De Wyoming a Utah s'hi pot anar de moltes maneres. Hi ha avions que hi van, hi ha cotxes de línia, hi ha helicòpters. Pots anar-hi en bicicleta també, o en roulotte, o en moto. O pots anar-hi en cotxe, conduint per unes carreteres precioses, autovies esquitxades per un sol esplèndid que atravessen boscos frondosos, llacs de platges fines i llargues, pàrams de matolls i pedres i pobles d'una quietud insuperable, com jo he fet.
De nou, la carretera davant meu. De nou, el plaer de conduir. De nou, la sensació d'estar i de ser-hi, de viure-ho. Quatre-cents kilòmetres en linia recte cap al sud, com els quatre-cents cops de Traffaut: impactants, colpidors.
(Qui es cansi de tanta descripció paisatgística pot saltar-se aquest pots i anar directament al següent post, més entretingut, que parla de la meva visita a Salt Lake City")
D'Afton a Salt Lake City es passa per Paris. Sí, sí, ho heu llegit bé. Paris, Idaho. Aquest bonic poble, només unes milles al sud de Montpellier (Idaho) és una successió de cases amb jardinet, benzinera, una escola, dos bancs i una església impressionant de disseny europeu. Paris, Idaho, va ser fundada per 70 famílies mormones transportades en tren des de la costa Est: l'església edificada a finals del XIX dóna fe de la fe que s'hi professava,
La ruta segueix cap al sud pel comptat del Bear Lake, oferint imatges precisoses del llac sota unes muntanyestes color kiwi (kiwi sense obrir, vull dir). En el llac s'hi fan activitats recreatives i una successió de cases prefabricades i de xalets de cartró-pedra inunden la seva riba. M'acosto fins a la platgeta on deu o dotze persones passen el dia. Vénen ganes de posar-se dins de l'aigua.
Les hores davant del volant van passant i m'aproximo a Salt Lake City, la capital de l'Estat de Utah. La intenció és trobar un motel econòmic a les portes de la ciutat per poder descansar abans de la dura jornada de demà pel desert salat que s'extén direcció oest. I cal, a més, que el motel tingui connexió a internet perquè demà és un dia especial a Barcelona i necessto connectar-m'hi.
Són les dues de la tarda i estic encara on the road. A Barcelona comença el partit del Barça i jo circulant per carreteres comarcals de Utah a la recerca i captura d'un motel. He parat en un mig abandonat però no hi ha hagut sort. Segueixo cap al sud. Dos quarts de tres. M'aturo en un marge de carretera a pillar una wifi, robar el senyal i escoltar un tros de partit. M'és completament igual la condemna que em caigui per tal malifeta: vull saber quan van. A la tercera va la vençuda i quan el senyal arriba, ja anem 3-0. Escolto el darrer quart d'hora, amb gol en directe inclòs. El celebro tocant el clàxon i esperant una reacció similar dels vehicles que passen al meu costat: ningú, absolutament ningú, el celebra....quin país, Déu meu, així no anirem enlloc, ianquis.
Renuncio a escoltar la segona part davant la contundència del resultat i el poc ambient que detecto en aquestes contrades. Segueixo cap al sud. Serà més tard quan m'assabenti del resultat final.
Arribo a les immediacions de Salt Lake City a les quatre de la tarda. La Ronda de Dalt va plena com un ou i els rètols i les indicacions vénen i van a una velocitat de mil dimonis. Trailers de 800 tones i remolcs de quinze metres de llargària m'avancen a 90 milles per hora mentre descapotables vermells s'enganxen al retrovisor amb ànsies per avançar. L'adrenalina puja al màxim quan vaig pel mirall el camió del "Diablo sobre Ruedas" aproximant-se. Quin estrés! Però aconsegueixo dominar la situació, abandono l'autopista per la sortida de l'aeroport i trobo un motel econòmic a poques passes de l'entrada de la ciutat. Uf.
Disposo de mitja tarda per visitar Salt Lake City.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada