Sobre la xemeneia de cartró-pedra del menjador de casa, una bola del món m'observa.
N'hi ha qui hi té els seus llibres més preuats. N'hi ha qui hi té les fotografies de qui més estima, dels que ja han marxat, dels que acaben d'arribar. N'hi ha qui acumula premis i trofeus, diplomes, copes i regals.
Jo hi tinc la bola del món, rodona i esfèrica, pintada de blau marí i esquitxada de taques de colors, terres llunyanes i properes, petites illes perdudes i grans continents a la deriva. Balla sobre el seu eix lleugerament inclinat, com si fes una petita reverència, i giravolta quan, sense saber d'on, un cop d'aire arriba a les seves platges.
Sobre la xemeneia de mentida del menjador de casa, una bola del món m'i·llumina.
Poso el dit a l'extrem noroest de la Mediterrània, terra de fenicis, grecs i romans, terra de comtes i guifrés, de marques frontereres, terra d'almogàvers i conqueridors, terra de derrotats i d'orgullosos, i ressegueixo la pell freda de la bola del món en direcció a la tera dels càtars, el regne Franc, el Paris d'entreguerres, les terres frontisa d'Alsàcia i Lorena, l'imperi Prussià, els bàrbars germànics, les llunyanes terres poloneses, l'antic Regne de Galizia i arribo al primer destí: la capital de l'Imperi Soviètic: les xemeneies de Moscú m'esperen.
El meu dit de viatge s'atura al mig de la Plaça Roja, a milers de kilòmetres de distància de la xemeneia imaginària del menjador de casa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada