Dia 50: Miyajima - Nagasaki

El sol ha sortit molt aviat avui a Miyajima Guchi: a quarts de sis els espanyols han tocat diana i allò ha estat Can Pixa. Mentre intentava tornar a recuperar la son, frases com "Paco, ¿dónde he dejado mis calzonzillos?" resonaven a l'habitació comunitària. Difícil dormir sentint respostes del tipus "No, éstos no, los limpios, joder!". En fi, que si he tornat a dormir ha estat amb evidents malsons.

Així que a quarts de vuit era d'empeus i he sortit a veure l'espectacular vista de l'illa de Miyajima des del port: una verdíssima i escarpada massa de roques i pins que s'eleven al cel del sudoest del Japó amb una envejable tranquilitat zen. A aquesta hora, però, els ferris ja connecten l'illa amb desenes de turistes àvids per fer les primeres fotos.

Ha estat aleshores quan en Xavi s'ha posat en contacte amb mi: estava a prop d'Hiroshima i, camí cap a Tokyo, farà una parada tècnica a Miyajima per xerrar una estona i acomiadar-nos com cal: ell marxa cap a Cambodja dilluns al matí i ja no torna al Japó, així que ja no ens veurem més. Arriba a quarts de deu i creuem el mar cap a l'illa posant-nos al dia de les darreres novetats. Li pregunto si sap res de la segona part de la naïf història d'en Dents Boniques i la princesa Li Sa, i em contesta enigmàticament que tot just s'està escrivint en aquests moments. Passem un parell d'hores plegats donant una volta per l'illa i provant l'especialitat de la casa: les ostres. Tornem junts cap a Hiroshima i allà ens separem: ell va cap al Nord i jo cap al Sud. Un autèntic plaer haver compartit grans i divertits moments junts. Això, com les bones películes, ha de tenir, forçosament, una segona part. Ja veurem.

Agafo el tren direcció sud i en una hora atravesso el pont que uneix l'illa central i més gran del Japó (Honshu) amb l'illa més al sud, Kyüshu, on passaré uns quatre dies. Parada per canviar de tren a la capital de Kyüshu, Fukuoka i allà agafo un tren semi ràpid que s'ha de dirigir a Nagasaki, on vull fer nit. Quan el revisor passa em diu que aquell tren no hi va, a Nagasaki. Un instant de pànic arriba però de seguida s'esvaeix quan un altre revisor em fa entendre que el meu vagó no hi va.... però sí els primers cinc vagons. Així que en la propera parada surto del tren a gran velocitat i, amb la música de Carros de Foc als altaveus de l'estació i amb milers de japonesos aplaudint-me, aconsegueixo arribar al vagó núm. 5 un segon i tres dècimes abans que la porta es tanqui. Uf!

Nagasaki arriba al final d'un preciós llac que envolta el tren. No tinc on dormir així que em dirigeixo a l'oficina d'informació turística perquè m'ajudin a trobar allotjament. Fan un parell de trucades i bingo!: tinc habitació a 5 minuts de l'estació per un preu acceptable. Ole! Allà mateix a l'estació un noi espanyol s'ofereix a ajudar-me si ho necessito, ja que parla japonès. És així com conec l'Alex, un madrileny que viu a València i treballa com a músic a l'Orquestra de València tocant el txelo, i a la seva amiga Laura, resident a Málaga, opositora de professora de literatura. Són uns nanos encantadors que estan de vacances pel Japó després de guanyar el premi del viatje en el concurs d'oradors de japonès a nivell estatal: ells s'autoqualifiquen de frikies (amb modèstia japonesa) però són uns fenòmens que parlen japonès amb una envejable perfecció. Els proposo de sopar plegats, ja que ells estan també interessats en el meu viatge, i fem un sopar informal davant l'estació amb força xerrera i bon rotllo. Al final, intercanvi de telèfons i emails i una divertida foto a l'estil japonès. Ha estat un plaer sopar amb ells: hi ha vegades que trobes gent que sembla que coneguis des de fa deu anys...i ni tant sols aquell matí mateix sabies que existien. Viatjar és, en bona part, conèixer gent i viure aquell instant concret en el qual les vides s'entrecreuen, en una estació o en un vagó de tren, amb la màxima intensitat i alegria.