Els Reis vénen d'Orient. Jo, en canvi, marxo cap allà.
Manquen només quinze dies per iniciar l'aventura. Un viatge. Un pas davant d'un altre. Una direcció, una fita, un petit somni. Quinze dies perquè el tren comenci a moure's, lentament, esbufegant imaginaris núvols de fum ennegrit. Quinze dies per iniciar un recorregut cap a l'Orient, cap a allà on surt cada matí el sol.
Els preparatius estan essent intensos. No falten les llistes quilomètriques de quimeres a realitzar abans de marxar, de persones a qui dir adéu-siau i fins aviat, de missatges pendents de ser enviats, de gestions que esperen el seu torn per ser eliminades de la llista de tasques pendents.
Tampoc aquests dies previs hi manquen les nervioses pessigolles pel desconegut, pel que està per venir, pel futur omnipresent en cada instant: són les pessigolles més esperades pels que estem bojos per viatjar, per marxar, per fugir. Aquesta sensació d'avui, aquest pessigolleig intens, és el que em fa passar hores i hores planificant, llegint, imaginant. Hores, dies i setmanes esperant. Hores, dies i setmanes mirant com el calendari , lentament, va deixant caure els dies caducs, passats, esmarcits. Aquestes pessigolles són, sens dubte, el perquè de tot plegat.
El viatge s'iniciarà de seguida. Començo a escalfar motors. Empaqueto il·lusions i guies de viatge, com qui acumula somnis dins la nevera perquè suportin les inclemències del pas del temps. Omplo de benzina el meu ritme monòton i rutinari per poder enlairar-me amb força.
Hi ha un tren que m'espera. Que no marxi sense mi. Voleu venir?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada