Dia 37: Tokyo

En Minami Senju es lleva amb una forta ressaca amb gust de cervesa japonesa. El sol ja fa hores que entra sense compassió entre les cortines de l'habitació, cremant les hores i els minuts del primer dissabte a Tokyo. En Minami Senju aconsegueix incorporar el seu cos sobre el tatami aixecant-se amb dificultats i marxa cap a la dutxa. Quan torna té els ulls més oberts i el mal de cap més pronunciat. Són quarts de dues de la tarda i el dia encara està per estrenar. Serà un dia curt.

El carrer el saluda amb una xafogor ombrívola no massa violenta. Millor així, pensa. Els excessos de la nit anterior es deixen veure en els seus ulls verds, avui vermellosos. En Nippori, amagat darrere el taulell de recepció, li diu konichiwua amb la mà i li desitja que tingui un bon dia amb un somriure un pèl irònic, com dient quina farra ahir a la nit, eh?

En Miami Senju es dirigeix a Ikeburo, barri del nord est, a passejar per dos dels centres comercials més grans de la ciutat, petits planetes consumistes. Allà no trobarà, però, ni la tranquilitat ni el silenci que necessita. Quan arriba, ell i la marabunta de japonesos que l'acompanyen pugen les escales mecàniques. Mentre va pujant, va recordant detalls de la nit anterior. Recorda amb alegria les converses amb en Yoyogi i en Meguro, dos japonesos que treballen en la fabricació artesana de menjar de cera per poder-lo exposar a les portes dels restaurants: enlloc d'una carta escrita i unes fotos esgrogueïdes, els restaurants japonesos exposen els seus plats en els aparadors amb un realisme insòlit, rèpliques de cera de l'original. Van riure molt amb les històries d'aquests dos nanos. Làstima que varen marxar d'hora, ja que la Minowa, la dona d'en Meguro, estava cansada: ella treballa contractada per uns grans megatzems del centre amb l'única missió de donar la benvinguda als clients que entren a l'establiment. Es passa vuit hores al dia d'empeus, cridant "Benvinguts!" a tots els clients. I està força contenta i no es queixa (ningú no es queixa al Japó): és la seva feina, una feina que, d'altra banda, fa moltíssima gent a Tokyo: comprar aTokyo és un concert continuo de benvingudes i arigatos, salms de la religió consumista que venera el client com un Deu suprem.

Les escales mecàniques arriben a la planta setena i en Mijami Senju busca amb la vista una cafeteria on poder descansar. Abans no la troba passa per davant d'una botiga on un parell de venedores de kimonos amb mascareta estan atenent un client: els japonesos, molt abans de la famosa Grip A, fa anys que utilitzen aquestes mascaretes, però no per protegir-se dels virus de la gent...sinó per protegir a la gent dels seus propis virus. Així doncs, la gent que està costipada o té símptomes de grip vetlla per la salut dels altres posant-se les mascaretes i anant a treballar sense problemes.

Els kimonos que vénen són preciosos i es barregen amb els kimonos que molta gent porta: molts nois i noies japonesos es vesteixen de kimono el cap de setmana, per anar al cine, passejar pel parc o anar a dinar a casa els sogres: val a dir que estan guapíssims, tant ells com elles.

Per fi la cafeteria s'ha dignat a fer acte de presència. Suc de poma i amanida per la ressaca. Des de la cadira estant, observa el moviment continuo de gent. Hi ha molta gent comprant, però demà diumenge encara hi haurà més: les botigues no tanquen cap dia de la setmana. Sorprenent. Un cop acabat el dinar lleuger en Minami Senju marxa a buscar el metro: li han agafat ganes de tornar a Odaiba per veure, ara que es fa fosc, l'skyline de Tokyo iluminat per la lluna i les llums de neó. El trajecte de metro és llarg i té temps de fixar-se en com passa l'estona la gent. Després d'una anàlisi detallada, els classifica d'aquesta manera:
- una tercera part està enganxada al mòbil o a qualsevol altre artilugi electrònic. Al metro està prohibit parlar pel mòbil i rebre trucades (seria un autèntic infern!) i tothom compleix, tot i que això no impedeix que desenes de passatgers escriguin sms, mirin la tele o juguin a videojocs a través del seu telèfon, això sí, sense fer soroll.
- una tercera part llegeix còmics: còmics naíf, còmics eròtics, còmics manga: una passió molt japonesa.
- una tercera part dels passatgers estan desconnectats, en mode d'stand by: és al·lucinant la gentada que dormita en posició zen al metro, talment com si es desendollessin i restessin en mode d'espera. Quan la veu electrònica del metro canta la seva parada, els circuïts es posen en marxa, s'aixequen i marxen.

Distret com està mirant i classificant japonesos, en Minami Senju no s'adona que ha entrat en un vagó de primera classe pel qual no té bitllet: el revisor passa i li demana el bitllet, i quan aquest veu que no correspon al vagó, (el revisor) es posa vermell, (el revisor) li demana que l'acompanyi avergonyit, i (el revisor) li demana disculpes, tot dient-li que ha d'anar dos vagons més enllà. I després d'això, (el revisor) fa una reverència de respecte. Al·lucinant.

En Minami Senju arriba a Odaiba. Abans de gaudir de les vistes, passa pels lavabos de l'estació a rentar-se la cara de ressaca: en totes les grans estacions del metro (i als centres comercials i a les grans avingudes i als temples) hi ha immaculats lavabos públics, gratuïts i netíssims. Quina enveja, nanos.

Quan surt al carrer encara es de dia i es creua amb desenes de japoneses que duen paraigües. No, no plou, el que passa és que moltes japoneses porten umbrel·les per protegir-se, no ja del sol, sinó dels raigs ultravioletes: hi ha una autèntica obsessió pels rajos ultravioletes, que arriba fins i tot a afectar el gremi de la construcció: molts edificis d'oficines són folrats de filtres solars perquè no entrin aquestes pernicioses ondes mentre la gent hi treballa a dins.

Mentre espera que caigui el sol, en Minami Senju compra una beguda fresca a una màquina automàtica: aquestes màquines estan a cada cantonada de Tokyo, venen productes molt variats i econòmics, freds a l'estiu i calents a l'hivern, i sempre funcionen bé: en Mijami Senju no recorda haver vist cap japonés fotent-li patades i cops de puny a una màquina d'aquestes. De fet, tal com els hi comentava la nit passada en Hasune, mai en 3.000 anys d'història ha passat res semblant.

En Hasune és el taxista que va portar-lo a ell i als seus amics Omote-sando i Sugamo al local musical: vestit impecable, corbata i armilla elegant era un representant molt digne del gremi de taxistes de la capital nipona: tots els taxistes van, tot el dia, amb vestit i corbata, donant una imatge increïble pels que vénen d'altres latituds. En Hasune els va explicar com un dia va veure un japonès creuant el pas de peatons amb el semàfor en vermell: en aquell creuament hi han posat, ara, una placa commemorativa. I és que són molt complidors: no és que no passin en vermell sinó que fins i tot els peatons frenen en sec, siguin on siguin, quan veuen el semàfor vermell, fins i tot si encara queden cinc o sis metres per arribar al creuament, tan interioritzat com tenen l'obligació de parar. En Minami Senju i el seus amics li explicaven com de sorpresos estaven de tot això quan de sobte un urbà va aparèixer al mig del carrer demanant al taxista que parés: calia deixar passar un camió de gran tonatge. El guàrdia urbà aguantava un artilugi lluminós en horitzontal en senyal d'stop mentre demanava disculpes eternes al nostre taxista amb reverències contínues. Increíble.

El sol marxa i les llums arriben. Els gratacels, el pont, el mar i les barquetes que suren per la badia s'encenen, mostrant un preciós panorama. En Minami Senju s'asseu a contemplar com es fa de nit mentre escolta música i es relaxa. La gent es fa fotos i els flaixos inunden la badia de Tokyo: els japonesos, també al Japó, són uns fanàtics obsessius de les fotos i no hi ha millor regal per ells que fer-los una foto: si t'ofereixes amablement, seran les persones més felices del món.

Quan la lluna ja és a dalt de tot, en Minami Senji marxa cap a l'hotel a sopar i a dormir, tot pensant en totes aquestes petites històries que t'assalten, cada dia i a cada instant, en una ciutat com Tokyo.

(*) Tot el que explica aquest post és real. Ara bé, per protegir la intimitat dels protagonistes, s'han canviat els seus veritables noms per d'altres inventats, corresponents a parades de metro de Tokyo. Disculpeu les molèsties.