El despertador funciona per primer cop a Bangkok: el taxi ens espera a les vuit per fer 180 kilòmetres cap a la regió de Kanchanaburi, a l'est de Bangkok i a pots kilometres de la frontera amb Birmània-Myanmar, una de les zones naturals més boniques del país. Les tres hores de taxi ens porten a abandonar la gran metròpoli i a endinsar-nos en el paisatge rural que voreja l'autopista: una gran planície apareix davant nostre mentre atrevessem els primers cent kilòmetres.
Ara bé, passades dues hores les muntanyes verdes poblades d'arbres asiàtics dibuixen un espectacle relaxant, diferent, autèntic. La primera parada la farem al Temple dels Tigres, on diversos animals hi conviuen en harmonia: cabres, monos, braus, tigres, humans, galls d'indis i vaques. Aquest monestir va proposar-se protegir els tigres tahilandesos de la indiscrimanada mentalitat caçadora de l'home i, d'aquesta manera, ha anat creant un viver de tigres "domesticats" que fan les delícies dels turistes. La visita és única perquè potser mai més tindrem l'oportunitat d'acariciar diversos tigres i de veure jugar, a menys de dos metres, diverses cries de tigre. Tot i això, el necessari zel que hi posen els cuidadors dels animals i l'estricte compliment de les normes fa que tot sigui una mica encarcarat i poc espontani. Però és clar, que és pot demanar amb tigres voltant amunt i avall. La veritat és que val la pena acariciar la pell d'aquests felins salvatges que, en el fons dels seu cor, de ben segur, continuen essent uns dolços gatets.
Marxem d'allà direcció el riu Kwai. Sí, sí, el de la pel·lícula! Allà visitarem el famós pont, reconstruït després de ser destruït per l'aviació americana. Aquest pont era un punt estratègic de la línia fèrrea que van voler construir els japonesos durant la 2a Guerra Mundial per connectar Birmània amb Tahilàndia. Hi van treballar i morir centenars de presoners de guerra occidentals (americans, anglesos i holandesos, sobretot) i gràcies a la peli de Hollywood es va fer famós: el riu i el pont no serien objecte de tantes fotos de no ser per ella. El paisatge és bonic i el pont té un punt d'història que el fa elevar-se per sobre de la resta. Des de dalt es veu el restaurant flotant on hem dinat el millor àpat de Thailandia a base de gambes cuinades de diferents estils. Increïble.
Tres hores més de taxi de tornada ens obren la gana d'un massatge tahilandès. Quan arribem, però, és una mica tard i optem per un massatge tahilandès...als peus: una meravella, mans d'àngel, peus de porc.
La nit és bastant espectacular, com totes les de Bangkok. Sopem al carrer, fem un parell de cerveses en un local de Lady Boys i riem una bona estona de la parafernàlia nocturna que pinta Bangkok de metròpoli caòtica i divertida. El punt culminant de la nit arriba a quarts de dues de la matinada quan Ella fa entrada per la porta de la discoteca i es col·loca a la tarima perquè tothom la vegi. Vesteix colors panasonic i no parla massa, i si ho fa, la música en directe ofega les seves paraules: és la pantalla gegant que retransmet la Supercopa d'Europa en directe des de Mònaco. Des d'aquell moment la música ocupa un paper secundari i la meva atenció es focalitza en el partit. A quarts de quatre, quan marquem el gol, un Cha-Cha-Cha mogudet amaga el crit d'alegria dels malalts que, com jo, estem més pendents d'un partit de futbol que no pas de la nit Thailandesa. I és que s'ha d'estar molt malalt per perdre-se-la.
dilluns
Dia 63: Bangkok
El despertar a Bangkok arriba després d'una nit d'insomni, sense gaire bé haver dormit. La cafeïna de la cocacola i el cafè, les emocions divergents i contradictòries de Bangkok i el canvi de clima, d'idioma i d'hàbits han fet que la son hagi arribat tard a la cita.
Amb el cap emboirat de son, la calor subtropical de Thailandia em submergeix en un núvol espès, en una sufocant nebulosa d'olors i colors que se m'enganxen a la pell. Faig la primera passejada pels voltants de l'hotel envoltat de mercats ambulants, trens elevats, hotels luxosos, taxis oficials, tut-tús, i una gentada que assalta els carrers.
A mig matí ens dirigim cap al centre amb el metro i apareixem al costat del riu que banya Bangkok. És un riu ample que separa dues ribes comunicades per transbordadors farcits de gent, un riu brut de trossos d'arbres i de fulles i de marronoses subtàncies, un riu salvatge que rega petites construccions de fusta podrida i bruta veïnes de grans hotels luxosos. Una llanxa ràpida ens porta primer al Temple de Bangkok i després al Palau Imperial: or, pedres precioses, gegants de cristall, budes de paper de colors, teulades de mosaic, cúpules daurades, elefants de zafir, el Palau Imperial és un luxós passeig pels cinc sentits.
Passajem per la ciutat sense massa rumb, dinem en un mercat de menges exòtiques i pugem i baixem dels tut-tús, motos amb capacitat per tres persones que viatgen a tota velocitat pels carrerons i avingudes de la capital sense gens de por ni massa seny.
Després d'una marescuda migdiada, tornem a capbussar-nos en el cafernaum de colors, olors i sensacions de la nit de Bangkok, sense perdre detall de res. Mirades orientals passegen per davant nostre i la nit es fon en una divertida simfonia aisàtica. Toca, però, anar a dormir d'hora: demà ens esperen els tigres de Tahilàndia.
Amb el cap emboirat de son, la calor subtropical de Thailandia em submergeix en un núvol espès, en una sufocant nebulosa d'olors i colors que se m'enganxen a la pell. Faig la primera passejada pels voltants de l'hotel envoltat de mercats ambulants, trens elevats, hotels luxosos, taxis oficials, tut-tús, i una gentada que assalta els carrers.
A mig matí ens dirigim cap al centre amb el metro i apareixem al costat del riu que banya Bangkok. És un riu ample que separa dues ribes comunicades per transbordadors farcits de gent, un riu brut de trossos d'arbres i de fulles i de marronoses subtàncies, un riu salvatge que rega petites construccions de fusta podrida i bruta veïnes de grans hotels luxosos. Una llanxa ràpida ens porta primer al Temple de Bangkok i després al Palau Imperial: or, pedres precioses, gegants de cristall, budes de paper de colors, teulades de mosaic, cúpules daurades, elefants de zafir, el Palau Imperial és un luxós passeig pels cinc sentits.
Passajem per la ciutat sense massa rumb, dinem en un mercat de menges exòtiques i pugem i baixem dels tut-tús, motos amb capacitat per tres persones que viatgen a tota velocitat pels carrerons i avingudes de la capital sense gens de por ni massa seny.
Després d'una marescuda migdiada, tornem a capbussar-nos en el cafernaum de colors, olors i sensacions de la nit de Bangkok, sense perdre detall de res. Mirades orientals passegen per davant nostre i la nit es fon en una divertida simfonia aisàtica. Toca, però, anar a dormir d'hora: demà ens esperen els tigres de Tahilàndia.
Dia 62: Tokyo - Bangkok
Quatre mil set-cents quilòmetres direcció sudoest. Bangkok està a sis hores d'avió de Tokyo i avui faré aquest viatge per traspassar les fronteres de l'ordenada, metòdica i calculada societat nipona i arribar a la despreocupada confussió de la capital tahilandesa.
El matí a Tokyo, abans d'agafar l'avió, l'aprofito per donar un cop d'ull a alguns barris que encara no havia vist, passejar despreocupadament per Akihabara i pel parc d'Ueno i submergir-se en el seu mercat d'andròmines, menjars i roba. Un matí de transició ple, però, de bones sensacions. De nou, la música, teletransportadora d'emocions, m'ofereix deu minuts de felicitat eterna davant l'actuació de dos músics de carrer carregats amb el seu piano de percussió tocat a quatre mans amb bastonets de cotó fluix: música clàssica i àries famoses d'operes encara més famoses, tocades amb mà d'àngel, provoquen una escalforeta més intensa encara que els 30 graus que aplasten Tokyo.
A les dues del migdia faig via cap a l'aeroport amb tot el temps del món i amb el somriure propi dels qui es creuen eternament de vacances. Avui Tokyo, aquesta nit Bangkok, i el mes que ve, qui ho sap: serà aquesta la fórmula de la felicitat?
El viatge amb avió és soporífer i frustrant. Un autèntic calvari de sis hores tancat en una gàbia que vola pels aires i deixa enrere paisatges, països i gent, que destrossa fronteres sense aturar-s'hi, sense assaborir les seves diferències. Sobrevolem les illes Okinawa sense trepitjar les seves platges plenes de surfers i palmeres; passem per sobre de l'illa de Taiwan sense apreciar els matisos que la diferencien de la Xina continental; obviem els gratacels de Hong Kong, el seu port anglòfil, la seva densa societat plena de contrastos; passem de llarg de la devastada Cambodja, plena de cicatrius i de somriures sense poder viure els seus temples i els seus paisatges...i aterrem directament a la capital del Regne de Siam. Com es pot tolerar perdre's tantes coses? Okinanawa, Taiwan, Hong Kong, Cambodja...i jo allà tancat dalt d'un núvol. Insoportable.
Bangkok arriba a les onze de la nit darrere una ordenada cua de taxis que et porten a la ciutat després de negociar un bon preu. Fa calor i molta humitat. Creuo les primeres barriades de l'extrarradi de Bangkok plenes de foscor i de tràfic caòtic. A l'hotel m'espera en Xavi, culpable de la meva visita improvitzada a Thailàndia. Que totes les culpes siguin com aquesta!
La primera nit serveix per tastar els sabors d'aquesta mega metròpoli del sudest asiàtic. El carrer principal del barri de Nana, on estic allotjat, en aquells moments s'està transformant en un gran menjador improvitzat de milers de restaurants de carrer, que substituiexen en un tres i no res les botigues que fins aquells moments ocupaven el carrer. Salses, espècies, fruites exòtiques, algun cuc fregit i saltamartins rebossats, gambes, noodles, sopes picants, univers asiàtic que entra pels ulls. La nit és un laberint de llums, d'ambient, de noies al carrer esperant la seva hora, d'estrangers en grup assaltant la banca, de clubs de música, cerveseries i billars. Això no és Tokyo: benvinguts a Bangkok.
El matí a Tokyo, abans d'agafar l'avió, l'aprofito per donar un cop d'ull a alguns barris que encara no havia vist, passejar despreocupadament per Akihabara i pel parc d'Ueno i submergir-se en el seu mercat d'andròmines, menjars i roba. Un matí de transició ple, però, de bones sensacions. De nou, la música, teletransportadora d'emocions, m'ofereix deu minuts de felicitat eterna davant l'actuació de dos músics de carrer carregats amb el seu piano de percussió tocat a quatre mans amb bastonets de cotó fluix: música clàssica i àries famoses d'operes encara més famoses, tocades amb mà d'àngel, provoquen una escalforeta més intensa encara que els 30 graus que aplasten Tokyo.
A les dues del migdia faig via cap a l'aeroport amb tot el temps del món i amb el somriure propi dels qui es creuen eternament de vacances. Avui Tokyo, aquesta nit Bangkok, i el mes que ve, qui ho sap: serà aquesta la fórmula de la felicitat?
El viatge amb avió és soporífer i frustrant. Un autèntic calvari de sis hores tancat en una gàbia que vola pels aires i deixa enrere paisatges, països i gent, que destrossa fronteres sense aturar-s'hi, sense assaborir les seves diferències. Sobrevolem les illes Okinawa sense trepitjar les seves platges plenes de surfers i palmeres; passem per sobre de l'illa de Taiwan sense apreciar els matisos que la diferencien de la Xina continental; obviem els gratacels de Hong Kong, el seu port anglòfil, la seva densa societat plena de contrastos; passem de llarg de la devastada Cambodja, plena de cicatrius i de somriures sense poder viure els seus temples i els seus paisatges...i aterrem directament a la capital del Regne de Siam. Com es pot tolerar perdre's tantes coses? Okinanawa, Taiwan, Hong Kong, Cambodja...i jo allà tancat dalt d'un núvol. Insoportable.
Bangkok arriba a les onze de la nit darrere una ordenada cua de taxis que et porten a la ciutat després de negociar un bon preu. Fa calor i molta humitat. Creuo les primeres barriades de l'extrarradi de Bangkok plenes de foscor i de tràfic caòtic. A l'hotel m'espera en Xavi, culpable de la meva visita improvitzada a Thailàndia. Que totes les culpes siguin com aquesta!
La primera nit serveix per tastar els sabors d'aquesta mega metròpoli del sudest asiàtic. El carrer principal del barri de Nana, on estic allotjat, en aquells moments s'està transformant en un gran menjador improvitzat de milers de restaurants de carrer, que substituiexen en un tres i no res les botigues que fins aquells moments ocupaven el carrer. Salses, espècies, fruites exòtiques, algun cuc fregit i saltamartins rebossats, gambes, noodles, sopes picants, univers asiàtic que entra pels ulls. La nit és un laberint de llums, d'ambient, de noies al carrer esperant la seva hora, d'estrangers en grup assaltant la banca, de clubs de música, cerveseries i billars. Això no és Tokyo: benvinguts a Bangkok.
dimecres
30 dies - 30 fotos
Aquí teniu una selecció de 30 fotos del mes que he passat al Japó.
Disfruteu-les.
http://www.facebook.com/album.php?aid=2035313&id=1172452842&saved#/album.php?aid=2035313&id=1172452842&ref=mf
Disfruteu-les.
http://www.facebook.com/album.php?aid=2035313&id=1172452842&saved#/album.php?aid=2035313&id=1172452842&ref=mf
dimarts
Dia 61: Sapporo - Tokyo (2a part)
Un sobre de color verd amb les meves inicials apareix per sota la porta de l'habitació de Tokyo, on he arribat fa un parell d'hores. M'aixeco del tatami, em cordo bé la yukata per no fer cap espectacle d'striptease sense cobrar la tarifa corresponent, i obro la porta. Miro a banda i banda del passadís: cent portes tancades i cap ànima. Cap moviment. No hi ha ningú. Sigui qui sigui qui ha fet passar el sobre per sota la porta, ha desaparegut a una velocitat de vertigen. Torno a l'habitació, tanco la porta i agafo el sobre i l'obro.
Dins hi ha un foli tamany DIN A4 doblegat dues vegades. El foli porta enganxades unes lletres de diari i de revista, com un col·lage impressionista, imitant l'estil dels anònims psicòpates de les pel·licules americanes de sèrie B. La cola utilitzada per enganxar, una a una, les lletres que conformen les paraules és de mala qualitat ja que més d'una lletra adopta una postura extranya, desenganxada, com si tingués tendència cirílica.
Però no, no és rus: està escrit en anglès telegràfic, és a dir, un anglès macarrònic que es permet el luxe de fer faltes d'ortografia. Una traducció literal (i corregida) diria alguna cosa semblant al text següent: "Marxaràs d'Àsia sense conèixer els tresors de Thailandia? Bangkok Hotel City Park. Dimecres 23.00 h. Aquest missatge s'autodestruirà en 10 segons".
Qui em pot haver enviat aquest missatge? La meva agència de viatges, interessada en fer calers amb excursions no previstes inicialment i no incloses en el preu del paquet turístic, que mai he comprat? Algun seguidor del blog, cansat de tants japonesos i amb ganes de noves aventures? La veu de la meva consciència, veient com la meva aventura a Japó realment ja ha finalitzat? L'inspector Gadjet? O un consorci format per tots ells?
Ja us avanço que l'autodestrestrucció del missatge era més una llicència literària, un brindis al sol, un boutade, un mal acudit, que no pas una realitat, ja que han passat hores i encara el conservo. El que ja no conservo és la primera reacció en calent, alguna cosa així com "a mi que se m'ha perdut a Thailàndia! Ni pensar-ho!". Han anat passant les hores i la idea de marxar uns dies a la llunyana Bangkok cada vegada m'atreu més. Què hi perdo? Ja no em pregunto perquè anar-hi sinó perquè no anar-hi. Demà acaba la vigència del meu JRPass, el bitllet ferroviari comprat a Barcelona que m'ha permès moure'm lliurament (és a dir, sense pagar) pel Japó. Fins d'aquí sis dies no surt el meu avió cap al Canadà. Què millor que descobrir un nou paisatge, nova gent, nous menjars, noves sensacions?. Qui pot dir que no a tan oportuna invitació? Qui pot ser tan neci com per negar-se a sí mateix la possibilitat de saber, de conèixer, de gaudir de noves vides?
Bangkok m'espera sense que jo n'esperi res. És fantàstic. Una sensació d'absoluta llibertat s'apodera de mi mentre preparo la bossa per passar cinc dies al Regne de Thailàndia. Quan torni, si encara esteu aquí, us en faré cinc cèntims. I de moment, ni rastre de l'Inspector Gadjet.
Dins hi ha un foli tamany DIN A4 doblegat dues vegades. El foli porta enganxades unes lletres de diari i de revista, com un col·lage impressionista, imitant l'estil dels anònims psicòpates de les pel·licules americanes de sèrie B. La cola utilitzada per enganxar, una a una, les lletres que conformen les paraules és de mala qualitat ja que més d'una lletra adopta una postura extranya, desenganxada, com si tingués tendència cirílica.
Però no, no és rus: està escrit en anglès telegràfic, és a dir, un anglès macarrònic que es permet el luxe de fer faltes d'ortografia. Una traducció literal (i corregida) diria alguna cosa semblant al text següent: "Marxaràs d'Àsia sense conèixer els tresors de Thailandia? Bangkok Hotel City Park. Dimecres 23.00 h. Aquest missatge s'autodestruirà en 10 segons".
Qui em pot haver enviat aquest missatge? La meva agència de viatges, interessada en fer calers amb excursions no previstes inicialment i no incloses en el preu del paquet turístic, que mai he comprat? Algun seguidor del blog, cansat de tants japonesos i amb ganes de noves aventures? La veu de la meva consciència, veient com la meva aventura a Japó realment ja ha finalitzat? L'inspector Gadjet? O un consorci format per tots ells?
Ja us avanço que l'autodestrestrucció del missatge era més una llicència literària, un brindis al sol, un boutade, un mal acudit, que no pas una realitat, ja que han passat hores i encara el conservo. El que ja no conservo és la primera reacció en calent, alguna cosa així com "a mi que se m'ha perdut a Thailàndia! Ni pensar-ho!". Han anat passant les hores i la idea de marxar uns dies a la llunyana Bangkok cada vegada m'atreu més. Què hi perdo? Ja no em pregunto perquè anar-hi sinó perquè no anar-hi. Demà acaba la vigència del meu JRPass, el bitllet ferroviari comprat a Barcelona que m'ha permès moure'm lliurament (és a dir, sense pagar) pel Japó. Fins d'aquí sis dies no surt el meu avió cap al Canadà. Què millor que descobrir un nou paisatge, nova gent, nous menjars, noves sensacions?. Qui pot dir que no a tan oportuna invitació? Qui pot ser tan neci com per negar-se a sí mateix la possibilitat de saber, de conèixer, de gaudir de noves vides?
Bangkok m'espera sense que jo n'esperi res. És fantàstic. Una sensació d'absoluta llibertat s'apodera de mi mentre preparo la bossa per passar cinc dies al Regne de Thailàndia. Quan torni, si encara esteu aquí, us en faré cinc cèntims. I de moment, ni rastre de l'Inspector Gadjet.
Dia 61: Sapporo - Tokyo (1a part)
Dimarts 25 d'agost. Són les sis del matí a Sapporo, onze de la nit del dia anterior a Barcelona.
El despertador instal·lat en la càpsula espacial sona amb insistència, anunciant l'hora de sortir a l'exterior, d'abandonar aquest petit món de tres metres quadrats on he passat la nit. A la mateixa hora exactament, a Barcelona, la meva neboda Carla decideix abandonar també la seva càpsula, on ha passat els darrers nou mesos. Ella plora. Jo encara no. Ho faré quan unes hores més tard m'arribi la notícia en un tren direcció Tokyo, envoltat de japonesos que em miren estranyats.
La Carla ha arribat plorant però de seguida ha anat per feina. Tocava alimentar-se: quina gana! El megatiet en què m'he convertit avui, mentrestant, passava gana en un tren que abandonava Sapporo direcció Hokkaido, primer dels tres trens de tres hores cadascún que m'havien de portar fins a Tokyo. Unes galetes de xocolata i un cafè de màquina han maquillat la sensació d'estòmac buit. A la mateixa hora, la Carla anava coneixent la seva família amb un somriure als llavis i els ulls clucs.
Quan sigui més gran li explicaré que el dia que va decidir sortir de la seva particular càpsula, jo anava i venia pel món, errant com un holandès d'opereta i disfrutant dels plaers que t'ofereix aquest petit planeta ple de contrastos. Si s'enfada i protesta, i plora i diu amb contundència alemana o exigència catalana que no hi ha dret!, que no és just que em perdés la seva festa de benvinguda, li diré que té tota la raó del món, però que justament estava de viatge per poder-li explicar els millors contes que mai haurà sentit, contes que no estan en els llibres, rondalles que no sap ningú més que jo, fantàstiques històries de trens milenaris, de ciutats de somni, de persones bones i amables, d'illes perdudes, d'universos infinits que caben dins del palmell d'una mà. Però si és tan llesta com sa mare o tan intel·ligent com son pare (que ho és), sabrà de seguida que tot això són històries, falòrnies, excuses de mal pagador, i que on realment hagués volgut estar jo, avui, és a Barcelona, al seu costat, per rebre-la amb un somriure envoltat de la meva gent.
Tokyo arriba a les sis de la tarda, però com diu la cançó, Tokyo m'és igual.
El despertador instal·lat en la càpsula espacial sona amb insistència, anunciant l'hora de sortir a l'exterior, d'abandonar aquest petit món de tres metres quadrats on he passat la nit. A la mateixa hora exactament, a Barcelona, la meva neboda Carla decideix abandonar també la seva càpsula, on ha passat els darrers nou mesos. Ella plora. Jo encara no. Ho faré quan unes hores més tard m'arribi la notícia en un tren direcció Tokyo, envoltat de japonesos que em miren estranyats.
La Carla ha arribat plorant però de seguida ha anat per feina. Tocava alimentar-se: quina gana! El megatiet en què m'he convertit avui, mentrestant, passava gana en un tren que abandonava Sapporo direcció Hokkaido, primer dels tres trens de tres hores cadascún que m'havien de portar fins a Tokyo. Unes galetes de xocolata i un cafè de màquina han maquillat la sensació d'estòmac buit. A la mateixa hora, la Carla anava coneixent la seva família amb un somriure als llavis i els ulls clucs.
Quan sigui més gran li explicaré que el dia que va decidir sortir de la seva particular càpsula, jo anava i venia pel món, errant com un holandès d'opereta i disfrutant dels plaers que t'ofereix aquest petit planeta ple de contrastos. Si s'enfada i protesta, i plora i diu amb contundència alemana o exigència catalana que no hi ha dret!, que no és just que em perdés la seva festa de benvinguda, li diré que té tota la raó del món, però que justament estava de viatge per poder-li explicar els millors contes que mai haurà sentit, contes que no estan en els llibres, rondalles que no sap ningú més que jo, fantàstiques històries de trens milenaris, de ciutats de somni, de persones bones i amables, d'illes perdudes, d'universos infinits que caben dins del palmell d'una mà. Però si és tan llesta com sa mare o tan intel·ligent com son pare (que ho és), sabrà de seguida que tot això són històries, falòrnies, excuses de mal pagador, i que on realment hagués volgut estar jo, avui, és a Barcelona, al seu costat, per rebre-la amb un somriure envoltat de la meva gent.
Tokyo arriba a les sis de la tarda, però com diu la cançó, Tokyo m'és igual.
Dia 60: Biei - Sapporo
Vaig recollint, plegant veles. És hora de fer balanç. Japó s'acaba i les hores que em queden al país les invertiré en viatjar direcció sud, anant fent cap a Tokyo, des d'on abandonaré aquesta terra que tan bé m'ha acollit. El viatge fins a la capital és llarg i el faré en dues etapes: avui aniré fins a Sapporo, on faré nit, i demà arribaré a Tokyo.
El tren de Biei surt a quarts de nou. A les onze i uns minuts ja estic a Sapporo, capital de Hokkaido, ciutat olímpica, neta, ordenada i tranquila, com un poble nòrdic d'un milió d'habitants. Sapporo no té massa coses a veure a part de viure la seva apacible vida: hi ha un simulacre de Torre Eiffel, una torre del Rellotge, una bonica Casa de la Vila i un animadíssim barri amb molta marxa, molts llums de colors i anuncis en moviment. Resulta curiós llegir com l'esmentada Torre del Rellotge està catalogada com una de les Tres Grans Decepcions turístiques del país: es veu que han fet una espècie de rànquing d'aquelles atraccions turístiques que més decepcionen quan les veus en directe per diferir de l'aspecte que tenen en el catàleg turístic. Ben curiós. Per cert, no m'extranya que aquesta Torre hi sigui perquè, a part de no ser res de l'altre dijous, en els catàlegs han esborrat amb Photoshop els edificis del voltant, perquè es vegi més gran i esplèndida... i és clar, al natural, decepciona força.
Dino a Sapporo uns ramen autèntics, una delícia. La tarda es presenta sense massa novetats, així que agafo el tren i marxo cap a la petita població d'Otaru, a mitja hora de distància, ubicada a la costa oest de Hokkaido. Otaru és una destinació turística clàssica dels nipons. La ciutat conserva edificis històrics del segle XIX, una renaixent indústria de fabricació de vidre i un nom destacat entre el reduït grup de localitats que es dediquen a l'elaboració artesana de caixes de música. e fet, pels carrers de la vila sona constantment la cantarella trista i melancòlica d'una caixa de música, cobrint la ciutat d'una somnolència tranquila i plena de pau. Passejo per entre els seus canals i els seus carrers durant dues hores i torno a Sapporo abans de les set.
Després de sopar dono un parell de voltes pel barri on es concentra l'ambient de marxa, i en el passadís central d'unes galeries comercials presencio espectacles improvisats de joves amb ganes d'expressar les seves facetes artístiques: en una cantonada, tres o quatre noies vestides amb roba alternativa i pentinats de colors practiquen davant d'un aparador que els fa de mirall passos de ball solitari fent estranyes piruetes amb els peus; en un altre racó dos nois, guitarra en mà, canten cançons melòdiques, ensucrades i empalagoses davant d'un grupet de noies que se'ls mengen amb els ulls mentre fan petits xiscles histèrics; i al bell mig del passeig, cinc noies molt jovenetes, uniformades amb conjunts de faldillerta curta i mitjons llargs, animen la gent amb coreografies sensuals i pirotècniques de cançons populars japoneses. Sapporo és una caixa de sorpreses, que diria en Forrest Gump.
Arribo a l'hotel i toca dormir però abans li he de fer unes quantes fotos. I és que avui estic en un hotel especial. Gaire bé espacial. Per fi dormiré en un Capsule Hotel, un tipus d'establiment únic al Japó que faria furor en altres latituds. De fet entre els turístes occidentals una de les preguntes que ens fem quan ens veiem és ¿ja has dormit en un Capsule?. I és que és tot una experiència.
Els Hotels Capsula van ser ideats inicialment per acollir aquells executius que perdien el darrer tren nocturn per tornar a casa o per aquells que era millor que el perdessin i dormissin la mona fora de casa, per arribar en condicions decents a casa el dia següent. Per aprofitar l'espai i acollir el màxim nombre de persones, els clients no dormen en habitacions, sinó en càpsules, petits cubículs d'un metre noranta de llarg i un metre i mig d'ample, equipats amb ràdio, televisió, canals porno (de pagament), despertador, llum, una manta i un coixí. Són comodíssims ninxos col·locats en diverses files, ruscs d'abelles treballadores, coets espacials per dormir vora els estels, taüts de son i borratxera. L'hotel disposa, a més, d'unes instal·lacions espeterrants. i és que això és el Japó!: banys comuns amb sauna i onsen, lavabos amb totes les comoditats, tovalloles, raspalls de dents, pinta, assecador de cabells, sabatilles, moqueta, zona d'esbarjo amb seients que fan massatges, jocs d'ordinador, guixetes per deixar la roba i recepció 24 hores. La gràcia és que no necessitis absolutament res per anar-hi a passar la nit: t'hi presentes amb una mà davant i una darrera i 22 euros a la butxaca i allà ho tens tot. Una idea genial.
Fetes les fotos, m'instal·lo en el meu transbordador espacial. Deu, nou, vuit, tanco la llum; set, sis, cinc, comença a venir la son; quatre, tres, dos, començo a roncar suaument; un, zero. Ignició!
El tren de Biei surt a quarts de nou. A les onze i uns minuts ja estic a Sapporo, capital de Hokkaido, ciutat olímpica, neta, ordenada i tranquila, com un poble nòrdic d'un milió d'habitants. Sapporo no té massa coses a veure a part de viure la seva apacible vida: hi ha un simulacre de Torre Eiffel, una torre del Rellotge, una bonica Casa de la Vila i un animadíssim barri amb molta marxa, molts llums de colors i anuncis en moviment. Resulta curiós llegir com l'esmentada Torre del Rellotge està catalogada com una de les Tres Grans Decepcions turístiques del país: es veu que han fet una espècie de rànquing d'aquelles atraccions turístiques que més decepcionen quan les veus en directe per diferir de l'aspecte que tenen en el catàleg turístic. Ben curiós. Per cert, no m'extranya que aquesta Torre hi sigui perquè, a part de no ser res de l'altre dijous, en els catàlegs han esborrat amb Photoshop els edificis del voltant, perquè es vegi més gran i esplèndida... i és clar, al natural, decepciona força.
Dino a Sapporo uns ramen autèntics, una delícia. La tarda es presenta sense massa novetats, així que agafo el tren i marxo cap a la petita població d'Otaru, a mitja hora de distància, ubicada a la costa oest de Hokkaido. Otaru és una destinació turística clàssica dels nipons. La ciutat conserva edificis històrics del segle XIX, una renaixent indústria de fabricació de vidre i un nom destacat entre el reduït grup de localitats que es dediquen a l'elaboració artesana de caixes de música. e fet, pels carrers de la vila sona constantment la cantarella trista i melancòlica d'una caixa de música, cobrint la ciutat d'una somnolència tranquila i plena de pau. Passejo per entre els seus canals i els seus carrers durant dues hores i torno a Sapporo abans de les set.
Després de sopar dono un parell de voltes pel barri on es concentra l'ambient de marxa, i en el passadís central d'unes galeries comercials presencio espectacles improvisats de joves amb ganes d'expressar les seves facetes artístiques: en una cantonada, tres o quatre noies vestides amb roba alternativa i pentinats de colors practiquen davant d'un aparador que els fa de mirall passos de ball solitari fent estranyes piruetes amb els peus; en un altre racó dos nois, guitarra en mà, canten cançons melòdiques, ensucrades i empalagoses davant d'un grupet de noies que se'ls mengen amb els ulls mentre fan petits xiscles histèrics; i al bell mig del passeig, cinc noies molt jovenetes, uniformades amb conjunts de faldillerta curta i mitjons llargs, animen la gent amb coreografies sensuals i pirotècniques de cançons populars japoneses. Sapporo és una caixa de sorpreses, que diria en Forrest Gump.
Arribo a l'hotel i toca dormir però abans li he de fer unes quantes fotos. I és que avui estic en un hotel especial. Gaire bé espacial. Per fi dormiré en un Capsule Hotel, un tipus d'establiment únic al Japó que faria furor en altres latituds. De fet entre els turístes occidentals una de les preguntes que ens fem quan ens veiem és ¿ja has dormit en un Capsule?. I és que és tot una experiència.
Els Hotels Capsula van ser ideats inicialment per acollir aquells executius que perdien el darrer tren nocturn per tornar a casa o per aquells que era millor que el perdessin i dormissin la mona fora de casa, per arribar en condicions decents a casa el dia següent. Per aprofitar l'espai i acollir el màxim nombre de persones, els clients no dormen en habitacions, sinó en càpsules, petits cubículs d'un metre noranta de llarg i un metre i mig d'ample, equipats amb ràdio, televisió, canals porno (de pagament), despertador, llum, una manta i un coixí. Són comodíssims ninxos col·locats en diverses files, ruscs d'abelles treballadores, coets espacials per dormir vora els estels, taüts de son i borratxera. L'hotel disposa, a més, d'unes instal·lacions espeterrants. i és que això és el Japó!: banys comuns amb sauna i onsen, lavabos amb totes les comoditats, tovalloles, raspalls de dents, pinta, assecador de cabells, sabatilles, moqueta, zona d'esbarjo amb seients que fan massatges, jocs d'ordinador, guixetes per deixar la roba i recepció 24 hores. La gràcia és que no necessitis absolutament res per anar-hi a passar la nit: t'hi presentes amb una mà davant i una darrera i 22 euros a la butxaca i allà ho tens tot. Una idea genial.
Fetes les fotos, m'instal·lo en el meu transbordador espacial. Deu, nou, vuit, tanco la llum; set, sis, cinc, comença a venir la son; quatre, tres, dos, començo a roncar suaument; un, zero. Ignició!
diumenge
Dia 59: Biei - Asahidake - Biei
El Parc Nacional de Daisetzu-san, al bell mig de l'illa nord de Hokkaido i a només 120 Km. de Biei, on estic allotjat, és una passada de Parc: volcans, muntanyes altes, flors de mil colors, camins espectaculars. Bé, això és el que llegeixo en els prospectes publicitaris del Parc un cop hi arribo i observo com tot està cobert d'una espessa boira. Boira, pluja i molt de fred (només set graus) fan que la visita amb telèferic a la base 1.600 metres del Isahidake, el pic més alt, sigui una visita fantasma. No he vist res. I m'he mullat força.
M'he llevat molt d'hora per agafar primer un tren, després un autobús i més tard un telefèric. A les onze estava a mil sis-cents metres sota la pluja amb una visibilitat no més enllà de 3 metres i amb ratxes de vent bufant a 73 Km/hora. La previsió del dia era "més pluges" i a continuació "més boira" i per acabar "més vent".
Amb més moral que l'Alcoiano he llogat per 200 iens unes botes d'aigua i he sortit a l'exterior de l'estació del telefèric amb els ànims pels núvols (sic). M'he dit a mi mateix allò que tants divendres al vespre havia sentit que deien a la tele: "Hemos venido a jugar, no?" i m'he llençat a descobrir com és la sensació d'estar en un lloc espectacular, meravellós i sensacional...i no gaudir ni enterar-se del que està passant. Vaja, com l'Iker Casillas el dia del 2-6.
He caminat mitja hora sota una pluja fina i una boira gruixuda. Després d'aquests trenta minuts el balanç numèric no era molt positiu. Us en faig un resum: óssos, cap; flors silvestres de color blavós amb forma de catedral de Notre Dame (segons catàleg), cap; altres excursionistes fent el préssec com jo, un (europeu, també); fumeroles volcàniques, cap (em sembla); rètols indicant les meravelloses vistes a mà dreta, cinc (grrr); refredats, un (de gros); pensaments pecaminosos del tipus "què se m'ha perdut a mi en aquest coi de muntanya", tres per segon; rierols bucòlics, un (sota els meus peus tota l'estona).
En conseqüència, he decidit donar mitja volta i tornar al lloc base. Quan he arribat a aixopluc, els meus pantalons d'estiu eren un autèntic llac, així que, davant la perspectiva de convertir el simple refredat en pulmonia hospitalària, he optat per solucions dràstiques: m'he tancat sota clau al lavabo i he tret el McGivern que porto a dins, reconvertint l'aixugador de mans en una secadora postmoderna i ultra ràpida de roba. Un èxit.
A les dues de la tarda ja era a l'autobús tornant cap a Biei. Allà he donat una volta pel poble, he comprat menjar en un Seven Eleven i he decidit acabar de passar la tarda de pluja en el meu hotelet, ordenant la meva vida dos mesos després d'haver sortit de casa. Entre les tasques a fer estava poder parlar i veure els meus nebots a través d'una conferència via Skype. Ho he aconseguit: allà estaven tots tres, els més guapos de l'univers preguntant quan tornaràs, tiet. Demà mateix, he estat a punt de respondre. Però en aquell instant, un llamp japonès seguit d'un tro molt enfadat han posat fi a la conversa i al meu instant de debilitat. Demà m'espera Sapporo.
M'he llevat molt d'hora per agafar primer un tren, després un autobús i més tard un telefèric. A les onze estava a mil sis-cents metres sota la pluja amb una visibilitat no més enllà de 3 metres i amb ratxes de vent bufant a 73 Km/hora. La previsió del dia era "més pluges" i a continuació "més boira" i per acabar "més vent".
Amb més moral que l'Alcoiano he llogat per 200 iens unes botes d'aigua i he sortit a l'exterior de l'estació del telefèric amb els ànims pels núvols (sic). M'he dit a mi mateix allò que tants divendres al vespre havia sentit que deien a la tele: "Hemos venido a jugar, no?" i m'he llençat a descobrir com és la sensació d'estar en un lloc espectacular, meravellós i sensacional...i no gaudir ni enterar-se del que està passant. Vaja, com l'Iker Casillas el dia del 2-6.
He caminat mitja hora sota una pluja fina i una boira gruixuda. Després d'aquests trenta minuts el balanç numèric no era molt positiu. Us en faig un resum: óssos, cap; flors silvestres de color blavós amb forma de catedral de Notre Dame (segons catàleg), cap; altres excursionistes fent el préssec com jo, un (europeu, també); fumeroles volcàniques, cap (em sembla); rètols indicant les meravelloses vistes a mà dreta, cinc (grrr); refredats, un (de gros); pensaments pecaminosos del tipus "què se m'ha perdut a mi en aquest coi de muntanya", tres per segon; rierols bucòlics, un (sota els meus peus tota l'estona).
En conseqüència, he decidit donar mitja volta i tornar al lloc base. Quan he arribat a aixopluc, els meus pantalons d'estiu eren un autèntic llac, així que, davant la perspectiva de convertir el simple refredat en pulmonia hospitalària, he optat per solucions dràstiques: m'he tancat sota clau al lavabo i he tret el McGivern que porto a dins, reconvertint l'aixugador de mans en una secadora postmoderna i ultra ràpida de roba. Un èxit.
A les dues de la tarda ja era a l'autobús tornant cap a Biei. Allà he donat una volta pel poble, he comprat menjar en un Seven Eleven i he decidit acabar de passar la tarda de pluja en el meu hotelet, ordenant la meva vida dos mesos després d'haver sortit de casa. Entre les tasques a fer estava poder parlar i veure els meus nebots a través d'una conferència via Skype. Ho he aconseguit: allà estaven tots tres, els més guapos de l'univers preguntant quan tornaràs, tiet. Demà mateix, he estat a punt de respondre. Però en aquell instant, un llamp japonès seguit d'un tro molt enfadat han posat fi a la conversa i al meu instant de debilitat. Demà m'espera Sapporo.
dissabte
Dia 58: Wakkanai - Biei
A les sis del matí ha tocat el despertador. He anat directe a la shower morning i gaire bé sense treure'm ni la son ni l'aigua de les orelles, de pet cap al tren. No he contat quantes hores ni quants quilòmetres he fet en tren des de que vaig sortir de casa, ara fa gaire bé dos mesos, però són moltes, moltíssimes.
Avui he fet tres hores i mitja més fins a Asahikawa, al centre de Hokkaido, i mitja horeta addicional fins a Biei, un poble de muntanya als peus del Parc Nacional de Daisetsuzan, un dels més bonics del país. Per cert, us heu enterat, no? Suposo que els telenotícies han obert amb la notícia: el tren ha arribat amb retard de 40 minuts....Alguna cosa molt greu haurà passat quan s'han vist obligats a tallar el tràfic ferroviari.
Biei m'ha rebut amb núvols amenaçadors de tormenta que s'han mantingut així tota la tarda, sense descarregar. Com sempre, els amics del Centre de Dades, que és com anomeno jo al Punt d'Informació Turística, m'han ajudat a trobar un lloc on dormir. Un cop instal·lat, he llogat una bicicleta per recórrer els voltants del poble. He fet uns quinze quilòmetres i he vist uns sorprenents paisatges propis de la Toscana italiana o de la Provença francesa: camps de flors silvestres, d'hortalisses i de girasols pintats amb aquella llum estranya i pujada de to típica de quan amenaça tormenta. A més dels camps farcits de coloraines, he vist també uns quants arbres "famosos". Aquí sí que he confessar que m'he topat amb una de les parts més frikis del Japó: autocars plens de japonesos feien la mateixa ruta que jo i paraven a fer fotos a arbres que s'han fet un nom en el panorama publicitari nipó: un va sortir en un anunci de tabac, l'altre en un d'assegurances, l'altre...No he entès res. Ja s'ho faran. Eren arbres. Amb fulles. I branques. No sé. Al final però, t'acaben contagiant la febre fotogràfica i he acabat fent fotos i demanant autògrafs als esmentats arbres.
Acabada la bici, he agafat el tren de nou i m'he acostat a Asahikawa per passejar per la ciutat, buscar un internet-cafè i sopar uns fideus-ramen excel·lents. Demà m'espera un esgotador dia de muntanya al pic més alt de Hokkaido.
Avui he fet tres hores i mitja més fins a Asahikawa, al centre de Hokkaido, i mitja horeta addicional fins a Biei, un poble de muntanya als peus del Parc Nacional de Daisetsuzan, un dels més bonics del país. Per cert, us heu enterat, no? Suposo que els telenotícies han obert amb la notícia: el tren ha arribat amb retard de 40 minuts....Alguna cosa molt greu haurà passat quan s'han vist obligats a tallar el tràfic ferroviari.
Biei m'ha rebut amb núvols amenaçadors de tormenta que s'han mantingut així tota la tarda, sense descarregar. Com sempre, els amics del Centre de Dades, que és com anomeno jo al Punt d'Informació Turística, m'han ajudat a trobar un lloc on dormir. Un cop instal·lat, he llogat una bicicleta per recórrer els voltants del poble. He fet uns quinze quilòmetres i he vist uns sorprenents paisatges propis de la Toscana italiana o de la Provença francesa: camps de flors silvestres, d'hortalisses i de girasols pintats amb aquella llum estranya i pujada de to típica de quan amenaça tormenta. A més dels camps farcits de coloraines, he vist també uns quants arbres "famosos". Aquí sí que he confessar que m'he topat amb una de les parts més frikis del Japó: autocars plens de japonesos feien la mateixa ruta que jo i paraven a fer fotos a arbres que s'han fet un nom en el panorama publicitari nipó: un va sortir en un anunci de tabac, l'altre en un d'assegurances, l'altre...No he entès res. Ja s'ho faran. Eren arbres. Amb fulles. I branques. No sé. Al final però, t'acaben contagiant la febre fotogràfica i he acabat fent fotos i demanant autògrafs als esmentats arbres.
Acabada la bici, he agafat el tren de nou i m'he acostat a Asahikawa per passejar per la ciutat, buscar un internet-cafè i sopar uns fideus-ramen excel·lents. Demà m'espera un esgotador dia de muntanya al pic més alt de Hokkaido.
Dia 57: Wakkanai - Rebun To - Wakkanai
Res de bo esperava d'aquest divendres d'agost. A Wakkanai ha estat plovent tota la nit: des del meu tatami nocturn sentia com les gotes de pluja repicaven el vidre de la finestra, com demanant insistentment d'entrar-hi. Entre malson i malson pensava què coi se m'havia perdut tant al nord del Japó, enyorant inconscientment els llums de neo de Tokyo, els temples il·luminats de Kyoto, els banys de sorra volcànica d'Ibusuki. Quantes més voltes li donava, més fort queia l'aigua del cel.
M'he quedat dormit profundament, pensant-hi. A quarts de nou però, un soroll de l'exterior m'ha despertat i m'he desvetllat. He recordat que tocava dutxar-se: ahir al vespre la propietària del ryokan on estic aixoplugat em va interrogar sobre els meus hàbits de neteja personal: ¿shower-morning? em deia al veure que no em dutxava al vespre. Sí, sí, li vaig dir, em dutxaré al matí, no pateixi, dona.
Sortit de la dutxa i sense esmorzar encara, tocava decidir què feia: un nou dia estava davant meu i esperava instruccions. He sortit al carrer i oh! sorpresa, feia un solet la mar de maco. L'escalforeta oblíqua del sol m'ha activitat: he anat a trobar el Hostel que la guia anunciava (sense sort), he passat a recollir informació a l'oficina de Turisme (sense sort) i he mirat de trobar una bugaderia (sense sort). M'he donat compte que avui no era un dia per jugar-se el sou en un casino i he pres decisions pràctiques: a la propietària obsessionada amb els meus hàbits de neteja li he dit que em quedava una nit més (¿shower morning? m'ha tornat a preguntar) i un cop solucionat aquest tema, he anat cap a l'estació de ferrys: me'n vaig d'excursió a l'illa de Rebun-to.
De fet, un dels motius d'haver arribat fins a Wakkanai és la presència de dues illes molt verges davant de les seves costes, un oasis de natura salvatge amb caminets, flors, muntanyes i ocellets. He triat la més petita de les dues illes, Rebun-to, i m'he plantat allà després de dues hores de baixell: cent vint minuts esplèndids fruint del mar del Japó i divisant les costes russes al fons.
Només disposava de quatre hores a l'illa: el darrer baixell de tornada a Wakkanai surt abans que es faci fosc. Les he aprofitat fent una excursió de més de tres hores pel sud de Rebun-to a través d'un camí preciós que puja fins a un pic de l'illa on s'observen muntanyes d'origen volcànic i milers de flors per arribar finalment a un far solitari encaramat a una muntanya sobre el mar. Un vent de mil dimonis bufava verticalment alimentant una vegetació molt generosa. Una excursió de muntanya realment preciosa.
La tornada ha estat la postal d'un sol anant a dormir dins del mar: un sol ataronjat i cansat queia lentament per darrere les muntanyes de l'illa que deixàvem enrere. Feia fred a coberta però ha valgut la pena estar present fins al darrer sospir per veure com les aigües es pintaven de groc, per canviar al blau plom en tan sols un instant. Quan el darrer raig de sol ha desaparegut, el dia s'ha acabat.
M'he quedat dormit profundament, pensant-hi. A quarts de nou però, un soroll de l'exterior m'ha despertat i m'he desvetllat. He recordat que tocava dutxar-se: ahir al vespre la propietària del ryokan on estic aixoplugat em va interrogar sobre els meus hàbits de neteja personal: ¿shower-morning? em deia al veure que no em dutxava al vespre. Sí, sí, li vaig dir, em dutxaré al matí, no pateixi, dona.
Sortit de la dutxa i sense esmorzar encara, tocava decidir què feia: un nou dia estava davant meu i esperava instruccions. He sortit al carrer i oh! sorpresa, feia un solet la mar de maco. L'escalforeta oblíqua del sol m'ha activitat: he anat a trobar el Hostel que la guia anunciava (sense sort), he passat a recollir informació a l'oficina de Turisme (sense sort) i he mirat de trobar una bugaderia (sense sort). M'he donat compte que avui no era un dia per jugar-se el sou en un casino i he pres decisions pràctiques: a la propietària obsessionada amb els meus hàbits de neteja li he dit que em quedava una nit més (¿shower morning? m'ha tornat a preguntar) i un cop solucionat aquest tema, he anat cap a l'estació de ferrys: me'n vaig d'excursió a l'illa de Rebun-to.
De fet, un dels motius d'haver arribat fins a Wakkanai és la presència de dues illes molt verges davant de les seves costes, un oasis de natura salvatge amb caminets, flors, muntanyes i ocellets. He triat la més petita de les dues illes, Rebun-to, i m'he plantat allà després de dues hores de baixell: cent vint minuts esplèndids fruint del mar del Japó i divisant les costes russes al fons.
Només disposava de quatre hores a l'illa: el darrer baixell de tornada a Wakkanai surt abans que es faci fosc. Les he aprofitat fent una excursió de més de tres hores pel sud de Rebun-to a través d'un camí preciós que puja fins a un pic de l'illa on s'observen muntanyes d'origen volcànic i milers de flors per arribar finalment a un far solitari encaramat a una muntanya sobre el mar. Un vent de mil dimonis bufava verticalment alimentant una vegetació molt generosa. Una excursió de muntanya realment preciosa.
La tornada ha estat la postal d'un sol anant a dormir dins del mar: un sol ataronjat i cansat queia lentament per darrere les muntanyes de l'illa que deixàvem enrere. Feia fred a coberta però ha valgut la pena estar present fins al darrer sospir per veure com les aigües es pintaven de groc, per canviar al blau plom en tan sols un instant. Quan el darrer raig de sol ha desaparegut, el dia s'ha acabat.
Dia 56: Hokodate - Wakkanai
En una taverna humida del port de Wakkanai, en Sergei escura sorollosament el seu got de sake. Com anyoro el vodca, pensa mentre s'aixuga amb la màniga de la samarreta les restes de licor japonès. Crida amb senyes a la cambrera, una servicial japonesa de cinquanta i molts anys i li demana que li ompli de nou la copa.
- Arigato - li diu amb un fort accent siberià.
Mira el rellotge i suspira amb veu alta, maleint la impuntualitat d'en Sato. Fa un glop llarg i torna a deixar el got sobre el taulell. El rellotge toca les vuit del vespre i ni rastre d'el japonès.
La taverna està just al davant de la moderna terminal dels ferrys que van i vénen de Wakkanai a Sajalin, unint el Japó i Rússia amb només 5 hores. És un edifici impecablement dissenyat per un jove arquitecte de pare rus i mare japonesa. La seva forma de vela tallant el vent s'addiu molt amb la seva funcionalitat i s'integra perfectament en el paisatge marítim de la ciutat. Les seves parets de vidre regalimen, ara, gruixudes gotes de pluja. Plou. Plou moltíssim i un vent rus despentina l'ordenat litoral del nord del Japó, pintant de sol·litud la ja de per sí trista ciutat fronterera de Wakkanai.
En Sato avança lentament per entre les cases baixes que donen al mar. El seu paraigües és una víctima perfecte a mans de la criminal tempesta que inunda els carrers de la ciutat. Va completament moll: els pantalons estan esquitxats de bassals de pluja i les sabates són piscines d'aigua dolça. Duu a la mà dreta el maletí amb tota la informació que en Sergei li ha demanat. Va tard, ho sap, i també sap que haurà d'aguantar la mala cara del mariner rus. Suspira fort i s'espolsa la roba tractant de desempellagar-se de la mullena, inútilment.
Un ferry provinent de l'illa florida de Ruben-to, que es troba a 80 milles de la costa, arriba a port. Una desena de turistes japonesos s'acumulen ordenadament per sortir del baixell: el dia ha estat passat per aigua i les caminates idíliques per l'illa s'han limitat a curts passejos sota paraigües familiars i poca cosa més. No obstant això, no es queixen: han passat un dia familliar complint amb les seves obligacions de cap de setmana i per fi demà poden tornar a l'alliberadora monotonia del dia a dia. El primer en baixar del baixell és en Minato-san, seguit de la seva família: desplega un gran paraigües i aixopluga tota la prole de camí cap a l'aparcament.
En Sergei fa cruixir els dits amb un escandalós so estereofònic que ressona per tot el local. S'està posant nerviós. Ja ha consumit una de les dues hores de permís que el comandant els ha donat. Prou difícil ha estat desempellagar-se de la resta de companys, que insistien en anar plegats de putes, com per ara no poder tancar el tracte amb en Sato. On collons s'ha fotut, crida silenciosament amb la mirada perduda. Arruga les celles i la seva cara adquireix una expressió ombrívola i les venes del coll es marquen amb relleus abruptes. El tatuatge del bíceps dret es despinta amb tons violacis mentre una gota de suor li rellisca esquena avall.
En Sato espera impacientment al pas de peatons que hi ha davant de l'estació de ferris a que el semàfor canviï. No passen cotxes pràcticament, però no pot passar en vermell. De sobte, una ràfaga de vent violenta li roba el paraigües. Merda, pensa. El semàfor continua vermell. Fa intenció de passar però el disc roig el paralitza. Els cabells són ja una esponja que no dóna més de sí. La camisa molla transparenta uns mugrons petits, gairebé ridículs.
En Minato, la seva dona i els nens estan ja aixoplugats dins del cotxe. La petita està molt excitada per l'excursió i no para d'emprenyar son germà. Hi ha crits al seient del darrera. La Kokaido, la mare, tracta de tranqulitzar la quitxalla. En Minato arranca el cotxe i connecta els neteja-parabrises i tracta de desentel·lar el vidre amb un drap vell, mentre surt de l'aparcament. La nena xiscla perquè el seu germà l'ha pessigada. Jo no he fet res, es queixa el xaval. Estigueu-vos quiets, reclama la Kokaido. Amb la mà dreta en Minato neteja el vidre, amb l'esquerra baixa la finestra per pagar la tarifa de parking, mentre tracta de posar-se el cinturó.
La cambrera li serveix el tercer got de sake. Els ulls foscos d'en Sergei estan ara tacats de fúria. Escura el got d'una sola tacada i deixa 2000 iens sobre el taulell. S'aixeca i el tamboret cau sorollosament al terra. La cambrera surt de darrera la barra i demana disculpes. En Sergei, de camí cap a la porta, se la mira sorprès.
El tren provinent de Hakodate em duu a Wakkanai, a 60 km. de Rússia, en una llarga i tortuosa jornada de vuit hores de tren, passant per Sapporo. El viatge es fa llarg sota un panorama verd de boscos d'avets i d'arbres de fulla perenne, propis de latituds siberianes. Vaig cap al punt més el nord del Japó: més lluny, sempre més lluny. Wakkanai em rep amb una tormenta violenta. Els carrers estan pràcticament deserts. Des de l'estació de trens m'acosto a poc poc cap a l'estació de ferrys per mirar els horaris dels baixells que van a les illes.
En Sergei surt al carrer i la tromba d'aigua el rep amb un bateig de considerables dimensions, però ell no s'immuta. Gotes atrevides busquen i troben els forats de les orelles i de les narius i la barba mal afeitada i les celles rosses. La samarreta de ratlles marineres absorveix la pluja a cabassos. En Sergei camina cent metres cap a l'est i s'atura davant del pas de peatons. A l'altra banda, xop de dalt a baix, veu en Sato.
En Sato està empapat de suor sota la pluja. Tremola, però no és pel fred: sap com les gasta en Sergei. El maletí amb tota la informació està començant a despintar-se sota l'aiguat. l el semàfor segueix vermell. Quan veu aparèixer la figura gegantina d'en Sergei, a l'altra banda del lpas de peatons, la tremolor augmenta i certa sensació de pànic s'apodera d'ell.
En Minato gira el volant del seu Nissan cap a la dreta mentre intenta fer callar els nens. Ara és el gran, que plora. Sona un mòbil, és el de la Kokaido. Moshi-moshi?. Els nens no paren de fe rebombori. La Kokaido no sent res. En Minato, sense deixar de conduir, es gira per posar ordre d'una vegada.
El semàfor es posa àmbar.
Arribo a tocar de l'estació de ferrys amb els baixos dels pantalons molls. És fosc i l'ambient de la ciutat és molt desangelat. Wakkanai és una ciutat portuària a mig camí de dues cultures, amb rètols bilingües en rus i japonès: un indret que no és ni carn ni peix, una zona morta, una espècie de purgatori, de terra de ningú. Arribo al pas zebra quan el semàfor està a punt de canviar. Al costat meu, un japonès absoltament xop tremola com una fulla d'arbre. Per l'esquerra s'apropa un cotxe a més velocitat de la normal. A l'altra banda del carrer, un mariner eslau, probablement rus, crida i fa gestos com d'enfadat. No tinc clar si s'adreça a mi o al japonès. Carai, què voldrà aquest paio, penso.
El mariner comença a creuar el carrer trepitjant fort. El vehicle que corria massa, ple fins un ou amb una família de japonesos, fa una virolla estranya, relliscant sota la pluja. El japonès xop del meu costat emet un xiscle de ratolí espantat. El mariner rus està petrificat al mig del carrer veient com les llums d'aquell cotxe se li tiren a sobre. Jo m'ho miro amb sorpresa: tot passa en qüestió de segons.
En Sato deixa anar el maletí, que cau amb estrèpit sobre un bassal enorme. L'onada expansiva d'aigua esquitxada em toca de ple, acabant de mullar-me la part dels pantalons que encara estava seca. En Minato nota que el cotxe se li en va. El vidre s'ha entel·lat i no veu res. La Kokaido crida pel telèfon dient no pot ser, no pot ser! En Minato intenta frenar el cotxe però les rodes rellisquen. En Sergei està palplantat al mig del pas de peatons i queda paralitzat quan veu que en Sato deixa anar el maletí i que aquest explota en un mar d'aigua, obrint-se de mala manera i escampant el seu contingut pel carrer mullat. Intenta reaccionar però va molt lent: l'alcohol alenteix els seus moviments. Uns fars de cotxe se li tiren a sobre.
El japonès del meu costat apreta a còrrer cap al sud, allunyant-se. El cotxe accelerat aconsegueix frenar a dos pulzades del mariner paralitzat. El conductor japonès surt del vehicle, pregunta al mariner si es troba bé, demana disculpes i torna a ficar-se a dins, completament mullat. La dona que l'acompanya plora mentre sostè el telèfon a la mà.
El mariner rus em mira de lluny i em diu quatre paraules que no entenc. Enlloc d'acabar de creuar el carrer, dóna mitja volta i entra en una taverna. La pluja ha accelerat la seva descomposició i ara fa néixer rius on abans hi havia carrers. Per davant meu veig passar, flotant, els papers que el japonès duia a la maleta, mullats, pràcticament desfets i amb la tinta correguda.
Benvinguts a Wakkanai.
- Arigato - li diu amb un fort accent siberià.
Mira el rellotge i suspira amb veu alta, maleint la impuntualitat d'en Sato. Fa un glop llarg i torna a deixar el got sobre el taulell. El rellotge toca les vuit del vespre i ni rastre d'el japonès.
La taverna està just al davant de la moderna terminal dels ferrys que van i vénen de Wakkanai a Sajalin, unint el Japó i Rússia amb només 5 hores. És un edifici impecablement dissenyat per un jove arquitecte de pare rus i mare japonesa. La seva forma de vela tallant el vent s'addiu molt amb la seva funcionalitat i s'integra perfectament en el paisatge marítim de la ciutat. Les seves parets de vidre regalimen, ara, gruixudes gotes de pluja. Plou. Plou moltíssim i un vent rus despentina l'ordenat litoral del nord del Japó, pintant de sol·litud la ja de per sí trista ciutat fronterera de Wakkanai.
En Sato avança lentament per entre les cases baixes que donen al mar. El seu paraigües és una víctima perfecte a mans de la criminal tempesta que inunda els carrers de la ciutat. Va completament moll: els pantalons estan esquitxats de bassals de pluja i les sabates són piscines d'aigua dolça. Duu a la mà dreta el maletí amb tota la informació que en Sergei li ha demanat. Va tard, ho sap, i també sap que haurà d'aguantar la mala cara del mariner rus. Suspira fort i s'espolsa la roba tractant de desempellagar-se de la mullena, inútilment.
Un ferry provinent de l'illa florida de Ruben-to, que es troba a 80 milles de la costa, arriba a port. Una desena de turistes japonesos s'acumulen ordenadament per sortir del baixell: el dia ha estat passat per aigua i les caminates idíliques per l'illa s'han limitat a curts passejos sota paraigües familiars i poca cosa més. No obstant això, no es queixen: han passat un dia familliar complint amb les seves obligacions de cap de setmana i per fi demà poden tornar a l'alliberadora monotonia del dia a dia. El primer en baixar del baixell és en Minato-san, seguit de la seva família: desplega un gran paraigües i aixopluga tota la prole de camí cap a l'aparcament.
En Sergei fa cruixir els dits amb un escandalós so estereofònic que ressona per tot el local. S'està posant nerviós. Ja ha consumit una de les dues hores de permís que el comandant els ha donat. Prou difícil ha estat desempellagar-se de la resta de companys, que insistien en anar plegats de putes, com per ara no poder tancar el tracte amb en Sato. On collons s'ha fotut, crida silenciosament amb la mirada perduda. Arruga les celles i la seva cara adquireix una expressió ombrívola i les venes del coll es marquen amb relleus abruptes. El tatuatge del bíceps dret es despinta amb tons violacis mentre una gota de suor li rellisca esquena avall.
En Sato espera impacientment al pas de peatons que hi ha davant de l'estació de ferris a que el semàfor canviï. No passen cotxes pràcticament, però no pot passar en vermell. De sobte, una ràfaga de vent violenta li roba el paraigües. Merda, pensa. El semàfor continua vermell. Fa intenció de passar però el disc roig el paralitza. Els cabells són ja una esponja que no dóna més de sí. La camisa molla transparenta uns mugrons petits, gairebé ridículs.
En Minato, la seva dona i els nens estan ja aixoplugats dins del cotxe. La petita està molt excitada per l'excursió i no para d'emprenyar son germà. Hi ha crits al seient del darrera. La Kokaido, la mare, tracta de tranqulitzar la quitxalla. En Minato arranca el cotxe i connecta els neteja-parabrises i tracta de desentel·lar el vidre amb un drap vell, mentre surt de l'aparcament. La nena xiscla perquè el seu germà l'ha pessigada. Jo no he fet res, es queixa el xaval. Estigueu-vos quiets, reclama la Kokaido. Amb la mà dreta en Minato neteja el vidre, amb l'esquerra baixa la finestra per pagar la tarifa de parking, mentre tracta de posar-se el cinturó.
La cambrera li serveix el tercer got de sake. Els ulls foscos d'en Sergei estan ara tacats de fúria. Escura el got d'una sola tacada i deixa 2000 iens sobre el taulell. S'aixeca i el tamboret cau sorollosament al terra. La cambrera surt de darrera la barra i demana disculpes. En Sergei, de camí cap a la porta, se la mira sorprès.
El tren provinent de Hakodate em duu a Wakkanai, a 60 km. de Rússia, en una llarga i tortuosa jornada de vuit hores de tren, passant per Sapporo. El viatge es fa llarg sota un panorama verd de boscos d'avets i d'arbres de fulla perenne, propis de latituds siberianes. Vaig cap al punt més el nord del Japó: més lluny, sempre més lluny. Wakkanai em rep amb una tormenta violenta. Els carrers estan pràcticament deserts. Des de l'estació de trens m'acosto a poc poc cap a l'estació de ferrys per mirar els horaris dels baixells que van a les illes.
En Sergei surt al carrer i la tromba d'aigua el rep amb un bateig de considerables dimensions, però ell no s'immuta. Gotes atrevides busquen i troben els forats de les orelles i de les narius i la barba mal afeitada i les celles rosses. La samarreta de ratlles marineres absorveix la pluja a cabassos. En Sergei camina cent metres cap a l'est i s'atura davant del pas de peatons. A l'altra banda, xop de dalt a baix, veu en Sato.
En Sato està empapat de suor sota la pluja. Tremola, però no és pel fred: sap com les gasta en Sergei. El maletí amb tota la informació està començant a despintar-se sota l'aiguat. l el semàfor segueix vermell. Quan veu aparèixer la figura gegantina d'en Sergei, a l'altra banda del lpas de peatons, la tremolor augmenta i certa sensació de pànic s'apodera d'ell.
En Minato gira el volant del seu Nissan cap a la dreta mentre intenta fer callar els nens. Ara és el gran, que plora. Sona un mòbil, és el de la Kokaido. Moshi-moshi?. Els nens no paren de fe rebombori. La Kokaido no sent res. En Minato, sense deixar de conduir, es gira per posar ordre d'una vegada.
El semàfor es posa àmbar.
Arribo a tocar de l'estació de ferrys amb els baixos dels pantalons molls. És fosc i l'ambient de la ciutat és molt desangelat. Wakkanai és una ciutat portuària a mig camí de dues cultures, amb rètols bilingües en rus i japonès: un indret que no és ni carn ni peix, una zona morta, una espècie de purgatori, de terra de ningú. Arribo al pas zebra quan el semàfor està a punt de canviar. Al costat meu, un japonès absoltament xop tremola com una fulla d'arbre. Per l'esquerra s'apropa un cotxe a més velocitat de la normal. A l'altra banda del carrer, un mariner eslau, probablement rus, crida i fa gestos com d'enfadat. No tinc clar si s'adreça a mi o al japonès. Carai, què voldrà aquest paio, penso.
El mariner comença a creuar el carrer trepitjant fort. El vehicle que corria massa, ple fins un ou amb una família de japonesos, fa una virolla estranya, relliscant sota la pluja. El japonès xop del meu costat emet un xiscle de ratolí espantat. El mariner rus està petrificat al mig del carrer veient com les llums d'aquell cotxe se li tiren a sobre. Jo m'ho miro amb sorpresa: tot passa en qüestió de segons.
En Sato deixa anar el maletí, que cau amb estrèpit sobre un bassal enorme. L'onada expansiva d'aigua esquitxada em toca de ple, acabant de mullar-me la part dels pantalons que encara estava seca. En Minato nota que el cotxe se li en va. El vidre s'ha entel·lat i no veu res. La Kokaido crida pel telèfon dient no pot ser, no pot ser! En Minato intenta frenar el cotxe però les rodes rellisquen. En Sergei està palplantat al mig del pas de peatons i queda paralitzat quan veu que en Sato deixa anar el maletí i que aquest explota en un mar d'aigua, obrint-se de mala manera i escampant el seu contingut pel carrer mullat. Intenta reaccionar però va molt lent: l'alcohol alenteix els seus moviments. Uns fars de cotxe se li tiren a sobre.
El japonès del meu costat apreta a còrrer cap al sud, allunyant-se. El cotxe accelerat aconsegueix frenar a dos pulzades del mariner paralitzat. El conductor japonès surt del vehicle, pregunta al mariner si es troba bé, demana disculpes i torna a ficar-se a dins, completament mullat. La dona que l'acompanya plora mentre sostè el telèfon a la mà.
El mariner rus em mira de lluny i em diu quatre paraules que no entenc. Enlloc d'acabar de creuar el carrer, dóna mitja volta i entra en una taverna. La pluja ha accelerat la seva descomposició i ara fa néixer rius on abans hi havia carrers. Per davant meu veig passar, flotant, els papers que el japonès duia a la maleta, mullats, pràcticament desfets i amb la tinta correguda.
Benvinguts a Wakkanai.
Dia 55: Morioka - Hokodate
Nou hores dormides sense despertar-me: vacances.
Em llevo amb energia, després d'haver carregat les bateries durant la nit. Els sensors de vol indiquen que avui serà un bon dia per seguir endavant, direcció nord. Els dipòsits d'energia positiva rebossen d'alegria. Les condicions atmosfèriques són ideals per tenir una bona jornada. Els cinturons de seguretat estan desactivitats i 'líndex d'aventura està a dalt de tot: marxo de Morioka sense tenir clar el destí, sense cap reserva per dormir i sense cap altra seguretat de que m'ho passaré bé. Motors! LLums! Acció!
El tren surt de l'estació a les deu del matí direcció nord, a la recerca i captura de l'illa Ainu de Hokkaido. A migdia canvio de tren per submergir-me en un comboi submarí que viatjarà per sota del mar durant 56 km per portar-me a Hokkaido. Aquesta illa està separada de Honshu per 50 kilòmetres d'aigua oceànica, i per salvar-la, els enginyers japonesos van excavar un túnel estratosfèric que arriba a 140 metres de profunditat i recorre 56 km. sota el mar. El meu tren, equipat amb uns peus d'ànec i un parell de bombones d'oxigen, arriba al límit de l'illa gran, es tapa el nas perquè no li entri aigua, tanca els ulls ben fort i entra disparat al túnel. Trenta-set minuts més tard treu el cap a la superfície i somriu: benvinguts a Hokkaido.
Paro a la bonica ciutat de Hakodate, porta d'entrada de l'illa. Hi faré nit. Aquesta vila guarda i mima amb molta cura velles estructres, antics edificis, llargues avingudes i vius records de la influència occidental a que va estar sotmesa durant la segona meitad del segle XIX. Des de l'obertura de les fronteres del Japó a les relacions comercials amb occident, tres ports japonesos van esdevenir els grans transmissors de les corrents occidentals a l'illa: Yokohama (al sud), Nagasaki (a l'oest) i Hokodate (al nord). En tots tres hi he estat. Hokodate conserva intactes els antics consolats rus i britànic; les esplèndides esglésies ortodoxes, catòliques i protestants; les funcionals escoles i els centres sanitaris promoguts per religiosos americans, francesos i anglesos; les magnífiques finques i casones d'embaixadors, capellans, monges i catedràtics vinguts del més enllà; així com els cuidadíssims i misteriosos cementiris per estrangers, russos i francesos, britànics i americans.
Hakodate és una delícia pels sentits: tranquila com un port nòrdic, verda com un tros del nord d'Irlanda, plena de misteri com una ciutat de conte, d'orografies perpendiculars com un Sanfrancisco japonès, amb animats passeigs marítims com poblets de la Costa Blanca, i amb una pau blava, relaxant, com la millor de les ciutats balneari del Mar Negre.
El dia l'acabo en una cerveseria molt ben dissenyada i càlida, amb venta de cervesa local boníssima i un plat de gambes, tot plegat per celebrar que estem vius. La pianista del bar toca música de pel·lícules americanes i jo jugo a encertar-les. Unes gruixudes llàgrimes transparents rellisquen galta avall: el poder de la música com a teletransportador d'emocions és sensacional i en tan sols un instant, i sense adonarme'n, he retornat a la infància i m'he vist jugant amb els meus germans a encertar a quina pel·lícula pertanyia la música que el meu pare tararajeva amb alegria. El dia ha estat fantàstic. La nit, plena. Com la lluna.
Em llevo amb energia, després d'haver carregat les bateries durant la nit. Els sensors de vol indiquen que avui serà un bon dia per seguir endavant, direcció nord. Els dipòsits d'energia positiva rebossen d'alegria. Les condicions atmosfèriques són ideals per tenir una bona jornada. Els cinturons de seguretat estan desactivitats i 'líndex d'aventura està a dalt de tot: marxo de Morioka sense tenir clar el destí, sense cap reserva per dormir i sense cap altra seguretat de que m'ho passaré bé. Motors! LLums! Acció!
El tren surt de l'estació a les deu del matí direcció nord, a la recerca i captura de l'illa Ainu de Hokkaido. A migdia canvio de tren per submergir-me en un comboi submarí que viatjarà per sota del mar durant 56 km per portar-me a Hokkaido. Aquesta illa està separada de Honshu per 50 kilòmetres d'aigua oceànica, i per salvar-la, els enginyers japonesos van excavar un túnel estratosfèric que arriba a 140 metres de profunditat i recorre 56 km. sota el mar. El meu tren, equipat amb uns peus d'ànec i un parell de bombones d'oxigen, arriba al límit de l'illa gran, es tapa el nas perquè no li entri aigua, tanca els ulls ben fort i entra disparat al túnel. Trenta-set minuts més tard treu el cap a la superfície i somriu: benvinguts a Hokkaido.
Paro a la bonica ciutat de Hakodate, porta d'entrada de l'illa. Hi faré nit. Aquesta vila guarda i mima amb molta cura velles estructres, antics edificis, llargues avingudes i vius records de la influència occidental a que va estar sotmesa durant la segona meitad del segle XIX. Des de l'obertura de les fronteres del Japó a les relacions comercials amb occident, tres ports japonesos van esdevenir els grans transmissors de les corrents occidentals a l'illa: Yokohama (al sud), Nagasaki (a l'oest) i Hokodate (al nord). En tots tres hi he estat. Hokodate conserva intactes els antics consolats rus i britànic; les esplèndides esglésies ortodoxes, catòliques i protestants; les funcionals escoles i els centres sanitaris promoguts per religiosos americans, francesos i anglesos; les magnífiques finques i casones d'embaixadors, capellans, monges i catedràtics vinguts del més enllà; així com els cuidadíssims i misteriosos cementiris per estrangers, russos i francesos, britànics i americans.
Hakodate és una delícia pels sentits: tranquila com un port nòrdic, verda com un tros del nord d'Irlanda, plena de misteri com una ciutat de conte, d'orografies perpendiculars com un Sanfrancisco japonès, amb animats passeigs marítims com poblets de la Costa Blanca, i amb una pau blava, relaxant, com la millor de les ciutats balneari del Mar Negre.
El dia l'acabo en una cerveseria molt ben dissenyada i càlida, amb venta de cervesa local boníssima i un plat de gambes, tot plegat per celebrar que estem vius. La pianista del bar toca música de pel·lícules americanes i jo jugo a encertar-les. Unes gruixudes llàgrimes transparents rellisquen galta avall: el poder de la música com a teletransportador d'emocions és sensacional i en tan sols un instant, i sense adonarme'n, he retornat a la infància i m'he vist jugant amb els meus germans a encertar a quina pel·lícula pertanyia la música que el meu pare tararajeva amb alegria. El dia ha estat fantàstic. La nit, plena. Com la lluna.
dimecres
Dia 54: Sakurajima - Morioka
La minigira pel sud del Japó acaba. Ha estat una gran idea fer aquesta volta des d'Hiroshima, passant per Hakata, Nagasaki, Unzen, Shimabara, Kumamoto, Kagoshima, Ibusuki i Sakurajima. I em deixo coses per veure! Es veu que a només 100 Km d'aquí hi ha una zona de pics volcànics espectacular...
Avui és el Dia del Tren. Faré 940 km de tren direcció nord atravessant tota l'illa sud de Kyüshu, el Honshu occidental amb la capital Hiroshima, la prefectura de Kansai on descansa Kyoto, el Honshu central presidit per Tokyo, i seguiré amunt amunt pel Honshu Oriental direció nord passant de llarg de Sendai fins a Morioka, a només 200 km. de l'extrem nord de l'illa gran i a un pas de l'estret que separa Honshu del meu destí final: l'illa de Hokkaido.
Hokkaido és l'illa que, en el seu punt més septentrional, dista només 60 km de l'illa de Sajalin, que pertany a Rússia. Els hiverns aquí són de fred siberià i els estius no passen dels 22 graus: un autèntic luxe pels estius xafogosos del Japó. Hokkaido, el meu destí pels propers cinc dies, ocupa el 20% de l'extensió total del país...però només hi viuen el 5% dels japonesos: és una illa gran i amb poca densitat de població, amb molts parcs naturals i naturalesa salvatge. És també el lloc on van assentar-se fa milions d'anys el poble Anui, els indígenes que ocuparen les terres japoneses abans de l'arribada dels pobles asiàtics provinents de la Xina i de la península de Corea, que són els antecessors dels actuals japonesos. Els Anui són un poble d'aspecte esquimal, de pell fosca i rituals encestrals, amb llengua pròpia i una cultura milenària que, com molt d'aquests pobles, han estat massacrats físicament i culturalment per la poderosa ètnia dominant. Va ser així com durant el segle XIX aquest poble va estar a punt de desaparèixer...tot i que va resistir. Ara gaudeixen d'un cert reconeixement legal i sembla que la relació amb l'ètnia japonesa dominant és estable.
Creuar tot el país de sud a nord és còmode amb la RENFE japonesa. En total agafo 5 trens fent els trasbord a vegades amb només 4-6 minuts: suficient per baixar les escales, localitzar la nova via i pujar al tren abans que aquest tanqui les portes.
Arribo a Morioka, un destí escollit a l'atzar i triat senzillament perquè era el punt més al nord on podia arribar a una hora raonable (sense res reservat per dormir). He sortit del hostel aquest matí a les 7 del matí i baixo del tren a Morioka a les 21.40 h. Jo i la meva motxilla iniciem un recorregut per la ciutat a la recerca d'allotjament. Vaig directe a 10 minuts de l'estació on he llegit que hi ha dos establiments econòmics. Entro i pregunto. La mestressa està sopant i em rep amb somriure irònic que diu no has reservat, eh?. En anglès només sap diu just a moment, però és suficient per saber que té habitació lliure. Yupi! Toca sopar una mica i dormir, que demà esperen més trens i l'espectacular illa de Hokkaido.
Avui és el Dia del Tren. Faré 940 km de tren direcció nord atravessant tota l'illa sud de Kyüshu, el Honshu occidental amb la capital Hiroshima, la prefectura de Kansai on descansa Kyoto, el Honshu central presidit per Tokyo, i seguiré amunt amunt pel Honshu Oriental direció nord passant de llarg de Sendai fins a Morioka, a només 200 km. de l'extrem nord de l'illa gran i a un pas de l'estret que separa Honshu del meu destí final: l'illa de Hokkaido.
Hokkaido és l'illa que, en el seu punt més septentrional, dista només 60 km de l'illa de Sajalin, que pertany a Rússia. Els hiverns aquí són de fred siberià i els estius no passen dels 22 graus: un autèntic luxe pels estius xafogosos del Japó. Hokkaido, el meu destí pels propers cinc dies, ocupa el 20% de l'extensió total del país...però només hi viuen el 5% dels japonesos: és una illa gran i amb poca densitat de població, amb molts parcs naturals i naturalesa salvatge. És també el lloc on van assentar-se fa milions d'anys el poble Anui, els indígenes que ocuparen les terres japoneses abans de l'arribada dels pobles asiàtics provinents de la Xina i de la península de Corea, que són els antecessors dels actuals japonesos. Els Anui són un poble d'aspecte esquimal, de pell fosca i rituals encestrals, amb llengua pròpia i una cultura milenària que, com molt d'aquests pobles, han estat massacrats físicament i culturalment per la poderosa ètnia dominant. Va ser així com durant el segle XIX aquest poble va estar a punt de desaparèixer...tot i que va resistir. Ara gaudeixen d'un cert reconeixement legal i sembla que la relació amb l'ètnia japonesa dominant és estable.
Creuar tot el país de sud a nord és còmode amb la RENFE japonesa. En total agafo 5 trens fent els trasbord a vegades amb només 4-6 minuts: suficient per baixar les escales, localitzar la nova via i pujar al tren abans que aquest tanqui les portes.
Arribo a Morioka, un destí escollit a l'atzar i triat senzillament perquè era el punt més al nord on podia arribar a una hora raonable (sense res reservat per dormir). He sortit del hostel aquest matí a les 7 del matí i baixo del tren a Morioka a les 21.40 h. Jo i la meva motxilla iniciem un recorregut per la ciutat a la recerca d'allotjament. Vaig directe a 10 minuts de l'estació on he llegit que hi ha dos establiments econòmics. Entro i pregunto. La mestressa està sopant i em rep amb somriure irònic que diu no has reservat, eh?. En anglès només sap diu just a moment, però és suficient per saber que té habitació lliure. Yupi! Toca sopar una mica i dormir, que demà esperen més trens i l'espectacular illa de Hokkaido.
Dia 53: Sakurajima - Ibukusi - Sakurajima
Sigueu sincers i digueu-me quants de vosaltres no heu pensat, alguna vegada, en com seria el vostre enterrament? Quants de vosaltres no heu imaginat, almenys un sol cop a la vida, quanta gent vindria a tan important acte? Quants de vosaltres no heu somniat en poder presentar-se secretament al vostre propi enterrament, infiltrar-se entre les converses més o menys apagades dels vostres familiars i amics, parar l'orella per sentir que diuen els compungits companys de feina, el vostre cap, la vostra sogra, i fer un recompte ràpid dels que han vingut i dels que han fallat? Doncs totes aquestes fantasies macabres, i a la vegada molt humanes, poden fer-se realitat al sud del Japó, concretament a l'encantadora ciutat balneari d'Ibusuki. Jo ja ho he fet.
Al meu enterrament hi han assitit unes desenes de japonesos i japoneses ataviats amb yukatas de color blau amanides amb algun toc floral de colors pàlids. Tots ells portaven unes xancletes blaves o roses i una petita tovallola blanca per protegir el clatell. A més d'aquests convidats, òbviament hi eren presents els enterradors professionals, un exèrcit d'homes i dones vestits amb ki-monos blau mecànic amb les pales preparades. No ha estat un enterrament íntim, per exprés desig de la família, sinó més aviat tumultuós i multitudinari, a més de múltiple: no m'han enterrat sol, sinó que simultàniament, i en intèrvals de quinze minuts, els enterradors no han parat d'atendre "clients" que, com jo, frisaven per escoltar el terrible soroll de les pales penetrant la sorra humida de la platja i experimentar l'esfereïdora sensació de rebre palades de sorra al damunt, tapant cada un dels orifics i dels porus de la pell, exercint una pressió asfixiant.
Un cop sepultat de sorra volcànica calenta des del coll fins als peus, els enteradors t'abandonen a la teva sort, sota tones de grans de sorra. Les onades de la platgeta tan propera posen la banda sonora relaxant, rollo chill out, al tràngol d'estar enterrat en vida i per voluntat pròpia. De seguida, una sensacional escalforeta comença a cuinar-se en tots els racons del teu cos, separat de la Pachamama volcànica únicament per la prima tela de la yukata. Els músculs comencen a estovar-se, abandonant-se al pes mortal de la sorra; els ossos cruixessen lleugerament per efecte del mateix pes i la suor comença a inundar el teu cos, supurant mals esperits, toxines negatives, pecats no confessats i energies diabòliques: un autèntic exorcisme sense crucifixos, que et deixa amb la mirada buida i serena d'un sant baró,
Si aixeques lleugerament la mirada pots veure el blau lluent del mar als teus peus, il·luminat per un sol generós que pinta el poblet d'Ibusuki de postal adriàtica, de port helènic arrassat harmònicament per amables sarracens. Presidint el teu ninxo volcànic no hi ha pas una creu o qualsevol altre símbol religiós, sinó una rovellada pala, clavada ben endins, esperant un nou client. Quan portes deu minuts fora d'aquest món i un túnel de blanca lluminositat apareix a l'horitzó, un forense japonès exercint de sacerdot agnòstic t'ajuda a retornar a la vida amb un salm i una mà que enretira la terra que et cobreix. Realment no hi tornaries, a la vida d'abans, però t'alces com el Llàtzer bíblic i camines, brut per fora però net per dins, en direcció a les dutxes, primer, i a l'onsen d'aigua calenta que t'espera al final del passadís: quan hi arribes, has entrat al Paradís.
La tarda a Ibusuki ha estat absolutament genial. Les sorres volcàniques i el posterior bany en l'onsen et deixen en un estat d'eufòria vital difícil de descriure. A més, la sensació de benestar es triplicava quan la comparava amb l'experiència matinal a l'illa de Sakurajima, des d'on havia sortit aquest mateix matí. Només llevar-me havia decidit fer una passaejada de dues hores per la costa oest de l'illa per descobrir els seus racons: la caminata ha estat un autèntic camí a l'infern amb parada al Purgatori inclosa, envoltat per vents càlids tropicals i una pluja increïble de cendres carbonitzades del volcà: una pluja bruta i calenta que ennegria l'horitzó i l'ànima. Després d'aquest descens per pàrams inherts habitats únicament per pescadors intrèpids, sargantanes amb antifaç i vulcanòlegs obsessius, l'experiència celestial de la tarda ha estat doblement gratificant. Ja veieu, de l'Infern al Paradís només hi ha una hora i mitja en tren direcció sud, i amb l'avantatge que podeu seguir pecant i pecant seculo seculorum sense por a que les portes del Cel se us tanquin: pagant 1.000 iens en el complex termal de Tennen, a Ibusuki, et permeten l'entrada sempre que vulguis i et fan unes quantes reverències.
Al meu enterrament hi han assitit unes desenes de japonesos i japoneses ataviats amb yukatas de color blau amanides amb algun toc floral de colors pàlids. Tots ells portaven unes xancletes blaves o roses i una petita tovallola blanca per protegir el clatell. A més d'aquests convidats, òbviament hi eren presents els enterradors professionals, un exèrcit d'homes i dones vestits amb ki-monos blau mecànic amb les pales preparades. No ha estat un enterrament íntim, per exprés desig de la família, sinó més aviat tumultuós i multitudinari, a més de múltiple: no m'han enterrat sol, sinó que simultàniament, i en intèrvals de quinze minuts, els enterradors no han parat d'atendre "clients" que, com jo, frisaven per escoltar el terrible soroll de les pales penetrant la sorra humida de la platja i experimentar l'esfereïdora sensació de rebre palades de sorra al damunt, tapant cada un dels orifics i dels porus de la pell, exercint una pressió asfixiant.
Un cop sepultat de sorra volcànica calenta des del coll fins als peus, els enteradors t'abandonen a la teva sort, sota tones de grans de sorra. Les onades de la platgeta tan propera posen la banda sonora relaxant, rollo chill out, al tràngol d'estar enterrat en vida i per voluntat pròpia. De seguida, una sensacional escalforeta comença a cuinar-se en tots els racons del teu cos, separat de la Pachamama volcànica únicament per la prima tela de la yukata. Els músculs comencen a estovar-se, abandonant-se al pes mortal de la sorra; els ossos cruixessen lleugerament per efecte del mateix pes i la suor comença a inundar el teu cos, supurant mals esperits, toxines negatives, pecats no confessats i energies diabòliques: un autèntic exorcisme sense crucifixos, que et deixa amb la mirada buida i serena d'un sant baró,
Si aixeques lleugerament la mirada pots veure el blau lluent del mar als teus peus, il·luminat per un sol generós que pinta el poblet d'Ibusuki de postal adriàtica, de port helènic arrassat harmònicament per amables sarracens. Presidint el teu ninxo volcànic no hi ha pas una creu o qualsevol altre símbol religiós, sinó una rovellada pala, clavada ben endins, esperant un nou client. Quan portes deu minuts fora d'aquest món i un túnel de blanca lluminositat apareix a l'horitzó, un forense japonès exercint de sacerdot agnòstic t'ajuda a retornar a la vida amb un salm i una mà que enretira la terra que et cobreix. Realment no hi tornaries, a la vida d'abans, però t'alces com el Llàtzer bíblic i camines, brut per fora però net per dins, en direcció a les dutxes, primer, i a l'onsen d'aigua calenta que t'espera al final del passadís: quan hi arribes, has entrat al Paradís.
La tarda a Ibusuki ha estat absolutament genial. Les sorres volcàniques i el posterior bany en l'onsen et deixen en un estat d'eufòria vital difícil de descriure. A més, la sensació de benestar es triplicava quan la comparava amb l'experiència matinal a l'illa de Sakurajima, des d'on havia sortit aquest mateix matí. Només llevar-me havia decidit fer una passaejada de dues hores per la costa oest de l'illa per descobrir els seus racons: la caminata ha estat un autèntic camí a l'infern amb parada al Purgatori inclosa, envoltat per vents càlids tropicals i una pluja increïble de cendres carbonitzades del volcà: una pluja bruta i calenta que ennegria l'horitzó i l'ànima. Després d'aquest descens per pàrams inherts habitats únicament per pescadors intrèpids, sargantanes amb antifaç i vulcanòlegs obsessius, l'experiència celestial de la tarda ha estat doblement gratificant. Ja veieu, de l'Infern al Paradís només hi ha una hora i mitja en tren direcció sud, i amb l'avantatge que podeu seguir pecant i pecant seculo seculorum sense por a que les portes del Cel se us tanquin: pagant 1.000 iens en el complex termal de Tennen, a Ibusuki, et permeten l'entrada sempre que vulguis i et fan unes quantes reverències.
Dia 52: Unzen - Sakurajima (2a part)
L'Hostal de Sakurajima és un indret molt peculiar. Estrany. Quan hi arribo a les nou del vespre tinc, de seguida, una sensació estranya, com de neguit. Ubicat al final d'un carreró fosc que puja cegament cap al volcà, aquest edifici tan gran i fred recorda més un altre tipus d'instal·lació que no pas un alberg turístic per a la joventut. La recepcionista és una japonesa antipàtica (la primera que trobo) i després de cobrar-me, desapareix dient-me, habitació 1033.
D'acord, penso, cap a l'habitació. En la paret plena d'humitats del costat de la porta hi ha un plànol bilingüe. L'observo i veig que haig de caminar força per arribar a l'habitació: un passadís llarg, unes escales que pugen i uns quants pisos cap a munt, fins al pis 10è. El recorregut és una delirant excursió d'universos desangelats que són difícils de descriure, i que ara mateix no tinc la certesa de que tots o part d'ell, siguin, o no, fruit de la meva imaginació.
Avanço pel passadís i trobo una porta a l'esquerra i l'obro. A dins hi ha una antiga fàbrica dessaladora de boniatos còsmics, amb invisibles cadenes de muntatge que ressonen amb esgarips nocturns quan es fa fosc. Tanco la porto i segueixo caminant recte, passant de llarg d'una finestra amb reixes: a l'altre costat de les reixes hi ha un hangar de deconstrucció de científics retirats, presó de poetes oblidats, forn crematori d'idees massa bones i de revolucions abortades abans de néixer.
Les escales em porten al primer pis, un pavelló de cures intensives de mals d'amor, on s'allotgen Romeus abandonats, Julietes enganyades, Calixtos i Melibeas adúlters, Antígones solitàries i Barrufetes lesbianes, a més de prínceps decebuts amb les princeses dels contes i princeses que prefereixen seguir dormint per sempre més. No m'agrada l'aspecte que té i segueixo pujant. Arribo al segon pis, on es troba un psiquiàtric abandonat a la seva sort des de temps d'Heràclit, amb pacients escites i buriats, perses i grecs, amb mapa mundis desfassats i boles del món planes com taules de ping pong.
Amunt. El tercer pis té l'aspecte d'un búnquer soviètic teletransportat al Japó per efecte de la radició nuclear o gràcies a la imaginació desbordant dels guionistes de La Dimensió Desconeguda i està poblat per soldats de l'exèrcit Roig fent guàrdia des de fa setanta anys. Saludo educadament amb les meves nocions de rus que encara conservo i marxo corrents al recordar que el meu visat rus està caducat.
El quart pis, ple de cables, ordinadors vells i càmares apagades és un plató de televisió preparat per filmar la segona part de Macanuscrit de Segon Origen, amb escenaris reals i la presència d'un Pedrolo en avançat estat de descomposició...mental. Bufa un vent nuclear que posa els pèls de punta. Tiro a munt, a veure quina sorpresa hi haurà al cinquè pis. Hi trobo una organitzada subseu d'un sindicat vertical franquista, amb sala de tortures al fons a la dreta i camps d'esports per fomentar el espiritu nacional a través de classes de gimnàstica col·lectiva. Quin mal rotllo.
Escales a munt i cansat de tanta depressiva visita, em trobo al mig d'un camp de concentració de partícules díscoles amb el sistema, ja siguin cèl·lules cancerígenes o cantautors contestataris. Espantat, deixo aquest sisè pis per arribar al setè: últimament he comprat molts números per acabar en aquest tipus de camp!
En el setè pis se senten màquines treballant i resulta ser un taller de reparació de Titànics enfonsats i reflotats per sirenes alèrgiques al sushi, on es pinten i repinten les proes abonyagades amb colors transparents i lànguids i es tornen a posar en circul·lació, sota bandera filipina, per fer contravand de rotuladors Carioca
Com que cap de les sirenes em fa cas, continuo el meu periple escales amunt, per trobar-me al vuitè pis amb la fàbrica de xocolota de Willy Wonka un cop ha marxat el darrer dels operaris de Hollywood, farcit de temerosos inquilins que no paguen el lloguer perquè són objecte de mobbing immobiliari per part d'un propietari amargat i jubilat. Al costat hi ha la porta d'entrada a un apartament de la Manga del Mar Menor propietat duna parella d'amics, residents a Calatrava, divorciats per l'efecte erosionador del temps, i hipotecat de tristesa i folrat d'un blanc i negre que eviti tot somriure.
El novè pis està segellat amb desinfectant i no hi entro: des de la porta veig que es tracta d'una residència de la tecera edat per criminals de guerra i dictadors en hores baixes amb un règim de visita molt restrictiu i controls de seguretat obsessius a càrrec dels propis residents. Al fons del passadís veig com un cartell en llatí indica que allà pots trobar el purgatori de pecats venials, poblat de túniques sacerdotals confessant-se endogàmicament els seus petits secrets delictius mentre esperen la bu(r)la papal.
Finalment arribo al pis desè, on està la meva habitació, una sala més del Museu Nacional de parets esgrogueïdes, de solitàries habitacions de lliteres buides, de lavabos grocs gotejant rítmicament, d'escales amples farcides d'escarbats verds que no saben volar, de passadissos de cent metres sense escombrar, de cuines plenes de plats pendents d'escurar, de geleres buides amb aranyes fredoliques. El meu llit està esperant-me. M'hi estiro i m'adormo de seguida sense pensar massa amb els meus veïns, mentre un calfred viatja amunt i avall, murmurant paraules inintel·ligibles.
D'acord, penso, cap a l'habitació. En la paret plena d'humitats del costat de la porta hi ha un plànol bilingüe. L'observo i veig que haig de caminar força per arribar a l'habitació: un passadís llarg, unes escales que pugen i uns quants pisos cap a munt, fins al pis 10è. El recorregut és una delirant excursió d'universos desangelats que són difícils de descriure, i que ara mateix no tinc la certesa de que tots o part d'ell, siguin, o no, fruit de la meva imaginació.
Avanço pel passadís i trobo una porta a l'esquerra i l'obro. A dins hi ha una antiga fàbrica dessaladora de boniatos còsmics, amb invisibles cadenes de muntatge que ressonen amb esgarips nocturns quan es fa fosc. Tanco la porto i segueixo caminant recte, passant de llarg d'una finestra amb reixes: a l'altre costat de les reixes hi ha un hangar de deconstrucció de científics retirats, presó de poetes oblidats, forn crematori d'idees massa bones i de revolucions abortades abans de néixer.
Les escales em porten al primer pis, un pavelló de cures intensives de mals d'amor, on s'allotgen Romeus abandonats, Julietes enganyades, Calixtos i Melibeas adúlters, Antígones solitàries i Barrufetes lesbianes, a més de prínceps decebuts amb les princeses dels contes i princeses que prefereixen seguir dormint per sempre més. No m'agrada l'aspecte que té i segueixo pujant. Arribo al segon pis, on es troba un psiquiàtric abandonat a la seva sort des de temps d'Heràclit, amb pacients escites i buriats, perses i grecs, amb mapa mundis desfassats i boles del món planes com taules de ping pong.
Amunt. El tercer pis té l'aspecte d'un búnquer soviètic teletransportat al Japó per efecte de la radició nuclear o gràcies a la imaginació desbordant dels guionistes de La Dimensió Desconeguda i està poblat per soldats de l'exèrcit Roig fent guàrdia des de fa setanta anys. Saludo educadament amb les meves nocions de rus que encara conservo i marxo corrents al recordar que el meu visat rus està caducat.
El quart pis, ple de cables, ordinadors vells i càmares apagades és un plató de televisió preparat per filmar la segona part de Macanuscrit de Segon Origen, amb escenaris reals i la presència d'un Pedrolo en avançat estat de descomposició...mental. Bufa un vent nuclear que posa els pèls de punta. Tiro a munt, a veure quina sorpresa hi haurà al cinquè pis. Hi trobo una organitzada subseu d'un sindicat vertical franquista, amb sala de tortures al fons a la dreta i camps d'esports per fomentar el espiritu nacional a través de classes de gimnàstica col·lectiva. Quin mal rotllo.
Escales a munt i cansat de tanta depressiva visita, em trobo al mig d'un camp de concentració de partícules díscoles amb el sistema, ja siguin cèl·lules cancerígenes o cantautors contestataris. Espantat, deixo aquest sisè pis per arribar al setè: últimament he comprat molts números per acabar en aquest tipus de camp!
En el setè pis se senten màquines treballant i resulta ser un taller de reparació de Titànics enfonsats i reflotats per sirenes alèrgiques al sushi, on es pinten i repinten les proes abonyagades amb colors transparents i lànguids i es tornen a posar en circul·lació, sota bandera filipina, per fer contravand de rotuladors Carioca
Com que cap de les sirenes em fa cas, continuo el meu periple escales amunt, per trobar-me al vuitè pis amb la fàbrica de xocolota de Willy Wonka un cop ha marxat el darrer dels operaris de Hollywood, farcit de temerosos inquilins que no paguen el lloguer perquè són objecte de mobbing immobiliari per part d'un propietari amargat i jubilat. Al costat hi ha la porta d'entrada a un apartament de la Manga del Mar Menor propietat duna parella d'amics, residents a Calatrava, divorciats per l'efecte erosionador del temps, i hipotecat de tristesa i folrat d'un blanc i negre que eviti tot somriure.
El novè pis està segellat amb desinfectant i no hi entro: des de la porta veig que es tracta d'una residència de la tecera edat per criminals de guerra i dictadors en hores baixes amb un règim de visita molt restrictiu i controls de seguretat obsessius a càrrec dels propis residents. Al fons del passadís veig com un cartell en llatí indica que allà pots trobar el purgatori de pecats venials, poblat de túniques sacerdotals confessant-se endogàmicament els seus petits secrets delictius mentre esperen la bu(r)la papal.
Finalment arribo al pis desè, on està la meva habitació, una sala més del Museu Nacional de parets esgrogueïdes, de solitàries habitacions de lliteres buides, de lavabos grocs gotejant rítmicament, d'escales amples farcides d'escarbats verds que no saben volar, de passadissos de cent metres sense escombrar, de cuines plenes de plats pendents d'escurar, de geleres buides amb aranyes fredoliques. El meu llit està esperant-me. M'hi estiro i m'adormo de seguida sense pensar massa amb els meus veïns, mentre un calfred viatja amunt i avall, murmurant paraules inintel·ligibles.
Dia 52: Unzen - Sakurajima (1a part)
Dia nacional del transport al Japó. El ministre de movilitat, senyor Komunamoto, m'ha concedit la medalla de plata al foment de la xarxa de comunicacions nacional: els meus mèrits han estat utilitzar un cotxe particular, un autobús de línia, un telefèric (dos cops), un altre autobús de línia, un autocar, un ferry, un autobús urbà, dos trens i un altre ferry des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda, hora en què he arribat a l'illa de Sakurajima.
El dia ha començat amb el comiat de la família de l'hotelet. Molt simpàtics i amables, però no m'han donat d'esmorzar. Deu ser que, o bé no l'he demanat, o bé no entrava en el preu. Amb l'estòmac buit, l'avi nipó m'ha teletransportat amb el seu cotxe fins a lloc on m'havia recollit feia unes 15 hores, al centre del poble. Arigatoooo Gozaimas!
Tot i que el dia no acompanyava he decidit pujar a una de les muntanyes que envolten Unzen. Es tracta d'un volcà de 1380 metres que l'any 1990 -fa quatre dies!- va vomitar lava després d'una nit de farra. Va començar un dilluns i no va parar fins diumenge, i va treure tanta lava i aquesta es va anar amuntegant tant verticalment, que va crear una altra muntanya al seu costat, que va resultar ser, finalment, més alta que el propi volcà. Des del cim, després d'haver agafat un autobús fins al Nita Pass i un telefèric que m'ha deixat a 1255 metres, es pot veure, a tocar, la nova muntanya. Si t'hi fixes bé, veuràs com el volcà es mira amb orgull la seva creació, com un pare veient que el seu fill gran ja és més alt que ell.
Durant l'excursió he coincidit amb en Samuel i la Betty, anglès ell i canadenca ella, que porten anys vivint al sudest asiàtic (Xina, Corea, Japó) ensenyant anglès. Són una parella molt maca i fem la preciosa excursió de dues horetes plegats. Acabada l'excursió i retornats al punt d'origen amb el telefèric i l'autobús, agafem tots tres l'autocar que deixa Unzen direcció Shimabara. És la una del migdia.
A Shimabara, ciutat costera, ens acomiadem. Jo surto disparat a veure si el ferry que ha de creuar l'estret entre la península i Kumamoto encara m'espera: he de córrer, i molt, per agafar-lo. Són tan puntuals, aquests nipons!. El ferry em duu al port de Kumamoto, des d'on surten els trens cap al sud. El port, però, està a mitja hora de bus de l'estació de trens. Som-hi. L'autobús va pleníssim però trobo lloc entre una colegiala japonesa i un despentinat japonès penjat d'un ipod. Em quedo dormit però no hi ha temps per somnis: el tren m'espera.
Agafo no un sinó dos trens que m'han de portar molt al sud del Japó, a Kagoshima, a la ciutat més gran d'aquelles contrades. Aquesta ciutat viu pendent del volcà immens que presideix el seu horitzó a l'altra banda de la badia, el qual escup cendra amb regularitat japonesa: tots els dies de l'any les 24 hores del dia. Els paraigües a Kagoshima serveixen per defensar-se de les incesants plujes de cendra volcànica. Però Kagoshima no és el meu destí final perquè si es pot estar encara més a prop del volcà, perquè quedar-se més lluny? Així que agafo el ferry direcció al volcà, direcció Sakurajima, una illa que és un volcà actiu i fumador i que té cara de pocs amics.
Amb la medalla de plata penjant del coll acabo de passar la vesprada passejant per l'illa, que s'apaga lentament mentre mira de reüll l'amenaça fantasmagòrica del volcà, que xiula asmàticament a les seves espatlles. A les nou del vespre faig entrada al Hostel de Sakarujima, on passaré la nit, i quedo bocabadat. Però això serà en el següent post.
El dia ha començat amb el comiat de la família de l'hotelet. Molt simpàtics i amables, però no m'han donat d'esmorzar. Deu ser que, o bé no l'he demanat, o bé no entrava en el preu. Amb l'estòmac buit, l'avi nipó m'ha teletransportat amb el seu cotxe fins a lloc on m'havia recollit feia unes 15 hores, al centre del poble. Arigatoooo Gozaimas!
Tot i que el dia no acompanyava he decidit pujar a una de les muntanyes que envolten Unzen. Es tracta d'un volcà de 1380 metres que l'any 1990 -fa quatre dies!- va vomitar lava després d'una nit de farra. Va començar un dilluns i no va parar fins diumenge, i va treure tanta lava i aquesta es va anar amuntegant tant verticalment, que va crear una altra muntanya al seu costat, que va resultar ser, finalment, més alta que el propi volcà. Des del cim, després d'haver agafat un autobús fins al Nita Pass i un telefèric que m'ha deixat a 1255 metres, es pot veure, a tocar, la nova muntanya. Si t'hi fixes bé, veuràs com el volcà es mira amb orgull la seva creació, com un pare veient que el seu fill gran ja és més alt que ell.
Durant l'excursió he coincidit amb en Samuel i la Betty, anglès ell i canadenca ella, que porten anys vivint al sudest asiàtic (Xina, Corea, Japó) ensenyant anglès. Són una parella molt maca i fem la preciosa excursió de dues horetes plegats. Acabada l'excursió i retornats al punt d'origen amb el telefèric i l'autobús, agafem tots tres l'autocar que deixa Unzen direcció Shimabara. És la una del migdia.
A Shimabara, ciutat costera, ens acomiadem. Jo surto disparat a veure si el ferry que ha de creuar l'estret entre la península i Kumamoto encara m'espera: he de córrer, i molt, per agafar-lo. Són tan puntuals, aquests nipons!. El ferry em duu al port de Kumamoto, des d'on surten els trens cap al sud. El port, però, està a mitja hora de bus de l'estació de trens. Som-hi. L'autobús va pleníssim però trobo lloc entre una colegiala japonesa i un despentinat japonès penjat d'un ipod. Em quedo dormit però no hi ha temps per somnis: el tren m'espera.
Agafo no un sinó dos trens que m'han de portar molt al sud del Japó, a Kagoshima, a la ciutat més gran d'aquelles contrades. Aquesta ciutat viu pendent del volcà immens que presideix el seu horitzó a l'altra banda de la badia, el qual escup cendra amb regularitat japonesa: tots els dies de l'any les 24 hores del dia. Els paraigües a Kagoshima serveixen per defensar-se de les incesants plujes de cendra volcànica. Però Kagoshima no és el meu destí final perquè si es pot estar encara més a prop del volcà, perquè quedar-se més lluny? Així que agafo el ferry direcció al volcà, direcció Sakurajima, una illa que és un volcà actiu i fumador i que té cara de pocs amics.
Amb la medalla de plata penjant del coll acabo de passar la vesprada passejant per l'illa, que s'apaga lentament mentre mira de reüll l'amenaça fantasmagòrica del volcà, que xiula asmàticament a les seves espatlles. A les nou del vespre faig entrada al Hostel de Sakarujima, on passaré la nit, i quedo bocabadat. Però això serà en el següent post.
dilluns
Dia 51: Nagasaki - Unzen
Nagasaki és un fiord noruec a les costes sudoccidentals del Japó. Rodejada de muntanyes altes i verdes pel nord, per l'est i per l'oest, només té escapatòria cap al sud, pel mar, per l'obertura d'aquest canó natural. És per tant, un port fantàstic, arrassarat com està dels vents i del fred i de l'alta mar.
Nagasaki és història viva del Japó: l'any 1557 un baixell xinès amb mariners portuguesos dins va atracar en aquest port i, des d'aleshores, aquesta ciutat es va convertir en la principal porta d'entrada al Japó de les idees, obsessions i avenços d'Occident. Va ser des de Nagasaki des d'on es va introduir el cristianisme al Japó: portuguesos, i sobretot espanyols, van acudir a evangelitzar el país a partir de 1560. La cosa no va acabar massa bé: una rebelió local va exigir la persecució i expulsió d'aquests profetes d'alta mar perquè consideraven perillosa aquesta religió. Alguns estudis assenyalen que la perillositat del cristianisme estava en la negativa a acceptar d'altres religions com a veritables, entrant en contradicció amb la llibertat de culte del Japó mitjaval. Tan malament va anar que 26 frares espanyols van ser executats com a senyal d'escarni. El 1623 la religió cristiana va ser prohibida i perseguida. La història t'ofereix, de vegades, aquest efecte mirall: mentre espanyols i portuguesos aniquilaven, en nom de Déu, pobles i cultures senceres al continent americà, a l'altre banda del món, eren ells qui rebien un càstig similar (tot i que amb una proporció molt més petita i amb conseqüències molt diferents). Justícia divina, en dirien alguns. Bàrbars intransigents, dirien d'altres.
Els japonesos van expulsar tots els estrangers excepte els holandesos, més interessats en el comerç que en la religió: els van permetre quedar-se en una illa davant les costes de la ciutat. Tot i la prohibició de contactar amb ells, la relació entre holandesos i japonesos va ser inevitable i Nagasaki es convertí en la finestra oberta a Occident.
Una finestra que el 9 d'agost de 1945 a les 11.02 del matí es va tancar de cop i amb fúria per l'onada expansiva infernal de la segona bomba atòmica llençada pels americans, aquest cop batejada amb el simpaticot nom de Fatboy. Més de 75.000 persones van morir a l'instant i unes altres 75.000 van quedar ferides. Uns números esgarrifosos, més tenint en compte que a la ciutat hi vivien 240.000 persones. Aquest matí he estat al museu, no tan complet com el d'Hiroshima però igual d'esgarrifós. Ha valgut la pena conèixer la història de la ciutat i el seu tràgic destí de tan a prop.
Al migdia, després de donar una volta pel centre de la ciutat, he decidit marxar cap al sud: un tren ràpid fins a Isahaya i després un autobús de línia de la Sarfa japonesa fins a Unzen, poblet al mig de les muntanyes de la península de Shimabara. El recorregut ha estat peculiar: primer hem rodejat el mar i després hem pujat un port de muntanya passant per un poble amb tot de fotos al carrer del president nordamericà: és el poble japonès anomenat, des de fa segles i segles, Obama.
Unzen és un poble volcànic amb tot de gèisers pel carrer expulsant fumaroles sulfatades i sulforoses, ple d'onsens japonesos i d'altes muntanyes. He arribat sense lloc on dormir i a l'oficina d'informació turística han fet dues trucades i m'han demanat que m'esperés. Als cinc minuts ha arribat un cotxe conduït per un venerable avi nipó i m'hi ha fet pujar: m'ha dut al seu hotelet, als afores del poble i allà he conegut la seva dona, la filla i les nétes (de 13, 11 i 8 anys).
La tarda l'he dedicada a fer la primera excursió de muntanya: he pujat a un pic de gaire bé mil metres per un camí empinat, ple d'insectes i amb una suada important: estic a mitja passa del clima subtropical i això es nota. El camí dels Goonies, ple de trampes i aranyes gegants, m'ha portat fins al cim emboirat de la muntanya. Poca cosa es veia però el meu orgull estava intacte. Sugoi!
A la nit, despres de menjar-me uns ous durs bullits a l escalfor natural dels geisers, he tornat a l'hotel mentre el poble estava de festa grossa. Avui 15 d'agost celebren alguna cosa important perquè els petards i les carrosses plenes de llums i colors passegen impúnement pels carrers de la vila. La família japonesa que m'acull m'ha fet sortir de l'habitació amb la yukata posada per presenciar com la carrossa passava per davant de casa seva. Tenien ganes de saber de mi, un ser estrany perdut en un poblet del Japó meridional. La més gran de les nétes s'ha atrevit per fi a fer la pregunta que tots volíen fer-me: Quant medeixes? I davant la meva resposta, totes s'han posat les mans davant la boca, han abaixat la mirada i han emès un d'aquells Ohhh! japonesos que tant trobaré a faltar quan marxi. Un encant de família.
Nagasaki és història viva del Japó: l'any 1557 un baixell xinès amb mariners portuguesos dins va atracar en aquest port i, des d'aleshores, aquesta ciutat es va convertir en la principal porta d'entrada al Japó de les idees, obsessions i avenços d'Occident. Va ser des de Nagasaki des d'on es va introduir el cristianisme al Japó: portuguesos, i sobretot espanyols, van acudir a evangelitzar el país a partir de 1560. La cosa no va acabar massa bé: una rebelió local va exigir la persecució i expulsió d'aquests profetes d'alta mar perquè consideraven perillosa aquesta religió. Alguns estudis assenyalen que la perillositat del cristianisme estava en la negativa a acceptar d'altres religions com a veritables, entrant en contradicció amb la llibertat de culte del Japó mitjaval. Tan malament va anar que 26 frares espanyols van ser executats com a senyal d'escarni. El 1623 la religió cristiana va ser prohibida i perseguida. La història t'ofereix, de vegades, aquest efecte mirall: mentre espanyols i portuguesos aniquilaven, en nom de Déu, pobles i cultures senceres al continent americà, a l'altre banda del món, eren ells qui rebien un càstig similar (tot i que amb una proporció molt més petita i amb conseqüències molt diferents). Justícia divina, en dirien alguns. Bàrbars intransigents, dirien d'altres.
Els japonesos van expulsar tots els estrangers excepte els holandesos, més interessats en el comerç que en la religió: els van permetre quedar-se en una illa davant les costes de la ciutat. Tot i la prohibició de contactar amb ells, la relació entre holandesos i japonesos va ser inevitable i Nagasaki es convertí en la finestra oberta a Occident.
Una finestra que el 9 d'agost de 1945 a les 11.02 del matí es va tancar de cop i amb fúria per l'onada expansiva infernal de la segona bomba atòmica llençada pels americans, aquest cop batejada amb el simpaticot nom de Fatboy. Més de 75.000 persones van morir a l'instant i unes altres 75.000 van quedar ferides. Uns números esgarrifosos, més tenint en compte que a la ciutat hi vivien 240.000 persones. Aquest matí he estat al museu, no tan complet com el d'Hiroshima però igual d'esgarrifós. Ha valgut la pena conèixer la història de la ciutat i el seu tràgic destí de tan a prop.
Al migdia, després de donar una volta pel centre de la ciutat, he decidit marxar cap al sud: un tren ràpid fins a Isahaya i després un autobús de línia de la Sarfa japonesa fins a Unzen, poblet al mig de les muntanyes de la península de Shimabara. El recorregut ha estat peculiar: primer hem rodejat el mar i després hem pujat un port de muntanya passant per un poble amb tot de fotos al carrer del president nordamericà: és el poble japonès anomenat, des de fa segles i segles, Obama.
Unzen és un poble volcànic amb tot de gèisers pel carrer expulsant fumaroles sulfatades i sulforoses, ple d'onsens japonesos i d'altes muntanyes. He arribat sense lloc on dormir i a l'oficina d'informació turística han fet dues trucades i m'han demanat que m'esperés. Als cinc minuts ha arribat un cotxe conduït per un venerable avi nipó i m'hi ha fet pujar: m'ha dut al seu hotelet, als afores del poble i allà he conegut la seva dona, la filla i les nétes (de 13, 11 i 8 anys).
La tarda l'he dedicada a fer la primera excursió de muntanya: he pujat a un pic de gaire bé mil metres per un camí empinat, ple d'insectes i amb una suada important: estic a mitja passa del clima subtropical i això es nota. El camí dels Goonies, ple de trampes i aranyes gegants, m'ha portat fins al cim emboirat de la muntanya. Poca cosa es veia però el meu orgull estava intacte. Sugoi!
A la nit, despres de menjar-me uns ous durs bullits a l escalfor natural dels geisers, he tornat a l'hotel mentre el poble estava de festa grossa. Avui 15 d'agost celebren alguna cosa important perquè els petards i les carrosses plenes de llums i colors passegen impúnement pels carrers de la vila. La família japonesa que m'acull m'ha fet sortir de l'habitació amb la yukata posada per presenciar com la carrossa passava per davant de casa seva. Tenien ganes de saber de mi, un ser estrany perdut en un poblet del Japó meridional. La més gran de les nétes s'ha atrevit per fi a fer la pregunta que tots volíen fer-me: Quant medeixes? I davant la meva resposta, totes s'han posat les mans davant la boca, han abaixat la mirada i han emès un d'aquells Ohhh! japonesos que tant trobaré a faltar quan marxi. Un encant de família.
Dia 50: Miyajima - Nagasaki
El sol ha sortit molt aviat avui a Miyajima Guchi: a quarts de sis els espanyols han tocat diana i allò ha estat Can Pixa. Mentre intentava tornar a recuperar la son, frases com "Paco, ¿dónde he dejado mis calzonzillos?" resonaven a l'habitació comunitària. Difícil dormir sentint respostes del tipus "No, éstos no, los limpios, joder!". En fi, que si he tornat a dormir ha estat amb evidents malsons.
Així que a quarts de vuit era d'empeus i he sortit a veure l'espectacular vista de l'illa de Miyajima des del port: una verdíssima i escarpada massa de roques i pins que s'eleven al cel del sudoest del Japó amb una envejable tranquilitat zen. A aquesta hora, però, els ferris ja connecten l'illa amb desenes de turistes àvids per fer les primeres fotos.
Ha estat aleshores quan en Xavi s'ha posat en contacte amb mi: estava a prop d'Hiroshima i, camí cap a Tokyo, farà una parada tècnica a Miyajima per xerrar una estona i acomiadar-nos com cal: ell marxa cap a Cambodja dilluns al matí i ja no torna al Japó, així que ja no ens veurem més. Arriba a quarts de deu i creuem el mar cap a l'illa posant-nos al dia de les darreres novetats. Li pregunto si sap res de la segona part de la naïf història d'en Dents Boniques i la princesa Li Sa, i em contesta enigmàticament que tot just s'està escrivint en aquests moments. Passem un parell d'hores plegats donant una volta per l'illa i provant l'especialitat de la casa: les ostres. Tornem junts cap a Hiroshima i allà ens separem: ell va cap al Nord i jo cap al Sud. Un autèntic plaer haver compartit grans i divertits moments junts. Això, com les bones películes, ha de tenir, forçosament, una segona part. Ja veurem.
Agafo el tren direcció sud i en una hora atravesso el pont que uneix l'illa central i més gran del Japó (Honshu) amb l'illa més al sud, Kyüshu, on passaré uns quatre dies. Parada per canviar de tren a la capital de Kyüshu, Fukuoka i allà agafo un tren semi ràpid que s'ha de dirigir a Nagasaki, on vull fer nit. Quan el revisor passa em diu que aquell tren no hi va, a Nagasaki. Un instant de pànic arriba però de seguida s'esvaeix quan un altre revisor em fa entendre que el meu vagó no hi va.... però sí els primers cinc vagons. Així que en la propera parada surto del tren a gran velocitat i, amb la música de Carros de Foc als altaveus de l'estació i amb milers de japonesos aplaudint-me, aconsegueixo arribar al vagó núm. 5 un segon i tres dècimes abans que la porta es tanqui. Uf!
Nagasaki arriba al final d'un preciós llac que envolta el tren. No tinc on dormir així que em dirigeixo a l'oficina d'informació turística perquè m'ajudin a trobar allotjament. Fan un parell de trucades i bingo!: tinc habitació a 5 minuts de l'estació per un preu acceptable. Ole! Allà mateix a l'estació un noi espanyol s'ofereix a ajudar-me si ho necessito, ja que parla japonès. És així com conec l'Alex, un madrileny que viu a València i treballa com a músic a l'Orquestra de València tocant el txelo, i a la seva amiga Laura, resident a Málaga, opositora de professora de literatura. Són uns nanos encantadors que estan de vacances pel Japó després de guanyar el premi del viatje en el concurs d'oradors de japonès a nivell estatal: ells s'autoqualifiquen de frikies (amb modèstia japonesa) però són uns fenòmens que parlen japonès amb una envejable perfecció. Els proposo de sopar plegats, ja que ells estan també interessats en el meu viatge, i fem un sopar informal davant l'estació amb força xerrera i bon rotllo. Al final, intercanvi de telèfons i emails i una divertida foto a l'estil japonès. Ha estat un plaer sopar amb ells: hi ha vegades que trobes gent que sembla que coneguis des de fa deu anys...i ni tant sols aquell matí mateix sabies que existien. Viatjar és, en bona part, conèixer gent i viure aquell instant concret en el qual les vides s'entrecreuen, en una estació o en un vagó de tren, amb la màxima intensitat i alegria.
Així que a quarts de vuit era d'empeus i he sortit a veure l'espectacular vista de l'illa de Miyajima des del port: una verdíssima i escarpada massa de roques i pins que s'eleven al cel del sudoest del Japó amb una envejable tranquilitat zen. A aquesta hora, però, els ferris ja connecten l'illa amb desenes de turistes àvids per fer les primeres fotos.
Ha estat aleshores quan en Xavi s'ha posat en contacte amb mi: estava a prop d'Hiroshima i, camí cap a Tokyo, farà una parada tècnica a Miyajima per xerrar una estona i acomiadar-nos com cal: ell marxa cap a Cambodja dilluns al matí i ja no torna al Japó, així que ja no ens veurem més. Arriba a quarts de deu i creuem el mar cap a l'illa posant-nos al dia de les darreres novetats. Li pregunto si sap res de la segona part de la naïf història d'en Dents Boniques i la princesa Li Sa, i em contesta enigmàticament que tot just s'està escrivint en aquests moments. Passem un parell d'hores plegats donant una volta per l'illa i provant l'especialitat de la casa: les ostres. Tornem junts cap a Hiroshima i allà ens separem: ell va cap al Nord i jo cap al Sud. Un autèntic plaer haver compartit grans i divertits moments junts. Això, com les bones películes, ha de tenir, forçosament, una segona part. Ja veurem.
Agafo el tren direcció sud i en una hora atravesso el pont que uneix l'illa central i més gran del Japó (Honshu) amb l'illa més al sud, Kyüshu, on passaré uns quatre dies. Parada per canviar de tren a la capital de Kyüshu, Fukuoka i allà agafo un tren semi ràpid que s'ha de dirigir a Nagasaki, on vull fer nit. Quan el revisor passa em diu que aquell tren no hi va, a Nagasaki. Un instant de pànic arriba però de seguida s'esvaeix quan un altre revisor em fa entendre que el meu vagó no hi va.... però sí els primers cinc vagons. Així que en la propera parada surto del tren a gran velocitat i, amb la música de Carros de Foc als altaveus de l'estació i amb milers de japonesos aplaudint-me, aconsegueixo arribar al vagó núm. 5 un segon i tres dècimes abans que la porta es tanqui. Uf!
Nagasaki arriba al final d'un preciós llac que envolta el tren. No tinc on dormir així que em dirigeixo a l'oficina d'informació turística perquè m'ajudin a trobar allotjament. Fan un parell de trucades i bingo!: tinc habitació a 5 minuts de l'estació per un preu acceptable. Ole! Allà mateix a l'estació un noi espanyol s'ofereix a ajudar-me si ho necessito, ja que parla japonès. És així com conec l'Alex, un madrileny que viu a València i treballa com a músic a l'Orquestra de València tocant el txelo, i a la seva amiga Laura, resident a Málaga, opositora de professora de literatura. Són uns nanos encantadors que estan de vacances pel Japó després de guanyar el premi del viatje en el concurs d'oradors de japonès a nivell estatal: ells s'autoqualifiquen de frikies (amb modèstia japonesa) però són uns fenòmens que parlen japonès amb una envejable perfecció. Els proposo de sopar plegats, ja que ells estan també interessats en el meu viatge, i fem un sopar informal davant l'estació amb força xerrera i bon rotllo. Al final, intercanvi de telèfons i emails i una divertida foto a l'estil japonès. Ha estat un plaer sopar amb ells: hi ha vegades que trobes gent que sembla que coneguis des de fa deu anys...i ni tant sols aquell matí mateix sabies que existien. Viatjar és, en bona part, conèixer gent i viure aquell instant concret en el qual les vides s'entrecreuen, en una estació o en un vagó de tren, amb la màxima intensitat i alegria.
dijous
Dia 49: Kyoto- Hiroshima - Miyamija
He abandonat el ryokan de Kyoto a les vuit del matí. He abandonat el meu equipatge pesat a un quart de nou. He abandonat la ciutat de Kyoto a les vuit i vint-i-dos minuts. M'he abandonat a la son a tocar de les nou. He abandonat el tren a les deu i vint-i-tres minuts del matí.
Hiroshima.
Hiroshima no és una destinació turística més dins del recorregut clàssic dels que visitem el Japó. Òbviament que és un lloc de visita obligada i necessària, però no és un lloc més on fer fotos, agafar un fulletó informatiu i de seguida mirar a quin local pots anar a fotre't uns ramen d'aquí t'espero. No.
Hiroshima va ser arrassada el 6 d'agost de 1945 a les 8:15 del matí quan va explotar la bomba atòmica, batejada de manera sorneguera amb el nom de Littte Boy, llançada pel bombarder nordamericà B52 Enola Gay. Hiroshima va ser seleccionada com objectiu militar atòmic d'entre una primera tria de disset ciutats japoneses, i d'entre una darrera selecció de quatre ciutats que, irònicament, havien passat a la gran final. Macabra final. La destrucció va ser total: fins i tot els americans van tenir la cura de no bombardejar les ciutats candidates amb bombardejos ordinaris per reservar així tot el poder destructor a la bomba atòmica.
Hiroshima ha edificat un parc amb arbres verds i frondosos, fonts d'aigua transparent, flames enceses i petits racons plens d'emoció a l'indret -entre dos rius- que va patir directament l'impacte, un barri comercial i ple de vida, farcit de casetes de fusta, que va ser absolutament arrassat en un instant. La bomba va explotar sis-cents metres per sobre el cap dels habitants de la desgraciada ciutat i va arrassar tot en un diàmetre de 3 kilòmetres. Cent quaranta-mil persones van morir, d'un total de 350.000 habitants.
A l'extrem sud del parc commemoratiu per la Pau s'aixeca el Museu. Aquest museu és una visita absolutament didàctica però esgarrifosa, impressionant i esfereïdora. T'explica el contexte previ d'Hiroshima (ciutat cultural però també ciutat militar), el perquè de la bomba atòmica i el perquè es va escollir aquesta ciutat. I després et dibuixa amb gràfics, fotografies, objectes, històries, maquetes i vídeos com va ser, què va passar, quines conseqüenciès es van produir.
És un museu que et toca, que et remou, que t'emociona, que et deixa mig torrat de pena i dolor i d'incomprensió vers la raça humana.
Hiroshima s'ha erigit com a ciutat mundial de la Pau i centre de la lluita contra les armes nuclears. Un cant d'esperança surt directament de les runes d'aquesta ciutat, ahir arrassada, avui exemple de modernitat i convivència. De camí cap al tren, després de tres hores de visita colpidora, he passat per davant de l'Atòmic Dom, el cadàver de l'únic edifici que va quedar parcialment d'empeus: una estructura rovellada que no deixa veure el seu passat esplendorós però que sí mostra, amb tota la seva cruesa, totes les seves ferides i el seu dolor.
El tren m'ha conduït fora de l'abast de la tragèdia, vint quilòmetres més al sud, fins a Miyajima Guchi, el poble des del qual surt el ferry que uneix l'illa de Miyajima amb el gran Japó. Quan he arribat a l'illa, cap a les quatre de la tarda, he descobert que el hostel reservat no estava a l'esmentada illa, com jo pensava, sinó a l'altra banda, justament des d'on acabava d'arribar. Cap problema. He passejat per l'illa, he fet les fotos de rigor a la seva famosa Torii sobre l'aigua (porta encestral japonesa) i he estat conversant amb una alemany de Weimar, en Sebastian, que m'ha recomanat molt moltíssim que vagi a Austràlia i deixi el Canadà pel viatge de l'Imserso,
Quan s'ha fet fosc i l'illa era un mar de calma, he tornat a agafar el ferry i he arribat al hostel: dormiré en una habitació de 6 x 6 amb set espanyols (Getafe, Albacete,....), allà al terra, juntos pero no revueltos. Sens dubte, l'experiència més gai del viatge. Ja us ho explicaré...o no.
Hiroshima.
Hiroshima no és una destinació turística més dins del recorregut clàssic dels que visitem el Japó. Òbviament que és un lloc de visita obligada i necessària, però no és un lloc més on fer fotos, agafar un fulletó informatiu i de seguida mirar a quin local pots anar a fotre't uns ramen d'aquí t'espero. No.
Hiroshima va ser arrassada el 6 d'agost de 1945 a les 8:15 del matí quan va explotar la bomba atòmica, batejada de manera sorneguera amb el nom de Littte Boy, llançada pel bombarder nordamericà B52 Enola Gay. Hiroshima va ser seleccionada com objectiu militar atòmic d'entre una primera tria de disset ciutats japoneses, i d'entre una darrera selecció de quatre ciutats que, irònicament, havien passat a la gran final. Macabra final. La destrucció va ser total: fins i tot els americans van tenir la cura de no bombardejar les ciutats candidates amb bombardejos ordinaris per reservar així tot el poder destructor a la bomba atòmica.
Hiroshima ha edificat un parc amb arbres verds i frondosos, fonts d'aigua transparent, flames enceses i petits racons plens d'emoció a l'indret -entre dos rius- que va patir directament l'impacte, un barri comercial i ple de vida, farcit de casetes de fusta, que va ser absolutament arrassat en un instant. La bomba va explotar sis-cents metres per sobre el cap dels habitants de la desgraciada ciutat i va arrassar tot en un diàmetre de 3 kilòmetres. Cent quaranta-mil persones van morir, d'un total de 350.000 habitants.
A l'extrem sud del parc commemoratiu per la Pau s'aixeca el Museu. Aquest museu és una visita absolutament didàctica però esgarrifosa, impressionant i esfereïdora. T'explica el contexte previ d'Hiroshima (ciutat cultural però també ciutat militar), el perquè de la bomba atòmica i el perquè es va escollir aquesta ciutat. I després et dibuixa amb gràfics, fotografies, objectes, històries, maquetes i vídeos com va ser, què va passar, quines conseqüenciès es van produir.
És un museu que et toca, que et remou, que t'emociona, que et deixa mig torrat de pena i dolor i d'incomprensió vers la raça humana.
Hiroshima s'ha erigit com a ciutat mundial de la Pau i centre de la lluita contra les armes nuclears. Un cant d'esperança surt directament de les runes d'aquesta ciutat, ahir arrassada, avui exemple de modernitat i convivència. De camí cap al tren, després de tres hores de visita colpidora, he passat per davant de l'Atòmic Dom, el cadàver de l'únic edifici que va quedar parcialment d'empeus: una estructura rovellada que no deixa veure el seu passat esplendorós però que sí mostra, amb tota la seva cruesa, totes les seves ferides i el seu dolor.
El tren m'ha conduït fora de l'abast de la tragèdia, vint quilòmetres més al sud, fins a Miyajima Guchi, el poble des del qual surt el ferry que uneix l'illa de Miyajima amb el gran Japó. Quan he arribat a l'illa, cap a les quatre de la tarda, he descobert que el hostel reservat no estava a l'esmentada illa, com jo pensava, sinó a l'altra banda, justament des d'on acabava d'arribar. Cap problema. He passejat per l'illa, he fet les fotos de rigor a la seva famosa Torii sobre l'aigua (porta encestral japonesa) i he estat conversant amb una alemany de Weimar, en Sebastian, que m'ha recomanat molt moltíssim que vagi a Austràlia i deixi el Canadà pel viatge de l'Imserso,
Quan s'ha fet fosc i l'illa era un mar de calma, he tornat a agafar el ferry i he arribat al hostel: dormiré en una habitació de 6 x 6 amb set espanyols (Getafe, Albacete,....), allà al terra, juntos pero no revueltos. Sens dubte, l'experiència més gai del viatge. Ja us ho explicaré...o no.
dimecres
Dia 48: Kyoto - Himeji - Kyoto
Catalunya és terra de castells. Tenim el castell de la Puga, el castell de Breda-Ventdelplà, el castell d'Escornalbou, el castell de fels, el conseller Castell(s), el castell de Burriac, el castell de tres de nou amb folre i manilles i una llarga llista més. Perquè després de fer 12.000 Km en tren i 200 Km. en baixell has de dedicar un dia de la teva vida de turista i viatger a veure un castell?
a) Perquè ho diu la Lonely Planet
b) Perquè tothom hi va (Vincent's Theory)
c) Perquè als catalans ens agrada fer castells
d) Perquè el castell s'ho val, què carai!
Podeu escollir la resposta que més us convenci i d'entre els encertants se sortejarà un permís especial per estalviar-vos de llegir aquest blog durant una setmana, sense que l'autor s'enfadi.
Doncs així és, avui he estat al castell de Himeji, el nom del qual no és un exemple de màrketing, precisament. Noms a part, el castell passa per ser la construcció militar millor conservada del Japó, després de la restauració exhaustiva i fidelíssima a que va ser sotmès els anys cinquanta. El castell data del segle XVI i domina, com a bon castell, tota la planície i presidint la ciutat del mateix nom. És una estructura de base més sis plantes, l'equivalent a la catalana d'un tres de vuit amb folre.
L'excursió des de Kyoto és un autèntic passeig amb el Shinkasen, el tren mega ràpid del Japó. Ep!, és mega ràpid però no és el més ràpid: encara hi ha un de més veloç, el Nozomi: una bèstia. Aquest tren, quan passa a tota llet per la via del costat, fa aixecar un pam de la via el tren on vas còmodament assegut. No és conya, és així. Però el Shinkasen esta molt bé és perquè els 175 Km de distància els fa amb 54 minuts, i fent tres o quatre parades,
Molts turistes, moltíssims japonesos i molts europeus i americans amb la Lonely Planet sota el braç arriben a Himeji amb l'objectiu de pujar al castell. De catalans també un fotiment. La pujada és cansada sobretot per la calor que fa. La veritat és que el castell és força bonic per fora, però per dins no té més que escales de fusta barnissada i sales buides restaurades. Val la pena anar-hi, és clar, però amb un parell d'hores tens ventilada l'excursió.
De tornada a l'hotel, preparo la bossa perquè demà pretenc començar una minigira de 4-5 dies pel Sud del Japó. Amb aquest objectiu, deixaré la motxilla grossa a Kyoto en una consigna i aniré amb poc equipatge i sense reserva d'hotel: la idea és arribar fins al punt més al sud del país. Demà començo per Hiroshima i dormo a l'illa de Miyajima. Ja us ho explicaré!
PD.- El concurs de la pregunta? Res, ja veieu, totes les respostes eren bones, així que no hi ha guanyador. A llegir el blog cada dia!...i no em feu enfadar.
a) Perquè ho diu la Lonely Planet
b) Perquè tothom hi va (Vincent's Theory)
c) Perquè als catalans ens agrada fer castells
d) Perquè el castell s'ho val, què carai!
Podeu escollir la resposta que més us convenci i d'entre els encertants se sortejarà un permís especial per estalviar-vos de llegir aquest blog durant una setmana, sense que l'autor s'enfadi.
Doncs així és, avui he estat al castell de Himeji, el nom del qual no és un exemple de màrketing, precisament. Noms a part, el castell passa per ser la construcció militar millor conservada del Japó, després de la restauració exhaustiva i fidelíssima a que va ser sotmès els anys cinquanta. El castell data del segle XVI i domina, com a bon castell, tota la planície i presidint la ciutat del mateix nom. És una estructura de base més sis plantes, l'equivalent a la catalana d'un tres de vuit amb folre.
L'excursió des de Kyoto és un autèntic passeig amb el Shinkasen, el tren mega ràpid del Japó. Ep!, és mega ràpid però no és el més ràpid: encara hi ha un de més veloç, el Nozomi: una bèstia. Aquest tren, quan passa a tota llet per la via del costat, fa aixecar un pam de la via el tren on vas còmodament assegut. No és conya, és així. Però el Shinkasen esta molt bé és perquè els 175 Km de distància els fa amb 54 minuts, i fent tres o quatre parades,
Molts turistes, moltíssims japonesos i molts europeus i americans amb la Lonely Planet sota el braç arriben a Himeji amb l'objectiu de pujar al castell. De catalans també un fotiment. La pujada és cansada sobretot per la calor que fa. La veritat és que el castell és força bonic per fora, però per dins no té més que escales de fusta barnissada i sales buides restaurades. Val la pena anar-hi, és clar, però amb un parell d'hores tens ventilada l'excursió.
De tornada a l'hotel, preparo la bossa perquè demà pretenc començar una minigira de 4-5 dies pel Sud del Japó. Amb aquest objectiu, deixaré la motxilla grossa a Kyoto en una consigna i aniré amb poc equipatge i sense reserva d'hotel: la idea és arribar fins al punt més al sud del país. Demà començo per Hiroshima i dormo a l'illa de Miyajima. Ja us ho explicaré!
PD.- El concurs de la pregunta? Res, ja veieu, totes les respostes eren bones, així que no hi ha guanyador. A llegir el blog cada dia!...i no em feu enfadar.
Dia 47: Kyoto
Ha estat aquest dia com una jornada del Tour amb diferents ports de muntanya, de primera i segona categoria, i algun de categoria especial. Aquesta sensació s'ha vist accentuada pel fet que, de nou, ha estat un dia muntat en bicicleta.
El tret de sortida des del ryokan de Kyoto s'ha fet amb tranquilitat: eren quarts de deu del matí i la pluja d'ahir havia marxat i el sol ja apretava de valent. El primer tram d'etapa permetia, per la seva orografia, esmorzar prenent-se el seu temps i un cafè amb llet. De seguida, però, la tranquilitat s'ha acabat i tocava patir una mica: el port de muntanya de segona categoria consistia en poder treure diners en efectiu des del Japó després de tres intents: les reserves monetàries estan minvant i hi havia problemes per aconseguir reposar-les. Finalment, a la tercera ha estat la vençuda i amb diners frescos a la butxaca m'he sentit bé: el món es veu diferent. Deu ser aquesta sensació de felicitat l'arrel del fracàs del comunisme?
Sense temps per pensar-hi, ha començat a pujar el port de primera categoria: tres temples i un castell repartits de sud a nord per tota la geografia. Han estat tres experiències diferents i prou satisfactories.
El primer era el temple Eika-do i és una espècie de parc temàtic dels temples perquè té de tot: l'edifici principal és un laberint de sales i habitacions amb petites i grans zones pel culte, algunes d'una bellesa sorprenent amb incrustacions daurades, columnes de fusta i altars nacarats sobre preciosos tatamis; la pagoda, de només dos pisos, està ubicada dins del bosc en la part més alta de la muntanya amb bones vistes de la ciutat; l'estany amb dos ponts de pedra de reminiscènies xineses i peixots de colors nadant-hi i, finalment, uns jardins cuidats, minimalistes i relaxants.
El segon, trobat de casualitat quan la bicicleta ja estava cansada i buscava una excusa per parar, ha estat una sorpresa: Kitano-Tenman-Gu és un temple molt bonic, amb teulades negres i decoracions de coloraines i fanalets blancs i vermells. Amagat al nord de Kyoto, ha estat una sorpresa molt agradable.
El tercer ha estat un temple que està dins de l'star system de Kyoto: Kinkaku-Ji o el temple del pavelló d'or. Milers de japonesos arriben fins als límits nord de la ciutat per veure aquesta finca on l'estrella és un pavelló vestit d'or sobre un llac molt bonic: els reflexos daurats són espectaculars, sobretot per l'efecte dels centenars de flashos de les càmares de fotografiar: quina manera de fer fotos!. Val a dir que és un temple de postaleta i llagrimeta.
Com que el castell estava tancat, tocava baixar dels ports de muntanya direcció est amb un objectiu: el riu. El riu Gamo passa per Kyoto dibuixant un passeig de deu kilòmetres de nord a sud ple de vida: mentre el riu flueix cap al mar, a banda i banda hi ha caminets de muntanya plens de vida: famílies d'ànecs d'excursió, ocells blancs com la neu amb colls de jirafa, aranyes gegants fent ganxet, gossos de mirada neta passejant els seus amos, mosquits de riu ben picants, formigues japoneses menjant sushi, bicicletes fents rutes amb el sol a la cara mentre escolten música del seu país, japonesos amb instruments tradicionals fent concerts desconcertants, velles encorvades i joves amb acné fent classes particulars d'arts marcials, atletes amateurs fugint de sí mateixos i famíles de passeig, o berenant, o xerrant, sota el sol de tarda que cau en esbiaix. Univers de color ataronjat amb les munyanyes verdes, molt verdes, de Kyoto al fons. He fet els deu kilòmetres d'anada i els deu de tornada en aquest port de categoria especial: una tarda molt especial, sens dubte, amb tocs místics després d'haver trobat un paradís a la terra.
Tornada la bicicleta i amb el record del paisatge imprès en el meu incoscient, he decidit fer una dutxa ràpida i tonar al paradís, a sopar. La lluna ja estava allà dalt, pintada amb ganyotes blanques i es mirava al mirall del riu. Allà on hi havia hagut ànecs, ocells, gossos, bicicletes i aranyes ara hi havia tot de gent, en parelles de tres o formant grups solitaris, fent picnics de cervesa vora el riu, rient amb riures de Sant Joan. Quin goig de ciutat.
El tret de sortida des del ryokan de Kyoto s'ha fet amb tranquilitat: eren quarts de deu del matí i la pluja d'ahir havia marxat i el sol ja apretava de valent. El primer tram d'etapa permetia, per la seva orografia, esmorzar prenent-se el seu temps i un cafè amb llet. De seguida, però, la tranquilitat s'ha acabat i tocava patir una mica: el port de muntanya de segona categoria consistia en poder treure diners en efectiu des del Japó després de tres intents: les reserves monetàries estan minvant i hi havia problemes per aconseguir reposar-les. Finalment, a la tercera ha estat la vençuda i amb diners frescos a la butxaca m'he sentit bé: el món es veu diferent. Deu ser aquesta sensació de felicitat l'arrel del fracàs del comunisme?
Sense temps per pensar-hi, ha començat a pujar el port de primera categoria: tres temples i un castell repartits de sud a nord per tota la geografia. Han estat tres experiències diferents i prou satisfactories.
El primer era el temple Eika-do i és una espècie de parc temàtic dels temples perquè té de tot: l'edifici principal és un laberint de sales i habitacions amb petites i grans zones pel culte, algunes d'una bellesa sorprenent amb incrustacions daurades, columnes de fusta i altars nacarats sobre preciosos tatamis; la pagoda, de només dos pisos, està ubicada dins del bosc en la part més alta de la muntanya amb bones vistes de la ciutat; l'estany amb dos ponts de pedra de reminiscènies xineses i peixots de colors nadant-hi i, finalment, uns jardins cuidats, minimalistes i relaxants.
El segon, trobat de casualitat quan la bicicleta ja estava cansada i buscava una excusa per parar, ha estat una sorpresa: Kitano-Tenman-Gu és un temple molt bonic, amb teulades negres i decoracions de coloraines i fanalets blancs i vermells. Amagat al nord de Kyoto, ha estat una sorpresa molt agradable.
El tercer ha estat un temple que està dins de l'star system de Kyoto: Kinkaku-Ji o el temple del pavelló d'or. Milers de japonesos arriben fins als límits nord de la ciutat per veure aquesta finca on l'estrella és un pavelló vestit d'or sobre un llac molt bonic: els reflexos daurats són espectaculars, sobretot per l'efecte dels centenars de flashos de les càmares de fotografiar: quina manera de fer fotos!. Val a dir que és un temple de postaleta i llagrimeta.
Com que el castell estava tancat, tocava baixar dels ports de muntanya direcció est amb un objectiu: el riu. El riu Gamo passa per Kyoto dibuixant un passeig de deu kilòmetres de nord a sud ple de vida: mentre el riu flueix cap al mar, a banda i banda hi ha caminets de muntanya plens de vida: famílies d'ànecs d'excursió, ocells blancs com la neu amb colls de jirafa, aranyes gegants fent ganxet, gossos de mirada neta passejant els seus amos, mosquits de riu ben picants, formigues japoneses menjant sushi, bicicletes fents rutes amb el sol a la cara mentre escolten música del seu país, japonesos amb instruments tradicionals fent concerts desconcertants, velles encorvades i joves amb acné fent classes particulars d'arts marcials, atletes amateurs fugint de sí mateixos i famíles de passeig, o berenant, o xerrant, sota el sol de tarda que cau en esbiaix. Univers de color ataronjat amb les munyanyes verdes, molt verdes, de Kyoto al fons. He fet els deu kilòmetres d'anada i els deu de tornada en aquest port de categoria especial: una tarda molt especial, sens dubte, amb tocs místics després d'haver trobat un paradís a la terra.
Tornada la bicicleta i amb el record del paisatge imprès en el meu incoscient, he decidit fer una dutxa ràpida i tonar al paradís, a sopar. La lluna ja estava allà dalt, pintada amb ganyotes blanques i es mirava al mirall del riu. Allà on hi havia hagut ànecs, ocells, gossos, bicicletes i aranyes ara hi havia tot de gent, en parelles de tres o formant grups solitaris, fent picnics de cervesa vora el riu, rient amb riures de Sant Joan. Quin goig de ciutat.
dilluns
Dia 46: Kyoto - Nara - Fushimi Inari - Kyoto
El despertador avui ha treballat. A les vuit en punt ha dit bon dia i m'he llevat disposat a aprofitar el dia al màxim. Només llevar-me, he sentit el xip-xip de la pluja sobre els carrers empedrats de Kyoto. Plou.
Avui vull veure amb els meus propis ulls si realment és tan espectacular com diuen la primera de les capitals del Japó: Nara. L'any 711 va esdevenir la primera capital imperial i durant 75 anys va ostentar aquest privilegi. Cal fixar-se de nou en la data: l'any 711. A la península Ibèrica s'estava produint l'invasió musulmana, l'Imperi Bizanti estava en el seu màxim esplendor, les terres sudamericanes encara no tenien notícies dels incas i el Barça encara no havia guanyat cap Lliga. Fa molts anys!!. I ja aleshores, l'imperi japonès creava ciutats plenes d'art, florències del segle VIII, que han arribat a nosaltres un xic malmeses però amb una dignitat envejable.
Les petjades de la història iluminen aquesta ciutat, veritable recull místic de temples i creences. Arribo abans de les deu del matí. Plou. Enfilo carrer principal direcció est, cap a les muntanyes calves que coronen la ciutat. Segueix plovent. El primer dels temples apareix al fons a la dreta, conservant la segona pagoda més alta del país. Aquí ja es poden veure els animals sagrats de Nara: els cèrvols. No sé quin coi de sabi, profeta o monjo diuen que es va convertir en cèrvol al morir i des d'aleshores aquests animals transiten pel mig de la ciutat amb plena llibertat, sense respectar normes de conducta, ni ordenances cíviques ni codis de circulació. Són venerats i estimats com vaques indús. Sort en tenim que el sabi, profeta o monjo no es va convertir en piton (verbenero) o en elefant de circ. Ara bé, els animalons tenen la seva gràcia, perseguint turistes despistats per aconseguir menjar: he presenciat fins i tot mossegades al cul i empentes contundents per part dels cèrvols, com si estiguessin al metro de Tokyo.
L'atracció principal de Nara és el temple Todai-Ji, on dorm des de fa deu segles el Buda més grandot de tot el país, Dins d'aquest temple hi trobo, doncs, un tros de Buda com un edifici de sis plantes, una bèstia increïble, amb perdó. Des de les alçades, en Buda sembla aturar els mals esperits amb la seva mà imponent. Imposa, la veritat. Ara bé, imposa, però no espanta, ni fa por ni vol transmetre aquell mal rotllo tan típic de les imatges cristianes, plenes de patiment, de sang regalimant, de claus atrevessant la carn. En Buda somriu lleugerament i està acompanyat, no de dos pobres lladres, sinó d'uns col·legues (divinitats també), que estan encantats de trasmetre aquest esperit positiu que tant es troba a faltar en la culpable passió cristiana. ¿Serà per això que els pobles que professen les religions d'origen hindú somriuen davant les adversitats? Enveja. Molta enveja. Quan torni a néixer, porteu-me cap a l'orient.
I segueix plovent. Els peus són un bassal de pluja i el paraigües ha dimitit de les seves funcions bàsiques. Tot i així, camino un parell d'hores més pels temples secundaris i els santuaris sintoistes de les muntanyes de Nara. És un agradable i humit passeig pels boscos verdosos de l'est de la ciutat, rodejat de camins de fang esculpits de fanalets japonesos i teulades vermelles. Un plaer. I segueix plovent.
Abandono Nara per la porta del darrera, després d'haver dinat i haver canviat de sabates: xancletes de platja contra el virus de la pluja per 80 cèntims. El tren em porta a poc a poc fins a les immediacions de Kyoto. Abans d'arribar-hi, baixo a Inari per visitar un dels temples més espectaculars de la comarca: Fushimi-Inari.
Aquest temple té les seves sales i els seus sants, és clar, com la resta de temples de Kyoto, però es caracteritza sobretot pels seus passadissos japonesos, camins que envolten la muntanya fins al cim: milions de columnes vermelles amb llegendes japoneses dibuixen passadissos de colors que pugen la muntanya. És un espectacular laberint de lamparetes, caminets i altars sintoistes que recorren la muntanya mentre la gent passeja sota la seva protecció, envoltats de natura i de reminiscències imperials. Un plaer pels cinc sentits.
Arribo a l'hotel brut, xop, cansat i feliç. Soparé a l'habitació una mica de peix cru i una cervesa que faci més fàcil l'escriptura d'aquest post, recordant la sorneguera mirada del Gran Buda. Campai!
Avui vull veure amb els meus propis ulls si realment és tan espectacular com diuen la primera de les capitals del Japó: Nara. L'any 711 va esdevenir la primera capital imperial i durant 75 anys va ostentar aquest privilegi. Cal fixar-se de nou en la data: l'any 711. A la península Ibèrica s'estava produint l'invasió musulmana, l'Imperi Bizanti estava en el seu màxim esplendor, les terres sudamericanes encara no tenien notícies dels incas i el Barça encara no havia guanyat cap Lliga. Fa molts anys!!. I ja aleshores, l'imperi japonès creava ciutats plenes d'art, florències del segle VIII, que han arribat a nosaltres un xic malmeses però amb una dignitat envejable.
Les petjades de la història iluminen aquesta ciutat, veritable recull místic de temples i creences. Arribo abans de les deu del matí. Plou. Enfilo carrer principal direcció est, cap a les muntanyes calves que coronen la ciutat. Segueix plovent. El primer dels temples apareix al fons a la dreta, conservant la segona pagoda més alta del país. Aquí ja es poden veure els animals sagrats de Nara: els cèrvols. No sé quin coi de sabi, profeta o monjo diuen que es va convertir en cèrvol al morir i des d'aleshores aquests animals transiten pel mig de la ciutat amb plena llibertat, sense respectar normes de conducta, ni ordenances cíviques ni codis de circulació. Són venerats i estimats com vaques indús. Sort en tenim que el sabi, profeta o monjo no es va convertir en piton (verbenero) o en elefant de circ. Ara bé, els animalons tenen la seva gràcia, perseguint turistes despistats per aconseguir menjar: he presenciat fins i tot mossegades al cul i empentes contundents per part dels cèrvols, com si estiguessin al metro de Tokyo.
L'atracció principal de Nara és el temple Todai-Ji, on dorm des de fa deu segles el Buda més grandot de tot el país, Dins d'aquest temple hi trobo, doncs, un tros de Buda com un edifici de sis plantes, una bèstia increïble, amb perdó. Des de les alçades, en Buda sembla aturar els mals esperits amb la seva mà imponent. Imposa, la veritat. Ara bé, imposa, però no espanta, ni fa por ni vol transmetre aquell mal rotllo tan típic de les imatges cristianes, plenes de patiment, de sang regalimant, de claus atrevessant la carn. En Buda somriu lleugerament i està acompanyat, no de dos pobres lladres, sinó d'uns col·legues (divinitats també), que estan encantats de trasmetre aquest esperit positiu que tant es troba a faltar en la culpable passió cristiana. ¿Serà per això que els pobles que professen les religions d'origen hindú somriuen davant les adversitats? Enveja. Molta enveja. Quan torni a néixer, porteu-me cap a l'orient.
I segueix plovent. Els peus són un bassal de pluja i el paraigües ha dimitit de les seves funcions bàsiques. Tot i així, camino un parell d'hores més pels temples secundaris i els santuaris sintoistes de les muntanyes de Nara. És un agradable i humit passeig pels boscos verdosos de l'est de la ciutat, rodejat de camins de fang esculpits de fanalets japonesos i teulades vermelles. Un plaer. I segueix plovent.
Abandono Nara per la porta del darrera, després d'haver dinat i haver canviat de sabates: xancletes de platja contra el virus de la pluja per 80 cèntims. El tren em porta a poc a poc fins a les immediacions de Kyoto. Abans d'arribar-hi, baixo a Inari per visitar un dels temples més espectaculars de la comarca: Fushimi-Inari.
Aquest temple té les seves sales i els seus sants, és clar, com la resta de temples de Kyoto, però es caracteritza sobretot pels seus passadissos japonesos, camins que envolten la muntanya fins al cim: milions de columnes vermelles amb llegendes japoneses dibuixen passadissos de colors que pugen la muntanya. És un espectacular laberint de lamparetes, caminets i altars sintoistes que recorren la muntanya mentre la gent passeja sota la seva protecció, envoltats de natura i de reminiscències imperials. Un plaer pels cinc sentits.
Arribo a l'hotel brut, xop, cansat i feliç. Soparé a l'habitació una mica de peix cru i una cervesa que faci més fàcil l'escriptura d'aquest post, recordant la sorneguera mirada del Gran Buda. Campai!
Dia 45: Kyoto
Diuen els entesos en l'art de viatjar que Kyoto és una de les ciutats del món que has de visitar com a mínim un cop a la vida. En aquest llistat de ciutats trobaríem segurament una llarga relació de llocs, perquè moltes ciutats mereixen, sens dubte, una visita, un treure-hi el cap i admirar els seus carrers, o la seva gent, o aquell monument o aquella plaça o aquell cafè. Sense ser especialment afeccionat a aquest tipus de llistes i de catàlegs erudits sobre l'art de viatjar, que molts cops estan parits d'acord amb interessos foscos i lucratius, per un cop estaré d'acord amb aquesta afirmació: és cert, Kyoto bé mereix perdre-s'hi almenys un cop a la vida.
I ha estat avui, 9 d'agost de 2009, dia en què cumpleixo 13.000 dies de vida, quan he complert l'objectiu: m'he perdut i he fruit de Kyoto, la capital imperial del Japó milenari. I aixó que el dia s'ha llevat plorant amb llàgrimes de pluja tova, trist al recordar l'efemèride dels 64 anys de la bomba atòmica de Nagasaki. Amb aquesta tristesa i una bicicleta llogada fins a les set de la tarda, m'he llençat a descobrir el Kyoto autèntic.
He vist un total de tres temples magnífics, un barri antic de cases de fusta, una Geisha caminant pel carrer i un parell de jardins japonesos força relaxants.
Els dos primers temples han estat espectaculars. El primer ha estat el temple de To-ji, al sudest de la ciutat. Temple fundat l'any 794 per protegir la ciutat per la porta sud, en en el qual trobem la pagoda més alta de tot el Japó: un total de 57 metres de presència imponent i cinc pisos de fusta vella i noble. Al costat de la pagoda hi ha dos edificis que acullen obres d'art que val la pena veure: en la sala Kodo (sala de lectura) hi ha 21 figures representant un mandala propi del budisme esotèric: déus, guerrers, deeses, guardians, budes, tots col·locats en harmonia i segons les directrius budistes: són d'una talla excepcional. A la sala Kondo (sala principal) hi ha tres divinitats representant el Buda de la medicina: estàtues enormes de bronze amb decoracions de filigrana i petits guardians esculpits a la base, per protegir-les. Impresionant.
El segon temple està al sud oest de la ciutat. Hi he arribat després de fer una parada tècnica per dinar un plat de curry amb trossos de carn i arròs. La bici ha enfilat el desnivell amb forces renovades fins a la porta del temple Sanjusangen-do, uns dels més famosos de Kyoto. Perquè? Perquè la seva sala principal acull un exèrcit armat de 1001 estàtues de la deesa Kanon, la deesa dels mils braços: en una sala llarguíssima s'hi apilen 1001 estàtues de coure de la divinitat budista, perfectament aliniades, que acompanyen la gran presència central de la gegantina Kanon. A més, protegint l'exèrcit de deeses, hi ha 28 estàtues bellíssimes de diverses divinitats budistes. Una joia de temple i un impressionant desplegament de mitjans divins: si els xinesos tenen a la seva disposició els 2.000 guerrers de terracota de Xi'an, els japonesos tenen a les seves ordres 1001 deeses de mil braços.
El tercer dels temples, al nord oest, ha estat un dels més concorreguts: es diu Kiyomizu-dera i estava absolutament ple de gent. S'hi representava, a més, un espectacle de teatre japonès a l'aire lliure al ritme d'un gran tambó: pel que he pogut entendre, era una comèdia agredolça amb referències evidents a Ventdelplà. L'entorn és molt bonic, al mig del bosc, però el temple per si mateix no és res de l'altre dijous. Sembla ser que l'èxit del temple entre els japonesos rau en la seva resistència històrica a no ser destruït i a renéixer mil cops, més que en la seva bellesa.
Els temples tanquen d'hora i a les cinc de la tarda l'activitat templària ha finalitzat. En aquell moment la pluja ha iniciat un nou festival i no m'ha tocat més remei que anar tirant cap al sud, a retornar la bici, sota una pluja forta: he aprés a anar amb bici mentre porto un paraigües obert a la mà dreta, com fan els japonesos i molts altres orientals. D'aquí, al circ.
La mullena ha fet que el sopar fos ràpid i calentet: una sopa de fideos amb verdures i carn, que estava per xupar-se els dits. Nyam.
I ha estat avui, 9 d'agost de 2009, dia en què cumpleixo 13.000 dies de vida, quan he complert l'objectiu: m'he perdut i he fruit de Kyoto, la capital imperial del Japó milenari. I aixó que el dia s'ha llevat plorant amb llàgrimes de pluja tova, trist al recordar l'efemèride dels 64 anys de la bomba atòmica de Nagasaki. Amb aquesta tristesa i una bicicleta llogada fins a les set de la tarda, m'he llençat a descobrir el Kyoto autèntic.
He vist un total de tres temples magnífics, un barri antic de cases de fusta, una Geisha caminant pel carrer i un parell de jardins japonesos força relaxants.
Els dos primers temples han estat espectaculars. El primer ha estat el temple de To-ji, al sudest de la ciutat. Temple fundat l'any 794 per protegir la ciutat per la porta sud, en en el qual trobem la pagoda més alta de tot el Japó: un total de 57 metres de presència imponent i cinc pisos de fusta vella i noble. Al costat de la pagoda hi ha dos edificis que acullen obres d'art que val la pena veure: en la sala Kodo (sala de lectura) hi ha 21 figures representant un mandala propi del budisme esotèric: déus, guerrers, deeses, guardians, budes, tots col·locats en harmonia i segons les directrius budistes: són d'una talla excepcional. A la sala Kondo (sala principal) hi ha tres divinitats representant el Buda de la medicina: estàtues enormes de bronze amb decoracions de filigrana i petits guardians esculpits a la base, per protegir-les. Impresionant.
El segon temple està al sud oest de la ciutat. Hi he arribat després de fer una parada tècnica per dinar un plat de curry amb trossos de carn i arròs. La bici ha enfilat el desnivell amb forces renovades fins a la porta del temple Sanjusangen-do, uns dels més famosos de Kyoto. Perquè? Perquè la seva sala principal acull un exèrcit armat de 1001 estàtues de la deesa Kanon, la deesa dels mils braços: en una sala llarguíssima s'hi apilen 1001 estàtues de coure de la divinitat budista, perfectament aliniades, que acompanyen la gran presència central de la gegantina Kanon. A més, protegint l'exèrcit de deeses, hi ha 28 estàtues bellíssimes de diverses divinitats budistes. Una joia de temple i un impressionant desplegament de mitjans divins: si els xinesos tenen a la seva disposició els 2.000 guerrers de terracota de Xi'an, els japonesos tenen a les seves ordres 1001 deeses de mil braços.
El tercer dels temples, al nord oest, ha estat un dels més concorreguts: es diu Kiyomizu-dera i estava absolutament ple de gent. S'hi representava, a més, un espectacle de teatre japonès a l'aire lliure al ritme d'un gran tambó: pel que he pogut entendre, era una comèdia agredolça amb referències evidents a Ventdelplà. L'entorn és molt bonic, al mig del bosc, però el temple per si mateix no és res de l'altre dijous. Sembla ser que l'èxit del temple entre els japonesos rau en la seva resistència històrica a no ser destruït i a renéixer mil cops, més que en la seva bellesa.
Els temples tanquen d'hora i a les cinc de la tarda l'activitat templària ha finalitzat. En aquell moment la pluja ha iniciat un nou festival i no m'ha tocat més remei que anar tirant cap al sud, a retornar la bici, sota una pluja forta: he aprés a anar amb bici mentre porto un paraigües obert a la mà dreta, com fan els japonesos i molts altres orientals. D'aquí, al circ.
La mullena ha fet que el sopar fos ràpid i calentet: una sopa de fideos amb verdures i carn, que estava per xupar-se els dits. Nyam.
diumenge
Dia 44: Kyoto
El primer dia a Kyoto comença amb gongs imperials, criats vestits amb kimono i grans llums vermelles penjant del sostre fent ombres orientals. La ciutat imperial en estat pur.
O dit d'una altra manera: a les deu del matí m'he despertat, sobresaltat, amb cops a la porta. Tot seguit, sense preguntar res ni encomanar-se a ningú, ha entrat a l'habitació el senyor japonès encarregat de netejar-la. He obert els ulls de cop i el sol m'ha cegat l'enteniment i la raó. Què està passant? En un anglès macarrònic, el japonès del kimono i fregona m'ha dit que a les 10 tothom ha de ser fora de l'habitació per procedir a la seva neteja. Les normes són les normes. D'acord. El que passa que les normes escrites NOMÉS en japonès, són normes difícils de complir, li he dit. M'ha demanat disculpes, m'ha deixat tranquil una estona i ha esperat pacientment que em dutxés i em vestís per començar a netejar l'habitació de 7 metres quadrats. En fi, hauré d'espavilar-me i aprendre japonès per evitar aquests ensurts.
Així que només he dormit cinc hores. Però la veritat és que la precipitació i l'ensurt han fet que m'espavilés de seguida. Ni tan sols la calor infernal i humida de Kyoto m'ha tret les ganes de donar unes quantes voltes per la ciutat dels mil temples. Seguint les recomancacions que m'havien fet, he llogat una bicicleta per recórrer Kyoto tranquilament, sense dependre de metro o autobús i evitant haver de caminar hores i hores. Ha estat tot un encert.
He donat una gran volta per la ciutat, des de la increíble i futurista estació de trens fins al nord del Palau Imperial. El punt més al nord que he arribat ha estat justament l'enorme recinte que acull l'antiga residència oficial dels Emperadors del Japó: Kyoto va ser la capital del país des del segle VIII fins al segle XIX i això es nota arreu. I no només pels vestigis de l'esmentat Palau Imperial, sinó per la infinita presència de palaus i temples a cada cantonada. Per sort Kyoto està edificada en una vall rodejada de muntanyes que han impedit que creixés de forma desmesurada: sense aquesta limitació aquesta ciutat hagués estat capaç d'acollir, no mil, sinó cent-mil temples.
El dia és relaxant i molt calorós. Em dedico a conèixer la ciutat sense prestar massa atenció als seus temples. Sí que en veig un parell, escampats per les ubagues de les muntanyes frontereres, però sobretot aprenc a respirar aquest nou aire de ciutat imperial tant diferent de Tokyo. Per demà tinc planejada una intensa visita pels millors temples, però avui toca descansar una mica i anar a dormir d'hora: no vull que el japonès de la fregona i el kimono torni a despertar-me a cops de gong.
O dit d'una altra manera: a les deu del matí m'he despertat, sobresaltat, amb cops a la porta. Tot seguit, sense preguntar res ni encomanar-se a ningú, ha entrat a l'habitació el senyor japonès encarregat de netejar-la. He obert els ulls de cop i el sol m'ha cegat l'enteniment i la raó. Què està passant? En un anglès macarrònic, el japonès del kimono i fregona m'ha dit que a les 10 tothom ha de ser fora de l'habitació per procedir a la seva neteja. Les normes són les normes. D'acord. El que passa que les normes escrites NOMÉS en japonès, són normes difícils de complir, li he dit. M'ha demanat disculpes, m'ha deixat tranquil una estona i ha esperat pacientment que em dutxés i em vestís per començar a netejar l'habitació de 7 metres quadrats. En fi, hauré d'espavilar-me i aprendre japonès per evitar aquests ensurts.
Així que només he dormit cinc hores. Però la veritat és que la precipitació i l'ensurt han fet que m'espavilés de seguida. Ni tan sols la calor infernal i humida de Kyoto m'ha tret les ganes de donar unes quantes voltes per la ciutat dels mil temples. Seguint les recomancacions que m'havien fet, he llogat una bicicleta per recórrer Kyoto tranquilament, sense dependre de metro o autobús i evitant haver de caminar hores i hores. Ha estat tot un encert.
He donat una gran volta per la ciutat, des de la increíble i futurista estació de trens fins al nord del Palau Imperial. El punt més al nord que he arribat ha estat justament l'enorme recinte que acull l'antiga residència oficial dels Emperadors del Japó: Kyoto va ser la capital del país des del segle VIII fins al segle XIX i això es nota arreu. I no només pels vestigis de l'esmentat Palau Imperial, sinó per la infinita presència de palaus i temples a cada cantonada. Per sort Kyoto està edificada en una vall rodejada de muntanyes que han impedit que creixés de forma desmesurada: sense aquesta limitació aquesta ciutat hagués estat capaç d'acollir, no mil, sinó cent-mil temples.
El dia és relaxant i molt calorós. Em dedico a conèixer la ciutat sense prestar massa atenció als seus temples. Sí que en veig un parell, escampats per les ubagues de les muntanyes frontereres, però sobretot aprenc a respirar aquest nou aire de ciutat imperial tant diferent de Tokyo. Per demà tinc planejada una intensa visita pels millors temples, però avui toca descansar una mica i anar a dormir d'hora: no vull que el japonès de la fregona i el kimono torni a despertar-me a cops de gong.
Dia 43 Tokyo - Takaoka - Kyoto
Avui toca deixar l'hotel de Tokyo per començar a moure's pel país. El destí és Kyoto, la ciutat imperial, capital del Japó durant milenis, centre cultural i residència oficials dels ancestres i l'ànima nipona des de temps immemorials. Els 530 kilòmetres que separen Tokyo de Kyoto el tren bala japonès se'ls cruspeix amb dues hores i mitja. Ara bé, per fer el el viatge més amè i interessant, deixarem el tren bala per una altra ocasió: he quedat amb en Xavi a mig camí, fent una petita volta per la costa nord del país, per així marxar plegats a la tarda cap a Kyoto: com és divendres, soparem junts i sortirem una estona.
El tren surt puntualíssim a les deu del matí. Dues hores i mitja després toca fer el primer canvi de comboi: la veritat és que és un plaer viatjar amb tren pel Japó: rapidíssim,segur, còmode, puntual. Ho té tot.
Arribo a Takaoka a prop de les dues de la tarda i ja veig en Xavi allà. Tenim encara una estona llarga per agafar el tren que ens durà Kyoto. Durant aquestes hores en Xavi m'explica una vella rondolla: la història d'en Dents Boniques i la princesa Li Sa. Pel que em diu, és un conte d'arrels eslaves amb connotacions japoneses:
Hi havia una vegada un home que vivia en un país molt llunyà anomenat Saló Ni San. Aquest home, que tenia èxit en els negocis, no acabava de trobar la persona amb qui compartir la seva vida. Cert era que havia iniciat converses formals amb un parell de noies de la comarca, però les converses no havien fructificat i anaven passant els anys i continuava sol. I no era pas que fos un home lleig, o desagradable o maleducat. Tot el contrari, era una bellíssima persona i, segons el parer de moltes noies, era força atractiu i tenia un somriure perfecte, d'aquí que l'anomenessin Dents Boniques. Va arribar un dia que en Dents Boniques va decidir marxar a fer un viatge ben llarg, cansat de la monotonia dels seus negocis i de veure sempre cada dia la mateixa gent. Va marxar ben lluny cap al nord. Va atravessar muntanyes, rius i llacs; va dormir en trens i pensions de mala mort que enlloc de llits oferien ninxos; va compartir el menjar amb gent de diversos països i regions; va treballar de molts oficis, fins i tot en un circ rus fent de gegant. Quan va arribar al final de la terra va decidir continuar. No volia tornar. Un pescador que anava cap a l'est el va deixar pujar a la barca i plegats van navegar dies sencers, menjant sopa de tomàquet i bebent cerveses.
La filla del pescador anava amb ells: somriure dolç, cabells d'or, ulls innocents. Tot i no parlar el mateix idioma, en Dents Boniques i la filla del pescador, que es feia dir Li Sa, en honor a una princesa japonesa, van passar-se hores i hores xerrant sota els estels, amb el permís del pescador a qui Dents Boniques havia demanat autorització. A mesura que anaven passant els dies, una flama va començar a il·luminar les mirades de tots dos. En Dents Boniques i la Li Sa eren, però, les dues persones més tímides sobre la terra, una timidesa que era una virtud en alguns aspectes de la vida, però que era un llast difícil de portar a l'hora de relacionar-se amb la gent. Aquesta timidesa va fer que, tot i que era evident que entre tots dos havia nascut un sentiment difícil d'amagar, cap dels dos fes cap pas endavant. El baixell va arribar a port i en Dents Boniques va acomiadar-se educadament de la bella Li Sa i de son pare, i va marxar a continuar el seu viatge. Ara però, la mirada innocent de la noia el perseguia arreu on anava. No podia treure-se-la del cap. El seu record, els seus ulls, la seva tímida abraçada a l'acomiadar-se, seguien presents en cada instant. I a la bella Li Sa li passava igual. I què penses fer, li preguntava la gent després d'escoltar aquella trista història. I ell responia amb la mirada un no ho sé desesperat. La timidesa havia creat un espai virtual que havia quedat suspès en l'aire entre tots dos: una bombolla d'amor que compartien però que no gosaven punxar, no fos cas que, a l'intempèrie, aquells sentiments fossin tan grans i tan agosarats que la seva timidesa no sabés que fer amb ells. I així van seguir, dies i dies, mesos i mesos, per sempre més.
Mentre m'acaba d'explicar la història, dient-me que li sembla que hi ha una segona part (com si això fos Hollywood), el tren ha fet la seva feina i a les nou del vespre fem entrada a l'estació postmoderna de Kyoto, una obra d'art de vidre i metall del segle XXI, inaugurada ara fa 10 anys: una autèntica catedral del transport, un palau de cristall de quinze pisos d'estructures impossibles. Una maravella. T'entren ganes de ser arquitecte. Arquitecte japonès.
El sopar el fem en un restaurant japonès amb delicioses troballes: fideos gruixuts amb trossets de bolets i peix rallat per sobre, pollastre adobat amb diferents salses, formatge fregit embolicat en pebrotets...Després un parell de cerveses en un bar força curiós amb personatges japonesos surtits d'un còmic: dues noies infermeres fent el ressopó a les dues de la matinada, un barman jovenet amb ganes de practicar anglès, un ajudant de cuina desdentat i una mica desfassat i una rossa tenyida amb poques ganes de conversa: la veritat és que és gent molt divertida i la vetllada val la pena. Nosaltres pensem que tota aquesta gent és una mica friki...i ells pensen el mateix de nosaltres. I aquesta situació fa que tots puguem riure'ns de nosaltres mateixos en un ambient saníssim. Com trobarem a faltar aquesta manera de ser quan tornem!. Al final de la vetllada, el planejat karaoke no ha pogut ser. Llàstima. Un altre dia serà. Ara toca dormir en el ryokan japonès, autèntic establiment hoteler amb aroma del vell Kyoto.
El tren surt puntualíssim a les deu del matí. Dues hores i mitja després toca fer el primer canvi de comboi: la veritat és que és un plaer viatjar amb tren pel Japó: rapidíssim,segur, còmode, puntual. Ho té tot.
Arribo a Takaoka a prop de les dues de la tarda i ja veig en Xavi allà. Tenim encara una estona llarga per agafar el tren que ens durà Kyoto. Durant aquestes hores en Xavi m'explica una vella rondolla: la història d'en Dents Boniques i la princesa Li Sa. Pel que em diu, és un conte d'arrels eslaves amb connotacions japoneses:
Hi havia una vegada un home que vivia en un país molt llunyà anomenat Saló Ni San. Aquest home, que tenia èxit en els negocis, no acabava de trobar la persona amb qui compartir la seva vida. Cert era que havia iniciat converses formals amb un parell de noies de la comarca, però les converses no havien fructificat i anaven passant els anys i continuava sol. I no era pas que fos un home lleig, o desagradable o maleducat. Tot el contrari, era una bellíssima persona i, segons el parer de moltes noies, era força atractiu i tenia un somriure perfecte, d'aquí que l'anomenessin Dents Boniques. Va arribar un dia que en Dents Boniques va decidir marxar a fer un viatge ben llarg, cansat de la monotonia dels seus negocis i de veure sempre cada dia la mateixa gent. Va marxar ben lluny cap al nord. Va atravessar muntanyes, rius i llacs; va dormir en trens i pensions de mala mort que enlloc de llits oferien ninxos; va compartir el menjar amb gent de diversos països i regions; va treballar de molts oficis, fins i tot en un circ rus fent de gegant. Quan va arribar al final de la terra va decidir continuar. No volia tornar. Un pescador que anava cap a l'est el va deixar pujar a la barca i plegats van navegar dies sencers, menjant sopa de tomàquet i bebent cerveses.
La filla del pescador anava amb ells: somriure dolç, cabells d'or, ulls innocents. Tot i no parlar el mateix idioma, en Dents Boniques i la filla del pescador, que es feia dir Li Sa, en honor a una princesa japonesa, van passar-se hores i hores xerrant sota els estels, amb el permís del pescador a qui Dents Boniques havia demanat autorització. A mesura que anaven passant els dies, una flama va començar a il·luminar les mirades de tots dos. En Dents Boniques i la Li Sa eren, però, les dues persones més tímides sobre la terra, una timidesa que era una virtud en alguns aspectes de la vida, però que era un llast difícil de portar a l'hora de relacionar-se amb la gent. Aquesta timidesa va fer que, tot i que era evident que entre tots dos havia nascut un sentiment difícil d'amagar, cap dels dos fes cap pas endavant. El baixell va arribar a port i en Dents Boniques va acomiadar-se educadament de la bella Li Sa i de son pare, i va marxar a continuar el seu viatge. Ara però, la mirada innocent de la noia el perseguia arreu on anava. No podia treure-se-la del cap. El seu record, els seus ulls, la seva tímida abraçada a l'acomiadar-se, seguien presents en cada instant. I a la bella Li Sa li passava igual. I què penses fer, li preguntava la gent després d'escoltar aquella trista història. I ell responia amb la mirada un no ho sé desesperat. La timidesa havia creat un espai virtual que havia quedat suspès en l'aire entre tots dos: una bombolla d'amor que compartien però que no gosaven punxar, no fos cas que, a l'intempèrie, aquells sentiments fossin tan grans i tan agosarats que la seva timidesa no sabés que fer amb ells. I així van seguir, dies i dies, mesos i mesos, per sempre més.
Mentre m'acaba d'explicar la història, dient-me que li sembla que hi ha una segona part (com si això fos Hollywood), el tren ha fet la seva feina i a les nou del vespre fem entrada a l'estació postmoderna de Kyoto, una obra d'art de vidre i metall del segle XXI, inaugurada ara fa 10 anys: una autèntica catedral del transport, un palau de cristall de quinze pisos d'estructures impossibles. Una maravella. T'entren ganes de ser arquitecte. Arquitecte japonès.
El sopar el fem en un restaurant japonès amb delicioses troballes: fideos gruixuts amb trossets de bolets i peix rallat per sobre, pollastre adobat amb diferents salses, formatge fregit embolicat en pebrotets...Després un parell de cerveses en un bar força curiós amb personatges japonesos surtits d'un còmic: dues noies infermeres fent el ressopó a les dues de la matinada, un barman jovenet amb ganes de practicar anglès, un ajudant de cuina desdentat i una mica desfassat i una rossa tenyida amb poques ganes de conversa: la veritat és que és gent molt divertida i la vetllada val la pena. Nosaltres pensem que tota aquesta gent és una mica friki...i ells pensen el mateix de nosaltres. I aquesta situació fa que tots puguem riure'ns de nosaltres mateixos en un ambient saníssim. Com trobarem a faltar aquesta manera de ser quan tornem!. Al final de la vetllada, el planejat karaoke no ha pogut ser. Llàstima. Un altre dia serà. Ara toca dormir en el ryokan japonès, autèntic establiment hoteler amb aroma del vell Kyoto.
dissabte
Dia 42: Tokyo - Fuji - Tokyo
El Fuji és la muntanya més alta del Japó. La muntanya sagrada. La muntanya invisible, també. Sobretot a l'estiu: les boires i els núvols baixos són un intransigent i implacable teló d'acer que amaguen la seva majestuositat als visitants. El Fuji és, també, un volcà actiu que, el dia que s'enfadi, pot arrassar Tokyo i els seus arravals.
El Fuji és un indret de perigració gaire bé religiosa, ubicat en una bonica serralada amb pics sobre els 2000 metres d'alçada, elevant-se cònicament fins als 3.700 metres per sobre del nivell del mar. El Fuji és visita obligada al Japó, a només dues hores d'autobús del centre de Tokyo: centenars de japonesos i d estrangers pugen al Fuji des de la cinquena estació, que és on et deixa l'autobús. Des d'allà inicies un lent ascens de 1400 metres en unes quatre o cinc horetes fins a la vuitena estació: el cim. Molts hi pugen al vespre per veure com es fa de dia des de dalt de tot.
Jo arribo a la base d'operacions de la muntanya màgica (no confondre amb el Tibidabo) a la una del migdia. No es pot dir que hagi matinat molt però ja sóc aquí. La primera impressió és quin fracàs de dia, no es veu res!. Efectivament, la cinquena estació està dins d'un núvol espès, una massa vaporitzada de color blanc, com una sala de quiròfan, com un anunci de compreses. Diuen que allà baix es veu la vall verda i les muntanyes altes i que darerre nostre es veu l'ombra del Fugi. Diuen. Però jo sóc agnòstic i no veig res de res, i si no ho veig.....
Però un sisè sentit em diu que no tiri la tovallola, fins i tot quan la pluja fa acte de presència. Enfilo el caminet que surt de la cinquena estació i passats cinc-cents metres apareix el trencall que puja cap al cim. Plou i hi ha boira. Les meves botes de muntanya estan castigades a Barcelona, per pesades, i calço espardenyes de muntanya que ensenyen els dits. Vaig equipat amb un prim anorac, conegut familiarment com a "xuvasquero". Les condicions no són les millors però estic a un pam de la glòria (un pam de 1400 metres de desnivell, val a dir). Sento com una veueta em diu Fuji, Fuji. Sí, fa 40 dies que fujo, li contesto. I enrabiat, tiro muntanya a munt.
La primera part del camí fins a la sisena estació va pujant amb moderada inclinació. La boira ha intensificat la seva força i no es veu absolutament res més ellà de vint metres. Vint passes em separen del no-res. Què hi haurà a l'altre costat? Preguntes metafísiques m'assalten com bandolers amagats darrera dels matolls. La gent que va en direcció contrària apareix de sobte, com fantasmes encaputxats, i desapareixen a l'instant engullits en un núvol de misteri. Les meves ulleres s'entelen i les gotes d'aigua rellisquen per la meva cara. Veig aparèixer camperols japonesos transportant sacs de té, victoriosos soldats de la guerra russo-japonesa carregats amb ampolles de sake, bufons, poetes i calígrafs de la cort imperial vestits amb vestimentes vermelles i daurades, dracs de tres caps de colors brillants, sargantanes gegants amb ullals de cocodril, aviadors kamikazes arrossegant els seus avions de paper, gracioses divinitats sintoistes menjant raïm de grans dimensions mentre copulen amb elegànca, i fins i tot un gran Buda saludant borbònicament. M'aixugo les ulleres i continuo caminant. Potser demà per esmorzar deixo el pastís d'herbes i torno als Filipinos.
La sisena estació arriba després d'una forta pujada final. Comença a veure's força gent. Ara que porto les ulleres més netes me n'adono que la muntanya és plena de gent pujant lentament, com camions de gran tonatge, movent-se molt a poc a poc i arrossegant el cul cap al cim. De la sisena a la setena estació l'excursió es transforma en una riuada de japonesos en perigranació, ataviats tots amb llampants anoracs de mil colors. La muntanya ara puja de valent i aixecant el cap pots veure milers de persones en lenta ascencio, lacasitos de colors inundant les rampes del Fuji, sugus de pinya i de maduixa i de llimona i de taronja que fan passets petits i constants. A diferència d'altres vegades, en les quals la marabunta de gent a la muntanya fa que aquesta perdi el seu encant, la pujada al Fuji s'enriqueix amb la presència de tanta gent. M'hi fixo en la cara de la gent i somriuen, estan alegres, cansats però alegres de pujar al seu santuari sagrat. El seu esperit se t'enganxa a la pell i et dóna forces per seguir pujant. I quan aquestes et fallen, un somriure o una paraula et donen un darrer impuls: se'ls veu contents que pugis tu també al Fuji i t'ho agraeixien amb gestos, mirades, paraules que no entens però que sí que comprens. És emocionant.
La setena estació arriba com arriba el peatge de Martorell: després de molts avisos i amb llargues cues. El camí s'ha estretit tant que només hi cap una persona i a més a més no han obert un carril addicional directe al cim. Quan arribo a l'estació, el dia s'ha obert una mica i ha parat de ploure. No veig el paisatge preciós que deu haver-hi darrere els núvols, però veig alguna muntanya i veig el camí que hem fet i el que queda per fer. Els pulmons respiren aire oxiginat de 2700 metres. La ruta segueix amb parsimònia cap al cim, però jo he de donar mitja volta. El meu autobús surt en un parell d'hores i, que voleu que us digui, les meves cames comencen a fer figa. Estic content d'haver arribat fins aquí. Un dia pujaré fins a dalt de tot, crido ben fort, de forma amenaçadora. Com a resposta només obtinc divertides ganyotes dels japonesos que m'envolten, molt sorpresos i divertits pel meu inadequat calçat.
Baixo la muntanya. Ja no plou. Arribo a la cinquena estació cap a les cinc de la tarda. El temps ha millorat molt i es poden veure les muntanyes que envolten el Fuji i un núvol blanc immens que cobreix la vall. El núvol blanc d'en Llach ressona als auriculars dels meu Ipod mentre abandonem el Fuji amb l'autobús: "Jo tinc un niu per tu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca". I en aquest instant, una llàgrima que no sap si riu o plora posa el punt final a aquest magnífic dia. Tornaré.
El Fuji és un indret de perigració gaire bé religiosa, ubicat en una bonica serralada amb pics sobre els 2000 metres d'alçada, elevant-se cònicament fins als 3.700 metres per sobre del nivell del mar. El Fuji és visita obligada al Japó, a només dues hores d'autobús del centre de Tokyo: centenars de japonesos i d estrangers pugen al Fuji des de la cinquena estació, que és on et deixa l'autobús. Des d'allà inicies un lent ascens de 1400 metres en unes quatre o cinc horetes fins a la vuitena estació: el cim. Molts hi pugen al vespre per veure com es fa de dia des de dalt de tot.
Jo arribo a la base d'operacions de la muntanya màgica (no confondre amb el Tibidabo) a la una del migdia. No es pot dir que hagi matinat molt però ja sóc aquí. La primera impressió és quin fracàs de dia, no es veu res!. Efectivament, la cinquena estació està dins d'un núvol espès, una massa vaporitzada de color blanc, com una sala de quiròfan, com un anunci de compreses. Diuen que allà baix es veu la vall verda i les muntanyes altes i que darerre nostre es veu l'ombra del Fugi. Diuen. Però jo sóc agnòstic i no veig res de res, i si no ho veig.....
Però un sisè sentit em diu que no tiri la tovallola, fins i tot quan la pluja fa acte de presència. Enfilo el caminet que surt de la cinquena estació i passats cinc-cents metres apareix el trencall que puja cap al cim. Plou i hi ha boira. Les meves botes de muntanya estan castigades a Barcelona, per pesades, i calço espardenyes de muntanya que ensenyen els dits. Vaig equipat amb un prim anorac, conegut familiarment com a "xuvasquero". Les condicions no són les millors però estic a un pam de la glòria (un pam de 1400 metres de desnivell, val a dir). Sento com una veueta em diu Fuji, Fuji. Sí, fa 40 dies que fujo, li contesto. I enrabiat, tiro muntanya a munt.
La primera part del camí fins a la sisena estació va pujant amb moderada inclinació. La boira ha intensificat la seva força i no es veu absolutament res més ellà de vint metres. Vint passes em separen del no-res. Què hi haurà a l'altre costat? Preguntes metafísiques m'assalten com bandolers amagats darrera dels matolls. La gent que va en direcció contrària apareix de sobte, com fantasmes encaputxats, i desapareixen a l'instant engullits en un núvol de misteri. Les meves ulleres s'entelen i les gotes d'aigua rellisquen per la meva cara. Veig aparèixer camperols japonesos transportant sacs de té, victoriosos soldats de la guerra russo-japonesa carregats amb ampolles de sake, bufons, poetes i calígrafs de la cort imperial vestits amb vestimentes vermelles i daurades, dracs de tres caps de colors brillants, sargantanes gegants amb ullals de cocodril, aviadors kamikazes arrossegant els seus avions de paper, gracioses divinitats sintoistes menjant raïm de grans dimensions mentre copulen amb elegànca, i fins i tot un gran Buda saludant borbònicament. M'aixugo les ulleres i continuo caminant. Potser demà per esmorzar deixo el pastís d'herbes i torno als Filipinos.
La sisena estació arriba després d'una forta pujada final. Comença a veure's força gent. Ara que porto les ulleres més netes me n'adono que la muntanya és plena de gent pujant lentament, com camions de gran tonatge, movent-se molt a poc a poc i arrossegant el cul cap al cim. De la sisena a la setena estació l'excursió es transforma en una riuada de japonesos en perigranació, ataviats tots amb llampants anoracs de mil colors. La muntanya ara puja de valent i aixecant el cap pots veure milers de persones en lenta ascencio, lacasitos de colors inundant les rampes del Fuji, sugus de pinya i de maduixa i de llimona i de taronja que fan passets petits i constants. A diferència d'altres vegades, en les quals la marabunta de gent a la muntanya fa que aquesta perdi el seu encant, la pujada al Fuji s'enriqueix amb la presència de tanta gent. M'hi fixo en la cara de la gent i somriuen, estan alegres, cansats però alegres de pujar al seu santuari sagrat. El seu esperit se t'enganxa a la pell i et dóna forces per seguir pujant. I quan aquestes et fallen, un somriure o una paraula et donen un darrer impuls: se'ls veu contents que pugis tu també al Fuji i t'ho agraeixien amb gestos, mirades, paraules que no entens però que sí que comprens. És emocionant.
La setena estació arriba com arriba el peatge de Martorell: després de molts avisos i amb llargues cues. El camí s'ha estretit tant que només hi cap una persona i a més a més no han obert un carril addicional directe al cim. Quan arribo a l'estació, el dia s'ha obert una mica i ha parat de ploure. No veig el paisatge preciós que deu haver-hi darrere els núvols, però veig alguna muntanya i veig el camí que hem fet i el que queda per fer. Els pulmons respiren aire oxiginat de 2700 metres. La ruta segueix amb parsimònia cap al cim, però jo he de donar mitja volta. El meu autobús surt en un parell d'hores i, que voleu que us digui, les meves cames comencen a fer figa. Estic content d'haver arribat fins aquí. Un dia pujaré fins a dalt de tot, crido ben fort, de forma amenaçadora. Com a resposta només obtinc divertides ganyotes dels japonesos que m'envolten, molt sorpresos i divertits pel meu inadequat calçat.
Baixo la muntanya. Ja no plou. Arribo a la cinquena estació cap a les cinc de la tarda. El temps ha millorat molt i es poden veure les muntanyes que envolten el Fuji i un núvol blanc immens que cobreix la vall. El núvol blanc d'en Llach ressona als auriculars dels meu Ipod mentre abandonem el Fuji amb l'autobús: "Jo tinc un niu per tu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca". I en aquest instant, una llàgrima que no sap si riu o plora posa el punt final a aquest magnífic dia. Tornaré.
Dia 41: Tokyo - Yokohama - Tokyo
Avui he fet un pas molt important. Avui serà un dia marcat en vermell en el calendari del viatge. Avui he fet una cosa que feia temps que havia d'haver fet i que, per mandra, per desídia o per manca d'oportunitats potser, no havia fet fins ara: avui, amics i amigues, he posat una rentadora amb tota la meva roba! Sóc un home nou, i sobretot, sóc un home net: faig olor a fragància de sabó japonès. Irresistible. M'ha faltat fer una escombrada i treure la pols per sentir-me absolutament com a casa...De vegades va bé recordar-se a un mateix que, allà fora, més enllà de la bombolla de vacances, trens i ucranianes en la qual un s'ha instal·lat des de fa quaranta dies, hi ha vida, hi ha gent treballant, posant rentadores i utilitzant aquell aparell petit que fa tan de soroll....com es diu?...ostres..no m'enrecordo...ah! sí, despertador.
Abandonada la vida real i de retorn a la meva bombolla, dirigeixo les meves passes cap a la central d'autobusos de Shinjuku per tractar de comprar el bitllet de bus per demà poder anar al Fuji. L'aventura surt bé: en un parell d'hores tinc el bitllet per demà i un estat d'eufòria s'apodera de mi: he posat una rentadora i he comprat un bitllet jo solet. Bé, la veritat és que tenia apuntades frases en japonès per fer-me entendre, però no m'han fet falta perquè la noia que els venia parlava anglès. Buf!
Dino en el parc públic de Shinjuki i decideixo agafar-me la tarda lliure i anar cap a Yokohama. Aquesta ciutat està literalment enganxada a Tokyo, sense solució de continuïtat, com l'Hospitalet a Barcelona. Ara bé, la seva fesonomia és bastant diferent a la mai prou ben ponderada ciutat de l'Hospitalet: Yokohama ha creat un barri artificial postmodern, Minato Mirai, on abans només hi havia molls i ports de mercaderies i hi ha instal·lat grans construccions de formes oblíqües, un parc d'atraccions amb la nòria més gran del Japó, edificis immensos de convencions i simpòsiums i la torre més alta del país. Una passada.
Més enllà de la zona nova de Minato Mirai, Yokohama conserva un passeig marítim preciós amb jardinets japonesos i vistes de tot el port; i a més, si t'allunyes del port, abans d'arribar a l'estadi de Beisbol, hi ha el barri xinès més ben parit del Japó: la comunitat xinesa va arribar a finals del segle XIX i principis del XX i s'hi va instal·lar. El resultat d'aquesta massiva immigració xinesa i taiwanesa és una zona força gran, delimitada per les clàssiques portes orientals, on artesania i restaurants xinesos ocupen cada centímetre quadrat de la ciutat. Un passeig pel barri xinès serveix per copsar un cop més les diferències culturals i ètniques entre el Japó i el gegant asiàtic. Surto del bari xinès: torno al Japó.
Yokohoma va ser port abans que ciutat. Era i continua essent un dels principals ports del Japó. La seva història està lligada directament a l'aperturisme (forçat) del Japó, ja que va ser en aquest port on la marina nordamericana del Comodoro Matthew Perry va atracar el 1853 amb els canons per bandera, exigint l'obertura de relacions comercials entre el Japó i la resta del món: aquest acte de força va canviar la història del país, que portava gaire bé 250 anys aïllat de tots i de tothom. El virus occidental va entrar al Japó a través del port de Yokohama aportant coses bones i dolentes, com tot a la vida.
El sol va morint i l'skyline de Yokohama va encenent-se, lentament. Els colors canvien, les formes es dibuixen amb més nitidesa i el cel adquireix tonalitats rosades, pintant flamarades ataronjades de final feliç made in Hollywood. La lluna empeny els estels, avui una mica tímids, i la cúpula planetària es transforma en milions de llumetes, com barquetes de pescadors davant les costes de l'Empordà. L'enyorança esquinça l'skyline sublim de Yokohama des del mirador del port. No, Yokohama no és Hospitalet: té torres, edificis immensos, barris xinesos, parcs d'atraccions gegantins...però tambe es veritat que hi ha coses que pots trobar a l'Hospi que aquí no trobaràs mai.
Agafo el metro per tornar a Tokyo. Passo per davant de l'estadi de beisbol just en l'instant en què la gent abandona el camp, un cop acabat el partit: multitud silenciosa torna cap a casa després de veure un partit de l'esport nacional del Japó. La veritat és que, mirant les cares de la gent, no aconsegueixo saber si l'equip de Yokohama ha guanyat o ha perdut: totes les cares mostren el clàssic rictus d'indiferència nipona que tan bé deu anar pel colesterol. O potser és que han empatat, vés a saber.
Abandonada la vida real i de retorn a la meva bombolla, dirigeixo les meves passes cap a la central d'autobusos de Shinjuku per tractar de comprar el bitllet de bus per demà poder anar al Fuji. L'aventura surt bé: en un parell d'hores tinc el bitllet per demà i un estat d'eufòria s'apodera de mi: he posat una rentadora i he comprat un bitllet jo solet. Bé, la veritat és que tenia apuntades frases en japonès per fer-me entendre, però no m'han fet falta perquè la noia que els venia parlava anglès. Buf!
Dino en el parc públic de Shinjuki i decideixo agafar-me la tarda lliure i anar cap a Yokohama. Aquesta ciutat està literalment enganxada a Tokyo, sense solució de continuïtat, com l'Hospitalet a Barcelona. Ara bé, la seva fesonomia és bastant diferent a la mai prou ben ponderada ciutat de l'Hospitalet: Yokohama ha creat un barri artificial postmodern, Minato Mirai, on abans només hi havia molls i ports de mercaderies i hi ha instal·lat grans construccions de formes oblíqües, un parc d'atraccions amb la nòria més gran del Japó, edificis immensos de convencions i simpòsiums i la torre més alta del país. Una passada.
Més enllà de la zona nova de Minato Mirai, Yokohama conserva un passeig marítim preciós amb jardinets japonesos i vistes de tot el port; i a més, si t'allunyes del port, abans d'arribar a l'estadi de Beisbol, hi ha el barri xinès més ben parit del Japó: la comunitat xinesa va arribar a finals del segle XIX i principis del XX i s'hi va instal·lar. El resultat d'aquesta massiva immigració xinesa i taiwanesa és una zona força gran, delimitada per les clàssiques portes orientals, on artesania i restaurants xinesos ocupen cada centímetre quadrat de la ciutat. Un passeig pel barri xinès serveix per copsar un cop més les diferències culturals i ètniques entre el Japó i el gegant asiàtic. Surto del bari xinès: torno al Japó.
Yokohoma va ser port abans que ciutat. Era i continua essent un dels principals ports del Japó. La seva història està lligada directament a l'aperturisme (forçat) del Japó, ja que va ser en aquest port on la marina nordamericana del Comodoro Matthew Perry va atracar el 1853 amb els canons per bandera, exigint l'obertura de relacions comercials entre el Japó i la resta del món: aquest acte de força va canviar la història del país, que portava gaire bé 250 anys aïllat de tots i de tothom. El virus occidental va entrar al Japó a través del port de Yokohama aportant coses bones i dolentes, com tot a la vida.
El sol va morint i l'skyline de Yokohama va encenent-se, lentament. Els colors canvien, les formes es dibuixen amb més nitidesa i el cel adquireix tonalitats rosades, pintant flamarades ataronjades de final feliç made in Hollywood. La lluna empeny els estels, avui una mica tímids, i la cúpula planetària es transforma en milions de llumetes, com barquetes de pescadors davant les costes de l'Empordà. L'enyorança esquinça l'skyline sublim de Yokohama des del mirador del port. No, Yokohama no és Hospitalet: té torres, edificis immensos, barris xinesos, parcs d'atraccions gegantins...però tambe es veritat que hi ha coses que pots trobar a l'Hospi que aquí no trobaràs mai.
Agafo el metro per tornar a Tokyo. Passo per davant de l'estadi de beisbol just en l'instant en què la gent abandona el camp, un cop acabat el partit: multitud silenciosa torna cap a casa després de veure un partit de l'esport nacional del Japó. La veritat és que, mirant les cares de la gent, no aconsegueixo saber si l'equip de Yokohama ha guanyat o ha perdut: totes les cares mostren el clàssic rictus d'indiferència nipona que tan bé deu anar pel colesterol. O potser és que han empatat, vés a saber.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
