Dia 87: Salt Lake City (2a part)

Salt Lake City m'acull amb els braços oberts i somriures al carrer. La tarda i l'ambient són tan esplèndids que tot plegat té un aire més proper a la Formentera de l'anunci d'Estrella Damm que a capital de l'Estat conservador de Utah, al bell mig del Midd-West nordamericà.

Els americans van a tot arreu amb el seu cotxe. Jo faig el mateix: tot i que crec que el centre està relativament a prop agafo el cotxe per acostar-m'hi. Una gran avinguda em duu al Downtown i allà, en un carrer de doble direcció l'aparco. Surto del vehicle i faig un cop d'ull ràpìd per situar-me: no disposo de mapa ni de cap guia turística de la ciutat, així que caldrà guiar-se per la intuició.

Camino unes trenta iardes i touch down!: davant dels meys ulls s'eleva una majestuosa església de marbre blanc i de sotres altíssims, com una catedral de Burgos passada per la rentadora. Collons, quin tros d'església, penso. Doncs, apa, anem a donar-li un cop d'ull, un parell de fotos i a seguir caminant.

Entro en els jardinets que s'extenen davant la immensa catedral i de cop i volta es fa el silenci. Només se senten els ocellets cantant i la musical sensualitat dels rajolins d'aigua de les fonts. El sorollòs tràfic de l'avinguda Oest queda emmudit per la pau celestial que s'hi respira. Aixeco el cap i veig davant meu una dotzena de noies molt bufones que em miren i em somriuen. Nano, això promet. Em pentino les celles, preparo la meva mirada d'anunci de Malboro i començo a passejar tranquilament, amb les mans al darrere. Ja vindran, ja.

I sí. No passa ni un minut quan un parell de nenes, una de rossa i una de morena, guapes i simpàtiques, se m'acosten.
- Hola, véns molt per aquí? - em pregunta una d'elles.

Vaja, una frase molt tipica per començar....però que hi farem. Ara em preguntaran si estudio o treballo.

- No, és el primer cop. Estic de visita - dic em desgana molt estudiada.
- Oh!, de visita - repeteixen totes dues a l'hora, com si fossin siameses- I acabes d'arribar aquí, a Temple Square?
- Sí, just ara - responc.

Temple Square li diuen. Déu n'hi do el tros de temple que tenen. I no és només la catedral de Burgos que abans he esmentat, sinó que arreu es veuen esglésies, edificis pantagruèlics i centres de convencions.

- Doncs nosaltres et podem ajudar a conéixer-ho millor. Més a fons....- diu la rosseta.

Collons, què directes són. Però vaja, ja ho diuen que Amèrica és el país de les oportunitats. I les oportuinitats, s'han d'aprofitar!

- Ah!, vale.

La morena, vestida amb una faldilla llarga i una camisa abotonada fins al coll treu un llibret negre de la xistera. El llibret porta una inscripció en lletres daurades i una creu allargada. Glups.

- La nostra Església va edificar aquest Santuari l'any 1937 per honorar el Senyor. Aquest Santuari és una mostra més de la presència divina de Déu en les nostres vides...
- Perdó? Com diu? - interrumpeixo

Somriuen a la vegada. Ara és la rossa qui treu de sota de la màniga un llibre de colors amb imatges del santuari. La seva cara d'àngel adquireix tonalitats fúcsies.

- Benvingut a la nostra Comunitat - em diu, la molt fresca, allargant-me el compendi de postals divines-. Acompanya'ns en aquest viatge. T'ajudarà a coneixe't millor a tu mateix i a trobar la pau. Com has dit que et deies?
- He quedat.
- Quin nom més bonic, Hequedat. Som-hi, doncs.
- Eh...que no puc. Sap greu. Fins ara.

Giro cua i tiro a la dreta. Merda. Formentera, eh? Això està ple de mormons evangelitzadors!

(Ep! he dit "mormons" i no pas "borbons": l'efecte és el mateix -apretar a córrer-, però els motius serien diferents)

- Mormons! - crido per dins.
Segueixo recte i giro a mà esquerra. Em trobo de cara amb dos morenes de llavis molsuts i mirades alegres. S'acosten. Socors! Dono mitja volta, però és sortir del foc per caure a les brases. Un triumvirat de benvinguda m'envolta amb els seus tentacles bíblics i comença a instruir-me, camí a la meva ordenació. Torno a provar l'excusa d'abans.
- És que he quedat...
El trio la-la-la fa com si sentís ploure.
-Que he quedat amb una parella, amics meus, i he de marxar! - crido amb força
- Ah, sí? - diu la dels ulls violetes- Doncs que vinguin també.

Ara és la meva.

- Ui, no, no, no us caurien bé.
- Segur que sí. A la nostra comunitat tothom és ben rebut.
- Crec que ells, no - responc amb fermesa-. Els meus amics no estan casats i viuen junts, saps?. Viuen junts...i dormen junts - dic amb veu baixa, com si fos un secret.
- Buenu, buenu, no passa res, que vinguin i aprendran el valor del matrimoni.
- No, no és això. És que són dos nois, sabeu?.
- Oh! - s'exclamen les tres maries.
- I a més a més, sí que estan casats...però cada un amb la seva parella - remato
- Uh! - criden totes tres a l'hora.
- Sí - continuo, disparat-. El més gran està casat amb la seva pròpia germana.
- Ahh! - s'horroritzen de tres en tres
- I el més jove amb una cosina... menor d'edat. Tretze anys té l'angelet. Encara voleu que vinguin?

Allà les deixo, destrossades davant d'aquell tsunami de pecats. Em sap greu mentir, però tinc la consciència ben tranquila, ja que la Setena Esmena de la Constitució Americana em dóna cobertura: el dret a utilitzar qualsevol arma en defensa pròpia.

Arribo a la porta sud. Hi ha tres noies fent guàrdia. Cátxis. Mitja volta. Sento com una d'elles em crida però em faig l'orni. Noto que em miren. Em noto despullat espiritualment: saben que hi ha un ateu en el seu jardí i totes les mirades es claven en el meu clatell. Necessito sortir.

Al fons, les dotze noies d'ulls blaus i somriure càlid es torren al sol esperant que la propera papallona s'enredi en la seva tela d'aranya. Entre els reflexos ataronjats del capvespre veig com les dotze apòstols ballen sensualment al ritme de la cançó d'Amo a Laura, amb un somriure als llavis.

Un autocar de japonesos penetra en el Temple Maleït i les dotze princeses de l'esgésia de l'Últim Dia tensen les seves mirades, àvides de sang nova. Ni rastre d'aquells rostres angelicals i dolços que, només entar, la meva imaginació havia dibuixat: ara veig mirades fredes darrere una màscara de benvinguda. Aprofito l'avinentes per escapolir-me de l'escomesa i arribar a la porta Nord.

- Hola - em diu una morena de pell blava.
- Ni hola ni hòstia -li dic emprenyat- Deixeu-me en pau.
- Vale, tio, vale, jo només volia unes monedetes per agafar l'autobús...vés a cagar, capullo!

Sempre paguen justos per pecadors, penso. Pobre ovella descarriada, només volia unes monedes i mira com la tracto. Em sap greu per ella. Se la veu necessitada. Em consolo pensant que els últims seran els primers.

És evident que necessito marxar d'allà.

El poder de la comunitat mormona és tan impresionant a la ciutat que tota una barriada sencera està poblada d'esglésies, edificis i santuaris que els pertanyen. Fins i tot l'Hotel més antic i amb més solera de Salt Lake City va ser adquirit per ells i transformat en centre de culte.

Esgotat de la força i virulència del poder religiós, cerco un altre dels poders fàctics de la ciutat. Descartat el poder militar, perquè té els mateixos fonaments i principis que el poder religiós (és a dir, fer-te entendre les coses a base d'hòsties), trobo la pau necessària en el poder civil: arribo, després de pujar per Main Street, a l'edifici del Capitol, el Palau de la Generalitat de Salt Lake City.

I quin tros d'edifici! Un immens edifici de columnes dòriques i cúpula ovalada que presideix la ciutat des de les alçades, imitant a la perfecció el Capitoli de Washington DC: un edifici impressionant. Allà faig un munt de fotos i continuo el passeig pel centre de la ciutat, que conserva els inútils edifics que van acollir autoritats, atletes i periodistes als Jocs Olímpics d'Hivern del 2002.

Quan el sol marxa, jo també me'n vaig a dormir. Agafo el cotxe i tiro direcció oest, cap al Motel. Afortunadament, algú amb una mica de seny va batejar l'avinguda principal per on transito amb el nom de John Stockton Avenue. Després de l'experiència d'aquesta tarda em temia trobar-me amb la Steve Trumbo Street.