La roulotte s'incendia amb les primeres llums solars i els somnis s'acaben de sobte, sense final. El primer que sento quan obro els ulls és el ronroneig del riu, que no ha parat en tota la nit. A aquestes hores ja està mig ronc.
He dormit una nit sencera sense gaire bé despertar-me, així que em llevo amb les bateries carregades. Obro la porteta de la caravana i veig la Mary que, just en aquell moment, fa un petó al senyor de l'ermilla i els pantalons de pana assegut al banc (s'hi haurà estat allà tota la nit?), puja al cotxe i marxa aixecant una polseguera de mil dimonis.
M'espolso la son de les orelles, em dutxo en el bungalow abandonat amb un ull posat a la porta (no les tinc totes: he vist massa pel·lícules americanes de sèrie B ambientades en indrets com aquest), em vesteixo ràpidament, recullo les coses i, després d'acomiadar-me educadament de la Mary (ja ha tornat de comprar unes ampolles de cocacola, un pot de xarop ensucrat i diverses llaunes de llegums i de fruites confitades), surto disparat de Savona, direcció sud.
La intenció és fer alguna petita excursió i acostar-me a menys de cent kilòmetres de Vancouver, per poder tornar el cotxe el matí següent sense haver de patir. Recorro el paisatge canadenc ennuvolat i aturo el cotxe tres o quatre cops, colpit per un llac amagat, per una muntanya de formes estranyes, per una guineu de cua grisa que passeja pel marge de la carretera.
El cel es va enfosquint i quan arriba l'hora d'estirar les cames i fer l'excursió promesa, cau un xàfec profund, una calamarsada de gotes grosses i humides que esclafen el parabrises amb força. Excursió suspesa. Miro al seient del darrere i veig com la tenda de campanya em somriu irònicament, com dient-me, xato, avui et mullaràs de valent. Però no ho penso permetre: avui dormiré sota cobert. Passant per Whistler, entro a la botiga on vaig llogar-la i la torno un dia abans del que havíem acordat. Ella em mira amb ullets tristos, però no penso caure en el seu joc: tres nits junts passant fred ens ha unit molt, però res dura per sempre. Marxo de la botiga sense mirar enrere, amb el cor trencat.
I continuo el meu viatge cap al sud, observant com els núvols de cotó fluix passegen entre les muntanyes, com si es coneixessin de tota la vida. La foscor del paisatge, el capvespre de diumenge, la pluja constant, el xip xip de les gotes sobre el capó, tot plegat fa que gaudeixi d'una tarda ben diferent, conduint sense pressa per les carreteres del Canadà, sense cap més objectiu que trobar un bon llit on dormir. Condueixo hores i hores, mirant com passen els rètols de neó anunciant motels, restaurants i centres comercials. Condueixo mirant el paisatge, escoltant música absorvent i espantant amb la imaginació les gotes que em disparen els núvols.
Després de nou hores conduint, trobo lloc en un pleníssim motel de carretera als afores de Vancouver que pretén (i aconsegueix) cobrar-me una pila de dòlars per passar la nit. És tard i fosc i després de quatre nits de càmping és difícil dir que no a una dutxa neta, tovalloles blanques, dos llits king size, televisor en color i aquell toc rústic i tan nostrat que tenen els Road Motels americans. Una nit és una nit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada