Dia 61: Sapporo - Tokyo (2a part)

Un sobre de color verd amb les meves inicials apareix per sota la porta de l'habitació de Tokyo, on he arribat fa un parell d'hores. M'aixeco del tatami, em cordo bé la yukata per no fer cap espectacle d'striptease sense cobrar la tarifa corresponent, i obro la porta. Miro a banda i banda del passadís: cent portes tancades i cap ànima. Cap moviment. No hi ha ningú. Sigui qui sigui qui ha fet passar el sobre per sota la porta, ha desaparegut a una velocitat de vertigen. Torno a l'habitació, tanco la porta i agafo el sobre i l'obro.

Dins hi ha un foli tamany DIN A4 doblegat dues vegades. El foli porta enganxades unes lletres de diari i de revista, com un col·lage impressionista, imitant l'estil dels anònims psicòpates de les pel·licules americanes de sèrie B. La cola utilitzada per enganxar, una a una, les lletres que conformen les paraules és de mala qualitat ja que més d'una lletra adopta una postura extranya, desenganxada, com si tingués tendència cirílica.

Però no, no és rus: està escrit en anglès telegràfic, és a dir, un anglès macarrònic que es permet el luxe de fer faltes d'ortografia. Una traducció literal (i corregida) diria alguna cosa semblant al text següent: "Marxaràs d'Àsia sense conèixer els tresors de Thailandia? Bangkok Hotel City Park. Dimecres 23.00 h. Aquest missatge s'autodestruirà en 10 segons".

Qui em pot haver enviat aquest missatge? La meva agència de viatges, interessada en fer calers amb excursions no previstes inicialment i no incloses en el preu del paquet turístic, que mai he comprat? Algun seguidor del blog, cansat de tants japonesos i amb ganes de noves aventures? La veu de la meva consciència, veient com la meva aventura a Japó realment ja ha finalitzat? L'inspector Gadjet? O un consorci format per tots ells?

Ja us avanço que l'autodestrestrucció del missatge era més una llicència literària, un brindis al sol, un boutade, un mal acudit, que no pas una realitat, ja que han passat hores i encara el conservo. El que ja no conservo és la primera reacció en calent, alguna cosa així com "a mi que se m'ha perdut a Thailàndia! Ni pensar-ho!". Han anat passant les hores i la idea de marxar uns dies a la llunyana Bangkok cada vegada m'atreu més. Què hi perdo? Ja no em pregunto perquè anar-hi sinó perquè no anar-hi. Demà acaba la vigència del meu JRPass, el bitllet ferroviari comprat a Barcelona que m'ha permès moure'm lliurament (és a dir, sense pagar) pel Japó. Fins d'aquí sis dies no surt el meu avió cap al Canadà. Què millor que descobrir un nou paisatge, nova gent, nous menjars, noves sensacions?. Qui pot dir que no a tan oportuna invitació? Qui pot ser tan neci com per negar-se a sí mateix la possibilitat de saber, de conèixer, de gaudir de noves vides?

Bangkok m'espera sense que jo n'esperi res. És fantàstic. Una sensació d'absoluta llibertat s'apodera de mi mentre preparo la bossa per passar cinc dies al Regne de Thailàndia. Quan torni, si encara esteu aquí, us en faré cinc cèntims. I de moment, ni rastre de l'Inspector Gadjet.