- No ho sé, nano, jo sóc un viatjant de motxilla i blog interminable i, com pots imaginar, no em preocupo de saber de quin dels nombrosos molls de Helsinki surt el meu vaixell.
- Entenc - em contesta el taxista, arrufant el nas de gnom-. I així, a on anem?.
- Collons. No sé. Anem a l'Olympia. O no. Al Lënern. O no. Ni idea.
- Ho fem a cara o creu? - diu amb certa mala llet.
- Vol dir? Quantes possibilitats tinc d'encertar el moll correcte?
- 50%. Surten tans baixells d'un moll com de l'altre.
- Vaja. Hauré de trucar - contesto amb un fastigueig teatralitzat

La trucada és clarificadora a més no poder. És com demanar el comodí del cinquanta per cert quan dubtes només entre dues caselles. Lënern és la solució. El que jo deia.

Arribem a les 21.25 h. En cinc minuts tanquen el check in. Sembla que ho he aconseguit.
- Quant és? –li dic al taxista
- Quaranta-dos euros.
- Collons, nano, et guanyes bé la vida, eh?
- Quaranta-dos euros -repeteix triomfalment
- Puc pagar amb targeta de crèdit, oi? Doncs té.

Sé perfectament que la meva targeta no funciona. Fa dies que la banda magnètica està mandrosa i passa olímpicament dels lectors encriptats. No hi ha forma de pagar-me els meus vicis, ni de treure diners ni res de res. Sense anar més lluny, no fa ni mitja hora que m'he barallat amb un caixer automàtic a l'aeroport de Helsinki per treure euros, sense èxit.

- No va - em diu.
- Impossible! - li dic falsament indignat.
- No va - repeteix.
- Torni-ho a provar, si és tan amable.
- No va.
- Vaja per Déu!
- Pagui en efectiu, si us plau.
- No tinc euros. Em sap greu.

Em mira com dient, m'estàs prenent el pèl, nano? La seva barba prima i estilitzada, el seu nas punxegut i els seus ulls vidriosos m'interroguen amb la mirada. La situació és tensa. En dos minuts tanquen la terminal de ferrys i no em puc quedar a terra. No tinc ni un duro i Helsinki no m'agrada.

- Li puc pagar amb lliures estarlines -li plantejo com a darrera solució abans d'haver de vendre el meu cos.
- Lliures? Fucking Brittish Empire - remuga casi imperceptiblement.
- No tinc res més. Fa o no fa?
- D'acord. Quaranta-dues lliures, seran.

El paio sap que això és més que els 42 euros del trajecte, però també sap que faig tard. Trio no perdre ni un minut més, pagar i marxar. El vaixell ja fa estona que fa sonar la sirena.

Arribo just a temps. Buf. A les 21.45 h. estic còmodament assegut en una butaca vermella de vellut nòrdic del vaixell, a punt de salpar cap a la capital d'Estònia. Respiro fons. El motor engega. El ferry es mou. En dues hores seré a Tallin. A les sis del matí sortia de Liverpool, a les dotze de la nit arribo a Estònia. Terra, aire i mar. Missió complerta.

Al moll nevat de Tallin m'espera en Xavi de Vladivostok amb una abraçada i un somriure càlid, com sempre. Retrobament esperat abans d'acabar la volta al món. La cirereta ja és sobre el pastís.

Dia 168: Liverpool - Chester - Liverpool

2009-12-15T07:21:00.000+01:00

La llum entra tènuement per la finestra de l'habitació atravessant la dèbil resistència d'unes cortines que han viscut temps millors. La penombra il·luminada deixa veure les vuit lliteres que, de forma ordenada, ocupen l'espai de l'habitació on he passat la meva primera nit a Liverpool. Les cançons dels Beatles encara ressonen dins del meu cap. El meu veí de dalt, un coreà de Seül es regira pesadament, poc interessat en llevar-se: ahir va arribar xop de dalt a baix, va treure's la roba mullada i es va fotre dins del llit sense dir ni bona nit. Ara es mou i ronca i murmura somnis humits de pluja. A l'altra banda de l'habitació -una cambra neta, de forma quadrada i espaiosa, amb una tauleta baixeta al mig per compartir menges i experiències, una dutxa i un bidet- dos joves granadins fan grans badalls i escarafalls davant de la finestra, tot mirant el carrer per un trosset de cortina entreoberta. En Pedro i en Marco són dos nanos de vint-i-un anys fruint del seu primer viatge a l'estranger per aprendre anglès. Ja va bé que n'aprenguin, ja, perquè no s'enteren de res, pobrets.

- Pisha, has visto esto?
- Joer, sí, como en Graná.

Els nanos estan exitats perquè ha sortit el sol. Ahir al vespre, abans d'anar a dormir i després de mostrar-se perplexos pel meu llarg i solitari viatge (joer que viaje tas pegao, tio), van confessar-me la seva pena i la seva angoixa pel fet de no haver vist el sol durant els darrers vuit dies. Quan m'ho deien, les seves mirades es tornaven tristes, opaques, com mancades de llum. De llum del sol.

Animat per les bones notícies relatives a la tornada de l'Astre Rei a les Illes Britàniques, m'he llevat de seguida, m'he dutxat i he baixat a esmorzar un fantàstic, greixós i calorífic English Breakfast: bacon, patates, salsitxes, cafè, torrades, suc de taronja, tot això amb els ous ben remenats. Un cop la presència del colesterol a les meves vies internes ha augmentat exponencialment i sense control en només vint minuts, m'he aixecat de la taula i he sortit al carrer a fruir d'un Liverpool pintat amb una llum diferent, amb colors més vius, amb somriures més grans.

He tornat a passejar per l'Albert Dock i voltants, fent fotos blaves i grogues. A l'alçada de Saint James Street ha tret el cap una estació de ferrocarril que promet atravessar el Mersey River per sota i portar-me més enllà, direcció al País de Gales. No tinc temps d'arribar a Gales, però sí de fer una petita excursió a Chester, un típic poble del nord d'Anglaterra a tocar de la frontera amb els galesos. Perquè no? Doncs som-hi.

Chester arriba després de només cinquanta minuts de trist ferrocarril anglès: és un viatge sense glamour, sense emocions, sense paisatges colpidors, sense russos oferint-te vodca pel passadís, sense converses d'ulls encesos a la matinada. Ara bé, només entrar a l'estació, la cosa canvia: velles estructures de ferro, maons victorians granatosos, megàfons de dicció shakesperiana i un olor a tè anglès de fulles verdes em desperta l'esperit i em fa pessigolles al melic. I les pessigolles segueixen mentre avanço pels carrers del poble que menen al centre històric: la primera parada són les runes de l'Església Normanda de Chester, història de segles i segles, pedres que tenen molts anys. Ara sí, per fi, em trobo cara a cara amb la vella Europa.

El nucli central de Chester està envoltat d'una muralla centrípeta i elevada que et permet passejar en una circumvalació elíptica per sobre dels seus habitants, de la seva història i del seu passat. Pots, d'aquesta manera, sobrevolar la magnífica catedral, Pilars de la Terra britànica, immensa construcció anglicana de maó daurat; pots bellugar-te entre els seves botigues de disseny carrincló, admirar el seu Rellotge Reial i penetrar en el pati de butaques d'una església reconvertida en saló de tè i cibercafè. Si vols i el temps t'ho permet, pots també observar les casetes de blanc estucat amb teulades negres, la seva plaça municipal i el seu mercat de Nadal. I quan et canses de volar, pots aterrar sobre les runes de l'amfiteatre romà, vestigis que tenen vint segles, petjades de l'emperador Claudi conquerint la salvatge terra dels saxons. Sí, Chester va ser romana, com ho va ser pràcticament tot Europa, i és en aquest punt on pots sentir molt a prop teu el vincle, la unió, la connexió wifi existent entre aquelles contrades britàniques i la teva pròpia terra, unides per un passat comú.

Deixo Chester a les tres de la tarda, després d'haver visitat de passada un dels hipòdroms més antics de l'Imperi Brritànic. Avui no hi ha curses, però és fàcil imaginar-se la festa de disfresses que s'organitza cada cop que els cavalls corren, un ballo in maschera ple de barrets de flors i de fracs passats de moda. M'hagués encantat poder guadir d'aquest espectacle. I de la cursa de cavalls també.

És pràcticament fosc quan arribo a Liverpool, a mitja tarda. Decideixo organitzar el que queda del dia amb l'objectiu de presenciar amb tranquilitat i bons aliments el decisiu partit del Barça a Kiev. Així que torno a entrar al Museu dels Beatles a rematar la feina, i un cop acabat vaig cap al Hostel, preparo la bossa per demà i recullo les meves coses. Amb els deures fets, em dirigeixo a la recerca i captura d'un senyal de satèlit que em porti el Barça de Guardiola a Liverpool.

Vagarejo per uns quants pubs del centre on grans pantalles gegants es preparen per oferir els partits del Liverpool i de l'Arsenal londinenc: tots dos equips juguen avui i començo a pensar que serà difícil veure el meu partit. Pregunto en els establiments si també posaran el Barça, però tots van dient que no, tot i que puc veure en els seus ulls que els encantaria veure el partit del millor equip d'Europa. Però es deuen a la clientela, em diuen, i avui toca Liverpool-Fiorentina. Una mica decebut i després de voltar molt, entro en un pub irlandès decorat amb més de deu pantalles de televisió. És el meu últim recurs. Em dirigeixo a la barra i, amb tota la intenció del món, li faig la gara-gara al barman tot lloant la manera que té de tirar la cervesa dins del got. Un cop preparat e terreny, li demano si seria possible que en una de les pantalles de televisió connectessin amb la bonica ciutat de Kiev, coneguda per les seves esglésies, les seves avingudes i les seves dones guapes.

- Ucranianes? - em diu amb un somriure picant.
- Yes, man. Ucranianes!
- Mmmmm. Ucranianes...

I és així com a tres de vuit, hora local, em trobo presenciant el partit del Barça, assegut en un tamboret de fusta, amb una pinta de Guiness a la mà i celebrant els gols del millor equip del món jo solet, mentre tres-cents anglesos em miren amb cara d'enveja. És una sensació ben estranya veure un partit de futbol tot sol envoltat de tanta gent, sense compartir la primitives emocions del matx: quan ells canten els seus gols, jo reclamo una falta. Quan ells demanen tarjeta groga, jo celebro el gol de Xavi. Quan ells criden amb entusiasme, jo callo. Dos móns paral·lels, dos viatges diferents. Ells, corals i gregaris, animant el seu equip. Jo, com sempre, viatjant sol.

Dia 167: Liverpool

2009-12-15T07:00:00.000+01:00

Liverpool és gris i plou i hi ha un núvol tan gran que ocupa tota la ciutat. Liverpool és victorià, és un accent tancat, és un riu amb indústries. Liverpool és una cançó, són mil cançons. Liverpool és una joia amagada, un tresor per descobrir i no tornar mai més.

He sortit del hostel disposat a descobrir la joia de la corona britànica amagada a la riba del Mersey. El primer racó que he trobat ha estat un diamant amb nom de príncep, l'Albert Dock, un quadrilàter de 2.000 metres quadrats on les barquetes anglòfiles aparquen envoltades d'edificis postindustrials convertits en sales de museus: cultura i tradició, museus i barcasses, maons vermells i xemeneies de disseny t'envolten sota un núvol anglès mentre contemples aquest moll fluvial, símbol de la prosperitat naval i cultural de la ciutat. Un raconet per viure-hi una vida sencera.

A mà dreta, en una cantonada de l'Albert Dock, hi ha un petit museu gratuït on et mostren i et demostren com era la Casa dels Masovers del Far durant la II Guerra Mundial. Un cop dins, inicies un petit viatge en el temps, una regressió induïda per ràdios antigues, llars de foc apagades, cuines de marbres grocs i foto papal de Winston Churchill, adalid de la pau, Déu Nostro Senyor en temps de Guerra. En el jardinet del museu, reconvertit en hort de tubèrculs raquítics en aquells temps, m'he trobat amb l'operari de guàrdia, cabells llargs i conversa estranya.
- Tu dius sí -m'ha dit.
- Jo dic no -li he contestat.
- Tu dius para - m'ha retret.
- Jo dic vinga, vinga, vinga - li he contestat tot d'una.
- Tu dius adéu -ha dit amb la mà.
- Jo dic hola - l'he contradit, saludant educadament. I he seguit - Hola! Hola! No sé perquè tu dius adéu; jo dic hola. No sé perquè dius adéu, jo dic hola. Hola! Hola! Tu dius adéu i jo dic hola. Hola Adéu. Hola Adéu!

La conversa ha acabat de sobte quan he decidit abandonar el museu i tallar d'arrel aquella situació kafkiana. He continuat passejant per la riba del riu, on unes grans mansions victorianes m'han saludat, altives, mostrant les estatàtues equestres de reis morts. L'aire gris de la ciutat m'ha submergit una mena de silenci interior, de pau, de solitud reverencial. Mentre mirava de reüll aquells palaus burgesos vora el riu, m'he adonat que Liverpool és ple d'ànimes solitàries que recorren els seus carrers: ei, mira, la gent solitària -li he dit a una ombra que passava molt a prop meu-. Ei, mira la gent solitària. I allà estava l'Eleanor Rigby, recollint arròs a l'església després d'un casament i vivint en un somni. La gent solitària...d'on ve la gent solitària? -m'he preguntat- La gent solitària, a qui pertany? - he preguntat al vent.

Tractant de no pensar-hi he deixat enrere el riu i m'he encaminat cap al centre. Liverpool ha construït un centre històric ple de cases de colors diferents, teulades angleses, façanes ocres, pubs irlandesos i carrers estrets. Liverpool ha aixecat edifics gegants amb la solidesa d'una història llarga, eterna i victoriosa. Liverpool et porta amb ales als peus per avingudes que t'enamoren sense oferir-te res més que essència britànica i un accent tancat. I sense saber com, caus rendit, enamorat als seus vulgars encants. Amor, amor, amor, amor. Amor, amor, amor, amor. No hi ha res que puguis fer que no pugui ser fet. Res que puguis cantar que no pugui ser cantat. No pots dir res...però pots aprendre com jugar al joc. És fàcil Tot el que necessites és amor. I amb amor, Liverpool llueix i brilla sota un sol inexistent. Quin gran misteri.

Tot i que els meus peus estaven ja cansats, he volgut continuar passejant el meu amor per la ciutat per la zona nord on la gran Biblioteca i el Museu Nacional donen un toc de neoclassicisme a la silueta de Liverpool. Quan el rellotge m'ha dit que portava tres hores de ruta sota la boira humida de la capital del Mersey, he entrat a dinar uns enyorats ramen japonesos a les portes de China Town. Un àpat excel·lent. Després, amb la panxa plena i mentre les primeres gotes de pluja mullaven els carrers comercials del centre, he encarat cap a la gran fita del dia: el Museu dels Beatles.

M'he perdut a l'arribar al centre. He decidit demanar ajuda. Quan era més jove, bastant més jove que ara, mai havia necessitat l'ajuda de ningú. Però ara aquests dies ja han marxat i ja no estic tan segur de mi mateix i he canviat d'opinió i he obert les portes. Ajuda'm si pots -li he dit a un anglès amb bastó i barret-, no em sento bé. De veritat que aprecio trobar-te per aquí, ajuda'm a posar els meus peus de nou a la terra. M'ajudaràs, si us plau?
- First street on the left - m'ha dit amablement.
- Thank you, nano.

I és així com he trobat la porta d'entrada al temple que explica el conte de fades dels quatre personatges més importants de la història de la ciutat: John, Paul, George i Ringo.

El Museu és una meravella, un recorregut cronològic per la història fundacional i evolutiva del grup de música més important de tots els temps. Des de la primera trobada teenager en un concert de música folk fins a la dissolució del grup, el Museu et conduiex a través del túnel del temps teletransportant-te amb cançons, fotografies, objectes, vídeos i escenaris que van crear la llegenda dels Beatles. Una guitarra, una nota, un estudi de gravació, un objecte abandonat, una llàgrima d'emoció. El Museu aconsegueix transmetre't la força de la Religió Beatle, que amb molts pocs anys va convertir a milions de fidels a la seva fe.

Quan surts d'allà, centenars de cançons ballen dins del teu cap dibuixant una èpocs única i i irrepetible i neix dins teu una sensació estranya: sents, de cop i volta, molta enveja dels teus pares, de la generació dels seixanta, d'aquells que van poder viure en directe la revolució Beatle des d'un terrat ple d'antenes o sota la llum d'un guateque de Campari i Cocacola, presenciant com una nova era neixia sota els seus peus, que no paraven de ballar.

Atabalat amb tantes notes penjades del pentagrama de la història, he marxat a sopar al hostel. Més tard i amb l'estómac ple m'he posat a redactar aquesta entrada al blog tot escoltant la trista història d'un mariner que, amb un gintònic a la mà i lamirada apagada, cantava una alegre cançó sobre el vell Liverpool: "A la ciutat on vaig néixer vivia un home que navegava pel mar que ens va explicar la seva vida en la terra dels Submarins i deia: vam navegar tots amunt, cap al Sol, fins que vam trobar el mar ben verd; i vam viure plegats sota les onades dins del nostre submarí groc. Tots nosaltres vivim en un submarí groc! Tots nosaltres vivim en un submarí groc!"

Dia 166: Dublin - Liverpool

2009-12-15T06:57:00.000+01:00

He aterrat a la capital irlandesa a les sis del matí. El comandant ens ha desitjat una feliç estada a la ciutat i gaire bé em convenç de quedar-m'hi. Per què no? Què m'impedeix fruir de nou de l'hospitalitat irlandesa? Perquè no estar-m'hi aquí uns dies? Perquè no establir el meu centre d'operacions d'aquesta darrera etapa europea del viatge a Dublin?

Passejo uns minuts pels voltants de l'aeroport dublinès, respirant l'aire de la vella Europa. Es respira diferent, aquí. No trepitjava terra europeu des de que el Transiberià va creuar els Urals als voltants del 15 de juliol. Han estat pràcticament cinc mesos lluny de casa, lluny d'Europa. Pràcticament 150 dies entre Àsia i Amèrica, mirant de lluny aquest petit conglomerat de països, d'Estats i de nacions que configuren un continent -l'europeu- ple de contrastos, ple de fronteres, ple de comptes pendents en un pam de terreny. Europa, vista des de l'altra banda del món, és un raconet del planeta superpoblat farcit de gents diverses que tracten d'entendre's amb l'esperança de no entendre's mai.

Un autobús de l'eficaç Bus Eirean Lines ha arribat a la terminal de l'aeroport i ha parat davant meu. Uns quants irlandesos han abandonat l'autocar carretejant maletíns negres i avorrits. Els esperava un avió cap a Londres, les galeres de l'Imperi Britànic, enemic íntim de les terres verdes d'Irlanda. Jo me'ls he mirat amb curiositat, com he après a mirar la gent durant aquest viatge. Ells m'han tornat la mirada amb cara de pocs amics, com miren els europeus que són observats impúdicament per mirades anònimes. En els seus ulls però, es podia veure aquella llum especial que tenen els irlandesos quan encenen les seves mirades...encara no està tot perdut. Els he respòs amb un gest invisible i han passat de llarg, amb la pressa embolicada a les corbates.

- Puges, nano? - m'ha dit el conductor, veient que badava, d'empeus, davant la parada.
- Ostres, potser si...
- Potser? - ha respòs impacientment.
- Cap on va?
- Estem a Irlanda, you know - ha dit amb un nas somrient-. Vaig cap a valls ben verdes regades per la pluja, cap a muntanyes plenes d'ovelles, penyasegats de somni, illes perdudes. Irlanda, ja saps. Véns o no?

Quan estava a punt de dir-li que sí, que m'esperés un segon, que recollia la maleta i hi pujava, he rebut una trucada. Era el meu editor. Cridava i no se l'entenia res. Vaja. El conductor de nas somrient m'ha fet un gest amb la mà com dient, què fem, nano?, puges? Amb els ulls li he dit que no, que ara no pudia pujar, que he d'atendre aquesta trucada. Ell, amb un moviment gaire bé imperceptible, m'ha dit que d'acord, jo marxo, ens veiem aviat, i ha tancat les portes. Mentre l'autocar enfilava cap a terres de somnis verds i humits, he demanat al meu interlocutor al telèfon una mica de tranquilitat. Vols fer el favor de calmar-te?
- Estic calmat. Però enfadat.
- Què et passa?
- Et vaig demanar drama! Et vaig demanar drama!
- I?
- Et vaig demanar que acomiadessis aquella noia? Que la despatxessis! Drama!
- Ho vaig fer.
- I una merda! Allò semblava una comèdia ensucrada a l'estil Nora Ephron! Només hi faltava la Meg Ryan fent ganyotes! Quin desastre!
- No vaig saber-ho fer millor. Em sap greu.
- Fatal, nano, fatal.
- I ara que fem? Havia pensat de quedar-me per aquí Irlanda...
- Irlanda? Irlanda, has dit? Però tu vols que m'agafi una angina de pit, o què? Vols matar-me, oi? Digues-m'ho, no et faci vergonya! Tu-vols-ma-tar-me!
- Tranquilitzat, no?
- Irlanda? I què faràs a Irlanda? Escriure sobre com pasten les ovelletes en el camp? Tu em vols arruinar! Tu vols que em mori! Ovelletes i penyasegats! Mare de Déu Senyor!
- Bé, bé, calma't. No em quedo, si no vols. Total, jo ja volia tornar cap a casa...
- Ni vas cap a casa ni et quedes a Irlanda. Necessitem un final del viatge espectacular.
- Espectacular?
- Sí. Necessitem acció, drama, focs artificials... no sé, grans nevades!, ciutats antigues amb monstres mitològics, amb retobaments del passat, amb fantasmes i mags i camins de rajoles grogues...
- Ja.
- Necessitem un final que vengui, que atrapi, amb una banda sonora espectacular i bones fotografies. Necessitem una cirereta al pastís que sigui inoblidable.
- Sona bé.
- Necessitem tot això. Necessites tot això. Pensa-hi.
- De quants dies disposo?
- He parlat amb en Welby. Et regala 10 dies a Europa per acabar el viatge de forma decent. Aprofita-ho. Truca' m en una hora i en parlem.

Retrobaments. Nevades. Ciutats antigues. Drama.
Com un puzzle he anat encaixant les peces per construir un bon final de viatge, dibuixant l'estratègia sobre un mapa imaginari. Quin privilegi, quina sensació d'immortalitat, quin somni: organitzar el teu propi viatge per Europa sense més límits que la teva imaginació i l'encaix d'unes quantes peces. En només vint minuts i una connexió wifi a Internet he planificat una ruta a la carta. Ja ho tinc.

- Em sembla molt bona idea. Molt bona.
- T'agrada?
- Sí, sí. Perfecte. Veus com, quan vols, pots fer-ho molt bé?
- Sí, sí. Vinga, ja ens veurem.
- Adéu

He penjat el telèfon després de parlar amb el meu editor i deixar-lo més tranquil. He mirat el rellotge. Tocava corre. M'he dirigit al taulell d'Aerlingus per comprar un bitllet d'avió cap a Londres, que sortia en un parell d'hores. Des d'allà, havia decidit, agafaria un altre avió cap al retrobament de vells amics al nord d'Europa, on m'esperaven, amb una mica de fortuna, fantasmes, nevades i ciutats antigues.

Quan he arribat a Londres a mig matí, però, un missatge m'ha retingut uns minuts en un núvol d'indecisió: el retrobament no es podria produir, per raons logístiques, fins d'aquí a tres dies, m'ha escrit en Xavi. Vaja, canvi de plans. Amb setanta-dues hores davant meu sense cap altre objectiu que seguir coneixent món, m'he replantejat de nou què fer. Em quedo a Londres?

Londres és un vell amic: ens coneixem des de fa temps i ens hem vist 7 ó 8 vegades ja. M'ha explicat molts dels seus secrets i puc afirmar que tenim una relació molt bona...tot i que ens coneixem massa: la capacitat de sopresa, en els nostres retrobaments, va minvant any rere any. De fet, quan m'ha vist amb les maletes en el seu rebedor, disposat a passar de nou una temporada amb ell, Londres m'ha dit.
- Una altra vegada aquí?
- Sí. Ja veus. No estava previst, però...
- Però si ens vam veure fa només uns mesos enrere..
- Ja...
- Et quedaràs molt de temps?
- No, només tres dies.
- Vaja
- No vols que em quedi?
- No és això. Ja saps que estem bé, junts, però...
- Però...
- Però crec que podries aprofitar millor aquests dies.
- Millor?
- Sí. Perquè no te'n vas cap al nord, aquests tres dies. Et puc presentar alguns del meus amics i parents.
- Tens parents, al nord?
- Dos cosins. En Liverpool i en Manchester. Els coneixes?
- No.
- Doncs a què esperes? A les 15.00 surt el primer autobús cap a Liverpool. Espavila.

Liverpool. Sona bé. Sona mooooolt bé. Liverpool, de fet, és la ciutat amb la millor banda sonora del planeta. Liverpool, sí, perquè no.

He corregut moltíssim per arribar a la Victoria Coach Station a les 15.00 h. Hi he arribat quan mancaven dos minuts per l'hora. Buf. Un cop assegut a l'autocar he respirat fons i m'he relaxat profundament durant les cinc hores de trajecte, mirant com plovia. Des de darrere les finestres de l'autocar he gaudit amb l'espectacle victorià d'un gris i fred capvespre anglès. La campinya britànica s'efosquia ràpidament i la pluja esquitxava els vidres amb llàgrimes d'hivern immediat, fent tronar els núvols i les tempestes. L'aigua queia a cabassos, inundant la via de respiració de l'autopista cap al nord. L'autocar nedava entre el mar d'onades que, tramposes, conduien per la dreta. Era tan gran l'aiguat que, tot just un parell de kilòmetes abans d'arribar a Liverpool, per un moment he tingut la sensació d'estar viatjant sota l'aigua a bord d'un submari.
Un submari de color groc, of course.

In the town where I was born
Lived a man who sailed to sea
And he told us of his life
In the land of submarines

So we sailed up to the sun
Till we found a sea of green
And we lived beneath the waves
in our yellow submarine

We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine

The Beatles - Yellow Submarine

Dia 165: New York - Dublin (El comiat)

2009-12-15T05:21:00.000+01:00

Abans d'anar a l'aeroport i dir-nos adéu, hem decidit acomiadar-nos com Déu mana de la ciutat de New York. Disposàvem de tres hores per invertir i volíem que el seu rendiment fos espectacular i immediat. Necessitàvem un bon brooker.

Què es pot fer amb tres hores a New York que resulti absolutament inoblidable?

Descartada la primera idea (anar a despertar en Woody Allen a l'Upper Manhattan i fer un cafè amb ell), per inverosímil; i la segona (volar en helicòpetero-tero-tero per sobre la ciutat), per cara, hem decidit invertir el nostre temps en una aposta segura i econòmica: pujar a dalt de tot de l'Empire State Building.

Així doncs, cap allà hem marxat, mirant-nos de reüll. Jo, ho confesso, buscava en la seva mirada un senyal que em permetés inventar-me un drama ple de llàgrimes i singlots per la immediatesa de la separació, però els seus ulls no indicaven res més que una emoció continguda per pujar al punt més alt de la ciutat. Res més.

L'ascensor ens ha dut al pis 86 després de 40 minuts de cua. El sol brillava al sud del Manhattan, diluint les vistes del Lower Manhattan i del Financial District. En canvi, la part nord de la ciutat es dibuixava a la perfecció des de la talaia més alta de New York: terrats plens de color, dipòsits d'aigua estancats, taxis de joguina circulant, carrers perpendiculars traçats amb una esquadra rectilínia, arbres fosforescents fent de frontera del Central Park i ponts tridimensionals unint la illa de Manhattan amb la resta d'illes de la ciutat. La vista d'ocell ha estat esplèndida i la càmara de fotos no ha tingut ni un instant de respir.

Feia fred, allà dalt. La cúpula punxeguda de l'Empire State Building brillava amb el color del glaç, empaperada de gel nocturn encara per desfer. La barana, en forma de reixa, també estava pintada de blanc, per la neu acumulada i petrificada en la seva freda superfície. Els turites ens concentràvem en els miradors Sud i Est de la torre, on tocava el solet: qui gosava abandonar aquells miradors i endinsar-se en les profunditat gelades de la vessant nord i oest de seguida comprenia que s'havia equivocat: la temperatura descendia 10 graus de cop i volta, el dit que premia el disparador de la càmares es tornava violeta i, dels nas penjant, descendien glaçons de gel.

Ha estat, sens dubte, una gran idea pujar fins allà a dalt, tot i el fred. El descens ha estat ràpid. En un tres i no res ens hem trobat al subway camí de l'aeroport. Jo anava pensant en com collons provocar un drama sideral, però no se m'acudia res de res. El meu cap feia raonaments estúpids i circulars del tipus: "I si faig anunciar per magafonia de l'aeroport que està acomiadada, i tothom la senyala per la terminal? Aconseguiré així que es posi a plorar com una magdalena? Serà aquest un drama suficient per augmentar el share? Però quin sentit té acomiadar-la... si és ella la que m'acomiada a mi?". Total, que gaire bé em passo d'estació pensant en totes aquestes bajenades.

Quan hem arribat a l'aeroport, i després de dinar unes pinzellades de menjar asiàtic en un fast-food de la teminal 1, ens hem dirigit cap a la porta de control de passaports. El seu vol cap a Barcelona sortia en menys d'una hora. Era l'hora de l'adéu.

- Adéu, que tinguis un bon viatge.
- Tu també, nano. Cap a on vas?
- Cap a Dublin, de moment.
- De moment? I després?
- No sé...he de pensar en alguna cosa...exòtica.
- Exòtica? Rollo Bahamas o així?
- No, no. Que va. Exotisme europeu.
- Ostres. I ja tens pensada alguna cosa.
- Encara no.
- Els del PP valencià són bastant exòtics, no creus?. Podries anar cap al País Valèncià.
- Si, no està mal pensat. Però l'Albufera està molt vista.
- Què vols, fred o calor?
- Home, ara que s'acosta el Nadal...vull dir, fred seria millor. Saps què em ve de gust?
- El què?
- Glhü Wein. Vi calent!
- Aha. Doncs tira cap al nord. Allà fa fred.
- Això faré.
- Però molt al nord no, eh? Que si vas a Rússia jo no vindré a cuidar-te, si et poses malalt.
- Ah no?
- No. No m'agraden les russes.
- D'acord. No aniré a Rússia. Així, si em poso malalt, vindràs tu?
- Sí, és clar. Però si et tapes quan fa fred segur que no caldrà que vingui.
- Ho faré.
- Ens veiem a Barcelona?
- Segur.

S'ha girat d'esquena i ha començat a caminar d'esquenes a mi, en direcció al control de passaports, movent el malucs amb molta gràcia.
- Ep! - l'he cridada-
- Digues - m'ha dit amb la mirada un pèl trista.
- Estàs acomiadada -li he dit, intentant provocar un drama.
- Tu també, bonic - m'ha contestat picant l'ullet i somrient.

La noia dels ulls verd fusta ha marxat tal com va havia vingut, amb aquell aire perfumat que tenen les noies boniques. Han estat uns dies rodons dins d'aquest món rodó, que gira i gira i gira i ens porta cada dia a un lloc nou.

La noia ha passat el control de passaports i la inspecció agropecuària dels detectors de metalls. Un cop a dins, s'ha girat un instant per comprovar si jo encara hi era. I sí, encara estava allà, palplantat, dient adéu amb la mà a la noia dels ulls verd fusta.

El drama estava servit. M'havia quedat sol, de nou.

Dia 165: New York - Dublin (El Drama)

2009-12-15T04:09:00.000+01:00

M'he llevat ben d'hora, pensant que d'aquesta manera podria fer que durés més el darrer dia a New York. No vull marxar. M'hi quedaria. Miro per la finestra: Queens sembla no adonar-se que, d'aquí a molt poquetes hores, marxaré definitivament i potser no tornaré en molts anys. O qui sap?, potser no tornaré mai més. Mentre recullo les coses i vaig distribuint en diferents motxiles les meves pertenències, encenc la tele perquè faci les funcions de banda sonora d'aquest dia tan trist.

Just en el moment en què estic tractant de tancar la cremallera davantera de la motxila tahilandesa, amenaçant-la de deportar-la al gulag de l'altell si se li acut, en aquests moments tan delicats, reventar i esquitxar l'habitació amb les seves vísceres de calçotets i mitjons bruts, sento com la CNN anuncia un titular:

"Mondo-rotondo.blogspot.com, el conegut blog de la volta al món del Marcus Welby, a punt de ser clausurat pels baixos índexs d'audiència. De seguida, a CNN!". I tot seguit, una sintonia electrònica dóna pas a la previsó del temps tempestuós a Kuala Lumpur i Singapur.

- Has sentit això? - em diu l'enfermera en atur, des del seu tamboret.
- Sí, sí. Sembla que plourà força al Sudest asiàtic, no? - dissimulo.
- Com? - diu, despistada, la noia.

Però no li dono temps a rèplica i cridant un ara-vinc! surto de l'habitació tot marcant el número de telèfon del meu editor. Em sentirà.
- La qualitat està baixant, Marcus.
- Què vols dir?
- Que què vull dir? La qualitat està baixant. Quina part de la frase no entens?
- Des de quan?
- No et sé dir des de quan. Però fa dies, molts dies, que escrius com si, ...com t'ho diria,...com si redactessis informes bancaris o alguna cosa semblant.
- Informes bancaris? Què t'empatolles!?
- Ja m'entens, coi! En les teves darreres entrades al blog hi manca alguna cosa...hi manca ànima, sentiment. Emoció.
- Emoció...
- Sí, collons, emoció. Ets avorrit, Welby. M'avorreixes i avorreixes els lectors.
- Si?
- Sí!. Les lectures han caigut a la meitad! Has vist el share de la darrere setamana? Un 12%! Un dotze per cent, nano! Els jefes estan que trinen...
- Jo...no sé.
- Posa't les piles, Marcus. Posa't les piles o...
- O què?
- Posa't les piles o pleguem. Plegues, vull dir. La publicitat ha caigut un 87%, els comentaris un 59%, els passatges inventats un 134%, i les frases que fan riure...escolta'm bé...les frases que fan riure un 224%!!
- 224% Això és molt, no?
- Moltíssim. Moltíssim, nano. Massa.
- I ara?
- Collons Marcus, reacciona. Fes alguna cosa.
- Ja, val, val, d'acord...estic una mica perdut. Ja saps, toca tornar a casa i ..
- A veure. Cap a on vas avui?
- Cap a Barcelona. Això s'acaba. El visat americà caduca demà i la volta al món ha quedat completada arribant a New York...
- No em pots fer això. No pots acabar el viatge amb aquest share de merda! No m'ho pots fer, això. Vaig confiar amb tu!
- Ei, escolta, que jo no et faig res...
- Canvia de plans!
- Com?
- Canvia de plans! No tornis a Barcelona avui.
- No?
- No, de cap manera. Segueixes viatjant, d'acord? I segueix escrivint. Això ho aixequem, eh? estic segur que ho faràs millor.
- Que segueixi viatjant? A on?
- No sé. A veure, dona'm mitja hora i et truco. Fins ara.

He tornat a l'habitació per acabar de fer les bosses. He posat la roba neta en una bosseta de plàstic petita i l'he col·locada a dalt de tot, juntament amb la roba d'hivern: la roba d'estiu està al fons de tot, rabregada després del pas pel Brasil i la d'hivern, a dalt. Algunes de les peces d'estiu ni les vaig rentar ja, pensant que no les havia de necessitar...però aleshores m'ha sorgit el dubte: i si m'envien cap al Carib? Què em posaré? Així que m'he posat a desfer la motxila, que tant havia costat fer.

- Nano, que fas? Et trobes bé?
- Sí, sí, perfectament.
- No ho crec. Deus tenir febre altra vegada.
- No, no, que va.
- Oh i tant. Si no no s'entén que després d'haver-te passat dues hores empaquetant les coses, ara, de cop i volta estiguis desfent la bossa de nou...
- Ja. Costa d'entendre, oi?
- Què et passa?
- Res.
- Que no marxem cap a Barcelona?
- Sí. Vull dir, no. Vull dir, no ho sé.
- Com?
- He de fer una trucada

He sortit de l'habitació de nou i he tornat a marcar el mateix número de telèfon.
- On vaig?
- Nano, t'he dit mitja horeta i no han passat ni deu minuts. Paciència.
- On vaig? Necessito saber-ho. He de fer la bossa.
- Tranquil, hi ha temps.
- M'apreten. Em pregunten. I no sé què dir.
- Qui? Ella?
- Sí
- ...
- Què passa?
- Bé, d'això també et volia parlar.
- De què? D'ella?
- Sí. Marcus...
- Digues-me.
- Oi que ja no tens febre?
- No, és clar que no. Fa dies.
- Acomiada l'enfermera.
- Com?
- Acomiada l'enfermera. Fes-me cas! Necessitem personatges nous, situacions noves. Necessitem acció! El teu viatge en solitari venia, agradava...en canvi, el teu viatge a dos no ven tant. Mira el share...
- Em cago en el putu share!
- D'acord, d'acord...però no és només el share. La qualitat ha baixat.
- Ha baixat, sí.
- Acaba el viatge sol. Fes una última setmana, o deu dies fins i tot, sol de nou. Anirà bé.
- I després puc tornar amb l'enfermera?
- Quan acabis el blog pots fer el que et doni la gana. Però ara...
- Ara caldria acomiadar l'enfermera.
- Veig que ho has entès. Molt bé nano, molt bé. Tot sortirà bé.
- Ho creus ab-so-lu-ta-ment necessari?
- Mira, Marcus, no t'ho diria si no creiés fermament què serà bo per tu...i per mi. Cal donar al públic allò que vol, si no, estem perduts.
- I què vol el públic? Que acomiadi l'enfermera? N'estàs segur?
- Drama! El públic vol un gran drama. Sempre. Drama per esmorzar, drama a l'hora de dinar, drama per sopar i, per variar, una mica de drama a l'hora de dormir.
- Drama...
- Sí, drama i acció. Un acomiadament sobtat de l'enfermera dels ulls verds oliva serà bestial! Tornarem a recuperar l'audiència!
- Fusta.
- Fusta?
- Verd fusta. Ulls verd fusta! Joder!
- Sí, sí, fusta, fusta, el que tu vulguis. Però acomiada-la, d'acord? I fes que sigui ben dramàtic.
- Veuré el que puc fer. Escolta. Què hi ha del meu proper destí? Platja o muntanya?
- A veure, un momentet.
- Espero.

Han passat dos llarguíssims minuts. El fil musical del telèfon del meu editor és la tormentosa sintonia de la Champions (el meu editor és un malalt del futbol...també). Passats els cent vint segons, la paraula Dublin ha interromput els cors femenins que, en aquell precís instant entonaven amb emoció la part final, tot dient :The Champioooooooons!!!!!

- Dublin?
- Sí. Dublin. És l'única combinació raonable que he trobat per evitar que te'n tornis ja a casa. Quan hi arribis demà pel matí vull que em truquis i tinguis decidit on vols anar. Avui al vespre voles cap a Dublin.
- D'acord. Però Dublin ja em sembla bé. No cal moure's massa. Puc quedar-me laa setmaneta que em demanes allà mateix.
- Escolta'm nano, veig que no has entès res de res. Estem perdent diners cada segon que passa amb els teus posts avorrits. Cal que canviïs el xip, i que ho facis ja! No marxes cap a casa encara, no te'n vas amb l'enfermera i a més a més...
- A més a més, que?
- I a més a més ja estàs buscant un destí...exòtic. Dublin no ven.
- Collons!
- Espavila. Si vols Europa, Europa. Però ni Dublin ni Londres ni Roma, ni res d'això. No, Sant Celoni tampoc.
- D'acord. D'acord. Deixa-m'ho pensar.
- Molt bé, així m'agrada. Pensa-t'ho i quan arribis a Dublin em dius alguna cosa.
- Vinga, fins demà.
- Fins demà....Ei!, escolta....
- Digues?
- Drama, eh?
- Fins demà.

He penjat i he tornat cap a l'habitació. Els termòmetres, el paracetamol, els ibuprofens, les xeringues i tot l'arsenal de medicaments que la noia dels ulls verd fusta havia portat per curar-me estaven exposats sobre la tauleta de nit, ordenats per ordre alfabètic, abans de ser dipositats en el necesser de parament mèdic.

- Hola.
- Hola, on eres?
- Res, trucant.
- Aha. Ara ja pots fer la maleta, no? Farem tard.
- Sí, ja puc....això, eh..que, escolta....
- Digues.
- T'he de dir una cosa.
- Una cosa?
- Sí, és sobre el viatge. Sobre el viatge.... a Barcelona.
- Ah, ara que dius Barcelona. Han trucat des d'allà.
- Qui?
- En Welby.
- En Welby?
- Sí, nano, el de l'agència de viatges. El paio que em va enviar aquí, recordes?
- Sí, sí, en Welby. Ja sé qui és. Què vol?
- Em sap molt greu, però no puc tornar amb tu a Barcelona. T'hauràs d'espavilar solet.
- Com?
- Sí. Es veu que el teu contracte amb l'agència que t'ha organitzat tot aquest tinglado nega expressament la possibilitat de que tornis a Barcelona acompanyat.
- Com dius?
- Doncs això. M'ha llegit fins i tot la clàusula, i està molt clara. Sota cap condició pots tornar acompanyat a Barcelona. No està inclòs,vaja.
- Bé, si no està inclòs...
- Jo agafo un avió cap a Barcelona d'aqui 5 hores. Marxo abans que tu.
- I jo?
- És el teu viatge. Tu decideixes.

Amb aquestes paraules ha donat per acabada la conversa, ha agafat les seves maletes i ha dit, t'espero a baix, nano. Jo m'he quedat amb la boca mig oberta, rascant-me instintivament l'orella dreta i pensant, joder, quin drama.

Dia 164: New York

2009-12-15T02:46:00.000+01:00

La bella Eliza cantava amb un somriure als llavis "The rain in Spain stays mainly in the plain" i el professor Higgins (no confondre amb l'amic de Zeus & Apolo i jefe d'en Magnum) xalava d'allò més. Unes quantes milles més al nord, Mr. Don Lockwood-Gene Kelly cantava feliç "I'm singing in the Rain" i saltava sobre grans bassals d'aigua i xiulava alegrement tot esquivant la severa mirada d'un policia. Pluja feliç, que dirien alguns.

Aquest dissabte de desembre plou i plourà tot el dia, mullant el darrer dia complet a New York, esquitxant amb gotes fredes i gruixudes el record d'una ciutat en la qual he viscut més de vint dies durant aquest llarg viatge. Serà, per tant, un dissabte passat per aigua. I no m'agrada. L'Eliza, en Higginns, el Magnum, el Zeus, l'Apol·lo i el Gene Kelly ja poden anar predicant com de feliços se senten amb les gotes d'aigua sobre els seus caps, però jo estic enfadat. No m'agrada la pluja.

Davant la perspectiva de disposar tot el dia del nostre núvol particular fent-nos la guitza, hem decidit prendre'ns el dia de descans i no permetre que l'alegria del núvol sigui completa. Si ens volia fotre enlaire el darrer dels dies a Amèrica, no ho aconseguirà, ja que les nostres activitats d'avui no requeriran especialment d'un clima de secà: es poden fer lliscant sobre l'aigua.

Així doncs, plantem el campament base al Soho i ens dediquem a organitzar ràpides ràtzies a l'interior de les botigues chic de l'àrea, amb l'objectiu d'emmagatzemar el màxim nombre de peces de roba al preu més econòmic possible. Les expedicions, però, no tenen massa èxit ja que els trofeus tampoc són excessivament llaminers. No obstant això, gaudim d'un entorn únic passejant entre boutiques d'aspecte postindustrial i fabril i entre edificis preciosos amb escales d'incendi de fantasia.

En una de les incursions en territori Camper, el venedor ens explica en un català amb accent barceloní que la botiga de New York on ell treballa és la segona del món en volum de ventes, després de Camper-Roma. Quan li preguntem com ha arribat a parar aquí, despatxant gènero a la botiga del Soho de New York, ens diu lacònicament que l'empresa el va destinar aquí. Collons...a veure si el Montilla s'enrotlla i em traslada a mi també a la ciutat del Gratacels. Venent sabates? El que faci falta, Jose.

Quan el Soho està tan mullat que de res ja serveix anar mirant on poses els peus perquè, sigui on sigui, segur que serà un bassal immens d'aigua, decidim canviar d'escenari però no d'activitat. És així com se'ns acut passar pel Macy's, els famosos grans magatzems a tocar de la 34a amb Broadway. Només treure el cap per l'estació del Subway que ens hi duu, ens adonem que hem comès un error de principiant: anar al Macy's de NYC un dissabte a les 12 del migdia és com voler assistir a la Missa de Gall a la Basílica de Sant Pere i pretendre entrar al Regne dels Cels aquell mateix Nadal: impossible. Com en la famosa Basílica, el lloc està massa ple, acabes perdent la fe en el gènere humà i te n'adones que anar-hi no ha servit de res. Macy's no és més que unes Lovely Galery's (Galerias Preciados) amb els preus en dòlars. Prescindible, com la Missa de Gall.

Segueix plovent. Decidim abandonar les activitats de risc que hem estat fent fins ara (shopping) i triar-ne una de menys perillosa: lunching (tot i que el nostre colesterol no hi estaria massa d'acord amb aquesta afirmació). Dinem en un Dinner de la 4a amb la 12a unes truites de tres ous amb patates fregides de la casa. Una delícia amb moltes calories i poca proteïna. Nyam!

Les temperatures volen baixar però a la pluja, que seguix queient, no li dóna la gana de convertir-se en neu. Seria tan bonic veure nevar a New York...però no hi ha manera. Vaja, veig que hauré de tornar el febrer (de no-sé-quin-any) per veure-ho tot covert de blanc. Buf, la veritat, quina mandra haver de tonar...però vaja, que si cal fer-ho perquè els seguidors d'aquest blog estiguin contents, s'hi torna i no en parlem més...

Com que fa fred, humitat i plou, decidim practicar una mica de futbol sala. Així doncs, ens apropem al Nevada Smith, el famosíssim pub del soccer a NYC i ens asseiem a la Sala principal, esperant que comenci el partit del Barça a A Corunya, en 30 minuts. Mentrestant, i durant els minuts que estem allà esperant l'inici del matx, tenim el gust i el plaer de veure com el Madrid marca no 1, ni 2, sinó 3 goals. El que em faltava! Afortunadament l'equip dóna la cara i guanya en un emocionant partit a Riazor (1-3) i tranquilament puc aixecar-me de la cadira, fer botifarra a un parell de merengons emborratxant-se davant de la barra i sortir amb el cap ben alt del pub. Em mullo, però m'és igual, perquè tres punts són tres punts, què carai!

Ultima tarda-nit a New York. Últimes notes del capvespre, darreres llums d'un sol inexistent. S'acaba la ciutat que mai dorm, s'acaba la ciutat dels Knicks, la ciutat dels ponts mitològics, de les estàutues famoses, dels edificis kilomètrics. S'acaba el viatge a Amèrica. Demà, últim dia.

Dia 163: New York

2009-12-14T23:30:00.002+01:00

New York atrau cada any milers, centenars de sommiadors d'arreu del món, que acudeixen a la Ciutat dels Gratacels en una peregrinació mí(s)tica i plena de fe. New York probablement està unida a la resta de les ciutats del món per imaginaris caminets de rajoles grogues i brillants que menen a la ciutat dels Miracles i dels Oracles, on res sembla impossible. Allà arriben kurds i sudafricans, congolesos i italians, taiwanesos i vietnamites, senegalesos i uruguaians. Tots volen trobar el seu mag d'Oz i només els exèrcits de funcionaris que controlen les fronteres, disfressats de tenebrosos arbres amb ulls i braços i cames, poden impedir que els somniadors arribin a bon port.

Avui hem fet el trio amb una catalana que va seguir el seu somni i es va plantar a New York fa més deu anys. Passats els anys, les arrels plantades han crescut i s'han arrapat amb força al terra americà i el somni segueix encara viu. La Marta va seguir una pilota de bàsket i una beca i va trobar un noi guapo i una feina dura però emocionant, i allà es va quedar. Ara, ja és una novaiorquina més. Fins i tot és amiga del Matt Damon. Amb ella fem una volta pel Central Park, admirant els seus colors verds hivernals i els seus esquirols atontats amb el fred de desembre. La conversa té els tocs nostàlgics dels retrobaments postposats des de fa anys, quan la noia dels ulls verd fusta i la Marta van coincidir a la mateixa facultat. Ara, totes dues conserven la facultat de rememorar moments, personatges i records caminant entre les fonts màgiques de Central Park. Quan la gana apreta, la Marta ens convida a menjar en un Dinner.

Mentre devorem pancakes, smash potatoes i wraps de l'Amèrica tradicional, conversem sobre Barcelona, sobre les nostres vides...i sobre el Barça. Com a bona compatriota, llueix samarreta i orgull barcelonista arreu on va, i com a premi per aquesta fidelitat en Welby la convida al proper partit al Camp Nou tan bon punt ella es deixi caure per Barcelona. Tracte fet. Després de dinar, petonets de comiat i un parell de fotos de record.

Després d'aquest matí nostàlgic, i veient que el dia és clar, postposem de nou la visita al Soho i la bescanviem per una passejada kilomètrica pel pont de Brooklyn. Serà el meu comiat personal d'aquest gran mite de ferro i ciment que suporta amb estoicisme els milers de turistes i d'aborígens que el creuen a diari per admirar la seva figura i les vistes que ofereix des del seus lloms centenaris. Com si fos un gran antílop atrapat per una xarxa indesxifrable i encriptada de cables metàl·lics teixits per una taràntula gegant, el Pont de Brooklyn romà quiet i resignat unint i compactant la ciutat de New York, i deixant-se fotografiar un i mil cops per tothom. Estic segur que si un dia el magnífic entrellat de cablejat cedeix i el pont s'allibera de tan feixuga presó, transcorregut un instant incial de dubte, aquest romandrà quiet en el mateix lloc, enamorat com està de les dues belleses que tan a prop té: lady Manhattan i Miss Brooklyn.

Ja a l'altra banda del pont, Miss Brooklyn segueix tan bohèmia i aristocràtica com sempre, mirant-se Manhattan per sobre de l'ombro i del riu que les separa. Des de la platgeta estant, a peus del Brooklyn i del Manhattan Bridge, observem amb emoció la silueta de la ciutat, tantes vegades repetida i tantes vegades enyorada. New York segueix enamorant tot i haver-la vist cent mil vegades. És un cas únic al món.

Entusiasmats amb els colors i la lluminositat de la ciutat, i abans que la pluja i el fred de demà ens esguerrin els plans, retornem cap a Manhattan, creuant per darrer cop el pont de Brooklyn. Et trobaré a faltar. Un cop a l'altra banda, fem un passeig nocturn per la zona portuària i comercial del Pier 17, ple de baixells i de cocodrils de sabates d'estiu. Quan un moment de silenci trenca el soroll del riu xocant contra els molls de l'East Manhattan, sentim com les sirenes del Ferry que et porta a l'Staten Island ens criden amb veu dolça i envolvent: és impossible resistir-se al seu cant, a les seves promeses: llums de neó, mars de color; estàtues lluminoses, vent a la cara, panoràmica de somni, has de venir.

Seguim el cant de la sirena, ferry enllà, viatjant sobre les aigües negres, blaves i vermelloses que uneixen Staten Island i Manhattan Les promeses es compleixen i les vistes i el fred són terribles. No sé però, quin dels dos és més terrible. En una hora arribem a bon port, de tornada ja a Manhattan, sans i estalvis: per primer cop en la història, el cant de la sirena no ha dut desgràcies ni naufragis. I és que la mitologia ja no pot amb el GPS.

Dia 162: Boston - New York

2009-12-14T21:52:00.004+01:00

Despertar-se a Boston té un nosequé especial. Llevar-se i alçar el teló de les cortines de l'habitació de la planta baixa on hem passat la nit i observar com les cases vermelles i nobles romanen encara al seu lloc, sense moure's, mirant com va passant la vida tranquilament, fa que comencis el dia somrient. I si el despertar, a més a més, va acompanyat d'un esmorzar on la xocolata i els dolços són protagonistes, poca cosa més es pots demanar.

Sortim al carrer i notem de seguida que el Saint Marty's Little Summer ha fet parada a la ciutat dels Celtics. Tècnicament no podem dir que fa calor, però la temperatura és altíssima per l'època de l'any tenin en compte que ens trobem en el very Nord Est dels Estats Units: els bostonians, incrèduls, surten al carrer amb samarreta de màniga curta i més d'un vol tirar cap a la platja. Exagerats.

El Boston d'avui és un Boston de cel blau, un Boston de brindis televisiu, un Boston de passeig prop de l'aigua, de ponts peatonals, de jardins verds. El Boston d'avui és un Boston de converses tristes sota un arbre que fa ombra i tapa el sol de l'estiuet. És, també, un Boston de China Town i de restaurant deliciós amb inclinacions asiàtiques.

A la tarda, Boston de port i d'edificis alts, de mercats de Nadal, d'Ajuntaments i de galetes penjades d'un avet. Recorrem Boston a peu pla, fent surfing per la seva superfície, desplaçant-nos amb la lleugeresa dels esquiadors sobre la neu.

Quan la llum s'apaga, els ocells dels arbres verds i frondosos dels parcs urbans comencen a emigrar cap a latituds properes, alçant el vol. Una manifestació pacífica però molt cridanera d'ocellets fa piruetes volàtils sobre els nostres caps i marxa solemne per participar, un dia més, en la cerimònia del funeral del sol, mort fa uns minuts. Alcen el vol i van cap a l'oest. Nosaltres els seguim.

Sense ales, però disfressats d'ascensoristes professionals, perseguim el somni dels ocells pujant a la Prudencial Tower, un edifici de seixanta-i-escaig pisos que s'eleva al mig de Boston. En el darrer dels pisos, tot just sota la inexistent taulada que, si hi fos, aixoplogaria els nius de gavines, pelícans i caderneres, hi ha un restaurant molt tocat i posat que ofereix espectaculars vistes nocturnes de la ciutat pel prou d'una bona copa de vi i d'un mojito d'aigua. Allà seiem i conversem, reprenent el fil d'alguna coversa inacabada, que es va quedar penjada sota el cel de Barcelona. A través del vi brillant de la copa s'observa Boston, allà baix, tranquila i calmada, malencòlica i senyorial. Res canvia des de les alçades, tot segueix igual: Boston ara és negra i plena de llumetes brillants, però conserva la seva fesomia de vella capital europea anclada en la Costa Atlàntica del Nou Món.

Boston s'ha acabat per nosaltres. Toca contractar de nou un exèrcit de xinesos que ens portin de nou cap a New York, on hem deixat els botiquins pels virus i els bacteris que ja han marxat. Tan lluny ens semblen aquelles febres que fins i tot dubtem de que existissin. Mai ho sabrem del cert.

Dia 161: New York - Boston

2009-12-10T21:16:00.004+01:00

Ahir al vespre, tornant del partit de bàsquet, vam passar de nou per China Town. Passejant entre rètols lluminosos i ànecs esquarterats, vam observar com un asiàtic de pell groga i sabates blanques empaperava un kiosc de begudes amb publicitat enganxosa. Els rètols deien: "Boston per 15 $ - Fung Wa Bus, sortides cada dia, cada hora".

- Què, anem cap a Boston demà?
- Som-hi - va dir la noia dels ulls de color verd fusta.

Així doncs, avui a les sis del matí ha sonat el despertador per expulsar-nos del paradís de la son. Amb cara de somnis trencats i lleganyes enganxades sota les orelles, hem abandonat l'hotel per la porta del darrere a la recerca de la companyia de busos Low-Cost que, assegura, ens portarà a Boston per 15 dòlars.

Hem baixat del metro a Broadway-Lafayette i hem iniciat la cerca. Passats uns minuts, i havent arribat a l'alçada de Beijing Street, cansats i carregats com cargols en plenes mudances, ens hem aturat per preguntar on paren aquests autobusos. Desconec si el xinès de barba blanca que ens escoltava ha entès o no la nostra pregunta, perquè la seva única resposta ha estat riure. Riure molt. Allà l'hem deixat, morint-se de riure, partint-se el cul amb la nostra pregunta. Caguntot....

Hem abandonat el xinès alegre i hem seguit caminant. Quan estàvem a tocar de Shanghai Avenue ho hem tornat a provar diverses vegades:
- Fung Wa Bus?
- Ni idea.
- Fung Wa Bus?
- No sé.
- Fung Wa Bus?
- Fung què?

Collons! Ens hauran enredat com a xinos? Els dubtes comencen a créixer. S'aproxima l'hora de la sortida de l'autobús i ni rastre de la companyia. Quan estem ja un pèl resignats a romandre un dia a l'intempèrie a New York, veiem una caravana de xinesos arrossagant grans maletes i transportant paquets enormes relligats amb cordills. Dins d'aquell garbuix de persones treuen el cap tasses de tofu fumejant i bols de fideus recalentats. És una processor oriental d'ulls inclinats per la son i el cansament que segueix el rastre d'una senyoreta uniformada amb el logotip de Fung Wa Bus. Així doncs, existeixen!

Seguim la cua catastròfica que gira homogènia cap a Canal Street, com si fos el gran Yang-Tsé. A la cantonada de Braodway St. amb Canal St. està ancorat l'autobús. Sí! Només veure'l, com si aquest fos la terra promesa, els xinesos es llencen a la seva conquesta: la fila, convertida ara en un motí salvatge, es transforma en una successió de cops de colze, alguna traveta, empentes, rodolons i desordre consumat. Però aconseguim pujar i seure, i miraculosament, a l'hora marcada, el conductor engega el motor i ens posem en marxa. Boston ens espera.

El conductor és un xinès obès que durant tot el trajecte xerra pels colzes amb la seva família a través del wifi desprotegit d'algun client despistat. La conferència amb Shenzen dura pràcticament les quatre hores de viatge fins a Boston. O feia molt que no parlaven o és que estan tramant alguna cosa.

Boston arriba a les onze i deu minuts d'aquests primer dimecres de desembre. Fa fred però ni rastre del temporal ni dels trenta centímetres de neu que ens havien anunciat. Doncs què voleu que us digui, de moment, ja està bé així. Per tant, sense massa dificultats ni impediments metereològics ens instal·lem a l'habitació de l'hotel on han de tenir lloc les cures intensives de les febres que ja han desaparegut fa hores.

Boston és una de les ciutats europees que està més a l'Oest. Els britànics la van fundar durant les primeres dècades del segle XVII, convertint-se en ciutat-bressol del Nou Món. El seu caràcter, la seva idiosincrasia, els seus edificis, les seves esglésies protestants i les seves avigudes et transporten a la vella Europa i, passejant per Boston, pots trobar mercats de Nadal amb un aire centreeuropeu, cementiris britànics on oneja la bandera imperial, parcs verds amb esquirols escosesos, presons franceses i palauets venecians. Tot plegat fa que sentis una estranya sensació de familiaritat entre les seves quatre parets, a més de 6000 km. de distància del continent.

De seguida ens posem en marxa. La visita als monuments i als moments més destacats de la ciutat és molt fàcil, a Boston. Això és així perquè a algú se li va acudir pintar una línia gruixuda i vermella al terra de la ciutat que conduís -ella sola- als turistes pels llocs emblemàtics de la ciutat. És així com visites Boston, sense possibilitat de pèrdua ...però sense massa misteri, perseguint una absurda línia granatosa dibuixada sobre les seves aceres, talment com si busquessin la secció de Reumatologia d'un Hospital. I Boston s'estalvia un dineral en guies i informadors turístics. Com si fóssim escolars de P4 agafats d'un cordill, turistes i vistants avancem més atents a no perdre la línia vermella que a observar la majestuositat de les catedrals, els ponts, la biblioteca, els barris anglesos i els mercats angelicals.

Tot i així, m'ha agradat Boston. Força. M'ha agradat el seu centre ample i tranquil. M'han agradat les seves gents, els seus carrers i la seva història, el seu aire de vella metròpoli, de bella dama del nord, àvia respectada, senyora elegant i tranquila, un conte per anar a dormir, un barri per viure tota la vida. Boston et captura amb el seu gota a gota, a poc a poc, encerclant-te amb els seus edificis victorians i les seves postals de la Commonwealth a les costes de l'Atlàntic.

Ja de nit, surto a comprar unes cerveses per emborratxar el pas del temps i tactar de drogar els rellotges penjats a la paret, a veure si així els convenço de que aturin una mica aquest ritme infernal, aquest impeclable i inexorable segon a segon que marquen dia i nit. A la recerca de la pulpa alcohòlica de la cibada, passejo per un barri de cases vermelles i nobles, tranquiles, on segurament el temps passa més a poc a poc, on les llars de foc cremen tot l'any els mals records, on les ànimes viuen i reviuen les seves vides amb una pau absoluta i sense ajuda de narcòtics. No tindreu un lloc per mi, bostonians?

Dia 160: New York

2009-12-01T21:02:00.000+01:00

Dimarts primer de desembre a New York amb ganes de divertir-se. Després de dedicar el matí a fer una passejada per la Liberty Island (on hi ha una estàtua molt famosa) i per l'Ellis Island (on romanen els esperits del immigrants que vingueren a la terra promesa fa molts i molt anys), ens hem sentit amb forces de planificar una vespresa divertida i diferent a la ciutat. A primera vista sembla que ha de ser fàcil divertir-se a New York: els entesos diuen que aquesta és la ciutat que mai dorm, que la festa, la diversió i la música mai s'apaguen, i que en aquesta ciutat pots sempre trobar un show en marxa, un espectacle en moviment. Els entesos s'omplen la boca amb la gran oferta cultural i artística que pots trobar, sempre, a New York.

Així doncs, abans que el sol s'amagués del tot, hem agafat les pàgines grogues de la Gran Ciutat (Big City Yellow Pages) i hem buscat, a la "E" d'Entesos, algú que ens recomanés alguna show especial. Hi ha un fotiment d'Entesos, a New York: entesos en menjar cantonès, entesos en massatges tahilandesos, entesos en relacions bilaterals i en trios, entesos en passatges de Dickens, entesos sobreentesos, entesos avorrits, entesos traspassats. I també, és clar, entesos en la ciutat de New York.

- Hello?
- Hello. Vostè és un d'aquests entesos que diuen les coses que diuen els entesos?
- Yes, I am.
- Doncs digui, quin espectacle ens recomana per aquest vespre a New York?

Aquesta conversa s'ha anat repetint amb totes i cada una de les persone amb qui hem contactat aquesta tarda. Les respostes han estat diverses i no massa satisfactòries: ens han proposat assitir a una actuació musical de la Tina Turner amb coros de la Trinca al pavelló de les Old Fat Glory's, a un festival de curtmetratges albanokosovars sobre tècniques paramiliatrs per assaltar xalets a les urbanitzacions del Baix Penedès i a una exposió retrospectiva molt interessant dels dibuixos i pictogrames del fill gran de Brad Pitt i Angelina Jolie, amb títol "P3, una experiència inoblidable". També ens han suggerit la possibilitat de fer una visita al zoològic nocturn de la ciutat, on s'exposa des de fa pocs dies el Tigre de Fusta (Tiger Woods), sotmès a l'impacable circ mediàtic del país, o participar en una performance d'art visual sensorial on una gran boira plena d'ultrasons et trastoca durant una estona, et provoca mal de cap i nàusees i a sobre has de dir que t'ha agradat, o, finalment, anar a un cicle de cinema jueu al aire lliure que només es programa quan plou.

No ens hem mostrat massa entusiasmats amb les idees proposades. No té res més....convencional, li hem dit a l'entès núm. 8. El paio s'ha ofès i s'ha posat les mans al cap (ho sabem perquè l'auricular li ha caigut de les mans amb estrèpit, emetent un soroll horrible, com de tortuga amb reuma aixafada per un autobús). Un cop recuperat, s'ha tornat a posar al telèfon mussitant repetidament la paraula "convencional, convencional, convencional...". Quan ha tornat en sí, amb una veu trencada -com l'auricular-, ens ha dit:

- Nanos, si voleu coses convencionals aneu a veure un fucking partit de bàsquet.
I ha penjat.

Collons amb els entesos. Quanta raó tenen: un partit de la NBA!
New York Knicks - Phoenix Suns. Madison Square Garden. 7.30 pm.

El Madison Square Garden és un recinte històric dee la ciutat de New York. Sí, és cert, aquí juguen els Knicks, l'equip de bàsquet de la ciutat, en possessió de dos anells de campió. Però el Madison és molt més que una simple pista de bàsquet: aquí han actuat els Rollings, Frank Sinatra i Elvis Presley, aquí han fet mítings John F: Kennedy, Richard Watergate Nixon, Ronald Reagan o el president Obama; aquí han presentat shows els grans de la televisió americana, aquí han lluitat Foreman contra Tyson, Claussius Clay contra Mohamed Ali; en el Madison s'hi han fet conferències de pau i tractats de guerra. En defnitiva, el Madison és història viva dels Estats Units d'Amèrica.

El Madison Square Garden, ubicat en el West Midtown de Manhattan, on primitivament s'hi va instal·lar un hipòdrom, és un preciós recinte de forma elíptica, amb cadires de color groc, blau i vermell i amb un aspecte absolutament cuidat, net: sembla més una gran sala de concerts que una pista de bàsquetbol. Només entrar, però, el soroll de les pilotes de bàsquet rebotant contra les anelles metàliques i el rellinar de les bambes sobre l'immaculat parquet del pavelló ens ha posat en situació: a punt de viure un dels major espectacles esportius del món, la NBA. Benvinguts basquetmaniàtics!

I mai millor dit: un partit de la NBA és, sobretot, un espectacle. Durant les dues hores i quart que dura la festa, el show no para ni un segon. El regidor, implacable, no dóna ni un moment de respir als espectadors. El tret de sortida és espectacular: sis soldats vestits de gala obren pas al mig de la pista per permetre que una noia molt jove, maquillada en excés i amb els nervis a flor de pell, entoni a capel·la l'himne nordamericà. El pavelló, encara mig buit, se submergeix en un silenci sepulcral, tots dempeus. Les darreres estrofes de l'himne, cantades amb emoció per la nena repintada, encén la flama patriòtica dels nostres companys de tribuna, que amb ohhhs! i ahhhs! desbordats de passió aplaudeixen fervorosament la més que discreta actuació artística. Amèrica, Amèrica...

I el partit comença, i els Knicks de seguida es posen al davant en el marcador. Jo no sóc un expert del món de la canasta, però al llarg de la meva vida -ho confesso- m'he tragat bastants programes de Basquetmania amb l'amic Canut, així que alguna cosa m'atraveixo a dir. nanos, allà no defensa ni Déu. El partit és una succesió d'atacs que duren un promig de 8 segons, el que tarda el base en creuar la pista, fer un passe (o a vegades ni això) i llançar a canasta. Això sí, quan llencen a canasta són uns cracks: festival de triples, de matxucades i de contraactacs. La NBA és un espectacle i suposo que deu estar mal vist defensar massa perquè desllueix el show. El resultat final ho diu tot: Knicks 126, Suns 99.

Però més enllà del partit pròpiament dit, l'assistència a un partit de la NBA et permet apropar-te una miqueta més a la personalitat del poble americà. Ja he parlat de l'himne inicial i de la inflamació patriòtica de l'acte, però això no és tot. La màxima del Show must go on s'aplica estrictament perquè és el que vol el públic: els temps morts són els moments més esperats, amb actuacions eròtico-musicals de les Cheerleaders i les acrobàcies circenses d'un grup de nois guapos i musculats. Després, durant el descans, enlloc de permetre'ns anar a fer un pipí tranquilament i menjar-nos l'entrepà de truita a peu dret, ens atabalen amb espectacles no aptes per majors de 6 anys. El més celebrat consisteix en col·locar al mig de la pista de bàsquet (del Madison Square Garden!) tres cadires i quatre nois i noies, i jugar al joc de les cadires: la música es posa en marxa, els nanos donen voltes a les cadires i quan s'apaga el so, han de seure-hi. Un queda eliminat i una cadira és retirada. I el joc continua. El públic xala amb aquesta demostració de sabiduria popular i acomiada amb una gran ovació a la finalista i al guanyador, que viu el seu minut de fama. Acabat això, comencen a repartir samarretes, juguen a un estúpid joc que consiteix en llençar uns dards d'espuma gegants fins a un llençol que fa de diana instal·lat en una les graderies, i ofereixen al públic l'oportunitat de lluir-se ballant sobre les cadires mentre són enfocats per les càmares del pavelló i projectada la seva ballaruca en els video marcadors gegants. Tinc la impressió que quan els àrbitres xiulen l'inici de la segona part, la gent preferiria veure la segona tongada del Joc de la Cadira que no pas el partit de bàsquet.

Hem disfrutat de l'espectacle. Tot un show, sí senyor. La gent també: els americans van a passar-s'ho bé a la pista, a riure, a menjar crispetes i beure cervesa, a trobar-se amb els amics, a conversar en veu alta i a explicar acudits, a celebrar les jugades espectaculars amb crits histèrics. Van a passar una bona estona. Criden, canten, ballen i mengen, i en el seu vocabulari no entren conceptes com patir pel resultat, mossegar-se les ungles, insultar l'àrbitre, xiular l'equip rival o maleir una canasta del contrari: allò és un espectacle, un negoci, un gran negoci...i els americans disfruten amb aquest gran enterteiment: They love this game!

Dia 159: New York

2009-11-30T20:57:00.000+01:00

Dilluns de Ressurecció. Els detectors de febre diuen que no hi ha rastre d'altes temperatures corporals provocades per agents bacteriològics infiltrats. És, seria, l'oportunitat ideal per sortir a devorar la ciutat, conèixer els seus barris més amagats, les seves atraccions ocultes i assaborir una ciutat que està a la nostra disposició, soltera i sense compromís.

Però plou. Plou bastant. I ja en tinc prou, de mullar-me. Les meves mullenes han estat força documentades en aquest blog i totes elles han portat conseqüències negatives tot i que, les circumstàncies sota les quals he arribat absolutament xop a casa, han estat delicioses i irrepetibles. Ara però, no és moment d'agafar una nova mullena, tenint en compte les meves angines recents. Així que canviem de plans.

En comptes de passejar i perdre's eternament pels carers del Soho de New York, triem moure'ns clandestinament per l'hiperpoblat China Town, una successió desordenada de carrers amb moltes cares orientals, molts comerços asiàtics i una avorrida decoració xinesa. És una China Town passada per aigua, en tots els sentits: perquè plou, és clar, però també perquè no brilla amb llum pròpia, li manca caràcter, li falta personalitat. Sí, hi ha botigues orientals; sí, hi ha població autòctona; sí, hi ha bancs i caixes i drogueries i dentistes xinesos....peró li manca alguna cosa per ser un indret irrepetible. Els barris xinesos de San Francisco, de Londres o de Yokohama, per posar només uns exemples, són molt més espectaculars, divertits i autèntics que el China Town de New York.

A China Town però, portem a terme dues actuacions essencials: la primera, enviar les joguines comprades cap a Catalunya; la segona, dinar en un restaurant xinès un plat de peix i un plat de carn boníssims, asseguts al mig d'un petit menjador en una gran taula per a vuit, compartint estovalles amb d'altres intrèpits i tímids comensals. Molt autèntic. Això sí, quan el cambrer xinès, ja entrat en anys, veu que no li deixo propina, de seguida me la reclama al crit de Tip!, Tip! Tip!. Jo intento escórrer el bulto dient-li que sí, que estic molt tip i passi-ho-bé, però el nano no es deixa enredar -com a un xino- i insisteix en la gratificació extraordinària obligatòria: què ràpid han après els costums americans aquests paios.

Com que segueix plovent després de dinar, canviem el previst passeig per Central Park per una visita al Museu d'Art Modern, conegut mundialment amb l'horrible nom de MOMA. El Museu, a part d'oferir la seva col·lecció habitual de peces de disseny, quadres initel·ligibles, preses de pèl diverses i obres de reconegut prestigi de Picasso, Miró o Warhol, presenta aquests dies en exclusiva una exposició creada, dirigida i produïda per un dels genis cinematogràfics del segle: Tim Burton.

L'exposició ofereix mostres dels seus primers treballs, story-boards primitius, guions primogènits, i caricatures iniciàtiques, però també referències mitològiques als personatges claus de la seva cinematografia: Burton és imaginació, imaginació desbordada, una font inesgotable d'idees, de personatges i de situacions, un reguitzell inacabable d'ingenioses escenes oníriques, de mons irreals, de paisatges desbordants de creativitat. És un geni en vida, amb una ment que treballa les vint-i-quatre hores de dia fent allò tan difícil de fer: crear.

El MOMA ens absorveix les darreres hores i energies d'un dia mullat. Just a la sortida del museu però, encara tenim forces per cometre el primer delicte plegats: robem un paraigües verd que ens agrada més que el nostre. Amb el botí a la mà, disparant mirades intimidatòries a tort i a dret i sense girar-nos enrere, caminem molt depressa i agafats de la mà en direcció a la sortida, on ens espera el Cadillac dels Bonnie & Clyde amb el motor en marxa. Hi pugem i pitgem l'accelerador a fons: el cotxe surt volant, saltant per sobre d'un taxi groc i enfilant la sisena avinguda direcció Queens. Mentre conduïm sense fre pels carrers deserts de Manhattan esquivant cotxes i fugint del brugit d'una dotzena de cotxes de policia que ens empaiten, ens sentim protagonistes de la pel·lícula de les nostres vides. A mida que ens apropem a l'hotel però, gairebé sense adonar-nos, notem com les sirenes de policia van apagant-se, i comprovem que ja no es veuen pel retrovisor els refelxos blaus i vermells dels cotxes patrulla, i ens mirem als ulls i ens adonem que ni tan sols existeix ja el Cadillac ni hi ha cap persecusió. Ens acaba de despertar la veu negra i fosca del conductor del comboi, que anuncia que hem arribat a la nostra parada de Queensbridge, línia F. Propera estació, la realitat, anuncia a ritme de rap.

Baixem del metro i arribem a l'hotel. Un somriure es dibuixa en els nostres llavis mentre pugem amb l'ascensor: ha estat bonic veure's muntats en aquell descapotable vermell, desafiant el món. Molt bonic.

Dia 158: New York

2009-11-29T10:01:00.000+01:00

Fa molts anys que no em perdo un Barça-Madrid al Camp Nou. Avui me'l perdré. És un dia trist. No és una tragèdia, d'acord, però és un dia trist. Bé, trist per mi, però no per a tothom: el meu cunyat, marit de la meva germana i amic de l'ànima ocuparà el meu lloc a l'Estadi. Així és la vida: uns riuen i els altres ploren. Me n'alegro per ell.

Així doncs el meu dia a New York està condicionat, de totes totes, pel Sant Sacrament que, a la una del migdia hora americana, s'oficiarà al Camp Nou. Alguns pensaran que no hi ha dret, altres que no s'entén. Molts, però, sé que m'entendran. I és que cap persona normal pot estar passejant tranquilament per New York, veient com els esquirols pugen i baixen dels arbres i com els taxis grocs recorren Manhattan amunt i avall sabent que a menys de 6.000 km d'allà està en joc el partit de l'any...

Degut a l'estat de les meves defenses, decideixo quedar-me a l'hotel i mirar el partit per Internet, evitant el desplaçament a un bar o al local de la Penya Barcelonista de New York. La veritat és que es passen molts nervis veien el partit des de tant lluny. Mirant el partit queda palès que les defenses del Barça estan més en forma que les meves. Quan l'àrbitre xiula el final, un crit d'alegria surt per la xemeneia d'un hotel de Queens. Oe, oe, oe.

Normalment quan acaba un partit del Barça amb victòria, toca cerveseta, una mica de sopar i a dormir. Avui però, són les tres de la tarda d'un magnífic -però gris- dia a New York. La sensació és ben estranya. Però vaja, ja que estem a New York, doncs sortim a fer un volt, no?

Comença a fer-se fosc quan iniciem la nostra ruta urbana per la Gran Ciutat. A la 34a. amb la 9a, a tocar de Penn Station, ens creuem amb una tenda de fotografia i d'electrònica espectacular. És una botiga de dues planes farcida de càmares de fotos, ordinadors, teleobjectius, telescopis, cables, endolls i altres martingales japoneses, atesa per un personal atent, eficient i professional: tots ells són jueus i la majoria d'ells van equipats amb trenes, barbes o vestimenta que els identifica clarament com a tals. La botiga funciona com un rellotge suís, amb una organització increïble. El que més sorprèn és el sistema de lliuramet i recollida del material comprat: sigui quina sigui la secció de la botiga on fas la comanda, el venedor corresponent pitja un botó verd i gros com un meló adosat a la paret i posa en marxa l'engranatge de cadenes i vies que transportarà la teva mercaderia fins a les profunditats de l'establiment on, uns altres treballadors de la botiga, la rebran, l'embolicaran i te l'encapçaran en un segon. Com si es tractés d'una gran planta de muntatge a la fàbrica de Willy Wonka, la botiga està farcida de rails, ponts elevats i passos subterranis per on circulen ordinadors i càmares fotogràfiques a tota velocitat camí d'un destí predistinat. Per celebrar aquest descobriment, adquirim una Canon que fa les fotos tota sola. Una meravella.

Ara ja som tres a New York. La família creix. Així que ella, la càmara i un servidor fem un passeig nocturn per la ciutat, sense notar massa el fred: tot i que la temperatura és baixa, l'alegria que dóna guanyar al Madrid ens escalfa l'ànima. Davant dels nostres ulls van passant les llums de la setena i la sisena avinguda i els reflexos blanquinosos de la pista de gel de Bryan Park, tot just darrera de la Public Library de la ciutat. Tot seguit, a l'alçada del famós carrer 42 quedem impressionats per la majestuositat de la Gran Central Station, la mítica estació de tren de la ciutat, decorada de marbre i silenci i vestida amb grans làmpades de llàgrimes burgeses penjades del sostre, on s'amaguen els somnis dels milers de viatjants que passen cada dia sota seu.

Des de la Gran Central Station ens dirigim cap a Broadway direcció nord, on coincidim amb la Metropolitan Opera House, una estructura de vidre i de colors vius, un modern edifici de materials revolucionaris i d'escales clàssiques amb estora vermella. Davant, una plaça dura acull una font molt bonica de la qual menen raigs de llums dins l'aigua.

- I la teva febre?- pregunta ella de sobte.
- Encara en tinc -menteixo-. Una mica.
- El termòmetre no diu això - respon amb un somriure.
- No me'n refio jo, dels termòmetres. Tu te'n refies?
- És clar. Perquè no ho hauria de fer?
- No són gent de fiar. Tu dic jo. Mira-te'ls. Són uns personatges ben sinistres, amb el seu cap metàl·lic i punxegut, la seva mania de posar-se sota el braç...o en llocs pitjors! I a més a més, plens de mercuri per tot arreu! Quins paios, els termòmetres!
- M'estàs prenent el pèl, nano?
- Ho intento. Però fes-me cas, no te'n refiïs.
- Ah, no? D'acord, no ho faré. Així no he de fer cas dels 37,5ºC que marca el MEU termòmetre...

La noia que ha vingut des de Barcelona per solucionar els meus problemes amb els bacteris brasilers ha fet molt bé la seva feina. Estic absolutament recuperat en només 48 hores. Ara però, és ella la que ha acollit amablement un exèrcit de bacteris en les seves precioses angines. Què he de fer? Fa més de cinc mesos que no em responsabilitzo de ningú més que de mi mateix. Però també fa més de cinc mesos que ningú em diu tapa't, que fa fred.

de sobte veig clar que fa més de cinc mesos que estava esperant l'ocasió perfecte per dir, deixa'm cuidar-te una miqueta, vols? L'essència no ha canviat. El món segueix girant en la mateixa direcció.

Dia 157: New York

2009-11-28T23:53:00.000+01:00

Un cel blau d'hivern em desperta a primera hora del matí. La temperatura és de cinc graus i no hi ha cap núvol que es miri la ciutat des de dalt. New York passeja embolicada dins d'un abric de vellut. La llum zenital del sol d'hivern encén ombres somortes, apagades, i tot està cobert d'una capa de gel imaginari, d'un tapís de fred que convida a caminar per la ciutat amb un gorro de llana i una bufanda gruixuda. És un d'aquests matins de tardor on l'hivern fa un assaig general, una preestrena de gelor i fred que mostra com de gran pot ser el seu poder quan li arribi l'hora. És un dia d'hivern de cel ras, jorn de ventisca volàtil i de fulles engrescades per les ratxes del vent del dimoni. Potser en qualsevol altre lloc i circumstància us diria que el que ve de gust és quedar-se a casa al costat d'una llar de foc, o d'una estufa, o d'un bon llibre que t'escalfi l'ànima, però estic a la Gran Ciutat, i és un gran plaer poder passar fred a New York.

Tot això ho penso des del llit estant, mirant per la finestra de l'habitació i observant la barriada tristona de Queens on està instal·lat el meu hotel. M'agradaria poder sortir a passar fred, però no em deixen. En aquests moments en què escric aquestes línies, la meva enfermera particular està trucant al metge. La febre no ha baixat. I tu no surts fins que et vegi un metge, ha dit. Collons, quin caràcter.

Així que suco les ganes de sortir en el cafè de l'esmorzar i em resigno a quedar-me al llit fins que un professional competent determini l'estat de les meves angines. Mentre esperem, iniciem una conversa animada que durarà fins que l'eminent doctor arribi. El meu viatge en solitari s'ha convertit, per unes hores, en un viatge a dos...i m'agrada.

A la una del migdia es presenta el metge. És un senyor alt, una mica encorvat i amb un somriure franc. Té cara de simpàtic. Què voleu que us digui, tractant-se de metges això és el millor que et pot passar: en general, tots plegats són una colla de cretins que juguen ser Déus omnipotents, personatges que es creuen màquines infalibles que tot ho saben, genis que mai s'equivoquen...tot i que realment són homes i dones tan erràtics i equivocats com cada un de nosaltres. Essent així, el millor que et pot passar és que, almenys, siguin simpàtics. El metge ve acompanyat del seu fill de deu anys, un nano amb cara d'intel·ligent i amb una retirada a Harry Potter. El xaval parla espanyol perfectament (sa mare és seguidora del Ràcing de Santander) i, després de saludar, s'asseu a la cadira reservada a la visites. Des d'allà controlarà la situació.

El metge em pregunta què em passa, quins símptomes tinc i què m'estic prenent. Escoltades les meves explicacions en un anglés paupèrrim i macarrònic, s'atura i mira son fill. Aquest, amb un gest li indica que ha de procedir a examinar-me la gola.

- Aaaaaaaaaaaa - faig amb la boca oberta, allargant el so vocàlic perquè els bacteris el sentin bé.
- Angines - diu el metge.

Un geni, ja ho deia jo.

Detectat el problema, cal aplicar la solució. El metge obre el seu maletí ple de gasses, aspirines, grapes, alcohol, augia beneïda, antibiòtics rectals, entisèptics, antialèrgics, antiquaris i antitèrmics. En un lateral pengen també xeringues de colors, xeringues verd pruna, vermell maduixa, groc llimona, blau barrufet. Cap allà es dirigeix la mà insegura del metge. Quan és a punt de decidir quina injecció em salvarà la vida, s'atura un instant i mira en direcció a son fill, que s'entreté dibuixant floretes d'Esclerantus en un DIN-A4 de l'Hotel. El nano, sense girar-se diu:

- Blau barrufet.

Són pare agafa la xeringa de color blau i pronuncia un gens convincent no te va a doler, amb accent càntabre. Si tu ho dius. La punxada -ai!- m'agafa per sorpresa a mi però també a la meva enfermera: marejada, rau mig estirada als peus del llit, blanca com un ninot de neu i amb cara d'haver tastat -en dejú- un gotet de licor de catxaça. Per la seva mirada absent algú diria que la punxada la rebuda ella. Però no: és a mi a qui han foradat el braç esquerra per introduir-me dins del cos un exèrcit de defenses especialitzades en combatre bacteris brasilers afincats en angines alienes. Esteu perduts, amics meus, no teniu res a fer.

- Estàs bé? - li pregunto a la noia d'ulls verd fusta.
- Sí, sí. No et preocupis. És que no m'agraden els metges.
- A mi tampoc. A mi només m'agraden les enfermeres.
- Millor per tu - diu, encara mig grogui.
- A veure si t'hauré de cuidar jo a tu - li dic profèticament.

El metge, mentrestant, recull les seves coses i escriu alguna cosa en un paper de receptes. Un cop ho té escrit, li ensenya al seu fill, que amb un boli vermell li corregeix les faltes d'ortografia i li rectifica la dosis prescrita. Total, un antibiòtic americà durant cinc dies i un parell de dosis d'antiinflamatori. Ah!, i puc passejar per la ciutat tranquilament.

Acomiadem el metge i a son pare donant-los les gràcies per haver vingut fins aquí. Són gent agradable. Però no hi ha gaire temps per sentimentalismes així que, seguint al peu de la lletra els consells d'aquest senyor tan amable que ha vingut a punxar-me, em vesteixo per sortir al carrer.

- Coneixes New York? -li pregunto
- No, encara no - respon ella
- Hi anem plegats? Jo sí que la conec - li dic fent-me el xulo.
- Anem-hi. Però tapa't, que fa fred - replica.

Així doncs passem la tarda plegats recorrent els carrers gèlids de la Gran Ciutat: barri de Chelsea, Union Square, Flatiron Building, Madison Square, Cinquena Avinguda, Empire State Building, Times Square i Rockefeller Center. S'ha fet fosc de seguida i el trajecte ha estat pràcticament una sortida nocturna, un passeig sota els estels de Nadal que creixen en tots els racons de la ciutat. New York està bonica i freda i plena de gent.

Sota les llums infinites de Times Square, les seves pupiles verdes semblen pous d'aigua sense fi. Es nota que li està agradant la ciutat. Els anuncis de mil colors pinten les nostres cares amb llums diverses, dibuixant perfils grocs i blaus i vermells brillants. Ha estat una gran tarda d'hivern prematur, un passeig sota les profunditats de mil capes de roba, una vespreda en bona companyia a la ciutat de New York.

- Et quedes uns dies més?
- Fins que estiguis recuperat. És el que diu el contracte.
- I després?
- Després ja ho veurem. Però ara, tapa't, que fa fred.

Em sembla que em faré el malaltó uns quants dies més...

Dia 156: New York

2009-11-27T11:28:00.000+01:00

Són les sis del matí del meu 156è dia de viatge i la imponent figura de l'estàtua de la Llibertat, anclada a uns centenars de metres de les costes de Manhattan, em dóna la benvinguda de nou al país de les oportunitats. Des de la finestreta de l'avió veig com la seva flama encara encesa guia el camí dels nouvinguts cap al centre de l'univers. Em sento com si tornés a casa. De sobte, el pilot fa una virolla estranya, gira l'avió cap a l'est i es dirigeix cap a la pista d'aterratge del JFK. Welcome to the USA.

Mentre baixo de l'avió em pentino les celles i la barba per presentar-me davant de l'oficial d'Immigració nordamericana amb el millor aspecte possible. La febre no ha reaparegut i faig una pinta raonable, tot i que mai se sap com pot reaccionar un funcionari aduaner americà a les sis del matí. El meu torn arriba i una amable senyoreta amb cara d'haver dormit poc, asseguda darrera una pantalla d'ordinador, em pregunta quin és el motiu del meu viatge. Turisme. Tot seguit em diu que la toqui amb tots els dits. Dubto un moment, ja que no sé si vol que la toqui a ella o a la pantalla. Per la cara que fa, sembla que es refereix a la pantalla. Cal anar en compte: un simple error d'interpretació et pot costar anys de presó. Les meves petjades digitals queden gravades per a la posteritat en la base de dades de l'Oficina de Control Migratori. Llum verda: puc entrar. Un plaer.

Estic de nou a New York. Ja he passat quinze dies aquí abans d'anar al Brasil i ara en passaré nou més. I no em canso de ser-hi. El metro em deixa al centre de la Gran Ciutat. Surto a la superfície a esmorzar i a fer una volta. Em moc amb relativa facilitat pels carrers de Manhattan, amb un punt de familiaritat que no he tingut en cap altre ciutat que he visitat fins al moment. M'agrada. A més, la ciutat passa fred aquests dies, i els llums de Nadal comencen a encendre's i el vapor que surt dels respiradors del metro es cada vegada més espès, envoltant els carrers d'un alè fantasmagòric. Arreu es respira un aire de Gran Ciutat a les Portes d'un Bonic Nadal. M'agrada.

Vist el meu precari estat de salut, i tenint en compte els nombrosos bacteris que viatgen amb mi, decideixo que el millor és buscar un hotelet amb més infraestructura i més intimitat, deixant per una altra ocasió els hostals d'habitacions multitudinàries i banys comunitaris. Així doncs, estudio el mapa de la ciutat i trio el barri de Queens per instal·lar-me, on els preus són raonables i la comunicació amb els punts d'interès de la ciutat és prou bona.

Un cop instal·lat, rebo una trucada de Barcelona. És un Patge Reial amb la carta als Reis dels meus nebots. La llista és concisa i breu, amb una postdata en la que prega aprofitar el favorable canvi del dòlar respecte l'euro per carregar el trineu de joguines. I és així com, després d'escoltar la petició, em llenço en una cursa desenfrenada per exercir de Rei Mag a la ciutat dels Gratacels. Quina passada. Focalitzo el meu centre d'operacions en la botiga Toys'R'Us de Times Square, un temple dedicat a la joguina. La botiga és tan gran que hi quep una nòria enorme dins, on nen i nenes s'ho passen bomba pujant i baixant dels vagons decorats amb motius Disney, Pixar i d'altres sectes del sector. Són tres plantes de joguines, trens elèctrics, nines, jocs de taula, andròmines i milers d'articles de colors i formes diverses que atreuen centenars de persones en lenta perigranació a la Terra Santa, portant un somriure d'il·lusió al rostre. A mitja tarda, després d'algunes dificultats i una cua llarguíssima, tinc els juguets. Ole.

Quan cau el sol, però, acaba la treva. Unes dècimes excessives escalfen el meu cap, un timbal de batecs rítmics. Els meus bacteris contraataquen. Però ara ja no estic per hòsties i, tot i que els he agafat un cert afecte (hem compartit bons moments plegats), penso prendre decisions dràstiques. O ells o jo. Agafo el telèfon. Ara em sentiran.

Truco a la meva agència de viatges. Parlo amb un to dur i contundent. He llegit la lletra petita del contracte i no diu pas res de bacteris ni de virus, els dic mig cridant. I és clar, ells, que tranquil, que unes angines passen en tres o quatre dies. I jo, més enfadat encara amb la resposta, els dic que res de res, que no tinc dies per regalar, que el viatge s'acaba i que necessito estar bé ara mateix...i que facin el que vulguin, però que facin el favor d'eliminar del meu recorregut la presència de bacteris no desitjats. Per un moment em responen de mala manera, com dient que això és un cas de força major i que ells no tenen res a veure amb aquest tema, però de seguida els tallo i els demano a crits que es llegeixin el contracte firmat, on diu que durant la meva volta pel món cap virus ni bacteri podrà acompanyar-me. Volta al món en solitari, els recordo. D'acord, em dieuen, ens posem en marxa i et busquem una solució.

No passa més d'un quart d'hora quan em tornen a trucar.
- Welby? Aquesta nit, a l'aeroport. Terminal 1. T'enviem la solució. Ves-hi, t'estarà esperant.

Acudeixo a l'aeroport JKF de New York amb la mosca darrere l'orella i un parell de bacteris mirant-ho tot des dels balcons de les meves narius, interessats tant com jo en la Solució. La Terminal 1 de l'aeroport JFK és, a aquella hora del vespre, un formigeig de taiwanesos recent aterrats de les antípodes. Observo com els familiars els reben amb poques paraules i escasses efusions sentimentals: el caràcter oriental és fred en aquest tipus de rebudes, tornant-se tòrrid quan l'ocasió s'ho mereix.

- Tu ets en Welby, no? - em diu de sobte una morena d'ulls ametllats i de color verd fusta.
- Sí - dic mig estorat. Estava badant observant amb ulls de sociòleg el comportament dels compatriotes taiwanesos i no m'he adonat de la presència d'aquesta noia al meu costat.
- M'envia l'agència. Vinc a cuidar-te.
- Perdó?
- No has trucat queixant-te que estaves malaltó i necessitaves un remei urgent?. Jo sóc el remei. Vine amb mi

No puc negar que aquests paios de l'agència treballen bé. Sí senyor! No fa ni tres hores que he parlat amb Barcelona i ja tinc davant meu la Solució. I a primer cop d'ull, no està gens gens malament. Ara caldrà veure, però, com pensa arreglar la situació aquesta noia tan bonica.

- Què és enfermera, vostè?
- Mira nano -em respon amb molt de caràcter-, seré el que faci falta per solucionar aquest problema contractual. Si el que necessites és una enfermera, seré enfermera.

I dit això, enfila decidida cap a la porta de la terminal. La febre continua, però estic bastant convençut que estic en bones mans. A vegades pot ser un plaer estar malalt. Aprofito que es dóna la volta per donar gràcies al cel i repassar-la des dels talons fins als cabells. La veritat, no esperava una noia tan bonica darrere d'aquest taulell.

"No esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell
El teu estil em fascina; on has estat tot aquest temps?
Aprofitaré, ara que et gires, per donar gràcies al Cel
i per passar-te revista, dels talons fins els cabells"

Manel -"Ceràmiques Guzman" 2008

Dia 155: Salvador de Bahia - Rio - New York

2009-11-26T23:42:00.000+01:00

Em desperto a quarts de nou del matí esgotat de tant exercici. He passat la nit fent atacs per sorpresa als punts elevats de les meves angines, amb resultats irregulars: he de lamentar algunes baixes tot i que el meu exèrcit de leucocits ha aconseguit recuperar algunes posicions. Com a resultat de tot plegat, a primera hora del matí la febre pràcticament ha marxat i les forces s'han equilibrat completament.

Així doncs, només obrir els ulls he donat permís al Grup d'Operacions Especials per acordar una sortida negociada amb els gèrmens incontrolats. Després d'uns minuts de dures negociacions hem arribat a un acord: els bacteris encaputxats portaran a terme una treva simptomàtica de vint-i-quatre hores a canvi de que jo els permeti entrar clandestinament als Estats Units. Em sembla un tracte just i raonable: jo puc viatjar amb tranquilitat fins a New York sense febre ni símptomes evidents de galipàndria i ells entren silenciosament al país de les hamburgueses sense que que jo denunciï la presència dels polissons davant les autoritats nordamericanes. Tracte fet.

Surto del Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia a migdia. No tinc febre, pràcticament. La treva funciona. Abandono la ciutat i el país. He estat sis nits aquí, la darrere parada de la meva escapada a Brasil. S'acaba el viatge subtropical i torna el fred de Nordamèrica. S'aproxima el final del viatge, augmenta la sensació de vertigen. De la calor al fred. De la llibertat deliberada a la rutina encorsetada. De la vida irreal a la dura realitat. Però encara no...

Un avió de l'aerolínia Gol em porta de tornada a Rio de Janeiro on, per uns moments, rememoro la meva arribada al Brasil, divuit dies enrere. Però els records només són petjades a la sorra d'una platja que el pas del temps ja ha esborrat. No queda rastre evident del meu pas per aquestes terrers alegres i calurosos, plenes de color, de mandra, d'alegria i de somriures. Tot el que queda està dins meu, imprès en lletres majúscules. M'ha agradat venir al Brasil. Hi tornaria.

L'avió s'enlaire. Brasil es queda palplantat sota els meus peus, allà baix. Porto un exèrcit de bacteris, una nina per la meva neboda i multitud de records, fotos i imatges. M'emporto platges i músiques, amics i somriures, emocions i sensacions úniques. Brasil t'enamora amb només una mirada, mirada de mulata, ulls d'altleta, cos de samba. Rio, Sao Paolo i Salvador, tres mons, tres Brasils, tres idees. Tres països dins d'un subcontinent. Tres amors en el mateix port.

El comandant posa rumb cap al nord, abandonant l'hemisferi austral, deixant enrere l'estiu i un tros de vida. Una sensació de trista enyorança embolcalla el viatge de tornada a les gèlides terres nordamericanes. Però la tristor no durarà gaire: New York m'espera amb un reguitzell de sorpreses.

Dia 154: Salvador de Bahia

2009-11-25T23:40:00.000+01:00

Són petits animalons indefensos en perill d'extinció. S'agrupen en colònies humides i membranoses, compartint espai amb mucoses, estornuts i altes temperatures. Des de fa anys i panys són espècies perseguides, especímens amb una existència molt dura, sempre en lluita, sempre alerta. Els virus i els bacteris, petites bèsties que habiten entre nosaltres, viuen permanentment en guàrdia: en qualsevol moment i a qualsevol hora poden ser atacats indiscriminadament pels Cossos paramilitars dels Paracetamol, que arrassen sense miraments les colònies on habiten, matant petits i grans, mascles i femelles. La vida del virus i del bacteri és dura i perillosa.

Un parell d'ells han vingut a veure què tal me n'anava el viatge cap a Orient. Jo, que durant els cinc mesos de viatge no he tancat la porta a ningú i m'he mostrat receptiu, amigable i simpàtic amb tots els habitants de les terres que m'han acollit, no he volgut tractar aquests petits animalons brasilers de diferent manera -volia evitar discrimancions i malentesos- i els he deixat entrar: hem estat compartint teixits les darreres hores de Salvador de Bahia. Tot i la meva afabilitat, la nostra relació ha estat difícil, tirant a tempestuosa.

Amb aquests condicionants, el matí del darrer dia a Salvador ha estat un matí d'incubadora. Les primeres hores no m'he mogut gaire del racó del Hostel on, amb una caipirinha en una mà i un ordinador a l'altra, el món s'obre davant teu com una fruita madura. L'estat general, però, era de cansament acumulat i la xafogor del Brasil ha fet la resta. Així doncs, ha estat un matí de suc de fruites, de petites compres i de velocitat reduïda, com a càmara lenta.

Al migdia hem anat a dinar plegats jo i en "My fucking name is Ramon". Les afinitats dels viatjants són inescrutables. La veritat és que em trobo a gust amb aquest paio amb la seva agresivitat nordamericana a flor de pell i la seva sobèrbia occidental a la punta del nas, però també amb el seu sentit de l'humor tan jueu, amb la seva mirada absolutament despiatada sobre la condició humana, amb la seva cuirassa artificial i la seva autoproclamada condició de nihilista sentimental. L'edat també uneix, i les històries vitals també, i la mirada franca. Hem dinat i de seguida hem fet via de nou cap al Hostel: a ell l'esperava la seva xicota en conversa transfronterera per internet, i a mi, els bacteris i la seva festa sorpresa.

A primera hora de la tarda, observant símptomes claríssims de provocació i burla, he declarat la guerra als meus darrers amics brasilers, virus i bacteris inoportuns. Un cop publicada la declaració oficial de Guerra, he enviat un batalló d'Ibuprofens per ajudar el meu exèrcit de glòbuls blancs, equipats amb fumigadores de sèrie. L'objectiu era expulsar i aniquilar amb immediatesa la colònia d'okupes bacteriològics que havien instal·lat el seu campament itinerant en les planícies de les meves angines. La primera de les batalles, però, l'han guanyada aquests petits especímens, repel·lint l'atac de les meves defenses. Després d'aquesta desfeta no he tingut més remei que desconnectar el sistema operatiu, acomiadar-me del Brasil i d'en Ramon des del llit de l'habitació i planificar una bona estratègia per no perdre més batalles i guanyar la Guerra.

De moment, marxo a dormir havent de suportar la festa dels bacteris dins la meva gola, un festival pujat de to i d'altes temperatures.

Dia 153: Salvador de Bahia

2009-11-25T13:37:00.000+01:00

Davant de les costes de Salvador de Bahia, flotant en les aigües tranquiles de la Badia de Todos Os Santos, hi ha la illa d'Itaparica, una extensió de terra de 35 km de llarg i d'uns 15 km d'amplada que gaudeix de platges paradisíaques, de tranquilitat budista i d'un clima d'estiuet durant tot l'any. Avui anirem cap allà un grup reduït de sis privilegiats, de vacances en plena segona quinzena de novembre.

El vaixell surt a quarts de deu del port de Salvador de Bahia. És un ferry que uneix ambdós ports regularment cada mitja hora per donar servei als que viuen a Salvador i trebalen a l'illa, o a la inversa. Som pràcticament els únics turistes del ferry, un trajecte que dura uns quaranta minuts. Passat aquest lapse de temps, el vaixell, amb empentes i rodolons, aparca al moll d'Itaparica vigilat de ben a prop per la imponent figura d'una església amb dues torres colonials, de blanc trencat i mirada trista, que observa l'escena melancòlicament: ja fa més de dos-cents anys que veu arribar i marxar vaixells rumb a terres que mai coneixerà, naus que surten amb destí a pàrams llunyans sense que ella pugui fer mai un pas endavant i pujar-hi i sortir finalment d'aquella monòtona illa on els dies passen sense que res canviï. L'església d'Itaparica, blanca i esvelta, altiva i trista, és el darrer esclau de l'illa.

Només arribar, uns intrèpids conductors de taxis ens venen la moto i part del taxi prometent portar-nos a platges de somni, de sorra deserta, d'aigües cristalines, de palmeres altes i primes, solitàries promeses arran de mar. Han tingut sort, els amics taxistes, ja que han ensopegat amb sis subjectes plens de fe i confiança: ens creiem les seves promeses, pugem al taxi i ens dirigim rumb al Paradís.

Els conductors són uns nanos negres amb celles albines i unes ales a l'esquena. Fins aquí res estrany. El que realment sobta és que puguin conduir a la velocitat del llamp mentre mantenen converses intrascendents i pujades de to sobre el sexe dels àngels. Les discussions són tan acalorades que per moments deixen anar el volant i gesticulen i mouen les mans nerviosament i fins i tot les ales s'estarrufen i adquireixen tonalitats fúcsies. Sembla que la carretera corre per trams costeruts ja que l'església d'Itaparica es veu cada vegada més petita, allà abaix. Com si voléssim, atravessem núvols invisibles i cels de cotó fluix.

Després d'un revolt tancat, el conductor atura el taxi angelical davant d'una barrera de peatge il·luminada pel potent sol de migdia. Al costat de la tanca hi ha una garita petita decorada amb motius de Nadal, un arbre amb boles de colors i un pessebre de fang. S'escolten nadales portugueses. De la petita guixeta surt el porter, barba blanca i túnica sagrada, sandàlies de pescador i bastó de comandament. Porta, al voltant del coll, una cadena d'or ben gruixuda amb les inicials S.P. Fa la salutació surfista amb el dit gros i el dit menut aixecats i pitja el botó que eleva la tanca fins al sostre del Cel, permetent-nos l'entrada: benvinguts al Paradís, resa un rètol lluminós, a peu d'una imatge.

La platja d'Itaparica és la postal màgica d'un paradís de sol, palmeres i aigua blava amb tocs turquesa. La sorra és blanca i tupida; l'aigua és transparent i càlida; les palmeres altes, verdes i plenes de cocos que cauen rítmicament, fent un clot en la sorra humida. Pràcticament ningú ens espera allà...únicament un xiringuito amb menges tradicionals i cervesa fresca, una parella d'aborígens menjant pomes sota l'ombra d'un pomer i un tal Saramago recitant en portugués passatges oblidats del Nou Testament. El dia és absolutament idílic i cal felicitar al departament d'atrezzo: la platgeta és absolutament deliciosa.

Tornem a quarts de cinc de la tarda després d'haver estat torrant-nos al sol tot el dia. Les converses s'han anat estovant amb el pas de les hores fins a pansir-se del tot al final del dia, com no podia ser d'una altra manera. A darrere hora, tots hem buscat la reconfortant presència de la Sol·litud, ajeguda sota l'ombra d'un cocoter: sempre és bo passar una estona en la seva companyia. Taxi de tornada, vaixell i a quarts de set de la tarda ja estem de tornada a Salvador de Bahia amb bones notícies des de Barcelona: 2-0 a l'Inter.

La nit es presenta moguda: dimarts a Salvador de Bahia és festa grossa. Batucades, concerts, festa i xerinola. Quina altra ciutat del món es pot permetre el luxe d'instaurar els dimarts al vespre com a Nit de Farra General? Turistes, autòctons, balladors professionals, orquestres amateurs, percussionistes de renom, animadors de postí, prostitutes de disseny, busca-vides d'ocasió, nens i nenes del carrer, tothom surt a ballar i a beure pels carrers del barri antic, seguint el ritme dels tambors i el timbals samberos que ressonen arreu. Un espectacle que cal veure.

El dia ha estat molt complet. La son acut ràpidament i s'apunta a la festa dels dimarts, movent-se com un rèptil intrèpid, entre les meves cames. A quarts de dues de la matinada la seva mossegada em deixa amb un ull cluc i l'altre a punt de tancar la paradeta. Demà, darrer dia a Salvador.

Dia 152: Salvador de Bahia

2009-11-25T13:35:00.000+01:00

Dilluns internacional al petit Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia, on m'hi estaré fins dijous. A la parella de canadencs i a l'argentí s'hi ha unit un panameny, una noia de la pampa argentina, dues garotas holandeses i un israelí afincat als Estats Units, amb qui compratiré bons moments (sense sexe).

- My fucking name is Ramon - diu a modus de presentació l'israelí.

Segons explica, el topònim Ramon dóna nom a un accident geogràfic a Israel, i d'aquí ve el seu nom. No se'l veu massa content amb ell, cansat com està d'haver de d'explicar que no sap parlar castellà a tots els hispans que se li adrecen en la llengua de Cervantes un cop coneixen el seu nom. És, nom a part, un paio interessant: pràcticament de la mateixa quinta que jo, està tot just en la seva primera setmana d'un viatge iniciàtic al voltant del món que ha de durar un any. És inevitable tenir una sensació de relleu, de passar el testimoni, un cant a la llei inviolable de la vida: tot comença i tot acaba, i quan acaba, torna a començar. L'amic Ramon és un brooker bursari que ha viscut a New York, Los Angeles, Saint Louis, Cleveland i Washington DC fent diners a cabassos treballant més de dotze hores diàries: el perfecte prototip del lema viure per treballar. Ara, estressat i superat per la feina, i un cop superat i enterrat el seu divorci, es llença a la carretera amb molts dubtes, massa autosuficiència i un caràcter pessimista. És un tio intel·ligent i no somriu mai.

Tota la colla pessigolla quedem per fer una excursió al Mercado de Sao Joaquim i a l'Igreia do Bom Fim, al nord de la ciutat, per acabar finalment a la platja de Riviera, allunyada dels centre, tranquila, amb aigues transparents i sorra blanca. Anar en grup no té res a veure amb anar sol: les masses poden ser manipulades, dirigides, enganyades. Les masses es contradiuen, discuteixen, es desorienten. Però també es diverteixen, què carai. Així que el dia és un molt bon dia: relaxadament asseguts en un restaurant de platja, devorem peixet fregit i bevem cervesa fresca i ens banyem de tant en tant al mar calent de Bahia.

Per la tarda, després d'un gelat d'acerola i açaí, uns quants tornen cap al centre i tres de nosaltres ens quedem un parell d'hores més en una platgeta encara més solitària i tranquila, una delícia de sorra blanca a la vora d'un mar brillant, de blau intens. Xerrem i prenem el sol mentre les diferències generacionals comencen a aflorar: els trec tretze anys de diferència i la conversa s'enriqueix (i a voltes s'empobreix) amb punts de vista molt diferents. Gent jove, pà tou, ja se sap.

A la nit ens retrobem tots, amb dos fitxatges més: un californià i una alemana del sud. Sopem, casualitats de la vida, a la mateixa pizzeria on dos nits abans havia passat una estona de feliç (i un pèl alcoholitzada) sol·litud. El sopar és animat, amb acudits políticament incorrectes i més cervesa. Ja ho veieu, fent colla i fent panxa. Bona nit.

Dia 151: Salvador de Bahia

2009-11-25T09:58:00.000+01:00

La meva vessant més social encara està per arribar a Salvador de Bahia, ja que no serà fins demà que em pujaré al tren d'una petita ONU itinerant fent turisme pels contorns de la ciutat. Avui però, encaro el meu segon dia a Salvador amb la companyia de la sol·litud, l'únic company de viatge que mai et traïciona.

Com que ha estat el sol radiant qui m'ha fet llevar del llit més aviat del que el manual de les bones vacances considera òptim (vid. pàg. 32-34 "Guia ingènua per unes Vacances Espetarrants", Editorial La Bartola), decideixo anar a buscar-lo i parlar amb ell de tu a tu.
- On és el sol?- pregunto estúpidament.
- A praia, amigo - em contesten amb ritme pausat i lent.

Doncs cap a la platja, que hi falta gent.
Bé, he de reconèixer que mai una frase feta ha estat utilitzada amb tan poc encert com ara. A la platja NO falta gent. Més aviat en sobra. Totes les entrades estan venudes i gaire bé no quenden localitats. I és que és diumenge i les platges de Barra i de Porto són les més famoses, les més properes al centre de la ciutat i les que més ambient tenen les 24 hores del dia.

Ambdues platges dibuixen un angle recte perfecte unit per tres fortificacions colonials a les puntes i al vèrtex: Fort de Santa Maria, Fort de Sant Antonio i Fort de Sant Diogo. La vista des de cada un dels castells és blava i lluminosa. El dia és radiant. La vida és bella.

Equipat amb una bossa amb una tovallola, les ulleres de sol, un llibre i uns quants reals, em disposo a passejar per la platja, amb la intenció de banyar-me. La platja és de sorra fina i calenta, per gaire bé no es veu, ocupada com està per milers de bahianos que descansen panxa enlaire sota un sol cremador. Observo la fauna autòctona amb interès sociològic, fixant-me sobre tot l'aspecte més antropològic: les platges estan plenes de cossos esculturals (tant ells com elles), equipats amb banyadors (ells)i bikinis (elles) molt petits: els nanos marquen músculs i pollastre sense massa pudor i les garotes exhibeixen els seus culs punxeguts amb moviments elàstic. Quin mareig. Més enllà d'aquest aspecte folklòric, el públic en general és familiar, la majoria de raça negra. També hi ha algun turista blanquet blanquet, com ara jo, que destaca com un pèsol en una festa de fesols de Santa Pau.

Camino pràcticament una hora per la vora del mar, observant com es diverteixen els autòctons. La platja és un anar i venir de nens jugant, de pares renyant-los, de parelles enroscades i de solitaris que ho miren tot, com ara jo. La platja també està plena de venedors ambulants, tot i que per aquestes latituds el tema "Al rrrrrrrrrrico coco" està superat des de fa anys: gambes a l'allet, tires de formatge amb oregan fregides a l'instant en un fornet metàlic, croquetes de pollastre, cacahuets, ametlles i avellanes, cocos tropicals amb canyeta per beure'n l'àigua, cerveses, cocacoles i aigües naturals, ulleres de sol, rellotges, barrets, pipes, crispetes i altres menges que ja he oblidat. Tot això es ven i es compra en les delicioses platges de Salvador.

Cansat de caminar i de veure com es capbussen dins l'iagua tots menys jo, decideixo que ha arribat l'hora. Però vaig sol i tinc la sensació que un exèrcit de voltors devoradors de bosses alienes m'observa des de les alçades, esperant el moment just en què la presa es tiri a l'aigua per apropiar-se de les seves escasses però valuoses pertenències. Així que dono voltes i voltes per trobar un lloc segur i finalment...no el trobo. Tothom em mira, o això és el que el meu hiper-susceptible radar indica. Decideixo buscar el suport d'alguna ànima caritativa: algú que em pugui vigilar la bossa uns minuts. Selecciono la víctima. Descarto noies guapes i solitàries i també tios amb tanga que em miren lascivament, així com famílies nombroses pendents més de la quitxalla que d'una altra cosa. M'adreço amb un portugués limitat a un matrimoni entrat en anys i en carns.

- Sem problema, amigo - em diu la senyora, somrient
- Muito obrigado

És així com aconsegueixo banyar-me en les aigües (termals?) de les platges de Bahia, una piscina salada i calenteta que ajuda a fer passar la calor. I és que les aigües no es mouen perquè la platja disposa d'una cuirassa de roca natural a cent metres de la costa, mar endins, que atura tsunamis,onades i taurons i permet fruir d'unes aigües tranquiles i quietes.

Més fresc que una rosa, recupero la bossa i la vergonya i em dirigeixo cap als xiringuitos que inunden el vèrtex on conflueixen les dues platges. Tinc gana. Centenars de taules grogues i taronges amb les seves cadires de plàstic i les seves ombrel·les inunden la sorra fins a tocar l'aigua. Allà m'instal·lo un parell d'hores, menjant unes batatas fritas i uns bolinhos du bacalau, tot això regat amb una cervesa brasilera fresquíssima i de bones proporcions. Sota l'ombra d'un parasol gegant, a dos metres de l'aigua, mentre espanto amb la mà les mosques i els venedors ambulants que vénen a veure'm, passo una de les millors estones del viatge, devorant amb les mateixes ganes els bunyols i les patates com el llibre que tinc entremans. I a Barcelona, treballant, penso.

Torno quan el sol comença a caure. Un autobús em duu de nou a Pelourinho, a un quart d'hora del hostel. Hi arribo salat i content. Un gran dia de platja bahiana. Al vespre, després d'una dutxa absolutament necessària i benvinguda, surto a veure l'espectacle musical: és diumenge a la nit i la festa d'ahir continua. Allà conec tres nanos que estan en el mateix hostel (dos canadencs i un argentí) i iniciem una profunda i instrascendent amistat que durarà dos dies. Un cop fetes les presentacions i mentre la música continua, el cel es trenca en milions de gotes d'aigua. Però ningú es mou. Algun turista nòrdic conservador s'aixopluga, potser. La resta, gaudim d'una tormenta d'estiu al ritme de tambors africans. I és que nosaltres no som ni nòrdics ni conservadors, i allà ens quedem, aguantant el tipus, clavats al Pelourinho que ens tortura dolçament amb la seva música. Una reconfortant experiència (i una deliciosa galipàndria).

Dia 150: Salvador de Bahia

2009-11-24T23:57:00.000+01:00

Salvador de Bahia és la tercera ciutat més gran del Brasil en termes de població, després de Sao Paolo i Rio. Són pràcticament dos milions de persones les que viuen arranglerades a la part oriental de la Bahia du Todos Os Santos, una magnífica i enorme massa d'aigua que forada la terra del nord est del Brasil formant un llac incomplet ple de platges i illes de somni.

Ara bé, l'atracció fonamental de Salvador de Bahia, en termes purament turístics, és el seu Casc Antic, que ha agafat el nom de Pelourinho, famós per la seva arquitectura colonial, els seus carrers (mal) empedrats, els seus desnivells trencadors, la seva brutícia i el seu encant. Pelourinho ha estat declarat Patrimoni Munidal de la Humanitat per aquella colla de corruptes que configuren la UNESCO (no menys corruptes però que el COI, la ONU, l'Ajuntament de Santa Coloma o el PP Valencià....). Ara bé, des del punt de vista cultural, és Pelourinho el centre de la cultura africana al Brasil, la darrere reserva dels encestres negres que vingueren al Brasil colonial encadenats com a esclaus: enlloc com a Pelourinho per tastar tradicions milenàries, cuines africanes i músiques atemporals d'un continent desconegut.

Dedico tot el dia a passejar molt lentament pels carrers del Centre Històric, vagarejant sota un sol de justícia per les seves dreceres empinades, les seves places, la bonica catedral i diverses esglésies d'estil postcolonial. La gent està al carrer, viu al carrer, tot just asseguda en una cadira sense fer res o caminant amunt i avall venent andròmines, gelats, aigua o cervesa. La primera impressió de la ciutat té reminiscències cubanes, una Habana de parla portuguesa al nord del Brasil. Però no és Cuba, i a poc a poc et vas adonant del caràcter singular d'aquesta comunitat extrovertida i pausada que frueix d'una forma de viure única.

La plaça de Pelourinho, el centre de Salvador -on ahir vaig trobar una mà dins la meva butxaca- és de forma triangular, amb cases de mil colors al voltant i amanida amb les siluetes de dos esglésies al fons. Al mig de la plaça ja no està l'instrument de tortura de nom "Pelourinho", preparat sempre per actuar contra els esclaus descreguts o senzillment amb mal fari: un gran pal amb unes cadenes i uns ferros constituïen un monument a la condició humana, a l'estúpida condició humana, vull dir.

L'església i convent de Sao Francisco amb les parets cobertes d'or; la Praça de Se, amb la seva preciosa font portuguesa; l'elevador de La Cerda, que comunica la Ciutat Alta amb la Ciutat Baixa com si fos un mirall lisboeta lluny de la metròpoli; la Praça de Terreiro de Jesus i l'església do Carmo; les majestuoses escales plenes de brutícia de l'església du Santíssimo Sacramento, i un llarg etzètera configuren un dia fantàstic per conèixer la ciutat i la seva cultura.

Al vespre, després d'una reparadora dutxa, surto a sopar sol a una pizzeria de prop del Hostel. Demano una pizza i la llarga espera, sense llibre, sense conversa, sense acudits, la suporto pensant en aquesta xifra màgica: cent-cinquanta dies sol viatjant pel món. Un darrere l'altre. Un autèntic plaer. Qui s'apunta?

Dia 149: Sao Paolo - Salvador

2009-11-24T15:14:00.000+01:00

Dia de mudances. La vida del nòmada amb diners a la butxaca és així de dura: ahir Rio, avui Sao Paolo, demà Salvador de Bahia. L'objectiu d'avui és arribar, efectivament, a Salvador, la primera capital del Brasil, ciutat històrica i emblema de la colònia portuguesa durant més de tres segles.

Faig el darrer esmorzar a Sao Paolo acompanyat de les estovalles de dibuixos animats i d'uns quants autòmates pintats a l'oli, companys d'allotjament. Mentre li foto mossegada a una torrada coberta d'una pàtina de melmelada d'abacaixí, un dels personatges tridimensionals amb qui comparteixo sostre, em dirigeix la paraula. Alabat Sia.

Es diu Wolfgam pero es fa dir Mr. Lobo, com el delirant personatge de Pulp Fiction. En Lobo és un alemany acomiadat i prejubilat amb una bona indemnització de la fàbrica Mercedes d'Stuttgar que va decidir vendre's l'ànima, la casa i el cotxe per instal·lar-se a Guatemala, comprar un terreny, plantar un hortet, rebre alguns turistes de pas i viure la vida sense estrés. Bon clima, poca feina, bona vida, diu. Renega uns quants minuts de la societat occidental i es mostra contundent en les seves tesis d'apocalisme social. Benvinguda sigui la visió trencadora i sincera. Guatemala, dius? Me l'apunto.

Però és tard i vol ploure i m'acomiado del Llop i de les seves ovelles, així com de l'staff de xocolota i sucre cremat de la Casa de Hänsel i Grettel. Motxila, metro, autobús i aeroport.

L'espera és llarga i un pèl caòtica, ja que la porta d'embarcament va canviant cada cinc minuts i l'avió, a sobre, va tard. Però no m'avorreixo. Chris McCandless segueix trasitant per terrenys hipnòtics en les pàgines del meu llibre i fa que les tres hores d'espera siguin emocionants. Suposo que un llibre és de les poques coses que poden fer emocionants tres hores d'aeroport, no?

Toca embarcar. A la porta de l'avió em saluda el paio de seguretat que ha control·lat, fa un parell d'hores, que no portés a sobre bombes explosives, ni ganivets per caçar elefants ni perilloses ampolles d'aigua. És un nano ben curiós a l'hora d'executar la seva feina: enlloc de registrar-me de dalt a abaix -com pertocaria pel fet que no em dóna la gana de passar sota l'arc detector de metalls-, m'ha fet ensenyar la cicatriu del Vietnam per acreditar que funciono a piles. Curiós, descarnat, però efectiu.

Arribo a Salvador que és ja és fosc. Negra nit, com la pell dels seus habitants, com el color dels seus balls, com els seus ulls, la seva vida. El taxi recorre les autopistes que uneixen l'aeroport amb el centre històric de la ciutat en una mica més de mitja hora. La meva ànima catalana s'esvera amb el taxímetre avançant inexorablement mentre una multitud col·lapsa absolutament la rua. Què passa avui? Avui és el dia Nacional de la Conciència Negra - em diu el taxista-, i remata: la segona festa més gran després del Caranaval. En Lula està aquí. Collons!

M'instal·lo al Hostel de Salvador de Bahia. És un molt bon lloc on passar uns dies, amb zones comuns de chill out, dormitoris còmodes, un gran esmorzar cada dia i un staff jove i ben entrenat. Molt diferent de la caseta al bosc de Sao Paolo. I un cop instal·lat, em llenço al carrer amb 60 reals (25 euros) a la butxaca, unes xancletes, una samarreta i uns pantalons. Benvingut a la perillosa, excitant i colorida ciutat de Salvador.

L'escenari principal on es desenvulpa la festa està a la plaça de Pelourinho, atestada amb quinze mil persones ballant, movent-se, saltant, robant. La música surt del punt més alt de la plaça, una superfície triangular amb una pendent molt pronunciada, una vertical plena de gent fent alpinisme musical, cent mil caps i un sol cor, amb una majoria eixordidora de raça negra, omplint de color, de festa i de cançons la nit. Dos-cents policies controlen la multitud sense massa ganes. Compro una cervesa i una cuixa de pollastre criolla amb salseta i pà ratllat cuinat per una africana ataviada amb vestit tradicional. Estic estorat amb l'espectacle, i més encara quan trobo una mà dins la meva butxaca.
- Hola, mà, que fas per aqui?
- Jo? Res!
- No fas res? Doncs jo diria que estàs en un lloc que no et toca
- Es que s'està calentet, saps?
-I un pepino! A fora fa 33ºC...i t'agrada estar calenteta?
- Sóc fredolica de mena - diu la mà.
- I aquest bitllet de 20 reals que portes entre els dits, és teu?
- Sí. Ara sí.
- I com l'has aconseguit?
- Ja saps, Déu proveeix.
- I un bé negre!
- Bé, almenys ho intentat.
- Ni que ho juris.

Quan la mà marxa tan buida com quan ha arribat, m'he sentit sol. La multitud seguia engolint la massa uniforme de ballarins eixalabrats com si no hagués menjat en cinc dies. Així doncs, he fet un pas enrere i m'he instal·lat a Tribuna Preferent, lluny del merder i al costat d'uns americans molt hippies de Colorado. Bona gent. A la una de la nit han tocat retirada i m'he unit a la comba que patinava alcoholitzada cap al cau.

Dia 148: Sao Paolo

2009-11-24T02:51:00.002+01:00

Al món hi ha museus de pintures i d'escultures; hi ha museus d'art modern, d'art rupestre, d'art precolombí i fins i tot interessantíssims museus d'art xinès de la dinastia Ming; també hi ha museus d'història, d'astronomia, de cinema, de teatre, museus sobre sexe, astrologia o etnografia; museus de joguines, d'autòmates, de dibuixos, de rellotges; museus de la ciutat, museus locals, museus olímpics... Museus i més museus. Fins i tot, un museu dedicat a la xocolota.

Al Brasil, on si no, hi ha el Museu del Futbol.
Qui pot discutir avui en dia la importància social del futbol? Qui gosa posar en dubte la influència globalitzadora d'aquests esport de masses? Qui pot negar-li al futbol tenir el seu propi museu?

A la ciutat de Sao Paolo, dins de l'Estadi Municipal Pablo Machado de Caravalho, està instal·lat aquest magnífic museu, al qual he dedicat més de mig dia. És clar que és un museu del futbol brasiler, però l'idiona del futbol és internacional.

La primera de les sales està dedicada al col·leccionisme. I aquí és on em trobo amb la primera sorpresa: juntament amb una col·lecció molt acolorida de samarretes d'equips de futbol brasilers desconeguts, hi ha vitrines i vitrines plenes de botons, el joc de taula del futbol, precursor del Subbuteo: botons amb els noms dels equips, botons amb el nom dels jugadors, botons de mida estàndard, precioses peces simètriques. Una llampec de nostàlgia ha il·luminat la magnífica col·lecció: els anys vuitanta m'havia fet un fart de jugar a botons amb mon pare, un entusiaste d'aquest esport de saló: ara bé, el nostre era un joc de botons bastant amateur ja que jugàvem amb botons extrets del baül de cosir, i tots eren diferents, de formes estrambòtiques, de tamanys, de colors i de formes diverses.... i la pilota, una bola de paper de plata. Records que vénen del passat i que fan sentir-me viu, dolorosament viu.

La segona de les exposicions ens mostra una petita història dels millors vint jugadors del Brasil, quatre dels quals els he vist jugar jo amb la samarreta del Barça. Un plaer. A continuació, un seguit de cabines audiovisuals et permeten gaudir de 30 jugades històriques del futbol brasiler comentades per un periodista o un personantge famós. Gols decisius, penaltys errats, jugades increïbles, finals guanyades...impossible perdre-s'ho.

La tercera de les exposicions tracta de lligar la història del país amb la història del futbol amb una sensacional sèrie de fotografies d'època i vídeos elaborats amb molta idea. I no només la història, també la cultura i la forma de vida brasilera, connectada al joc de la pilota. Quan surts d'aquesta sala passes pel batejat Racó del Silenci, dedicat al Maracanazo, la derrota més dolorosa de la seleccio de Brasil: final del Mundial ell 1950 a Maracaná, Brasil 1- Uruguay 2, i silenci a Maracaná, al país, al món.

La quarta de les sales dedicada a la seleccao, la gran icona del país, el veritable Deu dels Estats Units del Brasil. Allà es repassa la història dels mundials, amb especial atenció a Suècia 58, Chile 62, Mèxic 70, USA 98 i Corea-Japó 2002, el pentacampionat brasiler.

El Museu continua amb un audiovisual de cants i dances de la torçida brasilera i acaba amb un record pels dos més grans -Pelé i Garrincha- i una curiosa col·lecció de frases celèbres, dades curioses i un compendi de normes futbolístiques: allà pots aprendre, per exemple, que les porteries de futbol medeixien el què medeixen perquè aquesta era la mida de la porta d'entrada del Campus de Cambridge on es van reunir els experts anglesos per redactar la normativa; o que un jugador brasiler té el rècord de més gols marcats en la seva pròpia porteria en un sol partit (quatre)...però que el partit el va guanyar el seu equip per 5-4; o que en els inicis del futbol fer una falta dins de l'àrea (penalty) era una cosa tan lletja i tan contradictòria amb l'esperit del fair play que el porter s'apartava educadament quan el davanter xutava el penalty. És una veritable llàstima que el porter de l'Steaua no hagués visitat Sao Paolo uns dies abans de la final de Sevilla.

Quan surto d'allà, queda només un tros de tarda. Fa una calor espantosa. Agafo el metro fins al barri de Liberdade, el barri japonès de Sao Paolo, i tracto de relaxar-me passejant pels carrers zen de la ciutat. No ho aconsegueixo perquè, tot i que els comerços i la gent que hi viu són nipons, el tràfic, el clima i l'estres continua essent el de Sao Paolo. Ni els metòdics japonesos han pogut rebaixar el clima terrorífic de la ciutat més gran de Sudamèrica.

Tot i això, us confesso que demà marxaré de la ciutat i que ja la trobo a faltar.

Dia 147: Sao Paolo

2009-11-22T02:50:00.002+01:00

A la una, a les dues i a les....tres! Sí, a la tercera ha estat la vençuda. Avui per fi he trepitjat territori sioux sense por a les fletxes. A l'hora d'esmorzar, tot decidit, he fumigat les meves absurdes pors amb suc d'açaí i unes torradetes de melmelada de cajú. Toca viure el centre de Sao Paolo sense por, m'he dit a mi mateix. A més, per acabar-me d'animar, he rememorat les paraules de l'Olinto quan contestava els meus dubtes sobre la seguretat al Brasil: "Sao Paolo no és Bagdad"-em va dir. Quina sort! Som-hi.

He pujat a l'habitació i allà m'esperava l'equip de maquilladors i de vestuari per la seqüència que estava a punt de protagonitzar. Portarà per títol "Tu a Bagdad i jo a Sao Paolo", una versió gore de l'ensucrada "Tu a Boston i jo a California". El Director de vestuari, un vell verd amb la mà molt llarga i una faldilleta molt curta ha decidit que m'havia de posar la samarreta més vella i suada, els pantalons més bruts i les hawaianes d'anar per casa. Amb aquesta pinta aconseguiré, segons m'ha dit, fer pena als hipotètics delinqüents. Un geni, aquest paio. Potser el que aconsegueixo és que em donin almoïna...

Després ha estat el torn del maquillatge. La responsable de Maquillatge, amant esporàdica del gerent del hostel, el qual -de tant en tant- es fica al llit amb el Director de Vestuari, que és parella de la madrastra -per part de pare- del germà de l'esmentada responsable de maquillatge, ha tret un estoig gran i quadrat amb l'escut de l'exèrcit brasiler gravat al davant: pintures de guerra. M'han pintat dues línies negres sotra els meus ulls, com si fos el quarterback dels Denver Broncos, i han sombrejat el meu rostre amb tocs de mala llet. Potser els dolents de la peli no em faran res amb aquesta pinta, però pago el preu d'espantar tothom amb aquest rictus de la mala sombra. En fi, què hi farem.

Han cridat Acció! i m'he aixecat de la cadira tot fent un bot. La massagista m'ha fet una ràpida incursió a les cervicals i l'utiller m'ha aixugat la suor del front amb una tovallola blanca i m'ha col·locat la protecció dental dins la boca, dient-me a cau d'orella "protegeix-te la barbeta! protegeix-te la barbeta!" Però d'on han tret aquest sonat? En fi. He obert la porta i he sortit al carrer mig desputllat: no duc ni passaport, ni tarjeta de crèdit, ni telèfon mòbil: sóc un home lliure.

He rodat per Sao Paolo dues escenes ben diferents. La primera, una versió light per passar durant l'horari infantil, amb tocs culturals i sense sexe explícit. La segona, després de dinar, ha estat porno social del dur, un documental ple de tensió i crits apte només per urbanites amb insomni i curiositat malaltissa.

Primera part: Plaça de la República, Biblioteca Nacional, Convent de Sao Bento i Museu Anchieta a l'edifici anomenat Patio de Colegio. Aquest darrer ha estat el punt més interessant de la visita ja que aquest edifci va ser el primer que es va aixecar l'any 1570 a l'indret on avui creix una ciutat de 12 milions d'habitants: van ser dos religiosos jesuïtes els qui van fundar la ciutat en un pujolet de l'interior de les costes del Brasil. Un d'ells, el pare Anchieta, era un vasc nascut a Tenerife que va esdevenir el màxim impulsor vital, cultural i religiós del llogarret de Sao Paolo. Una església-restaurant-museu ocupa el lloc on va néixer la ciutat. Molt interessant.

A la mitja part, i abans de començar a rodar la seqüencia més interessant i més heavy del dia, he portat a terme dues activitats necessàries i satisfactòries: dinar (avui, una feijoada brasilera autèntica, amb mongetes negres, tocino, verdures, pà ratllat i un tros de carn encara per identificar), i pujar a una de les torres més altes de Sao Paolo (l'edifici del Banc de l'Estat del Brasil, dissenyat els anys 30 amb l'estil de l'Empire State Building de New York que s'eleva 35 pisos sobre el centre de la ciutat i ofereix vistes espectaculars).

Segona part: m'he repintat les pintures de guerra, una mica descolorides pels 32ºC d'avui i m'he dirigit cap a la Rua 25 de março i el Mercat Central de la ciutat. He caminat durant un parell d'hores per tot el barri comercial del centre, farcit com un formiguer en plena activitat: centenars de venedors ambulants (venent andròmines, articles de pell, begudes calentes i menjar recremat, articles de Nadal, peces de cotxes, bitllets d'autobusos, fruites, sucs, llegums, joguines, i tres-centes mil coses més); milers de persones badant i comprant (movent-se entre carrerons estrets, esquivant decibels a tota potència i carteristes amb poca destresa, homes, dones, nens i nenes, estrangers, turistes, autòctons, immigrants emigrats, negres, blancs, homes alts de color xocolata, xinesos baixets, coreans barbuts, africans cantarins); desenes de policies amb el dit al gatell de la metralleta (amb ulleres fosques i somriure congelat en una ganyota de mala llet) i uns quants animalons corretejant lliurament (gossos, gats, alguna cabra, ocells i sembla ser que algú ha vist un hipopòtam blanc, tot i que està pendent de confirmació).

Ha estat un viatge als inferns sense patir cap cremada. Una muntanya russa d'emocions, d'ensurts, de mirades, d'empentes. Un camí de Sirga cap a la redempció i la curació total de les angúnies. He disfrutat com un tonto de l'ambient, del caos, del soroll estrident, de les mirades que et roben la respiració. Ha estat una excursió directe al cor de la Gran Ciutat, sense dreceres i sense amagatall possible. Hi tornaria demà mateix.

He sortit d'aquell cau de perdició absolutament esgotat, com si les bateries s'haguessin descarregat davant d'aquella pluja de tensions contradictòries. Un suc de coco amb llet ha servit per lubricar el gps rovellat del meu cervell i portar-me de nou cap al Hostel, de tornada. Allà m'esperava l'equip del rodatge en plena bacanal. Jo he passat i me n'he anat directament a dormir sense sopar: la meva capacitat d'acumular estímuls estava (feliçment) esgotada.

Dia 146: Sao Paolo

2009-11-20T02:17:00.002+01:00

M'he despertat a quarts de nou del matí rememorant el meu precipitat passeig pel centre de Sao Paolo d'ahir al migdia. He reproduït les imatges en el meu DVD intern: les he passades un parell de cops, he parat les imatges en un punt concret, he pitjat el botó d'slow motion i m'he vist a càmara lenta, caminant pel centre de la ciutat. Hi ha alguna cosa que no m'acaba d'agradar...i no sé què és. He parat el vídeo i he augmentat la imatge fins que aquesta ha estat devorada per un exèrcit de píxels quadrats, i aleshores ho he vist clar: caminava pel centre de Sao Paolo amb por. Inadmisible.

A Barcelona, abans d'iniciar aquest viatge, resseguia amb el dits els contorns de la bola del món, imaginant universos desconeguts, somniant despert en trepitjar metròpolis estratosfèriques, ciutats irrespirables. Durant els dies previs a emprendre el viatge, només evocar el nom de Sao Paolo, el sol fet de posar el dit sobre el lloc exacte del Globus Terraqui on estava ubicada, feia que un calfred d'emoció i felicitat s'apoderés de mi. Sao Paolo, la ciutat més gran de Sudamèrica; Sao Paolo, el motor de Brasil...I resulta que un cop hi sóc, després de recòrrer entre tren, avió, baixell i cotxe més de 50.000 km., hi passejo amb por. No pot ser.

La por ens anul·la. La por ens bloqueja. La por ens cega. La por ens mata. La por és irracional i liquida somnis i fumiga els trossets de felicitat que el món ens ofereix a cada instant.

La meva setmana a Rio amb l'Olinto i família ha estat meravellosa...però m'han contagiat la seva por, els seus temors. Segurament temors raonats i explicables, fruit d'anys d'experiència. No estic dient que fossin temors infundats...només dic que eren temors, pors, angúnies que han fet que -passejant per Sao Paolo- construeixi murs de vidre transparent entre mi i la realitat de la ciutat. Potser els consells de màxima precaució et salven la vida...però en tot cas, si és així, tens una vida més avorrida, menys sincera. Val la pena?

I avui he tornat al centre de Sao Paolo i he lluitat contra aquesta sensació d'inseguretat que tant em fot. No me n'he sortit. Però me'n sortiré. Segur. Així doncs, la visita a la catedral i la seva plaça (Praça de Se) ha estat un rapidíssim rally esquivant fantasmes: els meus propis fantasmes i els fantasmes de carns i óssos que vagareigen per la plaça, gent sense casa, gent sense ofici, gent sense por, gent amb males pintes, gent mal vestida, gent pobre la manjoria, gent pacífica la majoria, gent bona la majoria.

La tarda l'he dedicada al Museu d'Art de Sao Paolo, el MASP, una de les icones de la ciutat, ubicat en un edifici singular aixecat sobre quatre columnes titàniques de color vermell. A dins, quatre exposicions molt interessants per un no iniciat com jo: (1) la relació de l'escultor francès Rodin amb la fotografia; (2) l'obra fotogràfica d'un tal Walker, americà que visquè durant la Gran Depressió; (3) una reflexió sobre els mites i el seu reflex en l'art al llarg dels segles; (4) i una col·lecció de retrats pictòrics de totes les èpoques i tots els estils per repensar sobre com ens veuen els altres i com ens veiem a nosaltres mateixos. Vient les exposicions, també he tingut por: por de la meva pròpia ignorància.

Les exposicions d'art em pugen l'ànim i, quan surto d'un museu, tinc comprovat que la meva vessant artística rep un raig d'hormones i s'accelera la meva imaginació (ja de per si un pèl desvocada). Sao Paolo no ha estat una excepció. Així doncs, he passejat un parell d'hores per la metròpolis paulista en direcció al Hostel, observant amb pedanteria angles morts en els edificis de la ciutat i em els generosos escots de les noies. En definitiva, una espècie de borratxera espiritual que m'ha fet fer fotografies absurdes i m'ha conduït a reflexions estúpides sobre el perquè de tot plegat, que afortunadament us estalviaré. Ha estat una tornada feliç, sense haver de recòrrer a les drogues.

He arribat al Hostel de colorins i m'he relaxat amb una dutxa de serpentines i un sopar de confeti dolç. L'ambient de dibuixos animats d'aquest alberg em dóna molt bon rotllo, i als vespres, enlloc de conquerir discoteques de caipirinhas i garotas paulistes, em vesteixo amb l'hàbit franciscà de viatge i em quedo en la meva cel·la, escrivint, escoltant música o llegint relaxadament en el patio d'estil mexicà del hostel. Què més puc demanar?

PD.- Entrada escrita a quarts d'una de la matinada sota la perniciosa influència de tres llaunes de cervesa "BRAHMS. Originau du Brasil". Perdoneu les molèsties

Dia 145: Sao Paolo

2009-11-19T13:06:00.002+01:00

Sao Paolo és la ciutat més gran de tot el continent sudamericà, més gran que Buenos Aires, cinc vegades més gran que Rio, molt més extensa que Caracas o Lima. Només a la ciutat hi viuen 12 milions de persones. Grans avingudes pleníssimes de cotxes tot el dia, indústries i fàbriques a l'extraradi, milions de persones desplaçant-se amunt i avall; pobresa, crits i clàxons, advocats elegants, venedors ambulants, taxis plens, autobusos sorollosos; botigues chic, tenderetes al carrer; llibreries, teatres i cinemes; centres de beneficiència i espais culturals. Buf, el primer dia a Sao Paolo és estressant.

Com vaig fer a Paris, Varsòvia, Sant Petersburg o Tokyo, el primer dia de visita prefereixo no agafar el metro i trepitjar la ciutat, anar a peu i descobrir com es respira i com es viu a la gran urb. Això, a Sao Paolo, és un exercici bastant temerari. No per la perillositat de la ciutat (de dia tot està bastant tranquil), sinó per les dimensions i el tràfic infernal. Però bé, aquesta és la meva decisió.

M'he levat d'hora i he sortit de puntetes de l'habitació per no despertar el monstre dels Goonies, que dormia plàcidament. Surto de Vila Mariana, el barri on està ubicat el Hostel, a les onze del matí. Un cop al carrer, he tirat direcció nord est per a anar a buscar l'avinguda Paulista, artèria principal de la ciutat, seu d'oficines, bancs, botigues, restaurants i centres d'art. Sao Paolo és la capital industrial, bancària, econòmica i cultural del país; el motor, la màquina que fa moure aquest gegant amb peus de fang, un país de gran potencial que tot just ara comença el seu enlairament. A diferència dels cariocas de Rio, els paulistas tenes fama de treballadors, de persones serioses, responsables i emprenedores. És clar que deu haver-hi de tot, com a tot arreu, però en general el paulista (com el català) penca, estudia i treballa molt.

Disfruto de l'empenta de l'avinguda Paulista, plena de gent i de ritme de gran ciutat. A tocar del final de l'avinguda, i quan ja porto una hora i mitja caminant, giro a mà dreta i em dirigeixo cap al centre, per carrerons més petits però amb el mateix intens tràfic. Faré un tast del centre (Teatre Municipal, viaducte de Cha...) i dinaré allà mateix. La primera sensació és de caos controlat: milers de persones al carrer sortint de treballar, comprant o demanant almoïna. Passejo per una zona de xiringuitos i mercats ambulants i, per ser el primer dia, decideixo que ja en tinc prou.

Torno caminant cap a l'avinguda Paulista per uns altres carrers i, un cop allà, m'aturo a la Livraria Cultura, el centre cultural més impresionant de la capital: tres plantes de llibres i música en un espai dissenyat amb fusta, escales de fantasia i colors brillants, una autèntica meravella comparada amb les franquícies estàndard tipus FNAC o similar. Sofàs vermells, sillons tapissats, petits bars per fer un cafezinho mentre escoltes música, i lleixes i lleixes plenes de cultura i d'art configuren un oasis increïble al mig de la ciutat.

Un cop surto, paro a fer un suc de coco en un dels nombrosos establiments d'aquest tipus que inunden les ciutats brasileres. Cansat, agafo el metro de tornada fins al Hostel. Dutxeta reparadora i sopar senzill a la cuina de colorins.

Abans d'anar a dormir, el gerent em diu que he de canviar d'habitació. Vaja. No li ho dic, però me n'alegro. Mentre recullo les coses per traslladar-me, arriba l'homenot, em saluda amb un so gutural i em somriu mostrant-me dos dents. Darrere d'ell ve una dona rabassuda i policromada, amb posat tímid i absent.
- La meva dona - em diu amb un somriure infantil
- Tant de gust.

Marxo a l'altre habitació i em poso a dormir. Avui el monstre del Goonies ja no plora. Me n'alegro per ell. Bona nit

Dia 144: Rio de Janeiro - Sao Paolo

2009-11-19T01:53:00.002+01:00

No fa ni una setmana que m'acomiadava de l'amable senyora de Barcelona amb llàgrimes a les parpelles i avui, de nou, toca dia de comiats. No m'agrada. Però és el que toca, tot comença i tot acaba. I avui, diumenge 15 de novembre, dia de celebració i d'exhaltació patriòtica en commemoració a la proclamació de la República dels Estats Units del Brasil fa 120 anys, és dia d'acomiadar-me dels meus amfitrions brasilers. Marxo cap a Sao Paolo.

Tot i ser dia de comiat, la jornada ha començat com sempre: amb molta, molta calma. L'Olinto Sènior i la Maria da Gloria van dir-me que passarien a buscar-nos a les deu del matí per l'apartament, ja que jo vaig manifestar en veu alta la necessitat de planificar una mica el diumenge: no volia arribar a Sao Paolo a les tantes de la nit. Doncs bé, jo m'he llevat a un quart de nou, he fet la bossa, m'he dutxat i he esperat, en và, que l'Olinto es despertés. Encara havia d'anar al banc i fer un esmorzar com Déu mana -tal com ens havíem promès abans d'anar a dormir-, però la realitat era que, a dos quarts i mig de deu, l'Olinto dormia.

Calia fer alguna cosa. I sí, he pecat. Ho confesso. He agafat el comandament a distància de la tele -encesa, és clar- i he anat pujant el volum a poc a poc. La missió era despertar-lo amb cert tacte. Ho he aconseguit en cinc minuts: he despertat l'Olinto i tots els veïns. Quan s'ha adonat de l'hora, enlloc d'esbarar-se ha dit: vaig a dutxar-me, encara hi ha temps. Com els envejo.

I sí, els seus pares s'han presentat a tres d'onze mentre nosaltres dos esmorzàvem en el Suco Beach de la cantonada. Quan he pujat al cotxe, son pare, mirant el rellotge, m'ha dit:
- Veig que tu també gaudeixes del ritme lentinho dels brasilers, eh! Muito bem.

El comiat a l'estació d'autobusos, d'on sortia el meu autocar cap a Sao Paolo, ha estat emotiu. Si voleu que us digui la veritat, una pàtina aquosa ha entelat el darrer instant, l'última abraçada. Durant aquests dies, tant els pares com, sobretot, el meu amfitrió, m'han dedicat cada hora i cada instant del seu temps amb el millor dels seus somriures, amb el més gran dels seus esforços...sense esforç. Una delícia. Només un retret: no m'han deixat pagar res (cap dinar, cap sopar, cap peatge, cap entrada) i això és difícil de pair per un català. Muito obrigado, amb el cor a la mà.

L'autocar ha trigat cinc hores i mitja en arribar a la capital de l'Estat Paulista, la ciutat més gran de Sudamerica: 12 milions de persones hi viuen. El trajecte ha estat plàcid i còmode.

He arribat a Sao Paolo a les sis de la tarda. Encara era clar. M'he dirigit cap al metro. Tenia molt estudiat el recorregut a fer fins arribar al Hostel, on hi passaré cinc nits. Línia blava direcció sud fins a la parada d'Ana Rosa. Un cop allà, m'he orientat amb el mapa de l'estació i he caminat cinc minuts per un barri molt tranquil. De seguida he vist el Hostel en un carrer lateral. Ja hi sóc: benvingut a la Casa de la Bruixa de Hänsel i Grettel.

El Hostel té les parets de xocoloata, les cortines de llimona, els matalassos de sucre cremat. Estovalles de quadres vermells i negres, taules de colorins i coixins de fantasia. Llençols de paper machê. El gerent i amo de l'establiment és un brasiler blanc com la llet, dos metres d'albina figura i veu de pito. La seva dona, una barrufeta de pell morena i pitrera ampla, camina de puntetes i somriu eternament. Les lliteres estan pintades a la paret amb colors vius, com imatges tridimensionals amb vida pròpia. Les dutxes són de cotó fluix; la nevera, de cartró pedra. La resta d'hostes, autòmates del Tibidabo de somriure histriònic i poques paraules.

Marxo a dormir dora. La meva habitació només té quatre lliteres: una és la meva, una altra està buida, la tercera està ocupada per una noia que dorm des de les sis de la tarda, i en la quarta -sota meu- hi dorm un senyor gros, corpulent, enorme, com si patís de gota, amb els llençols embolicats i la cara enfonsada dins del coixí. La finestra de l'habitació està oberta i entra un airet suau i agradable. També hi entra molta llum i, d'aquesta manera, l'habitació a les fosques està pintada de blanc-i-negre, com un gran tauler d'escacs surrealista on totes les caselles blanques estan juntes en un costat i les negres a l'altre. M'adormo.

A les dues de la matinada, però, un gran xàfec cau sobre Sao Paolo i em desperto amb el soroll de la tormenta. Puja una olor de gespa mullada, de jardí regat. Plou molt fort i la tempesta elèctrica és contestada amb ràbia per trons enfadats. Un polsim d'aigua entra a l'habitació, impulsat pel vent i l'ambient es refresca: fa fred al Brasil. Tot d'una, l'homenot que dorm a la llitera de sota meu es lleva del llit, s'aixeca disparat amb una elasticitat sorprenent si tenim en compte la seva grandària i va directe cap a la finestra oberta, esquitxada amb gotes de pluja. Es queda allà dret, dempeus, palplantat, immòbil, com un estaquirot, mirant cap a l'infinit. Jo me'l miro des del llit estant, amb cert respecte. De sobte, sense avís previ, comença a udular. És un udol somort, trist. És un crit de pena. Udola com si plorés. O potser és que plora, no n'estic segur. Tinc -ho confesso- una mica de por. S'hi passa una bona estona allà, davant de la finestra oberta, udulant. Quan acaba, es gira i li veig la cara, il·luminada tènuement per la llum que entra en esbiaix: és igual que el monstre encadenat de la peli dels Goonies! Jo crec que és ell. Em tapo el cap amb el coixí i tanco els ulls ben fort: que es faci de dia, que es faci de dia....

Dia 143: Rio de Janeiro (2a part: Rodizio)

2009-11-19T00:53:00.002+01:00

Dinar en un Restaurant Brasiler Especialitzat en Rodizio de Carns és com anar a una corrida de braus on el toro ets tu.

Bandarillers i espadatxins armats amb trossos de carn fumenjant t'assalten per davant, pel darrere, pel costat i per sota la taula, fins i tot. Vénen amb els seus vestits de gala, amb el seu caminar elegant, cronometrats per no arribar ni massa d'hora ni massa tard, en el moment just. Quan un d'ells arriba, tot just l'altre acaba de marxar. No pots ni aixecar els ulls del plat, perquè si els mires, vénen de dos en dos, dipositen la seva ofrena dins del teu plat i es retiren, no massa lluny, esperant per atacar-te de nou.

Quin mareig. I què bo que està! Picanha nobre, bou entallat, xoriço argentí, bisteca brasilera, cor de picanha, frango a la brasa....totes les varietats de carn empalades en grans sabres i tallades al moment davant teu, amb el greix recremadet i regalimant una punteta de sang, en el punt just de cocció. Una meravella.

Hem arribat aquí després de recollir la tia, el cosí i la nòvia. Al final no vindran els nebots i serem només 7 a taula: bonic quadre neoclàssic que porta per títol "Dinar de dissabte amb família brasilera". Com podeu veure, el personatge assegut a la dreta, amb barba de vint dies, és l'únic que no és brasiler. Que com ho sabem? Fàcil. Fixeu-vos com riu les gràcies a deshora, com contesta que sí quan hauria de dir que no...i sobretot, cóm té el plat!: es nota que és la seva primera gran corrida-Rodizio, ja que és l'únic que té el plat ple de carn -que es refreda-, mentre els altres tenen només un parell de trossets i van demanant més a mida que se'ls acaben. És l'art de torejar amb destresa els cambrers que t'embasteixen.

El restaurant, el pis dels cosins i l'apartament de la tia estan dins del què ells anomenen condominios, que podríem traduir com a "Urbanitzacions". Però no són urbanitzacions com les entenem a Catalunya: els condominios de Rio estan ubicats als afores també -concretament a l'espectacular barriada de Barra de Tijuca, una espècie de Miami Beach en ple Brasil, amb platges de 12 km, centres comercials amb aire condicionat, restaurants americans, piscines i palmeres-, però aquest és l'únic tret coincident. Són, aquestes urbanitzacions, grups d'altíssims edificis fortificats amb doble sistema de seguretat i amb tots els serveis necessaris per viure-hi: escola, restaurant, bar, oficina de correus, jardins, gronxadors, botigues, farmàcia i puticlub. Són illes falsificades, microcosmos de seguretat, presons de rics amb llibertat vigilada, en definitiva, móns fabricats de mentida i a mida de brasilers i estrangers que volen viure a Rio com si visquessin a Miami. Curiós de veure.

El dinar ha estat força bé i el dia ha valgut la pena. De fet, abans del dinar familiar hem donat un tomb per les quatre grans platges de Rio (Copacabana, Ipanema, Leblon i Barra de Tijuca), gaudint d'un paisatge preciós i molt típic de la capital carioca: sol, platges, nens i nenes amb banyador i onades picants.

Quan ja ens aixecàvem de la taula, he rebut una trucada d'en Welby. Escolta, m'ha dit, que t'he contractat l'extensió també. L'extensió?, li he preguntat. Sí, dinar amb família brasilera més tarda de compres. Collons, tio, no fotis, saps que no m'agrada anar de compres! Que vagi bé, és el darrer que ha dit, i ha penjat. Cáguntot.

I així ha estat com he passat les meves darreres hores a Rio, en un centre comercial Made in Florida amb una família brasilera. Mentre ells miraven què comprar, jo mirava les brasileres que compraven. Mirar és gratis, em van dir un dia. I és cert, no m'he gastat ni un duro i m'ho he passat molt bé. Per cert, les noies brasileres, maques, molt maques (tot i que jo em fixava, bàsicament, en el seu interior...).

Dia 143: Rio de Janeiro (1a part: la trucada)

2009-11-18T00:35:00.004+01:00

Dissabte. Darrer dia a Rio de Janeiro. Em desperto amb ganes d'aprofitar-lo al màxim: no se sap quan tindré l'oportunitat de tornar a la capital carioca.

L'Olinto dorm com un tronc mentre la tele -encesa- parla sobre la més que probable relació entre l'apagada general que va patir el país dimarts passat i l'arribada de Madonna a Rio, aquell mateix dia. Mentre els brasilers estan pendents de tan interessant notícia i el meu amfitrió ronca sorollosament, decideixo que el meu darrer dia ha de ser especial. Rellegeixo una revista turística, miro el mapa i consulto a internet. Pèrò no em decideixo, tot sembla massa convencional. No sé. Potser ha arribat el moment de fer servir el comodí de la trucada.

Ring. Ring
- Agència de Viatges Mondo-Rotondo, el meu nom és Jéssica, tot i que el meu pare segueix dient-me Sergio, en què puc ajudar-lo?
- Jéssica, hola, sóc jo.
-Marcus! Quina alegria!
- Està el jefe?
- Sí, però està reunit. Com estàs, preciositat? Fa dies que no sabem res de tu. Encara duus aquella barba tan sexi?
- Jéssica, t'he dit mil cops que no em diguis preciositat...i sí, duc la barba sexi...més o menys com la teva quan et lleves al matí.
- Això ha esta un cop baix.
- Perdona Jéssica, no ho tornaré a dir.
- Es que sempre estàs igual, Marcus. Ja n'estic farta....Saps què? El mes que ve m'opero.
- Ja....això dius des de fa un any.
- No. Que sí, que ara va de debò. Ja tinc hora al doctor Fesubé. És el millor.
- Me n'alegro. De veritat. Segur que et deixa com nova. Encara està reunit, en Welby?
- Sí. Vull dir, no. Ja ha acabat. Li estaven fent les ungles.
- Me'l pots passar? Gràcies. Una abraçada
- Uix, nen, que soso que ets. Una abraçada, una abraçada...estos catalanes! Qué paciencia, Dios mío, qué paciencia!. Te'l passo, preciositat.
- T'he dit que no hem ....
- Sí? Qui és? Ets tu, Marcus?
- Eh...ah, sí, Welby, que tal? com va tot?
- Això tu, malparit!, encara fotent el bandarra per aquells móns de Déu, eh?.
- Sí, això sembla. Tot bé pel moment.
- I què les caipirinhes?, hehehehe,...tu ja m'entens!
- Les caiprinhes, molt bones. Eh!, escolta, que no tinc molt de temps, que el reportatge de la Madonna està a punt d'acabar?
- La Madonna? Què dius? Estàs amb la Madonna? Fill de la gran puta, però estàs fet lo puto crack!, nen...
- Que no, Welby, que no. Deixa-ho estar. Anem al gra.
- Tu diràs.
- Welby, fins al moment tot ha sortit molt bé. Ho heu organitzat tot de conya.
- És que ho dubtaves?, hehehe.
- No, no. No és això. Saps, tothom es creu que ho he organitzat jo solet, aquest tinglado, i ja em va bé que s'ho creguin. `
- Cap problema. La nostra discreció entra dins del preu.
- Perfecte. I si no recordo malament, tinc dret al "Comodí de la trucada" per gaudir d'un extra gratuït, no?. Ja saps, sóc jurista i em llegeixo la lletra petita dels contractes....
- Ah!, cabronàs, t'has llegit la lletra petita! hehehe...sabia que ho faries!
- Hi tinc dret.
- I tant!. Quin servei extra vols?
- Mira, avui és el meu darrer dia a Rio. Busca'm alguna cosa diferent per fer. No sé, alguna activitat singular. Dona'm un ventall d'alternatives i en trio una. D'acord?
- Al Brasil? Activitat singular? Per avui mateix?
- Sí, per avui mateix.
- Nano, truques molt just...
- Sí, ho sé, però hi tinc dret.
- Que sí home, que sí. Dona'm dos minuts
- O.K.

L'àrea més famosa de Die Fliedermaus, de Johann Strauss, sona com a fil musical a l'atra banda del telèfon. Espero pacientment assegut al llit, amb la porta tancada de l'habitació per no despertar ningú.

- Allò? Estàs encara aquí?
- Sí, aquí estic.
- Mira...a veure, sí. Un moment....sí, aquí ho tinc. A veure. Em sents?
- Sí, perfectament.
- Mira nano, no hi ha massa cosa. M'avises amb poc temps. Si m'ho haguessis dit la setmana passada t'hagués preparat una festa de samba amb el Ronaldo ballant i el Ronaldinho tocant els tambors. Però ja està ple.
- Vaja. Què et queda.
- Aviam. Et puc oferir un tour molt guapo. Encara tinc un parell de places. Es diu "Favela's & Pegamento Tour". El tinc en oferta. Si l'agafas, tens de regal un vale per una sessió en una clínica de desintoxicació.
- Collons, no sona molt bé, no?
- Què va, què va. És divertidíssim....si surts en vida, hehehehe. Mira, et recollim en cotxe d'aquí una hora per casa l'Olinto i vas directe a la Favela Rocinho, bastant a prop d'Ipanema. És guai perquè pujaràs sense autorització dels capos, i segurament et dispararan.
- Com dius?
- Sí, amb metralletes! hehehehe. Però tranquil, home, que el cotxe està blindat. Què dic blindat!?, Súper-blindat!!!
- Segueix.
- Quan arribis a dalt de tot, el xofer et deixarà allà tirat. Sol.
- Sol?
- Ja saps com són aquests paios, els xofers: uns cagats! Que si el conveni col·lectiu diu que no poden fer activitats perilloses, que si tal, que si Pascual. Martingalas! Total, que per llei o per conveni o per com es digui, no poden baixar del cotxe i acompanyar-te per la favela.
- Ja. I que se suposa que faré jo allà tot sol?
- Tranquil! Tot control·lat. Tenim un agent infiltrat a la favela. En Zé Pequenho. Un nano encantador. Amb aquest sí que no tinc cap problema, tu: li pago quatre duros -en negre, hehe- i no ve cada dos per tres parlant del refotut conveni col·lectiu! Un àngel!
- Welby, quants anys té, el nano aquest?
- Anys? No sé. I quina importància té això?. Anys? I perquè m'ho preguntes?
- Quants?
- Nou
- Nou anys!? Però això és explotació infantil! Que et fotran a la presó!
- Ni presó ni òsties, Marcus. Tot control·lat. Tinc subornada mitja polícia de Rio.
- Mare meua....
- En Zé Pequenho vindrà a buscar-te a la favela. No pateixis. El que no et puc dir és l'hora, saps?. El nano és complidor i tal, però el tema puntualitat no és el seu fort. Depèn molt de si està serè o no.
- Serè? Que beu, la criatura?
- No. Esnifa. Pegamento.
- Collons!
- Bé, tu t'amagues en algun racó o en alguna casa mentre esperes que vingui el nano. Has après una mica de portugués, oi?. Doncs això. T'amagues i ell vindrà a trobar-te.
- Com sabrà on sóc?
- Tothom sabrà on ets! hehehehe
- Joder.
- Quan arribi, et portarà a donar un tomb per la favela i t'oferirà la possibilitat d'anar plegats a les Semifinals del XIXè Campionat "Snif, snif, que se celebra justament avui. És maco de veure. I no et pensis, que està ben organitzat. Està patrocinat pel clan dels Imedio.
- Els Imedio...entenc.
- Sí, són una mena d'Olimpiades que fan amb els nens i nenes de la favela. Fliparàs, nen! hehehehe. I tranquil, que no fan control antidòping! hehehehe!
- No fa ni puta gràcia, Welby. No m'agrada.
- Collons, no volies un cosa diferent? Singular! I com dius que no t'agrada, si encara no coneixes el millor?
- El millor?
- Sí, la teva sortida de la favela en helicòpter, mentre la policia i els narcotraficants estan en plena guerra de granades, metralletes i bombes de fum. Una passada!
- No m'agrada. No ho vull saber.
- Tu t'ho perds. Però que sàpigues que la gent surt contenta.
- Ah, si?
- Sí. sí, t'ho prometo. Mira, l'últim client, un australià, com es deia...a veure, ah sí, aquí tinc el nom i l'adreça de quan vam enviar el ram de flors al velatori. Gulliver!. Quin nom, eh!. Gulliver! El paio s'ho va passar de mort, hehehe. Abans de palmar-la...es va desagnar, saps? l'helicòpter que l'havia de treure d'allà va ser abatut abans de tocar terra i vam haver d'enviar l'equip d'operacions especials...i és clar, van aribar molt tard i el nano ja havia perdut molta sang. Però, com et deia, el Gulliver aquest dels collons, mentre estava a l'hospital lluitant entre la vida i la mort, em va escriure un e-mail dient-me que havia estat l'experiència de la seva vida. Mira, si vols te'l llegeixo. Diu: benvulgut Sr.Welby,...
- Welby! No vull que em llegeixis el refotut e-mail dels pebrots. I no vull fer aquest Tour.
- No?
- No. Què més tens?
- Un moment.

Ara són els Cors de Nabuco els que apareixen com a fil musical. Em relaxo tararejant la música. Sento que l'Olinto es remou neguitós al sofà-llit, però dóna mitja volta i segueix roncant. La tele segueix especulant sobre la potència sexual de la Reina del Pop, capaç de fer saltar els ploms d'un país sencer.

- Escolta?
- Digues-me
- Mira, tinc una altra cosa per aquí, però, comparat amb l'altre, aquesta és per nenas.
- Què és?
- El Sergio...vull dir, la Jéssica, diu que està super bé.
- Ai, ai, ai
- Mira, és el Tour "Lambada Meticulosa". És maco de fer.
- No sona molt bé.
- Sí home, ja veuràs. A més, tu portes viatjant gaire bé cinc mesos i ja has vist de tot.
- Sorpren-me
- Es tracta de participar en la Marathon de la Lambada brasilera. Molta festa i molt bon rotllo.
- Aha, Està bé. Què més?
- Doncs això, que vas allà i et donen unes classes gratuïtes de lambada i et conviden a ballar i tota la pesca.
- Ah. Bueno.
- Te'l quedes?
- Què m'amagues, Welby?
- Res.
- Ho noto. M'amagues alguna cosa!
- Res...Alguns detalls menors...
- Menors? Explicame'ls.
- Mira, la lambada és organitzada per l'Associació de Trasvestits Viciosos de l'Estat de Mato Grosso. Els més viciosos del país.
- Segueix.
- Tu aniràs allà com a l'atracció principal de la festa. Tots aquells homenots vestits de princesa estaran esperant....a tu. Sempre és així: ells organitzen el ball i les classes i nosaltres, des de l'Agència, posem la mascota.
- Mascota?
- Bé, sí...ells li diuen així. Crec que és perquè el client, o sigui tu, passa de mans en mans i tothom l'abraça i li diu que l'estima molt l'acaricia.
- Collons!
- Sí, sí, els collons també. Tot. Es veu que t'acaricien per tot arreu. Què? Fa?
- No.
- Vaja. Tothom queda molt content. Mira, precisament el darrer client, un francès de la Bretanya...
- He dit que no. Què tens més?
- Com ets!
- Que tens més?
- Uf, així tan divertit com aquests dos tours que t'he ofert....no sé, no sé.
- Welby, no cal que sigui tan divertit. Amb una mica divertit, em conformo.
- D'acord, nano. Espera un segon.

La preciosa Obertura 1812 de Tchaikovski sona a l'altra banda del telèfon. Els canons russos fent fora les tropes napoleòniques retronen amb força sota la batuta de Von Karajan. Quan encara no han acabat de tronar, la veu histriònica del meu interlocutor els interromp.

- Està fotuda la cosa, Marcus.
- A veure, digues-me?
- Tot molt avorridot.
- T'escolto.
- Mira, tenim una passejada comentada pels darrers minuts en vida de l'Aryton Senna, amb un vídeo en tres dimensions de l'accident.
- Mola?
- Ta bé. Està ben parit, el simulacre. Es com si estiguessis a dins del fórmula 1 amb el què es va estavallar. És un bon muntatge...tot que prefereixo el de la favela..... Està bé. Acabes magullat i tot. És molt real.
- No cal. Què més tens?
- A veure. Tenim també en oferta un trajecte d'anada amb el DeLorean de l'empresa fins al 1889, directament a la Festa de Comiat dels Emperadors a l'Illa Fiscal. Ja saps, Pedro II, la tísica de la seva filla -la princesa-, nobles, militars i notaris.
- Només d'anada?
- Sí,...., deixa'm mirar. A veure...sí, pel que tu pagues, només t'entra l'anada al Passat, però no la tornada al Futur. Allà t'hauries d'espavilar...
- Ja, molt bonic!.
- Ei, que no és tan difícil. Trenques la línia espai-temps i tornes cap aquí...
- Complicat, Welby. Alguna cosa més?
- Coses menors. Un partit de futbol-platja amb el Romàrio i les seves quatre ex-dones; participar en un culebrot brasiler fent de minyona a l'estil Gracieta Moralesh; acompanyar el Lula a les seves classes de gramàtica bàsica brasilera i riure una estona d'ell.
- No sé...
- Segueixo. Ser adoptat per una família brasilera i assitir a un dinar familiar en un Rodizio amb avis, néts, tietes i cosins; tirar-se en paracaigudes sobre el Pao d'Açucar mentre filmen la teva cara d'escagarrinat i pengen el vídeo al Youtube,...
- El Rodizio.
- Què?
- El dinar amb una família brasilera amb tietes, cosins i néts.
- Això?
- Sí, què passa. Vull veure com viuen els brasilers...i em sembla una bona oportunitat d'experimentar-ho.
- Com vulguis. Segur que no vols agafar el Tour de la favela?
- Que no, de veritat. M'està bé aquest.
- Com vulguis. Ja té raó el Sergio..., vull dir, la Jéssica, que ets un soso.
- Estalvia't els comentaris, Welby. Vull aquest, i punt.
- Molt bé. Deixa'm veure. Ah, sí. Mira, amb aquesta "excursió" tens un pot de bicarbonat de regal. Ja saps, el Rodizio atipa molt....
- Quan comença?
- Tot just ara....

En Welby penja el telèfon i em deixa amb la paraula a la boca. En aquell instant entra l'Olinto, amb cara de son.
- Bom dia.
- Bom dia -li dic.
- M'acaben de trucar els meus pares - em diu amb lleganyes a la cara-. Anem a dinar al millor restaurant de Rodizio de Rio.
- Genial!
- Sí. I saps què?
- Sorpren-me - li dic aixecant una cella.
- S'han apuntat les meves tietes, els meus cosins i els meus dos nebots!

Dia 142: Rio de Janeiro (2a part: Maracaná)

2009-11-17T12:40:00.002+01:00

Maracaná és un temple. Maracaná és un mite. Maracaná és la ciutat d'Oz. Maracaná és la catedral, l'altar major, la basílica de Sant Pere dels seguidors d'aquesta religió anomenada futbol. Maracaná, Maracaná.

L'Ana Paula, el seu germà Marco i la seva amiga Giovanna són fanàtics del Vasco da Gama, uns dels equips de Rio de Janeiro que juguen la lliga brasilera. A Rio hi ha unes disputes futbolístiques apoteòsiques entre les torçidas del Flamengo, el Fluminense, el Botafogo i el Vasco de Gama. Aquests dies m'he empapat de cultura futbolística i he après a distingir els equips, les seves trajectòries i la seva idiosincràsia: el Flamengo és el club amb més seguidors del Brasil (35 milions de persones!), el Fluminense és el club més antic, i el Vasco de Gama és el club dels emigrants portuguesos i el seus descendents. Avui, el Vasco es juga el títol (de segona divisió) davant d'un equip mediocre: si guanya, serà campió. Maracaná estarà a reventar.

Quedem a les 20.30 davant de la porta principal, als peus de l'estàtua de Bellini. Aquests brasilers cada dia em sorprenen més. Potser els he jutjat malament: si són capaços d'esculpir una estàtua en honor al famós compositor italià a les portes de Maracaná, és que encara conserven un gust per la cultura clàssica i per les arts europees. Quan arribo allà, però, torno a la realitat: Bellini era el capità de la seleccao brasilera que va guanyar el Mundial del 70 (el Mundial de Pelè). Sembla que baixi d'Arbeca....

Els voltants de l'Estadi estan invadits per un exèrcit de brasilers esverats i espitats, cantant, ballant i cridant. Policies a cavall controlen la massa cridanera, plena de samarretes blanques i negres del Vasco, de banderes portugueses i de trompetes estridents. No és el mateix ambient familiar, pausat i tranquil de les immediacions del Camp Nou, un dia de partit.

Ens trobem tots cinc a la porta de l'Estadi i accedim a Maracaná. Ep, no només és gent jove i exhaltada, també hi ha famílies, alguna dona embarassada (ja ho sap el seu ginecòleg?) i algun turista nòrdic despistat. Maracaná em rep amb majestuositat. El primer que em sorprèn és el seu aspecte net, polit, nou: l'estadi és de propietat municipal i és utilitzat per tots els equips de la ciutat per jugar-hi la majoria dels partits, i és el Govern qui s'encarrega de mantenir-lo i de renovar-lo, amb èxit. Es veu molt més nou i molt menys rústic que el Camp del Barça.

Maracaná és un Estadi de forma rodona, absolutament esfèrica, que dóna una sensació d'amplitud bestial: només té dos graderies i, per tant, és molt més baix que els grans estadis europeus, però és ample, moooolt ample. Ostenta el rècord mundial d'espectadors en un partit de futbol, segons ens explica el Marco: 178.000 persones. Ara només hi caben 110.000 perquè han instal·lat cadires a tot el camp. Abans, quan només hi havia graderies, hi cabien 200.00o persones dempeus, algunes de les quals accedien al sotre de les tribunes i corrien amunt i avall amb perill evident de caure al buit...

Un cop trobem la boca que dóna accés a les nostres localitats, entrem a l'Arena. Quaranta mil persones ja estan a les graderies cridant, saltant, ballant i tocant tambors amb gust de samba. Tothom està dret, a les escales, als passadissos, sobre les boques d'entrada, sobre les cadires, aixecant els braços, onejant banderes, cantant fins a morir. No he vist mai res semblant. És al·lucinant. Pugem escales amunt mentre una bandera de 1000 metres quadrats ens cobreix completament, pintant la graderia amb els colors del Vasco de Gama. Sota la bandera gegant els crits ressonen amb més força: és l'escenari abans de la batalla. Cares pintades. Gent excitada. Cants de guerra i dances vora el foc. Afilen les armes. Resen a déus estranys. Es conjuren per la victòria. Salten tots a la vegada, com un sol home, conjurant esperits immortals. És la guerra.

El partit comença i la cridòria no para. No s'aturarà en cap moment, ni tan sols quan l'equip contrari marca el primer gol. 0-1. La cara dels nostres acompanyants és un poema (dec fer jo la mateixa cara quan veig un partit del Barça?). El partit es veu dempeus, prohibit seure. Banderes gegants onegen constantment i la torçida canta i canta. Arriba el descans i tant els jugadors com l'afició, descansen. Podem seure.

La segona part comença amb gran exitació. Penalty a favor del Vasco. La gent es torna boja, s'abracen, es fan petons (a mi no) i salten. Ei, que encara no han marcat, els intento explicar. No em senten. Gravo el penalty amb la meva càmara: no em vull perdre la celebració del gol. Xuta. El porter para la pilota. Maracaná calla, només un segon, només un instant. moment màgic: és un segon a càmara lenta. Cares de decepció. S'estiren els cabells. Hi ha un home gran que plora. Passat el disgust, Maracaná torna a explotar: Vasco! Vasco!

Només deu minuts després un jugador del Vasco entra a l'àrea i és caçat de nou per un defensa. Un altre penalty! La gent demana que el torni a llençar el mateix que l'ha fallat. Robeeeeeeeeeeerto!, Robeeeeeeeeeeeeerto! Gol!. 1-1. Una bogeria. Algú s'abraça a mi, però punxa. Vaja. La cridòria és espectacular i els tambors ressonen amb més força.

Tota la segona part és un anar i venir del Vasco buscant la victòria. A deu minuts del final, el Cel s'obre sobre Maracaná: el Vasco fa el 2-1. El títol és seu. La gent està feliç i canten i salten d'alegria fins que la festa s'acaba, mitja hora després de la finalització del partit. Roberto Dinamita, que va jugar (poc i malament) al Barça de Cruyff és el President del Vasco, i és vitorejat per la graderia. Quina bogeria.

Abandonem Maracaná esgotats però contents. Uns perquè el seu equip ha guanyat. Els altres, perquè hem trepitjat Maracaná i hem gaudit d'un espectacle únic. Obrigado.

Dia 142: Rio de Janeiro (1a part: Petròpolis)

2009-11-17T01:38:00.008+01:00

Totes les monarquies passen calor. Molta calor. Reis i Reines, prínceps i princeses pateixen per les altes temperatures, pobrets. Serà per culpa de les seves vestimentes de mil capes; serà per les seves corones pesades; serà perquè sempre estan fent competicions de vela o festes fastuoses, o per tot plegat a la vegada, la qüestió és que, mesquinets, passen molta calor. Pobres criatures.

I com que tenen tants diners i tan poca vergonya, tots, sense excepció, es fan construir un Palau d'Estiu per escapar de les altes temperatures durant l'època en que la calor apreta. Els emperadors xinesos i els japonesos, els Reis d'Anglaterra i d'Holanda, les monaquies birmanes i sueques, totes, sense excepció, tenen la seva caseta als afores...

Els Emperadors del Brasil, també. Evidentment.

Hem arribat a Petròpolis a migdia després d'una hora i mitja en cotxe des de Rio (Petròpolis, en honor a Pedro I, que està a tocar de Teresòpolis, en honor a l'emperadriu Teresa. Originals, eh?). Petròpolis és una ciutat crescuda a ritme de Palau Imperial: els emperadors del Brasil suaven i suaven a Rio i, cansats de tant suar, es van fer construir una caseta de 25.000 metres quadrats en una zona muntanyosa del nord de Rio, envoltada de mata atlàntica i atravessada per corrents d'aire ben fresquetes. Un paradís. Allà s'hi va instal·lar la família imperial i bona part de la Cort portuguesa, construint una ciutat del no-res. Avui en dia la casa és un magnífic Museu on es conserven les habitacions, els salons i les cambres de la reialesa, i la ciutat és un punt turístic importantíssim pels cariocas, a més de centre universitari.

L'Olinto ha fet dos fitxatges espectaculars a darrere hora i avui som quatre els que anem d'excursió. No, malpensats, els fitxatges no són dos garotas brasileres de curves redemptores i tridimensionals ataviades amb tanga fosforescent, sinó una parella de brasilers, ja entrats en la seixantena, absolutament deliciosos i divertits: els seus pares.

Hem dinat plegats i hem compartit records i experiències brasileres i catalanes. Hem rememorat els anys (a meitat dels vuitanta) en què ells van viure a Barcelona, d'on es van endur valuosos coneixements professionals, gratificants experiències personals i molt bons amics. Conserven un acceptable castellà i la conversa ha estat animada i tendra. Des d'aquí un homenatge i una reverència a l'Olinto Senior i a la Maria da Gloria. Un plaer. Per cert, el tret que més destaquen dels catalans, allò que més els va impactar de la seva relació amb tots nosaltres va ser la lleialtat: ens consideren un poble fidel, fidels a la nostra cultura i als nostres principis i lleials als nostres amics. Preneu-ne nota.

El dinar ha estat una xurrascada brasilera autèntica, una espècie de parrillada de carn amb arròs, papas i uns cereals autòctons. Un cop dinats, visita a la catedral i al Museu: un gran palau, molt bonic, molt ben explicat i amb molta història. Carai, com es cuidaven els senyors (i les senyores) emperadors!

Agafem el cotxe a mitja tarda de tornada a Rio. Un núvol gris esquitxa el vidre amb gotetes lluminoses. La tarda es presenta amb son i digestió pesada, un horitzó pla de descans i escasses emocions. Mentalment penso que aquesta nit toca fer una mica de repòs. Assegut en el seient del davant del cotxe veig passar el tràfic horitzontal amb un ull mig tancat per la son i amb l'altre fent equilibris per no tancar-se del tot. De sobte, sona el telèfon de l'Olinto. Fala en portuguès molt ràpid i gaire bé no entenc res. Quan penja, em mira i em diu somrient:
- Estàs cansat?
- Home, una mica.
- Així, no voldràs anar aquesta nit a Maracaná, no?
- Maracaná? Maracanà!!

Dia 141: Rio de Janeiro

2009-11-16T22:43:00.003+01:00

Diuen que els europeus que viatgen per Amèrica Llatina queden atrapats en la tela d'aranya de la parsimònia i del ritme cansat de les seves gents. Impossible d'escapar, italians, alemanys, finlandesos o catalans mouen frenèticament els seus braços i les seves cames durant les primeres hores, dies o setmanes (això depèn de cada un), en un intent desesperat per fugir de les seves urpes. Passat aquest lapse de temps i totalment esgotats per l'esforç, ho deixen corre. I és en aquell instant quan comencen a gaudir de veritat del país, de les gents i dels paisatges, que han estat creats per ser assoborits amb calma, sense pressa, sense estrés i amb molta improvisació.

Tot i això, avui he aconseguit dotar de cert ritme europeu la nostra visita a Rio, amb un resultat, deixeu-m'ho dir, més que satisfactori. El meu amfitrió brasiler, al final del dia, m'ha manifestat diverses vegades com d'increïble ha estat per ell el dia d'avui, en el qual hem fet tantes i tantes coses (en un sol dia!)...per, tot seguit, adormir-se profundament i sobtada com un nen petit, completament esgotat.

I no us penseu que el dia ha estat res de l'altre dijous. Per començar, ens hem llevat tardet, sense presses. Un reportatge a la televisió sobre motos ha despertat del son més profund l'Olinto i, d'aquesta manera, hem pogut iniciar el dia a una hora raonable. Que qui ha encès la tele? Ningú. La tele ha estat en marxa tota la nit, com cada dia, emetent un run-run perpètuo: sí, l'Olinto dorm al sofà-llit del menjador amb la TV encesa tota la nit (no comment).

Hem sortit al carrer i hem anat cap al centre històric, direcció a la Praça 15 de noviembre, que commemora el dia de la proclamació de la República. Quan hem baixat de l'autobús, una pluja tropical ens ha escupit un exèrcit de gotes gruixudes i mullades. Davant d'aquella aigua primaveral, hem canviat l'ordre de la nostra visita i hem decidit entrar al Museu Històric Nacional en primer lloc. L'Olinto es queixa amargament que a la majoria dels brasilers no els interessa la cultura ni la història del seu propi país, que no llegeixen i que només consumeixen futebol, carnaval i festa. Veient l'aspecte desolat del magnífic Museu, te n'adones que té raó: pel que em diu, els governants estan molt interessats en que tot continuï així, entusiastes de la vella teoria del Pan & Circo.

El Museu està molt ben parit i molt documentat...tot i que no està acabat. Reformat el 2006 i organitzat en cinc grans sales (1.Pobladors originaris; 2. Conquesta portuguesa i colònia; 3. Regne de Brasil; 4. Emperadors i 5. El Brasil republicà), només les dues primeres són visitables. Diuen que obriran la resta el 2010. Tot i així, val la pena la visita. Muito bonito.

Sortint del Museu i sense dinar, anem disparats cap a l'Ilha Fiscal, una illa enclavada al bell mig de la badia de Guaranà que era utilitzada com a lloc de control de les mercaderies navals, una espècie d'aduana. El lloc no tindria més interès si no fos per la seva posició espectacular al mig del mar i de la badia de Rio -amb vistes del Pao d'Açucar, el Corcovado, les platges de Flamengo i Botofogo i el litoral del centre històric-, i per la peculiaritat del seu edifici, un castell neogòtic de punxes allargades i de salons ovals. Allà els emperadors celebraren festes i convits, i justament en aquesta illa es reuniren per darrer cop tota la hight society del Brasil (nobles, aristòcrates, militars, ambaixadors, actors, senadors, polítics, periodistes...) abans de la proclamació de la República: corria l'any 1889. L'episodi és conegut en els llibres d'història del Brasil com El Darrer Sopar de l'Imperi. M'ha agradat.

Sortim de l'Ilha Fiscal a les cinc de la tarda. És cert, no hem dinat encara. I no dinarem. L'arròs ja està cubat. Només posar un peu a terra ferma, aixequem el cap i veiem la figura imponent del Corcovado, el gran Sant Crist de braços oberts, que ens saluda des de lluny: el núvol ha marxat!
- Toca córrer, Olinto
- Però...

L'agafo de la màniga i comencem a caminar de pressa. Pregunto quin autobús va al Corcovado mentre ell truca per saber quan puja el darrer trenet fins al cim. Perfecte!, encara manca una hora pel darrer tren. Trobem la parada de l'autobús en un pas soterrat del centre de Rio. L'autobús tarda 15 minuts. Hi pugem i li diem al conductor que segueixi l'estela del Crist, a tota màquina. Creuem mitja ciutat en mitja hora i arribem quan manquen tres minuts perquè surti el tren de les 17.30. Però tranquils: si el perdem, ens han informat que encara hi ha un a les 18.00 hores. Quan arribem a la guixeta però, una morena avorrida i amb cara de son ens diu que no, que ja han tancat, que feia mal temps i que el tren de les 17.00 ha estat l'últim.
- Podeu tornar demà. Obrim a les 8.30 - diu amb molta calma
- Però si ens heu dit per telèfon que fins a les sis de la tarda hi havia servei?
- No sé.
- Tu no ho saps, però jo sí que ho sé. Acabem de trucar!
- No sé.
- I a més, no hi ha núvols, no fa mal temps!
- No sé.
- Com és que s'ha acabat el servei abans d'hora?
- No sé
- Collons!
- No sé

Esforç inútil. Capcots i entresuats, donem mitja volta.
Al final del caminet que mena al carrer, hi ha una munió de gent. Un carioca calv i amb cara de fenici està informant a crits que ell té una furgoneta per portar a qui vulgui (i pagui) a dalt de la muntanya del Corcovado. És només un euro més car que el tren oficial. Què fem?

En aquests moments va molt bé anar amb un autòcton que coneix molt millor que tu els perills potencials del país i de les seves gents. L'Olinto mira el paio de dalt a baix i diu: tudo bem . Acceptem, no hi ha perill. Juntament amb nosaltres puja una parella amb un nadó i dos noies franceses. Tot sortirà bé. Ens durà fins a dalt del cim i ens tornarà a recollir, ja fosc, en el punt acordat. El pare de la criatura, brasiler, ens explicarà més tard que el carioca-conductor-de-furgonetes-pirata li havia promès que ens vindria a recollir a l'hora convinguda...perquè portaven un nadó. I si no hagués vingut cap nadó amb nosaltres? La pregunta queda sense resposta. I no vull pensar-hi més, d'acord?

Iniciem el camí cap al Corcovado circulant per una carretera de curves i selva, esquivant favelas i ciclistes que baixen a tota llet a lloms de bicicletes sense frens. Fem una primera parada abans d'arribar: és el mirador que ofereix la vista de Rio de Janeiro més espectacular que hem vist fins ara. Des d'una muntanya alta, la badia de Rio es mostra espectacular davant nostre, amb l'emblemàtica figura del Pao d'Açucar a la seva dreta, dromedari de doble gepa que eleva a mite la vista de la ciutat. Això és Rio! Des d'allà també, però en direcció contrària, s'observa a dalt de la muntanya la silueta fantasmagòrica del Crist Redemptor, envoltat de núvols i boira que esborronen el seu somriure plàcid i la seva figura graciosa i amistosa, tornat-lo amenaçador. Quina por.

La furgoneta fa els darrers kilòmetres d'ascensió i arribem a dalt. Un cop allà, el vent que bufa fort porta amunt i avall els núvols, permetent fotografiar el Gran Crist mil i un cops i gaudir de les vistes kilomètriques de tota la ciutat. Fa fred allà dalt, però tenim l'ànima calenta amb l'emoció del moment. És una de les meravalles del món, i allà està, davant nostre, amb els braços oberts, abraçant el món nit i dia (Bé, hem de dir als que no heu estat allà que, aproximadament cada vint minuts, el nano descansa i abaixa els braços, es pren uns cereals o un plàtan per agafar forces, i deixa que un equip de maquilladors i estilistes li aixuguin el front amb una tovallola humida, li repinten els contorns dels ulls i li treguin la pols. Òbviament, durants aquells instants està prohibit fer fotos, sota pena de presó de per vida).

A poc a poc es fa fosc. L'estàtua Cristiana s'il·lumina tènuement i la ciutat pren exemple, encenent les seves llums. Aquell homenot de braços en creu i mirada angelical impressiona, de tan a prop: et mira, t'observa i sembla que et pugui llegir el pensament. Cap a les set de la tarda, i durant una pausa per descansar, ens convida a marxar, que té son i està cansat. Li fem cas i baixem de la muntanya on, com ja he explicat, ens espera el nostre guia.

El dia es completa amb un sopar en una pizzeria (us imagineu quina gana tenia?), amb l'Olinto, el seu cosí Roberto i la seva nòvia Ana Paula. Són molt bona gent i em tenen preparat una sessió intensiva de portugués, ja que el sopar es desenvolupa amb la llengua de Saramago sobre la taula (dit en sentit metafòric, és clar). Ell és un capità de la marina enrolat en els cossos d'operacions especials (d'aquests que escalen muntanyes, salten en paracaigudes, se submergeixen en l'Amazones i fan colònies solitàries a la selva menjant cucs, aranyes i sargantes). Ella treballa d'administrativa i parla un portugués més entenedor, ja que el seu pare és portugués. El sopar és boníssim i el lloc és autèntic: una carpa plena de xiringuitos cariocas on la gent de Rio passa els capvespres conversant, bebent, menjant i mirant-se mútuament.

Com a postres d'un dia (i d'un post) esgotador, pizza dolça de bananes, canela i xocolata, especialitat brasilera. Mmmmm.

Dia 140: Rio de Janeiro

2009-11-15T23:42:00.002+01:00

És migdia i em trobo dinant en un local amb tauletes de marbre, gegantins miralls rococó, pastissos du Belem i decoració modernista: és la Confiteria Colombo, la pastisseria més famosa del país. Està situada al centre de la ciutat, en plena voràgine, envoltada de carrers bruts i estrets, places obertes, bruma d'humitat i calor, tribunals, advocats, venedors ambulants, policies i milers de persones amunt i avall. El local és una meravella, un trosset d'Europa al mig de Rio, un anacronisme màgic i sobtat que et transporta a finals del segle XIX: presidents, primers ministres, jutges i ambaixadors han devorat al llarg dels anys els seus dolços i ara, turistes i autòctons, es barregen amb els habituals del local, gaudint d'un ambient únic.

Hem arribat aquí després d'intentar pujar de nou al Corcovado: quan hem arribat allà, un gran núvol amb cara de son se'ns ha rigut a la cara.
- He arribat jo primer - ha dit sorneguer
- No penses marxar d'aquí? -li hem preguntat, enfadats.
- S'està moito bem, aquí - ha respòs, mandrós, el núvol.
Vaja, el que faltava, un núvol carioca amb poques ganes de bellugar-se.
- Estàs molt gros, núvol. T'hauries de moure: l'exercici és bo per la salut, fins i tot per la salut dels núvols.
- Estic canshado - ha dit amb veu mig adormida.
- Tornarem demà.
- Ta bom - ha dit mentre es col·locava bé el coixí de gotes per seguir dormint sobre el cim del Corcovado.

Així ha estat com hem canviat de plan i hem acabat al centre dinant dolços brasilers i alguna tapa típica del país. Quan hem acabat ens hem fet una foto contra el miral gegantí de la paret del fons, col·locat davant d'un altre mirall: hem sortit retratats milers de cop per l'efecte multiplicador dels reflexos paral·lels, un univers infinit de records en un sol flash, un miracle per repetició: em quedo amb la foto, al·legoria de les vacances infinites en què cal convertir la nostra vida.

Sortint del centre ens hem dirigit cap al Paço Real, una preciosa construcció del segle XIX on van viure els emperadors del Brasil. Efectivament, els emperadors no són patrimoni únicament dels Romans: també el Brasil en va tenir.
- Emperadors? - han dit els seguidors d'aquest blog
- Efectivament. Voleu que us en faci cinc cèntims?
- Buenu - ha dit una veu, no massa convençuda.
- És absolutament necessari? - ha dit una altra, més atrevida
- Absolutament.

Els Emperadors del Brasil van ser dos: Pedro I i Pedro II. Tots dos van ostentar el seu cetre imperial durant el segle XIX. La història de Brasil és poc coneguda a Europa. Se sap que els portuguesos van descobrir les costes brasileres l'any 1502 i que s'hi van instal·lar, dedicant-se a explotar les seves riqueses i a matar les seves gents. Se sap que competien amb els espanyols a veure qui era més animal i sanguinari. I se sap que durant (tres) segles Brasil va ser una colònia portuguesa. Però molts desconeixíem que l'any 1808, el rei de Portugal Joao O Gordo, espantat davant l'imminent entrada dels exèrcits de Napoleon al país, va exiliar-se al Brasil juntament amb la seva cort: 15.000 portuguesos acompanyaren al Rei al Brasil! Amb el rei i la Cort al Brasil, aquest es convertí en Regne i Rio en la seva capital. Durant aquells temps Rio de Janeiro va ser l'única ciutat no europea capital d'un Regne europeu.

El Rei portugués va abandonar el seu país i s'hi va quedar uns anys, al Brasil, donant un exemple ben pobre al seu poble, tal com històricament han fet les monarquies de tot el món, autèntics dèspotes covards que utilitzen la corona per omplir les seves butxaques amb diners, pecats i molt poca vergonya. L'any 1821, amb el perill de Napoleon ja conjurat gràcies als anglesos, el rei retornà a Portugal, deixant el seu fill Pedro a Brasil. Un seguit de circumstàncies històriques van provocar que l'any 1822 el príncep de Portugal declarés la independència del país, això sí, amb la condició d'esdevenir ell, l'Emperador, emperador amb poder legislatiu i executiu. Així va ser com Brasil va convertir-se en un Imperi i Pedro I en el seu primer emperador. La història explica que només vuit anys després, l'any 1831, va abdicar en el seu fill Pedro II, segon emperador del Brasil que va regnar fins el 1889!, any de l'adveniment de la República Brasilera (que dura fins avui en dia).

Brasil ha passat, en només dos-cents anys, del sarampió de la Colònia a la grip de la República, passant per la diarrea del Regne i l'escarlatina de l'Imperi. I segueix dempeus, malgrat tot.

Sortim del Paço Real mentre es fa fosc i guadim de la marabunta de Rio a l'hora en què la gent plega de treballar. Tres-cents vint-i-dos autobusos creuen l'avinguda Carvalho du Melo mentre Rio es llença al carrer per respirar una mica de vida, per disfrutar del seu capvespre. L'autobús que agafem està ple del tot. A gran velocitat fem el camí direcció Ipanema, veient com s'encenen els llums de la ciutat. Gràcies a l'estretor de l'autobús, tots els passatgers saltem a la vegada, com si fóssim una orquestra simfònica ben entrenada, cada cop que el conductor enganxa de ple un dels milers de sots que esquitxen els carrers de la ciutat, tobogans sense frens que fan elevar-nos mig metre del terra i tocar el sostre del bus amb el cap. Muito legao!

Arribem a Ipanema. Els cariocas invadeixen els seus bars al capvespre per relaxar-se abans de tornar a casa. Nosaltres fem el mateix i triem el millor (o el més famós) dels locals: és el bar Veloso, rebatejat amb el nom de Garota de Ipanema, on el Vinicius de Moraes i el Tom Jobin es trobaven cada matí per fer unes canyes mentre veien passar les noies que anaven cap a la platja: enamorats d'una rossa molt bonica, van composar sobre les estovalles d'una taula d'aquest bar la famosíssima cançó Garota de Ipanema, coneguda mundialment. Corria l'any 1962. Ells es van fer famosos (i rics), la garota també (és actualment una de les celebritats més conegudes del Brasil), i el bar va canviar de nom per adoptar el títol de la cançó com a nom del local. Allà passem un parell d'hores xerrant i menjant i tararejant la famosa tonada.

El dia s'acaba i anem cap a casa. Ens passen les hores sense adornar-nos. El rellotge està prohibit a Rio: res es planifica, tot s'improvitza. Potser arribes als llocs abans de que tanquin...o potser no. Però tant és. Les vacances a Rio amb un amfitrió brasiler són un mar de calma, un oceà d'improvització. El sistema consisteix en sortir de casa amb moltes idees per fer i, al final del dia, donar-se compte de que no n'hem fet cap ni una. I tot i així, somriure i pensar, i què!, no passa res, la vida és bonica a Rio, no?

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça
É ela a menina que vem e que passa
Num doce balanço caminho do mar.

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema
O seu balançado é mais que um poema
É a coisa mais linda que eu já vi passar

(Garota de Ipanema, 1962. Vinicius de Moraes & Tom Jobin)

Dia 139: Rio de Janeiro

2009-11-15T02:38:00.001+01:00

Esmorzo un suc de fruites tropicals en un local molt carioca ubicat en la via principal del barri d'Ipanema. És un establiment sense portes, obert a la ciutat, a la gent i al soroll del carrer, amb una barra en forma de U, uns tamborets platejats i una carta immensa amb tres-centes varietats de sucs, entrepans, menjars i dolços. Està pleníssim de cariocas amb màniga curta, somriure etern i ritme lent. Rio de Janeiro en estat pur.

Els habitants de Rio i comarca s'anomenen cariocas (sí, com els rotuladors) i tenen (mala) fama de poc treballadors, de gent que els agrada divertir-se i viure la vida amb alegria i despreocupació, de gent amb esperit creatiu i artístic, gent molt llesta -molt pilla-, d'amabilitat ensucrada i d'una familiaritat tan enganxosa que pot fer-te perdre la cartera. Són, els cariocas, persones que frueixen estant al carrer i a la platja, bebent sucs de fruites i cervesa fresca, xerrant i discutint i fent gestos teatrals amb les mans; gent que poden asseure's al teu costat en una terrassa d'un bar sense conèixer-te de res i autoconvidar-se a alguna cosa mentre parlen de futbol o miren passar les garotas camí de la platja. Mentre devoro un sandwitx de formatge, observo el mig centenar de cariocas que m'envolten i em sento a gust.

Un cop esmorzats, observem com el cel està clar i blau a Ipanema i decidim teletransportar-nos fins als peus de la muntanya del Corcovado. Farem el primer dels innumerables viatges amb autobús atravessant diversos barris de Rio: la xarxa de metro és molt escassa i la gent es mou principalment per sobre terra. El servei de bus és exhaustiu i molt complet. Massa complet, diria jo. La ciutat està literalment inundada d'autobusos que corren esperitats pels carrers embussats, plens de cotxes. És un autèntic vendaval de busos que, a més a més, segons em comenta l'Olinto, tenen un bonus econòmic extra si arriben a destí abans de l'hora marcada: us imagineu a quina velocitat has de pujar i baixar del vehicle?

El tràfic és horrorós. Tardem una hora i quart en arribar al Corcovado. Un cop allà, veiem molts núvols abraçant la muntanya. Preguntem si realment val la pena pujar.

- Des de dalt no es veu ni la vista de Rio ni el Sant Crist. No es veu res de res.

Collons amb els núvols. Descartem pujar-hi i ho deixem per un altre dia. Un altre autobús ens duur al Centre de la ciutat, passant pels barris de Flamengo i Botofaogo. Des d'allà tenim un passeig de cinc minuts fins al Museu de la República, un palau del segle XIX que va ser residència oficial del Govern de Brasil durant anys.

Impresiona especialment l'habitació privada de Getúlio Vargas, un dels presidents més importants, controvertits, polèmics i estimats en la història del Brasil contemporani: en una primer etapa va accedir al poder l'any 1930 i va estar-s'hi fins l'any 1945, utilitzant mitjans poc democràtics com ara el cop d'estat de 1938. En una segona etapa (1951-54) va tornar a la presidència, ara sí, escollit democràticament. Populista i impetuós, va transformar el Brasil amb grans obres i infraestructures fent entrar el país en la modernitat. En la seva habitació en el segon pis del Museu de la República es conserven el revòlver i la bala amb què es va suïcidar disparant-se al cor a l'edat de 72 anys. Efectivament, el president del país, davant de les presions dels militars i d'altres forces d'ordre, va amenaçar en matar-se si aquestes no cessaven. Com que no van cessar, es va matar a la seva habitació, deixant una carta-testament per a la posteritat amb tocs de culebrot brasiler, responsabilitat política i populisme tràgic. En fi, que la història el jutgi.

Sortim d'allà i donem un volt pel centre. Rio està ple de gent, de passes, de moviment: executius de corbata i vestit, venedors ambulants, cariocas ociosos conversant tranquilament, dones comprant en mercats de fruites i verdures de colorins, policies armats, turistes despistats i d'altres animals de l'auca. Dinem un plat de pasta i ens dirigim cap a un centre comercial proper, gaudint del xup-xup de Rio.

Quan sortim, una pluja intensa ens espera amb ganes de deixar-nos ben xops: plou amb força, amb gotes grosses com ous, aixecant una onada d'humitat que s'enganxa a la pell. Observo entre tres mil caps aturats davant la porta del centre comercial com les gotes d'aigua reboten contra l'asfalt amb ritme de bossa-nova. M'agrada. Somric estúpidament. Un taxi espitat que ens porta de tornada a casa evita que em quedi allà, badant, tota la tarda.

La nit arriba i les llums de carrer s'encenen. Des del balconet de casa mirem com segueix diluviant. A les deu de la nit però, Brasil s'apaga com un llumí que esgota el seu oxígen, com una cuca de llum cansada de tan cantar: una apagada general de tot el sud del país deixarà cent milions de persones sense electricitat durant hores. Des de casa estant, amb la tranquilitat d'estar aixoplugats de la pluja i de la foscor, jugem a recordar vells temps en un viatge al passat ple de nostalgies: és un remake de Back to the Future amb els nostres propis records. Benvinguda sigui la foscor, que il·lumina amb força un trosset del meu passat.

Dia 138: Rio de Janeiro

2009-11-13T04:28:00.004+01:00

Rio de Janeiro, la Cidade Maravelhosa, em rep amb aires de bossa-nova només aterrar. Vinicius de Moraes recita una melodia que fa ballar l'ànima a ritme de cabell d'àngel. Suaument, delicadament, la música m'ensabona amb un fregall de dolçor i entro dins del núvol humit de Rio de bon humor i amb unes pessigolles mossegant-me la boca de l'estòmac: estic a Rio!

El meu amfitrió em rep amb entusiame a l'aeroport. Ell ha arribar fa un parell d'hores i està feliç per començar una setmana de vacances lluny de l'estressant vida laboral d'advocat dels tribunals d'Amapà, al nord del Brasil, a tocar de l'estuari de l'Amazones.

Un taxi local ens porta de safari pels carrers del nord de Rio, direcció sud. El trànsit és un autèntic caos, una immensa caravana de cotxes amuntegats un darrere l'altre marxant a poc a poc, a ritme de samba tranquila, com si forméssim part d'una gran processor o com si participéssim en la Rua d'un carlinhos brown qualsevol. És així com el nord de Rio passa molt a poc a poc davant dels nostres ulls: aquí és on es concentren la pràctica totalitat dels barris de favelas de Rio, cau de pobresa i, massa vegades, de violència. Encaramant-se muntanya a munt desafiant la llei de la gravetat, s'observen cases de teulada fràgil i de terra fangós multiplicant-se entre els arbres. Són barriades enormes on pràcticament no hi ha presència governamental, ni policia ni serveis públics; zones amb les seves pròpies normes, amb la seva pròpia llei; hàbitats poblats en massa ocasions per delinqüents dedicats al tràfic de drogues i a d'altres activitats il·lícites.

L'origen de les faveles es troba a finals del segle XIX. El 13 de maig de 1888 s'aboleix l'esclavitud al Brasil (un dels darrers països en prohibir aquesta xacra) i milers de ciutadants negres es troben, d'un dia per l'altre, lliures però sense feina, sense educació i sense cap lloc on dormir. Sense recursos. Aquest col·lectiu, que mai ha tingut accés a l'educació, que mai ha tingut cap oportunitat, s'instal·la provisionalment al centre i al port de Rio, però és expulsat d'allà per les autoritats. La solució és pujar a les muntanyes de la ciutat i establir-se allà, edificant cases amb materials ben pobres, en indrets sense condicions, construint barris sencers de favelas, pàrams de pobresa. Encara avui, moltes de les muntanyes de nord del Rio estan poblades amb els barris pobres que van ser creats del no res a finals de Segle XIX i pricipis del XX. L'Estat no ha pogut o no ha volgut remeiar aquesta situació i ja fa més de cent anys que aquells status quo es manté.

Passat un túnel, apareixem -de cop- a la zona sud de Rio. Un altre món. Caipirinhes xerrant al carrer, rues plenes de flors i de vida, hotels, restaurants, comerços chic, platges precioses i llacs drenats inunden aquest Rio més turístic ocupat pels barris de Leblon, Ipanema i Copacabana.

Un cop instal·lats en l'apartament d'Ipanema fem una petita volta de reconeixement i tot seguit anem cap al Pao d'Açucar, sens dubte la muntanya que dóna sentit a Rio, la postal de la capital carioca: des d'allà, un cop abandonat el doble telefèric que et porta fins al pic més alt, s'observa una vista preciosa: les platges d'Ipanema, Copacabana, Flamengo i Botofago, el llac interior, les muntanyes plenes de faveles, el pont kilomètirc que divideix la badia de Guanabara en dos i el gran Corcovado, el Crist de braços oberts donant-nos la benvinguda des de les alçades.

Són les quatre i encara no hem dinat. Tornem cap a Ipanema. El primer dinar-sopar el farem en un lloc molt típic, una Choperia (cervesaria) on fan uns plats de carn boníssims, segons em prometen. La promesa es compleix amb escreix amb la picanha que ens serveixen, un plat de carn adobada acompanyada de condiments brasilers. Boníssima.

Són les sis de la tarda.
El cansament surt de cop.
Migdiada al vespre.
Soparem res en una pizzeria.

Primer dia a Rio: el riu d'emocions comença a desbocar-se.

Dia 137: New York - Rio de Janeiro

2009-11-12T02:57:00.003+01:00

Un dels somnis humits de tot viatger és poder arribar un matí de pluja a l'aeroport d'una gran ciutat, entrar al vestíbul encerat i brillant de la Terminal de Sortides Internacionals, llençar el paraigües en una paperera metàlica i avançar, deixant un regalim de pluja darrere teu, fins al taulell de qualsevol línia àerea, somriure alegrement a l'amable senyoreta uniformada i ben informada que ven els passatges i dir:

- Un bitllet d'anada pel primer avió que surti.

I recollir el bitllet de les mans d'aquella criatura que, mirant-te de fit a fit, es pensa que estàs torrat, i no llegir el destí escrit amb lletres cursives i dirigir-se a la sala d'espera i pujar a l'avió sense saber on vas, reclinar el seient, tancar els ulls i dormir amb un son dolç fins arribar a destí.

Els somnis. Tots necessitem somnis. I tots necessitem fer realitat alguns dels nostres somnis. Però també necessitem tenir somnis per complir, disposar d'una llarga agenda de somnis pendents. Seran la nostra benzina, el nostre impuls; serà allò que ens farà llevar-nos del llit cada matí; seran aquelles llums que il·luminen la foscor. Somnis per complir: què més es pot demanar! El meu somni, aquesta fàbula impossible del viatger xop que entra a l'aeroport acompanyat d'aquesta aureola de llibertat, romà a la meva agenda, pendent. Algun dia...

És així com avui m'he llevat, pensant en vells somnis pendents. He saltat del llit (metafòricament: he dormit al pis de dalt d'una llitera) i he decidit a marxar cap a l'aeroport per agafar un avió ben lluny. He recollit les coses i he enfilat el llarg camí cap al JFK. Quan estava arribant, una trucada inesperada ha dibuixat el meu camí.

- Olà! Tudo bem?

L'Olinto Oliveira, vell amic de l'escola, insistia a l'altra banda del fil telefònic en que complís, d'una vegada per totes, la promesa que un dia li vaig fer: visitar el Brasil. Nascut a Rio, crescut a Belem, universitari a Sao Paolo i afincat professionalment a Macapà, aquest brasiler universal serà un gran amfitrió. L'Olinto va passar dos anys a Catalunya quan tenia 10 i 11 anys, seguint els seus pares cap a Barcelona, que venien a perfeccionar els seus coneixements d'ocultisme (o era oculisme?). Va anar a parar a la mataixa escola i, des d'aleshores, l'amistat -interrompuda per grans períodes sense contacte- s'ha mantingut.

Brasil. Decidit. Dit i fet.

L'avió surt a les 13 hores, just quan la ciutat de New York comença a impacientar-se. Ja marxo, coi. El destí és Miami, on faré escala per empalmar amb un vol direcció Rio de Janeiro.

Tres hores i mitja de rellotge em duen a la daurada ciutat del moviment anticastrista, un paradís de platges, d'urbanitzacions amb piscina i de palmeres tropicals: Miami des de l'aire és una postal caribenya amb uns tocs de l'Amèrica més ociosa .

Quatre hores d'espera a l'aeroport de Miami serveixen per llegir, descansar i escalfar els motors. A les 20.00 h. el vol direcció Rio agafa embrenzida. Seran vuit hores sobrevolant Cuba, les Antilles, l'Atlàntic, l'Amazones i bona part del país. Cordeu-vos el cinturó i prepareu els vídeos: comença l'aventura al Brasil.

Dia 136: New York

2009-11-12T01:58:00.002+01:00

Dia de comiats. Alguna llàgrima. A l'aeroport internacional JFK em retrobo amb la soletat, la companya de viatge que mai et deixa sol. D'alguna manera, el viatge es reinicïa. D'alguna manera, tot torna a la situació de fa una setmana. El parèntesi es tanca amb forma de mitja lluna i obre la porta a un nou viatge.

Tornant de l'aeroport, New York s'asseu al seient del costat i em diu aquella terrible frase: "Hem de parlar". Parlem, doncs. Us faig un resum: m'ha vingut a dir que s'ha cansat de mi, que ja n'hi ha prou d'anar amunt i avall pels seus carrers com si fos un habitant més de la ciutat, que no es podien tolerar més aquestes passejades sense rumb. Que ella tenia un prestigi de ciutat estressant, de ciutat amb mil coses per fer, de ciutat inabastable...i que la meva actitud allà era negativa per la seva reputació.

Quan ha acabat de parlar, s'ha aixecat pesadament i m'ha dit:
- Et vull fora de la ciutat demà al migdia.

Molt bé. Cap problema. Dia de comiats. Alguna llàgrima. Marxo, però prometo (i aquí sona la música èpica de violins i trompetes i el cel s'enfosqueix i es torna taronja fosc, d'un color semblant a la castanya), prometo que tornaré!

Arribo al hostel on passaré la nit i preparo la motxilla: marxo de viatge. Separo la roba d'abric de la roba d'estiu i tiro una moneda a l'aire: si surt cara, marxaré a països freds; si surt creu, a països calents. Creu.

Marxo a dormir pensant on podria anar. Mentre dormo, representants dioplomàtics de diversos països vénen a veure'm amb catàlegs i regals, oferint els seus productes, països calentets acabats de sortir del forn: el cònsol de Madagascar, l'embaixadora de Nova Zelanda, el primer ministre de Sudan, la primera dama de Colòmbia, el dictador de les Bahames, el mulà de Dubai...tots ells em tempten, m'atavalen, m'estiren de la màniga, m'agafen de la mà. Em desperto a mitja nit, neguitós. On aniré a parar?

Dia 135: New York

2009-11-10T03:43:00.002+01:00

Davant les multituds de trucades, faxos, correus electrònics i denúncies que hem rebut a la redacció per la publicació de l'article d'ahir, transcrivim a continuació una nota d'aclariment:

"Mondo-rotondo.blogspot.com no es responsabilitza en absolut ni de les opinions ni de les informacions contingudes en aquest portal, les quals són únicament responsabilitat dels autors de cada una de les entrades diàries. Ara bé, davant les queixes rebudes per la presumpta invenció del nom d'un alcalde de New York i d'una ordenança de la ciutat, la direcció d'aquest espai web vol deixar palès que el possible error -no verificat- va esdevenir per un excessiu consum d'absenta per part del becari encarregat de redactar els posts de New York aquesta setmana, el qual està immers en una crisi personal de la qual no cal fer escarni, tot i que, sigui dit de passada, no és gens professional traslladar els problemes personals a la feina ni que aquesta es vegi afectada en la seva qualitat per aquests tipus de questions, sobretot si la naturalesa del problema és de caire sexual relacionat amb una (és d'esperar) transitòria disfunció erèctil. Demanem disculpes als internautes passarells que han perdut el temps buscant a google referències sobre l'alcalde Green-Grass, invocant la màxima immortal, en relació a l'esmentat post d'ahir, del si non é vero, e ben trobato".

New York en companyia s'acaba i, per celebrar uns dies plens de joia, hem fet com si ens interessés l'art i hem acudit a un parell de museus de la ciutat.

El primer d'ells és el Salomon Gughenheim Museum, seu d'una de les col·leccions més impresionants de pintures de Kandisky, el mestre rus de colors abstractes i de formes geomètriques. El museu és una joia arquitectònica en blanc eivissenc a tocar del Central Park: formes sinuoses, marítimes i ondulants aixopluguen un espiral de cargol ple de pintures genials.

Kandisky va néixer rus a Moscou durant la dècada dels 70 del segle XIX, va viure a Odessa (avui Ucraïna), va viatjar per Europa (Amsterdam, Munich, Praga) i va instal·lar-se a Alemania (on va obtenir la nacionalitat teutona) fins que va ser expulsat (i declarat enemic del poble) l'any 1914 arran de l'esclat de la Gran Guerra. De tornada a Moscou, es va topar de seguida amb l'aixecament boltxevic i la confiscació dels seus béns. Tot i això, va continuar allà dirigint prestigioses institucions fins que, cansat de la tònica estalinista va canviar Moscou per Paris. Allà va entrar en contacte amb els surealistes i va admirar Ernts i Miró. L'any 1933 va perdre la ciutadania alemana i el seu art va ser declarat degenerat pel règim nazi. A Paris estant, viu l'esclat de la II Guerra Mundial i l'ocupació alemana de França. Tot i que és aconsellat de marxar, romà a França, on mor l'any 1944 amb la nacionalitat francesa a la butxaca.

Kandisky m'ha agradat. Els seus quadres, les seves geometries, les seves taques de colors. Però també la seva vida i els sesu projectes. Especialment interessant conèixer com va quedar seduït per la música com a Art abstracte capaç de transmetre emocions sense cap suport físic, sense res més que un so: sembla ser que amb les seves pintures volia arribar al mateix status que la música, és a dir, poder transmetre sense pintar res més que colors, imatges i sensacions.

La tarda ha estat pel Museu of Modern Art (MOMA), gratuït a aquestes alçades de la setmana. La visita té premi assegurat amb les icones pop d'Andy Warhol (Campbell's Soups & Marylin), tot i que pots gaudir de moltes altres obres d'excel·lent factura. L'art (modern o no) arriba a tocar-te per diferents camins. No sé quin camí ha escollit avui, però realment ha trobat una drecera.

Sortint del MOMA, darrere visita al Times Square nocturn, camí de l'hotel. L'amable senyora de Barcelona ha triat aquest indret per acomiadar-se virtulament de la Gran Ciutat. Bona tria.

Dia 134: New York

2009-11-08T20:38:00.004+01:00

Matí de Parcs & Jardins a la ciutat dels gratacels. No, no és una contradicció: New York es va construir tenit molt en compte l'assumpte dels seus parcs. Així ho demostra el Register Building & Gardens Book conservat al City Hall de la ciutat, on estan enregistrades les dades amb exactitud i precisió. En aquest llibre, exposat en un sala verda de l'Ajuntament, amb banquets de fusta reciclada i sucs de taronja naturals, està documentat fil per randa el compliment de la Green-Grass Law, promulgada l'any 1908, que tenia com a lema: "One window, One tree". Per cada finestra nova que s'obria en un gratacel de New York, el constructor estava obligat a plantar un arbre. Durant els anys del creixement desmesurat de la ciutat -cada cop més gent, més cases, més ciment-, l'alcalde Peter Green-Grass va aprovar aquesta ordenança pensant en el benestar dels ciutadans. Mr. Green-Grass era un avançat al seu temps, un visionari, un precursor de les teories del canvi climàtic... ja durant la primera dècada del segle XX! Un autèntic Nostradamus del Medi Ambient. Amb aquestes mesures, el Central Park de New York, on avui hem passat el matí, va anar creixent exponencialment al mateix ritme que les edificacions de la ciutat. Fins i tot es conserven filmacions en blanc-i-negre i a velocitat accelerada del mateix Rockefeller sembrant (o fent com si sembrés) centenars de llavors d'arbres després d'aixecar una torre amb 3.000 finestres.

Central Park és un estora verda de geomètrica figura al bell mig de Manhattan, un petit miracle, una autèntica central d'oxigenació. Allà hi treballen milers d'ocells i esquirols, a sou del Govern Federal -funcionaris ociosos sense mala fama-, que s'encarreguen de cantar, volar, saltar, rosegar fruits secs i moure la cua alegrement.

El passeig pel Central Park ha acabat al lloc on la ciutat de New York fa un breu però sentit homenatge a John Lennon, assassinat allà mateix, davant de casa seva. Un mosaic blanc amb la paraula IMAGINE escrita dins et transporta directament a l'essència del personatge, icona en vida, icona després de mort. Allà dempeus, mentre una música de camp de maduixes t'acarona les oídes, imagines un món que no existeix més que en les cançons d'aquest geni de Liverpool.

La tarda ha estat dedicada íntegrament al famós barri de New York al SOuth de HOuston Street, que de forma acrònima s'ha convertit en SoHo. Va ser un barri d'indústries, naus fabrils i edificis metal·lúrgics, a principis de segle. Quan l'activitat industrial va passar per la crisi dels trenta, els edificis es van anar abandonant paulatinament i així el barri va mutar de personalitat, trasvestint-se en un espai eclèctic i fantasmal on joves artistes amb ganes i necessitats d'expansionar-se van aprofitar les naus gegantines i els edificis granatosos per disfressar-les de magatzems d'art, de tallers bohemis i d'hangars de performances. Quan l'especulació i el capitalisme desbocat van associar-se per incrementar els preus del metre quadrat de lloguer al SoHo, els artistes -o aquells que s'autodefinien com a tals-, van haver de marxar, bé perquè no podien fer-se càrrec de la renda, bé perquè quedar-s'hi (i pagar) era sinònim de bona salut econòmica i negoci pròsper, ambdues idees absolutament contradictòries amb l'esperit impostat del falsíssim món dels artistes bohemis dels vuitanta.

Ara el Soho reuneix en edificis postindustrials de ferro colat i pintura vermella. uns altres tipus de creadors: els fabricants de diners. Són també artistes, però a aquests no els avergonya, ans el contrari. declarar al món i a Hisenda que estan forrats de calers: Massimo Dutti, Adolfo Domínguez, Zara, Gucci, DKNY, Custó, Loius Vuitton (sic), H&M, Camper són alguns dels artistes convidats que han instal·lat els seus locals supermoderns al barri. Si vols comprar a New York entre escales d'incendi rococó i botigues chic, vine al sud del carrer Houston.

Dia 133: New York

2009-11-07T05:27:00.003+01:00

M'he despertat encara amb els ecos de Broadway al cap. La partitura del gran Bob Fosse em punxava les neurones i unes quantes semifuses estaven encara escampades pel coixí. He recollit els pentagrames de Chicago de la meva memòria i els he guardat al calaix dels records, una caixeta de música que, quan s'obre, entona melodies del passat.

Hem sortit al carrer i hem vist caure, de nou, el dòlar. El pobre està fet un cromo: no fa res més que caure dia rere dia. Acabarà malament, aquest nano. Poca resistència. I poc seny: últimament, estant tan malament com està l'Economia, se l'ha vist acompanyat d'en Rompetechos, aquell afable senyor de Cuenca, d'ulleres gruixudes i calva pretoriana que confonia "Patos & Sandias" amb "Platos del Día", fotent-se unes nates espectaculars. L'hauríeu de veure com va pel carrer, el pobre dòlar: camina amb passets lents i insegurs, agafant-se als fanals i als carretons dels Hot Dogs, com una vella xiruca que no s'aguanta els pets. Vesteix gavardina fosca i ulleres de sol, va tapat amb un barret d'ala ampla i porta bigoti postís per evitar que la gent el reconegui pel carrer...però tot i així, sempre hi ha algú que s'hi fixa i li diu, collons dòlar, que baix que has caigut!; o un altre que l'insulta i crida ben alt quina vergonya!; o un tercer que aixeca la veu per dir mireu!, aquí ve el dòlar, arrosegant-se com un gos. Passa molta vergonya i la seva autoestima està pels terres...fins i tot els nens del Bronx el persegueixen i li tiren pedres i se n'enfoten d'ell. Deprimit i depreciat, vagareja com un ànima en pena, caminant amb dificultats. I no hi ha dia que no caigui i es foti de lloros. Pobret.

De camí als grans magatzems del Lower Manhattan n'hem recollit uns quants del terra i hem abusat d'ells: eps! que està permès! Els europeus d'Europa tenim dret a abusar físicament i mentalment del pobre dòlar, sense que les autoritats competents moguin un dit per evitar-ho. Davant d'aquesta tesitura, hem atracat alguna botiga de moda amb feixos de dòlars devaluats a les butxaques i n'hem sortit indemnes. Que duri.

Passat el punt del migdia hem dinat al Pier 17 de New York, el Maremàgnum de la Gran Ciutat, a tocar del pont de Brooklyn. El dinar ha estat correcte, el servei eficient i les postres molt dolces. A l'hora de demanar el compte, la cambrera ens ha dit que no tenia àvia i que la seva diligent feina de portar els plats a taula, endur-se els bruts a la cuina i servir un parel de cops l'aigua en un got llarg havia estat espectacular, increïble, espeterrant i que, per tant, tenia clar que es mereixia un 20% de propina. La quantitat estava carregada al compte sota el concepte de Gratuity, sumat, arrodonit i embolicat pel turista de torn. Amèrica, què hi farem! Crec que quan torni a treballar passaré una minuta extra cada mes al Departament de Nòmines sota el nom de Gratuity i faré que em paguin un 20% més per la meva cara-bonita (i dura).

Oblidat l'incident diplomàtic amb la millor cambrera del món i part de l'univers, hem dirigit les nostres passes cap al sostre de la ciutat, cap al cim estelar de New York: l'Empire State Building. L'edifici llarguíssim se sosté sobre els hombros d'un vestíbul preciós de marbres foscos i brillants, un espai senyorial i distingit. L'ascensor és un coet interespacial que et porta a una altra dimensió: el pis 86. Des d'allà, pots veure tot Manhattan, part de Brooklyn i de Queens i un trosset d'Staten Island. No hi ha vista que superi el panorama de 360 graus de la mítica torre de la 34st amb la 5ena Av.

Quan hi hem arribat, la llum del dia s'estava acomiadant a la porta: tenia una xerrera important i no acabava d'anar-se'n, com aquelles visites que no marxen mai per més que les arraconis al rebedor de casa entre el penjarobes i el moble baix amb la correspondència, encara per obrir. La seva presència ha servit per ser conscients de la magnitud i de l'esplendor de la ciutat i dels seus límits. Quan la llum ha marxat, Manhattan ha encès els milions de fanalets que caracteritzen la seva imponent estampa: ha esta aleshores quan New York ens ha mostrat el camí dels somnis, el trencall que condueix directament al Cel dels impossibles. La terrassa de l'Empire State Building és una postal impossible d'igualar, perquè els impossibles no poden volar tan alt: com un ocell, com un avió, com un somni, et pots deixar anar i sobrevolar la ciutat sense por, sense temor, ple de vida.

Quan marxàvem hem vist com una gavardina fosca,un barret d'ala ampla i un bigoti postís corria escales a munt amb intencions suïcides. Darrere d'ell, per impedir-ho, corria també el secretari d'Estat del Tresor Americà i un jove becari amb un bisturí. No sabem pas si l'hauran enganxat. Si el dòlar cau (o es llença) des del pis 86 de l'Empire State Building ja poden recollir els bocins del país amb una aspiradora.

Dia 132: New York

2009-11-06T03:10:00.004+01:00

Diuen els llibres d'història que els holandesos, abans de convertir-se en seleccionadors de Catalunya, van ser grans mariners, homes de mar, vells llops portuaris a la recerca de nous mons per descobrir. De fet van ser ells, els holandesos, els primers en posar un peu a New York: va ser durant la segona dècada del segle XVII gràcies a la flota de vint-i-dos baixells dirigida pel comandant Aaron Hudson. Sembla ser que l'actual New York era, en aquells temps, una terra inhabitada i deserta, un pàram de sorra i fang sense pobladors originaris, un gran solar inhòspit i deshabitat, sense vida ni passat. Bé, això almenys és el que expliquen els llibres d'història escrits pels descendents dels anglosaxons que, arribats a New York quaranta anys més tard, van expulsar els holandesos de Manhattan a punta de pistola.

Però ja se sap que la història l'escriuen els vencedors, i que dels vençuts ningú en sap res més que varen ser derrotats, aniquilats i expulsats. De vegades però, caldria deixar escriure -ni que fossin només unes línies- als vençuts, per contrastar la seva realitat amb la veritat oficial.

Avui hem embarcat en un baixell de bandera americana cap a la Liberty Island, seu de la famosa Estàtua de la Torxa i de la corona de Set Puntes. Des del punt més baix del Lower Manhattan es divisava la seva verda figura, solitària al mig del mar. Tots els tripulants i passatgers, només pujar a bord, ens hem vist atrapats pels seu cant, per la seva magnètica presència més enllà del port. El baixell s'ha posat en marxa i s'ha encaminat silenciosament cap a l'illa en un trajecte gaire bé oníric, impulsat per forces sobrenaturals: la força de l'Estàtua de la Libertat conduía el baixell amb mà experta fins a les seves costes per devorar una nova fornada de turistes.

Durant el trajecte, curt però intens com un bon cafè italià, un home molt vellet, fumant pipa i ataviat amb barret de mariner, s'ha assegut al nostre costat. El seu aspecte era aspre, sec, dur, però quan somreia amb les poques dents que li quedaven, la cara se li il·luminava com un tresor perdut al fons del mar. Parlava un dialecte holandès impossible de desxifrar tot i que, sense saber com, enteníem perfectament tot el que deia. S'ha presentat amb el nom de Marcellus Van Dick, mariner holandès a les Ordres de Sa Majestat. De seguida hem pensat que era un pobre diable sense seny, un solitrari homeless que, amb la connivència del capità, tenia accés a les butaques del baixell. Li hem dit que molt de gust, Mr. Van Dick, però que estàvem enfeinats fent fotografies a l'Estàtua, que cada cop estava més a prop.
-L'Estàtua? -ha repetit -. Seria una estàtua si fos de pedra. Però no ho és, amics.
- No és de pedra? - li hem preguntat.
- No. Està viva, però no es pot moure. Molt viva - ha repetit.

I ha estat aleshores quan ens ha explicat la història perduda de l'Estàtua de la Llibertat, esborrada de les versions oficials de la Història pels paternalistes i mentiders fundadors de la Nació Americana.

"El comandant Hudson dirigia les naus de la companyia Holandesa de les Índies Orientals a la recerca d'un passadís secret cap a Orient. El viatge va estar ple de contratemps i maldecaps: tempestes, huracans, tifons, taurons, balenes, animals mitològics, gana, malalties, motins apagats amb mà de ferro i molta indisciplina. Quan corria la desena setmana de viatge i la desesperació se servia calenta en tots i cada un dels vint-i-dos baixells, un home apostat a dalt de tot del màstil de la nau principal va cridar:
- Mireu allà!

No va cridar terra!, que és el que tots esperaven sentir des de feia dos mesos i mig, però va dir, mireu allà. I van mirar-hi. A l'horitzó van veure una munió de figures verdes amunt i avall, caminant per sobre de la superfície del mar. Algunes pescaven. D'altres prenien el sol i xerraven animadament. D'altres discutien sobre politica. Unes poques miraven el cel, ocioses. Portaven totes una corona de Set Puntes i una Torxa encesa a la mà dreta, il·luminant els oceans; vestien una túnica llarga que els tapava les sandàlies i els arribava fins al coll. Totes cantaven alegres cançons inintel·ligibles. Eren figures esveltes i gegantines que trencaven la línia de l'horitzó amb la seva magnètica presència.

La tripulació va quedar paralitzada per aquell espectacle tan irreal i per aquelles cançons hipnòtiques cantades en llengua estrangera. Tothom estava embadalit, absent. De sobte, una de les figures gegants va mirar enrere i va veure aquella immensa flota de canons i veles tricolors apuntant-los. Es va espantar molt, va apretar a corre i va ensopegar amb unes roques, queient al mar i provocant una onada immensa que va submergir en un tres i no res cinc dels galeons holandesos. El comandant Hudson, responsable de la vida dels seus homes davant del Rei i de la Nació, va ordenar obrir foc amb els canons de babord, disparant indiscriminadament contra aquelles figures de corona puntiaguda i rostre afilat. Sorpresos per l'atac inesperat, aquells gegants inofensius van ser ferits mortalment per la pólvora holandesa, proferint crits de dolor i de desconcert: expliquen les cròniques perdudes i mai escrites, que els udols d'aquelles belles figures del més enllà arribaren a sentir-se a les costes de Finisterre, fent plorar de tristesa els mariners gallecs i portuguesos que feinejaven a tocar de les seves platges.

Els gegants van ser caçats, aniquilats i afusellats per les ments estretes i porugues vingudes de l'Europa septrentional. Les corones van enfonsar-se, les torxes es van apagar i tres-centes grans onades van erigir-se en llàgrimes gegants destossant la meitad de la flota holandesa. Expliquen els tractats de Geografia Física de l'Edat Moderna, conservats al Museu d'Ambers, que va ser a principis del segle XVII quan els mars que envoltaven Holanda van augmentar el seu nivell fins a límits insospitats, deixant el país a punt de ser devorat per les aigües".

- Voleu dir que aquelles onades van arribar a les costes holandeses? - he preguntat, encuriosit per la història.
- Efectivament. Tres-centes grans onades per cada una de les tres-centes figures aniquilades - ha respòs el mariner.
- I van morir tots els gegants? - ha preguntat l'amable senyora de Barcelona, que m'acompanya.
- No, en va quedar un. El tens allà davant - ha dit en Marcellus Van Dick, assenyalant l'esvelta figura de l'Estàtua de la Llibertat.

"Quan el fum i el caos van anar minvant, els baixells holandesos supervivents van aproximar-se al camp de batalla, un cementiri de cossos rovellats i cargolats. Les imatges de la masacre eren esgarrifoses, un veritable infern verdós fumejant i asfixiant: encara se sentien alguns plors de mort, algun cant llunyà, algun lament incomprensiu. El comandant va ordenar fer un recompte dels ferits i dels supervivents: tres-centes figures assassinades. Cap supervivent.

Va ser en aquell instant quan l'home del pal major va cridar:
- Terra!

La tripulació va deixar el que estava fent i va sortir disparada cap a proa per observar, amb els seus propis ulls, aquell miracle: de seguida varen veure una petita illa de 300 metres quadrats i, tot seguit, darrere d'ella, una gran massa continental verge: davant seu s'extenia la fabulosa península de Manhattan. Un esclat de joia va tronar dins dels baixells.

Un cop calmats els ànims, les mirades de tots els mariners varen centrar-se en la petita illa que tenien a poques milles de distància. En aquell petit illot s'hi veia la silueta d'una figura verda amb la torxa incandescent il·luminant la fosca entrada del port natural. En el seu rostre s'hi dibuixava l'horror, la por i la ràbia pel que havia viscut aquell capvespre. Estava allà immòbil, amb els ulls plorosos i tractant de dissimular un tremolor que li recorria l'esquena.

De sobte, una gran tempesta va explotar dalt del cel i els trons i els llamps van caure com ganivets afilats sobre els baixells holandesos. La nit va tapar el sol amb un mantell fosc i el pànic va extendre's entre la tripulació. El comadant va ordenar dirigir les proes cap a l'illa. Sota un temporal de tristesa, les naus, guiades per la incandescència de la torxa del gegant, van poder atracar a l'illa aquella mateixa nit, sense patir cap dany considerable.

Al matí següent, una comitiva, armada fins a les dents, va apropar-se als peus del gegant verd. Tenien permís d'interrogar l'extranya figura per saber alguna cosa d'aquelles criatures, amb l'ordre de disparar immediatament si el gegantí aborigen reaccionava violentament. Li varen fer deu mil preguntes que mai va contestar. Després de vuit dies d'infructuoses labors d'interrogatori, van abandonar l'illa i van prendre possessio del continent...fins que els anglesos els van expulsar per la força de les armes, quaranta anys després.

Durant la batalla amb els anglesos, la majoria dels holandesos descendents dels mariners que havien arribat a port a principis de segle van morir. A més, durant l'assalt i destrucció del Lower Manhattan es varen cremar documents, llibres i mapes i es van enfonsar al fons del mar històries, veritats i arracades. D'entre els tresors guardats en les profunditats de l'oceà s'hi conserva el conegut com a Decret de l'Estàtua, una resolució signada pel comandant Hudson mitjançant la qual ordenava aplicar la pena capital al gegant supervivent de l'atac. Juntament amb aquest Decret es troba la Resolució del Perdó, de data posterior, que commuta la pena de mort per un càstig d'immovilitat indefinida. Sembla ser que varen ser els propis mariners holandesos qui varen convèncer el comandant de no afusellar el gegant verd, agraïts per la protecció que aquest els oferí durant la nit del desembarc i temerosos de la mala estrugança que -asseguraven- cauria sobre d'ells si acabaven amb la vida del darrer dels geganst verds orignaris d'aquell indret".

Hem arribat a l'illa en el moment en que el vell mariner acabava d'explicar-nos aquesta història. Hem alçat la vista, corpresos. L'Estàtua de la Llibertat ens ha fet l'ullet i ha conduït un dels seus dits a tocar dels llavis, demanant silenci, com aquell que prega que li guardis un secret. Ostres!.
- Oi que s'ha mogut? - hem exclamat amb sorpresa.
Però el vell mariner de la pipa havia desaparegut.

Els llibres d'història parlen que l'Estàtua de la Llibertat va ser un regal del Govern Francès al Govern Nordamericà com a senyal de l'amistat que unia els dos pobles. No us ho creieu pas. Si aneu a New York mireu fixament els ulls de la gran figura verda coronada amb Set Punxes; pareu l'orella per escoltar el seu cant; sentiu com encara tremola la seva figura; deixeu que la seva presència us parli, a cau d'orella. Feu-ho i ja em direu si encara us creieu el que expliquen els llibres d'història.

Dia 131: New York

2009-11-03T04:29:00.002+01:00

El Pont de Brooklyn m'ha picat l'ullet quan, de nou, m'ha vist entrar a casa seva per donar-hi un tomb. En menys de deu dies l'he visitat ja quatre cops i ja ens tractem amb familiaritat.
- Què hi ha, my friend?
- Bé, i tu què tal, Pont?
- No massa bé, la veritat.
- Per què? - li he dit.
- Estic fart de fer esforços inhumans per unir aquests dos Districtes....i que ningú m'ho agraeixi.
- Home! És la teva feina, no?
- Sí, però sempre estic al mig i n'estic fart.
- Ja, això sí....però els ponts sou així i si no ho fóssiu, no seríeu ponts.
- M'agradaria deixar de ser Pont, doncs.
- No pots! - li he dit alarmat
- Tots podem - m'ha contestat.

Li he presentat l'amable senyora de Barcelona, que venia amb mi, per tractar de trencar aquella conversa que segurament ens portava massa lluny de la costa. Un plaer, ha dit amb molta educació.

Hem iniciat tot seguit el trajecte cap a l'altra banda del mirall, cap a l'extrem occidental del nou món, cap al Brooklyn de les bogeries i els vells temps. Només posar-hi el peu, el Districte de Brooklyn m'ha dit:
- Un altre cop per aquí, my friend?
- Sí, ja veus. Però aquest cop acompanyat!
- Molt de gust, amable senyora. Com va tot, my friend?
- Bé, molt bé. I tu, Districte?
- Bé, com sempre...per cert, has vist la Queens? És bonica, eh?
- Si, molt bonica. Li hauries de dir alguna cosa...tants anys compartint espai i encara no li has dit el que sents.
- No goso! I si no li agrado?
- A mi m'agrades. A milers de gent li agrades! Mira quanta gent creua el Pont només per veure't. Perquè hauria de ser diferent, la Queens? També li agradaràs, ja veuràs.
- Vols dir?
- N'estic segur.

Brooklyn ens ha deixat mirar pel forat del pany dels núvols i hem vist l'espectacle de Manhattan il·luminat pel sol de migdia. Ha estat perfecte. Un cop esgotats els qualificatius i les bateries de les càmares de fotos, hem continuat carrer avall per veure la platja, engripada amb aquesta tardor tan canviant.
- Hola Platja de New York
- Cof! Cof!
- Com va la galipàndria?
- Psé. Ja veus. Véns acompanyat avui, eh?
- Un amable senyora, la Platja de New York; la Platja de New York, una amable senyora.
- Encantada
- Novetats? -li he preguntat
- Sí, i tant. Avui ha arribat arrossegat per una forta corrent d'aigua un gra de sorra de les platges vietnamites. Ja saps que la sorra viatja pel morro pujada sobre les onades! La resta dels meus petits grans de sorra estaven excitadíssims! Del Vietnam! Li han fet mil preguntes! Pobre, l'han atabalat una mica. Ara està descansant en un piset que tenim a Musclu's Bay.
- Què explica?
- Que li ha vigut tot rodat, que no ha parat de donar voltes, que la corrent se'l emportava per on volia i que era feliç donant tombs sense rumb. I que només vol descansar uns dies i que després vol tornar a marxar.
- Cap a on?
- Cap on el porti la corrent.
- Dóna-li records. I passa'm el seu mail. Ja tinc un nou heroi.

La platja de New York, sota els ponts, ha dibuixat una Mitja Part perfecte, sense publicitat.

La tarda s'ha llevat amb ombres xineses a l'horitzó: Canal Street era el centre del món oriental a la Gran Ciutat. El nostre passeig ha estat un manifest comunista a la patxorra i el vagareig. Benvingut sia.

La foscor ens ha portat un final del dia de nata i xocolata, amb un cel trencat per una meitad lluminosa i ataronjada i una meitad negra i tapada: des del costat fosc de la Nit les forces de Darth Vader assaltaven el ferry cap a Staten Island mentre els turistes ens arrangleràvem dins dels límits diürns de la claror. L'estàtua de la Llibertat ha posat pau encenent la foscor i apagant el sol, com un àrbitre magnànim. Mentrestant, el ferry m'ha preguntat:
- Altra vegada per aquí, my friend?
- Sí, ja veus, Ferry.
- Si véns tan sovint, pensaran que entre tu i jo...
- És que és veritat, entre tu i jo.... hi alguna cosa. Una atracció.
- Ho sabia - ha rigut-. Com estàs? T'enyores, encara?
- Sí, m'enyoro.

El Ferry no ha gosat seguir preguntant-me. Manhattan estava massa a prop i el vigila dia i nit, amb els seus 200.000 ulls oberts i il·luminats, mirant-lo. Bona nit, m'ha semblat que em deia el Ferry abans de posar el preu a terra ferma. Bona nit.

Dia 130: New York

2009-11-03T03:20:00.002+01:00

El meu anar-i-venir pel món ha girat com una truita. On abans hi havia hamburgueses de colesterol, ara hi ha verdura fresca. On abans hi havia lliteres diminutes, ara hi ha grans llits amb tres coixins; on abans hi havia vagareig i solitud, ara hi ha objectius i companyia; on abans hi havia una fotografia moguda ara hi ha una postal de balneari.

He plegat veles. He parat el motor. He llençat l'ancora al mar i he decidit quedar-me una setmana en paisatges coneguts, en terrenys ja trepitjats, en habitacions del meu passat. He obert la porta de la nau especial i he deixat entrar un extraterrestre, que m'ha dit: l'extraterrestre ets tu. I té raó: m'he mirat al mirall i m'ha agradat veure'm amb la pell verda, les antenes brillants, les orelles en punta i el nas de trompeta: sóc un marciano.

He permès que la noria s'aturés en sec. De cop. Gaire bé sense avisar. Quin vertigen des d'aquí dalt, no? Vols dir que no prendrem mal, si ens estem tan quiets? El vent bufa com bufava abans, però mentre m'anava movent no es notava gens aquest airet: vols dir que no pendrem mal, si ens estem tan quiets?

La meva bombolla hipotèrmica d'aïllament perd aire. Un porus invisible deixar passar el fred i la calor. I perdem altitud, capità. Normal, normal. No passa res. Les agulles del rellotge van ara més a poc a poc. Estàs segur? Sí, capità. Estàs equivocat: no van més a poc a poc: van enrere. Enrere, capità? Sí, enrere. Normal, normal. No passa res.

L'ancora s'ha quedat travada en la Cinquena Avinguda de la Gran Ciutat, entre Union Square i el Central Park. Vestit de neopré he viatjat a la recerca d'aquesta gran tona d'acer amb forma de tatuatge: Madison Square, Broadway Ave., Flatiron Building, Empire State Building, Biblioteca de New York, Gran Central Terminal, Chrisler Building, Rockefeller Center, Saint Patrick's Church, Trump Tower i Tiffany's. Ni rastre.

I aleshores han baixat 100.000 atletes disfressats de marathonians i New York ha exclatat d'alegria. Go! Go! Go! cridaven tots. I jo buscant l'ancora.

Un altre tipus de felicitat recorre les vies del tren de mitjanit. Fins ara era vermella; ara és blava. Fins ara era salada; ara és dolça. Fins ara era meva; ara és compartida. I mentrestant, velles sensacions lluminoses m'envolten de tant en tant, flaixos psicodèlics d'instants rebatejats.

Times Square tanca la paradeta amb la seva potència divina. Si Déu existeix, viu a Times Square.

Fragment de "Quaderns inintel·ligibles"- Marcus Welby, 2009

Dia 129: New York

2009-11-01T01:20:00.006+01:00

31 d'octubre. Halloween. La Nit dels Morts. Carabasses, calaveres, teles d'aranyes, bruixes i bruixots, escombres i llums d'espelmes taronges i udols de llops de mitjanit. Halloween, Nit de disbauxa i xerinola. Ostesses de l'1,2,3, dràcules amb barretina, spidermans alèrgics a les aranyes, princeses amb bigoti, ratolins de disseny, perruques de pèl de gos, vestimentes de colors, pintallavis de purpurina i calcetes de paper machê. New York s'ha convertit en una epidèmia de disfresses, en la Sodoma & Gomorra del vestit desvergonyit, habitada per milers de persones repintades i maquillades, lluint cossos de tela i cotó fluix cosits amb fils de mil colors.

Halloween, la Nit de la Por. Jo he avançat unes hores la celebració i ja durant la matinada he passat por. El telegrama d'ahir al vespre m'ha portat sons intranquils, somnis de poeta incomprès, al·lucinacions de Carpanta desganat. Què voldran? Qui seran? Em faran omplir un test de l'embaràs? Hauré de bufar per un tubet? Serà difícil l'examen? I que passa si no l'aprovo? Les preguntes mal contestades desconten? Què hem de fer per poder ser grans sense perdre la dignitat en l'intent? Que volen aquesta gent, que truca de matinada?. La por ha pintat els malsons amb pintura negra. M'he despertat i era tot fosc. Ni el sol havia gosat treure el cap.

La nit d'insomni ha precedit al so agut del despertador. Bip! Bip! Era hora de llevar-se. Calia encarar el dia i mirar-lo a la cara. Som-hi. Deien que arribaven a l'aeroport, i cap allà he anat, esquivant taxistes disfressats de llagosta, pilots disfressats de pilota, ostesses de vol amb la faldilla curta i la llengua llarga i passatgers amb ensaïmades relligades i suculentes, perduts en un vol transoceànic que sortia de Mahó. També m'he trobat un equip de rugby femení ple de senyores sense afeitar, un hebreu de dòcil mirada lamentant-se contra un mur i un exèrcit de copilots manifestant-se silenciosament.

M'ha costat, però finalment he arribat a la porta on, teòricament, hauria de desembarcar, directament des de Barcelona, aquell grupet de bates blanques i mascaretes protectores disposat a comprovar quina és la meva salut després d'estar 128 dies en aquest estat vegetatiu de felicitat, dins d'un mon rodó sense èter ni gravetat, columpiant-me i enfotent-me de tots i de tothom i torejant tabús i devorant minuts i gasificant pors d'un altre món també, regant cada dia el meu jardí. O potser no serien bates blanquinoses les que vindrien sinó exèrcits de bombers amb mangueres de rutina, preparats per apagar focs d'encenalls, guspires de llums i de colors, ràbies de dillunsos enfeinats, enveges grosses com pernils.

Anava mirant com la gent sortia per entre les portes de la terminal, que vomitava riuades de persones i personetes amb presses i llàgrimes als ulls, expectants, contents, amargats i desinflats. Però ni rastre del CSI. He aturat un home amb un vestit gris, que extreia un brut calendari de la butxaca i cantava tristament un blues depriment; he tractat de parlar amb una dependenta molt bonica darrere d'aquell taulell (el seu estil em fascina, on has estat tot aquest temps?); he demanat suport a un vell carterista amb els dits arrugats per l'artrosi; he provat sort amb la lluna i la pruna, vestides de dol...però ningú en sabia res. Ningú els havia vist.

Quan ja marxava desil·lusionat i frustrat, una senyora molt amable m'ha cridat pel meu nom. Carai. Quan ha arribat fins a on jo estava, m'ha fet una abraçada dolça i m'ha dit que els del Control no vindran, que tenen feina a la fàbrica de xoriços de Santa Coloma. I que segueixi fruint del viatge, i que si menjo bé i que si no em penso afeitar la barba o què.

- Dona, és que això de no afeitar-se mola...

I ha continuat dient que li sembla molt bé, sí senyor, i que m'ho passi bé, però que vagi alerta amb els de la Sindicatura de Comptes quan torni a Barcelona, que hi ha algun Síndic que no veu gens clar els meus números.

- Que s'hi posi fulles (i unes ulleres) -li he contestat a l'amable senyora.
- Digues que sí, fill.

S'ha fet el silenci, només trencat per les seves paraules, alguna cosa així com buenu, jo m'en vaig.
- Escolti! -li he dit quan ja estava d'esquena.
S'ha girat i amb les celles m'ha respòs:
- Que hi ha, jove?
- Ja que ha estat tan amable de venir fins aquí -li he dit amb un to de confidència i confiança- i donar-me el missatge d'aquests miserables fiscalitzadors d'emocions que es diuen i es desdiuen amb la impunitat pròpia de funcionaris austrohúngars....perquè no es queda uns dies amb mi i ens cruspim la ciutat plegats?
- Quin disbarat, fill! - ha dit amb accent d'Horta (de més amunt de plaça Eivissa)-. Que no m'has mirat?. Si podria ser la teva mare!
- Sí, ho sé. Precisament per això li ho dic, amable senyora. Què em diu?
- Accepto.
- Perfecte.
- Marxem?
- Marxem.

I així ha estat com he sortit de l'aeroport portant penjant del bracet una amable senyora de Barcelona disfressada d'encantadora mare, com la que un servidor té el gust i l'honor de presumir de. Quan li expliqui a ma mare, segur que no s'ho creurà.

Dia 128: New York

2009-10-31T04:41:00.004+01:00

Tot i que els estranys que habiten els contorns del meu llit, ubicat a dalt de tot d'una llitera inestable al bell mig de l'habitació del hostel, han fet tot el possible perquè em desperti d'hora, fent circular per davant exèrcits d'elefants descontrolats, recitant a crits frases estrangeres i encenent tota la lluminària possible en la seva màxima potència, he dormit fins a quarts d'onze, com un troc. Foteu-vos. Agraït de tanta compassió i imbuït d'un esperit venjatiu propi d'un déu de l'Antic Testament, he fet el màxim soroll possible per despertar els que, gràcies als efectes de les drogues o d'un estat depressiu inalterable a la màgia de New York, seguien dormint a les onze, quan he tornat de la dutxa. Els meus esforços s'han vist recompensats amb brunzits inintel·ligibles i ofensius dels que tractaven de dormir, sense èxit. Ah! que dolça és la venjança.

Amb tantes poques hores de llum per davant, he pensat en fer una visita propera i ràpida, sense haver d'invertir molt de temps en desplaçaments. Així doncs, he cregut oportú donar instruccions precises al metro perquè anés passant, que jo avui anava caminant. Només sortir del hostel he girat a la dreta cap al Nord per trepitjar, assaborir i viure una mica de l'autèntic Harlem. Res de passar de puntetes per la frontera sud del barri penjant-se les medalles d'haver estat a Harlem: avui toca anar fins al cor del districte.

Harlem havia estat seu de la comunitat negra de New York els anys 40 i 50. Allà es va cuinar bona part del moviment d'alliberament i de la lluita pels Drets Humans dels negres a la Gran Ciutat, i per tant, al país. Ara però, el Harlem negre ha deixat pas al que ja s'anomena l'Spanish Harlem. La comunitat hispana de New York ha conquerit Harlem inundant la barriada amb un conglomerat infinit de dominicans, salvadorencs, equatorians, hondurenys, cubans i colombians, entre d'altres. Camino des de la 103, on tinc el hostel, fins a la 193, noranta avingudes de sud a nord escoltant únicament la llengua de Cervantes als carrers, amb accents tan diversos com les seves procedències. Al carrer, a les botigues, als restaurants, a les ràdios, als anuncis, tot parla espanyol. Això sí, si pares bé l'orella, pots escoltar també divertides converses en spanglish, autèntica metàfora d'aquest Harlem ple de color, de cases de quatre pisos amb metàl·liques escales d'incendis rovellades, de certa brutícia, de pintades al carrer i amb un punt de deixadesa ben portada.

Després de dinar envoltat de portoriquenys i cubans, finalitzo la ruta per Harlem en una estació de metro l'entrada de la qual és un llarguíssim túnel ple de graffitis, un forat llarg i estret que en d'altres temps possiblement no hagués gosat recórrer. Avui, després de viure el barri i la seva gent, el pou fosc i una mica tètric que menava al metro no era més que un bulevard colorit que resumia la personalitat de Harlem.

He tornat a la zona de l'Upper Manhattan on tinc el hostel amb prou temps per veure l'espectacle dels nens disfressats sortint de les escoles. Demà és la Nit de Halloween i l'art de la disfressa està en el seu punt més àlgid.

Al Hostel m'esperava un telegrama urgent. "Demà arribo. STOP". Estava firmat pel CSI -Barcelona, Comitè de Seguiment Intern del meu viatge. Vénen a seguir de prop les meves passes pel continent americà, després de tant de temps fora de casa. Benvinguts siguin. Si es porten bé, els ensenyaré la ciutat.

Dia 127: New York

2009-10-31T04:06:00.002+01:00

Torna el sol a la Ciutat dels Gratacels. Brilla l'aire i els rius que envolten Manhattan tornen a funcionar com a miralls implacables. A la ciutat, tot es vesteix de groc i la tardor sembla més amable. La gent somriu pel carrer. Fa bon dia. Davant d'aquestes bones notícies, tot i haver dormit poc i malament, em llenço a la caça i captura d'una nova postal inèdita de New York: Brooklyn.

Després d'esmorzar, trio la millor ruta per arribar a un dels districtes més novelats de la ciutat, seu de numeroses peripècies de ficció que tenen com escenari aquest barri a l'altra banda del riu, a l'altra banda del mirall. Miro el mapa i decideixo que enlloc de creuar caminant el famós Pont de Brooklyn, que ja em coneix prou bé, agafaré el metro i viatjaré per sobre del riu enfilat dalt de tot del Manhattan Bridge, tot contemplant l'espectacle per la finestra.

Brooklyn torna a ser inabastable, tot i les meves ganes de caminar. Tastaré, per tant, només un trosset del barri, superpoblat i vital. La zona més coneguda del districte és l'anomenada Brooklyn Heights, una barriada amb cases de vermell bohemi i post industrial, seu de velles històries d'artistes oblidats i de moviments obrers ja passats. Des d'aquí s'observa el Manhattan més fotografiat, més enllà del pont.

Seguint passejant pel barri, descobreixo la porta secreta que mena a la platja de New York. Sí, New York té platja. Són uns sis metres quadrats de sorra, pedretes i onades en un espai del moll entre els dos grans ponts que uneixen els dos continents, Manhattan & Brooklyn. El solet escalfa els bancs de pedra que em permeten una innocent i reconfortant migdiada de mig minut al ritme de les onades del Riu Hudson. Quan l'ombra dels gegantins ponts posa fre a tanta felicitat, em retiro saludant efusivament els coloms, els helicòpters i les gavines que volen sobre meu.

Creuo el pont de Brooklyn a peu, direcció Manhattan, fruint del solet i de la música hipnòtica que surt dels meus auriculars. Passaré dues hores bagarejant pel Lower Manhattan, la zona portuària, els antics baixells amarrats i les velles tavernes. A les sis tocades el sol cau finalment, com cada dia, exhaust de brillar tant. Fa fred. La son i el cansament agafen el metro i em porten decidits al hostel, on aniré a dormir abans de mitja nit i no despertaré fins deu hores després. Bona nit.

Dia 126: New York

2009-10-31T02:42:00.003+01:00

Em llevo encara amb els cabells humits pel temporal d'ahir al vespre. Feia molt de temps, tot i que recordo perfectament quin va ser el darrer cop -també un gran dia-, que no agafava una mullena tan autèntica: és el que té sortir a donar un tomb sense paraigües un dia de pluja a New York (bé, a New York i a Alcorcón: si plou i no duus paraigües, et mulles).

De totes formes va ser una nit en la que el paraigües no hagués pogut aturar de cap manera el terretrèmol de sensacions que m'esperava. Vam quedar per fer una cervesa i ens vam aventurar a anar cap al Soho, on les possibilitats de trobar un establiment obert eren més grans. I allà vaig passar una de les vetllades més interessants del viatge, compartint tertúlia amb l'Anisa i la seva intel·ligent manera de mirar el món.

Vam començar desmuntant mites locals per acabar xerrant de mil temes i teories. Des del meu tamboret de bar, mentre la pluja anava clavant les seves afilades urpes al mobiliari urbà, la immersió lingüística -notable- va passar a segon terme a favor de la immersió en un món desconegut, o més que desconegut, oblidat: compartir vesprada amb gent jove encara amb somnis pendents, amb passions professionals intactes, amb tota una vida per davant, fa que t'acabis mirant a tu mateix en el mirall gastat pels anys i reaccionis de forma immediata. I si, a més a més, la conversa i les idees d'aquest jovent és intel·ligent, està ben construïda i té consistència, ironia i un toc d'impaciència, acabes aclaparat davant de tants somnis per complir i se t'encomanen les ganes de viure i de demostrar al món que l'edat és només un impediment circumstancial quan es tracta de cultivar i fer créixer l'entusiasme.

Mentre tornava al hostel, l'aigua que em regalimava orelles avall no podia despintar ni el meu somriure ni la meva renovada energia. Quin bany!

Però això va ser ahir. Avui, des del llit estant, la pluja em saluda quan em desperto i em diu a cau d'orella que no en va tenir prou amb el festival de la nit anterior i que pretén seguir ruixant els atrevits turistes que posin un peu al carrer. Jo passo de les seves amenaces, vacunat com estic pel sarampió d'ahir al vespre, i surto a passejar. Em dirigeixo direcció nord per l'avinguda oest que puja riu amunt sota un bulevard de fulles seques i grogues i bassals de pluja. El trajecte és força fotogènic, amb reminiscències als drames novaiorquins de Woody Allen i amb autèntiques postaletes romàntiques de paraigües aixoplugant parelles enamorades. Encara amb forces per torejar el temporal, em desvio de la ruta per veure de prop, ja a Harlem, la Columbia University, la seva biblioteca i els seus edifics clàssics que transpiren coneixement i sabiduria. Un passeig passat per aigua ben interessant.

Al migdia passo pel hostel per canviar la meva roba mullada per una de seca i dinar alguna cosa. Un cop fets els deures, em dirigeixo al Lower Manhattan per acudir, tal com havia promès, a la posada en escena d'una instal·lació d'Art Modern a base de llums, sons i colors, obra d'un austríac, prestigiós gurú d'aquest moviment artístic. Allà em trobo amb l'Anisa i un cop els responsables de la instal·lació ens alliçonen a tots els presents de com hem d'actuar dins de l'espai on es desenvolupa la "cosa", ens introduïm en aquest món oníric on la boira intensa i fumada vesteix de blanc opac tota l'habitació, permetent que el joc psicodèlic de colors, llampecs i ratxes d'electrons dibuixin móns imaginaris, túnels de colors i sensacions epidèrmiques extranyes. Un tripi. Un autèntic viatge a l'infinit. Un passatge a Saturn amb parada al no-res gràcies al poder de la llum, superant els psicodèlics i recordats fotogrames finals de 2001: An Space Odissey. Brutal.

Surto d'allà amb certa tremolor física però amb la meva salut mental intacte. Ella surt emocionada i tornarà a entrar de seguida per continuar amb la festa dels sentits: de fet, els seus estudis artístics molt tenen a veure amb aquesta forma d'entendre la creació i frueix el triple d'aquesta droga de disseny lluminós que ha de canviar la forma d'entendre l'art, segons els entesos. Enjoy it!

Jo no repeteixo i prefereixo experimentar sensacions diferents que em tornin a la realitat: necessito aire fresc. El busco i el trobo pujant al ferry que cada mitja hora uneix Manhattan amb el cinquè districte, Staten Island. El ferry va i ve en una horeta mentre el vent gelat em torna els sentits perduts i esborra la sensació d'inestabilitat després de drogar-me inoquament amb les llumetes de colors. El ferry et ven la postal més bonica que pots comprar per aquestes latituds: Manhattan il·luminat per les seves pròpies llums, amb la lluna mirant-s'ho des de dalt. Molt guapo.

Aquesta nit m'acomiado de l'Anisa, que torna a Texas. El moment de l'adéu és breu, com un flash de llum que il·lumina el final del meu viatge. Abans del comiat, converses, paraules, vent a la cara, trens perduts i, de nou, aquell bany de joventut tan refrescant. Bon viatge.

Dia 125: New York

2009-10-30T22:58:00.004+01:00

El dia es lleva a New York amb cara de gos: núvols baixos, pluja fina i fred de tardor. Amb aquestes condicions és més difícil jugar a fer-se el novaiorquí sense mullar-se, però la partida ha començat i no la puc deixar a mitges. Així doncs, un cop estic segur que el meu paraigües de Chicago s'ha fugat fent autostop per les autopistes de l'oblit, toca anorac i caputxa.

Surto de l'Upper Manhattan i em dirigeixo a descobrir una zona de la ciutat on mai he estat abans: Queens. És un dels cinc grans districtes de New York juntament amb Harlem, Staten Island, Bronx i Manhattan. És aquest un barri de dimensions estratosfèriques, així que em limitaré a fer-ne un tast, a provar només un glopet d'aquest territori on viuen milions de persones i que poques vegades és objecte d'admiració pels turistes que arribem a New York.

El metro em deixa a l'avinguda Roosevelt. Surto de sotaterra amb l'esperança que el cel respecti el meu passeig . De moment, aguanta. De seguida veig la gran cicatriu que atravessa el barri partint-lo per la meitat: una monumental via de ferrocarril metropolità s'eleva vuit metres per sobre el meu cap per permetre el pas dels trens i dels metros que uneixen el barri amb Manhattan, Brooklyn i el Bronx. És, de nou, un tren elevat que absorveix totes les meves mirades. Rovellat, decolorat i oxidat, esgarrapa el barri amb la seva música metàl·lica. La banda sonora de Queens és Heavy Metal.

La primera impressió, més enllà de la potència del tren elevat, és que em trobo en un maremàgnum de colors i d'olors, una assemblea interina de les nacions unides reunida a corre-cuita, una abigarrada barreja de races i religions. Àrabs, pakistanís, afghans, mexicans, indús i nicaragüencs es barregen sense possibilitat de desgranar-los ni de separar-los. A mesura que avanço pel carrer, però, aquell trosset de Queens va perdent la seva multiculturalitat i va especialitzant-se, adquirint immediatament una autèntica i ben estructurada personalitat indú: la little India apareix aleshores esplèndida, amb els seus comerços, la seva gent i la seva música. Turbants, estores i sintonies de Bollywood s'arrengleren davant dels comerços d'electrònica i de menjar picant. Hi manquen, això sí, les vaques, no autoritzades a caminar pel carrer per la legislació nordamericana. A canvi, el barri permet la presència eclèctica de símbols eminentment nordamericans com els School Bus de color groc, que substitueixen als rumiants com a gurús sagrats dels valors del país: quan un autobús escolar s'atura al mig del carrer, carregant o descarregant quitxalla, tothom té l'obligacio d'aturar-se, de quedar-se quiet, com si dels joc de l'1, 2, 3 pica-paret es tractés, fins que el nen ha baixat de l'autobús i ha creuat el carrer. Quan ha passat el perill, tot torna a moure's, a funcionar, tot s'activa de nou i els sorolls i les músiques i els sons que també s'havien quedat muts, tornen a sonar al ritme del safareig imparable del barri.

Camino una bona estona per la petita India de Queens fins que el subcontinent comença a diluir-se, tornant el barri, per uns moments, a adquirir tonalitats de zona internacional controlada per cascos blaus. Aquesta plurinacionalitat però, sucumbeix davant la força i la contundència del barri llatinoamericà que creix de seguida davant meu. Comerços, restaurants i botigues, gestories, bugaderies i diaris, tots parlen un espanyol amb accent de les amèriques, dominant entre totes la dolça pronuncia dels equatorians, autèntics reis de la zona. Hi destaca al centre del barri un gran Buffet d'advocats que tramita, entre d'altres, divorcis exprés a Quito sense la signatura del cònjuge: és un negoci que sembla que funciona -a jutjar per les dimensions del local i pel nombre de gent treballant-hi-, esdevenint un símbol de la nova vida que aquests immigrants vinguts del sud troben a la Gran Ciutat: tant ells com elles surten a empentes i rodolons d'un Equador empobrit, deixant marit o muller i possiblement criatures; un cop arribats, la Gran Ciutat els devora, se'ls menja i els transforma en novaiorquins que inicien una nova vida, tancant la porta al seu passat i als seus origens.

Camino més de tres hores per Queens, descobrint noves nacionalitats. Aquesta part de la ciutat té molt de moviment i d'escalfor en la zona de les immediacions del metro elevat: les vies del tren són rius que porten la vida amunt i avall, que doten de llum i de color i d'oxigen el barri. Quan t'allunyes d'allà, quan marxes un parell de carrers enllà d'aquell riu de vida, te n'adones com el barri va morint, com un desert abandonat.

Marxo de Queens amb mils colors retinguts a les retines i amb les oïdes plenes de músiques del món, però també del brugit eixordidor de la vida en aquelles contrades: el metro atropella el silenci cada dos minuts amb histèriques demostracions de sons aguts, i els avions que aterren a l'aeroport de La Guàrdia, poques milles al nord, sobrevolen aquell tros del barri amb les rodes preparades per aterrar, provocant terretrèmols d'emocions i de sorolls.

Torno a Manhattan i descanso en el meu oasis de silenci en que, de cop, s'ha convertit el meu bulliciós hostel. Ja se sap, tot és qüestió de comparar les coses per saber exactament quin és el seu valor i el seu sabor.

Dia 124: New York

2009-10-30T01:57:00.002+01:00

Continuant amb la mania de voler emular la vida diària i habitual dels habitants de la gran City, avui dilluns m'he llevat, m'he vestit i he baixat al cafè de la cantonada.

- Mestre, un tallat! - he cridat (traducció lliure).

Amb el cafè a les mans m'he assegut en un tamboret, he agafat el New York Daily (l'AVUI encara no havia arribat) i mentre devorava una muffin gegant, he repassat els resultats esportius del cap de setmana: els New York Yankees estan a punt de classificar-se per la final del campionat de Baseball i els Minnesssota Vikings, el meu equip preferit juntament amb els Denver Broncos a la NFL, han perdut el seu primer partit.

Un cop doblegada la resistència de la magdalena hiperbòlica, faig el mateix amb el diari i surto de l'establiment a fruir d'un dia de sol esplèndid a la ciutat. Abans però, agafo la motxilla i canvio de hostel: només dos carrers més amunt està el Hostel Internacional de la Joventut, on també accepten funcionaris en excedència camí dels quaranta. Allà m'hi estaré fins dissabte, dormint entre estranys també.

Des del carrer 103rd vaig caminant amb parsimònia de jubilat cap al sud, a través de tot Manhattan. Creuo tot el Central Park donant una volta sencera pel seu Gran Llac, esquivant desenes de persones fent jogging: el parc està absolutament ocupat per aquests extranys atletes que corren enganxats a uns auriculars sense més intenció que suar la cansalada. N'hi ha molts. Moltíssims. M'entren ganes de començar a corre a mi també...

Vaig descendent per Manhattan, arribo al final de Central Park, passo per davant del MOMA, giro cap a l'Est per veure de prop la seu de l'ONU i segueixo avall passant per Chinatown i arribant al City Hall. Un cop allà me n'adono que he superat amb escreix els 100 carrers caminats des de la 103. Des d'allà surt disparat cap a l'Est el pont de Brooklyn, aquesta joia de l'arquitectura de finals del XIX que uneix Manhattan amb l'antiga ciutat independent de Brooklyn, avui en dia un dels 5 grans districtes de New York. Tot i que ahir ja el vaig creuar, ara ho torno a fer aprofitant la precisosa intensitat de la llum del dia i preveient una caiguda de sol apassionant.

M'hi estic un parell d'hores, al pont, observant la gent, les vistes i el sol com cau i esperant que els llums de la ciutat s'encenguin a poc a poc. La veritat és que és un privilegi poder veure des d'una de les torres del Brooklyn Bridge l'espectacle de New York a aquesta hora del capvespre: a cap altre lloc del món és més esperat el moment en què els llumetes de les cases comencen a il·luminar la ciutat. New York és una ciutat esplèncida a la llum del dia...però quan es fa fosc la seva espectacularitat es multiplica per cent.

El cel vermell tot just darrere la diminuta figura de l'Estàtua de la Llibertat, al mig del mar, dóna per acabat el dia i l'inici de la foscor. Quan em canso de tan sublim espectacle, marxo cap al Hostel a sopar i dormir.

Dia 123: New York

2009-10-28T00:35:00.004+01:00

Aquest matí quan m'he llevat, els desconeguts que m'envoltaven han intentat donar-se a conèixer utilitzant frases protocolàries i estandaritzades adaptables a moltes situacions i circumstàncies de la vida: el qui sóc, com em dic, com he arribat fins aquí i quant de temps penso quedar-m'hi serveixen tant per fer-se a conéixer en una habitació d'un hostel, com per trencar el gel en la reunió inaugural d'un simpòsium sobre el sexe dels àngels, per iniciar amb forces una sessió ordinària de l'associació d'alcohòlics anònims o, fins i tot, per fer la presentació ritual dels nous interns de la presó de màxima seguretat d'on-sigui.

Intercanviada aquesta mena de targeta de presentació (que ha de facilitar la tasca d'entendre de seguida com una persona que aparentment conserva totes les seves facultats mentals ha decidit, voluntàriament, passar la nit en una llitera enana envoltada d'estranys), s'ha fet el silenci i s'han organitzat els torns de dutxa. Finalitzada la higiene personal (que ja ha deixat de ser un assumpte personal des de que compartim el mateix cau), he seleccionat d'entre tots els personatges que allà ens reuniem un de força interessant. Esmorzem plegats? li he dit.

I així és com he passat un matí de New York molt interessant amb l'Anisa, una noia de Houston, de pare algerià i mare americana que m'ha ofert una refrescant visió, desconeguda per mi, de la joventut nordamericana: gent que rebutja l'autocomplaença de la Gran Amèrica, que no entén ni comparteix pràcticament cap dels valors i de les contradiccions evidents del seu país, que detesta aquest esperit de competència perpètua en que està instal·lada la seva societat i que es troba lluny, molt lluny, de les seva cultura de masses: en un to pretenciós, però també intel·ligent i innocent (que els seus vint-i-un anys obliguen), l'Anisa m'ha confessat que llegeix Camus i Kafka i que consumeix crispetes amb Antonioni i Truffaut, tolerant només el geni de Woody Allen d'entre els seus. Que voleu que us digui! M'he divertit força amb aquesta noia durant les tres horetes que hem passat plegats. A migdia ha marxat a un psimpòssium relacionat amb els seus estudis artístics, una mena de postgrau relacionat amb la creació de sensacions i d'estats d'ànim jugant amb la llum (i les ombres) i la música. Collons!

A migdia m'he trobat de nou sol com un mussol a Brooklyn i he decidit comprar-me alguna cosa per menjar en un banc tot contemplant l'skyline del Lower Manhattan des de l'altra banda del riu. Calia agafar forces perquè en un parell d'hores tenia cita al Temple del Futbol.

El Nevada Smith és un pub ubicat a la Tercera Avinguda amb la Onzena, a prop d'Union Square, que s'ha especialitzat en el negoci del soccer, el nostre futbol. En un local no excessivament gran hi ha instal·lades 9 pantalles de televisió, una d'elles gegant, on s'emeten en directe i simultàniament tots els partits de futbol importants que es juguen cada setmana a Europa i Sudamèrica. És un autèntic temple erigit en honor a la passió del futbol, i lloc de trobada indispensable a NYC pels bojos per aquest esport. I avui diumenge jugava el Barça i a la pantalla gegant del pub el campió d'Europa guanyava fàcil el primer set (6-1) davant la satisfacció dels culers allí concentrats. I és que en un sol dia he trobat més catalans que en 4 mesos de viatge: el poder de convocatòria del Barça és absolutament impossible d'igualar: allà estàvem dos desenes de catalans, alguns afincats a la Gran Ciutat i d'altres de pas, amb un nexe comú.

Més enllà del partit del Barça, l'ambient del pub és espectacular ja que allà ens hem reunit culers, però també fanàtics de Boca i de River, tifossi milanesos, fans cariocas del Santos, hooligans de l'Arsenal i del Liverpool, i fans del Olimpic de Marseille, entre d'altres, seguint els respectius partits. Ha estat una tarda en què s'han cantat moltíssims gols, tants com els que s'han marcat en els vuit partits que s'emetien en directe. Espectacular.

A les sis de la tarda sortia més content que un gínjol de les profunditats d'un local fosc i ple de fum a la llum brillant del capvespre de New York. El sol encara no havia marxat i la sensació ha estat com sortir del local nocturn un dissabte a la nit i veure que ja és diumenge al matí. Per tractar de mitigar els efectes de l'after hours, he fet una llarga caminada Broadway Street amunt atravessant Union Square i el seu mercat ambulant, l'ombra allargada del Flatiron Building, les cues de davant del Empire State Building, les llums de Times Square i la bonica presència de l'Òpera House de la ciutat. Seixanta carrers després de sortir del Nevada Smith, a l'alçada del carrer 77, he entrat en una llibreria, he buscat el llibre Into the Wild d'en John Krakauer, que narra l'aventura existencial del jove McCandless (citat repitadament en aquest blog) i me l'he comprat, fent-me una mica el pretenciós (o dit d'una altra forma, pretenent saber més anglès del que sé).

El metro m'ha dut al hostel de nou, on els coneguts d'aquest matí ja no hi eren. Torno a dormir entre estranys...però ara McCandless i la seva trista història m'acompanyen.

Dia 122: New York

2009-10-26T14:46:00.002+01:00

Les meves tres primeres nits a New York les passaré en un Motel compartint sala d'estar i habitació amb un munt de gent. Torno a la fórmula de pagar poc i, a canvi, deixar entrar a l'habitació 7 persones més. No us diré que no trobo a faltar la sol·litud de les meves nits de motel, però el que realment enyoro és la mida del llit, aquell King Size on acostumava a dormir i que ara s'ha convertit en un llit on pot dormir -mig arronsat- qualsevol dels set nans que la Blancaneus va seduir al mig del bosc. Però no hi ha queixes ni malentesos: jo sóc la meva pròpia agència de viatges i jo decideixo on dormo i amb quanta gent vull muntar la festa del pijama.

Així que m'he llevat a New York acompanyat de set estranys.
Dutxa ràpida i paraigües preparat per sortir a donar un tomb per la ciutat: s'anuncien pluges.

La primera passejada per la Gran Ciutat ha estat una pretenciosa declaració d'intencions. He sortit del motel, ubicat en l'Upper Manhattan (101 st.) i he caminat un parell d'hores pel South Harlem, sense més intenció que perdre'm una mica i tractar de viure la ciutat donant una volta pels seus barris menys turístics. La pluja anava i venia amb poca intensitat i he pogut gaudir de la sensació d'estar a New York sense pressa i sense necessitat d'anar arreu per veure i fotografiar la ciutat sencera.

Cap a la una del migdia he tornat al món real i he decidit agafar el metro i començar pel començament. He anat cap al Lower Manhattan i m'he plantat a la City Hall Square per observar els vestigis imaginaris d'un dels primers molins de vent que els holandesos van instal·lar allà mateix, símbol del neixament de la ciutat. Van ser els holandesos els primers en instal·lar, l'any 1625, un port comercial a l'actual New York, que va néixer amb el nom de New Amsterdam.: la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va fletar una gran expedició per trobar una via -direcció oest- que arribés a les Índies asiàtiques, riques en matèries primeres, espècies i nous productes. La història explica que aquests mariners holandesos van ensopegar amb el nord del continent americà (més de cent anys després de la desoberta de Cristòfor Colom) i allà van instal·lar una de les seus de la Companyia Holandesa de les Índies (ara ja sí) Occidentals. Quaranta anys després l'armada anglesa va derrotar els holandesos i va conquerir la ciutat, rebatejant-la en honor al Duc de York. Per cert, el molí de vent ja no hi és però si roman encara a la ciutat un dels productes estrella elaborats gràcies a la farina del molí holandès: les cookies, paraula que deriva directament del mot holandés Koljees, que designa aquests dolços fets amb farina i sucre.

Un cop vist el lloc on va néixer la ciutat, m'acosto a l'indret on va néixer el país. A tocar de la seu financera del carrer del Mur (Wall Street) s'aixeca un edifici imponent de posat neoclàssic, amb columnes dòriques i frontal triangular. Davant de les majestuoses escales està immortalitzat en bronze George Washington, commemorant la seva presa de posesseió com el primer dels presidents de la nova nació l'any 1776, any en què New York era la capital del país. Va ser en aquelles escales on Mr. Washington va jurar el càrrec donant el tret de sortida al que ells anomenen la democràcia americana.

La pluja s'ha cansat de jugar a la puta i la Ramoneta amb els núvols i cap a les tres de la tarda cau un diluvi. A mi m'enganxa pujant des del Lower Manhattan pel barri del Soho. Allà em paro a dinar en una terrasseta protegida, veient com plou. I sense res més a fer deixo passar la tarda mirant com s'inunda la ciutat i cau el sol.

Desrprés del dinar-berenar, marxo cap al Hostel i hi passo les darreres hores del dia mentre se sent tronar a fora. Envoltat d'estranys he començat el dia, envoltat d'estranys l'acabo. I semblarà estrany, però em trobo com a casa. I think I like this city.

"I think I like this city.
I can’t believe I’m here and that I don’t fear tomorrow anymore.
If this is not called happiness and don’t know what it is.

I smell a good time in my life.
If this is not called happiness and don’t know what it is.

I used to say I don’t believe in this.
Now it’s as obvious as a kiss.
I know what I’ve been waiting for
and I am glad I’ve done my time
I think I like this city.
I think I like this city"

City - Billie The Vision and The Dancers

40 dies - 40 fotos

2009-10-25T03:56:00.002+01:00

Per celebrar l'arribada a la ciutat dels Gratacels he publicat quaranta fotos del viatge de Seattle a New York.

Són fotos que s'addiuen amb la naturalesa del viatge: un trajecte on the road durant el qual m'he creuat amb persones, animals, carreteres i paisatges que m'han impactat. Aquí en teniu una mostra.

Espero que us agradin:
http://www.facebook.com/album.php?aid=2041964&id=1172452842&ref=mf

Dia 121: Nantic (Connecticut) - New York City (New York)

2009-10-25T02:28:00.002+02:00

New York!
No cal dir res més. New York, la ciutat. New York, l'objectiu. A les 13.39 del meu 121è dia de viatge, pràcticament quatre mesos després de sortir de casa, he trepitjat el port més famós del món, la ciutat més coneguda del planeta.

El viatge des de Seattle a New York, creuant els Estats Units d'Amèrica en cotxe, era un somni i ara és ja un record, una història, una experiència. El viatge ha estat un autèntic plaer.

Més enllà de les experiències inesborrables, divertides, estrambòtiques, surrealistes, emocionants, inventades i imaginàries que ja han estat explicades en les entrades diàries d'aquest blog, les fredes dades estadístiques ofereixen aquests resultat:
41 dies de viatge.
13.475 km.
29 cops he repostat benzina.
1 cèrvol atropellat.
37 motels on he dormit.
25 Estats trepitjats: Washington, Idaho, Montana, Wyoming, Utah, Nevada, Arizona, Colorado, New Mexico, Texas, Oklahoma, Kansas, Missouri, Illinois, Indiana, Ohio, Pennsylvania, New Hampshire, Vermon, Maine, Massachusetts, Rhode Island, Connecticut, New Jersey i New York. La meitat dels Estats Units d'Amèrica! Ara queda l'altra meitat!

L'entrada a la ciutat de New York ha estat espectacular. Venint des del nord he creuat el canal Amsterdam fins a l'Upper Manhattan i des d'allà he trigat més d'una hora i mitja en arribar a l'extrem sud de Manhattan, al Battery Park, on havia de retornar el cotxe. He atravessat tot Manhattan en cotxe, entre desenes i desenes de taxis grocs, esquivant centenars de peatons creuant en vermell, suportant milers de claxons i gaudint de les llums, dels sorolls i del xivarri de la Gran Ciutat: una experiència estressant! Ja era hora! (feia 121 dies que no experimentava aquesta sensació: waw!).

He aparcat el cotxe, he retornat les claus i li he fet una abraçada molt sentida. Hem plorat una mica tots dos i ens hem dit adéu. Ha estat una estreta relació la que hem tingut, curta però intensa: t'has portat com un autèntic tanc, xaval.

Ha estat deixar el cotxe i apoderar-se de mi un estat d'eufòria incontrolat i incontrolable. Cada cèl·lula del meu cos celebrava a la seva manera el fet d'haver complert amb èxit un nova etapa en aquest viatge cap a l'Est...que cada cop està més a prop de donar la volta sencera i tornar a casa per l'Oest. I aquest maremàgnum de celebracions ha estat un còctel explosiu que m'ha fet caminar sense rumb per la ciutat dels gratacels, a poc a poc, mirant la gent, els carrers, les botigues, els turistes i les cases. Passejant, respirant, mirant. Vivint la ciutat de New York, per fi.

Dia 120: Cape Cod (Massachusetts) - Nantic (Connecticut)

2009-10-24T01:32:00.006+02:00

He dormit pla després de les moltes hores de caminar per la platja. Ha estat un son plàcid. No he tingut tampoc malsons relacionats amb l'incident del vespre, quan tornava del Far. No us el vaig explicar?

Era fosc i això feia que els reflexos blaus, vermells i blancs de les sirenes dels cotxes de policia es veiessin des de molt i molt lluny, il·luminant la nit. Tres cotxes patrulla havien acudit a la zona sota el codi JR-4: Assassinat. Quan jo vaig arribar al lloc dels fets, ja havien acordonat la zona amb una cinta groga florescent que deia POLICE repetidament. Dos policies estaven drets davant del cos extès al mig de la carretera, tapat amb una manta. Un altre policia l'examinava, retirant la manta per un instant i tornant-lo a tapar de seguida. Els altres tres policies formaven un mig cercle comentant la jugada i bebent cafès calents. La carretera estava tallada en els dos sentits i només ens permetien als cotxes passar d'un en un, molt a poc a poc, per la vorada de la dreta. L'embús era espectacular. De seguida es van sentir més sirenes i als dos minuts va arribar un altre cotxe, amb una sirena vermella, conduït per un home d'uns quartanta cinc anys, sense afeitar, vestit amb una gavardina grisa i fumant un malboro sempre a punt d'apagar-se: l'inspector McConelly va aparcar al costat dels cotxes patrulla i va sortir del cotxe caminant amb persimònia, com si estigués avessat a aquestes situacions. Va ensenyar la placa i el policia que l'esperava saludant-lo protocolàriament va aixecar la cinta groga. L'inspector va arribar fins al lloc on estava extès el cos al mig de la carretera, encara calent.
- Són uns desalmats - va dir amb la veu molt ronca, com a única valoració del cas.
- Sí, inspector, uns autèntics desalmats - va confirmar el policia, obedientment.

Pràcticament no vaig poder veure ni sentir res més perquè, tot i anar molt a poc a poc, la cua de cotxes s'anava movent i jo ja estava lluny quan va arribar l'ambulància. Suposo que l'inspector estudiarà el cas amb moltes ganes, li dedicarà moltes hores i consumirà molt de cafè llegint informes i analitzant les proves, farà investigacions i trobarà una foto de la carretera feta per un satèl·lit japonès que, un cop augmentada amb un processador molt potent li donarà pistes de l'aspecte de l'assassí, tot i que un píxel molt gros li tapa la cara i només se li veu la cicatriu a la cama esquerra, i després de tot això, segur que la filla de l'inspector, una adorable criatura de vuit anys, li demanarà que agafi els dolents i ell la taparà amb el llençol i i li dirà no pateixis filla meva que es farà justícia i viuràs en un món just i segur quan siguis gran i i li farà un petó al front quan ella ja s'ha adormit i tancarà la porta en silenci i se la mirarà de lluny amb una mirada trista i plena d'àmor i sortirà al menjador, i la dona, que l'estarà esperant, li dirà, que no véns a domir, honey, i ell dirà, no, he de treballar, i després, suposo que interrogarà a un negre amb antecedents, que tothom diu que és l'assassí però ell sabrà que no ho és, per la forma que té d'agafar el llapis, per la manera que té de pronunciar la "s" i perquè l'assassí, segons la foto del satèl·lit no era negre; i l'inspector anirà descobrint que aquests assumpte té ramificacions amb la màfia xinesa que transporta immigranst il·legals a Cape Cod per treballar de rentaplats en els McDonalds i que hi ha un congressista molt important embolicat, i la cosa es complicarà i el seu company de patrulla caurà ferit i perdrà una cama i ell li dirà a l'hospital que trobarà l'assassí, i aleshores, suposo, que els d'asuntos internos es fotran pel mig, perquè en McConelly ha passat una mala temporada i l'han enganxat jugant i bebent més del compte en un casino de Las Vegas i a més va tenir també un assumpte tèrbol amb una cambrera de Tenesse menor d'edat, però això era quan encara no coneixia la seva dona, i tot això li explicarà al seu cap mentre aquest li demana la placa i la pistola perquè no li queda més remei, que sap que és un bon policia, però és que l'Alcalde està molt disgustat amb tot l'embolic, i al final suposo que en McConelly ho descobrirà tot ell sol però amb molt de patiment i moltes hòsties i se sabrà per fi qui collons va atropellar el cèrvol deixant-lo al mig de la carretera, mort i desfigurat, pobret.

Així que, després de descansar tant, he marxat del motel amb ganes de fer un parell d'excursions pel Cape Cod abans de, definitivament, abandonar la zona.

He anat fins al Far de Cape Cod i he fet alguna foto. El far està palplantat a 40 metres de la línia de la costa, retirat cap a l'interior. Fa vint anys els van desmuntar i muntar de nou lluny del mar perquè l'efecte erosionador de l'aigua havia foradat els penyasegats sobre el qual s'aguantava i hi havia perill de caure. Allà està, trist i abandonat, com un comptable de banc jubilat, donant de menjar els coloms; com una prostituta entrada en anys a qui ja només permeten tocar les tecles de la caixa enregistradora.

Fins al migdia encara he tingut temps de fer una visita a un indret que, si voleu que us digui la veritat, m'ha decepcionat una mica. En el boucher en espanyol que vaig recollir al Visitor Center deia que al nord est del Cape Cod hi creixien els autèntics i únics "Cerdos Blancos Atlánticos". Vaig suposar que era una variant albina del porc ibèric, una espècie de cosí llunyà de l'enyorat Floquet de Neu. No m'ho vull perdre, vaig pensar de seguida. He fet l'excursió...però ni rastre dels tocinos. Res. Arbres preciosos, caminets bucòlics, dunes salvatges, però cap truja blanqueta pels voltants. En fi.

He fet un darrer passeig per les sorres de la platges de Cape Cod que ha acabat amb un magnífic Fish & Chips en un xiringuito de la carretera. Gran final per uns grans dies al Parc.

A les tres de la tarda he pujat al cotxe i he abandonat el Parc Nacional direcció sud, cap a New York. He conduït tres horetes per una autopista molt plena cap a la Gran Ciutat. He deixat enrere Massachusetts, he entrat i sortir de l'Estat de Rhode Island i he parat, quan s'ha fet fosc, al poble de Nantic, ja a l'Estat de Connecticut. Estic a només dues hores de New York!

Per cert, ja més tranquil, al motel, he tornat a llegir el prospecte dels porquets albins de Cape Cod i ho he entès tot. No deia "Cerdos Atlánticos" si no "Cedros Atlánticos". Uns arbres preciosos, sí seyor.

Dia 119: Cape Cod (Massachusetts)

2009-10-23T04:38:00.004+02:00

Recordo perfectament el primer dia que vaig trobar-me davant d'aquest fenonem natutal extraordinari (no, no estic parlant de Leonor Walting). Recordo que tenia deu o onze anys i que no vaig entendre com podia ser. Aquell estupor, encara em dura avui.

Era la costa Cantàbrica de les espanyes i la platja era gran com disset camps de futbol perquè l'aigua s'havia enretirat per efecte de la marea. La marea.... L'aigua tornarà a pujar i arribarà fins aquí dalt, em deia ma mare. Però com pot ser, mare? preguntava un i un altre cop. Acostumat a les platges del Mediterrani, aquella estranya forma de comportar-se que tenia el mar en aquelles contrades em tenia absolutament al·lucinat. Vaja, que els meus esquemes s'havien trencat del tot.

Avui, que he passat un dia magnífic a Cape Cod, la marea, i la perplexitat que en mi provoca aquest fenomen, ha tornat a ser protagonista.

El dia, batejat com "Operació bacallà" pels meus generals, ha estat un èxit, sobretot degut al sol esplèndid i al cel blau que m'han permès gaudir del parc al cent per cent. L'excursió principal del dia ha consisit en fer una caminata de tres hores i mitja per la Great Island, un sortint de sorra de platja i de dunes desèrtiques que s'extén a l'extrem occidental de la península. Platja, mar, sol i vent i un requitzell d'aus marines en estat salvatge han format part del menú, tot i que el plat principal ha estat, com ja he avançat, la marea, aquella força invisible que mou i remou les aigues dels oceans sense que jo entengui encara com és possible.

A les deu ja estava de camí. Feia calor i el mar estava remogut. Cap a dos de dotze he arribat a l'extrem de la Great Island :un lloc preciós, un paradís de tranquilitat i de pau, envoltat d'aigua de mar i de sorra verge. M'he entretingut dibuixant a la sorra de la platja algunes cares ben lletges i fent algunes fotos. A les dotze ja estava de tornada veient com la marea pujava a poc a poc: les onades suaus arribaven cada cop una mica més a munt i centímetre a centímetre anaven conquerint el seu territori. Però la platja és moooolt gran i ampla i fa un dia radiant i s'està de puta mare i quina pau que hi ha i què bé que s'està i ...collons!, quanta aigua que hi ha allà al davant, no?.

Estava ja bastant a prop de l'aparcament i em mancava només fer el camí que, des del pàrking, mena a la platja. Hi havia aigua en algun tros de camí i m'he quedat observant-la una estona: era aigua viva, caminava, avançava entre les dunes i la sorra, es movia com si tingués molt clar quin era el seu objectiu. Al·lucinant. I el seu objectiu no era un altre que negar d'aigua tot el camí. Uns metres més endavant he descobert, per fi, perquè l'indret on em trobava l'anomenen Great ISLAND. Entre el camí i jo hi havia un mar. I aleshores he tornat a preguntar en veu alta "però com pot ser, mare?".

Òbviament ma mare no estava allà. Si hagués estat -a part de contestar els meus dubtes existencials- m'hagués fotut una més que merescuda bronca per anar per la vida tan despistat, on tens el cap, my friend?

Bé. Tocava actuar. O em mullava o trucava als bombers i pagava la taxa de rescat. Tenia clar que calia moure's ràpid perquè cada segon significava un milímetre cúbic més d'aigua entre mi i la salvació. Tan ràpid he actuat que se m'ha oblidat pensar. Sense descalçar-me he avançat en direcció al camí, deu metres davant meu. Durant un instant he invocat algun passatge bíblic que evités la mullena (ja fos apartant ses aigües del camí o caminant per sobre d'elles), però està clar que després dels comentaris escrits en aquets blog cap angelet ni cap verge immaculada ha mogut un dit per mi. He caminat, doncs, deu metres sota l'aigua (ep!, aigua fins als genolls, tampoc ha estat tan greu!!) i he tocat terra ferma amb alegria i xerinola però amb les meves bambes (noves) i els meus mitjons (vells) amb parada cardio-respiratòria. Pobrets.

La resta del dia ha vingut condicionada per la meva enèssima mullena de peus. Aquest cop, però, tenia una solució ideal per evitar la galipàndria: anar descalç! He organitzat la tarda per fer excursions per les platges properes, on realment es podia caminar sense sabates. Un encert. Ah!, un dubte: conduir descalç està prohibit pel Codi de Circulació?

Les excursions de tarda, amb una caiguda de sol preciosa en forma de mandarina madura, han estat genials. En l'última d'elles m'he acostat fins al Far de Race Point mentre s'anava fent fosc. Centenars de colònies d'ocells s'havien concentrat en manifestació pacífica (que no silenciosa) davant de les costes del far per demanar una millor conciliació entre la vida laboral i familiar, i he gaudit de la seva presència salvatge un cop més. El far estava mig envoltat d'aigua viva que anava i venia, i tenia un aspecte seriós i una mica tèrbol per les brumes del capvespre, com el far de l'Illa Negra de Tintin. He estat temptat d'acostar-m'hi més, però a aquella hora del vespre ja havia après la lliçó i la marea atlàntica no m'ha tornat a engatusar amb el seu misteriós moviment envolvent. Aquesta vegada no.

PD.- Acaba d'informar-me el metge de guàrdia que les bambes han sortit del coma. S'estan recuperant força bé de l'hipotèrmia tot i que no saben si els quedaran seqüeles. Ja seria mala sort haver d'enterrar dos parells de bambes en el mateix viatge.

Dia 118: Seabrook (New Hampshire) - Cape Cod (Massachusetts)

2009-10-23T04:03:00.008+02:00

Ahir al vespre, després de perseguir platges, palancres i pops vaig anar a dormir d'hora. Crec que em convenia descansar. Així doncs, en una horeta vaig aturar el cotxe i vaig instal·lar-me en un motel ubicat a l'Estat de New Hampshire, tot just abans de passar el rètol que et dóna la benvinguda a l'Estat de Massachusetts.

La veritat és que l'experiència al motel ha estat una mica estranya. Ahir, a l'hora d'entrar, pagar i demanar la clau, vaig haver d'anar a buscar al responsable a una de les habitacions del propi motel, on estava instal·lat entre muntanyes de llibres, discos, papers i un ordinador, devorant un plat d'espaguetti napolitana. Mentre s'aixugava els dits plens de salsa de tomàquet en el rebut que estava a punt de donar-me, vaig preguntar-li si tenien connexió a internet (tal com resava el rètol de l'entrada).
- Teníem. Però ara ja no - va contestar mentre es rascava més avall de l'esquena.
- Vaja...com he vist que ho anunciàveu...- vaig dir, mentre meditava denunciar-los per publicitat enganyosa.
- Ells se'l van endur - em va respondre, amb els ulls mig en blanc.
- Perdoni, com diu? - li vaig dir, segur de no haver entès la resposta.
- Ells se'l van endur. Teníem internet fins que un dia....- i aleshores s'acosta, baixa la veu, li noto l'alè del cubata de mitja tarda, i em torna a dir a cau d'orella- ...un dia, ELLS se'l van endur. I ara ja no en tenim.
- D'acord, d'acord -li vaig dir per treure-me'l de sobre.

Vaig marxar cap a l'habitació sense saber qui són Ells, vaig sopar una mica, vaig mirar el partit dels dilluns de la NFL (San Diego Charges - Denver Broncos, amb victòria de l'equip del legendari John Elway), i a dormir.

Aquest matí m'he llevat amb la pregunta al cap. Qui són ells? Encara sense resposta m'he dutxat, he recollit i he agafat la bossa per carregar-la al cotxe, aparcat davant de la porta de l'habitació. Poso la clau al pany i no s'obre. Carai! Miro el cotxe i sí, sí, és el meu. Faig un cop d'ull a dins, al seient del darrere i efectivament veig la gorra de l'exèrcit americà que porto des de que la vaig trobar desorientada i assedegada al mig del desert de Nevada. Però al costat de la gorra....hi ha una nina, de rínxols vermells, de somriure histròinic i vestit blau, que em mira i em seguiex amb la mirada. Collons! Foto un salt cap enrere.

- Tot bé, my friend? - em pregunta l'amo del motel, que en aquell moment surt de l'habitació del costat en pijama i samarreta d'imperi, gratant-se els ous.
- Sí, sí - faig amb veu buida.

Torno a mirar dins del cotxe i la pepa encara està allà, ara al volant i amb el cap girat del tot i somrient-me. Glups! Em frego els ulls, torno a mirar el cotxe platejat que tinc davant dels nassos, miro la matrícula... i me n'adono que és el mateix model i mateix color...però que no és el meu!. El meu està aparcat just al costat, amb una gorra idèntica al seient del darrere, però sense cap nina d'aspecte diabòlic. Carrego el cotxe sense mirar enrere i li torno la clau a l'amo.

- Curiós - diu l'home del pijama, que ara ja porta la part de dalt posada. Fa frescota.- Curiós, ELL tenien el mateix cotxe que tu, my friend. I aquí el van deixar...

Marxo d'allà amb mal cos i a velocitat de creuer.

Agafo carretera cap al sud, entro a l'Estat de Massachusetts i tiro direcció Boston. Com que la carretera és prou maca de seguida em marxen les cabòries del cap. En un parell d'hores veig Boston de lluny, imponent, senyorial, preciós. He decidit no quedar-m'hi a veure la ciutat i passar de llarg per poder aprofitar els darrers dies del lloguer de cotxe i visitar el Cape Cod National Seashore, cent kilòmetres al sud. A Boston, on no necessito el cotxe per res, hi vindré des de Nova York abans de tonar a casa.

El Cape Code National Seashore és un parc nacional ubicat en un xiribec de terra de 100 km. de llargària que surt geogràficament disparat cap al nord est des de la costa Atlàntica. És un sortint espectacular, prim, punxegut i empinat. Definitivament aquesta part de la costa de Massachusetts és mascle.

Arribo a la reserva natural a prop de les dues de la tarda i localitzo un motel al poble d'Orleans. Es nota que estem fora de temporada perquè hi ha molts establiments tancats i tot es veu una mica apagadot. Però l'espectacle natural no fa vacances, i m'esperen quaranta-vuit hores magnífiques de dunes, platges, mar i fars.

Després de la derrota amb el Rubin Kazan agafo el cotxe per arribar fins a l'extrem del xiribec de terra amb l'objectiu de trobar la calma i l'analgèsic espiritual necessari que aquesta dolorosa circumstància requereix. Trobo aquesta pau en la la contemplació mística de la fauna salvatge, gavines, voltors i altres espècies que sobrevolen les aigües tranquiles de la Race Point Beach. Això són ocells i no els pajarracos del Rubin Kazan!, penso mentre em deixo portar pel ritme de les onades. M'hi estic força estona contemplant la platja i la caiguda de sol. No fa fred. La primera presa de contacte amb la regió ha estat reconfortant.

Tornada a l'hotel i sopar a l'habitació amb una americana rossa i bastant fresca (com m'agraden a mi), originària de Saint Louis. Gràcies a ella dormo com un angelet i m'oblido de la nina d'ulls grossos i somriure esperpèntic i de la derrota de Champions. Gràcies, Budweiser.

Dia 117: Edgecomb (Maine) - Seabrook (New Hampshire)

2009-10-21T02:53:00.009+02:00

Dia cent dissetè: Maine. Estats Units d'Amèrica. Hemisferi Nord.
Dues obres d'art i els ous d'en Bennedict.

Obra núm. 1:
Títol: "Pemaquid Light House -Maine"
Col·lecció: Far(t)s
Any: 2009
Autor: M.W.

Els crítics han dit la seva:

"El far de Pemaquid és el millor far que mai s'ha construït"- Oficina de Turisme de Pemaquid.

"El far de Pemaquid arriba tard" - Robert Sunkboy, descendent dels nàufrags del "Holly Land", baixell enfonsat davant les costes de Pemaquid l'any 1615.

"Far de Pemaquid: Brillant!!" - Titular del becari en pràctiques d'aquest blog.

"El far de Pemaquid és perfecte: és el Far que totes les Faroles voldrien tenir com a gendre" - Family Fa(i)rs.

"Tríplex a primera línia de mar. Ideal per a persones solitàries i fans de l'onanisme. Ens passem pel forro la llei de Costes. No te'l pots perdre!" - Don Piso & Mr. Flat

"El faro es bonito, pero Cristiano Ronaldo más" - Marca

"Que no tinguem fars tan macos a Espanya és culpa de Carod Rovira" - Full espiscopal del diumenge.

"El far de Pemaquid és un exemple d'arquitectura de gòtic tardà. Els seus arvotants, la seva cúpula i els seus vitralls rivalitzen en esplendor amb la Catedral de Lléó. La seva posició estratègica fa que els saxons tinguin difícil reconquerir Amèrica" - Revista de l'Associació de crítics d'art ex-alcoholics (o gaire bé).

"Quan es fa fosc, tot el voltant del far de Pemaquid s'omple de criatures estranyes i violentes. Sort que des de dalt de tot, un paio els dispara amb l'escopeta" - Sanchez Piñol, escriptor de pell freda.

"El far de Pemaquid és blanc i es dibuixa com una negra torre d'escacs quan el contemples a contrallum, amb el mar i el sol al darrere. El seu cos és robust però graciós, dòcil. Té planta i és força fotogènic: davant d'un mar brillant i emmirallat per la força del sol del matí, es manté impertèrrit amb la seva esvelta figura. I és, també, un indret de gran musicalitat: les onades trenquen sota seu i omplen de música les seves parets. És un indret magnífic per posar-se a sommiar i no despertar mai més" M.W. Dichter - "Cartes a Ulrika"

"Obra núm. 2:
Títol: "Platja d'Ogunquit -Maine"
Col·lecció: Bichs & Beachs
Any: 2009
Autor: M.W.

Trobo la platja de Ogunquit de casualitat, sense buscar-la. De fet, buscava una altra cosa. Però després d'haver-la conegut, després d'haver-hi estat, després d'haver passat un parell d'hores amb ella, crec que no hagués pogut viure sense ella. I no és cert, però jo m'ho vull creure i és bo que així sigui. Deu ser veritat que valores molt més allò inesperat, allò que et sorprén, allò que de sobte apareix en el teu camí per voluntat divina de l'Atzar, que no pas allò que esperes irremeiablement i que ja està escrit. Ha estat així en el cas de la platja de Ogunquit: buscava un Far i he trobat una platja on poder a anar a morir mil cops, si cal.

He arribat a les cinc. El sol estava marxant per l'extrem oposat al mar, ja que la platja està orientada cap a l'Est, mirant de cara a la vella Europa, en la distància. A aquella hora, el mar s'havia enretirat a deliberar i havia deixat centenars no, milers de metres de sorra mullada i despullada a l'intempèrie. La marea baixa era tan brutalment baixa que la platja caminava nua per s'horabaixa, amb els cabells al vent i els ulls brillants.

I davant d'aquell espectacle, d'aquella venus formidable amb cos de lluna nova mostrant tots els seus encants, no m'hi he pogut resistir. Així que m'he llençat a perseguir aquella platja vestida només amb el vel de la tarda, transaparent, provocador, insinuant. He caminat de pressa per tractar d'arribar al seu costat i xiuxejar-li a l'orella paraules inventades, mentides precioses, veritats de castells de sorra. He volgut corre darrere d'ella però, castigat per deus invisibles, pacients i omnipresents, m'enfonsava un i altre cop sense remei en forats d'aigua plens de coscles de petxines, d'algues vermelles i de peixos de ciutat.

Quan he estat prou a prop, però encara lluny, li he intentat fotre mà. He intentat tocar aquell miratge, aquell mirall reflectit en la sorra per un sol decadent i horitzontal...però en aquell mateix instant s'ha esvaït, com un núvol de boira de sucre, com un somni que mai s'ha de complir. He seguit caminant, resignat, saludant a pops abraçats a botelles plenes de missatges mai llegits, esquivant carpes daurades tornant d'un dia de circ, perseguint gavines de vol ras i curt, petxines de closques egocèntriques i ondulants, palancres grans com taurons. El somni s'havia esvaït ja. El sol havia marxat. El mirall s'havia trencat en mil bocins. La platja se n'havia anat a dormir.

El mar estava tan lluny que mai he somniat en arribar-hi. La platja era infinita, inabastable, com un desert ple d'escuma morta, de petjades de l'oblit, de poemes arrancats. He alçat la mirada i m'he vist a mi mateix dins del mar. Deu mil metres em separaven de l'aigua encara. Deu mil metres lluny de la costa estant. I de sobte i només per un instant, abans que la foscor absoluta es fés càrrec de la situació, el miratge s'ha fet realitat. Estic dins mar, completament sec.

He de deixar de fumar. I el tabac, també.

(Al matí, el Far de Pemaquid. A la tarda, la platja d'Ogunquit. I entre un i l'altre, he parat a un restaurant de carretera a Wells -Maine- i m'he demanat el plat estrella "Bennedict Eggs": ous al plat rebossat de formatge suís amb unes patatones fregides "Cuthand". Increïblement bons. Els ous d'en Bennedict han fet que el dia fos rodó. Com els donuts).

Dia 116: Ellsworth - Edgecomb (Maine)

2009-10-21T02:34:00.002+02:00

L'home del temps havia promès temperatures frescotes i pluja per aquest diumenge d'octubre. El dia es lleva ennuvolat, però encara no vol ploure. Així que aprofito per passar revista a totes les meves pertenències i abandonar el motel d'Ellesworth, a les portes de l'Acadia National Park, per començar avui mateix el descens cap al sud direcció Boston i New York, al llarg de la costa.

Marxo del motel, però encara aprofito mig dia més al Parc fent una excursió de dues hores fins a un pic elevat sobre un dels nombrosos llacs que ofereix aquest Parc. El sol no llueix, el cel és gris i l'ambient es va carregant de raons per ploure. Des de dalt de la muntanya s'observa l'Oceà Atlàntic confondre's amb els llacs, i els llacs confondre's amb els illots grisos, com cetacis hivernats, que estan anclats davant les costes, i aquests, a la vegada, confondre's amb l'oceà immòbil, quiet, gris. Trenca aquest cercle monocromàtic la vegetació groga i vermella de la tardor. Des de dalt estant, respiro ben fort i m'emporto un trosset del Parc cap a casa, arxivat en el disc dur. Ha valgut la pena venir fins aquí.

Tot sortint, faig una volta per la part de l'Illa que encara no conec, m'acosto fins al far de Bar Harbour i, ara sí, enfilo la carretera cap al sud. Paro a dinar una pizza en un restaurant de carretera i quan surto, comença a ploure.

Són les tres de la tarda i plou lleugerament. A un quart de quatre, plou amb ganes. A dos quarts, plou amb ràbia. A les cinc, el diluvi. Des del cotxe estant m'ho miro amb certa tranquilitat. Els neteja-parabrises van com bojos, indecisos, primer cap a un costat i després cap a l'altre. La tempertaura exterior és de 4 graus. Vaig passant pobles adormits, arranglerats sobre la línia de la costa de Maine, formant tristos ports de diumenge farcits de gavines. Tot i que la visibilitat no és molt bona, aprecio que són poblets molt ben parits, amb classe diria jo, plens de casetes de fusta blanca i blava i amb esglésies de campanars blanquinosos punxeguts com agulles i carrers plens de llumetes i de botigues.

Són quarts de sis i comença a fer-se fosc. Plou moltíssim. La temperatura és de dos graus. Al fons apareixen unes llums vermelles anunciant un motel al mig del no res, tot just on comença el terme municipal d'Edgecomb, encara a Maine. Paro, surto del cotxe i pregunto el preu. No em convenç, però entre la rebaixa que em fa, el fred que fot i la que està queient, decideixo quedar-me. A la tele que hi ha a la recepció retransmeten un partit de football americà sota una intensa nevada. On juguen? li pregunto al paio del motel. A Massachusetts. Això no està massa lluny d'aquí, oi?. No, força a prop, em respon amb la mirada perduda. Força a prop, my friend.

Vaig cap a l'habitació, dutxa calenteta i sessió de taller d'escriptura. Mentre escric unes notes, paro l'orella: a fora ja no se sent ploure: haurà parat? Trec el cap per la finestra i aleshores me n'adono que està tot nevat i que la neu cobreix bona part del cotxe aparcat a fora i pinta de blanc el pati del motel: neu d'octubre, neu cerimoniosa, neu de pessebre congelat. Em quedo absolutament enganxat a l'espectacle de la nevada, com un nen davant d'una desfilada de Reis. La temperatura ha baixat fins els 2 graus negatius. Fa fred. I neva. Yupi!

Dia 115: Ellsworth (Maine)

2009-10-19T02:11:00.006+02:00

Ahir al vespre vaig arribar a la costa de l'Atlàntic i me'n vaig anar a dormir amb un somriure als llavis. He de confessar que aquesta nit he sommiat amb la vida i miracles d'en M.W Dichter: crec que el seu fantasme ha vingut a visitar-me en algun moment de la nit per compartir anècdotes, històries i algunes fotos. Quan m'he llevat, tot estava a lloc...excepte el mirall de l'habitació, que estava girat al revés. Un senyal? No ho sé. En tot cas, no tenia massa temps per perdre ja que l'Acadia National Park m'esperava amb els braços oberts: avui tocava, per fi, anar d'excursió.

M'he dirigit a l'entrada del Parc conduint uns 25 km. des del poble d'Ellsworth, on hi tinc el motel. Quan he arribat, he anat directament al Visitor Center, on els saberuts i poderosos Rangers (Power Rangers), amb el seu impecabe uniforme verd t'esperen amb un somriure immaculat i una got de cafè de l'Starbucks entre les mans per informar-te dels perills i dels plaers del parc. He preguntat per fer una excursió. De seguida el Rangers m'ha dit que no em puc perdre la Cadillac Mountain. D'acord, li he dit. Com hi pujo? Hi ha 4 rutes, la del nord, la del sud, la de l'est i la de l'oest: unes més llargues i suaus, altres més curtes i empinades. It's up to you, my friend. I ha fet un glopet de cafè i ha dit, next, please!.

He sortit d'allà i de seguida he convocat els meus generals a la tenda de campanya d'atrezzo que porto sempre al maleter del cotxe per disposar d'un esceneari ideal per prendre aquest tipus de decisions estratègiques: calia decidir quina ruta era la preferible per atacar l'objectiu amb èxit, ateses les circumstàncies climàtiques, la moral de la tropa, els possibles reforços, les vies de retirada, la infraestructura de l'avituallament, la direcció del vent i l'hora de sortida de la Lluna. He extès el mapa de la zona muntanyosa, gran com una taula de ping pong, i he plantejat la problemàtica amb precisió i exactitud amb l'ajut d'un Power Point que he preparat en un moment. A fora, llunyanes explosions de morter arribaven amb un un so somort i apagat, fent tremolar lleugerament la làmpada que il·luminava el mapa i provocant que petits núvols de polsim s'acumulessin sobre les viseres dels presents.

Ha estat acabar d'exposar la problemàtica i iniciar-se una forta discussió entre l'staff militar convocat, que no penso reproduir per respecte als seguidors d'aquest blog que van acudir a la manifestació de dissabte a Madrid amb els bisbes i l'Aznar (no vull que em montin un sarau similar per haver explicat al blog alguna cosa pujada de to: són gent taaaan sensible...). En resum, que durant una estona llarga s'han sentit i s'han dit paraules gruixudes i fora de to. El més beligerant ha estat el General de Brigada que porta 5 setmanes encarregat de pitjar l'accelerador del cotxe. Es queixa que la seva Divisió és la més castigada de totes, que la moral de la tropa està baixa i, amb un monòleg escrit a mida pels guionistes pel seu lluïment personal -i optar així a l'Oscar al millor secundari-, explica que estan molt cansats, que fa setmanes que no reben cartes d'amor, que el rancho diari és escàs i repetitiu i que no entén com els obliguen a fer tants kilòmetres en cotxe si -remata amb ironia- fa 100 anys que es va inventar una cosa que es diu avió. Això sí, celebra que ni es plantegi ascendir la Cadillac Mountain en automòbil i exigeix pujar-hi per la vessant Oest, la més difícil i complicada, que ens cal una mica d'exercici, collons!.

Les demagogues paraules del dolorit General, múscul de primera, gat vell i excel·lent orador, convencen la resta i, per unanimitat, es decideix atacar per sorpresa la muntanya per la vessant Occidental. Acumulo totes les meves forces a l'inici de l'ascensió a l'Oest de la muntanya, hi dedico les meves millors armes i fins i tot utilitzo recursos extraordinaris (mans, piulets, cordes i un telèfon mòbil sense cobertura) però l'atac és un autèntic fracàs: l'ascensió està plena de paranys de l'enemic (roques mullades que rellisquen, camins plens d'arbres caiguts, pendents del 74%, bidons d'oli bullint llençats des dels merlets de les torres i tot el que us pugueu imaginar). La integritat física de la tropa corre perill: toquen retirada. En el recompte de ferits, dues ungles i un colze rascat. I els dallonses per corbata.

Al final decideixo pujar pel camí normal i en una horeta sóc a dalt. El pic no té més de 400 metres sobre el nivell del mar, però tot i així presenta una bonica vista del Parc Nacional: muntanyes plenes d'arbres, llacs amagats i milers d'illots desperdigats a tocar de la costa, com si fossin balenes adormides esperant millors temps.

El descens el faig amb suavitat i, com encara queden forces, m'arribo fins a la Sand Beach (en homenatge a alguna Sandra, suposo) i m'hi estic una bona estona. Tot i que els americans res ens han d'ensenyar sobre platges i caletes als que venim del Mediterrani, he de confessar que la Sand Beach és una preciositat de platja, pintada per la marea baixa i per les roques negres plenes d'algues. M'hi passo una bona estona. Bufa vent de mar i una colobra, llarga i blanqueta (i espectacular), llegeix intrigues vaticanes amb final inesperat. És el que té estar davant del mar.

El dia acaba quan el sol s'amaga darrere un núvol gran i negre. Em sembla que s'ha enfadat de valent perquè no torna a sortir més. Davant d'aquesta circumstància, els de continuïtat, per no haver de seguir escoltant els crits histèrics del regidor, criden de seguida a la Lluna, que estava acabant-se de maquillar i a mig vestir, perquè surti d'immediat a l'escenari i, amb la seva blanca presència, ens enviï a tots a dormir. Bona nit.

Dia 114: Lancaster (New Hampshire) - Ellsworth (Maine)

2009-10-18T00:46:00.004+02:00

Són les sis de la tarda del 114è dia de viatge i estic davant del Mar.

L'Oceà Atlàntic em contempla, i jo me'l miro amb certa emoció. És pràcticament fosc i la temperatura ha baixat fins als zero graus. El vent bufa arran de mar i fa que la sensació tèrmica sigui d'una gelor extraordinària. Però no noto massa les mossegades del fred. Estic content: he complert un nou objectiu, he arribat a la Costa Est dels Estats Units. Quan vaig sortir de Seattle, a tocar de les aigües del Pacífic, no tenia un altre objectiu que arribar a les costes de l'Oceà Atlàntic creuant tot el país en cotxe, atravessant ciutats, muntanyes, llacs i deserts. I ho fet. Les previsibles vuit setmanes s'han convertit en només cinc, i aquí estic, mirant com les onades vénen i van.

El dia ha estat un passeig militar per les terres de Maine, l'Estat enfilat a dalt de tot a la dreta en el mapa geopolític dels EUA. Més amunt, Canadà. Més a la dreta, el mar: l'oceà. Maine és un cúmul de carreteres de muntanya que moren a la costa Atlàntica formant milers d'entrades i sortides de mar, esquitxades de fars de colors i d'illes solitàries. És, aquest Estat, una de les destinacions turístiques més importants de la costa Est, per l'espectacularitat de la seva costa plena de platges roquelloses i penyasegats altius. Maine també és coneguda mundialment per ser l'Estat on la flamant Jessica Flechter descobreix tots els crims que mai s'han escrit. Un record també per ella.

Torno al motel quan ja és negra nit i dedico uns minuts a escriure aquesta entrada al blog, però les paraules no em surten. Mentre intento trobar la inspiració navegant per Internet, localitzo al google fragments del llibre i de la història de M.W. Dichter, un dels referents de la literatura de viatges del segle XIX. Després de rellegir per sobre alguns dels seus pasatges, en trobo un que és perfecte pel dia d'avui. Les seves paraules seran avui les meves:

"Maine, 17 d'octubre de 1865.

Benvolguda Ulrika,
És blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són toootes salades! Totes! Malaguanyat! Ha estat meravellós, estimada Ulrika. Ja tinc ganes de tornar i explicar-li a l'oncle Gelabert com n'és d'increïble tot això. Per cert, es troba millor, l'oncle, dels seus atacs de gota? I li ho explicaré tot també a Her Rubbenstein, tot i que no m'entendrà: els gats no entenen les paraules! Però també a ell tinc ganes d'explicar-li com és de gegant el mar! No s'ho creurà pas, Her Rubbenstein! Segur que miola i surt corrents a jugar amb la cortina de Madame LeCadillac...

Aquest matí, quan he pujat al carro de Mr. Frankus he notat que em feien mal els genolls, i he pensat: ui! això vol dir que estem molt a prop del mar! Ja saps que els meus genolls protesten cada cop que les pluges del Pacífic amenacen en inundar la nostra ciutat. Per cert, segueix plovent tant per Seattle? Oh!, benvolguda Ulrika, no saps com enyoro les verdes muntanyes que envolten la casa i les brises fredes del matí! Fa tant de temps que vaig marxar! . Avui justament he estat contant les llunes que fa que sóc fora i n'he contat una i mitja gaire bé!. Aquí, aquests anglesots de l'Est conten els dies en setmanes (una setmana, set dies), i segons els seus càlculs, ja en fa cinc, que vaig sortir de casa. Aix, ho recordo com si fos ahir mateix....

Doncs el que et deia. Mr. Frankus anava xiulant mentre fuetajava sense pietat les mules. Ja li he dit més d'un cop que no les tracti tan malament, però ell no em fa cas; són bèsties! em respon amb un accent molt marcat. I quan sembla que no ha de dir res més, ho remata amb la seva frase preferida: a la meva Alsàcia natal, ho fem així,... i així ho seguirem fent a Amèrica!. Ja s'ho trobarà. El fet és que el camí avui era preciós, ple de fulles seques que plovien dels arbres i tot això. Molt diferent dels primers dies! Oh! benvolgua Ulrika, ja t'he explicat tants cops com de difícil va ser creuar les muntanyes dels Glaciars i de Yellowstone! I després el desert, i la salt i el vent i quina calor! I quanta pols. Pensava que em moria. Ara en canvi fa un fred que pela. Viatjo embolicat en una manta de pell d'ovella que em va fer la teva mare abans de marxar: em deixa la cara plena de grans, però escalfa molt. Però t'estava explicant com era avui el camí i quin mal em feien els genolls...

Tot això passava avui, quan de sobte Mr. Frankus ha cridat. M'he espantat. Ell no crida mai si no és per dir, vinga, bèstia! corre més!. Però ara no deia res d'això, ni tans sols cridava a les pobres mules. Deia alguna cosa així com Verge Santa! o alguna cosa semblant. Però no resava, no, era que cridava i que estava excitat i que el primer que li ha sortit és Verge Santa!. Què passa? li he preguntat. I és aleshores quan jo mateix ho he vist. L'Oceà Atlàntic!! Sí, Ulrika; he arribat al mar: és blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són tooootes salades! Totes! Malaguanyat!."

(Fragment del capítol "Maine: El Mar és salat" del llibre "Cartes a Ulrika", de M. W. Dichter 1863-1865).

PD.- Pels que vulgueu saber més del personatge, aquí us deixo una petita resenya:

M. W. Dichter va néixer a Güttemberg (Prússia), el 2 de maig de 1841, en el sí d'una família jueva que es guanyava la vida manufacturant plomes, tinters, tinta i tota mena d'estris per a la pujant indústria de la narrativa i la poesia germàniques. L'any 1845, quan el petit M.W. tenia només 4 anys, el negoci patern, heredat generació rere generació, va haver de tancar les portes després dels Fets del Tinter, un desgradable incident que va tenir com a protagonista a la Casa Imperial Prussiana. Segons explica Theodore R. Arbeitloss, biògraf de M.W. Dichter, una partida de tinta en mal estat, que havia estat venuda pels Dichter a la Cancilleria Prussiana, va provocar un incident diplomàtic amb l'Imperi Austrohúngar, històric aliat dels prussians. Explica Arbeitloss que va ser el mateix Emperador qui va acudir personalment a l'establiment familiar dels Dichter i, després de fotre quatre crits, va requerir que tanquessin el local i no l'obrissin mai més. Es desconeix què va passar exactament als Despatxos Reials de la Cancilleria, però sembla ser que la signatura d'un important Tractat Comercial es va haver de posposar perquè la tinta que anaven a utilitzar (comprada a Can Dichter) es transformava en aigua d'arròs només tocar el pergamí.

Aquesta desagradable circumstància va fer que els Dichter abandonessin la ciutat i el país i emigressin a Amèrica, amb una mà davant i l'altra al darrere.

El vaixell que els va dur al Nou Continent va trigar dos mesos en tocar port. I quin port! La Nova Amsterdam, Nova York, brillava com un somni daurat. Però el somni es tornà en malson de seguida, ja que la mare d'en M.W. va emmalaltir només posar els peus a terra i unes febres grogues se la van endur d'aquest món tres setmenes després. El pare i el joveníssim M. W, que estava apunt de fer els 5 anys, van plorar durant tots els dies que va durar el trajecte en tren que els va dur a Saint Louis, la gran capital de Louissiana, a on van acudir en busca d'una oportunitat i d'un futur. Allà el pare va exercir de forner, de torner, de peó i....de poeta. Sí! Her Dichter escribia versos sublims... que provocaven riures d'ignorància entre els companys de feina, la majoria d'ells analfabets que no sabien ni escriure el seu propi nom. Però Her Dichter no defallia, i escrivia i escrivia i escrivia, i quan arribava la nit li llegia tots els seus poemes a son fill. Segons el seu biògraf, en M.W -amb només cinc anys- "ja havia escoltat i après de memòria centenars de poemes i recitava poesia a tort i a dret" (1)

(1) "M.W. Dichter: Biografia d'un viatjant", pàg, 112. Autor: Theodore R. Arbeitloss. 1931 Edicions "Travel & Reisen Gmbh."

I va ser gràcies al joveníssim M. W que els Dichter van poder fer un salt de qualitat en la seva vida i iniciar un nou camí cap a la prosperitat. Un matí plujós de 1846, mentre passejava per les proximitats de l'estació de Saint Louis intentant reclutar gent per la seva expedició cap a l'Oest, Mr. Thomas F. Seattle es va fixar en un nen menut i escanyolit que, tot netejant les sabates dels rics comerciants que anaven i venien per l'estació, recitava poesies i es guanyava les simpaties dels clients i un parell de cèntims extres de propina.

- On has après aquests versos, marrec? - li va preguntar, tocant-li els cabells.
- El meu pare els escriu, senyor. Vol que li netegi les sabates?
- Porta'm a veure el teu pare. Ara mateix.

En Thomas F. Seattle, Alt Comissionat Governamental per a la Colonització del Far West, feia dies que buscava, sense sort, un lletraferit prou desesperat que acceptés ocupar el lloc de Mestre i Oficial de Correus a la nova ciutat que el President James K. Polk li havia encarregat fundar a l'extrem nord occidental del país: els que volien el lloc, no sabien en prou feines ni redactar una carta; i els que sabien escriure dignament, no volien de cap de les maneres emprendre una aventura de tal magnitud que els duria, segurament, a una vida plena de perills i de patiments. El pare de M.W Dichter, en canvi, va acceptar de seguida l'oferiment: si bé era cert que feia mesos que pensava en fugir de l'opressiva ciutat del Mississipi i deixar d'una vegada per totes la duríssima feina de peó, el que realment feia irrefutable l'oferta de Mr. Seattle era que, allà a l'Oest, podria exercir de mestre i ensenyar el gust per l'escriptura als nens i forjar així homes més sabis i més lliures. No s'ho va pensar dos cops i va acceptar.

L'expedició va ser molt dura. El viatge va durar vuit mesos, creuant territoris plens de calamitats i de perills fins arribar a destí. Les malalties, la sed, els violents atacs de les tribus indígenes i la baixa moral de la tropa van provocar moltes baixes. Dels 700 homes i dones que van iniciar la travessia, contant entre ells els 25 soldats assignats pel Govern, només 170 van arribar a l'extrem nord oest del país. Entre ells no es trobava ja en Thomas F. Seattle, ferit mortalment per una fletxa enverinada clavada al mig del cor. En honor seu, els expedicionaris van aixecar una primitiva fortificació que van batejar amb el nom de Seattle, trenta milles a l'est d'on avui brilla la gran capital de l'Estat de Washington. La ciutat es va edificar lluny de l'Oceà Pacífic perquè les terres de la Costa eren inestables i perilloses, segons el geògraf militar de l'expedició, i així, els primers habitants de la vella Seattle no van saber mai que tenien tant i tant a prop de casa el mar. L'Oceà.

El pare de M.W Dichter va exercir de mestre dels tres nens, contant el seu propi fill, que van arribar amb l'expedició i va ser feliç: es va tornar a casar, aquesta vegada amb una dona de complexió forta i galtes rosades originària d'Ambers i van tenir una filla, a qui van batejar amb el nom d'Ulrika en honor a la seva primera dona.

L'any 1861 va esclatar la Guerra Civil a l'Estat de Nord Carolina, a més de 7.000 km. de Seattle. Les notícies van trigar en arribar a la ciutat prop de 2 anys i, a més, van arribar distorsionades i fragmentades. Una guerra? Contra qui? Entre nosaltres? Com diu? Com pot ser? es preguntava la gent. Tot eren preguntes sense resposta. El jove M.W. Dichter, que tenia aleshores dinou anys i treballava a l'Oficina del Sherrif pels matins i a l'Oficina de Correus per les tardes, era la persona del poble a la que tothom acudia per saber més d'un conflicte que, per aquelles contrades, ningú entenia. En M.W Dichter era la persona més erudita de tota la comarca i rebia cada dia desenes de visites de gent de tota mena i condició demanat-li que els escrivís una carta, o que els llegís un telegrama, o simplement, que els donés un consell o que els respongués una pregunta. Quan les preguntes i les interrogacions van començar a versar sobre la Guerra, el jove Dichter, per primer cop, es va adonar que no tenia resposta.

Va ser per aquelles dates que son pare va morir. Tenia ja 43 anys i el cor li va fallar mentre llegia emocionat un pasatge del Macbeth de William Shakespeare. La notícia va trasbalsar molt el noi, unit fortament a son pare. Durant les setmenes següents va tractar de continuar treballant i concentrar-se en la feina, però li era impossible. Al dol per la mort del seu progenitor s'unia aquella sensació nova per ell de no saber donar resposta a les angúnies i als dubtes de la gent. El meu món és massa petit, es deia sovint. Necessito sortir d'aquí per saber més, es repetia. De fet, pràcticament no recordava res del seu llarg viatge des de la Gütemberg natal fins a Seattle i les ànsies per conèixer, saber i aprendre més el cremaven per dins.

Va ser així com, un matí de maig de 1865 va demanar permís al seu oncle, germà de la seva madrastra, per marxar de la ciutat i anar cap a l'Est. L'excusa era poder aportar als ciutadants de Seattle informació fidedigna de la Guerra que estava patint el país, però més enllà d'això, hi havia les ganes immenses de recorre el país de punta a punta, d'aprendre mil i una coses,...i de veure el mar.

M.W. Dichter va atravessar el país en tan sols cinc setmanes, de costa a costa, constituint un registre que trigaria molt en ser superat. Va arribar a New York quan la guerra ja havia acabat. Tot viatjant a llom de qualsevol tipus de vehicle a motor o de tracció animal i atravessant muntanyes, deserts i planícies, escrivia un diari de viatge, fragments del qual es conserven en el llibre esmentat, dedicat a la seva germanastre Ulrika i a la seva mare. És, sens dubte, un dels llibres de capçalera dels viatjants.

I amb el fragment reproduït més a munt, del moment exacte de la seva arribada a les costes de l'Oceà Atlàntic (Maine), faig el meu petit homenatge a aquest autèntic mestre i precursor de l'art de viatjar. Espero que l'hagueu disfrutat com jo ho he fet.

Dia 113: Bennington (Vermont) - Lancaster (New Hampshire)

2009-10-17T03:04:00.002+02:00

La Tardor.
Bennington Town, ciutat bressol d'una de les batalles claus en la Guerra de la Independència, és la tardor. De vegades la realitat supera l'Art, i avui a Bennington, a l'Estat de Vermont, la naturalesa ha preparat un escenari sublim i immillorable per explicar a petits i grans què és la Tardor. Ni les millors pintures impressionistes, ni les fotografies vanguardistes més coloristes, ni les millors simfonies del Romàntic podrien expressar millor com és i què significa la Tardor, aquest estat d'ànim melancòlic i endormiscat que avui es dibuixa davant meu en viu i en directe.

Bennington es lleva amb fred. Fred de veritat. L'aire gelat de les nou del matí, ganivet d'acer afilat, s'enfila per les parets de l'habitació i em desperta. La dutxa calenta no evita que la gelor continuï fent guàrdia a la porta, esperant una nova víctima. Quan surto del motel, guspires de fred em cremen els llavis i un núvol de vaho es dibuixa com un diàleg absurd de TBO. Brrrr! El cotxe arrenca amb empentes i rodolons, tossint després de passar la nit al ras. Surto a la carretera però, enlloc de seguir endavant, faig una passa enrere i paro a gaudir d'aquest poble amb tanta història.

Bennington va ser escenari d'una de les batalles més importants dels americans contra la Colònia. Aquí, el general de Brigada John Starks ha estat immortalitzat per derrotar els anglesos comandant un batalló desentrenat i mal alimentat. Ja sabeu, els mites requereixen d'històries dramàtiques i d'èxits impossibles, i la batalla de Bennington n'és un exemple. Un altíssim monolit commemora l'efemèride amb pompa i festival anual. A part de l'obelisc exagerat, una església antiga i un cementiri on reposen les restes dels heroics soldats que van pagar amb la seva vida la lluita per les llibertats de la nació americana i bla, bla, bla converteix aquest petit poblet de Vermont en una espècie de Roncesvalles nordamericà, indret de perigranació patriotera celebrant una victòria heroica. Què voleu que us digui: acostumats a celebrar derrotes, aquesta parafernàlia victoriosa ens ve una mica gran, als catalans.

Els carrers del poble, el cementiri, el monument de la Victòria, l'església i les avingudes, tot està cobert per una espessa capa de fulles seques caigudes dels arbres gegants que habiten en aquestes contrades. Un estora groga, marronosa, vermella i carbassa ofereix passadissos de glamour de tardor vagis on vagis. La veritat és que el paisatge és una meravella. Ahir al vespre no me'n vaig adonar: era fosc quan vaig entrar a Vermont. Aquest matí però, amb la lluminositat apagada del dia, veig com he deixat enrere definitivament els paisatges neutres de l'Estat de New York per passar a preciosos escenaris de muntanya, que no m'abandonaran fins a que toqui amb les mans les aigües de l'Atlàntic, demà al vespre.

No m'entretinc més i continuo el viatge a través de l'històric Estat de Vermont, senyorial, burgès, antic i de reminiscències britàniques: així ho indiquen els topònims de la zona, tals com Chelsea, Manchester, Westminster, Londonberry, Windsor, Lancaster...Estic trepitjant per fi la vella Amèrica, la mítica Nova Anglaterra, terres de profundes connexions amb la Metròpoli i indrets plens d'històriques batalles per la Independència.

El dia és absolutament deliciós des del cotxe estant. La tardor va queient lentament en forma de fulles d'arbre que despullen el paisatge i vesteixen els camins de càlides vies de colors torrats. Els pobles van abrigant-se amb mantes de tardor i les carbasses disfressen les cases de festa i caliu, a l'espera de la nit de Halloween.

A les cinc de la tarda m'aturo a Lancaster, el primer poble que trobo un cop creuo la frontera de l'Estat de New Hampshire. És un poblet petit amb un riu de muntanya pla i pedregós i poca gent als carrers. Un únic grau centígrad em contempla refredat des del campanar de l'església metodista mentre entro en un motel per reservar habitació. Passaré la nit en aquest agradable motel amb llar de foc i manteta de quadres. Des de l'habitació del motel es divisen les nevades White Mountains: estic al bell mig de les muntanyes de New Hampshire.

Dia 112: Niagara Falls (New York) - Bennigton (Vermont)

2009-10-16T15:12:00.005+02:00

Surto del poble de Niagara Falls ben tard. Ahir, mentre contemplava l'espectacle lluminós de les Cataractes vaig conèixer l'Ela, una polonesa d'uns quaranta anys afincada als Estats Units, i vam sopar plegats compartint sol·litud i menjar asiàtic. El sopar es va allargar conversant de tot i de res. Va ser una vetllada ben curiosa, ja que aquesta dona, de profundes conviccions religioses, contrarestava els meus arguments amb rèpliques catòliques i apostòliques ben argumentades, convertint el sopar en un intercanvi de cops amistosos que va acabar en taules. Si us he de dir la veritat, després de les impactants (i negatives) sensacions que m'havia endut dels mormons de Salt Lake City i dels amics antiabortistes de Rolla (Missouri), ahir em vaig reconciliar una mica amb tot aquest món espiritual escoltant arguments serens, contundents, però gens imperatius a càrrec d'aquesta catòlica senyora. Alabat sia Déu!

Així que el dia s'ha reiniciat tard i el cotxe no ha començat a cremar benzina fins a les onze del matí. Des de Niagara decideixo anar cap a l'Est amb l'objectiu d'arribar a la costa de Maine, al nord de Boston, descartant la visita a Washington DC. Serà potser l'única ciutat que volia veure que, finalment, no veuré.

Faig camí a través de l'Estat de Nova York per l'autopista de peatge que em porta a gran velocitat cap a l'Est. El paisatge ha canviat lleugerament i ha començat a adquirir tons frondosos, amb grans arbrades que anuncien rius i muntanyes, deixant enrere definitivament les zones industrials dels Grans Llacs. A migdia, paro en una àrea de servei per dinar i descansar una mica. Mentre menjo una avorrida amanida i un tros de pizza, un senyor vestit amb un funcional uniforme blau i una cartera groga de Correos y Telegrafos m'interromp de mala manera:
- ¡Firme aquí! -diu imperativament, posant-me un paper davant dels morros.
- Coi! Qui és vostè? - pregunto sorprès.
- Que pesado con las preguntas trascendentales, oiga. Firme el recibí y punto - em respon amb accent d'Albacete i un punt d'impertinència.
- Què ès això? - li pregunto assenyalant el paper que tant insistentment em demana que firmi.
- Correo urgente. ¿No lo ve? Ur-Gen-Te -llegeix silábicament i teatralment. I continua-. ¿Ve cuantos sellos? Pues eso, urgente. ¿Y no es usted el destinatario?
Llegeixo el nom a qui va adreçada la carta i efectivament, és el meu. Assenteixo mecànicament.
- Pues eso. Para Usted. ¿Firma o no?
- Sí, sí. Clar, clar.
La veritat és que tenia indicis de que l'eficiència de Correus havia millorat força des de la liberalització del sector, però no fins aquests extrem. En fi, ja ho veieu, marxes unes setmanes del país i tot canvia!

Obro el sobre. En Xavi, des de casa, m'envia la segona part de la història inacabada de Dents Boniques i la bella Li Sa, la filla del mariner, que em va explicar a Tokyo fa molts i molts dies. Diu així:

"Dents Boniques va continuar viatjant per tot el món conegut i part del desconegut, pensant sempre en Ella. Fruïa del seu viatge, però la seva felicitat ja no era completa. Un dia, mentre resseguia les passes de Marco Polo a la Xina, un vell mercader de vímets va convidar-lo a prendre un te a la seva tenda. Mentre xarrupaven lentament la beguda calenta, en Dents Boniques li va explicar la seva història. El vell xinès l'escoltava amb atenció. Un cop va acabar, el mercader va somriure lacònicament i amb veu greu li va dir:
- Amic forester, què fas aquí assegut? Saps el que vols. De què tens por? De fracassar? De perdre? Què pots perdre, si res no tens? Tens un somni? Vés a per ell. Fa molt i molts anys els homes lluitaven pels seus somnis fins a perdre, si calia, la seva última gota de sang. Lluitaven fins al final, sense importar-los morir en l'intent. Avui en dia, la gent prefereix que siguin els somnis els que morin. Quina estupidesa, no creus, amic forester? Deixen que els trens passin i no hi pugen, amb l'excusa que aquell comboi s'estimbarà segurament en el primer revolt. Són trens carregats de veritats, i més val deixar-los passar i dir-los adéu des de l'andana, pensen. Si cal, un adéu ben sonat, amb banda de música i pregó. Però no hi pugen. I allà es queden. Morts de por i amb la cara desencaixada i un somriure mentider pintat al rostre. Vols viure per sempre veient passar tots els trens...o vols pujar-hi?. Si tens un somni, perseguiex-lo. Vés-hi. No el deixis. No l'abandonis. Puja al tren de mitjanit, amic foraster. I només així podràs escriure un final feliç pel teu conte de fades.

I en Dents Boniques va assentir, va fer un glop de te, va donar les gràcies a sabi xinès i va sortir de la tenda a llom del seu camell de tres gepes, direcció oest, a la recerca de la bella Li Sa.

Va caminar dies i dies sota fortes tempestes, va suportar calors sufocants i va patir freds gèlids. Va enfrontar-se a bèsties de tres caps, va barallar-se amb serps amb cos de zebra i va lluitar contra exèrcits d'argonautes. Va creuar oceans salvatges, muntanyes gegants i deserts àrids plens de perills. Va sobrevolar grans llacs salats i jungles humides, glaciars antàrtics i rius amples com mars. Va atravessar ciutats fosques plenes de mercats de pedres precioses i d'esclaus. I un matí, esgotat però feliç, va arribar a les costes d'Orient a tocar del port on, un dia molt llunyà, el mariner i la seva filla li havien dit adéu amb els ulls humits.

I allà va esperar l'arribada del veler, i allà va dibuixar pacientment el seu futur. I va tenir forces i caràcter per engatusar tot el poble per organitzar una gran rebuda a pare i filla; i va tenir coratge i cintura per subornar vells funcionaris portuaris de cor fred. I va esperar. Un dia. I un altre. I un altre.

I un jorn de cel clar i vent fred, les veles del baixell van dibuixar-se a l'horitzó.
La bella Li Sa no podia creure el que els seus ulls veien. En Dents Boniques havia tornat i la timidesa que abans es dibuixava en el seu rostre havia desaparegut del tot, i en el seu lloc hi lluïa un posat determinant i segur: el seu somni era davant seu i no estava disposat a deixar-lo escapar. Quan el baixell va tocar port, en Dents Boniques va demanar permís patern per agafar de la mà la princesa Li Sa i endur-se-la ben lluny. I així va ser com tots dos van iniciar una aventura que, a hores d'ara, no ha fet més que començar".

L'ensucrada història em fa reaccionar. L'amanida s'ha pansit davant meu i la cocacola s'ha escalfat. Tant és. Aquests contes moralistes amb final feliç made in Hollywood són perillosos, perquè pots acabar creien-te'ls. Però, en tot cas, és molt millor creure en aquests contes de fades que no pas professar la fe de la incredulitat i de la desidia, i abandonar la cursa quan topes amb el primer obstacle. Content per la feliç parella, continuo el meu camí i el meu viatge amb ànims renovats.

El sol cau. És fosc. L'autopista ha quedat enrere i amb ella la xarxa de motels habituals que ocupen les àrees de descans. Circulo per una carretera fosca direcció Est, esquitxada de pobles molt de tant en tant. Abandono l'Estat de New York i creuo la frontera de Vermont, un petit Estat fronterer amb el Canadà, i comencen a aparèixer, de sobte, lluminosos i caríssims hotelets. Després de voltar molt i de regatejar com si fos al mercat de Calaf pel preu de l'habitació, em quedo en un motel molt cuquetó a un preu elevat. Només entrar a l'habitació, un gran rètol resa: benvingut a Bennington (Vermont), la ciutat bressol de la Revolució Americana de 1776.

Dia 111: Buffalo - Niagara Falls (New York)

2009-10-15T21:37:00.003+02:00

Les Cataractes del Niágara segurament estan en el Top 20 de les atraccions turístiques del planeta. Són el típic lloc on tothom, inclòs jo mateix, es creu en l'obligació d'anar-hi abans de ser traspassat a l'Altre Barri. Segurament són una de les visites obligades quan estàs a l'Est dels Estats Units i un dels llocs preferits per passar les Llunes de Mel americanes, juntament amb Las Vegas i New Orleans.

El dia s'ha aixecat amb cara de son i no s'ha rentat la cara fins a migdia, expulsant-se els núvols de les orelles i deixant pas a un bonic sol de tardor molt ben rebut, tot i la seva escassa capacitat per escalfar l'ambient.

He de confessar que anava a veure les famoses cataractes una mica a veure-les venir. Vaja, que anava preparat a que em decepcionessin, a sortir d'allà dient no hi ha per tant. I aquesta predisposició, i el seu encant natural, han fet que el dia fos brillant i que els salts d'aigua més famosos de Nordamèrica m'hagin agradat força.

El riu Niagara separa, en l'extrem nord est del continent americà, els Estats Units i el Canadà. És un riu fronterer que no hagués superat el test de la història ni de la posteritat si no fos perquè un accident geològic de dimensions esgratosfèriques va provocar que el riu, que viatja tranquil i planer durant moltes milles, de cop es precipiti centenars de metres avall, abans de continuar el seu curs cap a l'Oceà Atlàntic. El dissenyador d'exteriors d'aquelles contrades, segurament subcontractat per una empresa externa contractada pel Suprem Creador de Tot Això, va dibuixar una impossible caiguda aquatica, un sotrac inesperat, que ha esdevingut un espectacle digne de veure: les Cataractes del Niagara!

Després de quedar bocabadat amb la visió dels salts d'aigua des del lloc on, justament, l'aigua decideix tancar el ulls, tapar-se el nas i saltar al buit, considero que ha arribat el moment d'acostar-se encara més a la dramàtica explosió d'aigua del Niagara. Així doncs, decideixo pagar el tícket per pujar a bord del baixell turístic que, cada mitja hora, desafia les forces de la natura i s'acosta molt a prop del lloc on l'aigua cau i explota en deu mil trossets. L'experiència és molt impresionant, demostrant que el turisme de masses no està sempre renyit amb la qualitat: a la proa d'un baixell atestat de turistes ataviats amb rain-coats de plàstic facilitats per l'empresa, viatjo fins al cor de la cascada, a poques desenes de metres de l'epicentre. El vent provocat per la força de l'aigua bufa enfadat per la intromissió il·legítima en terreny sagrat i tracta d'expulsar els intrusos amb ratxes huracanades. A la vegada, milions de gotes d'aigua et reben amb entusisme mentre la multitud emet xiscles i ohs! molt espontanis davant del grandiós espectacle que tenim davant. De seguida el capità fa marxa enrere per no encabritar més encara els deus de l'Aigua, enfeinats com estan en el sacrifici diari de tantes i tantes gotes. Abandonem el santuari havent arribat a l'orgasme espiritual, xops i extasiats.

De nou a terra ferma, decideixo creuar el pont que separa els dos països i presenciar les Niagara Falls des del Canadà. Pujo unes escales, m'apropo a l'entrada del pont i un passadís peatonal t'obre la porta a un nou món. Creuo la frontera caminant, amb les mans a les butxaques i contemplant l'espectacle de les cataractes. És increíble que encara es puguin creuar fronteres polítiques a peu: tinc una sensació de primitiva llibertat que ja s'encarregarà d'esborrar el policia de frontera quan pretengui tornar a entrar als EUA.

Abans, però, disfruto de tres hores al costat canadenc, des d'on es veuen les Cataractes amb millor perspectiva i amb més dramatisme. El passeig construït a la vora dels salts d'aigua, infestat de casinos i hotels, et permet acostar-te moltíssim al lloc on la Gran Cascada cau a una velocitat endimoniada: és impresionant. Des del Canadà pots mirar la cascada a la cara i aguantar-li la mirada uns segons fins que la seva força i el seu poder et domina i et sotmet.

La tornada a peu als Estats Units és accidentada. El funcionari fronterer, armat fins a les dents amb pistola semiautomàtica i prepotència immediata, em dispara centenars de preguntes incapaç d'entendre les meves explicacions. No sap entendre com puc tenir tantes vacances. Li dono el telèfon de la Generalitat i li dic que pregunti pels meus jefes i que ells li ho explicaran, fent un cafè. Sembla que no li fa ni punyetera gràcia la brometa i m'atavala amb més preguntes: quants diners porto a la butxaca, quants dies més m'hi penso quedar al pais, on vaig, d'on surto, on arribo, on i amb qui domo cada nit, i fins i tot la talla de calçotets que porto, el color i la marca. Vol saber també com em pago les vacances sense treballar, i estic a punt de respondre-li una animalada, ...però al final li confesso que des de que m'he afiliat al PP els diners em cauen del cel, you know what I mean, my friend. Es queda més tranquil i, amb un sorneguer good luck, sa senyoria m'autoritza tornar a entrar al seu país. Un plaer i un honor.

Per sort, l'espectacle lluminós de les Cataractes endolça la mala llet i de seguida me n'oblido de tot plegat. La llum natural del dia va minvant i va pintant de diferents foscors les cascades. I quan és fosc del tot, la llum artificial dels potents focus de colors diversos, vermells, verds i blaus, il·lumina els darrers instants del dia omplint de coloraines de plastidecor l'aigua del Niagara mentre cau irremeiablement al buit. Brutal.

Dia 110: Oberlin (Ohio) - Buffalo (New York)

2009-10-15T21:27:00.002+02:00

Dia de pluja. Dia de carretera. Dia de cinc-cents kilòmetres reseguint la frontera natural dels Grans Llacs americans entre els Estats Units i el Canadà. Dia de rodar i rodar sense massa parades, sense massa expectatives, però amb la llibertat d'aturar-me on vulgui, de seguir endavant o de tornar enrere, si cal.

Ohio em va rebre ahir amb un dia gris i s'acomiadarà de mi entre gotes de pluja. Abans, però, faré una curta visita al centre de la seva capital aixecada a la riba del Llac Eire: Cleveland és la típica ciutat industrial del cinturó d'acer de la regió dels Llacs, amb grans zones portuàries i industrials i amb un centre de ciutat funcional, amb grans avingudes i dos o tres edificis que es deixen veure: seus oficials, l'Ajuntament i poca cosa més. El seu principal atractiu turístic és el Rock'n'Roll Hall of Fame, un mega museu on s'explica la història del rock i dels seus mites. Els americans són uns autèntics fans del concepte Hall of Fame i en tenen per tot el país i en honor a les més diverses disciplines: el beisbol, els periodistes, les dones sufragistes, el bàsket, la música country, els presidents de companyies petroleres...i potser fins i tot algun dedicat a l'estupidesa humana. Vés a saber.

Cleveland passat per aigua és menys atractiu encara, així que pujo al cotxe i continuo endavant. La carretera segueix a prop del LLac i a mesura que avanço cap a l'Est es van repetint poblets idèntics, tallats amb el mateix patró avorrit i insípid, com si aquesta gent hagués passat un sarampió comunista unificador i enemic de l'originalitat.

Pensylvania apareix darrere un revolt per celebrar els 10.000 km. conduïts des de Seattle. Pensylvania però, marxarà de seguida, sense temps a assaborir la seva històrica presència. Només 35 km d'aquest gran Estat són fronterers amb els Llacs, així que abans que me n'adoni estic a punt d'abandonar-lo. Abans paro a Eire a dinar, la ciutat de Pensylvania que suca les seves barbes blanques al Llac del mateix nom. El seu important port acull el Museu del Comodoro Perry, el baixell famós per haver atracat -mans enlaire!- al port de Yokohama (Japó) a mitjans del segle XIX exigint l'obertura de relacions comercials amb el país nipó. Jo ho deia jo, que el mondo é rotondo.

El meu objectiu és dormir a prop de Buffalo per demà mateix acostar-me a les Catarates del Niàgara, així que continuo la meva ruta creuant una nova frontera i arribant a mitja tarda a l'Estat de Nova York. Només arribar-hi, la pluja cesa i un sol de mitja tarda s'obre pas entre els núvols. La carretera canvia també el seu caràcter insípid i es va poblant de poblets més sofisticats i camps plens de vinyes: l'Estat de Nova York és un excel·lent productor de vi. Així, conduint entre plantacions enormes de vi, confonc terres i paisatges imaginant-me en la verda Burdeos o en l'apacible Toscana, sens dubte per efecte dels vapors vinícoles de la regió i del cansament acumulat al volant.

Arribo a Buffalo quan ja és fosc. És una ciutat força gran, envoltada d'autopistes, autovies, avingudes de sis carrils, carrers foscos i llums apagades. L'objectiu és trobar un lloc on descansar... però no hi ha manera. Dono voltes i més voltes fins que paro en una benzinera per posar gasolina i preguntar on coi s'han amagat els motels. En l'instant que paro, dos cotxes de policia arriben, envolten el cotxe aparcat davant meu, fant sortir el conductor i l'emmanillen, el registren i li canten els seus drets. Trago saliva. M'adreço a la noia que atén la caixa de la gasolinera i el primer que em diu és alguna cosa així com:
- La nit està molt xunga, noi
- Com diu?
- Que pinten bastos. Vés molt en compte.
- Ah, d'acord.
- No et vull espantar, eh?
- No, no. Clar, clar.
I amb un somriure inofensiu s'acomiada de mi, un cop ha cobrat la benzina.

La por és comunica, es transmet. S'encomana. Des d'aquell moment fins a l'instant en què trobo un motel passaré cinquanta minuts al volant en què tot semblarà més fosc, més sinistre i més perillòs. Exageren? No ho sé pas. Segurament Buffalo a la nit no és un lloc per passejar i gaudir de la brillantor de la lluna plena, però no sé si, definitivament, la por els ha guanyat la partida a tots plegats. Jo, encomanat pel virus, marxo a dormir comprovant sis cops si la porta està ben tancada.