Avui els Estats Units d'Amèrica celebraven el Dia dels Parcs Nacionals permetent l'entrada gratuïta a les seves instal·lacions. Així que, sense pensar-ho dos cops, m'he llençat a l'exploració del Arches National Park, a només 3 milles de Moab.
El parc està ubicat en un alt altiplà on s'hi concentren grans roques vermelloses erosionades pel pas del temps, moltes de les quals formen arcs de sanmartí petrificats, d'aquí el nom del parc. La natura és sàbia i ha anat esculpint aquests ponts, aquestes obertures d'òpera prima, amb precisió arquitectònica i volumetria d'enginyer, com si res s'hagués deixat a l'atzar: la distància entre el terra i el punt més alt, el grau d'obertura de l'arc, la inclinació de la seva corba, la llum que rep a la caiguda de sol...el conjunt sembla dissenyat per un grup de tecnòcrates de la perfecció, quan realment tot és obra de la Mare Natura.
He passat tot el dia dins del parc, primer fent una excursió de tres hores fins a l'extrem més allunyat, on uns arcs en forma de 8 feient les delícies dels fotògrafs professionals i amateurs; he continuat amb la visita del Delicated Arch, una extraordinària roca de trenta metres d'alçada, tallada en forma d'arc suspès en el buit, a peus d'un penyasegat de pastís de xocolata desfeta; i he acabat en la zona batejada com a Windows Parade, on dues grans finestres de 50 metres d'amplada et mostren, a través dels seus forats, què hi ha a l'altra banda.
A les cinc de la tarda he marxat del parc i he enfilat la carretera E-128 que uneix Moab amb l'autopista que et porta directament a Colorado. Els que estigueu pensant en fer ruta pels Estats Units apunteu-vos el número d'aquesta carretera (que té nom de conservant o additiu alimentari) perquè és absolutament espectacular: anant direcció nord-est, avança al costat del mític Colorado River, resseguint les parets infinites del canó natural que l'aixopluga. La carretera flueix com un afluent del propi riu, s'amaga i apareix entre les roques, s'ajup per salvar un pont, s'eleva per passar sobre una muntanya i s'il·lumina per saludar una platjeta de sorra blanca. Una autèntica meravella. A més, el sol brillava al meu darrere, a l'oest, i anava deixant pinzellades de colors, ara vermell, ara verd, ara blau, ara grana, ara de nou vermell: ha estat un capvespre preciós. Si un dia la Terra, cansada de donar tantes voltes sobre sí mateixa, decideix aturar-se, espero i desitjo que s'aturi a l'hora del capvespre a Utah, per poder gaudir d'aquesta llum i d'aquests colors eternament. Si això succeeix, ja sabeu on trobar-me.
Quan el sol ha caigut del tot, el paisatge ha canviat. Les grans parets verticals del canó s'han enfosquit, i ara semblaven grans murs de contenció d'emocions. En un revolt miraculós, us ho creureu o no, la carretera s'ha acabat de cop i volta.
Davant meu, un gran mur de granit vermell de quinze mil peus d'alçada. He baixat del cotxe i he avançat cap a aquell final sobtat i inesperat. No m'ho creia. Era real? He tocat amb la mà la gran muntanya que neixia just davant meu, colpejant-la amb els dits. Ha sonat a buit. El canó, la roca, la muntanya, eren de cartró pedra. Un decorat. Un magnífic decorat! A mà dreta m'he adonat que hi havia unes escales dibuixades en la roca, i al final de les escales, una porta, un arc, una obertura. He pujat amb timidesa i he obert la porteta. Més enllà, a l'altre costat, he vist un món diferent, he vist gent treballant, gent estressada, ciutats grises, carrers embossats de cotxes, criatures plorant i adults cridant.
Però quin és el món real? He mirat enrere, des de les escales, per tornar a gaudir d'aquell magnífic decorat, d'aquell riu tan perfecte, d'aquell canó tan vermell i tan altiu i tan ple de vida, i d'aquell sol amagat que encara brillava a l'horitzó, com un focus gegantí que il·lumina amb destresa el seu món particular. I sense pensar-m'ho massa, he tornat a tancar la porta, he baixat les escales que feia un moment havia pujat, m'he assegut al volant del meu cotxe i he tancat molt fort els ulls, demanant un desig: quan els he obert, la muntanya que barrava el pas s'havia enretirat i la carretera s'enfilava pel congost vermell en direcció a l'Est.
Em ve de gust fer una volteta més per aquests móns de déu. No m'espereu desperts.
"Escúchame Truman... Ahí fuera no hay más verdad que la que hay en el mundo que he creado para ti"
"Auxilio, ¡estoy siendo espontáneo! "
El Show de Truman (Peter Weir, 1998)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada