Ben d'hora ha picat el sol la porta de la meva habitació. Tocava llevar-se, però he demanat una pròrroga de cinc minuts més, que ha estat concedida per aclamació silenciosa. Passats els cinc minuts m'he llevat i he recollit. En marxa.
M'he acomiadat del cowboy i he enfilat el port de muntanya del Teton Pass direcció cap als parcs: avui em ve de gust Teton (National Park). El meu Kia s'ha portat prou bé i ha pujat el coll de muntanya sense protestar. Un cop a dalt de tot i abans de baixar cap a Jackson i els parcs, m'he parat a divisar el panorama: les brumes de primera hora dibuixaven un escenari oníric on les muntanyes que s'extenien desenes de milles enllà semblaven vells dinosuaris adormits.
Avui he decidit quedar-me al Teton National Park, més proper i encara inexplorat per mi. He enfilat cap al centre de visitants, he aconseguit un mapa, he preguntat quina era l'excursió més refotudament bonica per fer en un dia i he conduït vuit kilòmetres més fins al lloc d'arrancada del trekking: el Llac Jeny. L'excursió consisteix en donar la volta completa al llac i pujar a un mirador que es troba a mig camí. Tot plegat seran dotze kilòmetres que faré en tres hores i mitja, amb parada per beure aigua (3 cops), dinar (1 cop, 15 minuts) i fer unes quantes fotos (30 cops, 3 segons cada vegada). Uns bons números que, sens dubte, es poden millorar.
La primera part de l'excursió, mitja volta al llac i pujada al mirador, m'ha decepcionat una mica: molta gent i un paisatge sec, molts pins i molta pedra, i un llac gran i maco però sense l'espectacularitat d'altres vistos fins ara. La segona part, però, ha estat molt més atractiva, ja que un bon tros transita pel mig d'un cementiri d'arbres caiguts, un viatge al·lucinant al centre d'un cataclisme.
He acabat l'excursió cansat i he agafat el cotxe amb ganes. Eren dos quarts de cinc. He deixat enrere els parcs amb la bateria carregada per uns quants dies. La necessitaré. Ara s'aproximen jornades de deserts abandonats i polsosos i de ben segur que trobaré a faltar les muntanyes cristalines de colors canviants que tant m'han fet disfrutar aquesta primera setmana de viatge.
Faig uns cent kilòmetres direcció sud per l'Estat de Wyoming. A mig camí, mentre condueixo entre boscos molt verds, una extranya llum apareix al cel: el sol apreta de valent i il·lumina amb incandescència uns grans núvols a l'horitzó, núvols llunyans i foscos que retornen la llum amb tonalitats màgiques. La combinació d'un sol punyent de tarda i uns núvols generosos, grossos i voluminosos fa que el paisatge adquireixi nous colors. Mentre contemplo amb la boca oberta l'espectacle, unes gotes gruixudes comencen a caure sobre el capó del meu cotxe sense previ avís. Miro el cel i està absolutament blau. Però certament plou força sobre el meu cotxe, com si el núvol que escup les gotes fos un núvol per mi sol, un d'aquells núvols divertits dels dibuixos animats que plouen només sobre una persona o un cotxe. Jo i el meu núvol hem avançat uns quants kilòmetres junts, fins que s'ha cansat de mi i m'ha abandonat per un altre cotxe que anava en direcció contrària. L'espectacle ha finalitzat amb traca, mocador i Arc de Sant Martí.
Després de la meva pluja particular, paro a dormir a Afton, un poble de carretera partit pel mig per un gran carrer de cinc carrils on estan arrenglerats tots els serveis necessaris per a la comunitat: la benzinera, el Wells Fargo Bank, el Pizza Hut, dos restaurants mexicans, tres botigues de caça, una gran Grocery, dos botigues de mobles de fusta i vímet, la farmàcia, un concessionari de cotxes nous i usats i quatre motels. Això és (el Gran) Wyoming.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada