Dormo molt i molt bé en la meva llitera individual. Tota la nit la pluja ha jugat als tres pics i repicó amb les fustes lacades del hostel i ara, que el sol ha sortit, es dedica a amagar-lo i a cobrir-lo de núvols perquè ningú no el pugui veure. Plou torrencialment.
Baixo a la zona comunitària del hostel, lloc de concentració de persones i personatges de molts i diferents països, amb una tele, sofàs verds, una cuina, lavabos, una taula i ordinadors conectats a la xarxa. Allà m'instal·lo amb el meu ordinador a actualitzar el blog, prendre un cafè amb llet i deixar passar algunes hores: el meu avió surt a les set de la tarda i no tinc ganes de passejar sota el diluvi japonès.
La tele mostra imatges de l'aeroport de Tokyo i en japonès deuen estar dient si els vols s'han anul·lat, si hi ha grans aglomeracions o si la pluja es convertirà en tifó. Jo no m'entero de res, creuo els dits i confio que la ruta amb Canadà estigui lliure de tormentes. Mentre esmorzo, un nano assegut al meu costat m'interromp amb un perfecte català de Lleida: és en Txema, de viatge pels sudest asiàtic i gaudint d'una llicència per allargar les seves vacances més del compte. Benvingut al club. Amb ell em trec un gran pes de sobre: la meva guia Lonely Plante del Japó, 3 kilos i mig de ryokans, sushis i temples, passa a les seves mans: tots contents, jo perdo pes i ell guanya una guia. Que vagi molt bé, professor.
A migdia la pluja sembla que no està tan enfadada i deixa respirar el terra, golpejat un i mil cops per la seva insistència. Decideixo anar tirant cap a l'aeroport, a poc a poc, sense pressa. El trajecte és llarg, porto molt de pes (incrementat per la motxila que he comprat a Bangkok) i el tren local triga una hora i mitja en arribar-hi. Allà, després de fer la cua pertinent, l'amable treballadora d'Air Canada em pregunta amb naturalitat si penso tornar al Japó després de passar pel Canadà.
- No senyoreta - li dic-. Vaig cap a l'est, que no s'ha llegit el meu blog?.
Doncs ni s'ha llegit el meu blog ni enten res del que li dic.
- Vostè té un vol de tornada comprat per la setmana que ve, de Vancouver a Tokyo. No el farà servir?
Sense saber-ho, quan vaig comprar el bitllet d'anada a Vancouver, el sistema va comprar també un de tornada, ja que les autoritats aduaneres canadenques no permeten l'arribada al país de turistes que no tinguin un bitllet de tornada, per garantir així que no s'hi quedaran a viure. Si ho vull, el proper dilluns puc tornar a Tokyo: el bitllet està pagat, confirmat i esperant-me.
Després de desfer l'embolic aconsegueixo que em donin la tarjeta d'embarcament. Al final he hagut de desdir-me de les meves paraules i dir-los que sí, que tornaré al Japó, perquè aquesta era l'única manera de que em deixessin pujar a un avió cap al Canadà. Burocràcia asfixiant, ja se sap.
El viatge és menys feixuc del que m'esperava, amb les comoditats pròpies dels avions canadencs. Són vuit hores i mitja les que l'avió tarda en creuar el Pacífic i per primer cop a la meva vida sobrevolo aquesta enorme massa d'aigua salada que separa dos móns tan aliens a nosaltres. Surto a les set de la tarda del dilluns 31 d'agost i arribo a les 12 del migdia del mateix dilluns 31 d'agost. Una marmota m'espera a la cinta transportadora d'equipatges celebrant que torno a disposar del dia 31 d'agost per gaudir d'ell. Una segona oportunitat. M'han regalat un dia: el dia de la Marmota ha arribat. Serà un senyal?. Welcome to Canada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada