Dia 78: Seattle

Són quarts de vuit i ja no puc dormir. Estic excitat com un nen petit la nit de Reis; ansiós com un adolescent abans de la seva primera cita; nerviós com un perico abans de perdre una nova final de la UEFA. Sí, estic a punt a punt d'iniciar un (nou) viatge que feia temps que perseguia: creuar els Estats Units en cotxe.

Ahir al vespre vaig clicar el botó verd d'Acceptar i després el botó vermell de Pagar els Gust i les Ganes en la pàgina web de l'agència de lloguer de cotxes. La web va emetre un comunicat dient-me, primer de tot, que ja han passat a cobrar la quantitat acordada (que espavilats!), i a continuació, que m'esperen dissabte al matí amb els braços oberts...i les butxaques plenes. Seattle serà el punt de sortida de la meva cursa de vuit setmanes. Però bé, ja hi haurà temps de parlar-ne. Toca treure's la tonteria de sobre i aprofitar el dia a Seattle. Avui, toca perdre's-hi.

Surto del Hostel a les deu i passo per la meva llibreria de referència. M'hi estic una estona fullejant guies i mapes i marxo caminant direcció nord, a la recerca del Parc dels Voluntaris (res a veure amb els Jocs Olímpics) des d'on es pot veure una bona vista de la ciutat, jeure a la gespa mullada i relaxar-se de tanta ansietat (amb perdó).

Deixo enrere el Downtown. Mentre camino direcció nord, les oficines, els restaurants, els bancs i les boutiques de moda deixen pas a edificis de pisos, restaurants de menú i a algun magatzem. Segueixo pujant les empinades travessies de Seattle i els blocs de pisos desapareixen i començo a veure petites casetes adosades amb un jardinet al davant. A mida que vagi abandonant el centre, les casetes es convertiran en unes cases inmenses, autèntics arquetips de la casa americana. Al final del meu recorregut, a tocar del port, tot el que veuré seran grans cases blanques i grogues, amb teulades ben cuidades, amb jardinets impecables plens de rosers, amb porxos acollidors i jardiners enfainats. Una autèntica exposició a l'aire lliure i en directe de l'american way of life que tantes vegades veiem a través de les seves pel·lícules o les seves sèries de televisó.

Arribo al Parc del Voluntaris, anomenat així per l'exèrcit de voluntaris que van ajudar els EUA a guanyar la guerra de Cuba i Filipines a finals del segle XIX. Allà em relaxo llegint un llibre sobre una gespa verda, fresca, humida: fa un sol espeterrant. Això es glòria. És des d'allà on veig passejant en Sam Baldwin i l'Annie Reed, acompanyats d'un adolescent. Estan grans: ell està gras i una mica calv, i ella s'ha engreixat també i el seu somriure innocent ja no brilla. Passen només un moment per davant meu, caminant un al costat de l'altre, sense parlar. Semblen tristos. No s'agafen de la mà i tenen la mirada perduda. I sí, hi ha un moment que es miren i somriuen. Segurament ell està pensant que a les vuit del vespre fan un partit de beisbol a la tele. I amb tota probabilitat ella està pensant que, durant el partit de beisbol, podrà estar tranquila i relaxada per fi. Ara ja sabem que va passar després de trobar-se a dalt de l'Empire State: que es va acabar la pel·lícula i van aterrar a la vida real.

Però ells passen, com el temps, i jo segueixo la meva caminata fins a tocar de l'aigua, al port esportiu de Seattle, uns quants kilòmetres lluny del centre. Han estat quatre esplèndides hores de visita al Seattle residencial sota un potent sol d'estiu. Un gran dia de vacances.

Torno amb l'autobús 49 al Downtown, dino una mica, llegeixo i gaudeixo de la ciutat. Al vespre torna a haver-hi sopar gratuït al Hostel i la cua és tan llarga que m'ha donat temps d'escriure aquest post sencer mentre espero el meu torn. Ep! que ja em toca a mi!. Bon profit i bona Diada.