Efectivament, la primera etapa és arribar a la Plaça Roja de Moscou, al bell mig del vell i desvallestat imperi de la Unió Soviètica, la ciutat que va substituir Sant Petersbug com a capital del gran imperi boltxevic perquè la ciutat dels zars era més difícil de defensar que la boscosa i amagada ciutat moscovita.
Perquè Rússia? Perquè escapar-se al país més gran del món, perquè perdre's entre burocràcies pantocràtiques i laberints estalinistes, enlloc de buscar-se (i trobar-se) entre palmeres hawaianes i illots de les Bahames? Perquè?
La bola del món, concèntrica i elíptica, és capritxosa i sàbia. Va ser ella qui em va mostrar un dia Moscou com la porta d'entrada al vell somni del Transiberià. Va ser ella qui va assenyalar en el mapa amb un punt vermell gruixut l'estació nocturna del Nord Est de Moscou, d'on surt aquell tren amb rodes mitològiques que atravessen l'Asia fins a morir al port de Vladivostok. Moscou és el punt de partida, no la meta. Moscou és l'excusa per pujar al tren de mitjanit. Moscou és el pretext, l'excusa, la inevitable parada abans d'embarcar-se.
Ara però cal preparar l'escenari per marxar de Barcelona amb els deures fets. Caldrà deixar les circumstàncies del dia a dia immòbils en un calaix, perquè no surti moguda la foto del dia en que abandono la ciutat. Quan el xiulet del tren soni, de veritat o en la meva imaginació, tot el que aquí tinc quedarà enrere, immòbil, estàtic, inert. Cal preparar el cos i la ment per viure i conviure amb la velocitat constant del tren, que t'allunya de tot el que tenies i t'apropa a tot el que tindràs.
Viatjar, fugir, escapar.
"No hay nostalgia peor
que añorar lo que nunca jamás sucedió
mándame una postal de San Telmo, adiós cuídate
y sonó entre tú y yo el silbato del tren"
Joaquin Sabina
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada