Dia 44: Kyoto

El primer dia a Kyoto comença amb gongs imperials, criats vestits amb kimono i grans llums vermelles penjant del sostre fent ombres orientals. La ciutat imperial en estat pur.

O dit d'una altra manera: a les deu del matí m'he despertat, sobresaltat, amb cops a la porta. Tot seguit, sense preguntar res ni encomanar-se a ningú, ha entrat a l'habitació el senyor japonès encarregat de netejar-la. He obert els ulls de cop i el sol m'ha cegat l'enteniment i la raó. Què està passant? En un anglès macarrònic, el japonès del kimono i fregona m'ha dit que a les 10 tothom ha de ser fora de l'habitació per procedir a la seva neteja. Les normes són les normes. D'acord. El que passa que les normes escrites NOMÉS en japonès, són normes difícils de complir, li he dit. M'ha demanat disculpes, m'ha deixat tranquil una estona i ha esperat pacientment que em dutxés i em vestís per començar a netejar l'habitació de 7 metres quadrats. En fi, hauré d'espavilar-me i aprendre japonès per evitar aquests ensurts.

Així que només he dormit cinc hores. Però la veritat és que la precipitació i l'ensurt han fet que m'espavilés de seguida. Ni tan sols la calor infernal i humida de Kyoto m'ha tret les ganes de donar unes quantes voltes per la ciutat dels mil temples. Seguint les recomancacions que m'havien fet, he llogat una bicicleta per recórrer Kyoto tranquilament, sense dependre de metro o autobús i evitant haver de caminar hores i hores. Ha estat tot un encert.

He donat una gran volta per la ciutat, des de la increíble i futurista estació de trens fins al nord del Palau Imperial. El punt més al nord que he arribat ha estat justament l'enorme recinte que acull l'antiga residència oficial dels Emperadors del Japó: Kyoto va ser la capital del país des del segle VIII fins al segle XIX i això es nota arreu. I no només pels vestigis de l'esmentat Palau Imperial, sinó per la infinita presència de palaus i temples a cada cantonada. Per sort Kyoto està edificada en una vall rodejada de muntanyes que han impedit que creixés de forma desmesurada: sense aquesta limitació aquesta ciutat hagués estat capaç d'acollir, no mil, sinó cent-mil temples.

El dia és relaxant i molt calorós. Em dedico a conèixer la ciutat sense prestar massa atenció als seus temples. Sí que en veig un parell, escampats per les ubagues de les muntanyes frontereres, però sobretot aprenc a respirar aquest nou aire de ciutat imperial tant diferent de Tokyo. Per demà tinc planejada una intensa visita pels millors temples, però avui toca descansar una mica i anar a dormir d'hora: no vull que el japonès de la fregona i el kimono torni a despertar-me a cops de gong.