Dia 43 Tokyo - Takaoka - Kyoto

Avui toca deixar l'hotel de Tokyo per començar a moure's pel país. El destí és Kyoto, la ciutat imperial, capital del Japó durant milenis, centre cultural i residència oficials dels ancestres i l'ànima nipona des de temps immemorials. Els 530 kilòmetres que separen Tokyo de Kyoto el tren bala japonès se'ls cruspeix amb dues hores i mitja. Ara bé, per fer el el viatge més amè i interessant, deixarem el tren bala per una altra ocasió: he quedat amb en Xavi a mig camí, fent una petita volta per la costa nord del país, per així marxar plegats a la tarda cap a Kyoto: com és divendres, soparem junts i sortirem una estona.

El tren surt puntualíssim a les deu del matí. Dues hores i mitja després toca fer el primer canvi de comboi: la veritat és que és un plaer viatjar amb tren pel Japó: rapidíssim,segur, còmode, puntual. Ho té tot.

Arribo a Takaoka a prop de les dues de la tarda i ja veig en Xavi allà. Tenim encara una estona llarga per agafar el tren que ens durà Kyoto. Durant aquestes hores en Xavi m'explica una vella rondolla: la història d'en Dents Boniques i la princesa Li Sa. Pel que em diu, és un conte d'arrels eslaves amb connotacions japoneses:

Hi havia una vegada un home que vivia en un país molt llunyà anomenat Saló Ni San. Aquest home, que tenia èxit en els negocis, no acabava de trobar la persona amb qui compartir la seva vida. Cert era que havia iniciat converses formals amb un parell de noies de la comarca, però les converses no havien fructificat i anaven passant els anys i continuava sol. I no era pas que fos un home lleig, o desagradable o maleducat. Tot el contrari, era una bellíssima persona i, segons el parer de moltes noies, era força atractiu i tenia un somriure perfecte, d'aquí que l'anomenessin Dents Boniques. Va arribar un dia que en Dents Boniques va decidir marxar a fer un viatge ben llarg, cansat de la monotonia dels seus negocis i de veure sempre cada dia la mateixa gent. Va marxar ben lluny cap al nord. Va atravessar muntanyes, rius i llacs; va dormir en trens i pensions de mala mort que enlloc de llits oferien ninxos; va compartir el menjar amb gent de diversos països i regions; va treballar de molts oficis, fins i tot en un circ rus fent de gegant. Quan va arribar al final de la terra va decidir continuar. No volia tornar. Un pescador que anava cap a l'est el va deixar pujar a la barca i plegats van navegar dies sencers, menjant sopa de tomàquet i bebent cerveses.

La filla del pescador anava amb ells: somriure dolç, cabells d'or, ulls innocents. Tot i no parlar el mateix idioma, en Dents Boniques i la filla del pescador, que es feia dir Li Sa, en honor a una princesa japonesa, van passar-se hores i hores xerrant sota els estels, amb el permís del pescador a qui Dents Boniques havia demanat autorització. A mesura que anaven passant els dies, una flama va començar a il·luminar les mirades de tots dos. En Dents Boniques i la Li Sa eren, però, les dues persones més tímides sobre la terra, una timidesa que era una virtud en alguns aspectes de la vida, però que era un llast difícil de portar a l'hora de relacionar-se amb la gent. Aquesta timidesa va fer que, tot i que era evident que entre tots dos havia nascut un sentiment difícil d'amagar, cap dels dos fes cap pas endavant. El baixell va arribar a port i en Dents Boniques va acomiadar-se educadament de la bella Li Sa i de son pare, i va marxar a continuar el seu viatge. Ara però, la mirada innocent de la noia el perseguia arreu on anava. No podia treure-se-la del cap. El seu record, els seus ulls, la seva tímida abraçada a l'acomiadar-se, seguien presents en cada instant. I a la bella Li Sa li passava igual. I què penses fer, li preguntava la gent després d'escoltar aquella trista història. I ell responia amb la mirada un no ho sé desesperat. La timidesa havia creat un espai virtual que havia quedat suspès en l'aire entre tots dos: una bombolla d'amor que compartien però que no gosaven punxar, no fos cas que, a l'intempèrie, aquells sentiments fossin tan grans i tan agosarats que la seva timidesa no sabés que fer amb ells. I així van seguir, dies i dies, mesos i mesos, per sempre més.

Mentre m'acaba d'explicar la història, dient-me que li sembla que hi ha una segona part (com si això fos Hollywood), el tren ha fet la seva feina i a les nou del vespre fem entrada a l'estació postmoderna de Kyoto, una obra d'art de vidre i metall del segle XXI, inaugurada ara fa 10 anys: una autèntica catedral del transport, un palau de cristall de quinze pisos d'estructures impossibles. Una maravella. T'entren ganes de ser arquitecte. Arquitecte japonès.

El sopar el fem en un restaurant japonès amb delicioses troballes: fideos gruixuts amb trossets de bolets i peix rallat per sobre, pollastre adobat amb diferents salses, formatge fregit embolicat en pebrotets...Després un parell de cerveses en un bar força curiós amb personatges japonesos surtits d'un còmic: dues noies infermeres fent el ressopó a les dues de la matinada, un barman jovenet amb ganes de practicar anglès, un ajudant de cuina desdentat i una mica desfassat i una rossa tenyida amb poques ganes de conversa: la veritat és que és gent molt divertida i la vetllada val la pena. Nosaltres pensem que tota aquesta gent és una mica friki...i ells pensen el mateix de nosaltres. I aquesta situació fa que tots puguem riure'ns de nosaltres mateixos en un ambient saníssim. Com trobarem a faltar aquesta manera de ser quan tornem!. Al final de la vetllada, el planejat karaoke no ha pogut ser. Llàstima. Un altre dia serà. Ara toca dormir en el ryokan japonès, autèntic establiment hoteler amb aroma del vell Kyoto.