Dia 36: Tokyo

Dúplex de set-mil metres quadrats al bell mig de Tokyo, rodejat de jardins zen i d'un fossar a prova de cocodrils. Servei de porteria 24 hores. TDT i plaça de pàrquing incloses. Ideal per emperadors.

Avui he donat una volta per on viu la família imperial japonesa. Fins i tot me'ls he creuat quan tornaven de comprar el diari. Ella juraria que portava encara el camisó de dormir (o era un kimono?) i ell anava encara en sabatilles i bata (o era un kimono, també?). Són tan normals. Ella m'ha saludat amb la mà, amb estil borbònic. Ell ha fet com si no em veiés...ja se sap, te'l trobes a l'ascensor i tot són bones cares (què fa el gran? ui, a la universitat ja?, com passa el temps, eh?) però te'l creues pel carrer i mira cap a una altra banda, el caraiot!.

Per cert, el piset, moníssim. Al mig de Tokyo, per on hi circulen milers de cotxes cada dia, i no se sent ni una mosca. Impressiona bastant com estan d'aïllats del món dins del seu castell: una gran planície els separa del tràfic de les grans avingudes, després s'hi extén el fossar de quaranta metres d'amplada i més enllà un espès bosc. I allà al mig del no res però a tocar del Cel, hi viu l'Emperador.

Després de veure el piset, he decidit no rebaixar el nivell de la visita i anar a veure el barri snob de la ciutat: galeries d'Art, apartaments amb robots fent de porter autòmatic, botigues de milers de iens, avingudes manhatitanes. Aquí hi viu gent molt rica, tot i que alguns són tan pobres que no tenen res més que diners. Però em preocupen ben poc aquesta gent, així que he continuat caminant direció sud. Com segueixo emprenyat amb el mapa, m'he perdut de nou, però aquest cop ha estat de sort perquè he anat a parar a Shidonie, la zona d'edificis d'oficina i complexos financers més cool del Japó: edificis de setenta pisos forrats de mirall i centres de negocis de marbre blanc. He disfrutat sentint-me tan i tan petit entre aquests gegants. Ha estat aleshores quan he pensat en el pobre emperador, aïllat en la seva presó del mig de Tòquio i m'he posat trist.

Amb certa dosi de tristesa i una forta tortículis, he agafat allà mateix el tren bala direcció sud cap a Odaiba, l'illa artificial que han muntat els japonesos a l'altre costat de la badia de Tokyo. El tren és efectivament una bala que atravessa el pont de l'Arc de Sant Martí i es planta a l'illa en un tres i no res. Aquesta illa, de milers de metres quadrats, està farcida de centres comercials, hotels de luxe, centres de convencions i congressos i de seus empresarials. He baixat a la parada de la Fira de Tokyo i l'espectacle era corprenedor: més enllà de la bellesa dels edificis i també de l'harmònica urbanització dels espais, allò realment al·lucinant era la marabunta de gent: resulta que he arribat allà just en el moment en que milers de treballadors sortien de la feina i marxaven cap a casa. Era un exèrcit immens d'homes vestits tots ells sense excepció amb camisa blanca, pantaló fosc i maletí de pell i caminaven cap al metro...en silenci absolut!. Era com una pel·ícula de serie B de zombis! Quina por i quin mèrit! Aclaparador! I mentrestant, el pobre emperador solet en la seva illa de boscos i fossars al mig de Tokyo, perdent-se aquest espectacle...

Des d'Odaiba es veuen unes vistes acollonants de la badia de Tokyo i del seu skyline, que poc té a envejar al de New York. I pels que tenien enveja van colocar una rèplica de l'Estatua de la Llibertat allà mateix. La veritat és que aquesta badia i aquestes vistes tenen molta personalitat i bellesa. demà hi torno quan es faci fosc.

Torno a la tarda a l'hotel perquè m'esperen per sopar ben dora. Anem al barri de Roppongui, el més canalla de tots els barris de Tokyo, a sopar en Xavi, un amic seu que viu aquí fa molt de temps i jo. Em porten al restaurant on està ambientada una de les escenes més famoses de Kill Bill, amb l'Uma Thurman matan desenes d'orientals (o sigui, allò que fa durant les dues hores de pel·lícula). Mengem molt bé i continuem la festa pels carrers i els locals de Roppongui, que no dormen mai. El local on finalitza la nit és una rèplica del Saigon de les películes americanes del Vietnam, ple de noies orientals i homes occidentals ballant entre llums vermells i bombes incendiàries en forma de hits musicals. La nit és tan llarga que acaba a l'hora d'esmorzar. A aquesta hora les bruixes ja dormen i l'emperador ja s'ha llevat: segur que mentre fulleja El Mundo Deportivo, deu suspirar d'enveja pels anys que fa que no surt de farra.