Varsovia és la capital d'un país que ha passat gana i fred, però que ara respira aires de metròpoli senyorial i orgullosa. Un passeig de cinc hores per la capital de Polònia m'ha permès aprofundir en les arrels eslaves i catòliques de la població i en la resta dels seus trets identitaris. Per fer aquesta recerca antropològica ens ha ajudat, sens dubte, la Tyskie, una rossa esplèndida amb un cos espectacular i una mica de gas, nascuda l'any 1629. A través dels seus glops he detectat com d'important ha estat per als varsovians la reconstrucció nacional, arquitectònica i moral que han portat a terme els darrers 60 anys, d'ençà finalitzada la Guerra, detectant gaire bé una obsessió per mostrar i demostrar al món com se n'han sortit de bé.
Punt a part mereix la visita a l'antic Guetto jueu. Ja avanço que no queda pràcticament res del Guetto originari de 1940-1944: passejar per la zona on hi enterraren en vida 145.000 jueus, matant-los de gana, de por i de malalties és ara passejar per una zona mig residencial bastant neutra. Sort en tenim que, gràcies a tres o quatre monolits col·locats estratègicament ens podem fer una idea d'on estem realment. Ara bé, tot i aquesta neutralitat aparent, hi ha indrets del barri jueu que et despullen per dins i et deixen sense alè: especialment impresionant és el monument commoratiu del lloc exacte on els jueus polonesos eren carregats als trens direcció Treblinka: allà hi ha un monument sobri, en forma de porta o de dintell, on el silenci és esgarrifós i els noms de pila gravats en les seves parets, de la A a la Z, et colpegen un i mil cops.
Varsovia també rendeix homenatge constant als herois de l'aixecament armat que la Resistència Polaca dins del Guetto va organitzar entre l'1 d'agost de 1944 i el 7 d'octubre del mateix any. Durant 67 dies van reconquerir mitja ciutat i van sembrar esperança, però la superioritat militar dels nazis i l'abandonament traïdor de l'exèrcit Roig (Stalin es fregava les mans davant d'una Polònia absolutament derrotada i devastada, amb els seus líders morts i enterrats i la seva moral desfeta) va conduir l'aixecament a una derrota segura. Varsòvia hauria d'esperar uns mesos per ser alliberada del foc alemany...per caure a les brases soviètiques.
Varsòvia té una ciutat antiga absolutament esplèndida: l'avinguda Nowy Swiat (Nou Món) desemboca en l'avinguda Krakowskie, senyorial, plena de Palaus i estàtues dels polonesos més famosos: Frederic Chopin i Nicolà Copèrnic, el poeta Mickiewitz, el futbolista Boni Ek i el presentador Toni Soler. Aquests passejos de l'Est, moren a la plaça del Castell Reial, on va viure l'últim Rei de Polònia, Poniatowski, que va ser obligat a abdicar i abandonar el país davant la seva desaparició imminent: corria l'any 1795 i Polònia desapareixia del mapa, i per tant, no era necessari conservar la Monarquia. De la plaça del Castell Reial un carreró et porta a la Plaça del Mercat, l'estampa més famosa de Varsòvia, on moltes rosses, de nom Tyskie, et piquen l'ullet perquè t'asseguis una estona amb elles i enviïs aquest post cap a Occident mentre assaboreixes una bonissima cervesa poloca.
dimarts
dilluns
Dia 5: Berlin - Varsovia
Avui ha estat dia sense presses: esmorzar tranquil a Shöneberg, metro fins a la Hauptbanhoff de Berlin i espera del tren que em portarà un pas mes cap a l'est. Destí: Varsòvia.
Han estat sis hores de tren molt tranquiles: llegir, dinar, escoltar musica i dormitar mentre les tres-centes gammes de verd dels boscos polonesos encenien el mapa dels somnis. El trajecte té una importància històrica brutal: estic fent el mateix recorregut que les tropes de la Wehrmach van fer els darrers dies d'agost de 1939 per envair Polonia en menys de 3 dies i provocar, si es que no ho havien provocat prou, la declaracio de Guerra de Françaa, aliat polonès. Veient, copsant i respirant la tranquila pau que desprenen les verdes extensions de bosc, sembla mentida que, fa exactament 70 anys, aquest recorregut fos el descens als Inferns de Dant del segle XX...
Varsòvia ha arribat a les 18.30 de la tarda d'avui. Una estacio grandiosa que dóna a una placeta immensa, amb l'edifici mes alt de Polònia (el Museu de les Ciencies i les Arts) coronant-ho tot. Com que se m'havia oblidat el petit detall de que els euros no funcionen en aquestes terres, he hagut de canviar diners per primer cop. L'Orient s'acosta.
Un cop al Hostel, el cel s'ha trencat. Ha caigut el diluvi universal i una mica més, i les pedres de gel han entrat, sense pagar, a les habitacions del hotel. Molt espectacular: la pluja polonesa (desconec si aquest terme s'utilitza tambe per descriure practiques mes concuspiscents) té molt mala llet.
El sopar ha estat en un nostalgic àtic del passeig més comercial de la capital, on fotografies i dibuixos recorden la trista historia del país: tres vegades partit i repartit i durant cent vint-i-tres anys desaparegut (del 1795 al 1918), senzillament tragat per les potències imperials veïnes: els amics prusians, els companys rusos i els col·legues austrohúngars. I després de tots aquests calvaris, continuen vius, més que mai, com a país. Una lliçó a aprendre, polacs.
Koniec.
Han estat sis hores de tren molt tranquiles: llegir, dinar, escoltar musica i dormitar mentre les tres-centes gammes de verd dels boscos polonesos encenien el mapa dels somnis. El trajecte té una importància històrica brutal: estic fent el mateix recorregut que les tropes de la Wehrmach van fer els darrers dies d'agost de 1939 per envair Polonia en menys de 3 dies i provocar, si es que no ho havien provocat prou, la declaracio de Guerra de Françaa, aliat polonès. Veient, copsant i respirant la tranquila pau que desprenen les verdes extensions de bosc, sembla mentida que, fa exactament 70 anys, aquest recorregut fos el descens als Inferns de Dant del segle XX...
Varsòvia ha arribat a les 18.30 de la tarda d'avui. Una estacio grandiosa que dóna a una placeta immensa, amb l'edifici mes alt de Polònia (el Museu de les Ciencies i les Arts) coronant-ho tot. Com que se m'havia oblidat el petit detall de que els euros no funcionen en aquestes terres, he hagut de canviar diners per primer cop. L'Orient s'acosta.
Un cop al Hostel, el cel s'ha trencat. Ha caigut el diluvi universal i una mica més, i les pedres de gel han entrat, sense pagar, a les habitacions del hotel. Molt espectacular: la pluja polonesa (desconec si aquest terme s'utilitza tambe per descriure practiques mes concuspiscents) té molt mala llet.
El sopar ha estat en un nostalgic àtic del passeig més comercial de la capital, on fotografies i dibuixos recorden la trista historia del país: tres vegades partit i repartit i durant cent vint-i-tres anys desaparegut (del 1795 al 1918), senzillament tragat per les potències imperials veïnes: els amics prusians, els companys rusos i els col·legues austrohúngars. I després de tots aquests calvaris, continuen vius, més que mai, com a país. Una lliçó a aprendre, polacs.
Koniec.
diumenge
Dia 4: Berlin
El tren nocturn m'ha portat fins a Berlin, tal com estava previst. Durant el trajecte, primer contacte amb aborígens de la zona: dos alemanys! Ell, Helmut; ella, Ulrika. Després de tres dies sense parlar (és el que té viatjar sol), he mantingut la primera conversa llarga, sense presses. S'ha parlat del viatge, de Rússia, de llibres, de la Deutschland Unheit, del perquè viatgem i del perquè d'altres no ho fan. La conversa ha acabat amb les primeres llums del dia i amb l'habitual "ja ens trobarem al facebook". D'acord.
Berlin m'ha rebut amb núvols, per contradir l'esplèndid sol francès: fins i tot amb això volen diferenciar-se dels seus veïns, ara amics, abans enemics. L'exèrcit prussià no ha aturat el comboi, així que l'entrada a la capital del Reich ha estat tranquila.
L'hotel està situat en el Berlin Oest, en el residencial barri de Shöneberg, molt a a prop de l'Ajuntament d'aquest districte berlinès. Un cop dutxat i esmorzat, el que em demanava el cos era anar, de seguida, cap a el Berlin Est. Dit i fet: amb un cop de U-bahn m'he palplantat a l'estació de l'Est (Ost Banhoff) i d'allà he encarat amb ànims estalinistes la magnífica avinguda Karl Marx Allee. Aquest carrer, tan llarg com la Diagonal de Barcelona, creua en direcció Est-Oest el districte de Friederichhais i mor a l'Alexander Platz. Va ser coneguda com el monument més llarg del món, ja que va ser concebuda com un repte arquitectònic. La Deutsche Democratic Republik, sis anys després de néixer com a tal després de la II Guerra Mundial, va programar el disseny, la construcció i l'elevació als altars del Socialisme d'aquesta gran avinguda, per edificar la gran capital del que -volien- havia de ser l'Alemania Unida. Les aspiracions unificadores venien, als inicis dels anys 50, per part de l'stablishment del'Est, que veia com una anomalia històrica (o com un sarampió mal curat) el fet que el país hagués quedat partit i la meitad del seu territori estigués en mans d'Occident. Lluitant contra aquesta anomalia es proposaren edificar la ciutat més bella del món, digne per acollir -de manera immediata, creien- la capital de la Deutschland unida. L'avinguda encara avui impressiona, edificada amb estilisme pansoviètic i disseny de línies fines. Passejar-hi ha estat un plaer que ha durat 90 minuts, llarga com tres-cents camps de futbol. És curiós que, un cop entrada la dècada dels seixanta i aixecat ja el Mur, les ànsies unificadores de l'Alemania socialista van anar minvant fins a desaparèixer: és d'aquesta època el canvi de nom de l'edifici més representatiu de l'Avinguda Karl Marx, el qual va passar de dir-se "Alemania Unificada", a ser batejat amb el contundent i inequívoc nom de "Bukarest".
L'avinguda finalitza en l'esplèndida Alexander Platz, on aquestes setmanes una exposició conmemora els 20 anys de la caiguda del Mur. Després del currywurt en homentge a Herr Richter, cafetó tranquil des d'on escric aquestes lletres.
La tarda ha consistit en passejar per l'Ost Berlin, estones llargues descansant i llegint davant les magnifiques esplanades que hi ha davant de la Dom (catedral) i del Reichstag (Parlament), ullada ràpida a la Brandemburg Tör i tornada cap a l'hotel, amb son de la nit anterior. Gutten Nach.
Berlin m'ha rebut amb núvols, per contradir l'esplèndid sol francès: fins i tot amb això volen diferenciar-se dels seus veïns, ara amics, abans enemics. L'exèrcit prussià no ha aturat el comboi, així que l'entrada a la capital del Reich ha estat tranquila.
L'hotel està situat en el Berlin Oest, en el residencial barri de Shöneberg, molt a a prop de l'Ajuntament d'aquest districte berlinès. Un cop dutxat i esmorzat, el que em demanava el cos era anar, de seguida, cap a el Berlin Est. Dit i fet: amb un cop de U-bahn m'he palplantat a l'estació de l'Est (Ost Banhoff) i d'allà he encarat amb ànims estalinistes la magnífica avinguda Karl Marx Allee. Aquest carrer, tan llarg com la Diagonal de Barcelona, creua en direcció Est-Oest el districte de Friederichhais i mor a l'Alexander Platz. Va ser coneguda com el monument més llarg del món, ja que va ser concebuda com un repte arquitectònic. La Deutsche Democratic Republik, sis anys després de néixer com a tal després de la II Guerra Mundial, va programar el disseny, la construcció i l'elevació als altars del Socialisme d'aquesta gran avinguda, per edificar la gran capital del que -volien- havia de ser l'Alemania Unida. Les aspiracions unificadores venien, als inicis dels anys 50, per part de l'stablishment del'Est, que veia com una anomalia històrica (o com un sarampió mal curat) el fet que el país hagués quedat partit i la meitad del seu territori estigués en mans d'Occident. Lluitant contra aquesta anomalia es proposaren edificar la ciutat més bella del món, digne per acollir -de manera immediata, creien- la capital de la Deutschland unida. L'avinguda encara avui impressiona, edificada amb estilisme pansoviètic i disseny de línies fines. Passejar-hi ha estat un plaer que ha durat 90 minuts, llarga com tres-cents camps de futbol. És curiós que, un cop entrada la dècada dels seixanta i aixecat ja el Mur, les ànsies unificadores de l'Alemania socialista van anar minvant fins a desaparèixer: és d'aquesta època el canvi de nom de l'edifici més representatiu de l'Avinguda Karl Marx, el qual va passar de dir-se "Alemania Unificada", a ser batejat amb el contundent i inequívoc nom de "Bukarest".
L'avinguda finalitza en l'esplèndida Alexander Platz, on aquestes setmanes una exposició conmemora els 20 anys de la caiguda del Mur. Després del currywurt en homentge a Herr Richter, cafetó tranquil des d'on escric aquestes lletres.
La tarda ha consistit en passejar per l'Ost Berlin, estones llargues descansant i llegint davant les magnifiques esplanades que hi ha davant de la Dom (catedral) i del Reichstag (Parlament), ullada ràpida a la Brandemburg Tör i tornada cap a l'hotel, amb son de la nit anterior. Gutten Nach.
dissabte
Dia 3: Paris - Berlin
Darrer dia a París.
Dia per l'esperança. Esperança en saber seguir aprenent. Esperança en continuar sentint-se viu. Esperança per poder seguir descobrint. Quina immensa alegria comprovar com, a només 1.200 km. de casa, en ple cor de la vella Europa, en plena capital de la França lliure, com aquell que diu a l'altra banda dels Pirineus, podem sentir-nos colpejats, sorpresos, vius. Quina felicitat comprovar que no ho sabem tot, que no som aliens a les emocions, al contacte amb la gent. Quin goig saber que no cal viatjar 10.000 km. ni anar a l'altra punta del món perquè et sorprenguin...En els darrers anys ens hem globalitzat de tal manera que creiem saber-ho tot de tothom, pensem que res ens és desconegut, que els reportatges de La 2 són dogmes de coneixement infalibles, que els caps de setmana low cost a Amsterdam, Paris o Berlin ens fan sabis sobre els altres i que ja res ens és ocult. Que ja res té el poder de sorprendre'ns. Quin error. Beneït error.
Ha estat durant un passeig per un barri apartat del nord de París, més enllà de la Gare du Nord, direcció Montmartre. Sota una via de tren de ferro colat, mentre els trens de rodalies retronen sobre el meu caps, un mercat de dissabte al matí reuneix centenars de rostres, milers de veus. Em trobo en un barri de presència massiva musulmana: dones amb el mocador al cap, vells amb túnica sagrada, turbants i xadors. Les parades de menjar (kiwis, pomes, peres, formatge fresc, melons, síndries, cebes, patates, plàtans, cireres gegants, maduixes) es barregen amb les parades de roba, llençols, camises, sabates, calçotets i davantals de cuina. La cridòria és eixordidora: tothom ven la seva ànima al primer pobre diable que intenta obrir-se pas entre la multitud multiètnica i s'atança a la parada. Ulls que et criden per vendre't el seu trosset de món. Boques que et miren oferint-te les seves menges. El tren torna a tronar sobre meu. Un calfred transita per les meves vies mortes, tornant-les a la vida.
(Fragment de "Viatgers naïf", de Marcus Welby. Edicions La Marrana, 2002)
El Paris d'avui ha estat esplèndid: gran caminada des de l'hotel fins a Montmartre, descens fins a la Place d'Europe, rue de Madrid i els jardins magnifics del Parc Monceau, on m'he estirat prenent el sol i la vida i escoltant cançons de casa nostra. Després, caminata fins a l'Arc del Triomf i d'allà al Bois de Bologne. Ha estat un encert: he trobat un parc on famílies, parelles i ànimes solitàries com jo s'asseuen a l'ombra a veure passar els núvols. Arribats al llac, idílica postal de Locus Amenus. Del Bois de Bologne, caminant també, fins a Trocadero per acomiadar-se de la dama de Paris, la Tour Eiffel. Adieu Paris.
A les 20.00 h. agafo el tren a la Gare de l'Est, magnífica estació de tren, mosaics de vies, tràfic de somnis, camins de ferro cap a l'Orient. Derribaré la linia Maginot, conqueriré Alsàcia i Lorena, i penetraré en les terres del III Reich, conca del Rühr, altiplà teutò, amb final a Berlin.
Dia per l'esperança. Esperança en saber seguir aprenent. Esperança en continuar sentint-se viu. Esperança per poder seguir descobrint. Quina immensa alegria comprovar com, a només 1.200 km. de casa, en ple cor de la vella Europa, en plena capital de la França lliure, com aquell que diu a l'altra banda dels Pirineus, podem sentir-nos colpejats, sorpresos, vius. Quina felicitat comprovar que no ho sabem tot, que no som aliens a les emocions, al contacte amb la gent. Quin goig saber que no cal viatjar 10.000 km. ni anar a l'altra punta del món perquè et sorprenguin...En els darrers anys ens hem globalitzat de tal manera que creiem saber-ho tot de tothom, pensem que res ens és desconegut, que els reportatges de La 2 són dogmes de coneixement infalibles, que els caps de setmana low cost a Amsterdam, Paris o Berlin ens fan sabis sobre els altres i que ja res ens és ocult. Que ja res té el poder de sorprendre'ns. Quin error. Beneït error.
Ha estat durant un passeig per un barri apartat del nord de París, més enllà de la Gare du Nord, direcció Montmartre. Sota una via de tren de ferro colat, mentre els trens de rodalies retronen sobre el meu caps, un mercat de dissabte al matí reuneix centenars de rostres, milers de veus. Em trobo en un barri de presència massiva musulmana: dones amb el mocador al cap, vells amb túnica sagrada, turbants i xadors. Les parades de menjar (kiwis, pomes, peres, formatge fresc, melons, síndries, cebes, patates, plàtans, cireres gegants, maduixes) es barregen amb les parades de roba, llençols, camises, sabates, calçotets i davantals de cuina. La cridòria és eixordidora: tothom ven la seva ànima al primer pobre diable que intenta obrir-se pas entre la multitud multiètnica i s'atança a la parada. Ulls que et criden per vendre't el seu trosset de món. Boques que et miren oferint-te les seves menges. El tren torna a tronar sobre meu. Un calfred transita per les meves vies mortes, tornant-les a la vida.
(Fragment de "Viatgers naïf", de Marcus Welby. Edicions La Marrana, 2002)
El Paris d'avui ha estat esplèndid: gran caminada des de l'hotel fins a Montmartre, descens fins a la Place d'Europe, rue de Madrid i els jardins magnifics del Parc Monceau, on m'he estirat prenent el sol i la vida i escoltant cançons de casa nostra. Després, caminata fins a l'Arc del Triomf i d'allà al Bois de Bologne. Ha estat un encert: he trobat un parc on famílies, parelles i ànimes solitàries com jo s'asseuen a l'ombra a veure passar els núvols. Arribats al llac, idílica postal de Locus Amenus. Del Bois de Bologne, caminant també, fins a Trocadero per acomiadar-se de la dama de Paris, la Tour Eiffel. Adieu Paris.
A les 20.00 h. agafo el tren a la Gare de l'Est, magnífica estació de tren, mosaics de vies, tràfic de somnis, camins de ferro cap a l'Orient. Derribaré la linia Maginot, conqueriré Alsàcia i Lorena, i penetraré en les terres del III Reich, conca del Rühr, altiplà teutò, amb final a Berlin.
divendres
Dia 2: Paris
Dia complet a Paris. M'he llevat tard i l'esmorzar l'he fet en una cafeteria del Boulevard Sébastopol, avinguda que creua Paris en direcció nord des de Chatelet fins a la Gare de l'Est. Després del café olé i el croissant, lectura tranquila veient passar els parisencs camí de la feina. El cafè m'ha insuflat ànims i ha estat aleshores quan ha sorgit la juguesca en forma de pregunta estúpida: Paris no deu ser tan gran com diuen, oi?
La juguesca ha estat acceptada, per desgràcia dels meus peus: prohibit agafar el metro. Però Paris és gran, molt gran. Si teniu un mapa a mà veureu com la volteta que va des de Gare de l'Est, en direcció a les agulles del rellotge, passant pel Centre Pompidur, Hotel de Ville, Notre Dame, Boulevard Saint Germain, Boulevard Sant Michele, la Sorbonne, jardins de Luxembourg, rue Bonaparte, Les Invalides, Champs de Mart, Tour Eiffel, Trocadero, Place de l'Etolie-Arc del Triomf, Champs Elysees i Tulleries fins a la Place de la Concorde, és un bon tros: l'he fet amb tranquilitat, parant per menjar i berenar i en menys de 6 hores.
Un cop a la Concorde he agafat el Metro -ara sí- fins a Montmartre, Place du Teatrê i Sacrê Cour. Des d'allà, caminant de nou per la Rue Magenta fins a la Gare de l'Est i l'hotel. Volta circular al Paris monumental.
La nit ha estat també una prova de foc pels meus peus. He anat caminant des de l'hotel fins a la Place de la Republica i he continuat fins a la plaça de la Bastille on hi havia un ambient impressionant. Aquesta plaça combina el classicisme de la columna en honor als revolucionaris de 1789 i 1830 amb un Teatre de l'òpera d'arquitectura ultramoderna. Fascinant. Des d'allà, per baixar el sopar, caminata per la Rue Sant Antoine, barri de Saint Paul, Rue Rivoli, Hotel de Ville, Chatellet i darrer esforç per arribar al pont Neuf primer, i al Pont des Arts després. Tota aquesta zona, i el Pont des Arts en particular, és un monument al botellón: manades de joves en zel consumeixen litres d'alcohol mirant el Senna, amb la tour Eiffel al fons i el majestuós Louvre a un costat: allà pots trobar cent nacionalitats consumint pipes d'agua, ginebra amb tònica, vi blanc, negre i rosat i estovalles de quadros emparquetant les ribes del Senna. Molta diversió. Molts riures tontos. Molta nena mona i molt xicot Lacoste. Molta intrascendència. Ni rastre de Descartes, de Moliere, de Marat. Cap notícia de Zola, Godard o Alain Delon. Cap Zidane, cap Brigitte Bardot. Cap Marcel Proust ni Clemenceau ni Margueritte Dumas.
A manca de qualitat, hi ha quantitat. I diversitat. Paris és un cafarnaum de races.
D'entrada et sembla veure una simbiosi perfecte entre elles, entre negres i blancs, entre àrabs i llatins. Però aquest capvespre dues realitats s'han dibuixat separades a través dels meus ulls: a les escales que condueixen al Temple del Sacrê Cour, un xicot negre amb vestimenta ampla i gorra de beisbol ha agafat prestat el micro del cantautor bobdylanià que ens oferia versions dels Beatles amb swing de reggae, i ha llençat unes quantes diatrives contra el president Sarkozy. No sé que deia, però el to era reivindicatiu i de protesta. Als tres minuts, l'amo del xiringuito (és a dir, el propietari del micròfon), un blanquet amb aires d'actor porno, ha desconnectat el so. Ja en tenia prou: jo mano i tu calles, sembla ser que ha dit. Més tard, anant cap a la Place de la Bastille he passat per la Bourse du Travall, on centenars d'immigrants sense papers estaven estacionats reclamant els seus drets. Tots eren de raça negre, oferint un contrast significatiu amb els convidats a la festa del pijama, tònica schweppes i vinet dolç que hi havia instal·lada sobre els ponts de Paris i al llarg de les ribes del Senna: allí, tots èrem blancs i occidentals.
La juguesca ha estat acceptada, per desgràcia dels meus peus: prohibit agafar el metro. Però Paris és gran, molt gran. Si teniu un mapa a mà veureu com la volteta que va des de Gare de l'Est, en direcció a les agulles del rellotge, passant pel Centre Pompidur, Hotel de Ville, Notre Dame, Boulevard Saint Germain, Boulevard Sant Michele, la Sorbonne, jardins de Luxembourg, rue Bonaparte, Les Invalides, Champs de Mart, Tour Eiffel, Trocadero, Place de l'Etolie-Arc del Triomf, Champs Elysees i Tulleries fins a la Place de la Concorde, és un bon tros: l'he fet amb tranquilitat, parant per menjar i berenar i en menys de 6 hores.
Un cop a la Concorde he agafat el Metro -ara sí- fins a Montmartre, Place du Teatrê i Sacrê Cour. Des d'allà, caminant de nou per la Rue Magenta fins a la Gare de l'Est i l'hotel. Volta circular al Paris monumental.
La nit ha estat també una prova de foc pels meus peus. He anat caminant des de l'hotel fins a la Place de la Republica i he continuat fins a la plaça de la Bastille on hi havia un ambient impressionant. Aquesta plaça combina el classicisme de la columna en honor als revolucionaris de 1789 i 1830 amb un Teatre de l'òpera d'arquitectura ultramoderna. Fascinant. Des d'allà, per baixar el sopar, caminata per la Rue Sant Antoine, barri de Saint Paul, Rue Rivoli, Hotel de Ville, Chatellet i darrer esforç per arribar al pont Neuf primer, i al Pont des Arts després. Tota aquesta zona, i el Pont des Arts en particular, és un monument al botellón: manades de joves en zel consumeixen litres d'alcohol mirant el Senna, amb la tour Eiffel al fons i el majestuós Louvre a un costat: allà pots trobar cent nacionalitats consumint pipes d'agua, ginebra amb tònica, vi blanc, negre i rosat i estovalles de quadros emparquetant les ribes del Senna. Molta diversió. Molts riures tontos. Molta nena mona i molt xicot Lacoste. Molta intrascendència. Ni rastre de Descartes, de Moliere, de Marat. Cap notícia de Zola, Godard o Alain Delon. Cap Zidane, cap Brigitte Bardot. Cap Marcel Proust ni Clemenceau ni Margueritte Dumas.
A manca de qualitat, hi ha quantitat. I diversitat. Paris és un cafarnaum de races.
D'entrada et sembla veure una simbiosi perfecte entre elles, entre negres i blancs, entre àrabs i llatins. Però aquest capvespre dues realitats s'han dibuixat separades a través dels meus ulls: a les escales que condueixen al Temple del Sacrê Cour, un xicot negre amb vestimenta ampla i gorra de beisbol ha agafat prestat el micro del cantautor bobdylanià que ens oferia versions dels Beatles amb swing de reggae, i ha llençat unes quantes diatrives contra el president Sarkozy. No sé que deia, però el to era reivindicatiu i de protesta. Als tres minuts, l'amo del xiringuito (és a dir, el propietari del micròfon), un blanquet amb aires d'actor porno, ha desconnectat el so. Ja en tenia prou: jo mano i tu calles, sembla ser que ha dit. Més tard, anant cap a la Place de la Bastille he passat per la Bourse du Travall, on centenars d'immigrants sense papers estaven estacionats reclamant els seus drets. Tots eren de raça negre, oferint un contrast significatiu amb els convidats a la festa del pijama, tònica schweppes i vinet dolç que hi havia instal·lada sobre els ponts de Paris i al llarg de les ribes del Senna: allí, tots èrem blancs i occidentals.
dijous
Dia 1: Paris
Paris ha estat objecte de milions i milions de poemes, versícles, odes i rapsòdies. Paris ha estat mirall de ciutats, països i nacions senceres. París ha estat capaç d'enamorar músics, arquitectes, funcionaris i dictadors. París ha acollit llegendes i contes mitològics, històries èpiques que només han pogut tenir lloc aquí: la revolució francesa, la declaració dels Drets Humans, la fi de l'Ancient Regim. París ha forjat mites milenaris, com Robespierre o Lluís XVI, però també com Rick de Casablanca, en Rene d'Allô Allô o, més recentment, Giulano Belleti o la mateixa Paris Hilton. Què més es pot dir de París que no s'hagi dit ja?
Jo, modestament, puc aportar la meva visió d'avui, la visió d'un París més enllà de la visita turística.
He arribat a l'estació de metro de Chateau de l'Eau en menys de 20 minuts, on tinc l'hotel. Aquesta parada està molt a prop de la Gare de l'Est i de la Gare du Nord. Ens trobem en el districte 11è, a 15 minuts a peu del Centre Pompidour. Sortint del metro m'he trobat amb un Paris desconegut: el París negre. Parisencs congolesos, etíops, zambians, senegalesos i namibis. Parisencs africans. Parisencs antillans. Un barri ple de comerços adreçats a la població autòctona de les Antilles o de les costes d'ivori, perruqueries estrafolàries, locals de prostitució de neó, supermercats amb productes aborígens, botigues on es pentinen celles, ungles i rínxols. Un festival de colors. Una sorpresa.
Observant amb ulls ben grossos aquest París desconegut, he fet via cap a l'hotel. L'Hotel ha resultat ser un indret amb molt poques pretencions i moltes escales, i amb un sentit de la justícia propi de la Revolució Francesa: quan menys pagues per l'habitació més escales has de pujar. Habitació 36, m'ha dit. La dernier, ha matisat amb un somriure irònic. L'escala de cargol s'ha fet eterna, però ha valgut la pena pujar fins al colomar on tinc l'habitació per gaudir d'una sensació única, d'un somni complert: prendre posessió, ni que sigui per unes hores, d'una habitació a les golfes d'un antic edifici parisenc i veure,des d'alla, infinitat de terrats i golfes amb sostres inclinats ocupats per joves escriptors novells omplin fulls en blanc i fumant Ducados i bebent absenta somniant en cridar l'atencio d'inexpertes pintores de naturaleses mortes que emborronen teles amb passió...bé, no és exactament així, però la sensació ha estat aquesta, si fa no fa. L'habitació m'ha fet feliç.
Superat el miratge, he decit perdre'm per Paris.
Sense voler desvetllar-vos el final de la historia, ja us avanço que ho he aconseguit!: m'he perdut. Però bé, això ha estat després de dues hores i mitja de descobriments, de carrerons, de temples i de ponts, d'avingudes i cases de la ville. París t'assalta inventant-se palaus de quaranta columnes dòriques al bell mig d'una plaça, traçant bulevards inesperats, creuant ponts de pedra i ferro colat, edificant Tulleries i catedrals i Fòrums peatonals on viure ha de ser un plaer. Parisencs compartint copes de vi blanc en un parc públic. Colles d'amics berenant al Pont de Neuf mentre el sol es pon. Piramides invertides i divertides, donant entrada a col·leccions estratosfèriques. I la llum s'apaga. I la torre gris s'il·lumina, i no cal que surti la Lluna perquè ja hi som tots, a Paris.
Jo, modestament, puc aportar la meva visió d'avui, la visió d'un París més enllà de la visita turística.
He arribat a l'estació de metro de Chateau de l'Eau en menys de 20 minuts, on tinc l'hotel. Aquesta parada està molt a prop de la Gare de l'Est i de la Gare du Nord. Ens trobem en el districte 11è, a 15 minuts a peu del Centre Pompidour. Sortint del metro m'he trobat amb un Paris desconegut: el París negre. Parisencs congolesos, etíops, zambians, senegalesos i namibis. Parisencs africans. Parisencs antillans. Un barri ple de comerços adreçats a la població autòctona de les Antilles o de les costes d'ivori, perruqueries estrafolàries, locals de prostitució de neó, supermercats amb productes aborígens, botigues on es pentinen celles, ungles i rínxols. Un festival de colors. Una sorpresa.
Observant amb ulls ben grossos aquest París desconegut, he fet via cap a l'hotel. L'Hotel ha resultat ser un indret amb molt poques pretencions i moltes escales, i amb un sentit de la justícia propi de la Revolució Francesa: quan menys pagues per l'habitació més escales has de pujar. Habitació 36, m'ha dit. La dernier, ha matisat amb un somriure irònic. L'escala de cargol s'ha fet eterna, però ha valgut la pena pujar fins al colomar on tinc l'habitació per gaudir d'una sensació única, d'un somni complert: prendre posessió, ni que sigui per unes hores, d'una habitació a les golfes d'un antic edifici parisenc i veure,des d'alla, infinitat de terrats i golfes amb sostres inclinats ocupats per joves escriptors novells omplin fulls en blanc i fumant Ducados i bebent absenta somniant en cridar l'atencio d'inexpertes pintores de naturaleses mortes que emborronen teles amb passió...bé, no és exactament així, però la sensació ha estat aquesta, si fa no fa. L'habitació m'ha fet feliç.
Superat el miratge, he decit perdre'm per Paris.
Sense voler desvetllar-vos el final de la historia, ja us avanço que ho he aconseguit!: m'he perdut. Però bé, això ha estat després de dues hores i mitja de descobriments, de carrerons, de temples i de ponts, d'avingudes i cases de la ville. París t'assalta inventant-se palaus de quaranta columnes dòriques al bell mig d'una plaça, traçant bulevards inesperats, creuant ponts de pedra i ferro colat, edificant Tulleries i catedrals i Fòrums peatonals on viure ha de ser un plaer. Parisencs compartint copes de vi blanc en un parc públic. Colles d'amics berenant al Pont de Neuf mentre el sol es pon. Piramides invertides i divertides, donant entrada a col·leccions estratosfèriques. I la llum s'apaga. I la torre gris s'il·lumina, i no cal que surti la Lluna perquè ja hi som tots, a Paris.
Dia 1: Barcelona - Montpellier - Paris
Hem sortit molt puntuals de Barcelona: a l'hora en punt la magnífica estació de França il·luminava com un far el camí cap a l'Est. Xiulet de sortida i el tren ha començat a caminar. Ha estat, sincerament, bastant emocionant: mesos de preparatius, setmanes imaginant-me com seria iniciar l'aventura, dies pensant quan arribaria el moment...i finalment, ha arribat.
El tren anava direcció Figueres i Portbou, per aterrar finalment a Montpellier. Han estat quatre hores i mitja de trajecte absolutament tranquil. Si voleu saber quina ha estat la sensació més bèstia que he notat quan el tren s'ha posat en marxa, us diria que ha estat... la son. Sí, ho heu llegit bé: molta son, una son de dies i setmanes acumulada, una son sobrevinguda, una mica traïdora, un pèl agosarada...però son dolça, son de vacances, son de per fi estic en ruta. I sí, he dormit ben bé fins la frontera francesa.
Allà m'han despertat els amics de l'aduana, preguntant en un francès molt tancat si tenia alguna cosa que declarar. Per un moment he pensat que el gendarme havia reconegut en mi aquella mirada especial que tenen aquells que estan començant una de les aventures de la seva vida, que havia endeveninat que, efectivament, em trobava en un punt important de la meva existència i en disposició de fer una declaració solemne i protocolària sobre les meves sensacions, amb música institucional de fons i tots els passatgers atents a les meves responsables, madures i equilibrades paraules. Sí, tinc coses que declarar!, he pensat. El miratge ha durat, però, només un instant, que s'ha trencat quan el gendarme aduaner, veient la meva cara d'estúpida, una cara de responsable, madura i equilibrada estupidesa, s'ha adonat que no l'havia entès.
- Cigarretes? Alcohol? - ha inquerit en un to disciplent i afrancesat.
- Rien de rien - li he dit cap cot.
Res de res, ni cigarrattes, ni alcohol ni declaracions solemnes.
Després del primer contacte amb les autoritats gales, Montpellier ha arribat tot d'una, sense avisar. He baixat de l'estació amb ganes de trepitjar terra francès. Primera frontera creuada, primer trajecte en tren. Primera parada per canviar l'ample de vies del meu viatge, direcció Paris. Montpellier, des del meu punt de vista, és una estació de tren amb un parc al davant on passen tramvies pintats de colors vius i la gent somriu pels carrers. He estat una hora mal contada, però m'ha trasmès bon rollo. Els tramvies tenen aquest efecte terapèutic: transmeten benestar, progrés, harmonia i sostenibilitat. Vaja, que t'entren ganes de votar Iniciativa...
El tren cap a Paris ha sortit com una exhalació. La campinya francesa, verda, groga, i violeta, m'ha donat la benvinguda amb els colors de la primavera recent enterrada: un dol molt ben portat, per cert. Tres hores i mitja més tard, el TGV entrava a la Gare de Lyon amb la seva majestuosa puntualitat i l'orgull francès intacte.
Benvinguts a Paris
El tren anava direcció Figueres i Portbou, per aterrar finalment a Montpellier. Han estat quatre hores i mitja de trajecte absolutament tranquil. Si voleu saber quina ha estat la sensació més bèstia que he notat quan el tren s'ha posat en marxa, us diria que ha estat... la son. Sí, ho heu llegit bé: molta son, una son de dies i setmanes acumulada, una son sobrevinguda, una mica traïdora, un pèl agosarada...però son dolça, son de vacances, son de per fi estic en ruta. I sí, he dormit ben bé fins la frontera francesa.
Allà m'han despertat els amics de l'aduana, preguntant en un francès molt tancat si tenia alguna cosa que declarar. Per un moment he pensat que el gendarme havia reconegut en mi aquella mirada especial que tenen aquells que estan començant una de les aventures de la seva vida, que havia endeveninat que, efectivament, em trobava en un punt important de la meva existència i en disposició de fer una declaració solemne i protocolària sobre les meves sensacions, amb música institucional de fons i tots els passatgers atents a les meves responsables, madures i equilibrades paraules. Sí, tinc coses que declarar!, he pensat. El miratge ha durat, però, només un instant, que s'ha trencat quan el gendarme aduaner, veient la meva cara d'estúpida, una cara de responsable, madura i equilibrada estupidesa, s'ha adonat que no l'havia entès.
- Cigarretes? Alcohol? - ha inquerit en un to disciplent i afrancesat.
- Rien de rien - li he dit cap cot.
Res de res, ni cigarrattes, ni alcohol ni declaracions solemnes.
Després del primer contacte amb les autoritats gales, Montpellier ha arribat tot d'una, sense avisar. He baixat de l'estació amb ganes de trepitjar terra francès. Primera frontera creuada, primer trajecte en tren. Primera parada per canviar l'ample de vies del meu viatge, direcció Paris. Montpellier, des del meu punt de vista, és una estació de tren amb un parc al davant on passen tramvies pintats de colors vius i la gent somriu pels carrers. He estat una hora mal contada, però m'ha trasmès bon rollo. Els tramvies tenen aquest efecte terapèutic: transmeten benestar, progrés, harmonia i sostenibilitat. Vaja, que t'entren ganes de votar Iniciativa...
El tren cap a Paris ha sortit com una exhalació. La campinya francesa, verda, groga, i violeta, m'ha donat la benvinguda amb els colors de la primavera recent enterrada: un dol molt ben portat, per cert. Tres hores i mitja més tard, el TGV entrava a la Gare de Lyon amb la seva majestuosa puntualitat i l'orgull francès intacte.
Benvinguts a Paris
dimecres
Els preparatius: mondo rotondo
Marxo. Ja ha arribat el dia. El rellotge de l'estació marca l'hora en punt. En un tres i no res em trobaré en el passadís d'un tren direcció a Orient. Ha arribat l'hora.
Marxo havent viscut unes darreres hores plenes d'emocions. Marxo sol, absolutament sol, però acompanyat dels milers de somriures que he anat recollint aquests darrers dies i dels centenars de llàgrimes vessades les darreres hores, emocions contingudes. Marxo acompanyat de tots vosaltres, que em seguireu per mig món a través d'aquest blog. Marxo, enteneu-me, amb ganes ja de tornar per abraçar-vos de nou, compartir, riure i plorar plegats.
El tren surt cap a l'Orient, i curiós com soc, m'he proposat tornar des d'Occident, havent fet un gir complet de 360 graus, una volteta sencera pel planeta, demostrant que Galileu tenia raó i que el món és, efectivament, rodó.
"Il mondo é rotondo" - va dir ell.
Marxo havent viscut unes darreres hores plenes d'emocions. Marxo sol, absolutament sol, però acompanyat dels milers de somriures que he anat recollint aquests darrers dies i dels centenars de llàgrimes vessades les darreres hores, emocions contingudes. Marxo acompanyat de tots vosaltres, que em seguireu per mig món a través d'aquest blog. Marxo, enteneu-me, amb ganes ja de tornar per abraçar-vos de nou, compartir, riure i plorar plegats.
El tren surt cap a l'Orient, i curiós com soc, m'he proposat tornar des d'Occident, havent fet un gir complet de 360 graus, una volteta sencera pel planeta, demostrant que Galileu tenia raó i que el món és, efectivament, rodó.
"Il mondo é rotondo" - va dir ell.
divendres
Els preparatius: influències
Perquè?
La pregunta es repeteix a les sobretaules que, darrerament, sobrevolem mentre m'acomiado per uns mesos de la gent que m'estima. Una pregunta tan necessària com innecessària és la seva resposta.
Lògicament que hi ha motius per plantar la realitat i no acudir, durant sis mesos, a la nostra cita diària amb la rutina. Lògicament que hi ha circumstàncies que fan més possible ara el viatge que abans. Però aquests motius, aquestes circumstàncies no són per elles mateixes prou importants com per aixecar el vol, agafar un tren direcció Orient i no parar. Tot això no és suficient, tot això no és res sense la passió per viatjar, el foc que crema i t'impulsa a conèixer, a saber, a volar.
Com es cultiva aquesta passió? Com neix i s'alimenta? Com perdura, com permaneix, com es manté íntegra i viva durant el pas dels anys? Diuen que som éssers influenciables. La literatura, el cinema, la música, les arts que ens trasporten milers i milers de kilòmetres lluny de casa, ens marquen, ens estimulen.
Diu el sabi: "Els viatges mitològics de Ibn Batuta, Giovani Capine o Marco Polo despertaven, en algunes ments joves, el desig d'arribar als llocs més amagats del món a fi de trobar i conèixer l'Altre. Es tractava de la típica il·lusió espacial: la convicció de que allò llunyà era diferent, i quant més remot, més diferent encara". El visionari reporter remata la idea amb una vella i lúcida reflexió, tot explicant que aquetes ànsies de viatjar només neixen en algunes ments joves, ja que la majoria dels humans som sedentaris per naturalesa, que no acostumem a abandonar casa nostra per pòpia voluntat, tot dient: "No hi ha cultura que no conegui tota una sèrie de conjurs i signes màgics que han de protegir aquell que marxa de viatge, el qual, a més a més, és acomiadat amb plors i lamentacions, com si estigués a punt de pujar a la forca" (R. Kapuscinski "Encuentros con el Otro" Editorial Anagrama). Alguns volem marxar. Molts fugen de la idea de fer-ho.
Perquè jo? Perquè ho vull fer. Vull seguir el rastre d'aquell tren de mitjanit de Sau, vull perseguir els animals mitològics en forma de tren que cantava Sabina, vull imitar les petjades de Bernard Ollivier resseguint la Ruta de la Seda, vull tocar el somni trencat d'en Mc Candless de la mà de Sean Penn i la seva brillant "Into the Wild", vull reviure les aventures africanes i caucàssiques del polonès Kapuscinski, vull viatjar amb Che Guevara i Alberto Granados a bord dels seus Diarios de Motocicleta. Vull ser ells. No em conformo en que m'ho expliquin, m'ho cantin, m'ho dibuixin amb un somriure. Vull fer-ho jo.
Vull volar. Queden només sis dies.
La pregunta es repeteix a les sobretaules que, darrerament, sobrevolem mentre m'acomiado per uns mesos de la gent que m'estima. Una pregunta tan necessària com innecessària és la seva resposta.
Lògicament que hi ha motius per plantar la realitat i no acudir, durant sis mesos, a la nostra cita diària amb la rutina. Lògicament que hi ha circumstàncies que fan més possible ara el viatge que abans. Però aquests motius, aquestes circumstàncies no són per elles mateixes prou importants com per aixecar el vol, agafar un tren direcció Orient i no parar. Tot això no és suficient, tot això no és res sense la passió per viatjar, el foc que crema i t'impulsa a conèixer, a saber, a volar.
Com es cultiva aquesta passió? Com neix i s'alimenta? Com perdura, com permaneix, com es manté íntegra i viva durant el pas dels anys? Diuen que som éssers influenciables. La literatura, el cinema, la música, les arts que ens trasporten milers i milers de kilòmetres lluny de casa, ens marquen, ens estimulen.
Diu el sabi: "Els viatges mitològics de Ibn Batuta, Giovani Capine o Marco Polo despertaven, en algunes ments joves, el desig d'arribar als llocs més amagats del món a fi de trobar i conèixer l'Altre. Es tractava de la típica il·lusió espacial: la convicció de que allò llunyà era diferent, i quant més remot, més diferent encara". El visionari reporter remata la idea amb una vella i lúcida reflexió, tot explicant que aquetes ànsies de viatjar només neixen en algunes ments joves, ja que la majoria dels humans som sedentaris per naturalesa, que no acostumem a abandonar casa nostra per pòpia voluntat, tot dient: "No hi ha cultura que no conegui tota una sèrie de conjurs i signes màgics que han de protegir aquell que marxa de viatge, el qual, a més a més, és acomiadat amb plors i lamentacions, com si estigués a punt de pujar a la forca" (R. Kapuscinski "Encuentros con el Otro" Editorial Anagrama). Alguns volem marxar. Molts fugen de la idea de fer-ho.
Perquè jo? Perquè ho vull fer. Vull seguir el rastre d'aquell tren de mitjanit de Sau, vull perseguir els animals mitològics en forma de tren que cantava Sabina, vull imitar les petjades de Bernard Ollivier resseguint la Ruta de la Seda, vull tocar el somni trencat d'en Mc Candless de la mà de Sean Penn i la seva brillant "Into the Wild", vull reviure les aventures africanes i caucàssiques del polonès Kapuscinski, vull viatjar amb Che Guevara i Alberto Granados a bord dels seus Diarios de Motocicleta. Vull ser ells. No em conformo en que m'ho expliquin, m'ho cantin, m'ho dibuixin amb un somriure. Vull fer-ho jo.
Vull volar. Queden només sis dies.
dissabte
Els preparatius: fent història
La primera etapa del viatge durarà una setmana: del dijous 25 de juny al dijous 2 de juliol. És el que vull trigar en arribar a Rússia. Està previst que a les 23.50 h. del dia 2 de juliol atravessi la burocràtica frontera russa provinent de la plàcida i calurosa Ucraïna.
Una setmana per fer el trajecte Barcelona-Moscú? No es pot fer més ràpid? No hi ha avions que et porten en 3 hores? Sí i si. No és molt més còmode anar directament al punt de sortida i no passar per un via crucis de ciutats europees diferents, d'idiomes diversos, de tarannàs diferents? No, no ho és.
Arribar a Moscou en un tren nocturn que atravessa el graner ucraniès, després de set dies de trajecte, té un punt de final de viatge, un deix de victòria, tot i no ser més que el principi de l'aventura. M'agrada aquesta contradicció: de la mateixa manera que Moscou serà principi i fi del viatge, origen i final, també el propi viatge pot ser, en sí mateix, principi i fi de moltes coses.
Ara bé, no tot s'acaba aquí. Unir en una sola via, en un únic trajecte, sota el traç d'un gruixut rotulador de viatge i sense solució de continuïtat l'eix Paris - Berlin -Varsòvia -Moscou és com viatjar al cor del segle XX i al bell mig de la seva hecatombe: la influència de la II Guerra Mundial en el nostre imaginari col·lectiu és tan gran i tan poderosa entre nosaltres, que obrir-se pas des de París, a través de la vella Europa, passant per la capital del III Reich i pel barri jueu de Varsòvia, fins al bell mig de la Plaça Roja de Moscou ha de ser una sensació emocionant, agredolça i pretenciosament trascendental: un tren de mitjanit que, durant una setmana, tracta de resseguir i esborrar per sempre el rastre dels exèrcits napoleònics i de les hosts de la Wehrmacht.
Cada dia, en algun lloc pots pujar, al tren de mitjanit:
"Hi ha Julietes buscant Romeus
Hi ha princeses que busquen dolors.
Si tens el cor solitari
Cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit"
Sau
Una setmana per fer el trajecte Barcelona-Moscú? No es pot fer més ràpid? No hi ha avions que et porten en 3 hores? Sí i si. No és molt més còmode anar directament al punt de sortida i no passar per un via crucis de ciutats europees diferents, d'idiomes diversos, de tarannàs diferents? No, no ho és.
Arribar a Moscou en un tren nocturn que atravessa el graner ucraniès, després de set dies de trajecte, té un punt de final de viatge, un deix de victòria, tot i no ser més que el principi de l'aventura. M'agrada aquesta contradicció: de la mateixa manera que Moscou serà principi i fi del viatge, origen i final, també el propi viatge pot ser, en sí mateix, principi i fi de moltes coses.
Ara bé, no tot s'acaba aquí. Unir en una sola via, en un únic trajecte, sota el traç d'un gruixut rotulador de viatge i sense solució de continuïtat l'eix Paris - Berlin -Varsòvia -Moscou és com viatjar al cor del segle XX i al bell mig de la seva hecatombe: la influència de la II Guerra Mundial en el nostre imaginari col·lectiu és tan gran i tan poderosa entre nosaltres, que obrir-se pas des de París, a través de la vella Europa, passant per la capital del III Reich i pel barri jueu de Varsòvia, fins al bell mig de la Plaça Roja de Moscou ha de ser una sensació emocionant, agredolça i pretenciosament trascendental: un tren de mitjanit que, durant una setmana, tracta de resseguir i esborrar per sempre el rastre dels exèrcits napoleònics i de les hosts de la Wehrmacht.
Cada dia, en algun lloc pots pujar, al tren de mitjanit:
"Hi ha Julietes buscant Romeus
Hi ha princeses que busquen dolors.
Si tens el cor solitari
Cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit"
Sau
divendres
Els preparatius: amanida russa
Efectivament, la primera etapa és arribar a la Plaça Roja de Moscou, al bell mig del vell i desvallestat imperi de la Unió Soviètica, la ciutat que va substituir Sant Petersbug com a capital del gran imperi boltxevic perquè la ciutat dels zars era més difícil de defensar que la boscosa i amagada ciutat moscovita.
Perquè Rússia? Perquè escapar-se al país més gran del món, perquè perdre's entre burocràcies pantocràtiques i laberints estalinistes, enlloc de buscar-se (i trobar-se) entre palmeres hawaianes i illots de les Bahames? Perquè?
La bola del món, concèntrica i elíptica, és capritxosa i sàbia. Va ser ella qui em va mostrar un dia Moscou com la porta d'entrada al vell somni del Transiberià. Va ser ella qui va assenyalar en el mapa amb un punt vermell gruixut l'estació nocturna del Nord Est de Moscou, d'on surt aquell tren amb rodes mitològiques que atravessen l'Asia fins a morir al port de Vladivostok. Moscou és el punt de partida, no la meta. Moscou és l'excusa per pujar al tren de mitjanit. Moscou és el pretext, l'excusa, la inevitable parada abans d'embarcar-se.
Ara però cal preparar l'escenari per marxar de Barcelona amb els deures fets. Caldrà deixar les circumstàncies del dia a dia immòbils en un calaix, perquè no surti moguda la foto del dia en que abandono la ciutat. Quan el xiulet del tren soni, de veritat o en la meva imaginació, tot el que aquí tinc quedarà enrere, immòbil, estàtic, inert. Cal preparar el cos i la ment per viure i conviure amb la velocitat constant del tren, que t'allunya de tot el que tenies i t'apropa a tot el que tindràs.
Viatjar, fugir, escapar.
"No hay nostalgia peor
que añorar lo que nunca jamás sucedió
mándame una postal de San Telmo, adiós cuídate
y sonó entre tú y yo el silbato del tren"
Joaquin Sabina
Perquè Rússia? Perquè escapar-se al país més gran del món, perquè perdre's entre burocràcies pantocràtiques i laberints estalinistes, enlloc de buscar-se (i trobar-se) entre palmeres hawaianes i illots de les Bahames? Perquè?
La bola del món, concèntrica i elíptica, és capritxosa i sàbia. Va ser ella qui em va mostrar un dia Moscou com la porta d'entrada al vell somni del Transiberià. Va ser ella qui va assenyalar en el mapa amb un punt vermell gruixut l'estació nocturna del Nord Est de Moscou, d'on surt aquell tren amb rodes mitològiques que atravessen l'Asia fins a morir al port de Vladivostok. Moscou és el punt de partida, no la meta. Moscou és l'excusa per pujar al tren de mitjanit. Moscou és el pretext, l'excusa, la inevitable parada abans d'embarcar-se.
Ara però cal preparar l'escenari per marxar de Barcelona amb els deures fets. Caldrà deixar les circumstàncies del dia a dia immòbils en un calaix, perquè no surti moguda la foto del dia en que abandono la ciutat. Quan el xiulet del tren soni, de veritat o en la meva imaginació, tot el que aquí tinc quedarà enrere, immòbil, estàtic, inert. Cal preparar el cos i la ment per viure i conviure amb la velocitat constant del tren, que t'allunya de tot el que tenies i t'apropa a tot el que tindràs.
Viatjar, fugir, escapar.
"No hay nostalgia peor
que añorar lo que nunca jamás sucedió
mándame una postal de San Telmo, adiós cuídate
y sonó entre tú y yo el silbato del tren"
Joaquin Sabina
dimecres
El preparatius: xemeneies
Sobre la xemeneia de cartró-pedra del menjador de casa, una bola del món m'observa.
N'hi ha qui hi té els seus llibres més preuats. N'hi ha qui hi té les fotografies de qui més estima, dels que ja han marxat, dels que acaben d'arribar. N'hi ha qui acumula premis i trofeus, diplomes, copes i regals.
Jo hi tinc la bola del món, rodona i esfèrica, pintada de blau marí i esquitxada de taques de colors, terres llunyanes i properes, petites illes perdudes i grans continents a la deriva. Balla sobre el seu eix lleugerament inclinat, com si fes una petita reverència, i giravolta quan, sense saber d'on, un cop d'aire arriba a les seves platges.
Sobre la xemeneia de mentida del menjador de casa, una bola del món m'i·llumina.
Poso el dit a l'extrem noroest de la Mediterrània, terra de fenicis, grecs i romans, terra de comtes i guifrés, de marques frontereres, terra d'almogàvers i conqueridors, terra de derrotats i d'orgullosos, i ressegueixo la pell freda de la bola del món en direcció a la tera dels càtars, el regne Franc, el Paris d'entreguerres, les terres frontisa d'Alsàcia i Lorena, l'imperi Prussià, els bàrbars germànics, les llunyanes terres poloneses, l'antic Regne de Galizia i arribo al primer destí: la capital de l'Imperi Soviètic: les xemeneies de Moscú m'esperen.
El meu dit de viatge s'atura al mig de la Plaça Roja, a milers de kilòmetres de distància de la xemeneia imaginària del menjador de casa.
N'hi ha qui hi té els seus llibres més preuats. N'hi ha qui hi té les fotografies de qui més estima, dels que ja han marxat, dels que acaben d'arribar. N'hi ha qui acumula premis i trofeus, diplomes, copes i regals.
Jo hi tinc la bola del món, rodona i esfèrica, pintada de blau marí i esquitxada de taques de colors, terres llunyanes i properes, petites illes perdudes i grans continents a la deriva. Balla sobre el seu eix lleugerament inclinat, com si fes una petita reverència, i giravolta quan, sense saber d'on, un cop d'aire arriba a les seves platges.
Sobre la xemeneia de mentida del menjador de casa, una bola del món m'i·llumina.
Poso el dit a l'extrem noroest de la Mediterrània, terra de fenicis, grecs i romans, terra de comtes i guifrés, de marques frontereres, terra d'almogàvers i conqueridors, terra de derrotats i d'orgullosos, i ressegueixo la pell freda de la bola del món en direcció a la tera dels càtars, el regne Franc, el Paris d'entreguerres, les terres frontisa d'Alsàcia i Lorena, l'imperi Prussià, els bàrbars germànics, les llunyanes terres poloneses, l'antic Regne de Galizia i arribo al primer destí: la capital de l'Imperi Soviètic: les xemeneies de Moscú m'esperen.
El meu dit de viatge s'atura al mig de la Plaça Roja, a milers de kilòmetres de distància de la xemeneia imaginària del menjador de casa.
Els preparatius: pessigolles
Els Reis vénen d'Orient. Jo, en canvi, marxo cap allà.
Manquen només quinze dies per iniciar l'aventura. Un viatge. Un pas davant d'un altre. Una direcció, una fita, un petit somni. Quinze dies perquè el tren comenci a moure's, lentament, esbufegant imaginaris núvols de fum ennegrit. Quinze dies per iniciar un recorregut cap a l'Orient, cap a allà on surt cada matí el sol.
Els preparatius estan essent intensos. No falten les llistes quilomètriques de quimeres a realitzar abans de marxar, de persones a qui dir adéu-siau i fins aviat, de missatges pendents de ser enviats, de gestions que esperen el seu torn per ser eliminades de la llista de tasques pendents.
Tampoc aquests dies previs hi manquen les nervioses pessigolles pel desconegut, pel que està per venir, pel futur omnipresent en cada instant: són les pessigolles més esperades pels que estem bojos per viatjar, per marxar, per fugir. Aquesta sensació d'avui, aquest pessigolleig intens, és el que em fa passar hores i hores planificant, llegint, imaginant. Hores, dies i setmanes esperant. Hores, dies i setmanes mirant com el calendari , lentament, va deixant caure els dies caducs, passats, esmarcits. Aquestes pessigolles són, sens dubte, el perquè de tot plegat.
El viatge s'iniciarà de seguida. Començo a escalfar motors. Empaqueto il·lusions i guies de viatge, com qui acumula somnis dins la nevera perquè suportin les inclemències del pas del temps. Omplo de benzina el meu ritme monòton i rutinari per poder enlairar-me amb força.
Hi ha un tren que m'espera. Que no marxi sense mi. Voleu venir?
Manquen només quinze dies per iniciar l'aventura. Un viatge. Un pas davant d'un altre. Una direcció, una fita, un petit somni. Quinze dies perquè el tren comenci a moure's, lentament, esbufegant imaginaris núvols de fum ennegrit. Quinze dies per iniciar un recorregut cap a l'Orient, cap a allà on surt cada matí el sol.
Els preparatius estan essent intensos. No falten les llistes quilomètriques de quimeres a realitzar abans de marxar, de persones a qui dir adéu-siau i fins aviat, de missatges pendents de ser enviats, de gestions que esperen el seu torn per ser eliminades de la llista de tasques pendents.
Tampoc aquests dies previs hi manquen les nervioses pessigolles pel desconegut, pel que està per venir, pel futur omnipresent en cada instant: són les pessigolles més esperades pels que estem bojos per viatjar, per marxar, per fugir. Aquesta sensació d'avui, aquest pessigolleig intens, és el que em fa passar hores i hores planificant, llegint, imaginant. Hores, dies i setmanes esperant. Hores, dies i setmanes mirant com el calendari , lentament, va deixant caure els dies caducs, passats, esmarcits. Aquestes pessigolles són, sens dubte, el perquè de tot plegat.
El viatge s'iniciarà de seguida. Començo a escalfar motors. Empaqueto il·lusions i guies de viatge, com qui acumula somnis dins la nevera perquè suportin les inclemències del pas del temps. Omplo de benzina el meu ritme monòton i rutinari per poder enlairar-me amb força.
Hi ha un tren que m'espera. Que no marxi sense mi. Voleu venir?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
