Las Vegas és un excés. Un acudit. Una boutade. Una broma, vaja. No hi ha cap altra forma de qualificar una ciutat construïda al bell mig del desert amb immensos hotels-casinos que imiten les grans atraccions turístiques que hi ha arreu del món: les piràmides d'Egipte, la Tour Eiffel, la Fontana de Trevi, l'Arc del Triomf de París, l'Estàtua de la Llibertat, el Castell de Walt Disney de Disneyland, l'Esfinge de Keops, el Ponte di Rialto, la Torre veneciana i les gòndoles de la Piazza San Marco, etc. Tot de cartró pedra, de mentida: un decorat de milions de dòllars visitat anualment per milions de persones.
I, és clar, centenars de casinos, de sales de joc, de sales de màquines escurabutxaques i de llums de neó, de peep-shows i de cabarets.
Està molt bé venir a Las Vegas. Val la pena veure-ho i viure-ho. De veritat. Pots passar-t'ho molt bé i pots fer moltes fotos. Però vaja, no te la pots prendre seriosament. I sorprèn que sigui aquesta ciutat el lloc preferit pels nordamericans per passar la seva Lluna de Mel (clar que també és l'indret escollit per celebrar els més sonats comiats de solter/a). Perquè hi ha gent, molts turistes que he vist avui passejant per Las Vegas, que es prenen molt seriosament aquesta ciutat i que es fan unes fotos davant de la Tour Eiffel de paper machê com si realment fossin en el lloc més romàntic del món. I que voleu que us digui, Las Vegas no té res de romàntic.
He fet una volta de més de tres hores pel gran carrer de Las Vegas, he entrat a algun dels casinos i hotels per veure el luxe gratuït i ostentós d'aquests palaus recoberts d'or i plata de plastelina i he fet fotos a tots els monuments mundials.
Quan cau la nit, arriba l'hora de jugar.
Entro en un Casino escollit aleatòriament. M'atanso fins a les taules on es juga a la Ruleta. Em fixo en com juguen els diferents jugadors, observo com la bola roda i roda i cau rítmicament sentenciant la sort i el destí dels meus companys de taula, calculo estadísticament les possibilitats de que sorti vermell o negre, parell o senar, i em llenço a l'arena: 20 dòllars en fitxes d'1 dòllar. Toca jugar: ¿vermell o negre? ostres, no sé...Quins nervis. Les regles diuen que cada vegada t'has de jgar com a mínim 10 dòllars. Me'ls jugo. Els perdo. Després guanyo un parell de tirades i perdo unes altres. En vint minuts, no em queda ni un duro. La banca sempre guanya. Però m'ho he passat pipa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada