Dia 52: Unzen - Sakurajima (2a part)

L'Hostal de Sakurajima és un indret molt peculiar. Estrany. Quan hi arribo a les nou del vespre tinc, de seguida, una sensació estranya, com de neguit. Ubicat al final d'un carreró fosc que puja cegament cap al volcà, aquest edifici tan gran i fred recorda més un altre tipus d'instal·lació que no pas un alberg turístic per a la joventut. La recepcionista és una japonesa antipàtica (la primera que trobo) i després de cobrar-me, desapareix dient-me, habitació 1033.

D'acord, penso, cap a l'habitació. En la paret plena d'humitats del costat de la porta hi ha un plànol bilingüe. L'observo i veig que haig de caminar força per arribar a l'habitació: un passadís llarg, unes escales que pugen i uns quants pisos cap a munt, fins al pis 10è. El recorregut és una delirant excursió d'universos desangelats que són difícils de descriure, i que ara mateix no tinc la certesa de que tots o part d'ell, siguin, o no, fruit de la meva imaginació.

Avanço pel passadís i trobo una porta a l'esquerra i l'obro. A dins hi ha una antiga fàbrica dessaladora de boniatos còsmics, amb invisibles cadenes de muntatge que ressonen amb esgarips nocturns quan es fa fosc. Tanco la porto i segueixo caminant recte, passant de llarg d'una finestra amb reixes: a l'altre costat de les reixes hi ha un hangar de deconstrucció de científics retirats, presó de poetes oblidats, forn crematori d'idees massa bones i de revolucions abortades abans de néixer.

Les escales em porten al primer pis, un pavelló de cures intensives de mals d'amor, on s'allotgen Romeus abandonats, Julietes enganyades, Calixtos i Melibeas adúlters, Antígones solitàries i Barrufetes lesbianes, a més de prínceps decebuts amb les princeses dels contes i princeses que prefereixen seguir dormint per sempre més. No m'agrada l'aspecte que té i segueixo pujant. Arribo al segon pis, on es troba un psiquiàtric abandonat a la seva sort des de temps d'Heràclit, amb pacients escites i buriats, perses i grecs, amb mapa mundis desfassats i boles del món planes com taules de ping pong.

Amunt. El tercer pis té l'aspecte d'un búnquer soviètic teletransportat al Japó per efecte de la radició nuclear o gràcies a la imaginació desbordant dels guionistes de La Dimensió Desconeguda i està poblat per soldats de l'exèrcit Roig fent guàrdia des de fa setanta anys. Saludo educadament amb les meves nocions de rus que encara conservo i marxo corrents al recordar que el meu visat rus està caducat.

El quart pis, ple de cables, ordinadors vells i càmares apagades és un plató de televisió preparat per filmar la segona part de Macanuscrit de Segon Origen, amb escenaris reals i la presència d'un Pedrolo en avançat estat de descomposició...mental. Bufa un vent nuclear que posa els pèls de punta. Tiro a munt, a veure quina sorpresa hi haurà al cinquè pis. Hi trobo una organitzada subseu d'un sindicat vertical franquista, amb sala de tortures al fons a la dreta i camps d'esports per fomentar el espiritu nacional a través de classes de gimnàstica col·lectiva. Quin mal rotllo.

Escales a munt i cansat de tanta depressiva visita, em trobo al mig d'un camp de concentració de partícules díscoles amb el sistema, ja siguin cèl·lules cancerígenes o cantautors contestataris. Espantat, deixo aquest sisè pis per arribar al setè: últimament he comprat molts números per acabar en aquest tipus de camp!

En el setè pis se senten màquines treballant i resulta ser un taller de reparació de Titànics enfonsats i reflotats per sirenes alèrgiques al sushi, on es pinten i repinten les proes abonyagades amb colors transparents i lànguids i es tornen a posar en circul·lació, sota bandera filipina, per fer contravand de rotuladors Carioca

Com que cap de les sirenes em fa cas, continuo el meu periple escales amunt, per trobar-me al vuitè pis amb la fàbrica de xocolota de Willy Wonka un cop ha marxat el darrer dels operaris de Hollywood, farcit de temerosos inquilins que no paguen el lloguer perquè són objecte de mobbing immobiliari per part d'un propietari amargat i jubilat. Al costat hi ha la porta d'entrada a un apartament de la Manga del Mar Menor propietat duna parella d'amics, residents a Calatrava, divorciats per l'efecte erosionador del temps, i hipotecat de tristesa i folrat d'un blanc i negre que eviti tot somriure.

El novè pis està segellat amb desinfectant i no hi entro: des de la porta veig que es tracta d'una residència de la tecera edat per criminals de guerra i dictadors en hores baixes amb un règim de visita molt restrictiu i controls de seguretat obsessius a càrrec dels propis residents. Al fons del passadís veig com un cartell en llatí indica que allà pots trobar el purgatori de pecats venials, poblat de túniques sacerdotals confessant-se endogàmicament els seus petits secrets delictius mentre esperen la bu(r)la papal.

Finalment arribo al pis desè, on està la meva habitació, una sala més del Museu Nacional de parets esgrogueïdes, de solitàries habitacions de lliteres buides, de lavabos grocs gotejant rítmicament, d'escales amples farcides d'escarbats verds que no saben volar, de passadissos de cent metres sense escombrar, de cuines plenes de plats pendents d'escurar, de geleres buides amb aranyes fredoliques. El meu llit està esperant-me. M'hi estiro i m'adormo de seguida sense pensar massa amb els meus veïns, mentre un calfred viatja amunt i avall, murmurant paraules inintel·ligibles.