En una taverna humida del port de Wakkanai, en Sergei escura sorollosament el seu got de sake. Com anyoro el vodca, pensa mentre s'aixuga amb la màniga de la samarreta les restes de licor japonès. Crida amb senyes a la cambrera, una servicial japonesa de cinquanta i molts anys i li demana que li ompli de nou la copa.
- Arigato - li diu amb un fort accent siberià.
Mira el rellotge i suspira amb veu alta, maleint la impuntualitat d'en Sato. Fa un glop llarg i torna a deixar el got sobre el taulell. El rellotge toca les vuit del vespre i ni rastre d'el japonès.
La taverna està just al davant de la moderna terminal dels ferrys que van i vénen de Wakkanai a Sajalin, unint el Japó i Rússia amb només 5 hores. És un edifici impecablement dissenyat per un jove arquitecte de pare rus i mare japonesa. La seva forma de vela tallant el vent s'addiu molt amb la seva funcionalitat i s'integra perfectament en el paisatge marítim de la ciutat. Les seves parets de vidre regalimen, ara, gruixudes gotes de pluja. Plou. Plou moltíssim i un vent rus despentina l'ordenat litoral del nord del Japó, pintant de sol·litud la ja de per sí trista ciutat fronterera de Wakkanai.
En Sato avança lentament per entre les cases baixes que donen al mar. El seu paraigües és una víctima perfecte a mans de la criminal tempesta que inunda els carrers de la ciutat. Va completament moll: els pantalons estan esquitxats de bassals de pluja i les sabates són piscines d'aigua dolça. Duu a la mà dreta el maletí amb tota la informació que en Sergei li ha demanat. Va tard, ho sap, i també sap que haurà d'aguantar la mala cara del mariner rus. Suspira fort i s'espolsa la roba tractant de desempellagar-se de la mullena, inútilment.
Un ferry provinent de l'illa florida de Ruben-to, que es troba a 80 milles de la costa, arriba a port. Una desena de turistes japonesos s'acumulen ordenadament per sortir del baixell: el dia ha estat passat per aigua i les caminates idíliques per l'illa s'han limitat a curts passejos sota paraigües familiars i poca cosa més. No obstant això, no es queixen: han passat un dia familliar complint amb les seves obligacions de cap de setmana i per fi demà poden tornar a l'alliberadora monotonia del dia a dia. El primer en baixar del baixell és en Minato-san, seguit de la seva família: desplega un gran paraigües i aixopluga tota la prole de camí cap a l'aparcament.
En Sergei fa cruixir els dits amb un escandalós so estereofònic que ressona per tot el local. S'està posant nerviós. Ja ha consumit una de les dues hores de permís que el comandant els ha donat. Prou difícil ha estat desempellagar-se de la resta de companys, que insistien en anar plegats de putes, com per ara no poder tancar el tracte amb en Sato. On collons s'ha fotut, crida silenciosament amb la mirada perduda. Arruga les celles i la seva cara adquireix una expressió ombrívola i les venes del coll es marquen amb relleus abruptes. El tatuatge del bíceps dret es despinta amb tons violacis mentre una gota de suor li rellisca esquena avall.
En Sato espera impacientment al pas de peatons que hi ha davant de l'estació de ferris a que el semàfor canviï. No passen cotxes pràcticament, però no pot passar en vermell. De sobte, una ràfaga de vent violenta li roba el paraigües. Merda, pensa. El semàfor continua vermell. Fa intenció de passar però el disc roig el paralitza. Els cabells són ja una esponja que no dóna més de sí. La camisa molla transparenta uns mugrons petits, gairebé ridículs.
En Minato, la seva dona i els nens estan ja aixoplugats dins del cotxe. La petita està molt excitada per l'excursió i no para d'emprenyar son germà. Hi ha crits al seient del darrera. La Kokaido, la mare, tracta de tranqulitzar la quitxalla. En Minato arranca el cotxe i connecta els neteja-parabrises i tracta de desentel·lar el vidre amb un drap vell, mentre surt de l'aparcament. La nena xiscla perquè el seu germà l'ha pessigada. Jo no he fet res, es queixa el xaval. Estigueu-vos quiets, reclama la Kokaido. Amb la mà dreta en Minato neteja el vidre, amb l'esquerra baixa la finestra per pagar la tarifa de parking, mentre tracta de posar-se el cinturó.
La cambrera li serveix el tercer got de sake. Els ulls foscos d'en Sergei estan ara tacats de fúria. Escura el got d'una sola tacada i deixa 2000 iens sobre el taulell. S'aixeca i el tamboret cau sorollosament al terra. La cambrera surt de darrera la barra i demana disculpes. En Sergei, de camí cap a la porta, se la mira sorprès.
El tren provinent de Hakodate em duu a Wakkanai, a 60 km. de Rússia, en una llarga i tortuosa jornada de vuit hores de tren, passant per Sapporo. El viatge es fa llarg sota un panorama verd de boscos d'avets i d'arbres de fulla perenne, propis de latituds siberianes. Vaig cap al punt més el nord del Japó: més lluny, sempre més lluny. Wakkanai em rep amb una tormenta violenta. Els carrers estan pràcticament deserts. Des de l'estació de trens m'acosto a poc poc cap a l'estació de ferrys per mirar els horaris dels baixells que van a les illes.
En Sergei surt al carrer i la tromba d'aigua el rep amb un bateig de considerables dimensions, però ell no s'immuta. Gotes atrevides busquen i troben els forats de les orelles i de les narius i la barba mal afeitada i les celles rosses. La samarreta de ratlles marineres absorveix la pluja a cabassos. En Sergei camina cent metres cap a l'est i s'atura davant del pas de peatons. A l'altra banda, xop de dalt a baix, veu en Sato.
En Sato està empapat de suor sota la pluja. Tremola, però no és pel fred: sap com les gasta en Sergei. El maletí amb tota la informació està començant a despintar-se sota l'aiguat. l el semàfor segueix vermell. Quan veu aparèixer la figura gegantina d'en Sergei, a l'altra banda del lpas de peatons, la tremolor augmenta i certa sensació de pànic s'apodera d'ell.
En Minato gira el volant del seu Nissan cap a la dreta mentre intenta fer callar els nens. Ara és el gran, que plora. Sona un mòbil, és el de la Kokaido. Moshi-moshi?. Els nens no paren de fe rebombori. La Kokaido no sent res. En Minato, sense deixar de conduir, es gira per posar ordre d'una vegada.
El semàfor es posa àmbar.
Arribo a tocar de l'estació de ferrys amb els baixos dels pantalons molls. És fosc i l'ambient de la ciutat és molt desangelat. Wakkanai és una ciutat portuària a mig camí de dues cultures, amb rètols bilingües en rus i japonès: un indret que no és ni carn ni peix, una zona morta, una espècie de purgatori, de terra de ningú. Arribo al pas zebra quan el semàfor està a punt de canviar. Al costat meu, un japonès absoltament xop tremola com una fulla d'arbre. Per l'esquerra s'apropa un cotxe a més velocitat de la normal. A l'altra banda del carrer, un mariner eslau, probablement rus, crida i fa gestos com d'enfadat. No tinc clar si s'adreça a mi o al japonès. Carai, què voldrà aquest paio, penso.
El mariner comença a creuar el carrer trepitjant fort. El vehicle que corria massa, ple fins un ou amb una família de japonesos, fa una virolla estranya, relliscant sota la pluja. El japonès xop del meu costat emet un xiscle de ratolí espantat. El mariner rus està petrificat al mig del carrer veient com les llums d'aquell cotxe se li tiren a sobre. Jo m'ho miro amb sorpresa: tot passa en qüestió de segons.
En Sato deixa anar el maletí, que cau amb estrèpit sobre un bassal enorme. L'onada expansiva d'aigua esquitxada em toca de ple, acabant de mullar-me la part dels pantalons que encara estava seca. En Minato nota que el cotxe se li en va. El vidre s'ha entel·lat i no veu res. La Kokaido crida pel telèfon dient no pot ser, no pot ser! En Minato intenta frenar el cotxe però les rodes rellisquen. En Sergei està palplantat al mig del pas de peatons i queda paralitzat quan veu que en Sato deixa anar el maletí i que aquest explota en un mar d'aigua, obrint-se de mala manera i escampant el seu contingut pel carrer mullat. Intenta reaccionar però va molt lent: l'alcohol alenteix els seus moviments. Uns fars de cotxe se li tiren a sobre.
El japonès del meu costat apreta a còrrer cap al sud, allunyant-se. El cotxe accelerat aconsegueix frenar a dos pulzades del mariner paralitzat. El conductor japonès surt del vehicle, pregunta al mariner si es troba bé, demana disculpes i torna a ficar-se a dins, completament mullat. La dona que l'acompanya plora mentre sostè el telèfon a la mà.
El mariner rus em mira de lluny i em diu quatre paraules que no entenc. Enlloc d'acabar de creuar el carrer, dóna mitja volta i entra en una taverna. La pluja ha accelerat la seva descomposició i ara fa néixer rius on abans hi havia carrers. Per davant meu veig passar, flotant, els papers que el japonès duia a la maleta, mullats, pràcticament desfets i amb la tinta correguda.
Benvinguts a Wakkanai.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada