Dia 60: Biei - Sapporo

Vaig recollint, plegant veles. És hora de fer balanç. Japó s'acaba i les hores que em queden al país les invertiré en viatjar direcció sud, anant fent cap a Tokyo, des d'on abandonaré aquesta terra que tan bé m'ha acollit. El viatge fins a la capital és llarg i el faré en dues etapes: avui aniré fins a Sapporo, on faré nit, i demà arribaré a Tokyo.

El tren de Biei surt a quarts de nou. A les onze i uns minuts ja estic a Sapporo, capital de Hokkaido, ciutat olímpica, neta, ordenada i tranquila, com un poble nòrdic d'un milió d'habitants. Sapporo no té massa coses a veure a part de viure la seva apacible vida: hi ha un simulacre de Torre Eiffel, una torre del Rellotge, una bonica Casa de la Vila i un animadíssim barri amb molta marxa, molts llums de colors i anuncis en moviment. Resulta curiós llegir com l'esmentada Torre del Rellotge està catalogada com una de les Tres Grans Decepcions turístiques del país: es veu que han fet una espècie de rànquing d'aquelles atraccions turístiques que més decepcionen quan les veus en directe per diferir de l'aspecte que tenen en el catàleg turístic. Ben curiós. Per cert, no m'extranya que aquesta Torre hi sigui perquè, a part de no ser res de l'altre dijous, en els catàlegs han esborrat amb Photoshop els edificis del voltant, perquè es vegi més gran i esplèndida... i és clar, al natural, decepciona força.

Dino a Sapporo uns ramen autèntics, una delícia. La tarda es presenta sense massa novetats, així que agafo el tren i marxo cap a la petita població d'Otaru, a mitja hora de distància, ubicada a la costa oest de Hokkaido. Otaru és una destinació turística clàssica dels nipons. La ciutat conserva edificis històrics del segle XIX, una renaixent indústria de fabricació de vidre i un nom destacat entre el reduït grup de localitats que es dediquen a l'elaboració artesana de caixes de música. e fet, pels carrers de la vila sona constantment la cantarella trista i melancòlica d'una caixa de música, cobrint la ciutat d'una somnolència tranquila i plena de pau. Passejo per entre els seus canals i els seus carrers durant dues hores i torno a Sapporo abans de les set.

Després de sopar dono un parell de voltes pel barri on es concentra l'ambient de marxa, i en el passadís central d'unes galeries comercials presencio espectacles improvisats de joves amb ganes d'expressar les seves facetes artístiques: en una cantonada, tres o quatre noies vestides amb roba alternativa i pentinats de colors practiquen davant d'un aparador que els fa de mirall passos de ball solitari fent estranyes piruetes amb els peus; en un altre racó dos nois, guitarra en mà, canten cançons melòdiques, ensucrades i empalagoses davant d'un grupet de noies que se'ls mengen amb els ulls mentre fan petits xiscles histèrics; i al bell mig del passeig, cinc noies molt jovenetes, uniformades amb conjunts de faldillerta curta i mitjons llargs, animen la gent amb coreografies sensuals i pirotècniques de cançons populars japoneses. Sapporo és una caixa de sorpreses, que diria en Forrest Gump.

Arribo a l'hotel i toca dormir però abans li he de fer unes quantes fotos. I és que avui estic en un hotel especial. Gaire bé espacial. Per fi dormiré en un Capsule Hotel, un tipus d'establiment únic al Japó que faria furor en altres latituds. De fet entre els turístes occidentals una de les preguntes que ens fem quan ens veiem és ¿ja has dormit en un Capsule?. I és que és tot una experiència.

Els Hotels Capsula van ser ideats inicialment per acollir aquells executius que perdien el darrer tren nocturn per tornar a casa o per aquells que era millor que el perdessin i dormissin la mona fora de casa, per arribar en condicions decents a casa el dia següent. Per aprofitar l'espai i acollir el màxim nombre de persones, els clients no dormen en habitacions, sinó en càpsules, petits cubículs d'un metre noranta de llarg i un metre i mig d'ample, equipats amb ràdio, televisió, canals porno (de pagament), despertador, llum, una manta i un coixí. Són comodíssims ninxos col·locats en diverses files, ruscs d'abelles treballadores, coets espacials per dormir vora els estels, taüts de son i borratxera. L'hotel disposa, a més, d'unes instal·lacions espeterrants. i és que això és el Japó!: banys comuns amb sauna i onsen, lavabos amb totes les comoditats, tovalloles, raspalls de dents, pinta, assecador de cabells, sabatilles, moqueta, zona d'esbarjo amb seients que fan massatges, jocs d'ordinador, guixetes per deixar la roba i recepció 24 hores. La gràcia és que no necessitis absolutament res per anar-hi a passar la nit: t'hi presentes amb una mà davant i una darrera i 22 euros a la butxaca i allà ho tens tot. Una idea genial.

Fetes les fotos, m'instal·lo en el meu transbordador espacial. Deu, nou, vuit, tanco la llum; set, sis, cinc, comença a venir la son; quatre, tres, dos, començo a roncar suaument; un, zero. Ignició!