Ha estat aquest dia com una jornada del Tour amb diferents ports de muntanya, de primera i segona categoria, i algun de categoria especial. Aquesta sensació s'ha vist accentuada pel fet que, de nou, ha estat un dia muntat en bicicleta.
El tret de sortida des del ryokan de Kyoto s'ha fet amb tranquilitat: eren quarts de deu del matí i la pluja d'ahir havia marxat i el sol ja apretava de valent. El primer tram d'etapa permetia, per la seva orografia, esmorzar prenent-se el seu temps i un cafè amb llet. De seguida, però, la tranquilitat s'ha acabat i tocava patir una mica: el port de muntanya de segona categoria consistia en poder treure diners en efectiu des del Japó després de tres intents: les reserves monetàries estan minvant i hi havia problemes per aconseguir reposar-les. Finalment, a la tercera ha estat la vençuda i amb diners frescos a la butxaca m'he sentit bé: el món es veu diferent. Deu ser aquesta sensació de felicitat l'arrel del fracàs del comunisme?
Sense temps per pensar-hi, ha començat a pujar el port de primera categoria: tres temples i un castell repartits de sud a nord per tota la geografia. Han estat tres experiències diferents i prou satisfactories.
El primer era el temple Eika-do i és una espècie de parc temàtic dels temples perquè té de tot: l'edifici principal és un laberint de sales i habitacions amb petites i grans zones pel culte, algunes d'una bellesa sorprenent amb incrustacions daurades, columnes de fusta i altars nacarats sobre preciosos tatamis; la pagoda, de només dos pisos, està ubicada dins del bosc en la part més alta de la muntanya amb bones vistes de la ciutat; l'estany amb dos ponts de pedra de reminiscènies xineses i peixots de colors nadant-hi i, finalment, uns jardins cuidats, minimalistes i relaxants.
El segon, trobat de casualitat quan la bicicleta ja estava cansada i buscava una excusa per parar, ha estat una sorpresa: Kitano-Tenman-Gu és un temple molt bonic, amb teulades negres i decoracions de coloraines i fanalets blancs i vermells. Amagat al nord de Kyoto, ha estat una sorpresa molt agradable.
El tercer ha estat un temple que està dins de l'star system de Kyoto: Kinkaku-Ji o el temple del pavelló d'or. Milers de japonesos arriben fins als límits nord de la ciutat per veure aquesta finca on l'estrella és un pavelló vestit d'or sobre un llac molt bonic: els reflexos daurats són espectaculars, sobretot per l'efecte dels centenars de flashos de les càmares de fotografiar: quina manera de fer fotos!. Val a dir que és un temple de postaleta i llagrimeta.
Com que el castell estava tancat, tocava baixar dels ports de muntanya direcció est amb un objectiu: el riu. El riu Gamo passa per Kyoto dibuixant un passeig de deu kilòmetres de nord a sud ple de vida: mentre el riu flueix cap al mar, a banda i banda hi ha caminets de muntanya plens de vida: famílies d'ànecs d'excursió, ocells blancs com la neu amb colls de jirafa, aranyes gegants fent ganxet, gossos de mirada neta passejant els seus amos, mosquits de riu ben picants, formigues japoneses menjant sushi, bicicletes fents rutes amb el sol a la cara mentre escolten música del seu país, japonesos amb instruments tradicionals fent concerts desconcertants, velles encorvades i joves amb acné fent classes particulars d'arts marcials, atletes amateurs fugint de sí mateixos i famíles de passeig, o berenant, o xerrant, sota el sol de tarda que cau en esbiaix. Univers de color ataronjat amb les munyanyes verdes, molt verdes, de Kyoto al fons. He fet els deu kilòmetres d'anada i els deu de tornada en aquest port de categoria especial: una tarda molt especial, sens dubte, amb tocs místics després d'haver trobat un paradís a la terra.
Tornada la bicicleta i amb el record del paisatge imprès en el meu incoscient, he decidit fer una dutxa ràpida i tonar al paradís, a sopar. La lluna ja estava allà dalt, pintada amb ganyotes blanques i es mirava al mirall del riu. Allà on hi havia hagut ànecs, ocells, gossos, bicicletes i aranyes ara hi havia tot de gent, en parelles de tres o formant grups solitaris, fent picnics de cervesa vora el riu, rient amb riures de Sant Joan. Quin goig de ciutat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada