Dia 3: Paris - Berlin

Darrer dia a París.
Dia per l'esperança. Esperança en saber seguir aprenent. Esperança en continuar sentint-se viu. Esperança per poder seguir descobrint. Quina immensa alegria comprovar com, a només 1.200 km. de casa, en ple cor de la vella Europa, en plena capital de la França lliure, com aquell que diu a l'altra banda dels Pirineus, podem sentir-nos colpejats, sorpresos, vius. Quina felicitat comprovar que no ho sabem tot, que no som aliens a les emocions, al contacte amb la gent. Quin goig saber que no cal viatjar 10.000 km. ni anar a l'altra punta del món perquè et sorprenguin...En els darrers anys ens hem globalitzat de tal manera que creiem saber-ho tot de tothom, pensem que res ens és desconegut, que els reportatges de La 2 són dogmes de coneixement infalibles, que els caps de setmana low cost a Amsterdam, Paris o Berlin ens fan sabis sobre els altres i que ja res ens és ocult. Que ja res té el poder de sorprendre'ns. Quin error. Beneït error.

Ha estat durant un passeig per un barri apartat del nord de París, més enllà de la Gare du Nord, direcció Montmartre. Sota una via de tren de ferro colat, mentre els trens de rodalies retronen sobre el meu caps, un mercat de dissabte al matí reuneix centenars de rostres, milers de veus. Em trobo en un barri de presència massiva musulmana: dones amb el mocador al cap, vells amb túnica sagrada, turbants i xadors. Les parades de menjar (kiwis, pomes, peres, formatge fresc, melons, síndries, cebes, patates, plàtans, cireres gegants, maduixes) es barregen amb les parades de roba, llençols, camises, sabates, calçotets i davantals de cuina. La cridòria és eixordidora: tothom ven la seva ànima al primer pobre diable que intenta obrir-se pas entre la multitud multiètnica i s'atança a la parada. Ulls que et criden per vendre't el seu trosset de món. Boques que et miren oferint-te les seves menges. El tren torna a tronar sobre meu. Un calfred transita per les meves vies mortes, tornant-les a la vida.
(Fragment de "Viatgers naïf", de Marcus Welby. Edicions La Marrana, 2002)

El Paris d'avui ha estat esplèndid: gran caminada des de l'hotel fins a Montmartre, descens fins a la Place d'Europe, rue de Madrid i els jardins magnifics del Parc Monceau, on m'he estirat prenent el sol i la vida i escoltant cançons de casa nostra. Després, caminata fins a l'Arc del Triomf i d'allà al Bois de Bologne. Ha estat un encert: he trobat un parc on famílies, parelles i ànimes solitàries com jo s'asseuen a l'ombra a veure passar els núvols. Arribats al llac, idílica postal de Locus Amenus. Del Bois de Bologne, caminant també, fins a Trocadero per acomiadar-se de la dama de Paris, la Tour Eiffel. Adieu Paris.

A les 20.00 h. agafo el tren a la Gare de l'Est, magnífica estació de tren, mosaics de vies, tràfic de somnis, camins de ferro cap a l'Orient. Derribaré la linia Maginot, conqueriré Alsàcia i Lorena, i penetraré en les terres del III Reich, conca del Rühr, altiplà teutò, amb final a Berlin.