Quatre mil set-cents quilòmetres direcció sudoest. Bangkok està a sis hores d'avió de Tokyo i avui faré aquest viatge per traspassar les fronteres de l'ordenada, metòdica i calculada societat nipona i arribar a la despreocupada confussió de la capital tahilandesa.
El matí a Tokyo, abans d'agafar l'avió, l'aprofito per donar un cop d'ull a alguns barris que encara no havia vist, passejar despreocupadament per Akihabara i pel parc d'Ueno i submergir-se en el seu mercat d'andròmines, menjars i roba. Un matí de transició ple, però, de bones sensacions. De nou, la música, teletransportadora d'emocions, m'ofereix deu minuts de felicitat eterna davant l'actuació de dos músics de carrer carregats amb el seu piano de percussió tocat a quatre mans amb bastonets de cotó fluix: música clàssica i àries famoses d'operes encara més famoses, tocades amb mà d'àngel, provoquen una escalforeta més intensa encara que els 30 graus que aplasten Tokyo.
A les dues del migdia faig via cap a l'aeroport amb tot el temps del món i amb el somriure propi dels qui es creuen eternament de vacances. Avui Tokyo, aquesta nit Bangkok, i el mes que ve, qui ho sap: serà aquesta la fórmula de la felicitat?
El viatge amb avió és soporífer i frustrant. Un autèntic calvari de sis hores tancat en una gàbia que vola pels aires i deixa enrere paisatges, països i gent, que destrossa fronteres sense aturar-s'hi, sense assaborir les seves diferències. Sobrevolem les illes Okinawa sense trepitjar les seves platges plenes de surfers i palmeres; passem per sobre de l'illa de Taiwan sense apreciar els matisos que la diferencien de la Xina continental; obviem els gratacels de Hong Kong, el seu port anglòfil, la seva densa societat plena de contrastos; passem de llarg de la devastada Cambodja, plena de cicatrius i de somriures sense poder viure els seus temples i els seus paisatges...i aterrem directament a la capital del Regne de Siam. Com es pot tolerar perdre's tantes coses? Okinanawa, Taiwan, Hong Kong, Cambodja...i jo allà tancat dalt d'un núvol. Insoportable.
Bangkok arriba a les onze de la nit darrere una ordenada cua de taxis que et porten a la ciutat després de negociar un bon preu. Fa calor i molta humitat. Creuo les primeres barriades de l'extrarradi de Bangkok plenes de foscor i de tràfic caòtic. A l'hotel m'espera en Xavi, culpable de la meva visita improvitzada a Thailàndia. Que totes les culpes siguin com aquesta!
La primera nit serveix per tastar els sabors d'aquesta mega metròpoli del sudest asiàtic. El carrer principal del barri de Nana, on estic allotjat, en aquells moments s'està transformant en un gran menjador improvitzat de milers de restaurants de carrer, que substituiexen en un tres i no res les botigues que fins aquells moments ocupaven el carrer. Salses, espècies, fruites exòtiques, algun cuc fregit i saltamartins rebossats, gambes, noodles, sopes picants, univers asiàtic que entra pels ulls. La nit és un laberint de llums, d'ambient, de noies al carrer esperant la seva hora, d'estrangers en grup assaltant la banca, de clubs de música, cerveseries i billars. Això no és Tokyo: benvinguts a Bangkok.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada