Dia 35: Tokyo

Tokyo em desperta amb una calor asfixiant. Els quinze milions de persones ja s'han llevat i han posat en marxa la ciutat. Des de l'habitació de l'hotel se sent el moviment de la ciutat. Després d'un esmorzar ràpid em llenço als seus braços.

Tokyo és un conglomerat de barris-ciutats amb personalitat pròpia distribuïts circularment al voltant del Palau de l'Emperador, que es troba al bell mig de la ciutat, del país i del món nipó. En el sentit de les agulles del rellotge, i començant pel nord trobem Ueno (barri de grans parcs i zones comercials), Asakusa (barri residencial amb el temple més venerat de la ciutat), Akihabara (barri comercial, especialitzat en electrònica), Ginza (barri pijo de grans avingudes, boutiques de moda i galeries d'art), Odaiba (illa artificial de centres comercials, palaus de congressos i grans empreses), Akabara (barri oficial de ministeris i Dieta), Roppongui (barri de bars, discoteques i night clubs desenfrenats), Shibuya (barri cool d'adolescents sense complexos), Shinjuku (barri de llums i colors, de restaurants i pubs, botigues i zones d'esbarjo i diversió) i Ikeburo (barri comercial amb dos centres comercials grans com ciutats).

Sorto de l'hotel i prescindeixo del metro. Vull trepitjar la ciutat, vaguerejar sense massa pressa, sense guia, sense objectius massa clars. Estic al nord d'Asakusa i començo la ruta direcció sud. Tardaré més d'una hora i mitja en arribar al temple de Senso Ji, gran centre de perigranació i adoració de Kannon, la deesa budista de la misericòrdia. Un temple preciós amb milers de devots i turistes. Des d'allà em dirigeixo de nou sense pressa cap a Ueno: hi ha més d'una hora de trajecte a peu per assaborir l'espantosa calor de Tokyo i gaudir d'aquesta societat tan avançada que es fonamenta en el respecte i l'obediència.

Ueno m'ensenya els seus parcs orientals i els seus llacs plens de plantes aquàtiques. Per combatre la calor em prenc un gelat artesà: un japonès aplicat ratlla (literalment) un gran cub de gel i afegeix xarop de maduixa i el resultat és un boníssim gelat de gel.

Cap al sud m'espera Akihabara, el gran centre mundial de les botigues d'electrònica. Edificis plens de càmares, videos, DVD, televisors, ordinadors, accessoris i tot el que pugueu imaginar. És un mercat de Calaf immens, on centenars de venedors et donen la benvinguda i ofereixen les seves màquines. És realment enorme. immens, gegantí, tant gran que comprar un ratolí per l'ordinador pot suposar un veritable problema: com decidir-se davant de ratolins de quaranta colors diferents i de setanta formes distintes?

Els peus es queixen i em diuen que el metro de Tokyo el van construir per fer-lo servir. Cansat després de veure tres dels barris del gran Tokyo, agafo el metro de tornada cap a l'hotel per utilitzar l'onsen. L'onsen japonès és una institució al país, símbol de neteja corporal i espitual. El de l'hotel és un discret però relaxant bany d'aigua calenta al costat de dutxes fredes que, combinades, et regeneren per dins i per fora. Un veritable plaer.

Relaxat, encaro la segona nit a Tòquio dirigint-me al barri de Shibuya, seu de desenfrenats pentinats adolescents i de vestuaris estrambòtics. Molta gent cool, molt ambient i molts edificis forrats d'anuncis lluminosos i de pantalles de vídeo immenses. Tot sortint de l'estació hi ha un dels creuaments més famosos del món: quan els sis semàfors que controlen la cruïlla hexagonal s'il·luminen de verd, centenars de persones creuen en totes les direccions; des d'un lloc elevat aquest espectacle recorda les grans batalles d'exèrcits èpics mitjavals enfrontant-se a camp obert, però enlloc d'armadures i espases, aquí tots van equipats amb bosses plenes de prodcutes de les botigues més properes, les autèntiques guanyadores en aquesta societat tan consumista. Finalitzada la batalla, em retiro a dormir educadament fent una reverència.