El nou dia porta la llum a les terres cubanes de New Mexico. Desperto en un terreny àrid, sec, poblat de cactus i de polsim, on només hi falten unes rancheritas per acabar de creure que ahir al vespre em vaig passar de frenada i he anat a parar a Méjico Lindo.
Però no, això són els Estats Units d'Amèrica, diferents estats, diferents paisatges, diferents cultures, però tots units fent força: aquest conglomerat de passions i d'idiomes i de races forma un dels països més units i homogenis del planeta. Mereix, sens dubte, una reflexió,
En un parell d'hores em planto a la ciutat més poblada de l'Estat, Albuquerque, fundada per un virrei espanyol de nom Francisco Cuervo a principis dels segle XVIII i consagrada a Sant Felip Neri en honor del borbònic Felip V, d'ingrat record. Tres-cents anys després, la ciutat respira un dinamisme i una multiculturalitat que se t'enganxa a la pell i t'encomana les ganes de fer coses, de moure't.
Reservo ben d'hora l'econòmic motel a l'antiga Ruta 66, que al seu pas per la ciutat és un carrer més, ple de motels, restaurants i benzineres. Un cop assegurat el lloc on passar la nit, dino en un restaurant mexicà ple d'estudiants universitaris i gent de pas que combina a la perfecció la rapidesa i la calitat. Amb energies renovades, decideixo agafar el cotxe i veure una mica els voltants de la ciutat, deixant per demà la visita al centre històric.
Faig una volta de 150 km pels deserts del sud on trobo magníques postals de ranchos de cowboys i vaques sota la freda mirada d'uns quants cactus despistats. Un cop arribo a Manzano, tiro direcció est i després nord per sobrevolar les Sandia Montains, muntanyes verdes que contrasten amb la sequedad de les terres del sud. En aquestes muntanyes d'escassa magnitud s'hi amaguen esglesietes hispàniques fetes d'adobe i ranchos de més alta alcúrnia, en franca competència amb el texà South Fork televisiu dels 80.
Cau el vespre quan em retiro de la competició turística i m'amago a la cova a llegir, escriure i passar la vesprada amb la mandra per bandera. Les vacances també són això, no?
dilluns
Dia 95: Gran Junction (Colorado) - Cuba (New Mexico)
Primer i darrer dia a Colorado, l'Estat dels mil colors. Quan m'he llevat tenia la sana intenció de passar tres o quatre dies recorrent aquest Estat ple de muntanyes i de deserts. Us ho prometo. Però a quarts d'onze de la nit, quan escric aquesta entrada al blog, estic tranquilament instal·lat en un motel de carretera de Cuba, a l'Estat de New Mexico, 120 kliòmetres al sud de la frontera de Colorado.
El dia s'ha llevat amb un blau esplèndid. He esmorzat un suc de taronja a l'hotel i he recollit les coses per marxar ràpidament. A l'hora del check out, el recepcionista m'ha posat una mica negre: m'ha fet esperar deu minuts mentre atenia una senyora molt enfadada que l'estava posant verd. Quan ha pogut estar per mi, l'home estava blanc. No he dit res, li he deixat la clau i he marxat.
He avançat per la carretera direcció est passant pels pobles de Delta i Montrose. Allà he fet una parada per passejar-hi: un típic poble americà, amb cases de fusta guarnides amb banderes amaericanes al porxo, amb amples carrers, dos benzineres, la funerària, el banc i la botiga de comestibles. La gent passejava feliç i somrient, com si la vida fos de color de rosa. Si us dic la veritat, em sembla que porten, tots plegats, una vida bastant grisa.
Des d'allà he agafat la ruta 550, direcció sud, una de les carreteres més famoses del país: l'anomenen la Million Dollar Road i uneix Montrose amb Durango, al sud de Colorado, en un viatge de 160 km. entre muntanyes alpines envoltades de mines de carbó i de coure, de llacs malves i de rius grocs. L'origen de la carretera rau en la iniciativa d'un emigrant rus que, a finals del segle XIX, va excavar amb mitjans molt rudimentaris el primer pas entre aquestes dues ciutats. El rus va crear un petit imperi de carreteres de peatge a la comarca i encara avui bona part de la via passa pels escarpats i vertiginosos camins excavats a mà per l'intrèpit emigrant. Per cert, que el nom de la carretera ve donat pel fet que els treballadors que van asfaltar-la durant els anys 30 del segle XX van extreure la matèria prima d'una mina molt propera a Durango...que després es va saber que contenia reserves valiosíssimes d'or i plata, ara barrejades amb l'asfalt que cada dia trepitgen milers de cotxes.
El viatge per la carretera ha durat pràcticament tot el dia, parant en les ciutats de Silverton i Durango per apreciar la seva arquitectutra de ciutat minera del Far West, autèntic plató de westerns americans.
A les 5 de la tarda he decidit abandonar el festival de colors de Colorado: havia anat tant al sud que estava a un pas de New Mexico. I per New Mexico passa, de viatge cap a Chicago, la famosa Ruta 66. No m'he pogut resistir a la temptació i he pitjat l'accelerador cap al sud, a la recerca i captura d'Alburquerque. Al final del dia he comptabilitzat 500 km de carretera esgotadora, els últims 150 de nit. Però estic on havia volgut: a un pas de la Ruta 66.
El dia s'ha llevat amb un blau esplèndid. He esmorzat un suc de taronja a l'hotel i he recollit les coses per marxar ràpidament. A l'hora del check out, el recepcionista m'ha posat una mica negre: m'ha fet esperar deu minuts mentre atenia una senyora molt enfadada que l'estava posant verd. Quan ha pogut estar per mi, l'home estava blanc. No he dit res, li he deixat la clau i he marxat.
He avançat per la carretera direcció est passant pels pobles de Delta i Montrose. Allà he fet una parada per passejar-hi: un típic poble americà, amb cases de fusta guarnides amb banderes amaericanes al porxo, amb amples carrers, dos benzineres, la funerària, el banc i la botiga de comestibles. La gent passejava feliç i somrient, com si la vida fos de color de rosa. Si us dic la veritat, em sembla que porten, tots plegats, una vida bastant grisa.
Des d'allà he agafat la ruta 550, direcció sud, una de les carreteres més famoses del país: l'anomenen la Million Dollar Road i uneix Montrose amb Durango, al sud de Colorado, en un viatge de 160 km. entre muntanyes alpines envoltades de mines de carbó i de coure, de llacs malves i de rius grocs. L'origen de la carretera rau en la iniciativa d'un emigrant rus que, a finals del segle XIX, va excavar amb mitjans molt rudimentaris el primer pas entre aquestes dues ciutats. El rus va crear un petit imperi de carreteres de peatge a la comarca i encara avui bona part de la via passa pels escarpats i vertiginosos camins excavats a mà per l'intrèpit emigrant. Per cert, que el nom de la carretera ve donat pel fet que els treballadors que van asfaltar-la durant els anys 30 del segle XX van extreure la matèria prima d'una mina molt propera a Durango...que després es va saber que contenia reserves valiosíssimes d'or i plata, ara barrejades amb l'asfalt que cada dia trepitgen milers de cotxes.
El viatge per la carretera ha durat pràcticament tot el dia, parant en les ciutats de Silverton i Durango per apreciar la seva arquitectutra de ciutat minera del Far West, autèntic plató de westerns americans.
A les 5 de la tarda he decidit abandonar el festival de colors de Colorado: havia anat tant al sud que estava a un pas de New Mexico. I per New Mexico passa, de viatge cap a Chicago, la famosa Ruta 66. No m'he pogut resistir a la temptació i he pitjat l'accelerador cap al sud, a la recerca i captura d'Alburquerque. Al final del dia he comptabilitzat 500 km de carretera esgotadora, els últims 150 de nit. Però estic on havia volgut: a un pas de la Ruta 66.
diumenge
Dia 94: Moab (Utah) - Gran Junction (Colorado)
Avui els Estats Units d'Amèrica celebraven el Dia dels Parcs Nacionals permetent l'entrada gratuïta a les seves instal·lacions. Així que, sense pensar-ho dos cops, m'he llençat a l'exploració del Arches National Park, a només 3 milles de Moab.
El parc està ubicat en un alt altiplà on s'hi concentren grans roques vermelloses erosionades pel pas del temps, moltes de les quals formen arcs de sanmartí petrificats, d'aquí el nom del parc. La natura és sàbia i ha anat esculpint aquests ponts, aquestes obertures d'òpera prima, amb precisió arquitectònica i volumetria d'enginyer, com si res s'hagués deixat a l'atzar: la distància entre el terra i el punt més alt, el grau d'obertura de l'arc, la inclinació de la seva corba, la llum que rep a la caiguda de sol...el conjunt sembla dissenyat per un grup de tecnòcrates de la perfecció, quan realment tot és obra de la Mare Natura.
He passat tot el dia dins del parc, primer fent una excursió de tres hores fins a l'extrem més allunyat, on uns arcs en forma de 8 feient les delícies dels fotògrafs professionals i amateurs; he continuat amb la visita del Delicated Arch, una extraordinària roca de trenta metres d'alçada, tallada en forma d'arc suspès en el buit, a peus d'un penyasegat de pastís de xocolata desfeta; i he acabat en la zona batejada com a Windows Parade, on dues grans finestres de 50 metres d'amplada et mostren, a través dels seus forats, què hi ha a l'altra banda.
A les cinc de la tarda he marxat del parc i he enfilat la carretera E-128 que uneix Moab amb l'autopista que et porta directament a Colorado. Els que estigueu pensant en fer ruta pels Estats Units apunteu-vos el número d'aquesta carretera (que té nom de conservant o additiu alimentari) perquè és absolutament espectacular: anant direcció nord-est, avança al costat del mític Colorado River, resseguint les parets infinites del canó natural que l'aixopluga. La carretera flueix com un afluent del propi riu, s'amaga i apareix entre les roques, s'ajup per salvar un pont, s'eleva per passar sobre una muntanya i s'il·lumina per saludar una platjeta de sorra blanca. Una autèntica meravella. A més, el sol brillava al meu darrere, a l'oest, i anava deixant pinzellades de colors, ara vermell, ara verd, ara blau, ara grana, ara de nou vermell: ha estat un capvespre preciós. Si un dia la Terra, cansada de donar tantes voltes sobre sí mateixa, decideix aturar-se, espero i desitjo que s'aturi a l'hora del capvespre a Utah, per poder gaudir d'aquesta llum i d'aquests colors eternament. Si això succeeix, ja sabeu on trobar-me.
Quan el sol ha caigut del tot, el paisatge ha canviat. Les grans parets verticals del canó s'han enfosquit, i ara semblaven grans murs de contenció d'emocions. En un revolt miraculós, us ho creureu o no, la carretera s'ha acabat de cop i volta.
Davant meu, un gran mur de granit vermell de quinze mil peus d'alçada. He baixat del cotxe i he avançat cap a aquell final sobtat i inesperat. No m'ho creia. Era real? He tocat amb la mà la gran muntanya que neixia just davant meu, colpejant-la amb els dits. Ha sonat a buit. El canó, la roca, la muntanya, eren de cartró pedra. Un decorat. Un magnífic decorat! A mà dreta m'he adonat que hi havia unes escales dibuixades en la roca, i al final de les escales, una porta, un arc, una obertura. He pujat amb timidesa i he obert la porteta. Més enllà, a l'altre costat, he vist un món diferent, he vist gent treballant, gent estressada, ciutats grises, carrers embossats de cotxes, criatures plorant i adults cridant.
Però quin és el món real? He mirat enrere, des de les escales, per tornar a gaudir d'aquell magnífic decorat, d'aquell riu tan perfecte, d'aquell canó tan vermell i tan altiu i tan ple de vida, i d'aquell sol amagat que encara brillava a l'horitzó, com un focus gegantí que il·lumina amb destresa el seu món particular. I sense pensar-m'ho massa, he tornat a tancar la porta, he baixat les escales que feia un moment havia pujat, m'he assegut al volant del meu cotxe i he tancat molt fort els ulls, demanant un desig: quan els he obert, la muntanya que barrava el pas s'havia enretirat i la carretera s'enfilava pel congost vermell en direcció a l'Est.
Em ve de gust fer una volteta més per aquests móns de déu. No m'espereu desperts.
"Escúchame Truman... Ahí fuera no hay más verdad que la que hay en el mundo que he creado para ti"
"Auxilio, ¡estoy siendo espontáneo! "
El Show de Truman (Peter Weir, 1998)
El parc està ubicat en un alt altiplà on s'hi concentren grans roques vermelloses erosionades pel pas del temps, moltes de les quals formen arcs de sanmartí petrificats, d'aquí el nom del parc. La natura és sàbia i ha anat esculpint aquests ponts, aquestes obertures d'òpera prima, amb precisió arquitectònica i volumetria d'enginyer, com si res s'hagués deixat a l'atzar: la distància entre el terra i el punt més alt, el grau d'obertura de l'arc, la inclinació de la seva corba, la llum que rep a la caiguda de sol...el conjunt sembla dissenyat per un grup de tecnòcrates de la perfecció, quan realment tot és obra de la Mare Natura.
He passat tot el dia dins del parc, primer fent una excursió de tres hores fins a l'extrem més allunyat, on uns arcs en forma de 8 feient les delícies dels fotògrafs professionals i amateurs; he continuat amb la visita del Delicated Arch, una extraordinària roca de trenta metres d'alçada, tallada en forma d'arc suspès en el buit, a peus d'un penyasegat de pastís de xocolata desfeta; i he acabat en la zona batejada com a Windows Parade, on dues grans finestres de 50 metres d'amplada et mostren, a través dels seus forats, què hi ha a l'altra banda.
A les cinc de la tarda he marxat del parc i he enfilat la carretera E-128 que uneix Moab amb l'autopista que et porta directament a Colorado. Els que estigueu pensant en fer ruta pels Estats Units apunteu-vos el número d'aquesta carretera (que té nom de conservant o additiu alimentari) perquè és absolutament espectacular: anant direcció nord-est, avança al costat del mític Colorado River, resseguint les parets infinites del canó natural que l'aixopluga. La carretera flueix com un afluent del propi riu, s'amaga i apareix entre les roques, s'ajup per salvar un pont, s'eleva per passar sobre una muntanya i s'il·lumina per saludar una platjeta de sorra blanca. Una autèntica meravella. A més, el sol brillava al meu darrere, a l'oest, i anava deixant pinzellades de colors, ara vermell, ara verd, ara blau, ara grana, ara de nou vermell: ha estat un capvespre preciós. Si un dia la Terra, cansada de donar tantes voltes sobre sí mateixa, decideix aturar-se, espero i desitjo que s'aturi a l'hora del capvespre a Utah, per poder gaudir d'aquesta llum i d'aquests colors eternament. Si això succeeix, ja sabeu on trobar-me.
Quan el sol ha caigut del tot, el paisatge ha canviat. Les grans parets verticals del canó s'han enfosquit, i ara semblaven grans murs de contenció d'emocions. En un revolt miraculós, us ho creureu o no, la carretera s'ha acabat de cop i volta.
Davant meu, un gran mur de granit vermell de quinze mil peus d'alçada. He baixat del cotxe i he avançat cap a aquell final sobtat i inesperat. No m'ho creia. Era real? He tocat amb la mà la gran muntanya que neixia just davant meu, colpejant-la amb els dits. Ha sonat a buit. El canó, la roca, la muntanya, eren de cartró pedra. Un decorat. Un magnífic decorat! A mà dreta m'he adonat que hi havia unes escales dibuixades en la roca, i al final de les escales, una porta, un arc, una obertura. He pujat amb timidesa i he obert la porteta. Més enllà, a l'altre costat, he vist un món diferent, he vist gent treballant, gent estressada, ciutats grises, carrers embossats de cotxes, criatures plorant i adults cridant.
Però quin és el món real? He mirat enrere, des de les escales, per tornar a gaudir d'aquell magnífic decorat, d'aquell riu tan perfecte, d'aquell canó tan vermell i tan altiu i tan ple de vida, i d'aquell sol amagat que encara brillava a l'horitzó, com un focus gegantí que il·lumina amb destresa el seu món particular. I sense pensar-m'ho massa, he tornat a tancar la porta, he baixat les escales que feia un moment havia pujat, m'he assegut al volant del meu cotxe i he tancat molt fort els ulls, demanant un desig: quan els he obert, la muntanya que barrava el pas s'havia enretirat i la carretera s'enfilava pel congost vermell en direcció a l'Est.
Em ve de gust fer una volteta més per aquests móns de déu. No m'espereu desperts.
"Escúchame Truman... Ahí fuera no hay más verdad que la que hay en el mundo que he creado para ti"
"Auxilio, ¡estoy siendo espontáneo! "
El Show de Truman (Peter Weir, 1998)
dissabte
Dia 93: Salina - Moab (Utah)
El misògin Sean Penn no m'ha vist marxar del motel a les deu del matí: he deixat la clau a la Key-Box m'he près un cafè calentent a la recepció i he començat a moure'm cap a l'Est. Avui tocava arribar a l'Estat de Colorado. No hi arribaré.
Com deia ahir, de seguida he entrat al desert batejat amb el nom de San Rafael Wells, una autèntica meravella geològica i un veritable plaer per la vista: terres desèrtiques de colors diversos, amb escarpades i pelades muntanyes de tonalitats sempre vermelloses, amb congostos estrets i canons infinits. Conduia relaxat, amb la música ben alta i contemplant les vistes estelars que m'oferia el paisatge que uneix els estats de Utah i Colorado. I ha estat aleshores quan he mirat pel retrovisor, i l'he vist: sí senyors, en aquesta road movie hi mancava, evidentment, l'aparició estelar de la patrulla del sheriff. Ja els tenim aquí.
Reconec que, en un instant, m'han passat molts fotogrames pel cap. Què fort!: el retrovisor del MEU cotxe projectava claríssimament la imatge d'un cotxe de policia americà amb les llums vermelles i blave enceses donant voltes i els fars del davant fent pampellugues, a tan sols uns metres darrere meu. La primera reacció ha estat la típica: no és a mi. Segur que no és a mi. Però sí. No hi havia ningú més a l'autopista i la patrulla estava enganxada al meu cotxe. Sí, era a mi.
He reduït la velocitat, he parat al voral de la carretera i he tragat saliva. El cotxe de policia ha parat darrere meu i, com hem vist en tantes i tantes pel·lícules, el policia ha trigat una estona en baixar del vehicle. Collons, quins nervis. Em venia a la memòria només l'escena de Fargo, en la qual el policia acaba al maleter del cotxe amb un forat de bala a l'occipital i enterrat al desert poc després...i no me la podia treure del cap!. Patia perquè el policia, que ara ja baixava del seu cotxe i s'acostava al meu, pugués endevinar què pensava. Només és una pel·lícula, li diria jo....
S'ha acostat per la part esquerra del cotxe, no per la meva porta, i m'ha demanat amb un gest que l'obrís. Alea jacta est.
- Bon dia, agent
- Bon dia. L'hem aturat perquè circulava a una velocitat superior a la permesa.
- Ah, sí? - m'he fet l'orni.
- Sí. Circulava a 82 milles/hora quan la permesa és de 75 milles/hora.
- Ostres, 82? No me n'he adonat.
Set milles de diferència. L'equivalent a 10 km/hora. Filen prim, sí senyor...però tenia raó: m'havia passat un pèl del límit permès.
- D'on és vostè? - m'ha preguntat.
- De Barcelona - li he dit, confiant en què l'esperit olímpic estovés el cor de l'agent.
S'ha produït un instant de silenci. Ara, segons les meves fantasies hollywoodianes, tocaria que em preguntés, amb cara de mala hòstia:
- De Barcelona? A Barcelona només hi ha vaques i delinqüents!
- Sí, senyor!
- Vostè veu alguna vaca aquí?
- No, senyor!
I tot seguit, em cauria la multa, la garjola o la condemna de per vida a Alcatraz.
Però no ha estat així. M'ha demanat el carnet de conduir i el contracte de lloguer del cotxe, m'ha preguntat quin era el meu propòsit als Estats Units (matar al president?, cometre un atemptat terrorista?; abandonar un capuccino?), i un cop escoltada la meva resposta, amb veu profunda m'ha dit:
- Conduirà més a poc a poc, oi?
- Sí, senyor.
I ha marxat.
Quina decepció! Vull dir, que que bé que ni multa ni res...però quina poca marxa, no? Ni tan sols allò de "faci el favor d'obrir el maleter, a veure si porta un cadàver", o allò tan nostrat de "baixi del cotxe, té dret a guardar silenci i a no declarar en contra seva, si té un advocat es podrà posar en contacte amb ell, si no, li proporcionarem un d'ofici...bla, bla, bla.". Què hi farem.
Ara seriosament. S'ha portat molt bé, amb molta educació i amb benevolència. Si hagués volgut, m'hagués pogut multar tranquilament.
Així doncs, alleugit, he engegat el cotxe i he seguit el meu camí. He de confessar que durant els següenst 40 km. no he vist res del paisatge que m'envoltava: mirava fixament el compta-quilòmetres sense mirar res més. Després ja m'he relaxat i he començat a fruir, de nou, del desert.
Quan portava més de dues hores i mitja de trajecte he vist anunciada la sortida de Moab, una població que ofereix un 3x1 en Parcs Nacionals. No m'he pogut resistir a tant temptadora oferta i he decidit parar aquí, fer-hi nit i visitar els parcs, abans d'entar a Colorado. He buscat motel econòmic sense trobar-lo. Qualsevol allotjament a prop d'un Parc Nacional multiplica per dos les seves tarifes. I si està aprop de tres Parcs Nacionals, us podeu imaginar.... Ha estat curiós perquè he entrat a preguntar a uns vuit o nou motels, avançant des del centre del poble fins a la perifèria. El primer de tot, cèntric, era caríssim. A mida que m'anava allunyant del centre els preus anaven baixant a una mitja de 5 dòllars cada 100 iardes. He pensat seriosament en la possibilitat d'allunyar-me uns 50 km del poble per dormir gratis....però al final he desistit i he agafat el més econòmic. M'he instal·lat i m'he preparat per l'excursió al Cannyon Land National Park, a trenta milles del poble.
Ha estat visita de tarda. L'excursió, bàsicament en cotxe, ha consistit en veure un parell de punts d'interès i arribar al Green River Overlook, el millor lloc de contemplació dels canons del parc a l'hora de la caiguda de sol. El Cannyon Land Park és enorme, format per immensos altiplans de pedra vermella esculpida pels dos grans rius de la regió: el Green River i el Colorado River. Aquest darrer riu, més al sud, a l'Estat d'Arizona, excavarà el famosíssim Gran Canó del Colorado.... En aquestes latituds, els rius foraden grans superfícies rocoses de formes aritmètiques i de tonalitats granatosos, formant congostos d'alçades inabastables. Molt espectacular. Ha valgut la pena venir fins aquí.
Com deia ahir, de seguida he entrat al desert batejat amb el nom de San Rafael Wells, una autèntica meravella geològica i un veritable plaer per la vista: terres desèrtiques de colors diversos, amb escarpades i pelades muntanyes de tonalitats sempre vermelloses, amb congostos estrets i canons infinits. Conduia relaxat, amb la música ben alta i contemplant les vistes estelars que m'oferia el paisatge que uneix els estats de Utah i Colorado. I ha estat aleshores quan he mirat pel retrovisor, i l'he vist: sí senyors, en aquesta road movie hi mancava, evidentment, l'aparició estelar de la patrulla del sheriff. Ja els tenim aquí.
Reconec que, en un instant, m'han passat molts fotogrames pel cap. Què fort!: el retrovisor del MEU cotxe projectava claríssimament la imatge d'un cotxe de policia americà amb les llums vermelles i blave enceses donant voltes i els fars del davant fent pampellugues, a tan sols uns metres darrere meu. La primera reacció ha estat la típica: no és a mi. Segur que no és a mi. Però sí. No hi havia ningú més a l'autopista i la patrulla estava enganxada al meu cotxe. Sí, era a mi.
He reduït la velocitat, he parat al voral de la carretera i he tragat saliva. El cotxe de policia ha parat darrere meu i, com hem vist en tantes i tantes pel·lícules, el policia ha trigat una estona en baixar del vehicle. Collons, quins nervis. Em venia a la memòria només l'escena de Fargo, en la qual el policia acaba al maleter del cotxe amb un forat de bala a l'occipital i enterrat al desert poc després...i no me la podia treure del cap!. Patia perquè el policia, que ara ja baixava del seu cotxe i s'acostava al meu, pugués endevinar què pensava. Només és una pel·lícula, li diria jo....
S'ha acostat per la part esquerra del cotxe, no per la meva porta, i m'ha demanat amb un gest que l'obrís. Alea jacta est.
- Bon dia, agent
- Bon dia. L'hem aturat perquè circulava a una velocitat superior a la permesa.
- Ah, sí? - m'he fet l'orni.
- Sí. Circulava a 82 milles/hora quan la permesa és de 75 milles/hora.
- Ostres, 82? No me n'he adonat.
Set milles de diferència. L'equivalent a 10 km/hora. Filen prim, sí senyor...però tenia raó: m'havia passat un pèl del límit permès.
- D'on és vostè? - m'ha preguntat.
- De Barcelona - li he dit, confiant en què l'esperit olímpic estovés el cor de l'agent.
S'ha produït un instant de silenci. Ara, segons les meves fantasies hollywoodianes, tocaria que em preguntés, amb cara de mala hòstia:
- De Barcelona? A Barcelona només hi ha vaques i delinqüents!
- Sí, senyor!
- Vostè veu alguna vaca aquí?
- No, senyor!
I tot seguit, em cauria la multa, la garjola o la condemna de per vida a Alcatraz.
Però no ha estat així. M'ha demanat el carnet de conduir i el contracte de lloguer del cotxe, m'ha preguntat quin era el meu propòsit als Estats Units (matar al president?, cometre un atemptat terrorista?; abandonar un capuccino?), i un cop escoltada la meva resposta, amb veu profunda m'ha dit:
- Conduirà més a poc a poc, oi?
- Sí, senyor.
I ha marxat.
Quina decepció! Vull dir, que que bé que ni multa ni res...però quina poca marxa, no? Ni tan sols allò de "faci el favor d'obrir el maleter, a veure si porta un cadàver", o allò tan nostrat de "baixi del cotxe, té dret a guardar silenci i a no declarar en contra seva, si té un advocat es podrà posar en contacte amb ell, si no, li proporcionarem un d'ofici...bla, bla, bla.". Què hi farem.
Ara seriosament. S'ha portat molt bé, amb molta educació i amb benevolència. Si hagués volgut, m'hagués pogut multar tranquilament.
Així doncs, alleugit, he engegat el cotxe i he seguit el meu camí. He de confessar que durant els següenst 40 km. no he vist res del paisatge que m'envoltava: mirava fixament el compta-quilòmetres sense mirar res més. Després ja m'he relaxat i he començat a fruir, de nou, del desert.
Quan portava més de dues hores i mitja de trajecte he vist anunciada la sortida de Moab, una població que ofereix un 3x1 en Parcs Nacionals. No m'he pogut resistir a tant temptadora oferta i he decidit parar aquí, fer-hi nit i visitar els parcs, abans d'entar a Colorado. He buscat motel econòmic sense trobar-lo. Qualsevol allotjament a prop d'un Parc Nacional multiplica per dos les seves tarifes. I si està aprop de tres Parcs Nacionals, us podeu imaginar.... Ha estat curiós perquè he entrat a preguntar a uns vuit o nou motels, avançant des del centre del poble fins a la perifèria. El primer de tot, cèntric, era caríssim. A mida que m'anava allunyant del centre els preus anaven baixant a una mitja de 5 dòllars cada 100 iardes. He pensat seriosament en la possibilitat d'allunyar-me uns 50 km del poble per dormir gratis....però al final he desistit i he agafat el més econòmic. M'he instal·lat i m'he preparat per l'excursió al Cannyon Land National Park, a trenta milles del poble.
Ha estat visita de tarda. L'excursió, bàsicament en cotxe, ha consistit en veure un parell de punts d'interès i arribar al Green River Overlook, el millor lloc de contemplació dels canons del parc a l'hora de la caiguda de sol. El Cannyon Land Park és enorme, format per immensos altiplans de pedra vermella esculpida pels dos grans rius de la regió: el Green River i el Colorado River. Aquest darrer riu, més al sud, a l'Estat d'Arizona, excavarà el famosíssim Gran Canó del Colorado.... En aquestes latituds, els rius foraden grans superfícies rocoses de formes aritmètiques i de tonalitats granatosos, formant congostos d'alçades inabastables. Molt espectacular. Ha valgut la pena venir fins aquí.
divendres
Dia 92: Bryce Cannyon - Salina (Utah)
Ja us deia ahir que els propietaris del motel on he dormit aquesta nit tenien ganes de xerrar. Quan he anat a tornar la clau i a dir adéu, ella -una senyora d'uns 60 anys, educada i amb un anglès prou clar- m'ha començat a fer preguntes sobre el meu viatge per Amèrica, recomanant-me desenes de llocs a la veu de "You must go! It's beautiful!". Reconec que el país és molt maco i que tinc unes vacances kilomètriques, però no puc arribar a tot arreu: la dona m'ha enviat a les Cataractes de Niàgara, a l'Estat de Georgia, a Nova Anglaterra...buf. La conversa ha anat girant mica en mica i hem acabat parlant de la crisi econòmica, del canvi entre el dòllar i l'euro i de política: és aquí quan m'ha confessat que ella és demòcrata, però que està casada amb un republicà, i que el seu fill gran adora en George W. Bush, de qui ella no en vol sentir ni parlar perquè li va fer perdre tots els seus estalvis. Ha estat curiós veure com m'explicava, gaire bé a cau d'orella, les inclinacions polítiques de marit i fill....Talment com aquell que, a Barcelona, et confessa compungit que el seu sogre és perico.
La reflexió política ha acabat amb un gran elogi al President Obama i, sobretot, a l'ex-president Clinton. M'ha fet gràcia com la dona parlava meravelles d'aquest caballer, afegint sempre la frase "tot i els problemes i escàndols personals que va patir". Veig que l'assumpte Lewinski encara porta cua. Em quedo amb aquesta darrere reflexió sobre els problemes de Mr. Clinton mentre arribo al cotxe i avanço cap al Parc Nacional. La veritat, qualificar de problema la practica de sexe oral en el lloc de treball és una mica exagerat, no?. Vaja, desproporcionat absolutament. Ah!, que la pràctica sexual no era amb la seva dona?...no sé que dir-vos. No veig l'escàndol públic per enlloc, ans el contrari: el que hauria estat realment escandalós hagués estat que FOS la seva dona. Escandalós, i mentida podrida.
Però me n'oblido ràpid d'aquestes reflexions morals perquè penetro de seguida (amb perdó) dins del perímetre del Bryne Cannyon National Park i aquest indret mereix totes les meves atencions i preocupacions. Aparco el cotxe en el Sunset Point i tot seguit inicio una excursió de més de tres hores pel gran amfiteatre d'agulles de fang que cobreixen el canó. L'excursió és molt espectacular, ja que et permet arribar fins al fons de tot de la vall vermella i caminar unes hores per entre les roques excavades per la pluja i la neu, presenciant a poca distància el talent de la natura per esculpir unes obres d'art tan perfectes. Tot i la calor i la pols del camí, les tres hores i mitja d'excursió són esplèndides: un dels millors dies a l'aire lliure a Amèrica.
És només un quart de quatre quan engego el cotxe per marxar del Bryce Cannyon. Tiro milles cap a l'Est per avançar en el meu viatge. Després de dues hores de carretera, m'aturo al poble de Salina, última població abans d'entrar a la zona de San Rafael Wells, un preciós desert de 160 km sense benzines, àrees de servei ni allotjaments.
L'Office del motel està buida. Toco el timbre i espero. Sempre he volgut fer això de prèmer el timbre d'un hotel...ara només manca que de sota el taulell apareixin, tot d'una, els del Tricicle. En fi. Quan estic a punt de marxar, qui apareix és el manager. És un paio baixet i de cara quadriculada, d'uns quaranta-cinc anys, de Corolado, amb una retirada al Sean Penn. Em saluda, em diu que té llits buits i que l'habitació doble costa tant. No, no, individual, li dic.
- Viatges sol? Pensava que ...
- Sol, efectivament.
I dit això, surt de darrere el taulell i em fa una abraçada molt masculina. I és aleshores quan m'explica la seva història, una desgraciada història d'amor del Midd-West americà, amb matrimoni adolescent -ell, dinou; ella, catorze-, una filla molt aviat, problemes econòmics, separació i divorci. Un drama, senyors. Em diu que això de viatjar sol, sense dones, és el millor que puc fer. Li dic que sí que sí, però que estic cansat i que em vull dutxar: em costa continuar la conversa amb aquest alt grau de misogínia a l'ambient. Quin paio, tu.
Acabo el dia amb la dutxa promesa, sopar al famós Mom's Cafe de Salina, i a dormir. Demà m'esperen uns altres 400 kilòmetres direcció Est.
La reflexió política ha acabat amb un gran elogi al President Obama i, sobretot, a l'ex-president Clinton. M'ha fet gràcia com la dona parlava meravelles d'aquest caballer, afegint sempre la frase "tot i els problemes i escàndols personals que va patir". Veig que l'assumpte Lewinski encara porta cua. Em quedo amb aquesta darrere reflexió sobre els problemes de Mr. Clinton mentre arribo al cotxe i avanço cap al Parc Nacional. La veritat, qualificar de problema la practica de sexe oral en el lloc de treball és una mica exagerat, no?. Vaja, desproporcionat absolutament. Ah!, que la pràctica sexual no era amb la seva dona?...no sé que dir-vos. No veig l'escàndol públic per enlloc, ans el contrari: el que hauria estat realment escandalós hagués estat que FOS la seva dona. Escandalós, i mentida podrida.
Però me n'oblido ràpid d'aquestes reflexions morals perquè penetro de seguida (amb perdó) dins del perímetre del Bryne Cannyon National Park i aquest indret mereix totes les meves atencions i preocupacions. Aparco el cotxe en el Sunset Point i tot seguit inicio una excursió de més de tres hores pel gran amfiteatre d'agulles de fang que cobreixen el canó. L'excursió és molt espectacular, ja que et permet arribar fins al fons de tot de la vall vermella i caminar unes hores per entre les roques excavades per la pluja i la neu, presenciant a poca distància el talent de la natura per esculpir unes obres d'art tan perfectes. Tot i la calor i la pols del camí, les tres hores i mitja d'excursió són esplèndides: un dels millors dies a l'aire lliure a Amèrica.
És només un quart de quatre quan engego el cotxe per marxar del Bryce Cannyon. Tiro milles cap a l'Est per avançar en el meu viatge. Després de dues hores de carretera, m'aturo al poble de Salina, última població abans d'entrar a la zona de San Rafael Wells, un preciós desert de 160 km sense benzines, àrees de servei ni allotjaments.
L'Office del motel està buida. Toco el timbre i espero. Sempre he volgut fer això de prèmer el timbre d'un hotel...ara només manca que de sota el taulell apareixin, tot d'una, els del Tricicle. En fi. Quan estic a punt de marxar, qui apareix és el manager. És un paio baixet i de cara quadriculada, d'uns quaranta-cinc anys, de Corolado, amb una retirada al Sean Penn. Em saluda, em diu que té llits buits i que l'habitació doble costa tant. No, no, individual, li dic.
- Viatges sol? Pensava que ...
- Sol, efectivament.
I dit això, surt de darrere el taulell i em fa una abraçada molt masculina. I és aleshores quan m'explica la seva història, una desgraciada història d'amor del Midd-West americà, amb matrimoni adolescent -ell, dinou; ella, catorze-, una filla molt aviat, problemes econòmics, separació i divorci. Un drama, senyors. Em diu que això de viatjar sol, sense dones, és el millor que puc fer. Li dic que sí que sí, però que estic cansat i que em vull dutxar: em costa continuar la conversa amb aquest alt grau de misogínia a l'ambient. Quin paio, tu.
Acabo el dia amb la dutxa promesa, sopar al famós Mom's Cafe de Salina, i a dormir. Demà m'esperen uns altres 400 kilòmetres direcció Est.
Dia 91: Bryce Cannyon. Postdata
WARNING / ADVERTÈNCIA
Aquesta entrada pot ferir algunes sensibilitats. Les persones que formin part d'Associacions de Protectores d'Animals que s'abstinguin de continuar llegint... i de denunciar-me als Mossos d'Esquadra. Gràcies.
- No l'he vist, se m'ha tirat a sobre.
- Anaves massa ràpid?
- No. Però era fosc. Se m'ha tirat a sobre. He frenat...però massa tard
- A quant anaves?
- No ho sé! Anava...normal. A quaranta, o menys fins i tot. A trenta
- A trenta?
- Bé, no sé, anava bé, tranquil, relaxat, després de passar un parell d'hores al Canó. I mira...
- Ja veig, ja. L'has cagada, tio
- Home...
- Sí, sí, l'has cagada. Ja saps que això és un delicte federal?
- Vinga, home! Què dius! Això t'ho inventes...
- No m'ho invento. Mira-ho al google. I calma't, d'acord?
- No em toquis el collons. Puc venir, o què?. I no tinc internet!
- Vine, t'espero.
He penjat bruscament. Sempre em posa de mala llet. Sempre. Mira que el truco poc...i que el vaig a veure encara menys...però cada vegada que em poso en contacte amb ell, acabo de mala hòstia. M'he canviat de samarreta, he agafat un jersei i he tirat cap a la consulta. De seguida hi he arribat. Tot i la foscor del replà, només illuminat per la llum intermitent del fluorescent de l'ascensor, he vist que encara conserva aquella ridícula placa, mig rovellada i a punt de caure: "Psicoanalista de guàrdia. Jo t'ajudo. Tu m'ajudes". Patètic.
A pitjat el timbre i ha sonat llunyà, opac. He esperat un minut per tornar a prème'l. Ja va, ja va! s'ha sentit darrere la porta amb un to mig enfadat i com d'infinita paciència. Quins collons.
- Has vingut?
- Collons, és clar. No t'ho he dit, que vindria.
- Ja, però com que a vegades dius....i després fas el que et dóna la gana. No hagués estat el primer cop que després de dir que venies...
- Ja n'hi ha prou. Estic aquí, no? Doncs ja està.
- Molt bé, molt bé.
-Podem començar ja, sa senyoria?
- Oblida't de sarcasmes, d'acord?. Has vingut perquè tu has volgut. Són les onze de la nit a Utah, les sis de la matinada a Barcelona, així que no estic per bromes. I repeteixo, deixa la teva fina ironia al rebedor. No et vull sarcàstic, a la consulta.
Hem entrat a la sala de consulta. Estava completament a les fosques. De seguida ell ha encès la làmpada de sobretaula i s'han i·luminat els papers desordenats que ocupen pràcticament tot l'escriptori. La resta de la sala ha quedat en mitja penombra, dibuixant ombres inquietants i allargades.
- Seu
M'he assegut al sofà reclinable d'escai marró que porta en aquella sala des dels inicis dels temps. Està ronyós, la veritat, molt desgastat. I les molles grinyolen. Però com ell mai s'hi asseu...
- Torna'm a explicar què ha passat.
- Altra vegada?
- A que has vingut, tu? A tocar-te els collons? O a tocar-los als altres? Comença.
- Acabava d'arrancar el cotxe. Estava content. L'espectacle de llums de la caiguda de sol al Bryce Cannyon havia estat preciós. Tornava cap al motel.
- Segueix.
- Anava a una velocitat bastant reduïda per la carretera de sortida del parc. Ja era completament fosc. I no l'he vist.
- Què o a qui no has vist? Vinga nano, que s'han de treure les paraules de la boca...
- No era un revolt ni res d'això. Era una recta, amb una lleugera pendent, això sí. Anava pensant en quantes milles havia fet des de Las Vegas. Calculant mentalment, ja saps. Però molt atent a la carretera. De veritat.
- Tot t'ho dius tu...
- No,...vull dir que anava atent, segur, perquè si no no hagués ni frenat. Me l'hagués endut pel davant sense ni tan sols veure'l.
- A què o a qui no haguessis ni tan sols vist?
- Un cèrvol. Preciós. Gran. Bé, molt gran, no. Vull dir que no era petit, així, com un cèrvol acabat de néixer...ni tampoc era un cèrvol d'aquests amb cornamenta de metre i mig.
- Així era gran o petit?
- Ja t'ho he dit. No era petit, no. Grandet. Adult, diria jo. Era un exemplar molt maco. Una femella preciosa.
- Com ho saps que era femella?
- No ho sé. Vull dir que no sé com ho sé. Però n'estic segur.
- Interessant. Molt interessant....
- Tot ha passat en un parell de segons. He vist el cèrvol a la dreta, a menys d'un metre de distància del far dret el cotxe. He pitjat amb força el pedal del fre. Tot anava a càmara lenta. El pedal del fre s'enfonsava per la pressió del meu peu, fins al fons del tot. El cèrvol em mirava amb cara d'espantat. Ja estava a l'alçada del far esquerra. Però estava massa a prop.
- L'has colpejat?
- Sí. Ha estat terrible. Encara tinc gravat el soroll, sec, curt, del moment en què he impactat. I després, aquell segon etern.
- Què ha passat durant aquest segon etern?
- El cèrvol ha sortit disparat uns metres. L'he llençat al terra i ha donat un parell de volteretes. O no. No ho sé. S'ha arrosegat per l'asfalt de manera estrambòtica, com si fos un ninot llençat al buit.
- Deixa la poesia. I les metàfores. Fets! Què ha passat?
- El cèrvol s'ha retorçat al terra. Ha sortit desplaçat. Els fars del cotxe ho il·luminaven tot en un pla perfecte. M'he espantat. He cregut que l'havia matat.
- I no ha estat així?
- No! S'ha aixecat de seguida. S'ha posat dret!. Feia cara d'estabornit, és clar, però s'ha posat dret!....i ha apretat a córrer en direcció al bosc, d'on havia sortit.
- ......
- Bé, això és tot.
- Com estàs? Què sents?
- M'he espantat. Pobra bèstia. I després li he començat a donar voltes a tot, i t'he trucat.
- Perquè m'has trucat? El cèrvol està bé. Tu estàs bé. El cotxe està bé. Quin és el problema?
- Crec que he estat a punt de matar a la mare del Bambi.
Aquesta entrada pot ferir algunes sensibilitats. Les persones que formin part d'Associacions de Protectores d'Animals que s'abstinguin de continuar llegint... i de denunciar-me als Mossos d'Esquadra. Gràcies.
- No l'he vist, se m'ha tirat a sobre.
- Anaves massa ràpid?
- No. Però era fosc. Se m'ha tirat a sobre. He frenat...però massa tard
- A quant anaves?
- No ho sé! Anava...normal. A quaranta, o menys fins i tot. A trenta
- A trenta?
- Bé, no sé, anava bé, tranquil, relaxat, després de passar un parell d'hores al Canó. I mira...
- Ja veig, ja. L'has cagada, tio
- Home...
- Sí, sí, l'has cagada. Ja saps que això és un delicte federal?
- Vinga, home! Què dius! Això t'ho inventes...
- No m'ho invento. Mira-ho al google. I calma't, d'acord?
- No em toquis el collons. Puc venir, o què?. I no tinc internet!
- Vine, t'espero.
He penjat bruscament. Sempre em posa de mala llet. Sempre. Mira que el truco poc...i que el vaig a veure encara menys...però cada vegada que em poso en contacte amb ell, acabo de mala hòstia. M'he canviat de samarreta, he agafat un jersei i he tirat cap a la consulta. De seguida hi he arribat. Tot i la foscor del replà, només illuminat per la llum intermitent del fluorescent de l'ascensor, he vist que encara conserva aquella ridícula placa, mig rovellada i a punt de caure: "Psicoanalista de guàrdia. Jo t'ajudo. Tu m'ajudes". Patètic.
A pitjat el timbre i ha sonat llunyà, opac. He esperat un minut per tornar a prème'l. Ja va, ja va! s'ha sentit darrere la porta amb un to mig enfadat i com d'infinita paciència. Quins collons.
- Has vingut?
- Collons, és clar. No t'ho he dit, que vindria.
- Ja, però com que a vegades dius....i després fas el que et dóna la gana. No hagués estat el primer cop que després de dir que venies...
- Ja n'hi ha prou. Estic aquí, no? Doncs ja està.
- Molt bé, molt bé.
-Podem començar ja, sa senyoria?
- Oblida't de sarcasmes, d'acord?. Has vingut perquè tu has volgut. Són les onze de la nit a Utah, les sis de la matinada a Barcelona, així que no estic per bromes. I repeteixo, deixa la teva fina ironia al rebedor. No et vull sarcàstic, a la consulta.
Hem entrat a la sala de consulta. Estava completament a les fosques. De seguida ell ha encès la làmpada de sobretaula i s'han i·luminat els papers desordenats que ocupen pràcticament tot l'escriptori. La resta de la sala ha quedat en mitja penombra, dibuixant ombres inquietants i allargades.
- Seu
M'he assegut al sofà reclinable d'escai marró que porta en aquella sala des dels inicis dels temps. Està ronyós, la veritat, molt desgastat. I les molles grinyolen. Però com ell mai s'hi asseu...
- Torna'm a explicar què ha passat.
- Altra vegada?
- A que has vingut, tu? A tocar-te els collons? O a tocar-los als altres? Comença.
- Acabava d'arrancar el cotxe. Estava content. L'espectacle de llums de la caiguda de sol al Bryce Cannyon havia estat preciós. Tornava cap al motel.
- Segueix.
- Anava a una velocitat bastant reduïda per la carretera de sortida del parc. Ja era completament fosc. I no l'he vist.
- Què o a qui no has vist? Vinga nano, que s'han de treure les paraules de la boca...
- No era un revolt ni res d'això. Era una recta, amb una lleugera pendent, això sí. Anava pensant en quantes milles havia fet des de Las Vegas. Calculant mentalment, ja saps. Però molt atent a la carretera. De veritat.
- Tot t'ho dius tu...
- No,...vull dir que anava atent, segur, perquè si no no hagués ni frenat. Me l'hagués endut pel davant sense ni tan sols veure'l.
- A què o a qui no haguessis ni tan sols vist?
- Un cèrvol. Preciós. Gran. Bé, molt gran, no. Vull dir que no era petit, així, com un cèrvol acabat de néixer...ni tampoc era un cèrvol d'aquests amb cornamenta de metre i mig.
- Així era gran o petit?
- Ja t'ho he dit. No era petit, no. Grandet. Adult, diria jo. Era un exemplar molt maco. Una femella preciosa.
- Com ho saps que era femella?
- No ho sé. Vull dir que no sé com ho sé. Però n'estic segur.
- Interessant. Molt interessant....
- Tot ha passat en un parell de segons. He vist el cèrvol a la dreta, a menys d'un metre de distància del far dret el cotxe. He pitjat amb força el pedal del fre. Tot anava a càmara lenta. El pedal del fre s'enfonsava per la pressió del meu peu, fins al fons del tot. El cèrvol em mirava amb cara d'espantat. Ja estava a l'alçada del far esquerra. Però estava massa a prop.
- L'has colpejat?
- Sí. Ha estat terrible. Encara tinc gravat el soroll, sec, curt, del moment en què he impactat. I després, aquell segon etern.
- Què ha passat durant aquest segon etern?
- El cèrvol ha sortit disparat uns metres. L'he llençat al terra i ha donat un parell de volteretes. O no. No ho sé. S'ha arrosegat per l'asfalt de manera estrambòtica, com si fos un ninot llençat al buit.
- Deixa la poesia. I les metàfores. Fets! Què ha passat?
- El cèrvol s'ha retorçat al terra. Ha sortit desplaçat. Els fars del cotxe ho il·luminaven tot en un pla perfecte. M'he espantat. He cregut que l'havia matat.
- I no ha estat així?
- No! S'ha aixecat de seguida. S'ha posat dret!. Feia cara d'estabornit, és clar, però s'ha posat dret!....i ha apretat a córrer en direcció al bosc, d'on havia sortit.
- ......
- Bé, això és tot.
- Com estàs? Què sents?
- M'he espantat. Pobra bèstia. I després li he començat a donar voltes a tot, i t'he trucat.
- Perquè m'has trucat? El cèrvol està bé. Tu estàs bé. El cotxe està bé. Quin és el problema?
- Crec que he estat a punt de matar a la mare del Bambi.
Dia 91: Las Vegas (Nevada) - Bryce Cannyon (Utah)
Las Vegas ja és història Avui he tornat a agafar el cotxe i he fet 400 km direcció est per arribar a les portes del Bryce Cannyon National Park a l'Estat de Utah. Tenia ganes d'arribar a aquest parc situat en una zona alta i àrida del Midd-West nordamericà on les temperatures diürnes poden pujar força, però a la nit i fora de la temporada d'estiu, fa molt i molt de fred.
La carretera, tal com s'esperava, s'ha convertit en un desert de sorra i pols només sortir de la capital del joc. Ara bé, quan l'autopista ha entrat a l'Estat d'Arizona (per tornar a sortir només 50 milles més endavant), tot ha canviat. S'ha acabat el desert? No, és clar que no, però el paisatge ha dibuixat un desert de cine: estrets passos entre muntanyes de color vermell, grans roques de formes quadrangulars i milers d'indis esperant el pas de la diligència de John Wayne, que arriba amb retard. Les evocacions cinematogràfiques, ara sí, han estat completes: en cada curva podies reconèixer un fotograma, una escena o una frase dels mítics westerns de John Ford, Howard Hawks, Anthony Mann o Sam Peckimpah i els famosos rostres de Henry Fonda, Clint Eastwood, James Spencer, Randolph Scott o John Wayne, protagonitzant La diligencia, Centauros del desierto, El hombre que mató a Liberty Valance, Río Rojo, Río Bravo, Solo ante el peligro, Raíces profundas, Fort Apache, Río Grande, Pasión de los fuertes, o Winchester 73.
Tot i abandonar Arizona i entrar a Utah a migdia, la pel·lícula no s'ha acabat i han continuat les terres vermelles, les sorres granatoses, les pedres torrades, fúcsies i malves, enfilant-se entre gratacels de roques, ideals per una bona emboscada, atravessant pobles amb noms tan curiosos com Leeds, Torqueville o Pintura.
Abans d'arribar al Parc, he parat a 30 km de l'entrada i he agafat una habitació en un motel regentat per un matrimoni molt amable i amb ganes de xerrar. Però jo tenia pressa per veure la caiguda de sol al Bryce Cannyon així que ho hem deixat per l'endemà.
Eren les sis de la tarda i el sol començava a mostrar signes de cansament quan he arribat al balcó natural que et permet fruir d'aquest canó vermell com la sang, esculipt amb milions de columnes de formes estranyes, erosionades per la calor, la neu, l'aigua, el vent i el fred. Davant meu, una vall extenuant d'estalagmites verticals, erectes, orgulloses de les seves formes sinuoses, i unes muntanyes de formes quadrades coronant el cel blau. Una passada.
El sol queia per darrere meu i anava tacant d'ombra la vall, molt a poc a poc, com si amb una gran goma d'esborrar anés eliminant els colors vius de la vall, lentament, difuminant-los fins a perdre el sentit. La foscor s'ha anat apoderant de l'hemicicle sense fer soroll, amb aquella lenta i segura marxa dels que saben que no hi ha res a fer per aturar-los. Quan la vall era un mar de cendres, darrere meu encara estava encès el sotabosc, encara s'iluminàven els contorns muntanyosos, com si algú hagués encès un llumí gegantí i el mantingués encès fins a cremar-se els dits. Un resplendor místic, una flama violeta que es resistia a morir avisant que qualsevol nit pot sortir el Sol.
"Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono
que tan sols, hi faltes tu ...
També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai...
Qualsevol nit pot sortir el sol"
Jaume Sisa "Qualsevol nit pot sortir el sol"
La carretera, tal com s'esperava, s'ha convertit en un desert de sorra i pols només sortir de la capital del joc. Ara bé, quan l'autopista ha entrat a l'Estat d'Arizona (per tornar a sortir només 50 milles més endavant), tot ha canviat. S'ha acabat el desert? No, és clar que no, però el paisatge ha dibuixat un desert de cine: estrets passos entre muntanyes de color vermell, grans roques de formes quadrangulars i milers d'indis esperant el pas de la diligència de John Wayne, que arriba amb retard. Les evocacions cinematogràfiques, ara sí, han estat completes: en cada curva podies reconèixer un fotograma, una escena o una frase dels mítics westerns de John Ford, Howard Hawks, Anthony Mann o Sam Peckimpah i els famosos rostres de Henry Fonda, Clint Eastwood, James Spencer, Randolph Scott o John Wayne, protagonitzant La diligencia, Centauros del desierto, El hombre que mató a Liberty Valance, Río Rojo, Río Bravo, Solo ante el peligro, Raíces profundas, Fort Apache, Río Grande, Pasión de los fuertes, o Winchester 73.
Tot i abandonar Arizona i entrar a Utah a migdia, la pel·lícula no s'ha acabat i han continuat les terres vermelles, les sorres granatoses, les pedres torrades, fúcsies i malves, enfilant-se entre gratacels de roques, ideals per una bona emboscada, atravessant pobles amb noms tan curiosos com Leeds, Torqueville o Pintura.
Abans d'arribar al Parc, he parat a 30 km de l'entrada i he agafat una habitació en un motel regentat per un matrimoni molt amable i amb ganes de xerrar. Però jo tenia pressa per veure la caiguda de sol al Bryce Cannyon així que ho hem deixat per l'endemà.
Eren les sis de la tarda i el sol començava a mostrar signes de cansament quan he arribat al balcó natural que et permet fruir d'aquest canó vermell com la sang, esculipt amb milions de columnes de formes estranyes, erosionades per la calor, la neu, l'aigua, el vent i el fred. Davant meu, una vall extenuant d'estalagmites verticals, erectes, orgulloses de les seves formes sinuoses, i unes muntanyes de formes quadrades coronant el cel blau. Una passada.
El sol queia per darrere meu i anava tacant d'ombra la vall, molt a poc a poc, com si amb una gran goma d'esborrar anés eliminant els colors vius de la vall, lentament, difuminant-los fins a perdre el sentit. La foscor s'ha anat apoderant de l'hemicicle sense fer soroll, amb aquella lenta i segura marxa dels que saben que no hi ha res a fer per aturar-los. Quan la vall era un mar de cendres, darrere meu encara estava encès el sotabosc, encara s'iluminàven els contorns muntanyosos, com si algú hagués encès un llumí gegantí i el mantingués encès fins a cremar-se els dits. Un resplendor místic, una flama violeta que es resistia a morir avisant que qualsevol nit pot sortir el Sol.
"Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono
que tan sols, hi faltes tu ...
També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai...
Qualsevol nit pot sortir el sol"
Jaume Sisa "Qualsevol nit pot sortir el sol"
dijous
Dia 90: Las Vegas
Després de 90 dies de vacances sembla una provocació dir que avui m'he agafat un dia descans. El meu day-off, que diuen per aquestes terres. No ha estat exactament així, però sí que ha estat un dia amb menys activitat diürna i amb poca estona al volant.
I és que he decidit que volia gaudir de la nit de Las Vegas per viure la veritable essència d'aquesta ciutat. Ahir vaig fer una llarga visita a la ciutat sota un sol molt potent, i avui pretenc sortir del meu cau quan l'insolent sol marxi a fer nones. Així que em llevo tard, esmorzo i surto amb el cotxe una estoneta a descobrir els arravals de Las Vegas: condueixo entre descapotables i camions de mercaderies per avingudes plenes de cotxes, per barris residencials amb piscina i palmeres i per carrers amples amb hotels i casinos. Durant el passeig, centenars d'avions passen a pocs metres del capó del cotxe per aterrar en un aeroport que està, literalment, dins de la ciutat.
A migdia, quan el sol apreta, torno al motel, dino, ordeno el calaix de les fotos antigues (Varsòvia, Moscú, Vladisvostok...), reviso el correu electrònic, llegeixo, escolto el partit del Barça i faig una migdiada. A les sis, dutxa relaxant i a les set inicio la meva travessia per la nit de Las Vegas. El sol ja dorm.
Durant cinc hores transito pel carrer del pecat de la ciutat, entro en els seus hotels-casino, passejo entre multituds, bado davant d'espectacles pirotècnics i em perdo entre les llums de colors que iluminen el desert. Observo la gent: famílies nordamericanes complint el vell somni de passar uns dies a Las Vegas, parelletes de viatge de nuvis agafats de la mà per no sentir el vertígen, amics i coneguts de farra perpètua amb somriues alcohòlics pintats al rostre, grups organitzats de japonesos i coreans fent exclamacions de joia, aspirants a actriu servint copes i hamburgueses mentre remenen el cul amb més pena que glòria, millonaris al volant de Ferraris vermells amb ulleres de sol i gomina, policies motoritzats amb escopetes de caça, velles madames a la recerca i captura de carn fresca, prostitutes de carn magra amb molta gana acumulada, famílies afroamericanes de riures estereofònics i contagiosos, turistes despistats enamorats de la seva càmara de fotos, grups d'homes granadets i repanxuts amb expressions de profunda derrota, gent feliç i somrient badant despreocupadament pel carrer, nimfòmans obsessionats amb les sil·luetes libidinoses de les màquines escurabutxaques, crupiers elegants i professionals amb mans de violinista, jubilades enjoiades, nenes mones encorsatades, tios de camisa arrapada i barba de tres dies, ex-alcohòlics enganxats al pòker i al Black Jack i repartidors de propaganda eròtica amb accent colombià i hondureny.
I també molts artistes i ballarins i ballarines, músics i humoristes, actors i actrius, productors i directors musicals, perquè Las Vegas és pura diversió, pur entreteniment, l'essència del Show Business americà amb permís de Los Angeles i la seva muntanya sagrada. Las Vegas, tal com la va definir en Victor, el jugador de pòker sense benzina de Salt Lake City, és fun, fun, fun (res a veure amb la cançó nadalenca del 25 de desembre....).
La gent entra i surt dels casinos, que et conviden amablement a perdre-ho tot menys la dignitat. Aquests temples del joc són autèntics santuaris del vici...i de l'horterada: encara flipo amb l'Hotel Casino Palazzo, un grandiós edifici amb Torre veneciana, Columna dels lleons, Pont de Rialto, Gòndoles i gondolieros, fatxada de Palau Bizantí i un interior de falsíssimes columnates de marbre amb ortopèdics murals renaixentistes, coronat amb sostres decorats amb calcomanies de frescos de Michelangello, que més que reproduccions de l'obra del famós pintor italià semblen dibuixos fets per la Tortuga Ninja, del mateix nom.
A les dotze de la nit arribo al motel. He estat temptat de jugar de nou, però m'he controlat. Cal aprendre a dominar els vicis per deixar-se endur per ells quan arriba el moment de guadir-ne. L'excursió ha estat llarga i profitosa. Ha valgut la pena conèixer, de primera mà, una de les obres d'art més kitch del segle XX: la ciutat de Las Vegas.
I és que he decidit que volia gaudir de la nit de Las Vegas per viure la veritable essència d'aquesta ciutat. Ahir vaig fer una llarga visita a la ciutat sota un sol molt potent, i avui pretenc sortir del meu cau quan l'insolent sol marxi a fer nones. Així que em llevo tard, esmorzo i surto amb el cotxe una estoneta a descobrir els arravals de Las Vegas: condueixo entre descapotables i camions de mercaderies per avingudes plenes de cotxes, per barris residencials amb piscina i palmeres i per carrers amples amb hotels i casinos. Durant el passeig, centenars d'avions passen a pocs metres del capó del cotxe per aterrar en un aeroport que està, literalment, dins de la ciutat.
A migdia, quan el sol apreta, torno al motel, dino, ordeno el calaix de les fotos antigues (Varsòvia, Moscú, Vladisvostok...), reviso el correu electrònic, llegeixo, escolto el partit del Barça i faig una migdiada. A les sis, dutxa relaxant i a les set inicio la meva travessia per la nit de Las Vegas. El sol ja dorm.
Durant cinc hores transito pel carrer del pecat de la ciutat, entro en els seus hotels-casino, passejo entre multituds, bado davant d'espectacles pirotècnics i em perdo entre les llums de colors que iluminen el desert. Observo la gent: famílies nordamericanes complint el vell somni de passar uns dies a Las Vegas, parelletes de viatge de nuvis agafats de la mà per no sentir el vertígen, amics i coneguts de farra perpètua amb somriues alcohòlics pintats al rostre, grups organitzats de japonesos i coreans fent exclamacions de joia, aspirants a actriu servint copes i hamburgueses mentre remenen el cul amb més pena que glòria, millonaris al volant de Ferraris vermells amb ulleres de sol i gomina, policies motoritzats amb escopetes de caça, velles madames a la recerca i captura de carn fresca, prostitutes de carn magra amb molta gana acumulada, famílies afroamericanes de riures estereofònics i contagiosos, turistes despistats enamorats de la seva càmara de fotos, grups d'homes granadets i repanxuts amb expressions de profunda derrota, gent feliç i somrient badant despreocupadament pel carrer, nimfòmans obsessionats amb les sil·luetes libidinoses de les màquines escurabutxaques, crupiers elegants i professionals amb mans de violinista, jubilades enjoiades, nenes mones encorsatades, tios de camisa arrapada i barba de tres dies, ex-alcohòlics enganxats al pòker i al Black Jack i repartidors de propaganda eròtica amb accent colombià i hondureny.
I també molts artistes i ballarins i ballarines, músics i humoristes, actors i actrius, productors i directors musicals, perquè Las Vegas és pura diversió, pur entreteniment, l'essència del Show Business americà amb permís de Los Angeles i la seva muntanya sagrada. Las Vegas, tal com la va definir en Victor, el jugador de pòker sense benzina de Salt Lake City, és fun, fun, fun (res a veure amb la cançó nadalenca del 25 de desembre....).
La gent entra i surt dels casinos, que et conviden amablement a perdre-ho tot menys la dignitat. Aquests temples del joc són autèntics santuaris del vici...i de l'horterada: encara flipo amb l'Hotel Casino Palazzo, un grandiós edifici amb Torre veneciana, Columna dels lleons, Pont de Rialto, Gòndoles i gondolieros, fatxada de Palau Bizantí i un interior de falsíssimes columnates de marbre amb ortopèdics murals renaixentistes, coronat amb sostres decorats amb calcomanies de frescos de Michelangello, que més que reproduccions de l'obra del famós pintor italià semblen dibuixos fets per la Tortuga Ninja, del mateix nom.
A les dotze de la nit arribo al motel. He estat temptat de jugar de nou, però m'he controlat. Cal aprendre a dominar els vicis per deixar-se endur per ells quan arriba el moment de guadir-ne. L'excursió ha estat llarga i profitosa. Ha valgut la pena conèixer, de primera mà, una de les obres d'art més kitch del segle XX: la ciutat de Las Vegas.
dimarts
Dia 89: Las Vegas (Nevada) - 2a part
Las Vegas és un excés. Un acudit. Una boutade. Una broma, vaja. No hi ha cap altra forma de qualificar una ciutat construïda al bell mig del desert amb immensos hotels-casinos que imiten les grans atraccions turístiques que hi ha arreu del món: les piràmides d'Egipte, la Tour Eiffel, la Fontana de Trevi, l'Arc del Triomf de París, l'Estàtua de la Llibertat, el Castell de Walt Disney de Disneyland, l'Esfinge de Keops, el Ponte di Rialto, la Torre veneciana i les gòndoles de la Piazza San Marco, etc. Tot de cartró pedra, de mentida: un decorat de milions de dòllars visitat anualment per milions de persones.
I, és clar, centenars de casinos, de sales de joc, de sales de màquines escurabutxaques i de llums de neó, de peep-shows i de cabarets.
Està molt bé venir a Las Vegas. Val la pena veure-ho i viure-ho. De veritat. Pots passar-t'ho molt bé i pots fer moltes fotos. Però vaja, no te la pots prendre seriosament. I sorprèn que sigui aquesta ciutat el lloc preferit pels nordamericans per passar la seva Lluna de Mel (clar que també és l'indret escollit per celebrar els més sonats comiats de solter/a). Perquè hi ha gent, molts turistes que he vist avui passejant per Las Vegas, que es prenen molt seriosament aquesta ciutat i que es fan unes fotos davant de la Tour Eiffel de paper machê com si realment fossin en el lloc més romàntic del món. I que voleu que us digui, Las Vegas no té res de romàntic.
He fet una volta de més de tres hores pel gran carrer de Las Vegas, he entrat a algun dels casinos i hotels per veure el luxe gratuït i ostentós d'aquests palaus recoberts d'or i plata de plastelina i he fet fotos a tots els monuments mundials.
Quan cau la nit, arriba l'hora de jugar.
Entro en un Casino escollit aleatòriament. M'atanso fins a les taules on es juga a la Ruleta. Em fixo en com juguen els diferents jugadors, observo com la bola roda i roda i cau rítmicament sentenciant la sort i el destí dels meus companys de taula, calculo estadísticament les possibilitats de que sorti vermell o negre, parell o senar, i em llenço a l'arena: 20 dòllars en fitxes d'1 dòllar. Toca jugar: ¿vermell o negre? ostres, no sé...Quins nervis. Les regles diuen que cada vegada t'has de jgar com a mínim 10 dòllars. Me'ls jugo. Els perdo. Després guanyo un parell de tirades i perdo unes altres. En vint minuts, no em queda ni un duro. La banca sempre guanya. Però m'ho he passat pipa.
I, és clar, centenars de casinos, de sales de joc, de sales de màquines escurabutxaques i de llums de neó, de peep-shows i de cabarets.
Està molt bé venir a Las Vegas. Val la pena veure-ho i viure-ho. De veritat. Pots passar-t'ho molt bé i pots fer moltes fotos. Però vaja, no te la pots prendre seriosament. I sorprèn que sigui aquesta ciutat el lloc preferit pels nordamericans per passar la seva Lluna de Mel (clar que també és l'indret escollit per celebrar els més sonats comiats de solter/a). Perquè hi ha gent, molts turistes que he vist avui passejant per Las Vegas, que es prenen molt seriosament aquesta ciutat i que es fan unes fotos davant de la Tour Eiffel de paper machê com si realment fossin en el lloc més romàntic del món. I que voleu que us digui, Las Vegas no té res de romàntic.
He fet una volta de més de tres hores pel gran carrer de Las Vegas, he entrat a algun dels casinos i hotels per veure el luxe gratuït i ostentós d'aquests palaus recoberts d'or i plata de plastelina i he fet fotos a tots els monuments mundials.
Quan cau la nit, arriba l'hora de jugar.
Entro en un Casino escollit aleatòriament. M'atanso fins a les taules on es juga a la Ruleta. Em fixo en com juguen els diferents jugadors, observo com la bola roda i roda i cau rítmicament sentenciant la sort i el destí dels meus companys de taula, calculo estadísticament les possibilitats de que sorti vermell o negre, parell o senar, i em llenço a l'arena: 20 dòllars en fitxes d'1 dòllar. Toca jugar: ¿vermell o negre? ostres, no sé...Quins nervis. Les regles diuen que cada vegada t'has de jgar com a mínim 10 dòllars. Me'ls jugo. Els perdo. Després guanyo un parell de tirades i perdo unes altres. En vint minuts, no em queda ni un duro. La banca sempre guanya. Però m'ho he passat pipa.
Dia 89: Ely - Las Vegas (Nevada) - 1a part
Quan a sisè d'EGB vam començar a estudiar les ciències naturals, ens van ensenyar que als deserts els dies són molt calurosos i les nits molt fredes. Jo, si voleu que us digui la veritat, no m'ho acabava de creure: com ha de fer fred al desert? Al desert hi viuen cactus, sargantanes, serps i camells, no pot fer-hi fred!, pensava quan tenia aquella edat màgica en que tot t'ho qüestiones, tot ho preguntes, tot ho poses en dubte. Aquesta nit al desert de Nevada ha fet fred. I quan he sortit del motel, a quarts de deu del matí, feia fred. Bastant fred. Ara i aquí demano públiques disculpes als meus professors per haver dubtat de les seves sàbies ensenyances.
Avui l'objectiu era arribar a Las Vegas. I ho he aconseguit. Han estat 450 Km. de conducció pel desert solitari, direcció sud. Les primeres dues hores han estat precioses, amb un desert que encara s'estava despertant, amb muntanyes de terra marró esculpides artísticament pel vent, i amb carreteres rectes i afilades com punyals, infinites, inabastables.
A les dues hores he parat i he fet un break al poble de Caliente, a tres hores de distància de Las Vegas, al mig del no res. És curiosa la història d'aquest poble: en Dubbie McQuinn s'hi va instal·lar en 1865 i va construir la seva casa, amb els seus pous i el seu bestiar. Tres anys després, en Jerry McDonald va arribar a la comarca i s'hi va quedar. Va ser aleshores quan van començar el conflictes entre tots dos, que van acabar en guerra civil: anticipant-se a la saga coppoliana de Godfather, els clans McQuin i McDonald van estomarcar-se de valent per uns quants centenars d'acres i ni el govern federal ni la policia va poder aturar la sangria. Van anar passant els anys, varen morir els dos principals instigadors dels enfrontaments (desconec si per mort natural o assassinats a trets en una pizzeria italiana mentre devoraven un plat d'spaguetti a la napolitana), i la guerra es va oblidar de Caliente. Pocs anys més tard, el poble va rebre la notícia de que seria parada i fonda del ferrocarril que havia d'unir Los Angeles i Salt Lake City. Allò va ser millor que uns Jocs Olímpics: el poble va créixer desmesuradament, sobretot amb l'arribada dels treballadors del ferocarril i de les seves famílies, la majoria dels quals, no us ho perdeu, eren austríacs, turcs i japonesos: corria l'any 1905 i durant dècades Caliente va tornar a ser escenari de lluites, aquest cop de caràcter racial, davant la dificultat d'integració dels nouvinguts. Us sona? Com veieu, entrat el segle XXI no hem avançat massa.
Deixo Caliente i avanço pel desert. Tot sortint del poble passo per un desert inundat de cactus estranys que formen onades de punxes dins d'un mar de sorra groga i calenta. Més endavant, el desert es suavitza, apareix un rajolí d'aigua i taques verdes esquitxen el paisatge: apareix la vida, algun arbre verd, alguna vaca, un parell de granges. El darrer tram fins a Las Vegas és d'una bellesa impagable: custodiada per muntanyes de pell de kiwi, la carretera avança entre matolls de color vermell arrenglerats a banda i banda, com fanals orientals encesos, dibuixant una catifa de Hollywood camí de l'efímera fama de Las Vegas: seguint aquelles llums vermelloses arribaràs a la ciutat on els somnis es compleixen, de la mateixa forma que el camí de rajoles grogues et duia a la ciutat d'Oz.
Las Vegas arriba de sobte, sense avisar-te. Són les dues del migdia i la calitxa difumina els paisatges i és així com veig, per primer cop, la ciutat: sorgeix del no res, apareix de cop i volta, com si un magnífic mag se l'hagués tret del barret. Esvaïda per la bruma del sol de migdia, la seva sil·lueta de gratacels lluminosos té unes costures poc definides, irreals. Sembla un miratge, un Brigadoon. Però no ho és: benvingut a Las Vegas.
Avui l'objectiu era arribar a Las Vegas. I ho he aconseguit. Han estat 450 Km. de conducció pel desert solitari, direcció sud. Les primeres dues hores han estat precioses, amb un desert que encara s'estava despertant, amb muntanyes de terra marró esculpides artísticament pel vent, i amb carreteres rectes i afilades com punyals, infinites, inabastables.
A les dues hores he parat i he fet un break al poble de Caliente, a tres hores de distància de Las Vegas, al mig del no res. És curiosa la història d'aquest poble: en Dubbie McQuinn s'hi va instal·lar en 1865 i va construir la seva casa, amb els seus pous i el seu bestiar. Tres anys després, en Jerry McDonald va arribar a la comarca i s'hi va quedar. Va ser aleshores quan van començar el conflictes entre tots dos, que van acabar en guerra civil: anticipant-se a la saga coppoliana de Godfather, els clans McQuin i McDonald van estomarcar-se de valent per uns quants centenars d'acres i ni el govern federal ni la policia va poder aturar la sangria. Van anar passant els anys, varen morir els dos principals instigadors dels enfrontaments (desconec si per mort natural o assassinats a trets en una pizzeria italiana mentre devoraven un plat d'spaguetti a la napolitana), i la guerra es va oblidar de Caliente. Pocs anys més tard, el poble va rebre la notícia de que seria parada i fonda del ferrocarril que havia d'unir Los Angeles i Salt Lake City. Allò va ser millor que uns Jocs Olímpics: el poble va créixer desmesuradament, sobretot amb l'arribada dels treballadors del ferocarril i de les seves famílies, la majoria dels quals, no us ho perdeu, eren austríacs, turcs i japonesos: corria l'any 1905 i durant dècades Caliente va tornar a ser escenari de lluites, aquest cop de caràcter racial, davant la dificultat d'integració dels nouvinguts. Us sona? Com veieu, entrat el segle XXI no hem avançat massa.
Deixo Caliente i avanço pel desert. Tot sortint del poble passo per un desert inundat de cactus estranys que formen onades de punxes dins d'un mar de sorra groga i calenta. Més endavant, el desert es suavitza, apareix un rajolí d'aigua i taques verdes esquitxen el paisatge: apareix la vida, algun arbre verd, alguna vaca, un parell de granges. El darrer tram fins a Las Vegas és d'una bellesa impagable: custodiada per muntanyes de pell de kiwi, la carretera avança entre matolls de color vermell arrenglerats a banda i banda, com fanals orientals encesos, dibuixant una catifa de Hollywood camí de l'efímera fama de Las Vegas: seguint aquelles llums vermelloses arribaràs a la ciutat on els somnis es compleixen, de la mateixa forma que el camí de rajoles grogues et duia a la ciutat d'Oz.
Las Vegas arriba de sobte, sense avisar-te. Són les dues del migdia i la calitxa difumina els paisatges i és així com veig, per primer cop, la ciutat: sorgeix del no res, apareix de cop i volta, com si un magnífic mag se l'hagués tret del barret. Esvaïda per la bruma del sol de migdia, la seva sil·lueta de gratacels lluminosos té unes costures poc definides, irreals. Sembla un miratge, un Brigadoon. Però no ho és: benvingut a Las Vegas.
Dia 88: Salt Lake Ciy (Utah) - Ely (Nevada)
Noranta-dos. És un bon número. És l'any de les Olimpíades. És també l'any de Wembley. És l'any de la majoria d'edat dels de la quinta del 74. És també una bona edat: als 92 anys les coses es veuen, de ben segur, d'una altra manera: suposo que més pausada, suposo que més madura, suposo que més tranquila.
Amb aquest número al cap he començat el meu viatje de 520 km des de Salt Lake City fins al petit poble d'Ely, ja a l'Estat de Nevada, on he arribat abans de les cinc de la tarda.
La sortida de la capital dels mormons ha estat tranquila i ràpida. A les onze estava ja en ruta. La ciutat s'acaba en un tres i no res i de seguida et trobes al bell mig del desert: un desert àrid, polsós i solitari, només alterat per l'autopista per on circulen uns quants cotxes solitaris fugint de la seva pròpia sol·litud. Passats uns kilòmetres, el desert ha començat a adquirir tonalitats blanquinoses per passar a ser completament blanc poc després: el Llac Salat que dóna nom a la ciutat ha anat assecant-se parcialment al llarg dels anys, deixant com a testimoni la seva sal: un autèntic salar blanquinós s'expandeix al nord de l'autopista, com un llençol nevat. Molt espectacular.
Abandono el desert salat passades les dues primeres hores de conducció. Paro en una àrea de (poc) servei a estirar les cames. Allà em trobo amb en Victor. En Victor és un homenot rabassut i pel-ròig originari de Seattle però que viu a Salt Lake City. És diumenge i té el dia lliure i l'aprofita per anar a jugar a pòker a Nevada, a tan sols dos hores i mitja de la capital de Utah. S'ha quedat sense benzina a tant sols 8 milles de la propera benzinera: el seu truck l'ha abandonat a 800 iardes de l'àrea de servei. Em demana si el puc acompanyar amb el meu cotxe fins a la gasolinera, on comprarà una llauna de benzina, i tornar-lo a portar a l'àrea de servei. Diu que em pagarà. No sé si en Víctor és un psico-killer de sèrie B americana que es dedica a degollar catalanets en àrees de servei de Utah. Pero sí que sé que molta gent m'ha donat un cop de mà en el meu viatge. No sé si una mà, divina o no, ha col·locat justament en aquella àrea de servei, justament en aquest dia i a aquesta hora en Victor, per comprovar si he après o no alguna cosa durant aquests tres mesos. No sé si en Víctor m'enganya o realment és un pobre diable que s'ha quedat sense fuel al mig de l'autopista. No ho sé, però poc m'importa. No ho dubto. Puja, li dic.
El porto a la benzinera i el retorno de nou al seu cotxe. Ha estat qüestió d'un quart d'hora. No li accepto els dòlars que em vol donar. Com deien els mai prou ben ponderats Zipi & Zape, he fet la meva bona acció del dia (i he aconseguit un vale per la meva bicicleta!). Si en Víctor és un assassí en sèrie que es dedica a degollar turistes, o bé no portava les eines a sobre (deurien estar al truck), o bé no tenia el dia, o bé li he caigut bé. O totes tres coses a la vegada, vés a saber. Bon viatge, nano i vigila els farols...i el dipòsit del carburant.
Surto de l'autopista i agafo la carretera que va direcció sud cap a Las Vegas. Val a dir que la primera part del trajecte l'he feta en direcció oest, contradient tota la lògica del meu viatge que va de la costa Oest a la Costa Est. La raó és que, per poder veure el Parc de Yellowstone, vaig anar un pèl massa cap a l'Est, vaja, que vaig passar-me de llarg de Las Vegas. Ara rectifico.
A quarts de dues traspasso la frontera i entro a Nevada, l'Estat del joc. Tres casinos de carretera em donen la benvinguda i, com a regal, el Governador de Nevada et dóna una hora de vida. Cal tornar a retrassar el rellotge.
La carretera cap al sud ja no és una autopista sinó una via, una petita vena dibuixada amb prou feines sobre un pàram immens, un desert que va canviant de color i de sabor però que no perd mai la seva essència: passo per deserts de sorres fines saharianes, atravesso deserts de matolls secs i cruixents, supero deserts de muntanyes baixes i d'arbres solitaris i tristos. La llum del dia és blanca. La calor, intensa. El sol dibuixa miratges supèrfluos, pintant la carretra d'aigües inexistents, de rius fantasmagòrics, i dibuixant a l'horitzó castells de sorra flotants, com palaus plens d'encanteris. Irrealitat i ficció es confonen en un garbuig que et pot fer perdre la raó. El desert t'envolta amb els seus braços i t'estreny, t'ofega. I quan notes que no pots respirar, baixes la finestreta del cotxe, prems l'accelerador i surts volant, t'alliberes d'aquella sensació d'ofec i et sents l'home més lliure del món. Així és el desert.
Arribo a Ely i reservo la nit en un motel regentat per la tercera generació d'una família d'orígen asiàtic. Com és d'hora i el sol viurà encara una estona més, tot i els 520 km. que porto a l'esquena, agafo l'hora que m'han regalat a l'entrar a Nevada i l'aprofito per fer 180 km d'anada i tornada al Parc Nacional del Great Basin. Són uns kilòmetres esgotadors que em permeten fruir de la dramàtica mort de l'Astre Rei a mans d'una Lluna en forma de daga assassina: les muntanyes, plenes de dol, ploren un dia més emetent uns sons plens de tonalitats violetes, fúcsies i ataronjades.
Marxo a dormir pensant en la meva àvia, que avui a Barcelona ha celebrat els seus 92 anys amb tota la família. He parlat amb ella i m'ha demanat que torni de seguida. Que faci el favor. Que ja està bé de voltar. Té ganes de veure'm. I jo a ella. Ja falta menys, iaia.
Amb aquest número al cap he començat el meu viatje de 520 km des de Salt Lake City fins al petit poble d'Ely, ja a l'Estat de Nevada, on he arribat abans de les cinc de la tarda.
La sortida de la capital dels mormons ha estat tranquila i ràpida. A les onze estava ja en ruta. La ciutat s'acaba en un tres i no res i de seguida et trobes al bell mig del desert: un desert àrid, polsós i solitari, només alterat per l'autopista per on circulen uns quants cotxes solitaris fugint de la seva pròpia sol·litud. Passats uns kilòmetres, el desert ha començat a adquirir tonalitats blanquinoses per passar a ser completament blanc poc després: el Llac Salat que dóna nom a la ciutat ha anat assecant-se parcialment al llarg dels anys, deixant com a testimoni la seva sal: un autèntic salar blanquinós s'expandeix al nord de l'autopista, com un llençol nevat. Molt espectacular.
Abandono el desert salat passades les dues primeres hores de conducció. Paro en una àrea de (poc) servei a estirar les cames. Allà em trobo amb en Victor. En Victor és un homenot rabassut i pel-ròig originari de Seattle però que viu a Salt Lake City. És diumenge i té el dia lliure i l'aprofita per anar a jugar a pòker a Nevada, a tan sols dos hores i mitja de la capital de Utah. S'ha quedat sense benzina a tant sols 8 milles de la propera benzinera: el seu truck l'ha abandonat a 800 iardes de l'àrea de servei. Em demana si el puc acompanyar amb el meu cotxe fins a la gasolinera, on comprarà una llauna de benzina, i tornar-lo a portar a l'àrea de servei. Diu que em pagarà. No sé si en Víctor és un psico-killer de sèrie B americana que es dedica a degollar catalanets en àrees de servei de Utah. Pero sí que sé que molta gent m'ha donat un cop de mà en el meu viatge. No sé si una mà, divina o no, ha col·locat justament en aquella àrea de servei, justament en aquest dia i a aquesta hora en Victor, per comprovar si he après o no alguna cosa durant aquests tres mesos. No sé si en Víctor m'enganya o realment és un pobre diable que s'ha quedat sense fuel al mig de l'autopista. No ho sé, però poc m'importa. No ho dubto. Puja, li dic.
El porto a la benzinera i el retorno de nou al seu cotxe. Ha estat qüestió d'un quart d'hora. No li accepto els dòlars que em vol donar. Com deien els mai prou ben ponderats Zipi & Zape, he fet la meva bona acció del dia (i he aconseguit un vale per la meva bicicleta!). Si en Víctor és un assassí en sèrie que es dedica a degollar turistes, o bé no portava les eines a sobre (deurien estar al truck), o bé no tenia el dia, o bé li he caigut bé. O totes tres coses a la vegada, vés a saber. Bon viatge, nano i vigila els farols...i el dipòsit del carburant.
Surto de l'autopista i agafo la carretera que va direcció sud cap a Las Vegas. Val a dir que la primera part del trajecte l'he feta en direcció oest, contradient tota la lògica del meu viatge que va de la costa Oest a la Costa Est. La raó és que, per poder veure el Parc de Yellowstone, vaig anar un pèl massa cap a l'Est, vaja, que vaig passar-me de llarg de Las Vegas. Ara rectifico.
A quarts de dues traspasso la frontera i entro a Nevada, l'Estat del joc. Tres casinos de carretera em donen la benvinguda i, com a regal, el Governador de Nevada et dóna una hora de vida. Cal tornar a retrassar el rellotge.
La carretera cap al sud ja no és una autopista sinó una via, una petita vena dibuixada amb prou feines sobre un pàram immens, un desert que va canviant de color i de sabor però que no perd mai la seva essència: passo per deserts de sorres fines saharianes, atravesso deserts de matolls secs i cruixents, supero deserts de muntanyes baixes i d'arbres solitaris i tristos. La llum del dia és blanca. La calor, intensa. El sol dibuixa miratges supèrfluos, pintant la carretra d'aigües inexistents, de rius fantasmagòrics, i dibuixant a l'horitzó castells de sorra flotants, com palaus plens d'encanteris. Irrealitat i ficció es confonen en un garbuig que et pot fer perdre la raó. El desert t'envolta amb els seus braços i t'estreny, t'ofega. I quan notes que no pots respirar, baixes la finestreta del cotxe, prems l'accelerador i surts volant, t'alliberes d'aquella sensació d'ofec i et sents l'home més lliure del món. Així és el desert.
Arribo a Ely i reservo la nit en un motel regentat per la tercera generació d'una família d'orígen asiàtic. Com és d'hora i el sol viurà encara una estona més, tot i els 520 km. que porto a l'esquena, agafo l'hora que m'han regalat a l'entrar a Nevada i l'aprofito per fer 180 km d'anada i tornada al Parc Nacional del Great Basin. Són uns kilòmetres esgotadors que em permeten fruir de la dramàtica mort de l'Astre Rei a mans d'una Lluna en forma de daga assassina: les muntanyes, plenes de dol, ploren un dia més emetent uns sons plens de tonalitats violetes, fúcsies i ataronjades.
Marxo a dormir pensant en la meva àvia, que avui a Barcelona ha celebrat els seus 92 anys amb tota la família. He parlat amb ella i m'ha demanat que torni de seguida. Que faci el favor. Que ja està bé de voltar. Té ganes de veure'm. I jo a ella. Ja falta menys, iaia.
diumenge
Dia 87: Salt Lake City (2a part)
Salt Lake City m'acull amb els braços oberts i somriures al carrer. La tarda i l'ambient són tan esplèndids que tot plegat té un aire més proper a la Formentera de l'anunci d'Estrella Damm que a capital de l'Estat conservador de Utah, al bell mig del Midd-West nordamericà.
Els americans van a tot arreu amb el seu cotxe. Jo faig el mateix: tot i que crec que el centre està relativament a prop agafo el cotxe per acostar-m'hi. Una gran avinguda em duu al Downtown i allà, en un carrer de doble direcció l'aparco. Surto del vehicle i faig un cop d'ull ràpìd per situar-me: no disposo de mapa ni de cap guia turística de la ciutat, així que caldrà guiar-se per la intuició.
Camino unes trenta iardes i touch down!: davant dels meys ulls s'eleva una majestuosa església de marbre blanc i de sotres altíssims, com una catedral de Burgos passada per la rentadora. Collons, quin tros d'església, penso. Doncs, apa, anem a donar-li un cop d'ull, un parell de fotos i a seguir caminant.
Entro en els jardinets que s'extenen davant la immensa catedral i de cop i volta es fa el silenci. Només se senten els ocellets cantant i la musical sensualitat dels rajolins d'aigua de les fonts. El sorollòs tràfic de l'avinguda Oest queda emmudit per la pau celestial que s'hi respira. Aixeco el cap i veig davant meu una dotzena de noies molt bufones que em miren i em somriuen. Nano, això promet. Em pentino les celles, preparo la meva mirada d'anunci de Malboro i començo a passejar tranquilament, amb les mans al darrere. Ja vindran, ja.
I sí. No passa ni un minut quan un parell de nenes, una de rossa i una de morena, guapes i simpàtiques, se m'acosten.
- Hola, véns molt per aquí? - em pregunta una d'elles.
Vaja, una frase molt tipica per començar....però que hi farem. Ara em preguntaran si estudio o treballo.
- No, és el primer cop. Estic de visita - dic em desgana molt estudiada.
- Oh!, de visita - repeteixen totes dues a l'hora, com si fossin siameses- I acabes d'arribar aquí, a Temple Square?
- Sí, just ara - responc.
Temple Square li diuen. Déu n'hi do el tros de temple que tenen. I no és només la catedral de Burgos que abans he esmentat, sinó que arreu es veuen esglésies, edificis pantagruèlics i centres de convencions.
- Doncs nosaltres et podem ajudar a conéixer-ho millor. Més a fons....- diu la rosseta.
Collons, què directes són. Però vaja, ja ho diuen que Amèrica és el país de les oportunitats. I les oportuinitats, s'han d'aprofitar!
- Ah!, vale.
La morena, vestida amb una faldilla llarga i una camisa abotonada fins al coll treu un llibret negre de la xistera. El llibret porta una inscripció en lletres daurades i una creu allargada. Glups.
- La nostra Església va edificar aquest Santuari l'any 1937 per honorar el Senyor. Aquest Santuari és una mostra més de la presència divina de Déu en les nostres vides...
- Perdó? Com diu? - interrumpeixo
Somriuen a la vegada. Ara és la rossa qui treu de sota de la màniga un llibre de colors amb imatges del santuari. La seva cara d'àngel adquireix tonalitats fúcsies.
- Benvingut a la nostra Comunitat - em diu, la molt fresca, allargant-me el compendi de postals divines-. Acompanya'ns en aquest viatge. T'ajudarà a coneixe't millor a tu mateix i a trobar la pau. Com has dit que et deies?
- He quedat.
- Quin nom més bonic, Hequedat. Som-hi, doncs.
- Eh...que no puc. Sap greu. Fins ara.
Giro cua i tiro a la dreta. Merda. Formentera, eh? Això està ple de mormons evangelitzadors!
(Ep! he dit "mormons" i no pas "borbons": l'efecte és el mateix -apretar a córrer-, però els motius serien diferents)
- Mormons! - crido per dins.
Segueixo recte i giro a mà esquerra. Em trobo de cara amb dos morenes de llavis molsuts i mirades alegres. S'acosten. Socors! Dono mitja volta, però és sortir del foc per caure a les brases. Un triumvirat de benvinguda m'envolta amb els seus tentacles bíblics i comença a instruir-me, camí a la meva ordenació. Torno a provar l'excusa d'abans.
- És que he quedat...
El trio la-la-la fa com si sentís ploure.
-Que he quedat amb una parella, amics meus, i he de marxar! - crido amb força
- Ah, sí? - diu la dels ulls violetes- Doncs que vinguin també.
Ara és la meva.
- Ui, no, no, no us caurien bé.
- Segur que sí. A la nostra comunitat tothom és ben rebut.
- Crec que ells, no - responc amb fermesa-. Els meus amics no estan casats i viuen junts, saps?. Viuen junts...i dormen junts - dic amb veu baixa, com si fos un secret.
- Buenu, buenu, no passa res, que vinguin i aprendran el valor del matrimoni.
- No, no és això. És que són dos nois, sabeu?.
- Oh! - s'exclamen les tres maries.
- I a més a més, sí que estan casats...però cada un amb la seva parella - remato
- Uh! - criden totes tres a l'hora.
- Sí - continuo, disparat-. El més gran està casat amb la seva pròpia germana.
- Ahh! - s'horroritzen de tres en tres
- I el més jove amb una cosina... menor d'edat. Tretze anys té l'angelet. Encara voleu que vinguin?
Allà les deixo, destrossades davant d'aquell tsunami de pecats. Em sap greu mentir, però tinc la consciència ben tranquila, ja que la Setena Esmena de la Constitució Americana em dóna cobertura: el dret a utilitzar qualsevol arma en defensa pròpia.
Arribo a la porta sud. Hi ha tres noies fent guàrdia. Cátxis. Mitja volta. Sento com una d'elles em crida però em faig l'orni. Noto que em miren. Em noto despullat espiritualment: saben que hi ha un ateu en el seu jardí i totes les mirades es claven en el meu clatell. Necessito sortir.
Al fons, les dotze noies d'ulls blaus i somriure càlid es torren al sol esperant que la propera papallona s'enredi en la seva tela d'aranya. Entre els reflexos ataronjats del capvespre veig com les dotze apòstols ballen sensualment al ritme de la cançó d'Amo a Laura, amb un somriure als llavis.
Un autocar de japonesos penetra en el Temple Maleït i les dotze princeses de l'esgésia de l'Últim Dia tensen les seves mirades, àvides de sang nova. Ni rastre d'aquells rostres angelicals i dolços que, només entar, la meva imaginació havia dibuixat: ara veig mirades fredes darrere una màscara de benvinguda. Aprofito l'avinentes per escapolir-me de l'escomesa i arribar a la porta Nord.
- Hola - em diu una morena de pell blava.
- Ni hola ni hòstia -li dic emprenyat- Deixeu-me en pau.
- Vale, tio, vale, jo només volia unes monedetes per agafar l'autobús...vés a cagar, capullo!
Sempre paguen justos per pecadors, penso. Pobre ovella descarriada, només volia unes monedes i mira com la tracto. Em sap greu per ella. Se la veu necessitada. Em consolo pensant que els últims seran els primers.
És evident que necessito marxar d'allà.
El poder de la comunitat mormona és tan impresionant a la ciutat que tota una barriada sencera està poblada d'esglésies, edificis i santuaris que els pertanyen. Fins i tot l'Hotel més antic i amb més solera de Salt Lake City va ser adquirit per ells i transformat en centre de culte.
Esgotat de la força i virulència del poder religiós, cerco un altre dels poders fàctics de la ciutat. Descartat el poder militar, perquè té els mateixos fonaments i principis que el poder religiós (és a dir, fer-te entendre les coses a base d'hòsties), trobo la pau necessària en el poder civil: arribo, després de pujar per Main Street, a l'edifici del Capitol, el Palau de la Generalitat de Salt Lake City.
I quin tros d'edifici! Un immens edifici de columnes dòriques i cúpula ovalada que presideix la ciutat des de les alçades, imitant a la perfecció el Capitoli de Washington DC: un edifici impressionant. Allà faig un munt de fotos i continuo el passeig pel centre de la ciutat, que conserva els inútils edifics que van acollir autoritats, atletes i periodistes als Jocs Olímpics d'Hivern del 2002.
Quan el sol marxa, jo també me'n vaig a dormir. Agafo el cotxe i tiro direcció oest, cap al Motel. Afortunadament, algú amb una mica de seny va batejar l'avinguda principal per on transito amb el nom de John Stockton Avenue. Després de l'experiència d'aquesta tarda em temia trobar-me amb la Steve Trumbo Street.
Els americans van a tot arreu amb el seu cotxe. Jo faig el mateix: tot i que crec que el centre està relativament a prop agafo el cotxe per acostar-m'hi. Una gran avinguda em duu al Downtown i allà, en un carrer de doble direcció l'aparco. Surto del vehicle i faig un cop d'ull ràpìd per situar-me: no disposo de mapa ni de cap guia turística de la ciutat, així que caldrà guiar-se per la intuició.
Camino unes trenta iardes i touch down!: davant dels meys ulls s'eleva una majestuosa església de marbre blanc i de sotres altíssims, com una catedral de Burgos passada per la rentadora. Collons, quin tros d'església, penso. Doncs, apa, anem a donar-li un cop d'ull, un parell de fotos i a seguir caminant.
Entro en els jardinets que s'extenen davant la immensa catedral i de cop i volta es fa el silenci. Només se senten els ocellets cantant i la musical sensualitat dels rajolins d'aigua de les fonts. El sorollòs tràfic de l'avinguda Oest queda emmudit per la pau celestial que s'hi respira. Aixeco el cap i veig davant meu una dotzena de noies molt bufones que em miren i em somriuen. Nano, això promet. Em pentino les celles, preparo la meva mirada d'anunci de Malboro i començo a passejar tranquilament, amb les mans al darrere. Ja vindran, ja.
I sí. No passa ni un minut quan un parell de nenes, una de rossa i una de morena, guapes i simpàtiques, se m'acosten.
- Hola, véns molt per aquí? - em pregunta una d'elles.
Vaja, una frase molt tipica per començar....però que hi farem. Ara em preguntaran si estudio o treballo.
- No, és el primer cop. Estic de visita - dic em desgana molt estudiada.
- Oh!, de visita - repeteixen totes dues a l'hora, com si fossin siameses- I acabes d'arribar aquí, a Temple Square?
- Sí, just ara - responc.
Temple Square li diuen. Déu n'hi do el tros de temple que tenen. I no és només la catedral de Burgos que abans he esmentat, sinó que arreu es veuen esglésies, edificis pantagruèlics i centres de convencions.
- Doncs nosaltres et podem ajudar a conéixer-ho millor. Més a fons....- diu la rosseta.
Collons, què directes són. Però vaja, ja ho diuen que Amèrica és el país de les oportunitats. I les oportuinitats, s'han d'aprofitar!
- Ah!, vale.
La morena, vestida amb una faldilla llarga i una camisa abotonada fins al coll treu un llibret negre de la xistera. El llibret porta una inscripció en lletres daurades i una creu allargada. Glups.
- La nostra Església va edificar aquest Santuari l'any 1937 per honorar el Senyor. Aquest Santuari és una mostra més de la presència divina de Déu en les nostres vides...
- Perdó? Com diu? - interrumpeixo
Somriuen a la vegada. Ara és la rossa qui treu de sota de la màniga un llibre de colors amb imatges del santuari. La seva cara d'àngel adquireix tonalitats fúcsies.
- Benvingut a la nostra Comunitat - em diu, la molt fresca, allargant-me el compendi de postals divines-. Acompanya'ns en aquest viatge. T'ajudarà a coneixe't millor a tu mateix i a trobar la pau. Com has dit que et deies?
- He quedat.
- Quin nom més bonic, Hequedat. Som-hi, doncs.
- Eh...que no puc. Sap greu. Fins ara.
Giro cua i tiro a la dreta. Merda. Formentera, eh? Això està ple de mormons evangelitzadors!
(Ep! he dit "mormons" i no pas "borbons": l'efecte és el mateix -apretar a córrer-, però els motius serien diferents)
- Mormons! - crido per dins.
Segueixo recte i giro a mà esquerra. Em trobo de cara amb dos morenes de llavis molsuts i mirades alegres. S'acosten. Socors! Dono mitja volta, però és sortir del foc per caure a les brases. Un triumvirat de benvinguda m'envolta amb els seus tentacles bíblics i comença a instruir-me, camí a la meva ordenació. Torno a provar l'excusa d'abans.
- És que he quedat...
El trio la-la-la fa com si sentís ploure.
-Que he quedat amb una parella, amics meus, i he de marxar! - crido amb força
- Ah, sí? - diu la dels ulls violetes- Doncs que vinguin també.
Ara és la meva.
- Ui, no, no, no us caurien bé.
- Segur que sí. A la nostra comunitat tothom és ben rebut.
- Crec que ells, no - responc amb fermesa-. Els meus amics no estan casats i viuen junts, saps?. Viuen junts...i dormen junts - dic amb veu baixa, com si fos un secret.
- Buenu, buenu, no passa res, que vinguin i aprendran el valor del matrimoni.
- No, no és això. És que són dos nois, sabeu?.
- Oh! - s'exclamen les tres maries.
- I a més a més, sí que estan casats...però cada un amb la seva parella - remato
- Uh! - criden totes tres a l'hora.
- Sí - continuo, disparat-. El més gran està casat amb la seva pròpia germana.
- Ahh! - s'horroritzen de tres en tres
- I el més jove amb una cosina... menor d'edat. Tretze anys té l'angelet. Encara voleu que vinguin?
Allà les deixo, destrossades davant d'aquell tsunami de pecats. Em sap greu mentir, però tinc la consciència ben tranquila, ja que la Setena Esmena de la Constitució Americana em dóna cobertura: el dret a utilitzar qualsevol arma en defensa pròpia.
Arribo a la porta sud. Hi ha tres noies fent guàrdia. Cátxis. Mitja volta. Sento com una d'elles em crida però em faig l'orni. Noto que em miren. Em noto despullat espiritualment: saben que hi ha un ateu en el seu jardí i totes les mirades es claven en el meu clatell. Necessito sortir.
Al fons, les dotze noies d'ulls blaus i somriure càlid es torren al sol esperant que la propera papallona s'enredi en la seva tela d'aranya. Entre els reflexos ataronjats del capvespre veig com les dotze apòstols ballen sensualment al ritme de la cançó d'Amo a Laura, amb un somriure als llavis.
Un autocar de japonesos penetra en el Temple Maleït i les dotze princeses de l'esgésia de l'Últim Dia tensen les seves mirades, àvides de sang nova. Ni rastre d'aquells rostres angelicals i dolços que, només entar, la meva imaginació havia dibuixat: ara veig mirades fredes darrere una màscara de benvinguda. Aprofito l'avinentes per escapolir-me de l'escomesa i arribar a la porta Nord.
- Hola - em diu una morena de pell blava.
- Ni hola ni hòstia -li dic emprenyat- Deixeu-me en pau.
- Vale, tio, vale, jo només volia unes monedetes per agafar l'autobús...vés a cagar, capullo!
Sempre paguen justos per pecadors, penso. Pobre ovella descarriada, només volia unes monedes i mira com la tracto. Em sap greu per ella. Se la veu necessitada. Em consolo pensant que els últims seran els primers.
És evident que necessito marxar d'allà.
El poder de la comunitat mormona és tan impresionant a la ciutat que tota una barriada sencera està poblada d'esglésies, edificis i santuaris que els pertanyen. Fins i tot l'Hotel més antic i amb més solera de Salt Lake City va ser adquirit per ells i transformat en centre de culte.
Esgotat de la força i virulència del poder religiós, cerco un altre dels poders fàctics de la ciutat. Descartat el poder militar, perquè té els mateixos fonaments i principis que el poder religiós (és a dir, fer-te entendre les coses a base d'hòsties), trobo la pau necessària en el poder civil: arribo, després de pujar per Main Street, a l'edifici del Capitol, el Palau de la Generalitat de Salt Lake City.
I quin tros d'edifici! Un immens edifici de columnes dòriques i cúpula ovalada que presideix la ciutat des de les alçades, imitant a la perfecció el Capitoli de Washington DC: un edifici impressionant. Allà faig un munt de fotos i continuo el passeig pel centre de la ciutat, que conserva els inútils edifics que van acollir autoritats, atletes i periodistes als Jocs Olímpics d'Hivern del 2002.
Quan el sol marxa, jo també me'n vaig a dormir. Agafo el cotxe i tiro direcció oest, cap al Motel. Afortunadament, algú amb una mica de seny va batejar l'avinguda principal per on transito amb el nom de John Stockton Avenue. Després de l'experiència d'aquesta tarda em temia trobar-me amb la Steve Trumbo Street.
Dia 87: Afton (Wyoming) - Salt Lake City (Utah) - 1a part
De Wyoming a Utah s'hi pot anar de moltes maneres. Hi ha avions que hi van, hi ha cotxes de línia, hi ha helicòpters. Pots anar-hi en bicicleta també, o en roulotte, o en moto. O pots anar-hi en cotxe, conduint per unes carreteres precioses, autovies esquitxades per un sol esplèndid que atravessen boscos frondosos, llacs de platges fines i llargues, pàrams de matolls i pedres i pobles d'una quietud insuperable, com jo he fet.
De nou, la carretera davant meu. De nou, el plaer de conduir. De nou, la sensació d'estar i de ser-hi, de viure-ho. Quatre-cents kilòmetres en linia recte cap al sud, com els quatre-cents cops de Traffaut: impactants, colpidors.
(Qui es cansi de tanta descripció paisatgística pot saltar-se aquest pots i anar directament al següent post, més entretingut, que parla de la meva visita a Salt Lake City")
D'Afton a Salt Lake City es passa per Paris. Sí, sí, ho heu llegit bé. Paris, Idaho. Aquest bonic poble, només unes milles al sud de Montpellier (Idaho) és una successió de cases amb jardinet, benzinera, una escola, dos bancs i una església impressionant de disseny europeu. Paris, Idaho, va ser fundada per 70 famílies mormones transportades en tren des de la costa Est: l'església edificada a finals del XIX dóna fe de la fe que s'hi professava,
La ruta segueix cap al sud pel comptat del Bear Lake, oferint imatges precisoses del llac sota unes muntanyestes color kiwi (kiwi sense obrir, vull dir). En el llac s'hi fan activitats recreatives i una successió de cases prefabricades i de xalets de cartró-pedra inunden la seva riba. M'acosto fins a la platgeta on deu o dotze persones passen el dia. Vénen ganes de posar-se dins de l'aigua.
Les hores davant del volant van passant i m'aproximo a Salt Lake City, la capital de l'Estat de Utah. La intenció és trobar un motel econòmic a les portes de la ciutat per poder descansar abans de la dura jornada de demà pel desert salat que s'extén direcció oest. I cal, a més, que el motel tingui connexió a internet perquè demà és un dia especial a Barcelona i necessto connectar-m'hi.
Són les dues de la tarda i estic encara on the road. A Barcelona comença el partit del Barça i jo circulant per carreteres comarcals de Utah a la recerca i captura d'un motel. He parat en un mig abandonat però no hi ha hagut sort. Segueixo cap al sud. Dos quarts de tres. M'aturo en un marge de carretera a pillar una wifi, robar el senyal i escoltar un tros de partit. M'és completament igual la condemna que em caigui per tal malifeta: vull saber quan van. A la tercera va la vençuda i quan el senyal arriba, ja anem 3-0. Escolto el darrer quart d'hora, amb gol en directe inclòs. El celebro tocant el clàxon i esperant una reacció similar dels vehicles que passen al meu costat: ningú, absolutament ningú, el celebra....quin país, Déu meu, així no anirem enlloc, ianquis.
Renuncio a escoltar la segona part davant la contundència del resultat i el poc ambient que detecto en aquestes contrades. Segueixo cap al sud. Serà més tard quan m'assabenti del resultat final.
Arribo a les immediacions de Salt Lake City a les quatre de la tarda. La Ronda de Dalt va plena com un ou i els rètols i les indicacions vénen i van a una velocitat de mil dimonis. Trailers de 800 tones i remolcs de quinze metres de llargària m'avancen a 90 milles per hora mentre descapotables vermells s'enganxen al retrovisor amb ànsies per avançar. L'adrenalina puja al màxim quan vaig pel mirall el camió del "Diablo sobre Ruedas" aproximant-se. Quin estrés! Però aconsegueixo dominar la situació, abandono l'autopista per la sortida de l'aeroport i trobo un motel econòmic a poques passes de l'entrada de la ciutat. Uf.
Disposo de mitja tarda per visitar Salt Lake City.
De nou, la carretera davant meu. De nou, el plaer de conduir. De nou, la sensació d'estar i de ser-hi, de viure-ho. Quatre-cents kilòmetres en linia recte cap al sud, com els quatre-cents cops de Traffaut: impactants, colpidors.
(Qui es cansi de tanta descripció paisatgística pot saltar-se aquest pots i anar directament al següent post, més entretingut, que parla de la meva visita a Salt Lake City")
D'Afton a Salt Lake City es passa per Paris. Sí, sí, ho heu llegit bé. Paris, Idaho. Aquest bonic poble, només unes milles al sud de Montpellier (Idaho) és una successió de cases amb jardinet, benzinera, una escola, dos bancs i una església impressionant de disseny europeu. Paris, Idaho, va ser fundada per 70 famílies mormones transportades en tren des de la costa Est: l'església edificada a finals del XIX dóna fe de la fe que s'hi professava,
La ruta segueix cap al sud pel comptat del Bear Lake, oferint imatges precisoses del llac sota unes muntanyestes color kiwi (kiwi sense obrir, vull dir). En el llac s'hi fan activitats recreatives i una successió de cases prefabricades i de xalets de cartró-pedra inunden la seva riba. M'acosto fins a la platgeta on deu o dotze persones passen el dia. Vénen ganes de posar-se dins de l'aigua.
Les hores davant del volant van passant i m'aproximo a Salt Lake City, la capital de l'Estat de Utah. La intenció és trobar un motel econòmic a les portes de la ciutat per poder descansar abans de la dura jornada de demà pel desert salat que s'extén direcció oest. I cal, a més, que el motel tingui connexió a internet perquè demà és un dia especial a Barcelona i necessto connectar-m'hi.
Són les dues de la tarda i estic encara on the road. A Barcelona comença el partit del Barça i jo circulant per carreteres comarcals de Utah a la recerca i captura d'un motel. He parat en un mig abandonat però no hi ha hagut sort. Segueixo cap al sud. Dos quarts de tres. M'aturo en un marge de carretera a pillar una wifi, robar el senyal i escoltar un tros de partit. M'és completament igual la condemna que em caigui per tal malifeta: vull saber quan van. A la tercera va la vençuda i quan el senyal arriba, ja anem 3-0. Escolto el darrer quart d'hora, amb gol en directe inclòs. El celebro tocant el clàxon i esperant una reacció similar dels vehicles que passen al meu costat: ningú, absolutament ningú, el celebra....quin país, Déu meu, així no anirem enlloc, ianquis.
Renuncio a escoltar la segona part davant la contundència del resultat i el poc ambient que detecto en aquestes contrades. Segueixo cap al sud. Serà més tard quan m'assabenti del resultat final.
Arribo a les immediacions de Salt Lake City a les quatre de la tarda. La Ronda de Dalt va plena com un ou i els rètols i les indicacions vénen i van a una velocitat de mil dimonis. Trailers de 800 tones i remolcs de quinze metres de llargària m'avancen a 90 milles per hora mentre descapotables vermells s'enganxen al retrovisor amb ànsies per avançar. L'adrenalina puja al màxim quan vaig pel mirall el camió del "Diablo sobre Ruedas" aproximant-se. Quin estrés! Però aconsegueixo dominar la situació, abandono l'autopista per la sortida de l'aeroport i trobo un motel econòmic a poques passes de l'entrada de la ciutat. Uf.
Disposo de mitja tarda per visitar Salt Lake City.
Dia 86: Yellowstone & Teton National Park
Ben d'hora ha picat el sol la porta de la meva habitació. Tocava llevar-se, però he demanat una pròrroga de cinc minuts més, que ha estat concedida per aclamació silenciosa. Passats els cinc minuts m'he llevat i he recollit. En marxa.
M'he acomiadat del cowboy i he enfilat el port de muntanya del Teton Pass direcció cap als parcs: avui em ve de gust Teton (National Park). El meu Kia s'ha portat prou bé i ha pujat el coll de muntanya sense protestar. Un cop a dalt de tot i abans de baixar cap a Jackson i els parcs, m'he parat a divisar el panorama: les brumes de primera hora dibuixaven un escenari oníric on les muntanyes que s'extenien desenes de milles enllà semblaven vells dinosuaris adormits.
Avui he decidit quedar-me al Teton National Park, més proper i encara inexplorat per mi. He enfilat cap al centre de visitants, he aconseguit un mapa, he preguntat quina era l'excursió més refotudament bonica per fer en un dia i he conduït vuit kilòmetres més fins al lloc d'arrancada del trekking: el Llac Jeny. L'excursió consisteix en donar la volta completa al llac i pujar a un mirador que es troba a mig camí. Tot plegat seran dotze kilòmetres que faré en tres hores i mitja, amb parada per beure aigua (3 cops), dinar (1 cop, 15 minuts) i fer unes quantes fotos (30 cops, 3 segons cada vegada). Uns bons números que, sens dubte, es poden millorar.
La primera part de l'excursió, mitja volta al llac i pujada al mirador, m'ha decepcionat una mica: molta gent i un paisatge sec, molts pins i molta pedra, i un llac gran i maco però sense l'espectacularitat d'altres vistos fins ara. La segona part, però, ha estat molt més atractiva, ja que un bon tros transita pel mig d'un cementiri d'arbres caiguts, un viatge al·lucinant al centre d'un cataclisme.
He acabat l'excursió cansat i he agafat el cotxe amb ganes. Eren dos quarts de cinc. He deixat enrere els parcs amb la bateria carregada per uns quants dies. La necessitaré. Ara s'aproximen jornades de deserts abandonats i polsosos i de ben segur que trobaré a faltar les muntanyes cristalines de colors canviants que tant m'han fet disfrutar aquesta primera setmana de viatge.
Faig uns cent kilòmetres direcció sud per l'Estat de Wyoming. A mig camí, mentre condueixo entre boscos molt verds, una extranya llum apareix al cel: el sol apreta de valent i il·lumina amb incandescència uns grans núvols a l'horitzó, núvols llunyans i foscos que retornen la llum amb tonalitats màgiques. La combinació d'un sol punyent de tarda i uns núvols generosos, grossos i voluminosos fa que el paisatge adquireixi nous colors. Mentre contemplo amb la boca oberta l'espectacle, unes gotes gruixudes comencen a caure sobre el capó del meu cotxe sense previ avís. Miro el cel i està absolutament blau. Però certament plou força sobre el meu cotxe, com si el núvol que escup les gotes fos un núvol per mi sol, un d'aquells núvols divertits dels dibuixos animats que plouen només sobre una persona o un cotxe. Jo i el meu núvol hem avançat uns quants kilòmetres junts, fins que s'ha cansat de mi i m'ha abandonat per un altre cotxe que anava en direcció contrària. L'espectacle ha finalitzat amb traca, mocador i Arc de Sant Martí.
Després de la meva pluja particular, paro a dormir a Afton, un poble de carretera partit pel mig per un gran carrer de cinc carrils on estan arrenglerats tots els serveis necessaris per a la comunitat: la benzinera, el Wells Fargo Bank, el Pizza Hut, dos restaurants mexicans, tres botigues de caça, una gran Grocery, dos botigues de mobles de fusta i vímet, la farmàcia, un concessionari de cotxes nous i usats i quatre motels. Això és (el Gran) Wyoming.
M'he acomiadat del cowboy i he enfilat el port de muntanya del Teton Pass direcció cap als parcs: avui em ve de gust Teton (National Park). El meu Kia s'ha portat prou bé i ha pujat el coll de muntanya sense protestar. Un cop a dalt de tot i abans de baixar cap a Jackson i els parcs, m'he parat a divisar el panorama: les brumes de primera hora dibuixaven un escenari oníric on les muntanyes que s'extenien desenes de milles enllà semblaven vells dinosuaris adormits.
Avui he decidit quedar-me al Teton National Park, més proper i encara inexplorat per mi. He enfilat cap al centre de visitants, he aconseguit un mapa, he preguntat quina era l'excursió més refotudament bonica per fer en un dia i he conduït vuit kilòmetres més fins al lloc d'arrancada del trekking: el Llac Jeny. L'excursió consisteix en donar la volta completa al llac i pujar a un mirador que es troba a mig camí. Tot plegat seran dotze kilòmetres que faré en tres hores i mitja, amb parada per beure aigua (3 cops), dinar (1 cop, 15 minuts) i fer unes quantes fotos (30 cops, 3 segons cada vegada). Uns bons números que, sens dubte, es poden millorar.
La primera part de l'excursió, mitja volta al llac i pujada al mirador, m'ha decepcionat una mica: molta gent i un paisatge sec, molts pins i molta pedra, i un llac gran i maco però sense l'espectacularitat d'altres vistos fins ara. La segona part, però, ha estat molt més atractiva, ja que un bon tros transita pel mig d'un cementiri d'arbres caiguts, un viatge al·lucinant al centre d'un cataclisme.
He acabat l'excursió cansat i he agafat el cotxe amb ganes. Eren dos quarts de cinc. He deixat enrere els parcs amb la bateria carregada per uns quants dies. La necessitaré. Ara s'aproximen jornades de deserts abandonats i polsosos i de ben segur que trobaré a faltar les muntanyes cristalines de colors canviants que tant m'han fet disfrutar aquesta primera setmana de viatge.
Faig uns cent kilòmetres direcció sud per l'Estat de Wyoming. A mig camí, mentre condueixo entre boscos molt verds, una extranya llum apareix al cel: el sol apreta de valent i il·lumina amb incandescència uns grans núvols a l'horitzó, núvols llunyans i foscos que retornen la llum amb tonalitats màgiques. La combinació d'un sol punyent de tarda i uns núvols generosos, grossos i voluminosos fa que el paisatge adquireixi nous colors. Mentre contemplo amb la boca oberta l'espectacle, unes gotes gruixudes comencen a caure sobre el capó del meu cotxe sense previ avís. Miro el cel i està absolutament blau. Però certament plou força sobre el meu cotxe, com si el núvol que escup les gotes fos un núvol per mi sol, un d'aquells núvols divertits dels dibuixos animats que plouen només sobre una persona o un cotxe. Jo i el meu núvol hem avançat uns quants kilòmetres junts, fins que s'ha cansat de mi i m'ha abandonat per un altre cotxe que anava en direcció contrària. L'espectacle ha finalitzat amb traca, mocador i Arc de Sant Martí.
Després de la meva pluja particular, paro a dormir a Afton, un poble de carretera partit pel mig per un gran carrer de cinc carrils on estan arrenglerats tots els serveis necessaris per a la comunitat: la benzinera, el Wells Fargo Bank, el Pizza Hut, dos restaurants mexicans, tres botigues de caça, una gran Grocery, dos botigues de mobles de fusta i vímet, la farmàcia, un concessionari de cotxes nous i usats i quatre motels. Això és (el Gran) Wyoming.
Dia 85: Yellowstone & Teton Nacional Park
Avui he entrat al Parc Nacional de Yellowstone per la porta gran. Sí, senyor! Una gran portalada de fusta amb les lletres gravades en groc i vermell i una guixeta on els Rangers et cobren l'entrada.
De seguida he preguntat per l'ós Yogui.
- Who? - m'ha contestat el Ranger.
- Collons, nano, l'ós Yogui, el del Parc de Yellostone - li he dit imitant el melós accent sudamericà que tantes vegades vam sentir al començament de cada capítol.
- Who? - m'ha tornat a preguntar.
Let it be. Ja és mala sort que m'hagi tocat el Ranger tonto.
Yellowstone no té res a veure amb el Glacier National Park que fa un parell de dies vaig visitar. Per començar, el nom ja és diferent. Però és que no és només el nom: aquí no hi muntanyes de 3.000 metres i per tant no hi ha glaciars ni llacs paradisíacs entre gratacels de granit. Estem en una terra de muntanyes baixes, canons estrets, roques sulforoses, rius amples com una mà extesa i prats enormes on viuen tot tipus d'animals salvatges: Yellowstone és un lloc ideal per veure fauna salvatge en llibertat a poquíssimes iardes del teu cotxe. Precisament només entrar he vist una família de cèrvols dinant davant del televisor.
Una altra gran diferència entre Yellowstone i el parc dels glaciars és l'enorme quantitat de gent que hi ha: s'ha acabat el meu idili amb el mes de setembre. Autocars, camionetes, cotxes particulars, motocicletes i bicicletes inunden la carretera, les zones de picnic i els camins de muntanya. I això no és res!, que diuen que el juliol i l'agost està impossible. Em sap greu per vosaltres, que només podeu anar-hi aquesta època de l'any.
Faig bona part de la visita al Parc en cotxe, parant sovint per fer fotos als animals i als paisatges. En un dels marges de carretera, mentre sobrevolo una planície preciosa, apareix un bisont de gran tamany: enorme, amb cara d'enfadat i rosegant herbes, mira de cua d'ull els cotxes que es paren per fotografiar-lo. És immens, us ho prometo.
A migdia paro en la zona del Gran Canyon de Yellowstone i faig una excursió d'una hora fins a les Lower Falls, unes cataractes molt boniques que farien les delícies de tot bon oculista. Aquesta gran cascada aboca desenes de milers de metres cúbics per segon a l'estretíssim Canyon del Parc. L'aigua cau amb una força desmesurada i xoca contra les roques vermelles explotant en milions de gotes de colors que dibuixen un Arc de Sant Martí maravellós. La combinació de colors, olors i sons és magnífica. És allà on pregunto a un Ranger jovenet per l'ós Yogui.
- Who? -em diu amb cara de sorpresa.
Observo com les orelles se li mouen nerviosament i com l'acnè juvenil agafa tonalitats brillants. S'està posant nerviós. És igual, li dic. Massa jove per saber qui és en Yogui. I és que ja tenim una edat.
Continuo la meva ruta cap al sud atravessant tot el parc de Yellowstone. És mitja tarda quan surto formalment del Parc per entrar, sense solució de continuïtat, al Teton National Park (no me'l feu traduir,si us plau), on apareixen grans muntanyes, ara sí, custodiant llacs i matolls. És un paisatge més sec i més feréstec. És en aquest parc on frueixo d'una experiència única: aproximar-me a menys de vint metres d'un grup numerosíssim de bisonts en llibertat, pastant en la sabana americana. Molts westerns de Hollywood vénen a la memòria, cridats per aquelles bèsties enormes.
Surto del Parc pel sud i arribo a Jackson, un poble de l'oest amb desenes de motels, restaurants i gasolineres. Amèrica en estat pur. Evidentment que no hi ha ni un llit buit a aquelles hores, així que faig uns quaranta kilòmetres més fins al poble de Victor (Idaho), a l'altra banda del Teton Pass, on trobo on motel que s'ajusta a les meves necessitats. Converso una estona amb el cowboy que regenta el motel, la gasolinera i la Grocery's del poble i li pregunto per l'ós Yogui. No sap qui és. I en Búbu? Tampoc.
Collons!, aquests americans ens van ben enredar de petits: aquell parc on en Bubu i en Yogui feien la guitza al Ranger no era Yellowstone....a veure si tot era un decorat?
De seguida he preguntat per l'ós Yogui.
- Who? - m'ha contestat el Ranger.
- Collons, nano, l'ós Yogui, el del Parc de Yellostone - li he dit imitant el melós accent sudamericà que tantes vegades vam sentir al començament de cada capítol.
- Who? - m'ha tornat a preguntar.
Let it be. Ja és mala sort que m'hagi tocat el Ranger tonto.
Yellowstone no té res a veure amb el Glacier National Park que fa un parell de dies vaig visitar. Per començar, el nom ja és diferent. Però és que no és només el nom: aquí no hi muntanyes de 3.000 metres i per tant no hi ha glaciars ni llacs paradisíacs entre gratacels de granit. Estem en una terra de muntanyes baixes, canons estrets, roques sulforoses, rius amples com una mà extesa i prats enormes on viuen tot tipus d'animals salvatges: Yellowstone és un lloc ideal per veure fauna salvatge en llibertat a poquíssimes iardes del teu cotxe. Precisament només entrar he vist una família de cèrvols dinant davant del televisor.
Una altra gran diferència entre Yellowstone i el parc dels glaciars és l'enorme quantitat de gent que hi ha: s'ha acabat el meu idili amb el mes de setembre. Autocars, camionetes, cotxes particulars, motocicletes i bicicletes inunden la carretera, les zones de picnic i els camins de muntanya. I això no és res!, que diuen que el juliol i l'agost està impossible. Em sap greu per vosaltres, que només podeu anar-hi aquesta època de l'any.
Faig bona part de la visita al Parc en cotxe, parant sovint per fer fotos als animals i als paisatges. En un dels marges de carretera, mentre sobrevolo una planície preciosa, apareix un bisont de gran tamany: enorme, amb cara d'enfadat i rosegant herbes, mira de cua d'ull els cotxes que es paren per fotografiar-lo. És immens, us ho prometo.
A migdia paro en la zona del Gran Canyon de Yellowstone i faig una excursió d'una hora fins a les Lower Falls, unes cataractes molt boniques que farien les delícies de tot bon oculista. Aquesta gran cascada aboca desenes de milers de metres cúbics per segon a l'estretíssim Canyon del Parc. L'aigua cau amb una força desmesurada i xoca contra les roques vermelles explotant en milions de gotes de colors que dibuixen un Arc de Sant Martí maravellós. La combinació de colors, olors i sons és magnífica. És allà on pregunto a un Ranger jovenet per l'ós Yogui.
- Who? -em diu amb cara de sorpresa.
Observo com les orelles se li mouen nerviosament i com l'acnè juvenil agafa tonalitats brillants. S'està posant nerviós. És igual, li dic. Massa jove per saber qui és en Yogui. I és que ja tenim una edat.
Continuo la meva ruta cap al sud atravessant tot el parc de Yellowstone. És mitja tarda quan surto formalment del Parc per entrar, sense solució de continuïtat, al Teton National Park (no me'l feu traduir,si us plau), on apareixen grans muntanyes, ara sí, custodiant llacs i matolls. És un paisatge més sec i més feréstec. És en aquest parc on frueixo d'una experiència única: aproximar-me a menys de vint metres d'un grup numerosíssim de bisonts en llibertat, pastant en la sabana americana. Molts westerns de Hollywood vénen a la memòria, cridats per aquelles bèsties enormes.
Surto del Parc pel sud i arribo a Jackson, un poble de l'oest amb desenes de motels, restaurants i gasolineres. Amèrica en estat pur. Evidentment que no hi ha ni un llit buit a aquelles hores, així que faig uns quaranta kilòmetres més fins al poble de Victor (Idaho), a l'altra banda del Teton Pass, on trobo on motel que s'ajusta a les meves necessitats. Converso una estona amb el cowboy que regenta el motel, la gasolinera i la Grocery's del poble i li pregunto per l'ós Yogui. No sap qui és. I en Búbu? Tampoc.
Collons!, aquests americans ens van ben enredar de petits: aquell parc on en Bubu i en Yogui feien la guitza al Ranger no era Yellowstone....a veure si tot era un decorat?
dijous
Dia 84: Browning - Livingstone (Montana)
He dormit absolutament pla. Realment la muntanya és una bona recepta per portar una vida saludable: t'obre la gana i et fa dormir com un tronc. I és que amb el cansament acumulat d'ahir s'entén que no hagi obert un ull fins a les nou del matí i l'altre fins a quarts de deu.
He esmorzat, he recollit els trastos i he marxat de puntetes del motel. No tenia ganes de trobar-me de nou amb l'amo: ahir al vespre em va tenir xerrant vint minuts i em va portar amunt i avall del motel ensenyant-me desenes de quadres pintats per artistes locals amb motius indígenes: estem en una reserva índia i això ho porten molt a dins. Els quadres eren macos i tot estava molt ben exposat (tant, que el motel semblava més un museu que un establiment hoteler)...però ja en vaig tenir prou ahir. Així que marxo evitant el contacte amb els aborígens de la zona i em llenço a la carretera.
Avui és un dia pur de carretera. Seran 450 km des dels afores del Glacier National Park, on he passat la nit, fins a les portes d'un altre gran Parc, el Yellowstone. Per tant, primer canvi de ruta: enlloc de baixar direcció sud per l'Estat d'Idaho, em recorreré Montana de dalt a baix per arribar al parc de l'os Yogui.
La carretera m'ofereix, al llarg de tot el dia, un reguitzell de paisatges sorprenents i canviants: àrides extensions de camps ocres i marrons, camps de cereals i de regadiu, petites muntanyetes amb núvols dibuixats al damunt i pobles sorgits del no res amb tota mena de curiositats: avui fins i tot un dels petits nuclis urbans que he creuat anunciava amb orgull el seu museu de dinosaures....
La carretera ha estat un plaer. La finestra baixada, el vent a la cara, el sol sobre el capó del cotxe i una emissora local emetent música country a dojo, tot plegat m'ha permès experimentar en primera persona la sensació real, molt física, d'estar creuant els Estats Units en cotxe. Ha estat brutal. En determinats moments m'anava repetint en veu baixa: nano, queda't amb aquest moment, retent-lo i grava-te'l al disc dur. I mentrestant, kilòmetres i més kilòmetres anaven passant per davant meu per no tornar mai més.
La carretera destripava el paisage com una cicatriu vella i oblidada i m'anava acostant al sud de Montana. Als marges de les autopistes i carreteres he vist nombrosos animals atropellats, petites llebres, algun esquirol i, el que més m'ha impressionant, un parell de grans cèrvols. Buf. Realment la imatge ha estat colpidora, tant o més com la presència dels nombrosos cartells "publicitaris" antiabortistes que presideixen moltes de les carreteres locals del conservador Estat de Montana.
A les cinc en punt de la tarda he arribat a Livingstone, suposo. Podria haver seguit més al sud i acostar-me més encara a Yellowstone, però després de sis hores de conducció ja estava cansat. Així que m'he instal·lat en un motel de carretera i he gaudit de la tarda americana des del seu porxo. Oh, yeah.
He esmorzat, he recollit els trastos i he marxat de puntetes del motel. No tenia ganes de trobar-me de nou amb l'amo: ahir al vespre em va tenir xerrant vint minuts i em va portar amunt i avall del motel ensenyant-me desenes de quadres pintats per artistes locals amb motius indígenes: estem en una reserva índia i això ho porten molt a dins. Els quadres eren macos i tot estava molt ben exposat (tant, que el motel semblava més un museu que un establiment hoteler)...però ja en vaig tenir prou ahir. Així que marxo evitant el contacte amb els aborígens de la zona i em llenço a la carretera.
Avui és un dia pur de carretera. Seran 450 km des dels afores del Glacier National Park, on he passat la nit, fins a les portes d'un altre gran Parc, el Yellowstone. Per tant, primer canvi de ruta: enlloc de baixar direcció sud per l'Estat d'Idaho, em recorreré Montana de dalt a baix per arribar al parc de l'os Yogui.
La carretera m'ofereix, al llarg de tot el dia, un reguitzell de paisatges sorprenents i canviants: àrides extensions de camps ocres i marrons, camps de cereals i de regadiu, petites muntanyetes amb núvols dibuixats al damunt i pobles sorgits del no res amb tota mena de curiositats: avui fins i tot un dels petits nuclis urbans que he creuat anunciava amb orgull el seu museu de dinosaures....
La carretera ha estat un plaer. La finestra baixada, el vent a la cara, el sol sobre el capó del cotxe i una emissora local emetent música country a dojo, tot plegat m'ha permès experimentar en primera persona la sensació real, molt física, d'estar creuant els Estats Units en cotxe. Ha estat brutal. En determinats moments m'anava repetint en veu baixa: nano, queda't amb aquest moment, retent-lo i grava-te'l al disc dur. I mentrestant, kilòmetres i més kilòmetres anaven passant per davant meu per no tornar mai més.
La carretera destripava el paisage com una cicatriu vella i oblidada i m'anava acostant al sud de Montana. Als marges de les autopistes i carreteres he vist nombrosos animals atropellats, petites llebres, algun esquirol i, el que més m'ha impressionant, un parell de grans cèrvols. Buf. Realment la imatge ha estat colpidora, tant o més com la presència dels nombrosos cartells "publicitaris" antiabortistes que presideixen moltes de les carreteres locals del conservador Estat de Montana.
A les cinc en punt de la tarda he arribat a Livingstone, suposo. Podria haver seguit més al sud i acostar-me més encara a Yellowstone, però després de sis hores de conducció ja estava cansat. Així que m'he instal·lat en un motel de carretera i he gaudit de la tarda americana des del seu porxo. Oh, yeah.
Dia 83: Glacier National Park
Quan prepares un viatge i llegeixes la Guia, pràcticament sempre, vagis on vagis, et trobes a l'inici amb una frase que diu alguna cosa així com "la millor època per anar-hi és a meitat de setembre, quan les fulles dels arbres canvien de color, les multituds de turistes han desaparegut, la temperatura és suau i els dies encara són llargs, ...bla, bla. bla". I fa una ràbia! Ràbia perquè em prou feines el jefe et deixa agafar-te les quatre setmanes de vacances entre juliol i agost i pobre de tu que mencionis, o fins i tot que insinuïs, que t'agradaria marxar cap el 15 de setembre.
Doncs avui, 15 de setembre, he comprovat que els cabrons que redacten les guies de viatge tenen tota la raó del món. Aquest any que la meva jefa s'ha enrotllat (Marta, una abraçada des d'aquí) i m'ha deixat marxar el setembre (i l'octubre, i el novembre i el desembre...però això és una altra història) he gaudit d'un dia espetarrant de muntanya ara que "les fulles dels arbres canvien de color, les multituds de turistes han desaparegut, la temperatura és suau i els dies encara són llargs".
(Fins aquí aquest post fa bastanta ràbia als que esteu treballant. Què voleu que hi faci. Poseu-vos-hi fulles, ara que canvien de color).
El segon dia d'excursió pel Glacier National Park ha estat esplèndid i absolutament esgotador. Onze kilòmetres d'anada i onze de tornada, dels quals la meitat amb una forta pujada, per arribar des del càmping Two Medicine al Dawson Pass, un coll d'alta muntanya que domina dues valls precioses.
He començat tard l'excursió per determinats problemes de cablejat (he hagut de fer 180 km per anar i tornar al motel de la nit anterior i recuperar el cable de la càmara de fotos que m'havia descuidat allà). Era un quart de dues quan iniciava la caminata. Ja sé que no són hores, però realment I do my best. I només començar, els amics americans ja comencen a tocar allò que no sona: un rètol ben gran (no sigui que no el vegis) t'amenaça dient: "Aquest és un territori que freqüenten moltíssim óssos salvatges. La teva seguretat no està en absolut garantida. Camina al teu risc i ventura i que Déu et beneixi". Quin mal rotllo, tu. Desconec l'índex de turistes mutilats pels mansos óssos nordamericans en aquestes contrades, però m'hi jugaria el coll que la taxa de mortalitat és molt més alta entre els conductors que transiten per les costes del Garraf...i jo allà encara no he vist rètols tan amenaçadors com aquest. Però vaja, què hi farem. God Bless America.
Fent cas omís de les advertències del Governador de Montana, penetro en el paradís de colors de la ribera nord del Old Man Lake per on transita el camí cap al Dawson Pass. Arbres, matolls i herbes de mil diferents tonalitats em saluden al passar: verds ataronjats, vermells plàtan, grocs mandarina, tota una varietat de textures visuals per fruir d'una tardor que ja està aquí, però que encara no ha arribat.
Mentre camino i camino i camino vaig pendent de localitzar els óssos ferotges, però no en veig ni en veuré cap durant les set hores d'excursió. La veritat, desconec si hi ha óssos o no en aquesta part del llac (el Governador de Montana no crec que menteixi...a no ser que s'acostin les eleccions) però el que sí que puc afirmar és que hi ha esquirols: són els putus amos del bosc!. En veig a milers, a grapats, dalt d'un arbre, sobre un matoll, creuant el camí, amagant-se dins un forat, fent-me pam-i-pipa des de dalt d'un avet; esquirols a ratlles, esquirols a quadres, llisos, amb sanefes, florejats; esquirols funambolistes, esquirols artistes, esquirols llestos i esquirols tontos, esquirols simpàtics i rondinaires; esquirols positivistes, esquirols cubistes, optimistes i realistes, esquirols barcelonistes i alguns, molt pocs, negacionistes. Esquirols arreu, esquirols sota els meus peus, davant dels meus ulls. És increïble. El meu inconscient m'ha jugat una mala passada i durant les set hores d'excursió no m'he pogut desempallegar de l'enganxosa melodia de Banner & Flappy. Buf.
El camí, després dels primers cinc kilòmetres comença a pujar amb força. Apareixen els primers símptomes de cansament. Quan les cames comencen a defallir, una circumstància extraordinària sacceja els meus estímuls nerviosos i els meus músculs es tensen per accelerar el pas: està anunciat que en poc més de tres-cents metres hi ha una sorpresa.
Avanço lentament i sense fer massa soroll i després d'un revolt, allà me'l trobo. És un magnífic i enorme exemplar de moose (un alci), alt i fort com un caball, de fortes mandíbules herbíbores, de banyes invisibles, de caràcter tossut i taciturn. Està a menys de vint metres i la seva presència salavatge il·lumina el dia. Guau!
- Què estàs mirant? - em diu malhumorat l'alci.
- No, res...vull dir, sí que miro, sí: et miro a tu - responc tímidament.
- Doncs menys mirar i més actuar, nano. Portes els papers?
- Papers? Quins papers?
- Mare de Déu Santíssima -renega l'animal amb la mirada perduda al cel-. D'on has sortit tu? A veure, d'on véns?
- Del..càmping, del Two Medicine Càmping -dic amb fermesa
- Sí, sí, tothom que passa per aquí ve del refotut càmping. No és això el que et pregunto -diu enfadat el moose-. D'on véns? De quin país?
- Ah! De Catalunya, senyor - responc militarment
- Catalunya? Què és això?
- Oh! Li explico de seguida - li dic, disposat a fer pedagogia, un cop més-. Veurà, fa més de mil anys els Reis Gods van aturar els musulmans a Poiters i els van enviar a l'altre costat dels Pirineus, però tot i així, per sentir-se més protegits van crear la Marca Hispànica. Heus aquí els orígens de Catalunya, la qual...
- Ei, nano - m'interrompeix bruscament l'animalot - no podries resumir-ho tot això.
- Sí, ho intentaré -li dic.
Ostres, per on segueixo? Guifré el Pilós segur, Jaume I també,... mmm els Almogàvers, el Decret de Nova Planta, els Jocs Florals, els Jocs Olímpics, el gol de Koeman a Wembley i el referèndum d'Arenys. Ja ho tinc.
Li faig ràpidament un tast d'història. Un cop escoltada pacientment la meva explicació, l'animal pregunta:
- Però on està això de Catalunya exactament? A l'Àfrica?
- Home, a prop de l'Àfrica sí que estem. Però no, és el sud d'Europa.
- També teniu un president negre, com aquests d'aquí? - pregunta encuriosit.
- Negre? No, no, que va. El nostre president és blanc. Blanc transparent.
- Així no hi ha negres a Catalunya, eh?
- Home, sí que n'hi ha, però no massa. Els més coneguts serien, per aquest ordre, l'Etoo, el senyor Davis, la Moreneta i el porter de l'Espanyol. Però vaja, la majoria som blancs. I l'Etto ha emigrat, sap.
- Vaja. Aleshores has d'omplir el formulari B2 -fa l'alci- Si el vostre president fos negre, t'estalvaries les taxes.
- Collons. Formulari, taxes. Tot això és necessari? - pregunto innocentment
- Escolta marrec: estic al mig del camí, medeixo tres metres d'alçada i peso una tona i mitja. Tinc bastanta mala llet si intenten apartar-me per la força. I no et deixaré passar sense el formulari. Torna al càmping, omple'l i vine.
- Home!, això és una putada. No pots fer una excepció amb mi? -li pregunto
- Jo només compleixo la llei. La compleixo i la faig complir. Sóc un funcionari exemplar. No sé si saps què vols dir aixó?
- I tant! Perfectament....Escolta, no tinc el formulari B2 però tinc això - i li ensenyo el carnet de la Gene.
- Ostres! Treballes a la Gene! Company! - crida amb un somriure- Haver-ho dit abans!. Passa, passa, la muntanya és tota teva.
I amb aquestes paraules el moose es retira del camí amablement i continua menjant unes boníssimes herbes de color verd. No hi ha com trobar un amable servidor públic allà on vas.
Trigo tres hores en completar els onze kilòmetres. Tres hores llarguíssimes. La vista des de Dawson Pass és espectacular: llacs, rius, muntanyes pelades, boscos immensos d'avets, núvols de cotó fluix, camins de pedres que s'enfilen per les obagues i un aire d'alta muntanya que fa obrir la gana.
El descens és feixuc, cansat, trencador. Un total de set hores per les muntanyes del Glacier National Park m'han deixat exhaust, però també m'han omplert de vida. Després d'això ja puc anar d'excursió amb en Serres. El sol marxa darrere les muntanyes i el llac es transforma en un mirall. Jo només tinc forces per conduir uns trenta kilòmetres al sud, parar en el primer motel de carretera que trobo i dormir profundament. Bona nit.
Doncs avui, 15 de setembre, he comprovat que els cabrons que redacten les guies de viatge tenen tota la raó del món. Aquest any que la meva jefa s'ha enrotllat (Marta, una abraçada des d'aquí) i m'ha deixat marxar el setembre (i l'octubre, i el novembre i el desembre...però això és una altra història) he gaudit d'un dia espetarrant de muntanya ara que "les fulles dels arbres canvien de color, les multituds de turistes han desaparegut, la temperatura és suau i els dies encara són llargs".
(Fins aquí aquest post fa bastanta ràbia als que esteu treballant. Què voleu que hi faci. Poseu-vos-hi fulles, ara que canvien de color).
El segon dia d'excursió pel Glacier National Park ha estat esplèndid i absolutament esgotador. Onze kilòmetres d'anada i onze de tornada, dels quals la meitat amb una forta pujada, per arribar des del càmping Two Medicine al Dawson Pass, un coll d'alta muntanya que domina dues valls precioses.
He començat tard l'excursió per determinats problemes de cablejat (he hagut de fer 180 km per anar i tornar al motel de la nit anterior i recuperar el cable de la càmara de fotos que m'havia descuidat allà). Era un quart de dues quan iniciava la caminata. Ja sé que no són hores, però realment I do my best. I només començar, els amics americans ja comencen a tocar allò que no sona: un rètol ben gran (no sigui que no el vegis) t'amenaça dient: "Aquest és un territori que freqüenten moltíssim óssos salvatges. La teva seguretat no està en absolut garantida. Camina al teu risc i ventura i que Déu et beneixi". Quin mal rotllo, tu. Desconec l'índex de turistes mutilats pels mansos óssos nordamericans en aquestes contrades, però m'hi jugaria el coll que la taxa de mortalitat és molt més alta entre els conductors que transiten per les costes del Garraf...i jo allà encara no he vist rètols tan amenaçadors com aquest. Però vaja, què hi farem. God Bless America.
Fent cas omís de les advertències del Governador de Montana, penetro en el paradís de colors de la ribera nord del Old Man Lake per on transita el camí cap al Dawson Pass. Arbres, matolls i herbes de mil diferents tonalitats em saluden al passar: verds ataronjats, vermells plàtan, grocs mandarina, tota una varietat de textures visuals per fruir d'una tardor que ja està aquí, però que encara no ha arribat.
Mentre camino i camino i camino vaig pendent de localitzar els óssos ferotges, però no en veig ni en veuré cap durant les set hores d'excursió. La veritat, desconec si hi ha óssos o no en aquesta part del llac (el Governador de Montana no crec que menteixi...a no ser que s'acostin les eleccions) però el que sí que puc afirmar és que hi ha esquirols: són els putus amos del bosc!. En veig a milers, a grapats, dalt d'un arbre, sobre un matoll, creuant el camí, amagant-se dins un forat, fent-me pam-i-pipa des de dalt d'un avet; esquirols a ratlles, esquirols a quadres, llisos, amb sanefes, florejats; esquirols funambolistes, esquirols artistes, esquirols llestos i esquirols tontos, esquirols simpàtics i rondinaires; esquirols positivistes, esquirols cubistes, optimistes i realistes, esquirols barcelonistes i alguns, molt pocs, negacionistes. Esquirols arreu, esquirols sota els meus peus, davant dels meus ulls. És increïble. El meu inconscient m'ha jugat una mala passada i durant les set hores d'excursió no m'he pogut desempallegar de l'enganxosa melodia de Banner & Flappy. Buf.
El camí, després dels primers cinc kilòmetres comença a pujar amb força. Apareixen els primers símptomes de cansament. Quan les cames comencen a defallir, una circumstància extraordinària sacceja els meus estímuls nerviosos i els meus músculs es tensen per accelerar el pas: està anunciat que en poc més de tres-cents metres hi ha una sorpresa.
Avanço lentament i sense fer massa soroll i després d'un revolt, allà me'l trobo. És un magnífic i enorme exemplar de moose (un alci), alt i fort com un caball, de fortes mandíbules herbíbores, de banyes invisibles, de caràcter tossut i taciturn. Està a menys de vint metres i la seva presència salavatge il·lumina el dia. Guau!
- Què estàs mirant? - em diu malhumorat l'alci.
- No, res...vull dir, sí que miro, sí: et miro a tu - responc tímidament.
- Doncs menys mirar i més actuar, nano. Portes els papers?
- Papers? Quins papers?
- Mare de Déu Santíssima -renega l'animal amb la mirada perduda al cel-. D'on has sortit tu? A veure, d'on véns?
- Del..càmping, del Two Medicine Càmping -dic amb fermesa
- Sí, sí, tothom que passa per aquí ve del refotut càmping. No és això el que et pregunto -diu enfadat el moose-. D'on véns? De quin país?
- Ah! De Catalunya, senyor - responc militarment
- Catalunya? Què és això?
- Oh! Li explico de seguida - li dic, disposat a fer pedagogia, un cop més-. Veurà, fa més de mil anys els Reis Gods van aturar els musulmans a Poiters i els van enviar a l'altre costat dels Pirineus, però tot i així, per sentir-se més protegits van crear la Marca Hispànica. Heus aquí els orígens de Catalunya, la qual...
- Ei, nano - m'interrompeix bruscament l'animalot - no podries resumir-ho tot això.
- Sí, ho intentaré -li dic.
Ostres, per on segueixo? Guifré el Pilós segur, Jaume I també,... mmm els Almogàvers, el Decret de Nova Planta, els Jocs Florals, els Jocs Olímpics, el gol de Koeman a Wembley i el referèndum d'Arenys. Ja ho tinc.
Li faig ràpidament un tast d'història. Un cop escoltada pacientment la meva explicació, l'animal pregunta:
- Però on està això de Catalunya exactament? A l'Àfrica?
- Home, a prop de l'Àfrica sí que estem. Però no, és el sud d'Europa.
- També teniu un president negre, com aquests d'aquí? - pregunta encuriosit.
- Negre? No, no, que va. El nostre president és blanc. Blanc transparent.
- Així no hi ha negres a Catalunya, eh?
- Home, sí que n'hi ha, però no massa. Els més coneguts serien, per aquest ordre, l'Etoo, el senyor Davis, la Moreneta i el porter de l'Espanyol. Però vaja, la majoria som blancs. I l'Etto ha emigrat, sap.
- Vaja. Aleshores has d'omplir el formulari B2 -fa l'alci- Si el vostre president fos negre, t'estalvaries les taxes.
- Collons. Formulari, taxes. Tot això és necessari? - pregunto innocentment
- Escolta marrec: estic al mig del camí, medeixo tres metres d'alçada i peso una tona i mitja. Tinc bastanta mala llet si intenten apartar-me per la força. I no et deixaré passar sense el formulari. Torna al càmping, omple'l i vine.
- Home!, això és una putada. No pots fer una excepció amb mi? -li pregunto
- Jo només compleixo la llei. La compleixo i la faig complir. Sóc un funcionari exemplar. No sé si saps què vols dir aixó?
- I tant! Perfectament....Escolta, no tinc el formulari B2 però tinc això - i li ensenyo el carnet de la Gene.
- Ostres! Treballes a la Gene! Company! - crida amb un somriure- Haver-ho dit abans!. Passa, passa, la muntanya és tota teva.
I amb aquestes paraules el moose es retira del camí amablement i continua menjant unes boníssimes herbes de color verd. No hi ha com trobar un amable servidor públic allà on vas.
Trigo tres hores en completar els onze kilòmetres. Tres hores llarguíssimes. La vista des de Dawson Pass és espectacular: llacs, rius, muntanyes pelades, boscos immensos d'avets, núvols de cotó fluix, camins de pedres que s'enfilen per les obagues i un aire d'alta muntanya que fa obrir la gana.
El descens és feixuc, cansat, trencador. Un total de set hores per les muntanyes del Glacier National Park m'han deixat exhaust, però també m'han omplert de vida. Després d'això ja puc anar d'excursió amb en Serres. El sol marxa darrere les muntanyes i el llac es transforma en un mirall. Jo només tinc forces per conduir uns trenta kilòmetres al sud, parar en el primer motel de carretera que trobo i dormir profundament. Bona nit.
Dia 82: Glacier National Park
El Glacier National Park és un parc natural internacional sota la jurisdicció conjunta dels Estats Units i el Canadà. La seva grandària, la seva majestuositat i les seves reserves naturals fan que les dues Administracions s'hagin posat d'acord per gestionar-lo. Dels 110 glaciars que hi havia el 1909 ara en queden només 25. Afanyeu-vos.
L'entrada oest cau a 15 kilòmetres del motel, així que a les deu del matí ja estic enfilant la carretera que m'ha de dur al Logan Pass, el coll de muntanya situat a dins del parc a 2.000 metres d'alçada i punt de partida de l'excursió que he decidit fer avui. La carretera ha estat batejada amb el pompós nom de Go-to-the-Sun Road, per fer-la més interessant. Creieu-me que no necessita de noms artificiosos per ser una ruta esplèndida.
A migdia arribo a Logan Pass, aparco i enfilo muntanya amunt cap al Hidden Lake, un llac que està envoltat de muntanyes de gaire bé tres mil metres d'alçada. L'excursió és de 3 kilòmetres per arribar a la vista paronàmica del llac i de 3 km. més si vols baixar fins a la riba del llac. El dia és absolutament espectacular: no hi ha cap núvol, el cel té un color blau intens i la temperatura frega els vint graus. El primer tram de l'excursió, fins al Lake Overlook, es fa en menys d'una hora. La vista del llac des de dalt de les muntanyes és màgica, com de conte de fades, com de dibuixos animats: el llac és blau i brilla amb desenes de milers de puntets de llum, tres grans muntanyes altes com gegants protegeixen les seves aigües, el seu perímetre està farcit de boscos d'avets verds que es balancegen invisiblement i desenes de petites illes d'arbres i roques trenquen la monotonia blava del llac amb tocs verd maragda, esquitxant la postal d'una salvatge quietud.
Des de dalt, la visió d'aquest pou de naturalesa salvatge i verge, anclat en les profunditats de la vall verda, transmet una energia i un benestar només comparable (i ja em perdonareu els puristes) a les sensacions i al pessigolleig que experimentes des de la tercera graderia del Camp Nou un vespre de semifinals de Champions. Des de les golfes de la muntanya, aquell llac paradisíac esdevé un santuari on només hi té cabuda la fe en la victòria.
A les portes del camí que descendeix fins a les profunditats del llac, un grup de mottars mexicans prenen el sol com llangardaixos sota el sol de Tijuana. Em paro a parlar amb ells: són uns catxondos integrals, una mica passats de voltes però encantadors. El més xerraire de tots ells xapurreja una mica de català i gallec i m'acaba explicant les seves corradisses pel Barri Xino de Barcelona. Formen un grup de dotze motoristes en ruta transfronterera cap al nord. Un d'ells em demana que els mencioni en el meu diari de viatge. Promès.
Baixo fins al llac enamorant-me de cada un dels racons d'aquell paisatge. Un cop a tocar de l'aigua de vidre, inicio una ruta de més d'una hora pel voltant del llac, envoltat d'avets, de muntanyes gegants i d'un sol potent i net. És un gran dia de muntanya. De tornada em trobo amb quatre cabres salvatges que posen per la foto mentre masteguen repetidament herbes suculentes.
Després de cinc hores d'excursió, arribo al Logan Pass sota les llums d'una tarda de cine. Faig el tros de carretera que em queda fins a l'altra banda del parc, a East Glacier. Allà dormiré en un motel de carretera prou decent. Després de la dutxa faig el recompte de fotos i m'esvero: més de 140 fotos en un sol dia!. Decideixo que les fotos d'avui seran objecte d'un passe especial i monogràfic, així que ja podeu apuntar-vos per agafar dia i hora a www.vull-veure-les-140-fotos-del-llac.com. Sessions comentades dissabte al vespre.
L'entrada oest cau a 15 kilòmetres del motel, així que a les deu del matí ja estic enfilant la carretera que m'ha de dur al Logan Pass, el coll de muntanya situat a dins del parc a 2.000 metres d'alçada i punt de partida de l'excursió que he decidit fer avui. La carretera ha estat batejada amb el pompós nom de Go-to-the-Sun Road, per fer-la més interessant. Creieu-me que no necessita de noms artificiosos per ser una ruta esplèndida.
A migdia arribo a Logan Pass, aparco i enfilo muntanya amunt cap al Hidden Lake, un llac que està envoltat de muntanyes de gaire bé tres mil metres d'alçada. L'excursió és de 3 kilòmetres per arribar a la vista paronàmica del llac i de 3 km. més si vols baixar fins a la riba del llac. El dia és absolutament espectacular: no hi ha cap núvol, el cel té un color blau intens i la temperatura frega els vint graus. El primer tram de l'excursió, fins al Lake Overlook, es fa en menys d'una hora. La vista del llac des de dalt de les muntanyes és màgica, com de conte de fades, com de dibuixos animats: el llac és blau i brilla amb desenes de milers de puntets de llum, tres grans muntanyes altes com gegants protegeixen les seves aigües, el seu perímetre està farcit de boscos d'avets verds que es balancegen invisiblement i desenes de petites illes d'arbres i roques trenquen la monotonia blava del llac amb tocs verd maragda, esquitxant la postal d'una salvatge quietud.
Des de dalt, la visió d'aquest pou de naturalesa salvatge i verge, anclat en les profunditats de la vall verda, transmet una energia i un benestar només comparable (i ja em perdonareu els puristes) a les sensacions i al pessigolleig que experimentes des de la tercera graderia del Camp Nou un vespre de semifinals de Champions. Des de les golfes de la muntanya, aquell llac paradisíac esdevé un santuari on només hi té cabuda la fe en la victòria.
A les portes del camí que descendeix fins a les profunditats del llac, un grup de mottars mexicans prenen el sol com llangardaixos sota el sol de Tijuana. Em paro a parlar amb ells: són uns catxondos integrals, una mica passats de voltes però encantadors. El més xerraire de tots ells xapurreja una mica de català i gallec i m'acaba explicant les seves corradisses pel Barri Xino de Barcelona. Formen un grup de dotze motoristes en ruta transfronterera cap al nord. Un d'ells em demana que els mencioni en el meu diari de viatge. Promès.
Baixo fins al llac enamorant-me de cada un dels racons d'aquell paisatge. Un cop a tocar de l'aigua de vidre, inicio una ruta de més d'una hora pel voltant del llac, envoltat d'avets, de muntanyes gegants i d'un sol potent i net. És un gran dia de muntanya. De tornada em trobo amb quatre cabres salvatges que posen per la foto mentre masteguen repetidament herbes suculentes.
Després de cinc hores d'excursió, arribo al Logan Pass sota les llums d'una tarda de cine. Faig el tros de carretera que em queda fins a l'altra banda del parc, a East Glacier. Allà dormiré en un motel de carretera prou decent. Després de la dutxa faig el recompte de fotos i m'esvero: més de 140 fotos en un sol dia!. Decideixo que les fotos d'avui seran objecte d'un passe especial i monogràfic, així que ja podeu apuntar-vos per agafar dia i hora a www.vull-veure-les-140-fotos-del-llac.com. Sessions comentades dissabte al vespre.
dimarts
Dia 81: Sand Point (Idaho) - West Glacier (Montana)
Dia de carretera. Més de quatre-cents quilòmetres per arribar des de Sand Point (Idaho) a West Glacier (Montana), a les portes del Glacier National Parc.
He sortit de Sand Point a les deu del matí i he començat a caminar per carreteres de muntanya que pràcticament no abandonaré en tot el dia. Idaho és un Estat molt gran amb forma allargada i per la seva part nord, fronterera amb Canadà, només té una extensió d'uns 100 km, així que de seguida l'abandono per passar la frontera de Montana, perdent una hora de vida pel canvi horari.
Montana és una extensió muntanyosa feta Estat que s'extén centenars de kilòmetres d'Oest a Est fent frontera amb el Canadà i acollint un gran nombre de parcs naturals de gran vàlua. A Montana està el Glacier National Park però també, uns quants centenars de kilòmetres més al sud, el famós Yellowstone, casa de l'ós Yogui i el seu inseparable Bubu, una sèrie de dibuixos que va ser prohibida en determinats països pel seu missatge prohomosexual.
Al nord de Montana però, l'ós Yogui i la seva orientació sexual queden molt i molt lluny i només es veuen abruptes muntanyes, rius d'un blau intens i restaurants de carretera amb un aire irrenunciable a anunci de Malboro. Eren les dues de la tarda quan m'he aturat al Wendy's Inn, al mig del no res, i he gaudit d'un raguitzell d'estampes nordamericanes, clixés inevitables adquirits al llarg dels anys de colonització cultural americana: taula de billar, tamborets davant la barra, televisor encès amb un partit de futbol americà, taules de fusta, camioners amb pistola i barret d'ala ample i un parell de timbes de pòker una mica pujades de to. Na Wendy porta més anys darrere la barra que la Mari Pau Huguet a TV3 i té una facilitat innata per guanyar-se les merescudes propines. A la pissarra s'anuncia el Day's Special d'avui: Turkey & Salad, que està la mar de bo.
La tarda ha estat una carretera muntanyosa i un increïble mostrari de motels, pubs, restaurants i locals estrambòtics als seus marges, configurant un museu molt kitch de l'American way of life. I és que la carretera és part intrínsica de la filosofia americana i el cotxe, la seva icona. He disfrutat com un tonto fotografiant estampes de carretera pel meu àlbum de viatge.
Arribo a les portes del Glacier National Park a les sis de la tarda, pago la taxa de rigor i estiro les cames passejant per una preciosa platja de pedres que rep les onades del Llac McDonald, coronat per magnífiques muntanyes. Presencio com cau el sol i em recupero de tants kilòmetres respirant aires d'autèntica muntanya. Ha valgut la pena arriba fins aquí.
El motel que acabo triant, a deu kilòmetres del Parc, està regentat per una senyora d'edat avançada, afable i cerimoniosa, que aprofita qualsevol conversa intranscendent per critica el president Obama. Un gran crucifix brilla penjant del seu coll quan anomena a mister president. Hi ha gustos per tot. L'habitació està decent i ben proveïda amb un aparell de televisió molt gran, un codificador de satèl·lit i una gran biblia enquadernada sobre la tauleta de nit que la vella xiruca em recomana per abans d'anar a dormir. Amen.
He sortit de Sand Point a les deu del matí i he començat a caminar per carreteres de muntanya que pràcticament no abandonaré en tot el dia. Idaho és un Estat molt gran amb forma allargada i per la seva part nord, fronterera amb Canadà, només té una extensió d'uns 100 km, així que de seguida l'abandono per passar la frontera de Montana, perdent una hora de vida pel canvi horari.
Montana és una extensió muntanyosa feta Estat que s'extén centenars de kilòmetres d'Oest a Est fent frontera amb el Canadà i acollint un gran nombre de parcs naturals de gran vàlua. A Montana està el Glacier National Park però també, uns quants centenars de kilòmetres més al sud, el famós Yellowstone, casa de l'ós Yogui i el seu inseparable Bubu, una sèrie de dibuixos que va ser prohibida en determinats països pel seu missatge prohomosexual.
Al nord de Montana però, l'ós Yogui i la seva orientació sexual queden molt i molt lluny i només es veuen abruptes muntanyes, rius d'un blau intens i restaurants de carretera amb un aire irrenunciable a anunci de Malboro. Eren les dues de la tarda quan m'he aturat al Wendy's Inn, al mig del no res, i he gaudit d'un raguitzell d'estampes nordamericanes, clixés inevitables adquirits al llarg dels anys de colonització cultural americana: taula de billar, tamborets davant la barra, televisor encès amb un partit de futbol americà, taules de fusta, camioners amb pistola i barret d'ala ample i un parell de timbes de pòker una mica pujades de to. Na Wendy porta més anys darrere la barra que la Mari Pau Huguet a TV3 i té una facilitat innata per guanyar-se les merescudes propines. A la pissarra s'anuncia el Day's Special d'avui: Turkey & Salad, que està la mar de bo.
La tarda ha estat una carretera muntanyosa i un increïble mostrari de motels, pubs, restaurants i locals estrambòtics als seus marges, configurant un museu molt kitch de l'American way of life. I és que la carretera és part intrínsica de la filosofia americana i el cotxe, la seva icona. He disfrutat com un tonto fotografiant estampes de carretera pel meu àlbum de viatge.
Arribo a les portes del Glacier National Park a les sis de la tarda, pago la taxa de rigor i estiro les cames passejant per una preciosa platja de pedres que rep les onades del Llac McDonald, coronat per magnífiques muntanyes. Presencio com cau el sol i em recupero de tants kilòmetres respirant aires d'autèntica muntanya. Ha valgut la pena arriba fins aquí.
El motel que acabo triant, a deu kilòmetres del Parc, està regentat per una senyora d'edat avançada, afable i cerimoniosa, que aprofita qualsevol conversa intranscendent per critica el president Obama. Un gran crucifix brilla penjant del seu coll quan anomena a mister president. Hi ha gustos per tot. L'habitació està decent i ben proveïda amb un aparell de televisió molt gran, un codificador de satèl·lit i una gran biblia enquadernada sobre la tauleta de nit que la vella xiruca em recomana per abans d'anar a dormir. Amen.
80 dies - 100 entrades a Mondo-Rotondo!
Barcelona, Montpellier, Paris, Berlin, Varsòvia, Kiev, Moscú, Sant Petersburg, Ekaterimburg, Irkustk, Jabarov, Vladivostok, Sapporo, Tokyo, Kyoto, Hiroshima, Nagasaki, Kagoshima, Bangkok, Vancouver, Seattle, Idaho (USA).
Mitja volta al món en 80 dies.
Han estat 80 dies i 80 nits fora de casa. Han estat 13.500 Kilòmetres en tren des de Barcelona a Vladivostok i uns quants milers més per l'interior del Japó (encara per quantificar). Han estat 2 dies de baixell de Rússia a Japó. He passat 15 hores de vol per fer el trajecte Tokyo-Bangkok-Tokyo i unes 8 hores de Tokyo fins a Vancouver. He fet 1.500 km de cotxe per les carrteres canadenques i 5 hores de tren de Vancouver a Seattle. I de moment ja porto 1.000 Km de cotxe pels Estats Units direcció Est.
He dormit en hotels, trens, hostals, baixells, càmpings, ryokans, motels i cases particulars. He conegut alemanys, francesos, anglesos, irlandesos, italians, canadencs, americans, hongkonosesos, danesos, finlandesos, grecs, israelians, japonesos, xilens, brasilers, holandesos, thailandesos, txecs, russos, ucranians, polonesos, mexicans, espanyols i catalans.
He escrit 100 entrades en aquest blog i el millor està per venir.
Mitja volta al món en 80 dies.
Han estat 80 dies i 80 nits fora de casa. Han estat 13.500 Kilòmetres en tren des de Barcelona a Vladivostok i uns quants milers més per l'interior del Japó (encara per quantificar). Han estat 2 dies de baixell de Rússia a Japó. He passat 15 hores de vol per fer el trajecte Tokyo-Bangkok-Tokyo i unes 8 hores de Tokyo fins a Vancouver. He fet 1.500 km de cotxe per les carrteres canadenques i 5 hores de tren de Vancouver a Seattle. I de moment ja porto 1.000 Km de cotxe pels Estats Units direcció Est.
He dormit en hotels, trens, hostals, baixells, càmpings, ryokans, motels i cases particulars. He conegut alemanys, francesos, anglesos, irlandesos, italians, canadencs, americans, hongkonosesos, danesos, finlandesos, grecs, israelians, japonesos, xilens, brasilers, holandesos, thailandesos, txecs, russos, ucranians, polonesos, mexicans, espanyols i catalans.
He escrit 100 entrades en aquest blog i el millor està per venir.
dilluns
Dia 80: Seattle (Washington) - Sand Point (Idaho)
Ens despertem ben d'hora tots plegats i esmorzem una mena d'arròs amb llet i un te. Jo he dormit millor del que les meves expectatives havien pronosticat, tot i que tinc el cos una mica magullat d'haver dormit al terra. A l'hora d'esmorzar hi ha una mena de son generalitzada a l'ambient i les converses no són tan animades com ahir al vespre. A les vuit en punt sortim de la casa i apretem a córrer per no perdre l'autobús. No el perdem, i allà ens escarxofem una mitja horeta fins arribar al centre. Jo baixo una parada abans que la resta així que el comiat és dins de l'autobús: un petit nus a la gola es dibuixa a l'hora d'acomiadar-me d'aquests cinc personatges que, per obra de l'atzar, han passat a formar part de la novel·la d'aquest viatge. Gràcies, nens i nenes.
Però no hi ha temps per sentimentalismes perquè el meu cotxe m'espera a les deu en punt a l'oficina del Downtown. Així que tiro cap al Hostel, que ja fa estona que s'ha posat en marxa. Allà em trobo amb un gran moviment de persones amunt i avall: gent llevant-se, gent dutxant-se, gent esmorzant, gent entrant, gent sortint, gent arribant, gent marxant. Recullo les meves coses, que han dormit millor que jo, i abandono el hostel de Seattle: comença l'aventura.
Disposo d'un màxim de 8 setmanes per recòrrer el país de punta a punta. Surto des de l'Estat de Washington i vull arribar a la ciutat de New York com a molt tard la primera setmana de novembre. És possible que hi arribi abans, però tot depèn de la ruta que faci, del ritme que porti, dels dies que pari en els llocs, de les ganes que tingui de seguir avançant o de desviar-me del camí, o fins i tot d'aturar-me uns dies en algun paratge que em sedueixi. Està tot obert i tot és possible. Puc canviar de ruta demà mateix, puc decidir deixar el cotxe en una altra ciutat, puc allargar la durada del rènting, puc anar molt ràpid, o molt a poc a poc. Puc visitar Salt lake City, Alburquerque i Oklahoma i passar de llarg de Los Angeles, Dallas o Memphis. O tot el contrari.
La meva idea inicial és avançar direcció Est atravessant l'Estat de Washington i el nord d'Idaho per arribar al Glacier National Park a l'Estat de Montana en un parell de dies. Des d'allà, tirar direcció sud per Idaho i Nevada, fins arribar a Las Vegas. Des de la capital dels casinos i dels casaments exprés continuaria direcció Est bé per Arizona, New Mèxic, nord de Texas, Oklahoma, Missouri i Illinois, amb la seva capital Chicago, o bé per Utah, Colorado, Kansas, Missouri i Illinois, amb final també a Chicago. Des de Chicago, la ciutat de Barack Obama i Michael Jordan, seguiria cap a l'Est per Ohio i Pennsilvania, i dependent del temps i les ganes, aniria cap al nord a Maine per visitar Boston, o tiraria directament cap a New York.
A les deu en punt arranco el motor del meu Kia, el cotxe coreà que m'ha de dur de costa a costa. En només uns minuts ja ens hem fet amics i ja roda per la Highway 90 direcció Est. Avui faré un total de 570 km fins arribar a Sand Point, al nord d'Idaho. El paisatge és un maremàgnum de paisatges: surto de Seattle entre arbres i muntanyes verdes, passo per un coll de muntanya d'aspecte alpí i descendeixo ràpidament per una vall arbrada. A poc a poc, milla a milla, els arbres van deixant pas a conreus verds, i aquests a conreus de secà, marronosos i grocs. Gaire bé sense adonar-me estic al vell mig d'una extensió desèrtica plena de pols i matolls. El desert desperta del seu somni amb l'aparició d'un gran llac, immens, com un miratge, coronat per muntanyes on s'amaguen els indis. Després d'un parell d'hores de desert comença a aparèixer de nou el verd: arbres, algun riu i algun nucli urbà. Deixo enrere petits pobles amb noms tan curiosos com Tokyo o Moscow, i arribo a la segona ciutat més gran de l'Estat, de nom Spokane. El darrer tram, ja direcció nord-est, tornarà a estar farcit de verdes muntanyetes, preludi de les grans muntanyes que m'esperen a l'endemà.
Aturo el cotxe a les set de la tarda davant d'un motel de carretera. He deixat enrere ja l'Estat de Washington i estic a Idaho. Els motors dels camions i de les camionetes rugeixen dins de l'habitació i els seus fars iluminen rítmicament el llit king size i la resta de mobiliari. Però tan se val. El cansament de casi 600 kilòmetres ho aguanta tot. Una dutxa reparadora i un sopar molt ianqui són el preludi d'una nit dormida sense despertar-me ni uns instant. Jas estic on the road!
Però no hi ha temps per sentimentalismes perquè el meu cotxe m'espera a les deu en punt a l'oficina del Downtown. Així que tiro cap al Hostel, que ja fa estona que s'ha posat en marxa. Allà em trobo amb un gran moviment de persones amunt i avall: gent llevant-se, gent dutxant-se, gent esmorzant, gent entrant, gent sortint, gent arribant, gent marxant. Recullo les meves coses, que han dormit millor que jo, i abandono el hostel de Seattle: comença l'aventura.
Disposo d'un màxim de 8 setmanes per recòrrer el país de punta a punta. Surto des de l'Estat de Washington i vull arribar a la ciutat de New York com a molt tard la primera setmana de novembre. És possible que hi arribi abans, però tot depèn de la ruta que faci, del ritme que porti, dels dies que pari en els llocs, de les ganes que tingui de seguir avançant o de desviar-me del camí, o fins i tot d'aturar-me uns dies en algun paratge que em sedueixi. Està tot obert i tot és possible. Puc canviar de ruta demà mateix, puc decidir deixar el cotxe en una altra ciutat, puc allargar la durada del rènting, puc anar molt ràpid, o molt a poc a poc. Puc visitar Salt lake City, Alburquerque i Oklahoma i passar de llarg de Los Angeles, Dallas o Memphis. O tot el contrari.
La meva idea inicial és avançar direcció Est atravessant l'Estat de Washington i el nord d'Idaho per arribar al Glacier National Park a l'Estat de Montana en un parell de dies. Des d'allà, tirar direcció sud per Idaho i Nevada, fins arribar a Las Vegas. Des de la capital dels casinos i dels casaments exprés continuaria direcció Est bé per Arizona, New Mèxic, nord de Texas, Oklahoma, Missouri i Illinois, amb la seva capital Chicago, o bé per Utah, Colorado, Kansas, Missouri i Illinois, amb final també a Chicago. Des de Chicago, la ciutat de Barack Obama i Michael Jordan, seguiria cap a l'Est per Ohio i Pennsilvania, i dependent del temps i les ganes, aniria cap al nord a Maine per visitar Boston, o tiraria directament cap a New York.
A les deu en punt arranco el motor del meu Kia, el cotxe coreà que m'ha de dur de costa a costa. En només uns minuts ja ens hem fet amics i ja roda per la Highway 90 direcció Est. Avui faré un total de 570 km fins arribar a Sand Point, al nord d'Idaho. El paisatge és un maremàgnum de paisatges: surto de Seattle entre arbres i muntanyes verdes, passo per un coll de muntanya d'aspecte alpí i descendeixo ràpidament per una vall arbrada. A poc a poc, milla a milla, els arbres van deixant pas a conreus verds, i aquests a conreus de secà, marronosos i grocs. Gaire bé sense adonar-me estic al vell mig d'una extensió desèrtica plena de pols i matolls. El desert desperta del seu somni amb l'aparició d'un gran llac, immens, com un miratge, coronat per muntanyes on s'amaguen els indis. Després d'un parell d'hores de desert comença a aparèixer de nou el verd: arbres, algun riu i algun nucli urbà. Deixo enrere petits pobles amb noms tan curiosos com Tokyo o Moscow, i arribo a la segona ciutat més gran de l'Estat, de nom Spokane. El darrer tram, ja direcció nord-est, tornarà a estar farcit de verdes muntanyetes, preludi de les grans muntanyes que m'esperen a l'endemà.
Aturo el cotxe a les set de la tarda davant d'un motel de carretera. He deixat enrere ja l'Estat de Washington i estic a Idaho. Els motors dels camions i de les camionetes rugeixen dins de l'habitació i els seus fars iluminen rítmicament el llit king size i la resta de mobiliari. Però tan se val. El cansament de casi 600 kilòmetres ho aguanta tot. Una dutxa reparadora i un sopar molt ianqui són el preludi d'una nit dormida sense despertar-me ni uns instant. Jas estic on the road!
diumenge
Dia 79: Seattle
El darrer dia a Seattle s'aixeca amb mandra i amb el cap ja a la carretera: a l'endemà agafo el cotxe i ja tinc moltes ganes. Dia de transició, jornada d'espera, de preparatius, d'empaquetar motxilles, de fer alguna compra pel viatge i d'esperar que el sol caigui al mar i les llums s'apaguin. Aquest és, en un principi, el dia previst i anunciat. Però la vida està plena de sorpreses, amics, i el dia més insípid de tots es pot convertir, en un tres i no res, en un sol instant, en un dels dies més estrambòticament divertits de tot el viatge.
Després d'esmorzar i parlar amb Barcelona, surto del hostel amb un parell d'encàrrecs mentals: comprovar que la reserva del cotxe per internet és correcte i que a l'agència de lloguer m'esperen a l'endemà; comprar tres o quatre coses al Drugstore de la sisena avinguda; dinar alguna cosa diferent a una hamburguesa i pujar a la Columbia Tower, un mirador en el mateix Downtown de Seattle que s'eleva 73 pisos: un impresionant vol d'ocell al bell mig del rovell de l'ou de la ciutat.
Són les tres de la tarda i ja he complert amb èxit la meva missió: cotxe, dinar i drugstore. Tot fet. Un cop disparades les darreres fotos des del mirador de la Columbia Tower me ha assegut en un dels sillons de la sala per acabar d'empatxar-me d'aquella magnífica vista. Al costat hi havia una tauleta baixa amb una tetera i una tassa de te buida. M'ha vingut de gust una beguda calenta i he agafat la tetera, una mica enganxosa per la calor, i m'he servit una tassa ben plena. El te ha regalimat una mica per on li ha donat la gana, així que, mirant a banda i banda una mica avergonyit, he tret un kleenex de la butxaca i tractat d'aixugar la tetera. Només fregar la llàntia, una baferada de fum ha inundat el recinte: un fum blanc i inoquo, però molt escandalós. Ostres! De dins del núvol blanc ha aparegut un geni petitó, tot arrugat, amb cara d'empipat, amb una barbeta punxeguda i uns ulls orientals. Vaja, l'habitual quan fregues una llàntia a Seattle.
Ja us podeu imaginar que, passada la sorpresa inicial, de seguida he començat a pensar en tres deistjos, que és el que es porta en aquestes ocasions. Ostres, no us creureu, però se m'han acudit una pila en un moment, des dels més universals (pau a la terra, trobar la vacuna de la sida, poder votar al referèndum d'Arenys...) als més locals (televisió per cable per veure els partits del Barça, dos mesos de vacances més -quina barra!-, ...), i molts més que, com estem en horari infantil, no es poden escriure.
- Bé, què vols? - m'ha dit amb impaciència el geni.
- Què passa? Que tens pressa, geni? -li he dit una mica xuleta
- Ei, no em parlis així que t'anulo les vacances, eh? - m'ha dit el molt malcarat
- D'acord, d'acord, perdona - les vacances són sagrades, no fotem- però és que no em decideixo.
- Has pensat alguna cosa? - ha dit amb el braços creuats i amb cara d'infinita i falsa paciència.
- Sí, bé, diverses coses, buf. No sé. Se m'acudeixen moltes coses- he dit amb els ulls fent pampellugues.
- Ja, xato, tots feu igual. Molt fantasejar amb sexe, drogues i rock'n'roll i després, quan teniu l'oportunitat de posar-vos les botes demanant tres desitjos....acabeu demanant tonteries.
- Ei, tots no fem igual, eh?
- Ah, no? - ha fet burleta - A veure qué demanaràs tu, valent?
- Ei, un respecte, geni -li he etzibat.
- Ni respecte ni punyetes, que sou tots uns cagats: el dia que rasqui jo una llàntia d'aquestes em demano no una, sinó tres ucranianes per mi sol.
- Aha. Com que és això, eh? - li he dit empipat - Doncs a mi em poses tres russes. De les guapes, eh! i que alguna parli català....què carai.
- Collons, català? Això que em demanes és molt difíci -ha respòs amb cara trista el geni.
- Ostres tu!, això del català no ho salvem ni fent miracles....Bé, fes el que puguis, nano, però rapidet - li he dit perdent ja la paciència.
El geni s'ha esfumat en un instant. M'he aixecat del silló. Tothom seguia fent fotos com si res. M'hauré quedat mig adormit, he pensat. He fet un glop a la tassa de tè i ha estat aleshores quan una mà s'ha posat sobre el meu hombro i m'ha dit amb anglès si li podia fer una foto. I tant. Era una noia rossa acompanyada d'un noi amb cara de simpàtic i poc cabell.
Un cop feta la foto, la noia em pregunta si visc a Seattle. No, no, estic de pas. D'on ets? Ah, català.
- I tu? -li pregunto
- De Sibèria. D'Irkustk. Em dic Sophia.
Collons amb el geni.
I darrere la Sophia han aparegut la Ljubla i l'Olga, que parla un molt bon espanyol (aquí el geni ha fet el que ha pogut, pobret...). I és clar, teníem tema de conversa perquè fa unes setmanes vaig estar jo, justament, a la seva ciutat.
I a partir d'aquí, el dia ensopit ha canviat com un mitjó i s'ha convertit en el dia més surrealista del meu viatge. Les tres noies, acompanyades d'un simpatiquíssim nano de Colorado, en Kennan, i d'un aborígen de Seattle, descendent dels indis natius de les Amèriques, en Chris, m'han convidat a passar la tarda a l'illa Tilicum, a una hora amb baixell des de Seattle, on treballen actuant en l'espectacle teatral que ofereixen als turistes per representar com vivien els indis americans abans de l'arribada de l'home blanc (també anomenat Colon). I evidentment que he acceptat.
Creuer esplèndid en un dia de sol radiant, benvinguda amb copa de vi i marisc, sopar d'amanida fresca i salmó d'Alaska en una cabanya de fusta, i espectacle tribal amb màscares i danses on un parell de les noies actuaven. Passeig per la platja i tornada a port. Una tarda divertida i absolutament espontània, sense saber en cap moment què vindria després: ni ningú m'havia explicat que anàvem a fer ni jo he preguntat. Les coses anaven succeint dins un ordre lògic que jo desconeixia, augmentant així la sensació d'aventura i d'improvisació. Quina sensació més bèstia.
Un cop a Seattle m'he ofert per convidar-los a tots cinc a una cerveseta, després de passejar i sopar gratis per les illes paradisíaques de la badia de Seattle. Han estat d'acord i hem fet via cap a un bar, que no ens ha agradat, un altre que tampoc, i així fins a quatre. Cansats, s'ha proposat fer la copa a casa. I és clar que sí: autobus nocturn, 4o minuts de trajecte (on sóc? com es torna al centre? ni idea), compra de vi i gelat i ressopó en una habitació de 10 metres quadrats on viuen aquestes tres siberianes. Eren quarts d'una de la matinada quan la darrera gota de gelat i de vi s'acabava. Havia passat set o vuit hores del meu viatge amb cinc desconeguts i havia estat una dels dies més intensos, divertits i imprevisibles del viatge, anant de sorpresa en sorpresa compartint un trosset de vida amb aquest grup de gent com si ens coneixéssim des de fa mil anys.
Faltava, però, compartir també el son, perquè a aquelles hores ni autobusos ni tramvies ni res. I sí, allà al terra d'una habitació petita d'una casa de relloguer del barri universitari de Seattle he dormit, al costat d'un senyor de Denver, Colorado, culminant una de les nits més estrambòtiques i divertides dels últims mesos.
Després d'esmorzar i parlar amb Barcelona, surto del hostel amb un parell d'encàrrecs mentals: comprovar que la reserva del cotxe per internet és correcte i que a l'agència de lloguer m'esperen a l'endemà; comprar tres o quatre coses al Drugstore de la sisena avinguda; dinar alguna cosa diferent a una hamburguesa i pujar a la Columbia Tower, un mirador en el mateix Downtown de Seattle que s'eleva 73 pisos: un impresionant vol d'ocell al bell mig del rovell de l'ou de la ciutat.
Són les tres de la tarda i ja he complert amb èxit la meva missió: cotxe, dinar i drugstore. Tot fet. Un cop disparades les darreres fotos des del mirador de la Columbia Tower me ha assegut en un dels sillons de la sala per acabar d'empatxar-me d'aquella magnífica vista. Al costat hi havia una tauleta baixa amb una tetera i una tassa de te buida. M'ha vingut de gust una beguda calenta i he agafat la tetera, una mica enganxosa per la calor, i m'he servit una tassa ben plena. El te ha regalimat una mica per on li ha donat la gana, així que, mirant a banda i banda una mica avergonyit, he tret un kleenex de la butxaca i tractat d'aixugar la tetera. Només fregar la llàntia, una baferada de fum ha inundat el recinte: un fum blanc i inoquo, però molt escandalós. Ostres! De dins del núvol blanc ha aparegut un geni petitó, tot arrugat, amb cara d'empipat, amb una barbeta punxeguda i uns ulls orientals. Vaja, l'habitual quan fregues una llàntia a Seattle.
Ja us podeu imaginar que, passada la sorpresa inicial, de seguida he començat a pensar en tres deistjos, que és el que es porta en aquestes ocasions. Ostres, no us creureu, però se m'han acudit una pila en un moment, des dels més universals (pau a la terra, trobar la vacuna de la sida, poder votar al referèndum d'Arenys...) als més locals (televisió per cable per veure els partits del Barça, dos mesos de vacances més -quina barra!-, ...), i molts més que, com estem en horari infantil, no es poden escriure.
- Bé, què vols? - m'ha dit amb impaciència el geni.
- Què passa? Que tens pressa, geni? -li he dit una mica xuleta
- Ei, no em parlis així que t'anulo les vacances, eh? - m'ha dit el molt malcarat
- D'acord, d'acord, perdona - les vacances són sagrades, no fotem- però és que no em decideixo.
- Has pensat alguna cosa? - ha dit amb el braços creuats i amb cara d'infinita i falsa paciència.
- Sí, bé, diverses coses, buf. No sé. Se m'acudeixen moltes coses- he dit amb els ulls fent pampellugues.
- Ja, xato, tots feu igual. Molt fantasejar amb sexe, drogues i rock'n'roll i després, quan teniu l'oportunitat de posar-vos les botes demanant tres desitjos....acabeu demanant tonteries.
- Ei, tots no fem igual, eh?
- Ah, no? - ha fet burleta - A veure qué demanaràs tu, valent?
- Ei, un respecte, geni -li he etzibat.
- Ni respecte ni punyetes, que sou tots uns cagats: el dia que rasqui jo una llàntia d'aquestes em demano no una, sinó tres ucranianes per mi sol.
- Aha. Com que és això, eh? - li he dit empipat - Doncs a mi em poses tres russes. De les guapes, eh! i que alguna parli català....què carai.
- Collons, català? Això que em demanes és molt difíci -ha respòs amb cara trista el geni.
- Ostres tu!, això del català no ho salvem ni fent miracles....Bé, fes el que puguis, nano, però rapidet - li he dit perdent ja la paciència.
El geni s'ha esfumat en un instant. M'he aixecat del silló. Tothom seguia fent fotos com si res. M'hauré quedat mig adormit, he pensat. He fet un glop a la tassa de tè i ha estat aleshores quan una mà s'ha posat sobre el meu hombro i m'ha dit amb anglès si li podia fer una foto. I tant. Era una noia rossa acompanyada d'un noi amb cara de simpàtic i poc cabell.
Un cop feta la foto, la noia em pregunta si visc a Seattle. No, no, estic de pas. D'on ets? Ah, català.
- I tu? -li pregunto
- De Sibèria. D'Irkustk. Em dic Sophia.
Collons amb el geni.
I darrere la Sophia han aparegut la Ljubla i l'Olga, que parla un molt bon espanyol (aquí el geni ha fet el que ha pogut, pobret...). I és clar, teníem tema de conversa perquè fa unes setmanes vaig estar jo, justament, a la seva ciutat.
I a partir d'aquí, el dia ensopit ha canviat com un mitjó i s'ha convertit en el dia més surrealista del meu viatge. Les tres noies, acompanyades d'un simpatiquíssim nano de Colorado, en Kennan, i d'un aborígen de Seattle, descendent dels indis natius de les Amèriques, en Chris, m'han convidat a passar la tarda a l'illa Tilicum, a una hora amb baixell des de Seattle, on treballen actuant en l'espectacle teatral que ofereixen als turistes per representar com vivien els indis americans abans de l'arribada de l'home blanc (també anomenat Colon). I evidentment que he acceptat.
Creuer esplèndid en un dia de sol radiant, benvinguda amb copa de vi i marisc, sopar d'amanida fresca i salmó d'Alaska en una cabanya de fusta, i espectacle tribal amb màscares i danses on un parell de les noies actuaven. Passeig per la platja i tornada a port. Una tarda divertida i absolutament espontània, sense saber en cap moment què vindria després: ni ningú m'havia explicat que anàvem a fer ni jo he preguntat. Les coses anaven succeint dins un ordre lògic que jo desconeixia, augmentant així la sensació d'aventura i d'improvisació. Quina sensació més bèstia.
Un cop a Seattle m'he ofert per convidar-los a tots cinc a una cerveseta, després de passejar i sopar gratis per les illes paradisíaques de la badia de Seattle. Han estat d'acord i hem fet via cap a un bar, que no ens ha agradat, un altre que tampoc, i així fins a quatre. Cansats, s'ha proposat fer la copa a casa. I és clar que sí: autobus nocturn, 4o minuts de trajecte (on sóc? com es torna al centre? ni idea), compra de vi i gelat i ressopó en una habitació de 10 metres quadrats on viuen aquestes tres siberianes. Eren quarts d'una de la matinada quan la darrera gota de gelat i de vi s'acabava. Havia passat set o vuit hores del meu viatge amb cinc desconeguts i havia estat una dels dies més intensos, divertits i imprevisibles del viatge, anant de sorpresa en sorpresa compartint un trosset de vida amb aquest grup de gent com si ens coneixéssim des de fa mil anys.
Faltava, però, compartir també el son, perquè a aquelles hores ni autobusos ni tramvies ni res. I sí, allà al terra d'una habitació petita d'una casa de relloguer del barri universitari de Seattle he dormit, al costat d'un senyor de Denver, Colorado, culminant una de les nits més estrambòtiques i divertides dels últims mesos.
divendres
Dia 78: Seattle
Són quarts de vuit i ja no puc dormir. Estic excitat com un nen petit la nit de Reis; ansiós com un adolescent abans de la seva primera cita; nerviós com un perico abans de perdre una nova final de la UEFA. Sí, estic a punt a punt d'iniciar un (nou) viatge que feia temps que perseguia: creuar els Estats Units en cotxe.
Ahir al vespre vaig clicar el botó verd d'Acceptar i després el botó vermell de Pagar els Gust i les Ganes en la pàgina web de l'agència de lloguer de cotxes. La web va emetre un comunicat dient-me, primer de tot, que ja han passat a cobrar la quantitat acordada (que espavilats!), i a continuació, que m'esperen dissabte al matí amb els braços oberts...i les butxaques plenes. Seattle serà el punt de sortida de la meva cursa de vuit setmanes. Però bé, ja hi haurà temps de parlar-ne. Toca treure's la tonteria de sobre i aprofitar el dia a Seattle. Avui, toca perdre's-hi.
Surto del Hostel a les deu i passo per la meva llibreria de referència. M'hi estic una estona fullejant guies i mapes i marxo caminant direcció nord, a la recerca del Parc dels Voluntaris (res a veure amb els Jocs Olímpics) des d'on es pot veure una bona vista de la ciutat, jeure a la gespa mullada i relaxar-se de tanta ansietat (amb perdó).
Deixo enrere el Downtown. Mentre camino direcció nord, les oficines, els restaurants, els bancs i les boutiques de moda deixen pas a edificis de pisos, restaurants de menú i a algun magatzem. Segueixo pujant les empinades travessies de Seattle i els blocs de pisos desapareixen i començo a veure petites casetes adosades amb un jardinet al davant. A mida que vagi abandonant el centre, les casetes es convertiran en unes cases inmenses, autèntics arquetips de la casa americana. Al final del meu recorregut, a tocar del port, tot el que veuré seran grans cases blanques i grogues, amb teulades ben cuidades, amb jardinets impecables plens de rosers, amb porxos acollidors i jardiners enfainats. Una autèntica exposició a l'aire lliure i en directe de l'american way of life que tantes vegades veiem a través de les seves pel·lícules o les seves sèries de televisó.
Arribo al Parc del Voluntaris, anomenat així per l'exèrcit de voluntaris que van ajudar els EUA a guanyar la guerra de Cuba i Filipines a finals del segle XIX. Allà em relaxo llegint un llibre sobre una gespa verda, fresca, humida: fa un sol espeterrant. Això es glòria. És des d'allà on veig passejant en Sam Baldwin i l'Annie Reed, acompanyats d'un adolescent. Estan grans: ell està gras i una mica calv, i ella s'ha engreixat també i el seu somriure innocent ja no brilla. Passen només un moment per davant meu, caminant un al costat de l'altre, sense parlar. Semblen tristos. No s'agafen de la mà i tenen la mirada perduda. I sí, hi ha un moment que es miren i somriuen. Segurament ell està pensant que a les vuit del vespre fan un partit de beisbol a la tele. I amb tota probabilitat ella està pensant que, durant el partit de beisbol, podrà estar tranquila i relaxada per fi. Ara ja sabem que va passar després de trobar-se a dalt de l'Empire State: que es va acabar la pel·lícula i van aterrar a la vida real.
Però ells passen, com el temps, i jo segueixo la meva caminata fins a tocar de l'aigua, al port esportiu de Seattle, uns quants kilòmetres lluny del centre. Han estat quatre esplèndides hores de visita al Seattle residencial sota un potent sol d'estiu. Un gran dia de vacances.
Torno amb l'autobús 49 al Downtown, dino una mica, llegeixo i gaudeixo de la ciutat. Al vespre torna a haver-hi sopar gratuït al Hostel i la cua és tan llarga que m'ha donat temps d'escriure aquest post sencer mentre espero el meu torn. Ep! que ja em toca a mi!. Bon profit i bona Diada.
Ahir al vespre vaig clicar el botó verd d'Acceptar i després el botó vermell de Pagar els Gust i les Ganes en la pàgina web de l'agència de lloguer de cotxes. La web va emetre un comunicat dient-me, primer de tot, que ja han passat a cobrar la quantitat acordada (que espavilats!), i a continuació, que m'esperen dissabte al matí amb els braços oberts...i les butxaques plenes. Seattle serà el punt de sortida de la meva cursa de vuit setmanes. Però bé, ja hi haurà temps de parlar-ne. Toca treure's la tonteria de sobre i aprofitar el dia a Seattle. Avui, toca perdre's-hi.
Surto del Hostel a les deu i passo per la meva llibreria de referència. M'hi estic una estona fullejant guies i mapes i marxo caminant direcció nord, a la recerca del Parc dels Voluntaris (res a veure amb els Jocs Olímpics) des d'on es pot veure una bona vista de la ciutat, jeure a la gespa mullada i relaxar-se de tanta ansietat (amb perdó).
Deixo enrere el Downtown. Mentre camino direcció nord, les oficines, els restaurants, els bancs i les boutiques de moda deixen pas a edificis de pisos, restaurants de menú i a algun magatzem. Segueixo pujant les empinades travessies de Seattle i els blocs de pisos desapareixen i començo a veure petites casetes adosades amb un jardinet al davant. A mida que vagi abandonant el centre, les casetes es convertiran en unes cases inmenses, autèntics arquetips de la casa americana. Al final del meu recorregut, a tocar del port, tot el que veuré seran grans cases blanques i grogues, amb teulades ben cuidades, amb jardinets impecables plens de rosers, amb porxos acollidors i jardiners enfainats. Una autèntica exposició a l'aire lliure i en directe de l'american way of life que tantes vegades veiem a través de les seves pel·lícules o les seves sèries de televisó.
Arribo al Parc del Voluntaris, anomenat així per l'exèrcit de voluntaris que van ajudar els EUA a guanyar la guerra de Cuba i Filipines a finals del segle XIX. Allà em relaxo llegint un llibre sobre una gespa verda, fresca, humida: fa un sol espeterrant. Això es glòria. És des d'allà on veig passejant en Sam Baldwin i l'Annie Reed, acompanyats d'un adolescent. Estan grans: ell està gras i una mica calv, i ella s'ha engreixat també i el seu somriure innocent ja no brilla. Passen només un moment per davant meu, caminant un al costat de l'altre, sense parlar. Semblen tristos. No s'agafen de la mà i tenen la mirada perduda. I sí, hi ha un moment que es miren i somriuen. Segurament ell està pensant que a les vuit del vespre fan un partit de beisbol a la tele. I amb tota probabilitat ella està pensant que, durant el partit de beisbol, podrà estar tranquila i relaxada per fi. Ara ja sabem que va passar després de trobar-se a dalt de l'Empire State: que es va acabar la pel·lícula i van aterrar a la vida real.
Però ells passen, com el temps, i jo segueixo la meva caminata fins a tocar de l'aigua, al port esportiu de Seattle, uns quants kilòmetres lluny del centre. Han estat quatre esplèndides hores de visita al Seattle residencial sota un potent sol d'estiu. Un gran dia de vacances.
Torno amb l'autobús 49 al Downtown, dino una mica, llegeixo i gaudeixo de la ciutat. Al vespre torna a haver-hi sopar gratuït al Hostel i la cua és tan llarga que m'ha donat temps d'escriure aquest post sencer mentre espero el meu torn. Ep! que ja em toca a mi!. Bon profit i bona Diada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
