Dia 53: Sakurajima - Ibukusi - Sakurajima

Sigueu sincers i digueu-me quants de vosaltres no heu pensat, alguna vegada, en com seria el vostre enterrament? Quants de vosaltres no heu imaginat, almenys un sol cop a la vida, quanta gent vindria a tan important acte? Quants de vosaltres no heu somniat en poder presentar-se secretament al vostre propi enterrament, infiltrar-se entre les converses més o menys apagades dels vostres familiars i amics, parar l'orella per sentir que diuen els compungits companys de feina, el vostre cap, la vostra sogra, i fer un recompte ràpid dels que han vingut i dels que han fallat? Doncs totes aquestes fantasies macabres, i a la vegada molt humanes, poden fer-se realitat al sud del Japó, concretament a l'encantadora ciutat balneari d'Ibusuki. Jo ja ho he fet.

Al meu enterrament hi han assitit unes desenes de japonesos i japoneses ataviats amb yukatas de color blau amanides amb algun toc floral de colors pàlids. Tots ells portaven unes xancletes blaves o roses i una petita tovallola blanca per protegir el clatell. A més d'aquests convidats, òbviament hi eren presents els enterradors professionals, un exèrcit d'homes i dones vestits amb ki-monos blau mecànic amb les pales preparades. No ha estat un enterrament íntim, per exprés desig de la família, sinó més aviat tumultuós i multitudinari, a més de múltiple: no m'han enterrat sol, sinó que simultàniament, i en intèrvals de quinze minuts, els enterradors no han parat d'atendre "clients" que, com jo, frisaven per escoltar el terrible soroll de les pales penetrant la sorra humida de la platja i experimentar l'esfereïdora sensació de rebre palades de sorra al damunt, tapant cada un dels orifics i dels porus de la pell, exercint una pressió asfixiant.

Un cop sepultat de sorra volcànica calenta des del coll fins als peus, els enteradors t'abandonen a la teva sort, sota tones de grans de sorra. Les onades de la platgeta tan propera posen la banda sonora relaxant, rollo chill out, al tràngol d'estar enterrat en vida i per voluntat pròpia. De seguida, una sensacional escalforeta comença a cuinar-se en tots els racons del teu cos, separat de la Pachamama volcànica únicament per la prima tela de la yukata. Els músculs comencen a estovar-se, abandonant-se al pes mortal de la sorra; els ossos cruixessen lleugerament per efecte del mateix pes i la suor comença a inundar el teu cos, supurant mals esperits, toxines negatives, pecats no confessats i energies diabòliques: un autèntic exorcisme sense crucifixos, que et deixa amb la mirada buida i serena d'un sant baró,

Si aixeques lleugerament la mirada pots veure el blau lluent del mar als teus peus, il·luminat per un sol generós que pinta el poblet d'Ibusuki de postal adriàtica, de port helènic arrassat harmònicament per amables sarracens. Presidint el teu ninxo volcànic no hi ha pas una creu o qualsevol altre símbol religiós, sinó una rovellada pala, clavada ben endins, esperant un nou client. Quan portes deu minuts fora d'aquest món i un túnel de blanca lluminositat apareix a l'horitzó, un forense japonès exercint de sacerdot agnòstic t'ajuda a retornar a la vida amb un salm i una mà que enretira la terra que et cobreix. Realment no hi tornaries, a la vida d'abans, però t'alces com el Llàtzer bíblic i camines, brut per fora però net per dins, en direcció a les dutxes, primer, i a l'onsen d'aigua calenta que t'espera al final del passadís: quan hi arribes, has entrat al Paradís.

La tarda a Ibusuki ha estat absolutament genial. Les sorres volcàniques i el posterior bany en l'onsen et deixen en un estat d'eufòria vital difícil de descriure. A més, la sensació de benestar es triplicava quan la comparava amb l'experiència matinal a l'illa de Sakurajima, des d'on havia sortit aquest mateix matí. Només llevar-me havia decidit fer una passaejada de dues hores per la costa oest de l'illa per descobrir els seus racons: la caminata ha estat un autèntic camí a l'infern amb parada al Purgatori inclosa, envoltat per vents càlids tropicals i una pluja increïble de cendres carbonitzades del volcà: una pluja bruta i calenta que ennegria l'horitzó i l'ànima. Després d'aquest descens per pàrams inherts habitats únicament per pescadors intrèpids, sargantanes amb antifaç i vulcanòlegs obsessius, l'experiència celestial de la tarda ha estat doblement gratificant. Ja veieu, de l'Infern al Paradís només hi ha una hora i mitja en tren direcció sud, i amb l'avantatge que podeu seguir pecant i pecant seculo seculorum sense por a que les portes del Cel se us tanquin: pagant 1.000 iens en el complex termal de Tennen, a Ibusuki, et permeten l'entrada sempre que vulguis i et fan unes quantes reverències.