Dia 64: Bangkok

El despertador funciona per primer cop a Bangkok: el taxi ens espera a les vuit per fer 180 kilòmetres cap a la regió de Kanchanaburi, a l'est de Bangkok i a pots kilometres de la frontera amb Birmània-Myanmar, una de les zones naturals més boniques del país. Les tres hores de taxi ens porten a abandonar la gran metròpoli i a endinsar-nos en el paisatge rural que voreja l'autopista: una gran planície apareix davant nostre mentre atrevessem els primers cent kilòmetres.

Ara bé, passades dues hores les muntanyes verdes poblades d'arbres asiàtics dibuixen un espectacle relaxant, diferent, autèntic. La primera parada la farem al Temple dels Tigres, on diversos animals hi conviuen en harmonia: cabres, monos, braus, tigres, humans, galls d'indis i vaques. Aquest monestir va proposar-se protegir els tigres tahilandesos de la indiscrimanada mentalitat caçadora de l'home i, d'aquesta manera, ha anat creant un viver de tigres "domesticats" que fan les delícies dels turistes. La visita és única perquè potser mai més tindrem l'oportunitat d'acariciar diversos tigres i de veure jugar, a menys de dos metres, diverses cries de tigre. Tot i això, el necessari zel que hi posen els cuidadors dels animals i l'estricte compliment de les normes fa que tot sigui una mica encarcarat i poc espontani. Però és clar, que és pot demanar amb tigres voltant amunt i avall. La veritat és que val la pena acariciar la pell d'aquests felins salvatges que, en el fons dels seu cor, de ben segur, continuen essent uns dolços gatets.

Marxem d'allà direcció el riu Kwai. Sí, sí, el de la pel·lícula! Allà visitarem el famós pont, reconstruït després de ser destruït per l'aviació americana. Aquest pont era un punt estratègic de la línia fèrrea que van voler construir els japonesos durant la 2a Guerra Mundial per connectar Birmània amb Tahilàndia. Hi van treballar i morir centenars de presoners de guerra occidentals (americans, anglesos i holandesos, sobretot) i gràcies a la peli de Hollywood es va fer famós: el riu i el pont no serien objecte de tantes fotos de no ser per ella. El paisatge és bonic i el pont té un punt d'història que el fa elevar-se per sobre de la resta. Des de dalt es veu el restaurant flotant on hem dinat el millor àpat de Thailandia a base de gambes cuinades de diferents estils. Increïble.

Tres hores més de taxi de tornada ens obren la gana d'un massatge tahilandès. Quan arribem, però, és una mica tard i optem per un massatge tahilandès...als peus: una meravella, mans d'àngel, peus de porc.

La nit és bastant espectacular, com totes les de Bangkok. Sopem al carrer, fem un parell de cerveses en un local de Lady Boys i riem una bona estona de la parafernàlia nocturna que pinta Bangkok de metròpoli caòtica i divertida. El punt culminant de la nit arriba a quarts de dues de la matinada quan Ella fa entrada per la porta de la discoteca i es col·loca a la tarima perquè tothom la vegi. Vesteix colors panasonic i no parla massa, i si ho fa, la música en directe ofega les seves paraules: és la pantalla gegant que retransmet la Supercopa d'Europa en directe des de Mònaco. Des d'aquell moment la música ocupa un paper secundari i la meva atenció es focalitza en el partit. A quarts de quatre, quan marquem el gol, un Cha-Cha-Cha mogudet amaga el crit d'alegria dels malalts que, com jo, estem més pendents d'un partit de futbol que no pas de la nit Thailandesa. I és que s'ha d'estar molt malalt per perdre-se-la.