La nit ha estat molt mot freda. Tot i la manta, els graus celsius queien sobre meu en un descens implacable. La tenda era un minibar, una nevera portàtil, un iglú de paper machê. El fred, a més, ha petrificat el terra, convertint-lo en una superfície dura i freda, com una camilla de quiròfon. La lluna pleníssima pintava de blanc la meva tenda congelant els colors.
Quan he vist que el sol començava a treure el cap, m'he llevat. Brrrr! He recollit les meves coses i he anat a tornar la manta. La senyora de la casa m'ha vist amb cara de fred i m'ha convidat a un cafè calentó. Glòria beneïda.
En Rudy i la Michelle em van recomanar que anés a la zona de Clearwater si només diposava d'uns dies, així que els hi faig cas i tiro cap al nord però de seguida em desvio direcció est. El camí ha rebaixat la seva intensitat i la seva bellesa, tot i que les vistes de llacs i muntanyes són molt maques. Darrere cada revolt hi ha un paisatge esplendorós que et sorprèn: pots anar fent kilòmetres i kilòmetres per aquestes contrades sense tenir gaire clar on anar perquè, si gaudeixes de la natura, arreu hi trobaràs tresors amagats.
A migdia paro en una típic restaurant de carretera i dino la primera hamburguesa americana. Res a veure amb els fastfood nordamericans. Boníssima.
A mitja tarda arribo a Clearwater i m'enfilo carretera amunt endinsant-me al Parc Natural de Wells, una reserva natural plena de camins, cascades i rius. Faig 60 km de carretera fins al final, on està el llac. Allà veig que els càmpings que suren la riba són tan primitius com el primer on vaig estar, així que decideixo fer mitja volta i buscar un càmping amb algun servei addicional. Abans però, faig una volta d'una hora pel llac i faig amistat amb cinquanta ànecs que han sortit a fer la passejada per les aigües tranquiles del Clear Water Lake.
Trenta kilòmetres més avall veig un Càmping Resort a tocar d'un camp de golf. M'hi acosto i pregunto per estar-m'hi. Cap problema, fellow. Abans de pagar la taxa poso cara de pena i li demano a la senyora si no em podria pas deixar una manteta o un sac de dormir, ja que m'he oblidat el meu sac al càmping de Clinton. Em diu que no em preocupi, que ella se n'en cuida i que vagi muntant la tenda.
Trec les bosses i la tenda i quan estic apunt de començar a posar fil a l'agulla, veig que pel nord s'aproxima a tota velocitat un cotxe elèctric de golf amb un senyor vellet carregat amb una flassada. A la vegada, pel sud est s'acosta un altre cotxet de golf amb un senyor amb unes mantes i un sac de dormir. Tots dos apreten l'accelerador per arribar primer. Quan arriben, es diuen quatre animalades en argot i riuen com conills: són dos encantadors jubilats canadencs que han sentit a dir (les notícies volen) que hi ha un guiri que ha arribat al càmping sense manta ni sac de dormir i no estan disposats a permetre que passi fred. Em donen un coixí, una manta, un sac de dormir, una flassada i un cobrellit i somriuen. Gràcies, folks!
Abans de marxar, el més vellet de tots em diu que no cal que monti la tenda, ja que puc dormir en la seva, que ja està muntada allà al costat. Jo no és que tingui moltes manies, i a més a més crec que a la vida s'ha de provar de tot, però no tinc clar compartir la nit en una tenda de campanya petita amb un iaio canadenc desdentat. No ho sé, li dic. Ell em mira amb cara de dir, felow, això és una oferta irrebutjable! Tant decidit el veig que li pregunto a quin costat de la tenda em tocaria dormir a mi. Encara riu.
- Jo dormo a casa meva, fill. Amb calefacció. Aquesta tenda la llogo a excursionistes que volen passar la nit aquí i no en duen. Per tu, aquesta nit, és gratis.
I marxa rient en el seu cotxet elèctric i la seva ombra es dibuixa sobre les muntanyes verdes i jo em torno a sentir feliç de compartir el món amb gent com aquell venerable avi. Dormiré sota la llum de lluna, calentet per primer cop.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada