Tot i que els estranys que habiten els contorns del meu llit, ubicat a dalt de tot d'una llitera inestable al bell mig de l'habitació del hostel, han fet tot el possible perquè em desperti d'hora, fent circular per davant exèrcits d'elefants descontrolats, recitant a crits frases estrangeres i encenent tota la lluminària possible en la seva màxima potència, he dormit fins a quarts d'onze, com un troc. Foteu-vos. Agraït de tanta compassió i imbuït d'un esperit venjatiu propi d'un déu de l'Antic Testament, he fet el màxim soroll possible per despertar els que, gràcies als efectes de les drogues o d'un estat depressiu inalterable a la màgia de New York, seguien dormint a les onze, quan he tornat de la dutxa. Els meus esforços s'han vist recompensats amb brunzits inintel·ligibles i ofensius dels que tractaven de dormir, sense èxit. Ah! que dolça és la venjança.
Amb tantes poques hores de llum per davant, he pensat en fer una visita propera i ràpida, sense haver d'invertir molt de temps en desplaçaments. Així doncs, he cregut oportú donar instruccions precises al metro perquè anés passant, que jo avui anava caminant. Només sortir del hostel he girat a la dreta cap al Nord per trepitjar, assaborir i viure una mica de l'autèntic Harlem. Res de passar de puntetes per la frontera sud del barri penjant-se les medalles d'haver estat a Harlem: avui toca anar fins al cor del districte.
Harlem havia estat seu de la comunitat negra de New York els anys 40 i 50. Allà es va cuinar bona part del moviment d'alliberament i de la lluita pels Drets Humans dels negres a la Gran Ciutat, i per tant, al país. Ara però, el Harlem negre ha deixat pas al que ja s'anomena l'Spanish Harlem. La comunitat hispana de New York ha conquerit Harlem inundant la barriada amb un conglomerat infinit de dominicans, salvadorencs, equatorians, hondurenys, cubans i colombians, entre d'altres. Camino des de la 103, on tinc el hostel, fins a la 193, noranta avingudes de sud a nord escoltant únicament la llengua de Cervantes als carrers, amb accents tan diversos com les seves procedències. Al carrer, a les botigues, als restaurants, a les ràdios, als anuncis, tot parla espanyol. Això sí, si pares bé l'orella, pots escoltar també divertides converses en spanglish, autèntica metàfora d'aquest Harlem ple de color, de cases de quatre pisos amb metàl·liques escales d'incendis rovellades, de certa brutícia, de pintades al carrer i amb un punt de deixadesa ben portada.
Després de dinar envoltat de portoriquenys i cubans, finalitzo la ruta per Harlem en una estació de metro l'entrada de la qual és un llarguíssim túnel ple de graffitis, un forat llarg i estret que en d'altres temps possiblement no hagués gosat recórrer. Avui, després de viure el barri i la seva gent, el pou fosc i una mica tètric que menava al metro no era més que un bulevard colorit que resumia la personalitat de Harlem.
He tornat a la zona de l'Upper Manhattan on tinc el hostel amb prou temps per veure l'espectacle dels nens disfressats sortint de les escoles. Demà és la Nit de Halloween i l'art de la disfressa està en el seu punt més àlgid.
Al Hostel m'esperava un telegrama urgent. "Demà arribo. STOP". Estava firmat pel CSI -Barcelona, Comitè de Seguiment Intern del meu viatge. Vénen a seguir de prop les meves passes pel continent americà, després de tant de temps fora de casa. Benvinguts siguin. Si es porten bé, els ensenyaré la ciutat.
dissabte
Dia 127: New York
Torna el sol a la Ciutat dels Gratacels. Brilla l'aire i els rius que envolten Manhattan tornen a funcionar com a miralls implacables. A la ciutat, tot es vesteix de groc i la tardor sembla més amable. La gent somriu pel carrer. Fa bon dia. Davant d'aquestes bones notícies, tot i haver dormit poc i malament, em llenço a la caça i captura d'una nova postal inèdita de New York: Brooklyn.
Després d'esmorzar, trio la millor ruta per arribar a un dels districtes més novelats de la ciutat, seu de numeroses peripècies de ficció que tenen com escenari aquest barri a l'altra banda del riu, a l'altra banda del mirall. Miro el mapa i decideixo que enlloc de creuar caminant el famós Pont de Brooklyn, que ja em coneix prou bé, agafaré el metro i viatjaré per sobre del riu enfilat dalt de tot del Manhattan Bridge, tot contemplant l'espectacle per la finestra.
Brooklyn torna a ser inabastable, tot i les meves ganes de caminar. Tastaré, per tant, només un trosset del barri, superpoblat i vital. La zona més coneguda del districte és l'anomenada Brooklyn Heights, una barriada amb cases de vermell bohemi i post industrial, seu de velles històries d'artistes oblidats i de moviments obrers ja passats. Des d'aquí s'observa el Manhattan més fotografiat, més enllà del pont.
Seguint passejant pel barri, descobreixo la porta secreta que mena a la platja de New York. Sí, New York té platja. Són uns sis metres quadrats de sorra, pedretes i onades en un espai del moll entre els dos grans ponts que uneixen els dos continents, Manhattan & Brooklyn. El solet escalfa els bancs de pedra que em permeten una innocent i reconfortant migdiada de mig minut al ritme de les onades del Riu Hudson. Quan l'ombra dels gegantins ponts posa fre a tanta felicitat, em retiro saludant efusivament els coloms, els helicòpters i les gavines que volen sobre meu.
Creuo el pont de Brooklyn a peu, direcció Manhattan, fruint del solet i de la música hipnòtica que surt dels meus auriculars. Passaré dues hores bagarejant pel Lower Manhattan, la zona portuària, els antics baixells amarrats i les velles tavernes. A les sis tocades el sol cau finalment, com cada dia, exhaust de brillar tant. Fa fred. La son i el cansament agafen el metro i em porten decidits al hostel, on aniré a dormir abans de mitja nit i no despertaré fins deu hores després. Bona nit.
Després d'esmorzar, trio la millor ruta per arribar a un dels districtes més novelats de la ciutat, seu de numeroses peripècies de ficció que tenen com escenari aquest barri a l'altra banda del riu, a l'altra banda del mirall. Miro el mapa i decideixo que enlloc de creuar caminant el famós Pont de Brooklyn, que ja em coneix prou bé, agafaré el metro i viatjaré per sobre del riu enfilat dalt de tot del Manhattan Bridge, tot contemplant l'espectacle per la finestra.
Brooklyn torna a ser inabastable, tot i les meves ganes de caminar. Tastaré, per tant, només un trosset del barri, superpoblat i vital. La zona més coneguda del districte és l'anomenada Brooklyn Heights, una barriada amb cases de vermell bohemi i post industrial, seu de velles històries d'artistes oblidats i de moviments obrers ja passats. Des d'aquí s'observa el Manhattan més fotografiat, més enllà del pont.
Seguint passejant pel barri, descobreixo la porta secreta que mena a la platja de New York. Sí, New York té platja. Són uns sis metres quadrats de sorra, pedretes i onades en un espai del moll entre els dos grans ponts que uneixen els dos continents, Manhattan & Brooklyn. El solet escalfa els bancs de pedra que em permeten una innocent i reconfortant migdiada de mig minut al ritme de les onades del Riu Hudson. Quan l'ombra dels gegantins ponts posa fre a tanta felicitat, em retiro saludant efusivament els coloms, els helicòpters i les gavines que volen sobre meu.
Creuo el pont de Brooklyn a peu, direcció Manhattan, fruint del solet i de la música hipnòtica que surt dels meus auriculars. Passaré dues hores bagarejant pel Lower Manhattan, la zona portuària, els antics baixells amarrats i les velles tavernes. A les sis tocades el sol cau finalment, com cada dia, exhaust de brillar tant. Fa fred. La son i el cansament agafen el metro i em porten decidits al hostel, on aniré a dormir abans de mitja nit i no despertaré fins deu hores després. Bona nit.
Dia 126: New York
Em llevo encara amb els cabells humits pel temporal d'ahir al vespre. Feia molt de temps, tot i que recordo perfectament quin va ser el darrer cop -també un gran dia-, que no agafava una mullena tan autèntica: és el que té sortir a donar un tomb sense paraigües un dia de pluja a New York (bé, a New York i a Alcorcón: si plou i no duus paraigües, et mulles).
De totes formes va ser una nit en la que el paraigües no hagués pogut aturar de cap manera el terretrèmol de sensacions que m'esperava. Vam quedar per fer una cervesa i ens vam aventurar a anar cap al Soho, on les possibilitats de trobar un establiment obert eren més grans. I allà vaig passar una de les vetllades més interessants del viatge, compartint tertúlia amb l'Anisa i la seva intel·ligent manera de mirar el món.
Vam començar desmuntant mites locals per acabar xerrant de mil temes i teories. Des del meu tamboret de bar, mentre la pluja anava clavant les seves afilades urpes al mobiliari urbà, la immersió lingüística -notable- va passar a segon terme a favor de la immersió en un món desconegut, o més que desconegut, oblidat: compartir vesprada amb gent jove encara amb somnis pendents, amb passions professionals intactes, amb tota una vida per davant, fa que t'acabis mirant a tu mateix en el mirall gastat pels anys i reaccionis de forma immediata. I si, a més a més, la conversa i les idees d'aquest jovent és intel·ligent, està ben construïda i té consistència, ironia i un toc d'impaciència, acabes aclaparat davant de tants somnis per complir i se t'encomanen les ganes de viure i de demostrar al món que l'edat és només un impediment circumstancial quan es tracta de cultivar i fer créixer l'entusiasme.
Mentre tornava al hostel, l'aigua que em regalimava orelles avall no podia despintar ni el meu somriure ni la meva renovada energia. Quin bany!
Però això va ser ahir. Avui, des del llit estant, la pluja em saluda quan em desperto i em diu a cau d'orella que no en va tenir prou amb el festival de la nit anterior i que pretén seguir ruixant els atrevits turistes que posin un peu al carrer. Jo passo de les seves amenaces, vacunat com estic pel sarampió d'ahir al vespre, i surto a passejar. Em dirigeixo direcció nord per l'avinguda oest que puja riu amunt sota un bulevard de fulles seques i grogues i bassals de pluja. El trajecte és força fotogènic, amb reminiscències als drames novaiorquins de Woody Allen i amb autèntiques postaletes romàntiques de paraigües aixoplugant parelles enamorades. Encara amb forces per torejar el temporal, em desvio de la ruta per veure de prop, ja a Harlem, la Columbia University, la seva biblioteca i els seus edifics clàssics que transpiren coneixement i sabiduria. Un passeig passat per aigua ben interessant.
Al migdia passo pel hostel per canviar la meva roba mullada per una de seca i dinar alguna cosa. Un cop fets els deures, em dirigeixo al Lower Manhattan per acudir, tal com havia promès, a la posada en escena d'una instal·lació d'Art Modern a base de llums, sons i colors, obra d'un austríac, prestigiós gurú d'aquest moviment artístic. Allà em trobo amb l'Anisa i un cop els responsables de la instal·lació ens alliçonen a tots els presents de com hem d'actuar dins de l'espai on es desenvolupa la "cosa", ens introduïm en aquest món oníric on la boira intensa i fumada vesteix de blanc opac tota l'habitació, permetent que el joc psicodèlic de colors, llampecs i ratxes d'electrons dibuixin móns imaginaris, túnels de colors i sensacions epidèrmiques extranyes. Un tripi. Un autèntic viatge a l'infinit. Un passatge a Saturn amb parada al no-res gràcies al poder de la llum, superant els psicodèlics i recordats fotogrames finals de 2001: An Space Odissey. Brutal.
Surto d'allà amb certa tremolor física però amb la meva salut mental intacte. Ella surt emocionada i tornarà a entrar de seguida per continuar amb la festa dels sentits: de fet, els seus estudis artístics molt tenen a veure amb aquesta forma d'entendre la creació i frueix el triple d'aquesta droga de disseny lluminós que ha de canviar la forma d'entendre l'art, segons els entesos. Enjoy it!
Jo no repeteixo i prefereixo experimentar sensacions diferents que em tornin a la realitat: necessito aire fresc. El busco i el trobo pujant al ferry que cada mitja hora uneix Manhattan amb el cinquè districte, Staten Island. El ferry va i ve en una horeta mentre el vent gelat em torna els sentits perduts i esborra la sensació d'inestabilitat després de drogar-me inoquament amb les llumetes de colors. El ferry et ven la postal més bonica que pots comprar per aquestes latituds: Manhattan il·luminat per les seves pròpies llums, amb la lluna mirant-s'ho des de dalt. Molt guapo.
Aquesta nit m'acomiado de l'Anisa, que torna a Texas. El moment de l'adéu és breu, com un flash de llum que il·lumina el final del meu viatge. Abans del comiat, converses, paraules, vent a la cara, trens perduts i, de nou, aquell bany de joventut tan refrescant. Bon viatge.
De totes formes va ser una nit en la que el paraigües no hagués pogut aturar de cap manera el terretrèmol de sensacions que m'esperava. Vam quedar per fer una cervesa i ens vam aventurar a anar cap al Soho, on les possibilitats de trobar un establiment obert eren més grans. I allà vaig passar una de les vetllades més interessants del viatge, compartint tertúlia amb l'Anisa i la seva intel·ligent manera de mirar el món.
Vam començar desmuntant mites locals per acabar xerrant de mil temes i teories. Des del meu tamboret de bar, mentre la pluja anava clavant les seves afilades urpes al mobiliari urbà, la immersió lingüística -notable- va passar a segon terme a favor de la immersió en un món desconegut, o més que desconegut, oblidat: compartir vesprada amb gent jove encara amb somnis pendents, amb passions professionals intactes, amb tota una vida per davant, fa que t'acabis mirant a tu mateix en el mirall gastat pels anys i reaccionis de forma immediata. I si, a més a més, la conversa i les idees d'aquest jovent és intel·ligent, està ben construïda i té consistència, ironia i un toc d'impaciència, acabes aclaparat davant de tants somnis per complir i se t'encomanen les ganes de viure i de demostrar al món que l'edat és només un impediment circumstancial quan es tracta de cultivar i fer créixer l'entusiasme.
Mentre tornava al hostel, l'aigua que em regalimava orelles avall no podia despintar ni el meu somriure ni la meva renovada energia. Quin bany!
Però això va ser ahir. Avui, des del llit estant, la pluja em saluda quan em desperto i em diu a cau d'orella que no en va tenir prou amb el festival de la nit anterior i que pretén seguir ruixant els atrevits turistes que posin un peu al carrer. Jo passo de les seves amenaces, vacunat com estic pel sarampió d'ahir al vespre, i surto a passejar. Em dirigeixo direcció nord per l'avinguda oest que puja riu amunt sota un bulevard de fulles seques i grogues i bassals de pluja. El trajecte és força fotogènic, amb reminiscències als drames novaiorquins de Woody Allen i amb autèntiques postaletes romàntiques de paraigües aixoplugant parelles enamorades. Encara amb forces per torejar el temporal, em desvio de la ruta per veure de prop, ja a Harlem, la Columbia University, la seva biblioteca i els seus edifics clàssics que transpiren coneixement i sabiduria. Un passeig passat per aigua ben interessant.
Al migdia passo pel hostel per canviar la meva roba mullada per una de seca i dinar alguna cosa. Un cop fets els deures, em dirigeixo al Lower Manhattan per acudir, tal com havia promès, a la posada en escena d'una instal·lació d'Art Modern a base de llums, sons i colors, obra d'un austríac, prestigiós gurú d'aquest moviment artístic. Allà em trobo amb l'Anisa i un cop els responsables de la instal·lació ens alliçonen a tots els presents de com hem d'actuar dins de l'espai on es desenvolupa la "cosa", ens introduïm en aquest món oníric on la boira intensa i fumada vesteix de blanc opac tota l'habitació, permetent que el joc psicodèlic de colors, llampecs i ratxes d'electrons dibuixin móns imaginaris, túnels de colors i sensacions epidèrmiques extranyes. Un tripi. Un autèntic viatge a l'infinit. Un passatge a Saturn amb parada al no-res gràcies al poder de la llum, superant els psicodèlics i recordats fotogrames finals de 2001: An Space Odissey. Brutal.
Surto d'allà amb certa tremolor física però amb la meva salut mental intacte. Ella surt emocionada i tornarà a entrar de seguida per continuar amb la festa dels sentits: de fet, els seus estudis artístics molt tenen a veure amb aquesta forma d'entendre la creació i frueix el triple d'aquesta droga de disseny lluminós que ha de canviar la forma d'entendre l'art, segons els entesos. Enjoy it!
Jo no repeteixo i prefereixo experimentar sensacions diferents que em tornin a la realitat: necessito aire fresc. El busco i el trobo pujant al ferry que cada mitja hora uneix Manhattan amb el cinquè districte, Staten Island. El ferry va i ve en una horeta mentre el vent gelat em torna els sentits perduts i esborra la sensació d'inestabilitat després de drogar-me inoquament amb les llumetes de colors. El ferry et ven la postal més bonica que pots comprar per aquestes latituds: Manhattan il·luminat per les seves pròpies llums, amb la lluna mirant-s'ho des de dalt. Molt guapo.
Aquesta nit m'acomiado de l'Anisa, que torna a Texas. El moment de l'adéu és breu, com un flash de llum que il·lumina el final del meu viatge. Abans del comiat, converses, paraules, vent a la cara, trens perduts i, de nou, aquell bany de joventut tan refrescant. Bon viatge.
divendres
Dia 125: New York
El dia es lleva a New York amb cara de gos: núvols baixos, pluja fina i fred de tardor. Amb aquestes condicions és més difícil jugar a fer-se el novaiorquí sense mullar-se, però la partida ha començat i no la puc deixar a mitges. Així doncs, un cop estic segur que el meu paraigües de Chicago s'ha fugat fent autostop per les autopistes de l'oblit, toca anorac i caputxa.
Surto de l'Upper Manhattan i em dirigeixo a descobrir una zona de la ciutat on mai he estat abans: Queens. És un dels cinc grans districtes de New York juntament amb Harlem, Staten Island, Bronx i Manhattan. És aquest un barri de dimensions estratosfèriques, així que em limitaré a fer-ne un tast, a provar només un glopet d'aquest territori on viuen milions de persones i que poques vegades és objecte d'admiració pels turistes que arribem a New York.
El metro em deixa a l'avinguda Roosevelt. Surto de sotaterra amb l'esperança que el cel respecti el meu passeig . De moment, aguanta. De seguida veig la gran cicatriu que atravessa el barri partint-lo per la meitat: una monumental via de ferrocarril metropolità s'eleva vuit metres per sobre el meu cap per permetre el pas dels trens i dels metros que uneixen el barri amb Manhattan, Brooklyn i el Bronx. És, de nou, un tren elevat que absorveix totes les meves mirades. Rovellat, decolorat i oxidat, esgarrapa el barri amb la seva música metàl·lica. La banda sonora de Queens és Heavy Metal.
La primera impressió, més enllà de la potència del tren elevat, és que em trobo en un maremàgnum de colors i d'olors, una assemblea interina de les nacions unides reunida a corre-cuita, una abigarrada barreja de races i religions. Àrabs, pakistanís, afghans, mexicans, indús i nicaragüencs es barregen sense possibilitat de desgranar-los ni de separar-los. A mesura que avanço pel carrer, però, aquell trosset de Queens va perdent la seva multiculturalitat i va especialitzant-se, adquirint immediatament una autèntica i ben estructurada personalitat indú: la little India apareix aleshores esplèndida, amb els seus comerços, la seva gent i la seva música. Turbants, estores i sintonies de Bollywood s'arrengleren davant dels comerços d'electrònica i de menjar picant. Hi manquen, això sí, les vaques, no autoritzades a caminar pel carrer per la legislació nordamericana. A canvi, el barri permet la presència eclèctica de símbols eminentment nordamericans com els School Bus de color groc, que substitueixen als rumiants com a gurús sagrats dels valors del país: quan un autobús escolar s'atura al mig del carrer, carregant o descarregant quitxalla, tothom té l'obligacio d'aturar-se, de quedar-se quiet, com si dels joc de l'1, 2, 3 pica-paret es tractés, fins que el nen ha baixat de l'autobús i ha creuat el carrer. Quan ha passat el perill, tot torna a moure's, a funcionar, tot s'activa de nou i els sorolls i les músiques i els sons que també s'havien quedat muts, tornen a sonar al ritme del safareig imparable del barri.
Camino una bona estona per la petita India de Queens fins que el subcontinent comença a diluir-se, tornant el barri, per uns moments, a adquirir tonalitats de zona internacional controlada per cascos blaus. Aquesta plurinacionalitat però, sucumbeix davant la força i la contundència del barri llatinoamericà que creix de seguida davant meu. Comerços, restaurants i botigues, gestories, bugaderies i diaris, tots parlen un espanyol amb accent de les amèriques, dominant entre totes la dolça pronuncia dels equatorians, autèntics reis de la zona. Hi destaca al centre del barri un gran Buffet d'advocats que tramita, entre d'altres, divorcis exprés a Quito sense la signatura del cònjuge: és un negoci que sembla que funciona -a jutjar per les dimensions del local i pel nombre de gent treballant-hi-, esdevenint un símbol de la nova vida que aquests immigrants vinguts del sud troben a la Gran Ciutat: tant ells com elles surten a empentes i rodolons d'un Equador empobrit, deixant marit o muller i possiblement criatures; un cop arribats, la Gran Ciutat els devora, se'ls menja i els transforma en novaiorquins que inicien una nova vida, tancant la porta al seu passat i als seus origens.
Camino més de tres hores per Queens, descobrint noves nacionalitats. Aquesta part de la ciutat té molt de moviment i d'escalfor en la zona de les immediacions del metro elevat: les vies del tren són rius que porten la vida amunt i avall, que doten de llum i de color i d'oxigen el barri. Quan t'allunyes d'allà, quan marxes un parell de carrers enllà d'aquell riu de vida, te n'adones com el barri va morint, com un desert abandonat.
Marxo de Queens amb mils colors retinguts a les retines i amb les oïdes plenes de músiques del món, però també del brugit eixordidor de la vida en aquelles contrades: el metro atropella el silenci cada dos minuts amb histèriques demostracions de sons aguts, i els avions que aterren a l'aeroport de La Guàrdia, poques milles al nord, sobrevolen aquell tros del barri amb les rodes preparades per aterrar, provocant terretrèmols d'emocions i de sorolls.
Torno a Manhattan i descanso en el meu oasis de silenci en que, de cop, s'ha convertit el meu bulliciós hostel. Ja se sap, tot és qüestió de comparar les coses per saber exactament quin és el seu valor i el seu sabor.
Surto de l'Upper Manhattan i em dirigeixo a descobrir una zona de la ciutat on mai he estat abans: Queens. És un dels cinc grans districtes de New York juntament amb Harlem, Staten Island, Bronx i Manhattan. És aquest un barri de dimensions estratosfèriques, així que em limitaré a fer-ne un tast, a provar només un glopet d'aquest territori on viuen milions de persones i que poques vegades és objecte d'admiració pels turistes que arribem a New York.
El metro em deixa a l'avinguda Roosevelt. Surto de sotaterra amb l'esperança que el cel respecti el meu passeig . De moment, aguanta. De seguida veig la gran cicatriu que atravessa el barri partint-lo per la meitat: una monumental via de ferrocarril metropolità s'eleva vuit metres per sobre el meu cap per permetre el pas dels trens i dels metros que uneixen el barri amb Manhattan, Brooklyn i el Bronx. És, de nou, un tren elevat que absorveix totes les meves mirades. Rovellat, decolorat i oxidat, esgarrapa el barri amb la seva música metàl·lica. La banda sonora de Queens és Heavy Metal.
La primera impressió, més enllà de la potència del tren elevat, és que em trobo en un maremàgnum de colors i d'olors, una assemblea interina de les nacions unides reunida a corre-cuita, una abigarrada barreja de races i religions. Àrabs, pakistanís, afghans, mexicans, indús i nicaragüencs es barregen sense possibilitat de desgranar-los ni de separar-los. A mesura que avanço pel carrer, però, aquell trosset de Queens va perdent la seva multiculturalitat i va especialitzant-se, adquirint immediatament una autèntica i ben estructurada personalitat indú: la little India apareix aleshores esplèndida, amb els seus comerços, la seva gent i la seva música. Turbants, estores i sintonies de Bollywood s'arrengleren davant dels comerços d'electrònica i de menjar picant. Hi manquen, això sí, les vaques, no autoritzades a caminar pel carrer per la legislació nordamericana. A canvi, el barri permet la presència eclèctica de símbols eminentment nordamericans com els School Bus de color groc, que substitueixen als rumiants com a gurús sagrats dels valors del país: quan un autobús escolar s'atura al mig del carrer, carregant o descarregant quitxalla, tothom té l'obligacio d'aturar-se, de quedar-se quiet, com si dels joc de l'1, 2, 3 pica-paret es tractés, fins que el nen ha baixat de l'autobús i ha creuat el carrer. Quan ha passat el perill, tot torna a moure's, a funcionar, tot s'activa de nou i els sorolls i les músiques i els sons que també s'havien quedat muts, tornen a sonar al ritme del safareig imparable del barri.
Camino una bona estona per la petita India de Queens fins que el subcontinent comença a diluir-se, tornant el barri, per uns moments, a adquirir tonalitats de zona internacional controlada per cascos blaus. Aquesta plurinacionalitat però, sucumbeix davant la força i la contundència del barri llatinoamericà que creix de seguida davant meu. Comerços, restaurants i botigues, gestories, bugaderies i diaris, tots parlen un espanyol amb accent de les amèriques, dominant entre totes la dolça pronuncia dels equatorians, autèntics reis de la zona. Hi destaca al centre del barri un gran Buffet d'advocats que tramita, entre d'altres, divorcis exprés a Quito sense la signatura del cònjuge: és un negoci que sembla que funciona -a jutjar per les dimensions del local i pel nombre de gent treballant-hi-, esdevenint un símbol de la nova vida que aquests immigrants vinguts del sud troben a la Gran Ciutat: tant ells com elles surten a empentes i rodolons d'un Equador empobrit, deixant marit o muller i possiblement criatures; un cop arribats, la Gran Ciutat els devora, se'ls menja i els transforma en novaiorquins que inicien una nova vida, tancant la porta al seu passat i als seus origens.
Camino més de tres hores per Queens, descobrint noves nacionalitats. Aquesta part de la ciutat té molt de moviment i d'escalfor en la zona de les immediacions del metro elevat: les vies del tren són rius que porten la vida amunt i avall, que doten de llum i de color i d'oxigen el barri. Quan t'allunyes d'allà, quan marxes un parell de carrers enllà d'aquell riu de vida, te n'adones com el barri va morint, com un desert abandonat.
Marxo de Queens amb mils colors retinguts a les retines i amb les oïdes plenes de músiques del món, però també del brugit eixordidor de la vida en aquelles contrades: el metro atropella el silenci cada dos minuts amb histèriques demostracions de sons aguts, i els avions que aterren a l'aeroport de La Guàrdia, poques milles al nord, sobrevolen aquell tros del barri amb les rodes preparades per aterrar, provocant terretrèmols d'emocions i de sorolls.
Torno a Manhattan i descanso en el meu oasis de silenci en que, de cop, s'ha convertit el meu bulliciós hostel. Ja se sap, tot és qüestió de comparar les coses per saber exactament quin és el seu valor i el seu sabor.
Dia 124: New York
Continuant amb la mania de voler emular la vida diària i habitual dels habitants de la gran City, avui dilluns m'he llevat, m'he vestit i he baixat al cafè de la cantonada.
- Mestre, un tallat! - he cridat (traducció lliure).
Amb el cafè a les mans m'he assegut en un tamboret, he agafat el New York Daily (l'AVUI encara no havia arribat) i mentre devorava una muffin gegant, he repassat els resultats esportius del cap de setmana: els New York Yankees estan a punt de classificar-se per la final del campionat de Baseball i els Minnesssota Vikings, el meu equip preferit juntament amb els Denver Broncos a la NFL, han perdut el seu primer partit.
Un cop doblegada la resistència de la magdalena hiperbòlica, faig el mateix amb el diari i surto de l'establiment a fruir d'un dia de sol esplèndid a la ciutat. Abans però, agafo la motxilla i canvio de hostel: només dos carrers més amunt està el Hostel Internacional de la Joventut, on també accepten funcionaris en excedència camí dels quaranta. Allà m'hi estaré fins dissabte, dormint entre estranys també.
Des del carrer 103rd vaig caminant amb parsimònia de jubilat cap al sud, a través de tot Manhattan. Creuo tot el Central Park donant una volta sencera pel seu Gran Llac, esquivant desenes de persones fent jogging: el parc està absolutament ocupat per aquests extranys atletes que corren enganxats a uns auriculars sense més intenció que suar la cansalada. N'hi ha molts. Moltíssims. M'entren ganes de començar a corre a mi també...
Vaig descendent per Manhattan, arribo al final de Central Park, passo per davant del MOMA, giro cap a l'Est per veure de prop la seu de l'ONU i segueixo avall passant per Chinatown i arribant al City Hall. Un cop allà me n'adono que he superat amb escreix els 100 carrers caminats des de la 103. Des d'allà surt disparat cap a l'Est el pont de Brooklyn, aquesta joia de l'arquitectura de finals del XIX que uneix Manhattan amb l'antiga ciutat independent de Brooklyn, avui en dia un dels 5 grans districtes de New York. Tot i que ahir ja el vaig creuar, ara ho torno a fer aprofitant la precisosa intensitat de la llum del dia i preveient una caiguda de sol apassionant.
M'hi estic un parell d'hores, al pont, observant la gent, les vistes i el sol com cau i esperant que els llums de la ciutat s'encenguin a poc a poc. La veritat és que és un privilegi poder veure des d'una de les torres del Brooklyn Bridge l'espectacle de New York a aquesta hora del capvespre: a cap altre lloc del món és més esperat el moment en què els llumetes de les cases comencen a il·luminar la ciutat. New York és una ciutat esplèncida a la llum del dia...però quan es fa fosc la seva espectacularitat es multiplica per cent.
El cel vermell tot just darrere la diminuta figura de l'Estàtua de la Llibertat, al mig del mar, dóna per acabat el dia i l'inici de la foscor. Quan em canso de tan sublim espectacle, marxo cap al Hostel a sopar i dormir.
- Mestre, un tallat! - he cridat (traducció lliure).
Amb el cafè a les mans m'he assegut en un tamboret, he agafat el New York Daily (l'AVUI encara no havia arribat) i mentre devorava una muffin gegant, he repassat els resultats esportius del cap de setmana: els New York Yankees estan a punt de classificar-se per la final del campionat de Baseball i els Minnesssota Vikings, el meu equip preferit juntament amb els Denver Broncos a la NFL, han perdut el seu primer partit.
Un cop doblegada la resistència de la magdalena hiperbòlica, faig el mateix amb el diari i surto de l'establiment a fruir d'un dia de sol esplèndid a la ciutat. Abans però, agafo la motxilla i canvio de hostel: només dos carrers més amunt està el Hostel Internacional de la Joventut, on també accepten funcionaris en excedència camí dels quaranta. Allà m'hi estaré fins dissabte, dormint entre estranys també.
Des del carrer 103rd vaig caminant amb parsimònia de jubilat cap al sud, a través de tot Manhattan. Creuo tot el Central Park donant una volta sencera pel seu Gran Llac, esquivant desenes de persones fent jogging: el parc està absolutament ocupat per aquests extranys atletes que corren enganxats a uns auriculars sense més intenció que suar la cansalada. N'hi ha molts. Moltíssims. M'entren ganes de començar a corre a mi també...
Vaig descendent per Manhattan, arribo al final de Central Park, passo per davant del MOMA, giro cap a l'Est per veure de prop la seu de l'ONU i segueixo avall passant per Chinatown i arribant al City Hall. Un cop allà me n'adono que he superat amb escreix els 100 carrers caminats des de la 103. Des d'allà surt disparat cap a l'Est el pont de Brooklyn, aquesta joia de l'arquitectura de finals del XIX que uneix Manhattan amb l'antiga ciutat independent de Brooklyn, avui en dia un dels 5 grans districtes de New York. Tot i que ahir ja el vaig creuar, ara ho torno a fer aprofitant la precisosa intensitat de la llum del dia i preveient una caiguda de sol apassionant.
M'hi estic un parell d'hores, al pont, observant la gent, les vistes i el sol com cau i esperant que els llums de la ciutat s'encenguin a poc a poc. La veritat és que és un privilegi poder veure des d'una de les torres del Brooklyn Bridge l'espectacle de New York a aquesta hora del capvespre: a cap altre lloc del món és més esperat el moment en què els llumetes de les cases comencen a il·luminar la ciutat. New York és una ciutat esplèncida a la llum del dia...però quan es fa fosc la seva espectacularitat es multiplica per cent.
El cel vermell tot just darrere la diminuta figura de l'Estàtua de la Llibertat, al mig del mar, dóna per acabat el dia i l'inici de la foscor. Quan em canso de tan sublim espectacle, marxo cap al Hostel a sopar i dormir.
dimecres
Dia 123: New York
Aquest matí quan m'he llevat, els desconeguts que m'envoltaven han intentat donar-se a conèixer utilitzant frases protocolàries i estandaritzades adaptables a moltes situacions i circumstàncies de la vida: el qui sóc, com em dic, com he arribat fins aquí i quant de temps penso quedar-m'hi serveixen tant per fer-se a conéixer en una habitació d'un hostel, com per trencar el gel en la reunió inaugural d'un simpòsium sobre el sexe dels àngels, per iniciar amb forces una sessió ordinària de l'associació d'alcohòlics anònims o, fins i tot, per fer la presentació ritual dels nous interns de la presó de màxima seguretat d'on-sigui.
Intercanviada aquesta mena de targeta de presentació (que ha de facilitar la tasca d'entendre de seguida com una persona que aparentment conserva totes les seves facultats mentals ha decidit, voluntàriament, passar la nit en una llitera enana envoltada d'estranys), s'ha fet el silenci i s'han organitzat els torns de dutxa. Finalitzada la higiene personal (que ja ha deixat de ser un assumpte personal des de que compartim el mateix cau), he seleccionat d'entre tots els personatges que allà ens reuniem un de força interessant. Esmorzem plegats? li he dit.
I així és com he passat un matí de New York molt interessant amb l'Anisa, una noia de Houston, de pare algerià i mare americana que m'ha ofert una refrescant visió, desconeguda per mi, de la joventut nordamericana: gent que rebutja l'autocomplaença de la Gran Amèrica, que no entén ni comparteix pràcticament cap dels valors i de les contradiccions evidents del seu país, que detesta aquest esperit de competència perpètua en que està instal·lada la seva societat i que es troba lluny, molt lluny, de les seva cultura de masses: en un to pretenciós, però també intel·ligent i innocent (que els seus vint-i-un anys obliguen), l'Anisa m'ha confessat que llegeix Camus i Kafka i que consumeix crispetes amb Antonioni i Truffaut, tolerant només el geni de Woody Allen d'entre els seus. Que voleu que us digui! M'he divertit força amb aquesta noia durant les tres horetes que hem passat plegats. A migdia ha marxat a un psimpòssium relacionat amb els seus estudis artístics, una mena de postgrau relacionat amb la creació de sensacions i d'estats d'ànim jugant amb la llum (i les ombres) i la música. Collons!
A migdia m'he trobat de nou sol com un mussol a Brooklyn i he decidit comprar-me alguna cosa per menjar en un banc tot contemplant l'skyline del Lower Manhattan des de l'altra banda del riu. Calia agafar forces perquè en un parell d'hores tenia cita al Temple del Futbol.
El Nevada Smith és un pub ubicat a la Tercera Avinguda amb la Onzena, a prop d'Union Square, que s'ha especialitzat en el negoci del soccer, el nostre futbol. En un local no excessivament gran hi ha instal·lades 9 pantalles de televisió, una d'elles gegant, on s'emeten en directe i simultàniament tots els partits de futbol importants que es juguen cada setmana a Europa i Sudamèrica. És un autèntic temple erigit en honor a la passió del futbol, i lloc de trobada indispensable a NYC pels bojos per aquest esport. I avui diumenge jugava el Barça i a la pantalla gegant del pub el campió d'Europa guanyava fàcil el primer set (6-1) davant la satisfacció dels culers allí concentrats. I és que en un sol dia he trobat més catalans que en 4 mesos de viatge: el poder de convocatòria del Barça és absolutament impossible d'igualar: allà estàvem dos desenes de catalans, alguns afincats a la Gran Ciutat i d'altres de pas, amb un nexe comú.
Més enllà del partit del Barça, l'ambient del pub és espectacular ja que allà ens hem reunit culers, però també fanàtics de Boca i de River, tifossi milanesos, fans cariocas del Santos, hooligans de l'Arsenal i del Liverpool, i fans del Olimpic de Marseille, entre d'altres, seguint els respectius partits. Ha estat una tarda en què s'han cantat moltíssims gols, tants com els que s'han marcat en els vuit partits que s'emetien en directe. Espectacular.
A les sis de la tarda sortia més content que un gínjol de les profunditats d'un local fosc i ple de fum a la llum brillant del capvespre de New York. El sol encara no havia marxat i la sensació ha estat com sortir del local nocturn un dissabte a la nit i veure que ja és diumenge al matí. Per tractar de mitigar els efectes de l'after hours, he fet una llarga caminada Broadway Street amunt atravessant Union Square i el seu mercat ambulant, l'ombra allargada del Flatiron Building, les cues de davant del Empire State Building, les llums de Times Square i la bonica presència de l'Òpera House de la ciutat. Seixanta carrers després de sortir del Nevada Smith, a l'alçada del carrer 77, he entrat en una llibreria, he buscat el llibre Into the Wild d'en John Krakauer, que narra l'aventura existencial del jove McCandless (citat repitadament en aquest blog) i me l'he comprat, fent-me una mica el pretenciós (o dit d'una altra forma, pretenent saber més anglès del que sé).
El metro m'ha dut al hostel de nou, on els coneguts d'aquest matí ja no hi eren. Torno a dormir entre estranys...però ara McCandless i la seva trista història m'acompanyen.
Intercanviada aquesta mena de targeta de presentació (que ha de facilitar la tasca d'entendre de seguida com una persona que aparentment conserva totes les seves facultats mentals ha decidit, voluntàriament, passar la nit en una llitera enana envoltada d'estranys), s'ha fet el silenci i s'han organitzat els torns de dutxa. Finalitzada la higiene personal (que ja ha deixat de ser un assumpte personal des de que compartim el mateix cau), he seleccionat d'entre tots els personatges que allà ens reuniem un de força interessant. Esmorzem plegats? li he dit.
I així és com he passat un matí de New York molt interessant amb l'Anisa, una noia de Houston, de pare algerià i mare americana que m'ha ofert una refrescant visió, desconeguda per mi, de la joventut nordamericana: gent que rebutja l'autocomplaença de la Gran Amèrica, que no entén ni comparteix pràcticament cap dels valors i de les contradiccions evidents del seu país, que detesta aquest esperit de competència perpètua en que està instal·lada la seva societat i que es troba lluny, molt lluny, de les seva cultura de masses: en un to pretenciós, però també intel·ligent i innocent (que els seus vint-i-un anys obliguen), l'Anisa m'ha confessat que llegeix Camus i Kafka i que consumeix crispetes amb Antonioni i Truffaut, tolerant només el geni de Woody Allen d'entre els seus. Que voleu que us digui! M'he divertit força amb aquesta noia durant les tres horetes que hem passat plegats. A migdia ha marxat a un psimpòssium relacionat amb els seus estudis artístics, una mena de postgrau relacionat amb la creació de sensacions i d'estats d'ànim jugant amb la llum (i les ombres) i la música. Collons!
A migdia m'he trobat de nou sol com un mussol a Brooklyn i he decidit comprar-me alguna cosa per menjar en un banc tot contemplant l'skyline del Lower Manhattan des de l'altra banda del riu. Calia agafar forces perquè en un parell d'hores tenia cita al Temple del Futbol.
El Nevada Smith és un pub ubicat a la Tercera Avinguda amb la Onzena, a prop d'Union Square, que s'ha especialitzat en el negoci del soccer, el nostre futbol. En un local no excessivament gran hi ha instal·lades 9 pantalles de televisió, una d'elles gegant, on s'emeten en directe i simultàniament tots els partits de futbol importants que es juguen cada setmana a Europa i Sudamèrica. És un autèntic temple erigit en honor a la passió del futbol, i lloc de trobada indispensable a NYC pels bojos per aquest esport. I avui diumenge jugava el Barça i a la pantalla gegant del pub el campió d'Europa guanyava fàcil el primer set (6-1) davant la satisfacció dels culers allí concentrats. I és que en un sol dia he trobat més catalans que en 4 mesos de viatge: el poder de convocatòria del Barça és absolutament impossible d'igualar: allà estàvem dos desenes de catalans, alguns afincats a la Gran Ciutat i d'altres de pas, amb un nexe comú.
Més enllà del partit del Barça, l'ambient del pub és espectacular ja que allà ens hem reunit culers, però també fanàtics de Boca i de River, tifossi milanesos, fans cariocas del Santos, hooligans de l'Arsenal i del Liverpool, i fans del Olimpic de Marseille, entre d'altres, seguint els respectius partits. Ha estat una tarda en què s'han cantat moltíssims gols, tants com els que s'han marcat en els vuit partits que s'emetien en directe. Espectacular.
A les sis de la tarda sortia més content que un gínjol de les profunditats d'un local fosc i ple de fum a la llum brillant del capvespre de New York. El sol encara no havia marxat i la sensació ha estat com sortir del local nocturn un dissabte a la nit i veure que ja és diumenge al matí. Per tractar de mitigar els efectes de l'after hours, he fet una llarga caminada Broadway Street amunt atravessant Union Square i el seu mercat ambulant, l'ombra allargada del Flatiron Building, les cues de davant del Empire State Building, les llums de Times Square i la bonica presència de l'Òpera House de la ciutat. Seixanta carrers després de sortir del Nevada Smith, a l'alçada del carrer 77, he entrat en una llibreria, he buscat el llibre Into the Wild d'en John Krakauer, que narra l'aventura existencial del jove McCandless (citat repitadament en aquest blog) i me l'he comprat, fent-me una mica el pretenciós (o dit d'una altra forma, pretenent saber més anglès del que sé).
El metro m'ha dut al hostel de nou, on els coneguts d'aquest matí ja no hi eren. Torno a dormir entre estranys...però ara McCandless i la seva trista història m'acompanyen.
dilluns
Dia 122: New York
Les meves tres primeres nits a New York les passaré en un Motel compartint sala d'estar i habitació amb un munt de gent. Torno a la fórmula de pagar poc i, a canvi, deixar entrar a l'habitació 7 persones més. No us diré que no trobo a faltar la sol·litud de les meves nits de motel, però el que realment enyoro és la mida del llit, aquell King Size on acostumava a dormir i que ara s'ha convertit en un llit on pot dormir -mig arronsat- qualsevol dels set nans que la Blancaneus va seduir al mig del bosc. Però no hi ha queixes ni malentesos: jo sóc la meva pròpia agència de viatges i jo decideixo on dormo i amb quanta gent vull muntar la festa del pijama.
Així que m'he llevat a New York acompanyat de set estranys.
Dutxa ràpida i paraigües preparat per sortir a donar un tomb per la ciutat: s'anuncien pluges.
La primera passejada per la Gran Ciutat ha estat una pretenciosa declaració d'intencions. He sortit del motel, ubicat en l'Upper Manhattan (101 st.) i he caminat un parell d'hores pel South Harlem, sense més intenció que perdre'm una mica i tractar de viure la ciutat donant una volta pels seus barris menys turístics. La pluja anava i venia amb poca intensitat i he pogut gaudir de la sensació d'estar a New York sense pressa i sense necessitat d'anar arreu per veure i fotografiar la ciutat sencera.
Cap a la una del migdia he tornat al món real i he decidit agafar el metro i començar pel començament. He anat cap al Lower Manhattan i m'he plantat a la City Hall Square per observar els vestigis imaginaris d'un dels primers molins de vent que els holandesos van instal·lar allà mateix, símbol del neixament de la ciutat. Van ser els holandesos els primers en instal·lar, l'any 1625, un port comercial a l'actual New York, que va néixer amb el nom de New Amsterdam.: la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va fletar una gran expedició per trobar una via -direcció oest- que arribés a les Índies asiàtiques, riques en matèries primeres, espècies i nous productes. La història explica que aquests mariners holandesos van ensopegar amb el nord del continent americà (més de cent anys després de la desoberta de Cristòfor Colom) i allà van instal·lar una de les seus de la Companyia Holandesa de les Índies (ara ja sí) Occidentals. Quaranta anys després l'armada anglesa va derrotar els holandesos i va conquerir la ciutat, rebatejant-la en honor al Duc de York. Per cert, el molí de vent ja no hi és però si roman encara a la ciutat un dels productes estrella elaborats gràcies a la farina del molí holandès: les cookies, paraula que deriva directament del mot holandés Koljees, que designa aquests dolços fets amb farina i sucre.
Un cop vist el lloc on va néixer la ciutat, m'acosto a l'indret on va néixer el país. A tocar de la seu financera del carrer del Mur (Wall Street) s'aixeca un edifici imponent de posat neoclàssic, amb columnes dòriques i frontal triangular. Davant de les majestuoses escales està immortalitzat en bronze George Washington, commemorant la seva presa de posesseió com el primer dels presidents de la nova nació l'any 1776, any en què New York era la capital del país. Va ser en aquelles escales on Mr. Washington va jurar el càrrec donant el tret de sortida al que ells anomenen la democràcia americana.
La pluja s'ha cansat de jugar a la puta i la Ramoneta amb els núvols i cap a les tres de la tarda cau un diluvi. A mi m'enganxa pujant des del Lower Manhattan pel barri del Soho. Allà em paro a dinar en una terrasseta protegida, veient com plou. I sense res més a fer deixo passar la tarda mirant com s'inunda la ciutat i cau el sol.
Desrprés del dinar-berenar, marxo cap al Hostel i hi passo les darreres hores del dia mentre se sent tronar a fora. Envoltat d'estranys he començat el dia, envoltat d'estranys l'acabo. I semblarà estrany, però em trobo com a casa. I think I like this city.
"I think I like this city.
I can’t believe I’m here and that I don’t fear tomorrow anymore.
If this is not called happiness and don’t know what it is.
I smell a good time in my life.
If this is not called happiness and don’t know what it is.
I used to say I don’t believe in this.
Now it’s as obvious as a kiss.
I know what I’ve been waiting for
and I am glad I’ve done my time
I think I like this city.
I think I like this city"
City - Billie The Vision and The Dancers
Així que m'he llevat a New York acompanyat de set estranys.
Dutxa ràpida i paraigües preparat per sortir a donar un tomb per la ciutat: s'anuncien pluges.
La primera passejada per la Gran Ciutat ha estat una pretenciosa declaració d'intencions. He sortit del motel, ubicat en l'Upper Manhattan (101 st.) i he caminat un parell d'hores pel South Harlem, sense més intenció que perdre'm una mica i tractar de viure la ciutat donant una volta pels seus barris menys turístics. La pluja anava i venia amb poca intensitat i he pogut gaudir de la sensació d'estar a New York sense pressa i sense necessitat d'anar arreu per veure i fotografiar la ciutat sencera.
Cap a la una del migdia he tornat al món real i he decidit agafar el metro i començar pel començament. He anat cap al Lower Manhattan i m'he plantat a la City Hall Square per observar els vestigis imaginaris d'un dels primers molins de vent que els holandesos van instal·lar allà mateix, símbol del neixament de la ciutat. Van ser els holandesos els primers en instal·lar, l'any 1625, un port comercial a l'actual New York, que va néixer amb el nom de New Amsterdam.: la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va fletar una gran expedició per trobar una via -direcció oest- que arribés a les Índies asiàtiques, riques en matèries primeres, espècies i nous productes. La història explica que aquests mariners holandesos van ensopegar amb el nord del continent americà (més de cent anys després de la desoberta de Cristòfor Colom) i allà van instal·lar una de les seus de la Companyia Holandesa de les Índies (ara ja sí) Occidentals. Quaranta anys després l'armada anglesa va derrotar els holandesos i va conquerir la ciutat, rebatejant-la en honor al Duc de York. Per cert, el molí de vent ja no hi és però si roman encara a la ciutat un dels productes estrella elaborats gràcies a la farina del molí holandès: les cookies, paraula que deriva directament del mot holandés Koljees, que designa aquests dolços fets amb farina i sucre.
Un cop vist el lloc on va néixer la ciutat, m'acosto a l'indret on va néixer el país. A tocar de la seu financera del carrer del Mur (Wall Street) s'aixeca un edifici imponent de posat neoclàssic, amb columnes dòriques i frontal triangular. Davant de les majestuoses escales està immortalitzat en bronze George Washington, commemorant la seva presa de posesseió com el primer dels presidents de la nova nació l'any 1776, any en què New York era la capital del país. Va ser en aquelles escales on Mr. Washington va jurar el càrrec donant el tret de sortida al que ells anomenen la democràcia americana.
La pluja s'ha cansat de jugar a la puta i la Ramoneta amb els núvols i cap a les tres de la tarda cau un diluvi. A mi m'enganxa pujant des del Lower Manhattan pel barri del Soho. Allà em paro a dinar en una terrasseta protegida, veient com plou. I sense res més a fer deixo passar la tarda mirant com s'inunda la ciutat i cau el sol.
Desrprés del dinar-berenar, marxo cap al Hostel i hi passo les darreres hores del dia mentre se sent tronar a fora. Envoltat d'estranys he començat el dia, envoltat d'estranys l'acabo. I semblarà estrany, però em trobo com a casa. I think I like this city.
"I think I like this city.
I can’t believe I’m here and that I don’t fear tomorrow anymore.
If this is not called happiness and don’t know what it is.
I smell a good time in my life.
If this is not called happiness and don’t know what it is.
I used to say I don’t believe in this.
Now it’s as obvious as a kiss.
I know what I’ve been waiting for
and I am glad I’ve done my time
I think I like this city.
I think I like this city"
City - Billie The Vision and The Dancers
diumenge
40 dies - 40 fotos
Per celebrar l'arribada a la ciutat dels Gratacels he publicat quaranta fotos del viatge de Seattle a New York.
Són fotos que s'addiuen amb la naturalesa del viatge: un trajecte on the road durant el qual m'he creuat amb persones, animals, carreteres i paisatges que m'han impactat. Aquí en teniu una mostra.
Espero que us agradin:
http://www.facebook.com/album.php?aid=2041964&id=1172452842&ref=mf
Són fotos que s'addiuen amb la naturalesa del viatge: un trajecte on the road durant el qual m'he creuat amb persones, animals, carreteres i paisatges que m'han impactat. Aquí en teniu una mostra.
Espero que us agradin:
http://www.facebook.com/album.php?aid=2041964&id=1172452842&ref=mf
Dia 121: Nantic (Connecticut) - New York City (New York)
New York!
No cal dir res més. New York, la ciutat. New York, l'objectiu. A les 13.39 del meu 121è dia de viatge, pràcticament quatre mesos després de sortir de casa, he trepitjat el port més famós del món, la ciutat més coneguda del planeta.
El viatge des de Seattle a New York, creuant els Estats Units d'Amèrica en cotxe, era un somni i ara és ja un record, una història, una experiència. El viatge ha estat un autèntic plaer.
Més enllà de les experiències inesborrables, divertides, estrambòtiques, surrealistes, emocionants, inventades i imaginàries que ja han estat explicades en les entrades diàries d'aquest blog, les fredes dades estadístiques ofereixen aquests resultat:
41 dies de viatge.
13.475 km.
29 cops he repostat benzina.
1 cèrvol atropellat.
37 motels on he dormit.
25 Estats trepitjats: Washington, Idaho, Montana, Wyoming, Utah, Nevada, Arizona, Colorado, New Mexico, Texas, Oklahoma, Kansas, Missouri, Illinois, Indiana, Ohio, Pennsylvania, New Hampshire, Vermon, Maine, Massachusetts, Rhode Island, Connecticut, New Jersey i New York. La meitat dels Estats Units d'Amèrica! Ara queda l'altra meitat!
L'entrada a la ciutat de New York ha estat espectacular. Venint des del nord he creuat el canal Amsterdam fins a l'Upper Manhattan i des d'allà he trigat més d'una hora i mitja en arribar a l'extrem sud de Manhattan, al Battery Park, on havia de retornar el cotxe. He atravessat tot Manhattan en cotxe, entre desenes i desenes de taxis grocs, esquivant centenars de peatons creuant en vermell, suportant milers de claxons i gaudint de les llums, dels sorolls i del xivarri de la Gran Ciutat: una experiència estressant! Ja era hora! (feia 121 dies que no experimentava aquesta sensació: waw!).
He aparcat el cotxe, he retornat les claus i li he fet una abraçada molt sentida. Hem plorat una mica tots dos i ens hem dit adéu. Ha estat una estreta relació la que hem tingut, curta però intensa: t'has portat com un autèntic tanc, xaval.
Ha estat deixar el cotxe i apoderar-se de mi un estat d'eufòria incontrolat i incontrolable. Cada cèl·lula del meu cos celebrava a la seva manera el fet d'haver complert amb èxit un nova etapa en aquest viatge cap a l'Est...que cada cop està més a prop de donar la volta sencera i tornar a casa per l'Oest. I aquest maremàgnum de celebracions ha estat un còctel explosiu que m'ha fet caminar sense rumb per la ciutat dels gratacels, a poc a poc, mirant la gent, els carrers, les botigues, els turistes i les cases. Passejant, respirant, mirant. Vivint la ciutat de New York, per fi.
No cal dir res més. New York, la ciutat. New York, l'objectiu. A les 13.39 del meu 121è dia de viatge, pràcticament quatre mesos després de sortir de casa, he trepitjat el port més famós del món, la ciutat més coneguda del planeta.
El viatge des de Seattle a New York, creuant els Estats Units d'Amèrica en cotxe, era un somni i ara és ja un record, una història, una experiència. El viatge ha estat un autèntic plaer.
Més enllà de les experiències inesborrables, divertides, estrambòtiques, surrealistes, emocionants, inventades i imaginàries que ja han estat explicades en les entrades diàries d'aquest blog, les fredes dades estadístiques ofereixen aquests resultat:
41 dies de viatge.
13.475 km.
29 cops he repostat benzina.
1 cèrvol atropellat.
37 motels on he dormit.
25 Estats trepitjats: Washington, Idaho, Montana, Wyoming, Utah, Nevada, Arizona, Colorado, New Mexico, Texas, Oklahoma, Kansas, Missouri, Illinois, Indiana, Ohio, Pennsylvania, New Hampshire, Vermon, Maine, Massachusetts, Rhode Island, Connecticut, New Jersey i New York. La meitat dels Estats Units d'Amèrica! Ara queda l'altra meitat!
L'entrada a la ciutat de New York ha estat espectacular. Venint des del nord he creuat el canal Amsterdam fins a l'Upper Manhattan i des d'allà he trigat més d'una hora i mitja en arribar a l'extrem sud de Manhattan, al Battery Park, on havia de retornar el cotxe. He atravessat tot Manhattan en cotxe, entre desenes i desenes de taxis grocs, esquivant centenars de peatons creuant en vermell, suportant milers de claxons i gaudint de les llums, dels sorolls i del xivarri de la Gran Ciutat: una experiència estressant! Ja era hora! (feia 121 dies que no experimentava aquesta sensació: waw!).
He aparcat el cotxe, he retornat les claus i li he fet una abraçada molt sentida. Hem plorat una mica tots dos i ens hem dit adéu. Ha estat una estreta relació la que hem tingut, curta però intensa: t'has portat com un autèntic tanc, xaval.
Ha estat deixar el cotxe i apoderar-se de mi un estat d'eufòria incontrolat i incontrolable. Cada cèl·lula del meu cos celebrava a la seva manera el fet d'haver complert amb èxit un nova etapa en aquest viatge cap a l'Est...que cada cop està més a prop de donar la volta sencera i tornar a casa per l'Oest. I aquest maremàgnum de celebracions ha estat un còctel explosiu que m'ha fet caminar sense rumb per la ciutat dels gratacels, a poc a poc, mirant la gent, els carrers, les botigues, els turistes i les cases. Passejant, respirant, mirant. Vivint la ciutat de New York, per fi.
dissabte
Dia 120: Cape Cod (Massachusetts) - Nantic (Connecticut)
He dormit pla després de les moltes hores de caminar per la platja. Ha estat un son plàcid. No he tingut tampoc malsons relacionats amb l'incident del vespre, quan tornava del Far. No us el vaig explicar?
Era fosc i això feia que els reflexos blaus, vermells i blancs de les sirenes dels cotxes de policia es veiessin des de molt i molt lluny, il·luminant la nit. Tres cotxes patrulla havien acudit a la zona sota el codi JR-4: Assassinat. Quan jo vaig arribar al lloc dels fets, ja havien acordonat la zona amb una cinta groga florescent que deia POLICE repetidament. Dos policies estaven drets davant del cos extès al mig de la carretera, tapat amb una manta. Un altre policia l'examinava, retirant la manta per un instant i tornant-lo a tapar de seguida. Els altres tres policies formaven un mig cercle comentant la jugada i bebent cafès calents. La carretera estava tallada en els dos sentits i només ens permetien als cotxes passar d'un en un, molt a poc a poc, per la vorada de la dreta. L'embús era espectacular. De seguida es van sentir més sirenes i als dos minuts va arribar un altre cotxe, amb una sirena vermella, conduït per un home d'uns quartanta cinc anys, sense afeitar, vestit amb una gavardina grisa i fumant un malboro sempre a punt d'apagar-se: l'inspector McConelly va aparcar al costat dels cotxes patrulla i va sortir del cotxe caminant amb persimònia, com si estigués avessat a aquestes situacions. Va ensenyar la placa i el policia que l'esperava saludant-lo protocolàriament va aixecar la cinta groga. L'inspector va arribar fins al lloc on estava extès el cos al mig de la carretera, encara calent.
- Són uns desalmats - va dir amb la veu molt ronca, com a única valoració del cas.
- Sí, inspector, uns autèntics desalmats - va confirmar el policia, obedientment.
Pràcticament no vaig poder veure ni sentir res més perquè, tot i anar molt a poc a poc, la cua de cotxes s'anava movent i jo ja estava lluny quan va arribar l'ambulància. Suposo que l'inspector estudiarà el cas amb moltes ganes, li dedicarà moltes hores i consumirà molt de cafè llegint informes i analitzant les proves, farà investigacions i trobarà una foto de la carretera feta per un satèl·lit japonès que, un cop augmentada amb un processador molt potent li donarà pistes de l'aspecte de l'assassí, tot i que un píxel molt gros li tapa la cara i només se li veu la cicatriu a la cama esquerra, i després de tot això, segur que la filla de l'inspector, una adorable criatura de vuit anys, li demanarà que agafi els dolents i ell la taparà amb el llençol i i li dirà no pateixis filla meva que es farà justícia i viuràs en un món just i segur quan siguis gran i i li farà un petó al front quan ella ja s'ha adormit i tancarà la porta en silenci i se la mirarà de lluny amb una mirada trista i plena d'àmor i sortirà al menjador, i la dona, que l'estarà esperant, li dirà, que no véns a domir, honey, i ell dirà, no, he de treballar, i després, suposo que interrogarà a un negre amb antecedents, que tothom diu que és l'assassí però ell sabrà que no ho és, per la forma que té d'agafar el llapis, per la manera que té de pronunciar la "s" i perquè l'assassí, segons la foto del satèl·lit no era negre; i l'inspector anirà descobrint que aquests assumpte té ramificacions amb la màfia xinesa que transporta immigranst il·legals a Cape Cod per treballar de rentaplats en els McDonalds i que hi ha un congressista molt important embolicat, i la cosa es complicarà i el seu company de patrulla caurà ferit i perdrà una cama i ell li dirà a l'hospital que trobarà l'assassí, i aleshores, suposo, que els d'asuntos internos es fotran pel mig, perquè en McConelly ha passat una mala temporada i l'han enganxat jugant i bebent més del compte en un casino de Las Vegas i a més va tenir també un assumpte tèrbol amb una cambrera de Tenesse menor d'edat, però això era quan encara no coneixia la seva dona, i tot això li explicarà al seu cap mentre aquest li demana la placa i la pistola perquè no li queda més remei, que sap que és un bon policia, però és que l'Alcalde està molt disgustat amb tot l'embolic, i al final suposo que en McConelly ho descobrirà tot ell sol però amb molt de patiment i moltes hòsties i se sabrà per fi qui collons va atropellar el cèrvol deixant-lo al mig de la carretera, mort i desfigurat, pobret.
Així que, després de descansar tant, he marxat del motel amb ganes de fer un parell d'excursions pel Cape Cod abans de, definitivament, abandonar la zona.
He anat fins al Far de Cape Cod i he fet alguna foto. El far està palplantat a 40 metres de la línia de la costa, retirat cap a l'interior. Fa vint anys els van desmuntar i muntar de nou lluny del mar perquè l'efecte erosionador de l'aigua havia foradat els penyasegats sobre el qual s'aguantava i hi havia perill de caure. Allà està, trist i abandonat, com un comptable de banc jubilat, donant de menjar els coloms; com una prostituta entrada en anys a qui ja només permeten tocar les tecles de la caixa enregistradora.
Fins al migdia encara he tingut temps de fer una visita a un indret que, si voleu que us digui la veritat, m'ha decepcionat una mica. En el boucher en espanyol que vaig recollir al Visitor Center deia que al nord est del Cape Cod hi creixien els autèntics i únics "Cerdos Blancos Atlánticos". Vaig suposar que era una variant albina del porc ibèric, una espècie de cosí llunyà de l'enyorat Floquet de Neu. No m'ho vull perdre, vaig pensar de seguida. He fet l'excursió...però ni rastre dels tocinos. Res. Arbres preciosos, caminets bucòlics, dunes salvatges, però cap truja blanqueta pels voltants. En fi.
He fet un darrer passeig per les sorres de la platges de Cape Cod que ha acabat amb un magnífic Fish & Chips en un xiringuito de la carretera. Gran final per uns grans dies al Parc.
A les tres de la tarda he pujat al cotxe i he abandonat el Parc Nacional direcció sud, cap a New York. He conduït tres horetes per una autopista molt plena cap a la Gran Ciutat. He deixat enrere Massachusetts, he entrat i sortir de l'Estat de Rhode Island i he parat, quan s'ha fet fosc, al poble de Nantic, ja a l'Estat de Connecticut. Estic a només dues hores de New York!
Per cert, ja més tranquil, al motel, he tornat a llegir el prospecte dels porquets albins de Cape Cod i ho he entès tot. No deia "Cerdos Atlánticos" si no "Cedros Atlánticos". Uns arbres preciosos, sí seyor.
Era fosc i això feia que els reflexos blaus, vermells i blancs de les sirenes dels cotxes de policia es veiessin des de molt i molt lluny, il·luminant la nit. Tres cotxes patrulla havien acudit a la zona sota el codi JR-4: Assassinat. Quan jo vaig arribar al lloc dels fets, ja havien acordonat la zona amb una cinta groga florescent que deia POLICE repetidament. Dos policies estaven drets davant del cos extès al mig de la carretera, tapat amb una manta. Un altre policia l'examinava, retirant la manta per un instant i tornant-lo a tapar de seguida. Els altres tres policies formaven un mig cercle comentant la jugada i bebent cafès calents. La carretera estava tallada en els dos sentits i només ens permetien als cotxes passar d'un en un, molt a poc a poc, per la vorada de la dreta. L'embús era espectacular. De seguida es van sentir més sirenes i als dos minuts va arribar un altre cotxe, amb una sirena vermella, conduït per un home d'uns quartanta cinc anys, sense afeitar, vestit amb una gavardina grisa i fumant un malboro sempre a punt d'apagar-se: l'inspector McConelly va aparcar al costat dels cotxes patrulla i va sortir del cotxe caminant amb persimònia, com si estigués avessat a aquestes situacions. Va ensenyar la placa i el policia que l'esperava saludant-lo protocolàriament va aixecar la cinta groga. L'inspector va arribar fins al lloc on estava extès el cos al mig de la carretera, encara calent.
- Són uns desalmats - va dir amb la veu molt ronca, com a única valoració del cas.
- Sí, inspector, uns autèntics desalmats - va confirmar el policia, obedientment.
Pràcticament no vaig poder veure ni sentir res més perquè, tot i anar molt a poc a poc, la cua de cotxes s'anava movent i jo ja estava lluny quan va arribar l'ambulància. Suposo que l'inspector estudiarà el cas amb moltes ganes, li dedicarà moltes hores i consumirà molt de cafè llegint informes i analitzant les proves, farà investigacions i trobarà una foto de la carretera feta per un satèl·lit japonès que, un cop augmentada amb un processador molt potent li donarà pistes de l'aspecte de l'assassí, tot i que un píxel molt gros li tapa la cara i només se li veu la cicatriu a la cama esquerra, i després de tot això, segur que la filla de l'inspector, una adorable criatura de vuit anys, li demanarà que agafi els dolents i ell la taparà amb el llençol i i li dirà no pateixis filla meva que es farà justícia i viuràs en un món just i segur quan siguis gran i i li farà un petó al front quan ella ja s'ha adormit i tancarà la porta en silenci i se la mirarà de lluny amb una mirada trista i plena d'àmor i sortirà al menjador, i la dona, que l'estarà esperant, li dirà, que no véns a domir, honey, i ell dirà, no, he de treballar, i després, suposo que interrogarà a un negre amb antecedents, que tothom diu que és l'assassí però ell sabrà que no ho és, per la forma que té d'agafar el llapis, per la manera que té de pronunciar la "s" i perquè l'assassí, segons la foto del satèl·lit no era negre; i l'inspector anirà descobrint que aquests assumpte té ramificacions amb la màfia xinesa que transporta immigranst il·legals a Cape Cod per treballar de rentaplats en els McDonalds i que hi ha un congressista molt important embolicat, i la cosa es complicarà i el seu company de patrulla caurà ferit i perdrà una cama i ell li dirà a l'hospital que trobarà l'assassí, i aleshores, suposo, que els d'asuntos internos es fotran pel mig, perquè en McConelly ha passat una mala temporada i l'han enganxat jugant i bebent més del compte en un casino de Las Vegas i a més va tenir també un assumpte tèrbol amb una cambrera de Tenesse menor d'edat, però això era quan encara no coneixia la seva dona, i tot això li explicarà al seu cap mentre aquest li demana la placa i la pistola perquè no li queda més remei, que sap que és un bon policia, però és que l'Alcalde està molt disgustat amb tot l'embolic, i al final suposo que en McConelly ho descobrirà tot ell sol però amb molt de patiment i moltes hòsties i se sabrà per fi qui collons va atropellar el cèrvol deixant-lo al mig de la carretera, mort i desfigurat, pobret.
Així que, després de descansar tant, he marxat del motel amb ganes de fer un parell d'excursions pel Cape Cod abans de, definitivament, abandonar la zona.
He anat fins al Far de Cape Cod i he fet alguna foto. El far està palplantat a 40 metres de la línia de la costa, retirat cap a l'interior. Fa vint anys els van desmuntar i muntar de nou lluny del mar perquè l'efecte erosionador de l'aigua havia foradat els penyasegats sobre el qual s'aguantava i hi havia perill de caure. Allà està, trist i abandonat, com un comptable de banc jubilat, donant de menjar els coloms; com una prostituta entrada en anys a qui ja només permeten tocar les tecles de la caixa enregistradora.
Fins al migdia encara he tingut temps de fer una visita a un indret que, si voleu que us digui la veritat, m'ha decepcionat una mica. En el boucher en espanyol que vaig recollir al Visitor Center deia que al nord est del Cape Cod hi creixien els autèntics i únics "Cerdos Blancos Atlánticos". Vaig suposar que era una variant albina del porc ibèric, una espècie de cosí llunyà de l'enyorat Floquet de Neu. No m'ho vull perdre, vaig pensar de seguida. He fet l'excursió...però ni rastre dels tocinos. Res. Arbres preciosos, caminets bucòlics, dunes salvatges, però cap truja blanqueta pels voltants. En fi.
He fet un darrer passeig per les sorres de la platges de Cape Cod que ha acabat amb un magnífic Fish & Chips en un xiringuito de la carretera. Gran final per uns grans dies al Parc.
A les tres de la tarda he pujat al cotxe i he abandonat el Parc Nacional direcció sud, cap a New York. He conduït tres horetes per una autopista molt plena cap a la Gran Ciutat. He deixat enrere Massachusetts, he entrat i sortir de l'Estat de Rhode Island i he parat, quan s'ha fet fosc, al poble de Nantic, ja a l'Estat de Connecticut. Estic a només dues hores de New York!
Per cert, ja més tranquil, al motel, he tornat a llegir el prospecte dels porquets albins de Cape Cod i ho he entès tot. No deia "Cerdos Atlánticos" si no "Cedros Atlánticos". Uns arbres preciosos, sí seyor.
divendres
Dia 119: Cape Cod (Massachusetts)
Recordo perfectament el primer dia que vaig trobar-me davant d'aquest fenonem natutal extraordinari (no, no estic parlant de Leonor Walting). Recordo que tenia deu o onze anys i que no vaig entendre com podia ser. Aquell estupor, encara em dura avui.
Era la costa Cantàbrica de les espanyes i la platja era gran com disset camps de futbol perquè l'aigua s'havia enretirat per efecte de la marea. La marea.... L'aigua tornarà a pujar i arribarà fins aquí dalt, em deia ma mare. Però com pot ser, mare? preguntava un i un altre cop. Acostumat a les platges del Mediterrani, aquella estranya forma de comportar-se que tenia el mar en aquelles contrades em tenia absolutament al·lucinat. Vaja, que els meus esquemes s'havien trencat del tot.
Avui, que he passat un dia magnífic a Cape Cod, la marea, i la perplexitat que en mi provoca aquest fenomen, ha tornat a ser protagonista.
El dia, batejat com "Operació bacallà" pels meus generals, ha estat un èxit, sobretot degut al sol esplèndid i al cel blau que m'han permès gaudir del parc al cent per cent. L'excursió principal del dia ha consisit en fer una caminata de tres hores i mitja per la Great Island, un sortint de sorra de platja i de dunes desèrtiques que s'extén a l'extrem occidental de la península. Platja, mar, sol i vent i un requitzell d'aus marines en estat salvatge han format part del menú, tot i que el plat principal ha estat, com ja he avançat, la marea, aquella força invisible que mou i remou les aigues dels oceans sense que jo entengui encara com és possible.
A les deu ja estava de camí. Feia calor i el mar estava remogut. Cap a dos de dotze he arribat a l'extrem de la Great Island :un lloc preciós, un paradís de tranquilitat i de pau, envoltat d'aigua de mar i de sorra verge. M'he entretingut dibuixant a la sorra de la platja algunes cares ben lletges i fent algunes fotos. A les dotze ja estava de tornada veient com la marea pujava a poc a poc: les onades suaus arribaven cada cop una mica més a munt i centímetre a centímetre anaven conquerint el seu territori. Però la platja és moooolt gran i ampla i fa un dia radiant i s'està de puta mare i quina pau que hi ha i què bé que s'està i ...collons!, quanta aigua que hi ha allà al davant, no?.
Estava ja bastant a prop de l'aparcament i em mancava només fer el camí que, des del pàrking, mena a la platja. Hi havia aigua en algun tros de camí i m'he quedat observant-la una estona: era aigua viva, caminava, avançava entre les dunes i la sorra, es movia com si tingués molt clar quin era el seu objectiu. Al·lucinant. I el seu objectiu no era un altre que negar d'aigua tot el camí. Uns metres més endavant he descobert, per fi, perquè l'indret on em trobava l'anomenen Great ISLAND. Entre el camí i jo hi havia un mar. I aleshores he tornat a preguntar en veu alta "però com pot ser, mare?".
Òbviament ma mare no estava allà. Si hagués estat -a part de contestar els meus dubtes existencials- m'hagués fotut una més que merescuda bronca per anar per la vida tan despistat, on tens el cap, my friend?
Bé. Tocava actuar. O em mullava o trucava als bombers i pagava la taxa de rescat. Tenia clar que calia moure's ràpid perquè cada segon significava un milímetre cúbic més d'aigua entre mi i la salvació. Tan ràpid he actuat que se m'ha oblidat pensar. Sense descalçar-me he avançat en direcció al camí, deu metres davant meu. Durant un instant he invocat algun passatge bíblic que evités la mullena (ja fos apartant ses aigües del camí o caminant per sobre d'elles), però està clar que després dels comentaris escrits en aquets blog cap angelet ni cap verge immaculada ha mogut un dit per mi. He caminat, doncs, deu metres sota l'aigua (ep!, aigua fins als genolls, tampoc ha estat tan greu!!) i he tocat terra ferma amb alegria i xerinola però amb les meves bambes (noves) i els meus mitjons (vells) amb parada cardio-respiratòria. Pobrets.
La resta del dia ha vingut condicionada per la meva enèssima mullena de peus. Aquest cop, però, tenia una solució ideal per evitar la galipàndria: anar descalç! He organitzat la tarda per fer excursions per les platges properes, on realment es podia caminar sense sabates. Un encert. Ah!, un dubte: conduir descalç està prohibit pel Codi de Circulació?
Les excursions de tarda, amb una caiguda de sol preciosa en forma de mandarina madura, han estat genials. En l'última d'elles m'he acostat fins al Far de Race Point mentre s'anava fent fosc. Centenars de colònies d'ocells s'havien concentrat en manifestació pacífica (que no silenciosa) davant de les costes del far per demanar una millor conciliació entre la vida laboral i familiar, i he gaudit de la seva presència salvatge un cop més. El far estava mig envoltat d'aigua viva que anava i venia, i tenia un aspecte seriós i una mica tèrbol per les brumes del capvespre, com el far de l'Illa Negra de Tintin. He estat temptat d'acostar-m'hi més, però a aquella hora del vespre ja havia après la lliçó i la marea atlàntica no m'ha tornat a engatusar amb el seu misteriós moviment envolvent. Aquesta vegada no.
PD.- Acaba d'informar-me el metge de guàrdia que les bambes han sortit del coma. S'estan recuperant força bé de l'hipotèrmia tot i que no saben si els quedaran seqüeles. Ja seria mala sort haver d'enterrar dos parells de bambes en el mateix viatge.
Era la costa Cantàbrica de les espanyes i la platja era gran com disset camps de futbol perquè l'aigua s'havia enretirat per efecte de la marea. La marea.... L'aigua tornarà a pujar i arribarà fins aquí dalt, em deia ma mare. Però com pot ser, mare? preguntava un i un altre cop. Acostumat a les platges del Mediterrani, aquella estranya forma de comportar-se que tenia el mar en aquelles contrades em tenia absolutament al·lucinat. Vaja, que els meus esquemes s'havien trencat del tot.
Avui, que he passat un dia magnífic a Cape Cod, la marea, i la perplexitat que en mi provoca aquest fenomen, ha tornat a ser protagonista.
El dia, batejat com "Operació bacallà" pels meus generals, ha estat un èxit, sobretot degut al sol esplèndid i al cel blau que m'han permès gaudir del parc al cent per cent. L'excursió principal del dia ha consisit en fer una caminata de tres hores i mitja per la Great Island, un sortint de sorra de platja i de dunes desèrtiques que s'extén a l'extrem occidental de la península. Platja, mar, sol i vent i un requitzell d'aus marines en estat salvatge han format part del menú, tot i que el plat principal ha estat, com ja he avançat, la marea, aquella força invisible que mou i remou les aigues dels oceans sense que jo entengui encara com és possible.
A les deu ja estava de camí. Feia calor i el mar estava remogut. Cap a dos de dotze he arribat a l'extrem de la Great Island :un lloc preciós, un paradís de tranquilitat i de pau, envoltat d'aigua de mar i de sorra verge. M'he entretingut dibuixant a la sorra de la platja algunes cares ben lletges i fent algunes fotos. A les dotze ja estava de tornada veient com la marea pujava a poc a poc: les onades suaus arribaven cada cop una mica més a munt i centímetre a centímetre anaven conquerint el seu territori. Però la platja és moooolt gran i ampla i fa un dia radiant i s'està de puta mare i quina pau que hi ha i què bé que s'està i ...collons!, quanta aigua que hi ha allà al davant, no?.
Estava ja bastant a prop de l'aparcament i em mancava només fer el camí que, des del pàrking, mena a la platja. Hi havia aigua en algun tros de camí i m'he quedat observant-la una estona: era aigua viva, caminava, avançava entre les dunes i la sorra, es movia com si tingués molt clar quin era el seu objectiu. Al·lucinant. I el seu objectiu no era un altre que negar d'aigua tot el camí. Uns metres més endavant he descobert, per fi, perquè l'indret on em trobava l'anomenen Great ISLAND. Entre el camí i jo hi havia un mar. I aleshores he tornat a preguntar en veu alta "però com pot ser, mare?".
Òbviament ma mare no estava allà. Si hagués estat -a part de contestar els meus dubtes existencials- m'hagués fotut una més que merescuda bronca per anar per la vida tan despistat, on tens el cap, my friend?
Bé. Tocava actuar. O em mullava o trucava als bombers i pagava la taxa de rescat. Tenia clar que calia moure's ràpid perquè cada segon significava un milímetre cúbic més d'aigua entre mi i la salvació. Tan ràpid he actuat que se m'ha oblidat pensar. Sense descalçar-me he avançat en direcció al camí, deu metres davant meu. Durant un instant he invocat algun passatge bíblic que evités la mullena (ja fos apartant ses aigües del camí o caminant per sobre d'elles), però està clar que després dels comentaris escrits en aquets blog cap angelet ni cap verge immaculada ha mogut un dit per mi. He caminat, doncs, deu metres sota l'aigua (ep!, aigua fins als genolls, tampoc ha estat tan greu!!) i he tocat terra ferma amb alegria i xerinola però amb les meves bambes (noves) i els meus mitjons (vells) amb parada cardio-respiratòria. Pobrets.
La resta del dia ha vingut condicionada per la meva enèssima mullena de peus. Aquest cop, però, tenia una solució ideal per evitar la galipàndria: anar descalç! He organitzat la tarda per fer excursions per les platges properes, on realment es podia caminar sense sabates. Un encert. Ah!, un dubte: conduir descalç està prohibit pel Codi de Circulació?
Les excursions de tarda, amb una caiguda de sol preciosa en forma de mandarina madura, han estat genials. En l'última d'elles m'he acostat fins al Far de Race Point mentre s'anava fent fosc. Centenars de colònies d'ocells s'havien concentrat en manifestació pacífica (que no silenciosa) davant de les costes del far per demanar una millor conciliació entre la vida laboral i familiar, i he gaudit de la seva presència salvatge un cop més. El far estava mig envoltat d'aigua viva que anava i venia, i tenia un aspecte seriós i una mica tèrbol per les brumes del capvespre, com el far de l'Illa Negra de Tintin. He estat temptat d'acostar-m'hi més, però a aquella hora del vespre ja havia après la lliçó i la marea atlàntica no m'ha tornat a engatusar amb el seu misteriós moviment envolvent. Aquesta vegada no.
PD.- Acaba d'informar-me el metge de guàrdia que les bambes han sortit del coma. S'estan recuperant força bé de l'hipotèrmia tot i que no saben si els quedaran seqüeles. Ja seria mala sort haver d'enterrar dos parells de bambes en el mateix viatge.
Dia 118: Seabrook (New Hampshire) - Cape Cod (Massachusetts)
Ahir al vespre, després de perseguir platges, palancres i pops vaig anar a dormir d'hora. Crec que em convenia descansar. Així doncs, en una horeta vaig aturar el cotxe i vaig instal·lar-me en un motel ubicat a l'Estat de New Hampshire, tot just abans de passar el rètol que et dóna la benvinguda a l'Estat de Massachusetts.
La veritat és que l'experiència al motel ha estat una mica estranya. Ahir, a l'hora d'entrar, pagar i demanar la clau, vaig haver d'anar a buscar al responsable a una de les habitacions del propi motel, on estava instal·lat entre muntanyes de llibres, discos, papers i un ordinador, devorant un plat d'espaguetti napolitana. Mentre s'aixugava els dits plens de salsa de tomàquet en el rebut que estava a punt de donar-me, vaig preguntar-li si tenien connexió a internet (tal com resava el rètol de l'entrada).
- Teníem. Però ara ja no - va contestar mentre es rascava més avall de l'esquena.
- Vaja...com he vist que ho anunciàveu...- vaig dir, mentre meditava denunciar-los per publicitat enganyosa.
- Ells se'l van endur - em va respondre, amb els ulls mig en blanc.
- Perdoni, com diu? - li vaig dir, segur de no haver entès la resposta.
- Ells se'l van endur. Teníem internet fins que un dia....- i aleshores s'acosta, baixa la veu, li noto l'alè del cubata de mitja tarda, i em torna a dir a cau d'orella- ...un dia, ELLS se'l van endur. I ara ja no en tenim.
- D'acord, d'acord -li vaig dir per treure-me'l de sobre.
Vaig marxar cap a l'habitació sense saber qui són Ells, vaig sopar una mica, vaig mirar el partit dels dilluns de la NFL (San Diego Charges - Denver Broncos, amb victòria de l'equip del legendari John Elway), i a dormir.
Aquest matí m'he llevat amb la pregunta al cap. Qui són ells? Encara sense resposta m'he dutxat, he recollit i he agafat la bossa per carregar-la al cotxe, aparcat davant de la porta de l'habitació. Poso la clau al pany i no s'obre. Carai! Miro el cotxe i sí, sí, és el meu. Faig un cop d'ull a dins, al seient del darrere i efectivament veig la gorra de l'exèrcit americà que porto des de que la vaig trobar desorientada i assedegada al mig del desert de Nevada. Però al costat de la gorra....hi ha una nina, de rínxols vermells, de somriure histròinic i vestit blau, que em mira i em seguiex amb la mirada. Collons! Foto un salt cap enrere.
- Tot bé, my friend? - em pregunta l'amo del motel, que en aquell moment surt de l'habitació del costat en pijama i samarreta d'imperi, gratant-se els ous.
- Sí, sí - faig amb veu buida.
Torno a mirar dins del cotxe i la pepa encara està allà, ara al volant i amb el cap girat del tot i somrient-me. Glups! Em frego els ulls, torno a mirar el cotxe platejat que tinc davant dels nassos, miro la matrícula... i me n'adono que és el mateix model i mateix color...però que no és el meu!. El meu està aparcat just al costat, amb una gorra idèntica al seient del darrere, però sense cap nina d'aspecte diabòlic. Carrego el cotxe sense mirar enrere i li torno la clau a l'amo.
- Curiós - diu l'home del pijama, que ara ja porta la part de dalt posada. Fa frescota.- Curiós, ELL tenien el mateix cotxe que tu, my friend. I aquí el van deixar...
Marxo d'allà amb mal cos i a velocitat de creuer.
Agafo carretera cap al sud, entro a l'Estat de Massachusetts i tiro direcció Boston. Com que la carretera és prou maca de seguida em marxen les cabòries del cap. En un parell d'hores veig Boston de lluny, imponent, senyorial, preciós. He decidit no quedar-m'hi a veure la ciutat i passar de llarg per poder aprofitar els darrers dies del lloguer de cotxe i visitar el Cape Cod National Seashore, cent kilòmetres al sud. A Boston, on no necessito el cotxe per res, hi vindré des de Nova York abans de tonar a casa.
El Cape Code National Seashore és un parc nacional ubicat en un xiribec de terra de 100 km. de llargària que surt geogràficament disparat cap al nord est des de la costa Atlàntica. És un sortint espectacular, prim, punxegut i empinat. Definitivament aquesta part de la costa de Massachusetts és mascle.
Arribo a la reserva natural a prop de les dues de la tarda i localitzo un motel al poble d'Orleans. Es nota que estem fora de temporada perquè hi ha molts establiments tancats i tot es veu una mica apagadot. Però l'espectacle natural no fa vacances, i m'esperen quaranta-vuit hores magnífiques de dunes, platges, mar i fars.
Després de la derrota amb el Rubin Kazan agafo el cotxe per arribar fins a l'extrem del xiribec de terra amb l'objectiu de trobar la calma i l'analgèsic espiritual necessari que aquesta dolorosa circumstància requereix. Trobo aquesta pau en la la contemplació mística de la fauna salvatge, gavines, voltors i altres espècies que sobrevolen les aigües tranquiles de la Race Point Beach. Això són ocells i no els pajarracos del Rubin Kazan!, penso mentre em deixo portar pel ritme de les onades. M'hi estic força estona contemplant la platja i la caiguda de sol. No fa fred. La primera presa de contacte amb la regió ha estat reconfortant.
Tornada a l'hotel i sopar a l'habitació amb una americana rossa i bastant fresca (com m'agraden a mi), originària de Saint Louis. Gràcies a ella dormo com un angelet i m'oblido de la nina d'ulls grossos i somriure esperpèntic i de la derrota de Champions. Gràcies, Budweiser.
La veritat és que l'experiència al motel ha estat una mica estranya. Ahir, a l'hora d'entrar, pagar i demanar la clau, vaig haver d'anar a buscar al responsable a una de les habitacions del propi motel, on estava instal·lat entre muntanyes de llibres, discos, papers i un ordinador, devorant un plat d'espaguetti napolitana. Mentre s'aixugava els dits plens de salsa de tomàquet en el rebut que estava a punt de donar-me, vaig preguntar-li si tenien connexió a internet (tal com resava el rètol de l'entrada).
- Teníem. Però ara ja no - va contestar mentre es rascava més avall de l'esquena.
- Vaja...com he vist que ho anunciàveu...- vaig dir, mentre meditava denunciar-los per publicitat enganyosa.
- Ells se'l van endur - em va respondre, amb els ulls mig en blanc.
- Perdoni, com diu? - li vaig dir, segur de no haver entès la resposta.
- Ells se'l van endur. Teníem internet fins que un dia....- i aleshores s'acosta, baixa la veu, li noto l'alè del cubata de mitja tarda, i em torna a dir a cau d'orella- ...un dia, ELLS se'l van endur. I ara ja no en tenim.
- D'acord, d'acord -li vaig dir per treure-me'l de sobre.
Vaig marxar cap a l'habitació sense saber qui són Ells, vaig sopar una mica, vaig mirar el partit dels dilluns de la NFL (San Diego Charges - Denver Broncos, amb victòria de l'equip del legendari John Elway), i a dormir.
Aquest matí m'he llevat amb la pregunta al cap. Qui són ells? Encara sense resposta m'he dutxat, he recollit i he agafat la bossa per carregar-la al cotxe, aparcat davant de la porta de l'habitació. Poso la clau al pany i no s'obre. Carai! Miro el cotxe i sí, sí, és el meu. Faig un cop d'ull a dins, al seient del darrere i efectivament veig la gorra de l'exèrcit americà que porto des de que la vaig trobar desorientada i assedegada al mig del desert de Nevada. Però al costat de la gorra....hi ha una nina, de rínxols vermells, de somriure histròinic i vestit blau, que em mira i em seguiex amb la mirada. Collons! Foto un salt cap enrere.
- Tot bé, my friend? - em pregunta l'amo del motel, que en aquell moment surt de l'habitació del costat en pijama i samarreta d'imperi, gratant-se els ous.
- Sí, sí - faig amb veu buida.
Torno a mirar dins del cotxe i la pepa encara està allà, ara al volant i amb el cap girat del tot i somrient-me. Glups! Em frego els ulls, torno a mirar el cotxe platejat que tinc davant dels nassos, miro la matrícula... i me n'adono que és el mateix model i mateix color...però que no és el meu!. El meu està aparcat just al costat, amb una gorra idèntica al seient del darrere, però sense cap nina d'aspecte diabòlic. Carrego el cotxe sense mirar enrere i li torno la clau a l'amo.
- Curiós - diu l'home del pijama, que ara ja porta la part de dalt posada. Fa frescota.- Curiós, ELL tenien el mateix cotxe que tu, my friend. I aquí el van deixar...
Marxo d'allà amb mal cos i a velocitat de creuer.
Agafo carretera cap al sud, entro a l'Estat de Massachusetts i tiro direcció Boston. Com que la carretera és prou maca de seguida em marxen les cabòries del cap. En un parell d'hores veig Boston de lluny, imponent, senyorial, preciós. He decidit no quedar-m'hi a veure la ciutat i passar de llarg per poder aprofitar els darrers dies del lloguer de cotxe i visitar el Cape Cod National Seashore, cent kilòmetres al sud. A Boston, on no necessito el cotxe per res, hi vindré des de Nova York abans de tonar a casa.
El Cape Code National Seashore és un parc nacional ubicat en un xiribec de terra de 100 km. de llargària que surt geogràficament disparat cap al nord est des de la costa Atlàntica. És un sortint espectacular, prim, punxegut i empinat. Definitivament aquesta part de la costa de Massachusetts és mascle.
Arribo a la reserva natural a prop de les dues de la tarda i localitzo un motel al poble d'Orleans. Es nota que estem fora de temporada perquè hi ha molts establiments tancats i tot es veu una mica apagadot. Però l'espectacle natural no fa vacances, i m'esperen quaranta-vuit hores magnífiques de dunes, platges, mar i fars.
Després de la derrota amb el Rubin Kazan agafo el cotxe per arribar fins a l'extrem del xiribec de terra amb l'objectiu de trobar la calma i l'analgèsic espiritual necessari que aquesta dolorosa circumstància requereix. Trobo aquesta pau en la la contemplació mística de la fauna salvatge, gavines, voltors i altres espècies que sobrevolen les aigües tranquiles de la Race Point Beach. Això són ocells i no els pajarracos del Rubin Kazan!, penso mentre em deixo portar pel ritme de les onades. M'hi estic força estona contemplant la platja i la caiguda de sol. No fa fred. La primera presa de contacte amb la regió ha estat reconfortant.
Tornada a l'hotel i sopar a l'habitació amb una americana rossa i bastant fresca (com m'agraden a mi), originària de Saint Louis. Gràcies a ella dormo com un angelet i m'oblido de la nina d'ulls grossos i somriure esperpèntic i de la derrota de Champions. Gràcies, Budweiser.
dimecres
Dia 117: Edgecomb (Maine) - Seabrook (New Hampshire)
Dia cent dissetè: Maine. Estats Units d'Amèrica. Hemisferi Nord.
Dues obres d'art i els ous d'en Bennedict.
Obra núm. 1:
Títol: "Pemaquid Light House -Maine"
Col·lecció: Far(t)s
Any: 2009
Autor: M.W.
Els crítics han dit la seva:
"El far de Pemaquid és el millor far que mai s'ha construït"- Oficina de Turisme de Pemaquid.
"El far de Pemaquid arriba tard" - Robert Sunkboy, descendent dels nàufrags del "Holly Land", baixell enfonsat davant les costes de Pemaquid l'any 1615.
"Far de Pemaquid: Brillant!!" - Titular del becari en pràctiques d'aquest blog.
"El far de Pemaquid és perfecte: és el Far que totes les Faroles voldrien tenir com a gendre" - Family Fa(i)rs.
"Tríplex a primera línia de mar. Ideal per a persones solitàries i fans de l'onanisme. Ens passem pel forro la llei de Costes. No te'l pots perdre!" - Don Piso & Mr. Flat
"El faro es bonito, pero Cristiano Ronaldo más" - Marca
"Que no tinguem fars tan macos a Espanya és culpa de Carod Rovira" - Full espiscopal del diumenge.
"El far de Pemaquid és un exemple d'arquitectura de gòtic tardà. Els seus arvotants, la seva cúpula i els seus vitralls rivalitzen en esplendor amb la Catedral de Lléó. La seva posició estratègica fa que els saxons tinguin difícil reconquerir Amèrica" - Revista de l'Associació de crítics d'art ex-alcoholics (o gaire bé).
"Quan es fa fosc, tot el voltant del far de Pemaquid s'omple de criatures estranyes i violentes. Sort que des de dalt de tot, un paio els dispara amb l'escopeta" - Sanchez Piñol, escriptor de pell freda.
"El far de Pemaquid és blanc i es dibuixa com una negra torre d'escacs quan el contemples a contrallum, amb el mar i el sol al darrere. El seu cos és robust però graciós, dòcil. Té planta i és força fotogènic: davant d'un mar brillant i emmirallat per la força del sol del matí, es manté impertèrrit amb la seva esvelta figura. I és, també, un indret de gran musicalitat: les onades trenquen sota seu i omplen de música les seves parets. És un indret magnífic per posar-se a sommiar i no despertar mai més" M.W. Dichter - "Cartes a Ulrika"
"Obra núm. 2:
Títol: "Platja d'Ogunquit -Maine"
Col·lecció: Bichs & Beachs
Any: 2009
Autor: M.W.
Trobo la platja de Ogunquit de casualitat, sense buscar-la. De fet, buscava una altra cosa. Però després d'haver-la conegut, després d'haver-hi estat, després d'haver passat un parell d'hores amb ella, crec que no hagués pogut viure sense ella. I no és cert, però jo m'ho vull creure i és bo que així sigui. Deu ser veritat que valores molt més allò inesperat, allò que et sorprén, allò que de sobte apareix en el teu camí per voluntat divina de l'Atzar, que no pas allò que esperes irremeiablement i que ja està escrit. Ha estat així en el cas de la platja de Ogunquit: buscava un Far i he trobat una platja on poder a anar a morir mil cops, si cal.
He arribat a les cinc. El sol estava marxant per l'extrem oposat al mar, ja que la platja està orientada cap a l'Est, mirant de cara a la vella Europa, en la distància. A aquella hora, el mar s'havia enretirat a deliberar i havia deixat centenars no, milers de metres de sorra mullada i despullada a l'intempèrie. La marea baixa era tan brutalment baixa que la platja caminava nua per s'horabaixa, amb els cabells al vent i els ulls brillants.
I davant d'aquell espectacle, d'aquella venus formidable amb cos de lluna nova mostrant tots els seus encants, no m'hi he pogut resistir. Així que m'he llençat a perseguir aquella platja vestida només amb el vel de la tarda, transaparent, provocador, insinuant. He caminat de pressa per tractar d'arribar al seu costat i xiuxejar-li a l'orella paraules inventades, mentides precioses, veritats de castells de sorra. He volgut corre darrere d'ella però, castigat per deus invisibles, pacients i omnipresents, m'enfonsava un i altre cop sense remei en forats d'aigua plens de coscles de petxines, d'algues vermelles i de peixos de ciutat.
Quan he estat prou a prop, però encara lluny, li he intentat fotre mà. He intentat tocar aquell miratge, aquell mirall reflectit en la sorra per un sol decadent i horitzontal...però en aquell mateix instant s'ha esvaït, com un núvol de boira de sucre, com un somni que mai s'ha de complir. He seguit caminant, resignat, saludant a pops abraçats a botelles plenes de missatges mai llegits, esquivant carpes daurades tornant d'un dia de circ, perseguint gavines de vol ras i curt, petxines de closques egocèntriques i ondulants, palancres grans com taurons. El somni s'havia esvaït ja. El sol havia marxat. El mirall s'havia trencat en mil bocins. La platja se n'havia anat a dormir.
El mar estava tan lluny que mai he somniat en arribar-hi. La platja era infinita, inabastable, com un desert ple d'escuma morta, de petjades de l'oblit, de poemes arrancats. He alçat la mirada i m'he vist a mi mateix dins del mar. Deu mil metres em separaven de l'aigua encara. Deu mil metres lluny de la costa estant. I de sobte i només per un instant, abans que la foscor absoluta es fés càrrec de la situació, el miratge s'ha fet realitat. Estic dins mar, completament sec.
He de deixar de fumar. I el tabac, també.
(Al matí, el Far de Pemaquid. A la tarda, la platja d'Ogunquit. I entre un i l'altre, he parat a un restaurant de carretera a Wells -Maine- i m'he demanat el plat estrella "Bennedict Eggs": ous al plat rebossat de formatge suís amb unes patatones fregides "Cuthand". Increïblement bons. Els ous d'en Bennedict han fet que el dia fos rodó. Com els donuts).
Dues obres d'art i els ous d'en Bennedict.
Obra núm. 1:
Títol: "Pemaquid Light House -Maine"
Col·lecció: Far(t)s
Any: 2009
Autor: M.W.
Els crítics han dit la seva:
"El far de Pemaquid és el millor far que mai s'ha construït"- Oficina de Turisme de Pemaquid.
"El far de Pemaquid arriba tard" - Robert Sunkboy, descendent dels nàufrags del "Holly Land", baixell enfonsat davant les costes de Pemaquid l'any 1615.
"Far de Pemaquid: Brillant!!" - Titular del becari en pràctiques d'aquest blog.
"El far de Pemaquid és perfecte: és el Far que totes les Faroles voldrien tenir com a gendre" - Family Fa(i)rs.
"Tríplex a primera línia de mar. Ideal per a persones solitàries i fans de l'onanisme. Ens passem pel forro la llei de Costes. No te'l pots perdre!" - Don Piso & Mr. Flat
"El faro es bonito, pero Cristiano Ronaldo más" - Marca
"Que no tinguem fars tan macos a Espanya és culpa de Carod Rovira" - Full espiscopal del diumenge.
"El far de Pemaquid és un exemple d'arquitectura de gòtic tardà. Els seus arvotants, la seva cúpula i els seus vitralls rivalitzen en esplendor amb la Catedral de Lléó. La seva posició estratègica fa que els saxons tinguin difícil reconquerir Amèrica" - Revista de l'Associació de crítics d'art ex-alcoholics (o gaire bé).
"Quan es fa fosc, tot el voltant del far de Pemaquid s'omple de criatures estranyes i violentes. Sort que des de dalt de tot, un paio els dispara amb l'escopeta" - Sanchez Piñol, escriptor de pell freda.
"El far de Pemaquid és blanc i es dibuixa com una negra torre d'escacs quan el contemples a contrallum, amb el mar i el sol al darrere. El seu cos és robust però graciós, dòcil. Té planta i és força fotogènic: davant d'un mar brillant i emmirallat per la força del sol del matí, es manté impertèrrit amb la seva esvelta figura. I és, també, un indret de gran musicalitat: les onades trenquen sota seu i omplen de música les seves parets. És un indret magnífic per posar-se a sommiar i no despertar mai més" M.W. Dichter - "Cartes a Ulrika"
"Obra núm. 2:
Títol: "Platja d'Ogunquit -Maine"
Col·lecció: Bichs & Beachs
Any: 2009
Autor: M.W.
Trobo la platja de Ogunquit de casualitat, sense buscar-la. De fet, buscava una altra cosa. Però després d'haver-la conegut, després d'haver-hi estat, després d'haver passat un parell d'hores amb ella, crec que no hagués pogut viure sense ella. I no és cert, però jo m'ho vull creure i és bo que així sigui. Deu ser veritat que valores molt més allò inesperat, allò que et sorprén, allò que de sobte apareix en el teu camí per voluntat divina de l'Atzar, que no pas allò que esperes irremeiablement i que ja està escrit. Ha estat així en el cas de la platja de Ogunquit: buscava un Far i he trobat una platja on poder a anar a morir mil cops, si cal.
He arribat a les cinc. El sol estava marxant per l'extrem oposat al mar, ja que la platja està orientada cap a l'Est, mirant de cara a la vella Europa, en la distància. A aquella hora, el mar s'havia enretirat a deliberar i havia deixat centenars no, milers de metres de sorra mullada i despullada a l'intempèrie. La marea baixa era tan brutalment baixa que la platja caminava nua per s'horabaixa, amb els cabells al vent i els ulls brillants.
I davant d'aquell espectacle, d'aquella venus formidable amb cos de lluna nova mostrant tots els seus encants, no m'hi he pogut resistir. Així que m'he llençat a perseguir aquella platja vestida només amb el vel de la tarda, transaparent, provocador, insinuant. He caminat de pressa per tractar d'arribar al seu costat i xiuxejar-li a l'orella paraules inventades, mentides precioses, veritats de castells de sorra. He volgut corre darrere d'ella però, castigat per deus invisibles, pacients i omnipresents, m'enfonsava un i altre cop sense remei en forats d'aigua plens de coscles de petxines, d'algues vermelles i de peixos de ciutat.
Quan he estat prou a prop, però encara lluny, li he intentat fotre mà. He intentat tocar aquell miratge, aquell mirall reflectit en la sorra per un sol decadent i horitzontal...però en aquell mateix instant s'ha esvaït, com un núvol de boira de sucre, com un somni que mai s'ha de complir. He seguit caminant, resignat, saludant a pops abraçats a botelles plenes de missatges mai llegits, esquivant carpes daurades tornant d'un dia de circ, perseguint gavines de vol ras i curt, petxines de closques egocèntriques i ondulants, palancres grans com taurons. El somni s'havia esvaït ja. El sol havia marxat. El mirall s'havia trencat en mil bocins. La platja se n'havia anat a dormir.
El mar estava tan lluny que mai he somniat en arribar-hi. La platja era infinita, inabastable, com un desert ple d'escuma morta, de petjades de l'oblit, de poemes arrancats. He alçat la mirada i m'he vist a mi mateix dins del mar. Deu mil metres em separaven de l'aigua encara. Deu mil metres lluny de la costa estant. I de sobte i només per un instant, abans que la foscor absoluta es fés càrrec de la situació, el miratge s'ha fet realitat. Estic dins mar, completament sec.
He de deixar de fumar. I el tabac, també.
(Al matí, el Far de Pemaquid. A la tarda, la platja d'Ogunquit. I entre un i l'altre, he parat a un restaurant de carretera a Wells -Maine- i m'he demanat el plat estrella "Bennedict Eggs": ous al plat rebossat de formatge suís amb unes patatones fregides "Cuthand". Increïblement bons. Els ous d'en Bennedict han fet que el dia fos rodó. Com els donuts).
Dia 116: Ellsworth - Edgecomb (Maine)
L'home del temps havia promès temperatures frescotes i pluja per aquest diumenge d'octubre. El dia es lleva ennuvolat, però encara no vol ploure. Així que aprofito per passar revista a totes les meves pertenències i abandonar el motel d'Ellesworth, a les portes de l'Acadia National Park, per començar avui mateix el descens cap al sud direcció Boston i New York, al llarg de la costa.
Marxo del motel, però encara aprofito mig dia més al Parc fent una excursió de dues hores fins a un pic elevat sobre un dels nombrosos llacs que ofereix aquest Parc. El sol no llueix, el cel és gris i l'ambient es va carregant de raons per ploure. Des de dalt de la muntanya s'observa l'Oceà Atlàntic confondre's amb els llacs, i els llacs confondre's amb els illots grisos, com cetacis hivernats, que estan anclats davant les costes, i aquests, a la vegada, confondre's amb l'oceà immòbil, quiet, gris. Trenca aquest cercle monocromàtic la vegetació groga i vermella de la tardor. Des de dalt estant, respiro ben fort i m'emporto un trosset del Parc cap a casa, arxivat en el disc dur. Ha valgut la pena venir fins aquí.
Tot sortint, faig una volta per la part de l'Illa que encara no conec, m'acosto fins al far de Bar Harbour i, ara sí, enfilo la carretera cap al sud. Paro a dinar una pizza en un restaurant de carretera i quan surto, comença a ploure.
Són les tres de la tarda i plou lleugerament. A un quart de quatre, plou amb ganes. A dos quarts, plou amb ràbia. A les cinc, el diluvi. Des del cotxe estant m'ho miro amb certa tranquilitat. Els neteja-parabrises van com bojos, indecisos, primer cap a un costat i després cap a l'altre. La tempertaura exterior és de 4 graus. Vaig passant pobles adormits, arranglerats sobre la línia de la costa de Maine, formant tristos ports de diumenge farcits de gavines. Tot i que la visibilitat no és molt bona, aprecio que són poblets molt ben parits, amb classe diria jo, plens de casetes de fusta blanca i blava i amb esglésies de campanars blanquinosos punxeguts com agulles i carrers plens de llumetes i de botigues.
Són quarts de sis i comença a fer-se fosc. Plou moltíssim. La temperatura és de dos graus. Al fons apareixen unes llums vermelles anunciant un motel al mig del no res, tot just on comença el terme municipal d'Edgecomb, encara a Maine. Paro, surto del cotxe i pregunto el preu. No em convenç, però entre la rebaixa que em fa, el fred que fot i la que està queient, decideixo quedar-me. A la tele que hi ha a la recepció retransmeten un partit de football americà sota una intensa nevada. On juguen? li pregunto al paio del motel. A Massachusetts. Això no està massa lluny d'aquí, oi?. No, força a prop, em respon amb la mirada perduda. Força a prop, my friend.
Vaig cap a l'habitació, dutxa calenteta i sessió de taller d'escriptura. Mentre escric unes notes, paro l'orella: a fora ja no se sent ploure: haurà parat? Trec el cap per la finestra i aleshores me n'adono que està tot nevat i que la neu cobreix bona part del cotxe aparcat a fora i pinta de blanc el pati del motel: neu d'octubre, neu cerimoniosa, neu de pessebre congelat. Em quedo absolutament enganxat a l'espectacle de la nevada, com un nen davant d'una desfilada de Reis. La temperatura ha baixat fins els 2 graus negatius. Fa fred. I neva. Yupi!
Marxo del motel, però encara aprofito mig dia més al Parc fent una excursió de dues hores fins a un pic elevat sobre un dels nombrosos llacs que ofereix aquest Parc. El sol no llueix, el cel és gris i l'ambient es va carregant de raons per ploure. Des de dalt de la muntanya s'observa l'Oceà Atlàntic confondre's amb els llacs, i els llacs confondre's amb els illots grisos, com cetacis hivernats, que estan anclats davant les costes, i aquests, a la vegada, confondre's amb l'oceà immòbil, quiet, gris. Trenca aquest cercle monocromàtic la vegetació groga i vermella de la tardor. Des de dalt estant, respiro ben fort i m'emporto un trosset del Parc cap a casa, arxivat en el disc dur. Ha valgut la pena venir fins aquí.
Tot sortint, faig una volta per la part de l'Illa que encara no conec, m'acosto fins al far de Bar Harbour i, ara sí, enfilo la carretera cap al sud. Paro a dinar una pizza en un restaurant de carretera i quan surto, comença a ploure.
Són les tres de la tarda i plou lleugerament. A un quart de quatre, plou amb ganes. A dos quarts, plou amb ràbia. A les cinc, el diluvi. Des del cotxe estant m'ho miro amb certa tranquilitat. Els neteja-parabrises van com bojos, indecisos, primer cap a un costat i després cap a l'altre. La tempertaura exterior és de 4 graus. Vaig passant pobles adormits, arranglerats sobre la línia de la costa de Maine, formant tristos ports de diumenge farcits de gavines. Tot i que la visibilitat no és molt bona, aprecio que són poblets molt ben parits, amb classe diria jo, plens de casetes de fusta blanca i blava i amb esglésies de campanars blanquinosos punxeguts com agulles i carrers plens de llumetes i de botigues.
Són quarts de sis i comença a fer-se fosc. Plou moltíssim. La temperatura és de dos graus. Al fons apareixen unes llums vermelles anunciant un motel al mig del no res, tot just on comença el terme municipal d'Edgecomb, encara a Maine. Paro, surto del cotxe i pregunto el preu. No em convenç, però entre la rebaixa que em fa, el fred que fot i la que està queient, decideixo quedar-me. A la tele que hi ha a la recepció retransmeten un partit de football americà sota una intensa nevada. On juguen? li pregunto al paio del motel. A Massachusetts. Això no està massa lluny d'aquí, oi?. No, força a prop, em respon amb la mirada perduda. Força a prop, my friend.
Vaig cap a l'habitació, dutxa calenteta i sessió de taller d'escriptura. Mentre escric unes notes, paro l'orella: a fora ja no se sent ploure: haurà parat? Trec el cap per la finestra i aleshores me n'adono que està tot nevat i que la neu cobreix bona part del cotxe aparcat a fora i pinta de blanc el pati del motel: neu d'octubre, neu cerimoniosa, neu de pessebre congelat. Em quedo absolutament enganxat a l'espectacle de la nevada, com un nen davant d'una desfilada de Reis. La temperatura ha baixat fins els 2 graus negatius. Fa fred. I neva. Yupi!
dilluns
Dia 115: Ellsworth (Maine)
Ahir al vespre vaig arribar a la costa de l'Atlàntic i me'n vaig anar a dormir amb un somriure als llavis. He de confessar que aquesta nit he sommiat amb la vida i miracles d'en M.W Dichter: crec que el seu fantasme ha vingut a visitar-me en algun moment de la nit per compartir anècdotes, històries i algunes fotos. Quan m'he llevat, tot estava a lloc...excepte el mirall de l'habitació, que estava girat al revés. Un senyal? No ho sé. En tot cas, no tenia massa temps per perdre ja que l'Acadia National Park m'esperava amb els braços oberts: avui tocava, per fi, anar d'excursió.
M'he dirigit a l'entrada del Parc conduint uns 25 km. des del poble d'Ellsworth, on hi tinc el motel. Quan he arribat, he anat directament al Visitor Center, on els saberuts i poderosos Rangers (Power Rangers), amb el seu impecabe uniforme verd t'esperen amb un somriure immaculat i una got de cafè de l'Starbucks entre les mans per informar-te dels perills i dels plaers del parc. He preguntat per fer una excursió. De seguida el Rangers m'ha dit que no em puc perdre la Cadillac Mountain. D'acord, li he dit. Com hi pujo? Hi ha 4 rutes, la del nord, la del sud, la de l'est i la de l'oest: unes més llargues i suaus, altres més curtes i empinades. It's up to you, my friend. I ha fet un glopet de cafè i ha dit, next, please!.
He sortit d'allà i de seguida he convocat els meus generals a la tenda de campanya d'atrezzo que porto sempre al maleter del cotxe per disposar d'un esceneari ideal per prendre aquest tipus de decisions estratègiques: calia decidir quina ruta era la preferible per atacar l'objectiu amb èxit, ateses les circumstàncies climàtiques, la moral de la tropa, els possibles reforços, les vies de retirada, la infraestructura de l'avituallament, la direcció del vent i l'hora de sortida de la Lluna. He extès el mapa de la zona muntanyosa, gran com una taula de ping pong, i he plantejat la problemàtica amb precisió i exactitud amb l'ajut d'un Power Point que he preparat en un moment. A fora, llunyanes explosions de morter arribaven amb un un so somort i apagat, fent tremolar lleugerament la làmpada que il·luminava el mapa i provocant que petits núvols de polsim s'acumulessin sobre les viseres dels presents.
Ha estat acabar d'exposar la problemàtica i iniciar-se una forta discussió entre l'staff militar convocat, que no penso reproduir per respecte als seguidors d'aquest blog que van acudir a la manifestació de dissabte a Madrid amb els bisbes i l'Aznar (no vull que em montin un sarau similar per haver explicat al blog alguna cosa pujada de to: són gent taaaan sensible...). En resum, que durant una estona llarga s'han sentit i s'han dit paraules gruixudes i fora de to. El més beligerant ha estat el General de Brigada que porta 5 setmanes encarregat de pitjar l'accelerador del cotxe. Es queixa que la seva Divisió és la més castigada de totes, que la moral de la tropa està baixa i, amb un monòleg escrit a mida pels guionistes pel seu lluïment personal -i optar així a l'Oscar al millor secundari-, explica que estan molt cansats, que fa setmanes que no reben cartes d'amor, que el rancho diari és escàs i repetitiu i que no entén com els obliguen a fer tants kilòmetres en cotxe si -remata amb ironia- fa 100 anys que es va inventar una cosa que es diu avió. Això sí, celebra que ni es plantegi ascendir la Cadillac Mountain en automòbil i exigeix pujar-hi per la vessant Oest, la més difícil i complicada, que ens cal una mica d'exercici, collons!.
Les demagogues paraules del dolorit General, múscul de primera, gat vell i excel·lent orador, convencen la resta i, per unanimitat, es decideix atacar per sorpresa la muntanya per la vessant Occidental. Acumulo totes les meves forces a l'inici de l'ascensió a l'Oest de la muntanya, hi dedico les meves millors armes i fins i tot utilitzo recursos extraordinaris (mans, piulets, cordes i un telèfon mòbil sense cobertura) però l'atac és un autèntic fracàs: l'ascensió està plena de paranys de l'enemic (roques mullades que rellisquen, camins plens d'arbres caiguts, pendents del 74%, bidons d'oli bullint llençats des dels merlets de les torres i tot el que us pugueu imaginar). La integritat física de la tropa corre perill: toquen retirada. En el recompte de ferits, dues ungles i un colze rascat. I els dallonses per corbata.
Al final decideixo pujar pel camí normal i en una horeta sóc a dalt. El pic no té més de 400 metres sobre el nivell del mar, però tot i així presenta una bonica vista del Parc Nacional: muntanyes plenes d'arbres, llacs amagats i milers d'illots desperdigats a tocar de la costa, com si fossin balenes adormides esperant millors temps.
El descens el faig amb suavitat i, com encara queden forces, m'arribo fins a la Sand Beach (en homenatge a alguna Sandra, suposo) i m'hi estic una bona estona. Tot i que els americans res ens han d'ensenyar sobre platges i caletes als que venim del Mediterrani, he de confessar que la Sand Beach és una preciositat de platja, pintada per la marea baixa i per les roques negres plenes d'algues. M'hi passo una bona estona. Bufa vent de mar i una colobra, llarga i blanqueta (i espectacular), llegeix intrigues vaticanes amb final inesperat. És el que té estar davant del mar.
El dia acaba quan el sol s'amaga darrere un núvol gran i negre. Em sembla que s'ha enfadat de valent perquè no torna a sortir més. Davant d'aquesta circumstància, els de continuïtat, per no haver de seguir escoltant els crits histèrics del regidor, criden de seguida a la Lluna, que estava acabant-se de maquillar i a mig vestir, perquè surti d'immediat a l'escenari i, amb la seva blanca presència, ens enviï a tots a dormir. Bona nit.
M'he dirigit a l'entrada del Parc conduint uns 25 km. des del poble d'Ellsworth, on hi tinc el motel. Quan he arribat, he anat directament al Visitor Center, on els saberuts i poderosos Rangers (Power Rangers), amb el seu impecabe uniforme verd t'esperen amb un somriure immaculat i una got de cafè de l'Starbucks entre les mans per informar-te dels perills i dels plaers del parc. He preguntat per fer una excursió. De seguida el Rangers m'ha dit que no em puc perdre la Cadillac Mountain. D'acord, li he dit. Com hi pujo? Hi ha 4 rutes, la del nord, la del sud, la de l'est i la de l'oest: unes més llargues i suaus, altres més curtes i empinades. It's up to you, my friend. I ha fet un glopet de cafè i ha dit, next, please!.
He sortit d'allà i de seguida he convocat els meus generals a la tenda de campanya d'atrezzo que porto sempre al maleter del cotxe per disposar d'un esceneari ideal per prendre aquest tipus de decisions estratègiques: calia decidir quina ruta era la preferible per atacar l'objectiu amb èxit, ateses les circumstàncies climàtiques, la moral de la tropa, els possibles reforços, les vies de retirada, la infraestructura de l'avituallament, la direcció del vent i l'hora de sortida de la Lluna. He extès el mapa de la zona muntanyosa, gran com una taula de ping pong, i he plantejat la problemàtica amb precisió i exactitud amb l'ajut d'un Power Point que he preparat en un moment. A fora, llunyanes explosions de morter arribaven amb un un so somort i apagat, fent tremolar lleugerament la làmpada que il·luminava el mapa i provocant que petits núvols de polsim s'acumulessin sobre les viseres dels presents.
Ha estat acabar d'exposar la problemàtica i iniciar-se una forta discussió entre l'staff militar convocat, que no penso reproduir per respecte als seguidors d'aquest blog que van acudir a la manifestació de dissabte a Madrid amb els bisbes i l'Aznar (no vull que em montin un sarau similar per haver explicat al blog alguna cosa pujada de to: són gent taaaan sensible...). En resum, que durant una estona llarga s'han sentit i s'han dit paraules gruixudes i fora de to. El més beligerant ha estat el General de Brigada que porta 5 setmanes encarregat de pitjar l'accelerador del cotxe. Es queixa que la seva Divisió és la més castigada de totes, que la moral de la tropa està baixa i, amb un monòleg escrit a mida pels guionistes pel seu lluïment personal -i optar així a l'Oscar al millor secundari-, explica que estan molt cansats, que fa setmanes que no reben cartes d'amor, que el rancho diari és escàs i repetitiu i que no entén com els obliguen a fer tants kilòmetres en cotxe si -remata amb ironia- fa 100 anys que es va inventar una cosa que es diu avió. Això sí, celebra que ni es plantegi ascendir la Cadillac Mountain en automòbil i exigeix pujar-hi per la vessant Oest, la més difícil i complicada, que ens cal una mica d'exercici, collons!.
Les demagogues paraules del dolorit General, múscul de primera, gat vell i excel·lent orador, convencen la resta i, per unanimitat, es decideix atacar per sorpresa la muntanya per la vessant Occidental. Acumulo totes les meves forces a l'inici de l'ascensió a l'Oest de la muntanya, hi dedico les meves millors armes i fins i tot utilitzo recursos extraordinaris (mans, piulets, cordes i un telèfon mòbil sense cobertura) però l'atac és un autèntic fracàs: l'ascensió està plena de paranys de l'enemic (roques mullades que rellisquen, camins plens d'arbres caiguts, pendents del 74%, bidons d'oli bullint llençats des dels merlets de les torres i tot el que us pugueu imaginar). La integritat física de la tropa corre perill: toquen retirada. En el recompte de ferits, dues ungles i un colze rascat. I els dallonses per corbata.
Al final decideixo pujar pel camí normal i en una horeta sóc a dalt. El pic no té més de 400 metres sobre el nivell del mar, però tot i així presenta una bonica vista del Parc Nacional: muntanyes plenes d'arbres, llacs amagats i milers d'illots desperdigats a tocar de la costa, com si fossin balenes adormides esperant millors temps.
El descens el faig amb suavitat i, com encara queden forces, m'arribo fins a la Sand Beach (en homenatge a alguna Sandra, suposo) i m'hi estic una bona estona. Tot i que els americans res ens han d'ensenyar sobre platges i caletes als que venim del Mediterrani, he de confessar que la Sand Beach és una preciositat de platja, pintada per la marea baixa i per les roques negres plenes d'algues. M'hi passo una bona estona. Bufa vent de mar i una colobra, llarga i blanqueta (i espectacular), llegeix intrigues vaticanes amb final inesperat. És el que té estar davant del mar.
El dia acaba quan el sol s'amaga darrere un núvol gran i negre. Em sembla que s'ha enfadat de valent perquè no torna a sortir més. Davant d'aquesta circumstància, els de continuïtat, per no haver de seguir escoltant els crits histèrics del regidor, criden de seguida a la Lluna, que estava acabant-se de maquillar i a mig vestir, perquè surti d'immediat a l'escenari i, amb la seva blanca presència, ens enviï a tots a dormir. Bona nit.
diumenge
Dia 114: Lancaster (New Hampshire) - Ellsworth (Maine)
Són les sis de la tarda del 114è dia de viatge i estic davant del Mar.
L'Oceà Atlàntic em contempla, i jo me'l miro amb certa emoció. És pràcticament fosc i la temperatura ha baixat fins als zero graus. El vent bufa arran de mar i fa que la sensació tèrmica sigui d'una gelor extraordinària. Però no noto massa les mossegades del fred. Estic content: he complert un nou objectiu, he arribat a la Costa Est dels Estats Units. Quan vaig sortir de Seattle, a tocar de les aigües del Pacífic, no tenia un altre objectiu que arribar a les costes de l'Oceà Atlàntic creuant tot el país en cotxe, atravessant ciutats, muntanyes, llacs i deserts. I ho fet. Les previsibles vuit setmanes s'han convertit en només cinc, i aquí estic, mirant com les onades vénen i van.
El dia ha estat un passeig militar per les terres de Maine, l'Estat enfilat a dalt de tot a la dreta en el mapa geopolític dels EUA. Més amunt, Canadà. Més a la dreta, el mar: l'oceà. Maine és un cúmul de carreteres de muntanya que moren a la costa Atlàntica formant milers d'entrades i sortides de mar, esquitxades de fars de colors i d'illes solitàries. És, aquest Estat, una de les destinacions turístiques més importants de la costa Est, per l'espectacularitat de la seva costa plena de platges roquelloses i penyasegats altius. Maine també és coneguda mundialment per ser l'Estat on la flamant Jessica Flechter descobreix tots els crims que mai s'han escrit. Un record també per ella.
Torno al motel quan ja és negra nit i dedico uns minuts a escriure aquesta entrada al blog, però les paraules no em surten. Mentre intento trobar la inspiració navegant per Internet, localitzo al google fragments del llibre i de la història de M.W. Dichter, un dels referents de la literatura de viatges del segle XIX. Després de rellegir per sobre alguns dels seus pasatges, en trobo un que és perfecte pel dia d'avui. Les seves paraules seran avui les meves:
"Maine, 17 d'octubre de 1865.
Benvolguda Ulrika,
És blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són toootes salades! Totes! Malaguanyat! Ha estat meravellós, estimada Ulrika. Ja tinc ganes de tornar i explicar-li a l'oncle Gelabert com n'és d'increïble tot això. Per cert, es troba millor, l'oncle, dels seus atacs de gota? I li ho explicaré tot també a Her Rubbenstein, tot i que no m'entendrà: els gats no entenen les paraules! Però també a ell tinc ganes d'explicar-li com és de gegant el mar! No s'ho creurà pas, Her Rubbenstein! Segur que miola i surt corrents a jugar amb la cortina de Madame LeCadillac...
Aquest matí, quan he pujat al carro de Mr. Frankus he notat que em feien mal els genolls, i he pensat: ui! això vol dir que estem molt a prop del mar! Ja saps que els meus genolls protesten cada cop que les pluges del Pacífic amenacen en inundar la nostra ciutat. Per cert, segueix plovent tant per Seattle? Oh!, benvolguda Ulrika, no saps com enyoro les verdes muntanyes que envolten la casa i les brises fredes del matí! Fa tant de temps que vaig marxar! . Avui justament he estat contant les llunes que fa que sóc fora i n'he contat una i mitja gaire bé!. Aquí, aquests anglesots de l'Est conten els dies en setmanes (una setmana, set dies), i segons els seus càlculs, ja en fa cinc, que vaig sortir de casa. Aix, ho recordo com si fos ahir mateix....
Doncs el que et deia. Mr. Frankus anava xiulant mentre fuetajava sense pietat les mules. Ja li he dit més d'un cop que no les tracti tan malament, però ell no em fa cas; són bèsties! em respon amb un accent molt marcat. I quan sembla que no ha de dir res més, ho remata amb la seva frase preferida: a la meva Alsàcia natal, ho fem així,... i així ho seguirem fent a Amèrica!. Ja s'ho trobarà. El fet és que el camí avui era preciós, ple de fulles seques que plovien dels arbres i tot això. Molt diferent dels primers dies! Oh! benvolgua Ulrika, ja t'he explicat tants cops com de difícil va ser creuar les muntanyes dels Glaciars i de Yellowstone! I després el desert, i la salt i el vent i quina calor! I quanta pols. Pensava que em moria. Ara en canvi fa un fred que pela. Viatjo embolicat en una manta de pell d'ovella que em va fer la teva mare abans de marxar: em deixa la cara plena de grans, però escalfa molt. Però t'estava explicant com era avui el camí i quin mal em feien els genolls...
Tot això passava avui, quan de sobte Mr. Frankus ha cridat. M'he espantat. Ell no crida mai si no és per dir, vinga, bèstia! corre més!. Però ara no deia res d'això, ni tans sols cridava a les pobres mules. Deia alguna cosa així com Verge Santa! o alguna cosa semblant. Però no resava, no, era que cridava i que estava excitat i que el primer que li ha sortit és Verge Santa!. Què passa? li he preguntat. I és aleshores quan jo mateix ho he vist. L'Oceà Atlàntic!! Sí, Ulrika; he arribat al mar: és blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són tooootes salades! Totes! Malaguanyat!."
(Fragment del capítol "Maine: El Mar és salat" del llibre "Cartes a Ulrika", de M. W. Dichter 1863-1865).
PD.- Pels que vulgueu saber més del personatge, aquí us deixo una petita resenya:
M. W. Dichter va néixer a Güttemberg (Prússia), el 2 de maig de 1841, en el sí d'una família jueva que es guanyava la vida manufacturant plomes, tinters, tinta i tota mena d'estris per a la pujant indústria de la narrativa i la poesia germàniques. L'any 1845, quan el petit M.W. tenia només 4 anys, el negoci patern, heredat generació rere generació, va haver de tancar les portes després dels Fets del Tinter, un desgradable incident que va tenir com a protagonista a la Casa Imperial Prussiana. Segons explica Theodore R. Arbeitloss, biògraf de M.W. Dichter, una partida de tinta en mal estat, que havia estat venuda pels Dichter a la Cancilleria Prussiana, va provocar un incident diplomàtic amb l'Imperi Austrohúngar, històric aliat dels prussians. Explica Arbeitloss que va ser el mateix Emperador qui va acudir personalment a l'establiment familiar dels Dichter i, després de fotre quatre crits, va requerir que tanquessin el local i no l'obrissin mai més. Es desconeix què va passar exactament als Despatxos Reials de la Cancilleria, però sembla ser que la signatura d'un important Tractat Comercial es va haver de posposar perquè la tinta que anaven a utilitzar (comprada a Can Dichter) es transformava en aigua d'arròs només tocar el pergamí.
Aquesta desagradable circumstància va fer que els Dichter abandonessin la ciutat i el país i emigressin a Amèrica, amb una mà davant i l'altra al darrere.
El vaixell que els va dur al Nou Continent va trigar dos mesos en tocar port. I quin port! La Nova Amsterdam, Nova York, brillava com un somni daurat. Però el somni es tornà en malson de seguida, ja que la mare d'en M.W. va emmalaltir només posar els peus a terra i unes febres grogues se la van endur d'aquest món tres setmenes després. El pare i el joveníssim M. W, que estava apunt de fer els 5 anys, van plorar durant tots els dies que va durar el trajecte en tren que els va dur a Saint Louis, la gran capital de Louissiana, a on van acudir en busca d'una oportunitat i d'un futur. Allà el pare va exercir de forner, de torner, de peó i....de poeta. Sí! Her Dichter escribia versos sublims... que provocaven riures d'ignorància entre els companys de feina, la majoria d'ells analfabets que no sabien ni escriure el seu propi nom. Però Her Dichter no defallia, i escrivia i escrivia i escrivia, i quan arribava la nit li llegia tots els seus poemes a son fill. Segons el seu biògraf, en M.W -amb només cinc anys- "ja havia escoltat i après de memòria centenars de poemes i recitava poesia a tort i a dret" (1)
(1) "M.W. Dichter: Biografia d'un viatjant", pàg, 112. Autor: Theodore R. Arbeitloss. 1931 Edicions "Travel & Reisen Gmbh."
I va ser gràcies al joveníssim M. W que els Dichter van poder fer un salt de qualitat en la seva vida i iniciar un nou camí cap a la prosperitat. Un matí plujós de 1846, mentre passejava per les proximitats de l'estació de Saint Louis intentant reclutar gent per la seva expedició cap a l'Oest, Mr. Thomas F. Seattle es va fixar en un nen menut i escanyolit que, tot netejant les sabates dels rics comerciants que anaven i venien per l'estació, recitava poesies i es guanyava les simpaties dels clients i un parell de cèntims extres de propina.
- On has après aquests versos, marrec? - li va preguntar, tocant-li els cabells.
- El meu pare els escriu, senyor. Vol que li netegi les sabates?
- Porta'm a veure el teu pare. Ara mateix.
En Thomas F. Seattle, Alt Comissionat Governamental per a la Colonització del Far West, feia dies que buscava, sense sort, un lletraferit prou desesperat que acceptés ocupar el lloc de Mestre i Oficial de Correus a la nova ciutat que el President James K. Polk li havia encarregat fundar a l'extrem nord occidental del país: els que volien el lloc, no sabien en prou feines ni redactar una carta; i els que sabien escriure dignament, no volien de cap de les maneres emprendre una aventura de tal magnitud que els duria, segurament, a una vida plena de perills i de patiments. El pare de M.W Dichter, en canvi, va acceptar de seguida l'oferiment: si bé era cert que feia mesos que pensava en fugir de l'opressiva ciutat del Mississipi i deixar d'una vegada per totes la duríssima feina de peó, el que realment feia irrefutable l'oferta de Mr. Seattle era que, allà a l'Oest, podria exercir de mestre i ensenyar el gust per l'escriptura als nens i forjar així homes més sabis i més lliures. No s'ho va pensar dos cops i va acceptar.
L'expedició va ser molt dura. El viatge va durar vuit mesos, creuant territoris plens de calamitats i de perills fins arribar a destí. Les malalties, la sed, els violents atacs de les tribus indígenes i la baixa moral de la tropa van provocar moltes baixes. Dels 700 homes i dones que van iniciar la travessia, contant entre ells els 25 soldats assignats pel Govern, només 170 van arribar a l'extrem nord oest del país. Entre ells no es trobava ja en Thomas F. Seattle, ferit mortalment per una fletxa enverinada clavada al mig del cor. En honor seu, els expedicionaris van aixecar una primitiva fortificació que van batejar amb el nom de Seattle, trenta milles a l'est d'on avui brilla la gran capital de l'Estat de Washington. La ciutat es va edificar lluny de l'Oceà Pacífic perquè les terres de la Costa eren inestables i perilloses, segons el geògraf militar de l'expedició, i així, els primers habitants de la vella Seattle no van saber mai que tenien tant i tant a prop de casa el mar. L'Oceà.
El pare de M.W Dichter va exercir de mestre dels tres nens, contant el seu propi fill, que van arribar amb l'expedició i va ser feliç: es va tornar a casar, aquesta vegada amb una dona de complexió forta i galtes rosades originària d'Ambers i van tenir una filla, a qui van batejar amb el nom d'Ulrika en honor a la seva primera dona.
L'any 1861 va esclatar la Guerra Civil a l'Estat de Nord Carolina, a més de 7.000 km. de Seattle. Les notícies van trigar en arribar a la ciutat prop de 2 anys i, a més, van arribar distorsionades i fragmentades. Una guerra? Contra qui? Entre nosaltres? Com diu? Com pot ser? es preguntava la gent. Tot eren preguntes sense resposta. El jove M.W. Dichter, que tenia aleshores dinou anys i treballava a l'Oficina del Sherrif pels matins i a l'Oficina de Correus per les tardes, era la persona del poble a la que tothom acudia per saber més d'un conflicte que, per aquelles contrades, ningú entenia. En M.W Dichter era la persona més erudita de tota la comarca i rebia cada dia desenes de visites de gent de tota mena i condició demanat-li que els escrivís una carta, o que els llegís un telegrama, o simplement, que els donés un consell o que els respongués una pregunta. Quan les preguntes i les interrogacions van començar a versar sobre la Guerra, el jove Dichter, per primer cop, es va adonar que no tenia resposta.
Va ser per aquelles dates que son pare va morir. Tenia ja 43 anys i el cor li va fallar mentre llegia emocionat un pasatge del Macbeth de William Shakespeare. La notícia va trasbalsar molt el noi, unit fortament a son pare. Durant les setmenes següents va tractar de continuar treballant i concentrar-se en la feina, però li era impossible. Al dol per la mort del seu progenitor s'unia aquella sensació nova per ell de no saber donar resposta a les angúnies i als dubtes de la gent. El meu món és massa petit, es deia sovint. Necessito sortir d'aquí per saber més, es repetia. De fet, pràcticament no recordava res del seu llarg viatge des de la Gütemberg natal fins a Seattle i les ànsies per conèixer, saber i aprendre més el cremaven per dins.
Va ser així com, un matí de maig de 1865 va demanar permís al seu oncle, germà de la seva madrastra, per marxar de la ciutat i anar cap a l'Est. L'excusa era poder aportar als ciutadants de Seattle informació fidedigna de la Guerra que estava patint el país, però més enllà d'això, hi havia les ganes immenses de recorre el país de punta a punta, d'aprendre mil i una coses,...i de veure el mar.
M.W. Dichter va atravessar el país en tan sols cinc setmanes, de costa a costa, constituint un registre que trigaria molt en ser superat. Va arribar a New York quan la guerra ja havia acabat. Tot viatjant a llom de qualsevol tipus de vehicle a motor o de tracció animal i atravessant muntanyes, deserts i planícies, escrivia un diari de viatge, fragments del qual es conserven en el llibre esmentat, dedicat a la seva germanastre Ulrika i a la seva mare. És, sens dubte, un dels llibres de capçalera dels viatjants.
I amb el fragment reproduït més a munt, del moment exacte de la seva arribada a les costes de l'Oceà Atlàntic (Maine), faig el meu petit homenatge a aquest autèntic mestre i precursor de l'art de viatjar. Espero que l'hagueu disfrutat com jo ho he fet.
L'Oceà Atlàntic em contempla, i jo me'l miro amb certa emoció. És pràcticament fosc i la temperatura ha baixat fins als zero graus. El vent bufa arran de mar i fa que la sensació tèrmica sigui d'una gelor extraordinària. Però no noto massa les mossegades del fred. Estic content: he complert un nou objectiu, he arribat a la Costa Est dels Estats Units. Quan vaig sortir de Seattle, a tocar de les aigües del Pacífic, no tenia un altre objectiu que arribar a les costes de l'Oceà Atlàntic creuant tot el país en cotxe, atravessant ciutats, muntanyes, llacs i deserts. I ho fet. Les previsibles vuit setmanes s'han convertit en només cinc, i aquí estic, mirant com les onades vénen i van.
El dia ha estat un passeig militar per les terres de Maine, l'Estat enfilat a dalt de tot a la dreta en el mapa geopolític dels EUA. Més amunt, Canadà. Més a la dreta, el mar: l'oceà. Maine és un cúmul de carreteres de muntanya que moren a la costa Atlàntica formant milers d'entrades i sortides de mar, esquitxades de fars de colors i d'illes solitàries. És, aquest Estat, una de les destinacions turístiques més importants de la costa Est, per l'espectacularitat de la seva costa plena de platges roquelloses i penyasegats altius. Maine també és coneguda mundialment per ser l'Estat on la flamant Jessica Flechter descobreix tots els crims que mai s'han escrit. Un record també per ella.
Torno al motel quan ja és negra nit i dedico uns minuts a escriure aquesta entrada al blog, però les paraules no em surten. Mentre intento trobar la inspiració navegant per Internet, localitzo al google fragments del llibre i de la història de M.W. Dichter, un dels referents de la literatura de viatges del segle XIX. Després de rellegir per sobre alguns dels seus pasatges, en trobo un que és perfecte pel dia d'avui. Les seves paraules seran avui les meves:
"Maine, 17 d'octubre de 1865.
Benvolguda Ulrika,
És blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són toootes salades! Totes! Malaguanyat! Ha estat meravellós, estimada Ulrika. Ja tinc ganes de tornar i explicar-li a l'oncle Gelabert com n'és d'increïble tot això. Per cert, es troba millor, l'oncle, dels seus atacs de gota? I li ho explicaré tot també a Her Rubbenstein, tot i que no m'entendrà: els gats no entenen les paraules! Però també a ell tinc ganes d'explicar-li com és de gegant el mar! No s'ho creurà pas, Her Rubbenstein! Segur que miola i surt corrents a jugar amb la cortina de Madame LeCadillac...
Aquest matí, quan he pujat al carro de Mr. Frankus he notat que em feien mal els genolls, i he pensat: ui! això vol dir que estem molt a prop del mar! Ja saps que els meus genolls protesten cada cop que les pluges del Pacífic amenacen en inundar la nostra ciutat. Per cert, segueix plovent tant per Seattle? Oh!, benvolguda Ulrika, no saps com enyoro les verdes muntanyes que envolten la casa i les brises fredes del matí! Fa tant de temps que vaig marxar! . Avui justament he estat contant les llunes que fa que sóc fora i n'he contat una i mitja gaire bé!. Aquí, aquests anglesots de l'Est conten els dies en setmanes (una setmana, set dies), i segons els seus càlculs, ja en fa cinc, que vaig sortir de casa. Aix, ho recordo com si fos ahir mateix....
Doncs el que et deia. Mr. Frankus anava xiulant mentre fuetajava sense pietat les mules. Ja li he dit més d'un cop que no les tracti tan malament, però ell no em fa cas; són bèsties! em respon amb un accent molt marcat. I quan sembla que no ha de dir res més, ho remata amb la seva frase preferida: a la meva Alsàcia natal, ho fem així,... i així ho seguirem fent a Amèrica!. Ja s'ho trobarà. El fet és que el camí avui era preciós, ple de fulles seques que plovien dels arbres i tot això. Molt diferent dels primers dies! Oh! benvolgua Ulrika, ja t'he explicat tants cops com de difícil va ser creuar les muntanyes dels Glaciars i de Yellowstone! I després el desert, i la salt i el vent i quina calor! I quanta pols. Pensava que em moria. Ara en canvi fa un fred que pela. Viatjo embolicat en una manta de pell d'ovella que em va fer la teva mare abans de marxar: em deixa la cara plena de grans, però escalfa molt. Però t'estava explicant com era avui el camí i quin mal em feien els genolls...
Tot això passava avui, quan de sobte Mr. Frankus ha cridat. M'he espantat. Ell no crida mai si no és per dir, vinga, bèstia! corre més!. Però ara no deia res d'això, ni tans sols cridava a les pobres mules. Deia alguna cosa així com Verge Santa! o alguna cosa semblant. Però no resava, no, era que cridava i que estava excitat i que el primer que li ha sortit és Verge Santa!. Què passa? li he preguntat. I és aleshores quan jo mateix ho he vist. L'Oceà Atlàntic!! Sí, Ulrika; he arribat al mar: és blau. I gran. Immens! I, no t'ho creuràs, però ni una de les seves gotes es poden beure: són tooootes salades! Totes! Malaguanyat!."
(Fragment del capítol "Maine: El Mar és salat" del llibre "Cartes a Ulrika", de M. W. Dichter 1863-1865).
PD.- Pels que vulgueu saber més del personatge, aquí us deixo una petita resenya:
M. W. Dichter va néixer a Güttemberg (Prússia), el 2 de maig de 1841, en el sí d'una família jueva que es guanyava la vida manufacturant plomes, tinters, tinta i tota mena d'estris per a la pujant indústria de la narrativa i la poesia germàniques. L'any 1845, quan el petit M.W. tenia només 4 anys, el negoci patern, heredat generació rere generació, va haver de tancar les portes després dels Fets del Tinter, un desgradable incident que va tenir com a protagonista a la Casa Imperial Prussiana. Segons explica Theodore R. Arbeitloss, biògraf de M.W. Dichter, una partida de tinta en mal estat, que havia estat venuda pels Dichter a la Cancilleria Prussiana, va provocar un incident diplomàtic amb l'Imperi Austrohúngar, històric aliat dels prussians. Explica Arbeitloss que va ser el mateix Emperador qui va acudir personalment a l'establiment familiar dels Dichter i, després de fotre quatre crits, va requerir que tanquessin el local i no l'obrissin mai més. Es desconeix què va passar exactament als Despatxos Reials de la Cancilleria, però sembla ser que la signatura d'un important Tractat Comercial es va haver de posposar perquè la tinta que anaven a utilitzar (comprada a Can Dichter) es transformava en aigua d'arròs només tocar el pergamí.
Aquesta desagradable circumstància va fer que els Dichter abandonessin la ciutat i el país i emigressin a Amèrica, amb una mà davant i l'altra al darrere.
El vaixell que els va dur al Nou Continent va trigar dos mesos en tocar port. I quin port! La Nova Amsterdam, Nova York, brillava com un somni daurat. Però el somni es tornà en malson de seguida, ja que la mare d'en M.W. va emmalaltir només posar els peus a terra i unes febres grogues se la van endur d'aquest món tres setmenes després. El pare i el joveníssim M. W, que estava apunt de fer els 5 anys, van plorar durant tots els dies que va durar el trajecte en tren que els va dur a Saint Louis, la gran capital de Louissiana, a on van acudir en busca d'una oportunitat i d'un futur. Allà el pare va exercir de forner, de torner, de peó i....de poeta. Sí! Her Dichter escribia versos sublims... que provocaven riures d'ignorància entre els companys de feina, la majoria d'ells analfabets que no sabien ni escriure el seu propi nom. Però Her Dichter no defallia, i escrivia i escrivia i escrivia, i quan arribava la nit li llegia tots els seus poemes a son fill. Segons el seu biògraf, en M.W -amb només cinc anys- "ja havia escoltat i après de memòria centenars de poemes i recitava poesia a tort i a dret" (1)
(1) "M.W. Dichter: Biografia d'un viatjant", pàg, 112. Autor: Theodore R. Arbeitloss. 1931 Edicions "Travel & Reisen Gmbh."
I va ser gràcies al joveníssim M. W que els Dichter van poder fer un salt de qualitat en la seva vida i iniciar un nou camí cap a la prosperitat. Un matí plujós de 1846, mentre passejava per les proximitats de l'estació de Saint Louis intentant reclutar gent per la seva expedició cap a l'Oest, Mr. Thomas F. Seattle es va fixar en un nen menut i escanyolit que, tot netejant les sabates dels rics comerciants que anaven i venien per l'estació, recitava poesies i es guanyava les simpaties dels clients i un parell de cèntims extres de propina.
- On has après aquests versos, marrec? - li va preguntar, tocant-li els cabells.
- El meu pare els escriu, senyor. Vol que li netegi les sabates?
- Porta'm a veure el teu pare. Ara mateix.
En Thomas F. Seattle, Alt Comissionat Governamental per a la Colonització del Far West, feia dies que buscava, sense sort, un lletraferit prou desesperat que acceptés ocupar el lloc de Mestre i Oficial de Correus a la nova ciutat que el President James K. Polk li havia encarregat fundar a l'extrem nord occidental del país: els que volien el lloc, no sabien en prou feines ni redactar una carta; i els que sabien escriure dignament, no volien de cap de les maneres emprendre una aventura de tal magnitud que els duria, segurament, a una vida plena de perills i de patiments. El pare de M.W Dichter, en canvi, va acceptar de seguida l'oferiment: si bé era cert que feia mesos que pensava en fugir de l'opressiva ciutat del Mississipi i deixar d'una vegada per totes la duríssima feina de peó, el que realment feia irrefutable l'oferta de Mr. Seattle era que, allà a l'Oest, podria exercir de mestre i ensenyar el gust per l'escriptura als nens i forjar així homes més sabis i més lliures. No s'ho va pensar dos cops i va acceptar.
L'expedició va ser molt dura. El viatge va durar vuit mesos, creuant territoris plens de calamitats i de perills fins arribar a destí. Les malalties, la sed, els violents atacs de les tribus indígenes i la baixa moral de la tropa van provocar moltes baixes. Dels 700 homes i dones que van iniciar la travessia, contant entre ells els 25 soldats assignats pel Govern, només 170 van arribar a l'extrem nord oest del país. Entre ells no es trobava ja en Thomas F. Seattle, ferit mortalment per una fletxa enverinada clavada al mig del cor. En honor seu, els expedicionaris van aixecar una primitiva fortificació que van batejar amb el nom de Seattle, trenta milles a l'est d'on avui brilla la gran capital de l'Estat de Washington. La ciutat es va edificar lluny de l'Oceà Pacífic perquè les terres de la Costa eren inestables i perilloses, segons el geògraf militar de l'expedició, i així, els primers habitants de la vella Seattle no van saber mai que tenien tant i tant a prop de casa el mar. L'Oceà.
El pare de M.W Dichter va exercir de mestre dels tres nens, contant el seu propi fill, que van arribar amb l'expedició i va ser feliç: es va tornar a casar, aquesta vegada amb una dona de complexió forta i galtes rosades originària d'Ambers i van tenir una filla, a qui van batejar amb el nom d'Ulrika en honor a la seva primera dona.
L'any 1861 va esclatar la Guerra Civil a l'Estat de Nord Carolina, a més de 7.000 km. de Seattle. Les notícies van trigar en arribar a la ciutat prop de 2 anys i, a més, van arribar distorsionades i fragmentades. Una guerra? Contra qui? Entre nosaltres? Com diu? Com pot ser? es preguntava la gent. Tot eren preguntes sense resposta. El jove M.W. Dichter, que tenia aleshores dinou anys i treballava a l'Oficina del Sherrif pels matins i a l'Oficina de Correus per les tardes, era la persona del poble a la que tothom acudia per saber més d'un conflicte que, per aquelles contrades, ningú entenia. En M.W Dichter era la persona més erudita de tota la comarca i rebia cada dia desenes de visites de gent de tota mena i condició demanat-li que els escrivís una carta, o que els llegís un telegrama, o simplement, que els donés un consell o que els respongués una pregunta. Quan les preguntes i les interrogacions van començar a versar sobre la Guerra, el jove Dichter, per primer cop, es va adonar que no tenia resposta.
Va ser per aquelles dates que son pare va morir. Tenia ja 43 anys i el cor li va fallar mentre llegia emocionat un pasatge del Macbeth de William Shakespeare. La notícia va trasbalsar molt el noi, unit fortament a son pare. Durant les setmenes següents va tractar de continuar treballant i concentrar-se en la feina, però li era impossible. Al dol per la mort del seu progenitor s'unia aquella sensació nova per ell de no saber donar resposta a les angúnies i als dubtes de la gent. El meu món és massa petit, es deia sovint. Necessito sortir d'aquí per saber més, es repetia. De fet, pràcticament no recordava res del seu llarg viatge des de la Gütemberg natal fins a Seattle i les ànsies per conèixer, saber i aprendre més el cremaven per dins.
Va ser així com, un matí de maig de 1865 va demanar permís al seu oncle, germà de la seva madrastra, per marxar de la ciutat i anar cap a l'Est. L'excusa era poder aportar als ciutadants de Seattle informació fidedigna de la Guerra que estava patint el país, però més enllà d'això, hi havia les ganes immenses de recorre el país de punta a punta, d'aprendre mil i una coses,...i de veure el mar.
M.W. Dichter va atravessar el país en tan sols cinc setmanes, de costa a costa, constituint un registre que trigaria molt en ser superat. Va arribar a New York quan la guerra ja havia acabat. Tot viatjant a llom de qualsevol tipus de vehicle a motor o de tracció animal i atravessant muntanyes, deserts i planícies, escrivia un diari de viatge, fragments del qual es conserven en el llibre esmentat, dedicat a la seva germanastre Ulrika i a la seva mare. És, sens dubte, un dels llibres de capçalera dels viatjants.
I amb el fragment reproduït més a munt, del moment exacte de la seva arribada a les costes de l'Oceà Atlàntic (Maine), faig el meu petit homenatge a aquest autèntic mestre i precursor de l'art de viatjar. Espero que l'hagueu disfrutat com jo ho he fet.
dissabte
Dia 113: Bennington (Vermont) - Lancaster (New Hampshire)
La Tardor.
Bennington Town, ciutat bressol d'una de les batalles claus en la Guerra de la Independència, és la tardor. De vegades la realitat supera l'Art, i avui a Bennington, a l'Estat de Vermont, la naturalesa ha preparat un escenari sublim i immillorable per explicar a petits i grans què és la Tardor. Ni les millors pintures impressionistes, ni les fotografies vanguardistes més coloristes, ni les millors simfonies del Romàntic podrien expressar millor com és i què significa la Tardor, aquest estat d'ànim melancòlic i endormiscat que avui es dibuixa davant meu en viu i en directe.
Bennington es lleva amb fred. Fred de veritat. L'aire gelat de les nou del matí, ganivet d'acer afilat, s'enfila per les parets de l'habitació i em desperta. La dutxa calenta no evita que la gelor continuï fent guàrdia a la porta, esperant una nova víctima. Quan surto del motel, guspires de fred em cremen els llavis i un núvol de vaho es dibuixa com un diàleg absurd de TBO. Brrrr! El cotxe arrenca amb empentes i rodolons, tossint després de passar la nit al ras. Surto a la carretera però, enlloc de seguir endavant, faig una passa enrere i paro a gaudir d'aquest poble amb tanta història.
Bennington va ser escenari d'una de les batalles més importants dels americans contra la Colònia. Aquí, el general de Brigada John Starks ha estat immortalitzat per derrotar els anglesos comandant un batalló desentrenat i mal alimentat. Ja sabeu, els mites requereixen d'històries dramàtiques i d'èxits impossibles, i la batalla de Bennington n'és un exemple. Un altíssim monolit commemora l'efemèride amb pompa i festival anual. A part de l'obelisc exagerat, una església antiga i un cementiri on reposen les restes dels heroics soldats que van pagar amb la seva vida la lluita per les llibertats de la nació americana i bla, bla, bla converteix aquest petit poblet de Vermont en una espècie de Roncesvalles nordamericà, indret de perigranació patriotera celebrant una victòria heroica. Què voleu que us digui: acostumats a celebrar derrotes, aquesta parafernàlia victoriosa ens ve una mica gran, als catalans.
Els carrers del poble, el cementiri, el monument de la Victòria, l'església i les avingudes, tot està cobert per una espessa capa de fulles seques caigudes dels arbres gegants que habiten en aquestes contrades. Un estora groga, marronosa, vermella i carbassa ofereix passadissos de glamour de tardor vagis on vagis. La veritat és que el paisatge és una meravella. Ahir al vespre no me'n vaig adonar: era fosc quan vaig entrar a Vermont. Aquest matí però, amb la lluminositat apagada del dia, veig com he deixat enrere definitivament els paisatges neutres de l'Estat de New York per passar a preciosos escenaris de muntanya, que no m'abandonaran fins a que toqui amb les mans les aigües de l'Atlàntic, demà al vespre.
No m'entretinc més i continuo el viatge a través de l'històric Estat de Vermont, senyorial, burgès, antic i de reminiscències britàniques: així ho indiquen els topònims de la zona, tals com Chelsea, Manchester, Westminster, Londonberry, Windsor, Lancaster...Estic trepitjant per fi la vella Amèrica, la mítica Nova Anglaterra, terres de profundes connexions amb la Metròpoli i indrets plens d'històriques batalles per la Independència.
El dia és absolutament deliciós des del cotxe estant. La tardor va queient lentament en forma de fulles d'arbre que despullen el paisatge i vesteixen els camins de càlides vies de colors torrats. Els pobles van abrigant-se amb mantes de tardor i les carbasses disfressen les cases de festa i caliu, a l'espera de la nit de Halloween.
A les cinc de la tarda m'aturo a Lancaster, el primer poble que trobo un cop creuo la frontera de l'Estat de New Hampshire. És un poblet petit amb un riu de muntanya pla i pedregós i poca gent als carrers. Un únic grau centígrad em contempla refredat des del campanar de l'església metodista mentre entro en un motel per reservar habitació. Passaré la nit en aquest agradable motel amb llar de foc i manteta de quadres. Des de l'habitació del motel es divisen les nevades White Mountains: estic al bell mig de les muntanyes de New Hampshire.
Bennington Town, ciutat bressol d'una de les batalles claus en la Guerra de la Independència, és la tardor. De vegades la realitat supera l'Art, i avui a Bennington, a l'Estat de Vermont, la naturalesa ha preparat un escenari sublim i immillorable per explicar a petits i grans què és la Tardor. Ni les millors pintures impressionistes, ni les fotografies vanguardistes més coloristes, ni les millors simfonies del Romàntic podrien expressar millor com és i què significa la Tardor, aquest estat d'ànim melancòlic i endormiscat que avui es dibuixa davant meu en viu i en directe.
Bennington es lleva amb fred. Fred de veritat. L'aire gelat de les nou del matí, ganivet d'acer afilat, s'enfila per les parets de l'habitació i em desperta. La dutxa calenta no evita que la gelor continuï fent guàrdia a la porta, esperant una nova víctima. Quan surto del motel, guspires de fred em cremen els llavis i un núvol de vaho es dibuixa com un diàleg absurd de TBO. Brrrr! El cotxe arrenca amb empentes i rodolons, tossint després de passar la nit al ras. Surto a la carretera però, enlloc de seguir endavant, faig una passa enrere i paro a gaudir d'aquest poble amb tanta història.
Bennington va ser escenari d'una de les batalles més importants dels americans contra la Colònia. Aquí, el general de Brigada John Starks ha estat immortalitzat per derrotar els anglesos comandant un batalló desentrenat i mal alimentat. Ja sabeu, els mites requereixen d'històries dramàtiques i d'èxits impossibles, i la batalla de Bennington n'és un exemple. Un altíssim monolit commemora l'efemèride amb pompa i festival anual. A part de l'obelisc exagerat, una església antiga i un cementiri on reposen les restes dels heroics soldats que van pagar amb la seva vida la lluita per les llibertats de la nació americana i bla, bla, bla converteix aquest petit poblet de Vermont en una espècie de Roncesvalles nordamericà, indret de perigranació patriotera celebrant una victòria heroica. Què voleu que us digui: acostumats a celebrar derrotes, aquesta parafernàlia victoriosa ens ve una mica gran, als catalans.
Els carrers del poble, el cementiri, el monument de la Victòria, l'església i les avingudes, tot està cobert per una espessa capa de fulles seques caigudes dels arbres gegants que habiten en aquestes contrades. Un estora groga, marronosa, vermella i carbassa ofereix passadissos de glamour de tardor vagis on vagis. La veritat és que el paisatge és una meravella. Ahir al vespre no me'n vaig adonar: era fosc quan vaig entrar a Vermont. Aquest matí però, amb la lluminositat apagada del dia, veig com he deixat enrere definitivament els paisatges neutres de l'Estat de New York per passar a preciosos escenaris de muntanya, que no m'abandonaran fins a que toqui amb les mans les aigües de l'Atlàntic, demà al vespre.
No m'entretinc més i continuo el viatge a través de l'històric Estat de Vermont, senyorial, burgès, antic i de reminiscències britàniques: així ho indiquen els topònims de la zona, tals com Chelsea, Manchester, Westminster, Londonberry, Windsor, Lancaster...Estic trepitjant per fi la vella Amèrica, la mítica Nova Anglaterra, terres de profundes connexions amb la Metròpoli i indrets plens d'històriques batalles per la Independència.
El dia és absolutament deliciós des del cotxe estant. La tardor va queient lentament en forma de fulles d'arbre que despullen el paisatge i vesteixen els camins de càlides vies de colors torrats. Els pobles van abrigant-se amb mantes de tardor i les carbasses disfressen les cases de festa i caliu, a l'espera de la nit de Halloween.
A les cinc de la tarda m'aturo a Lancaster, el primer poble que trobo un cop creuo la frontera de l'Estat de New Hampshire. És un poblet petit amb un riu de muntanya pla i pedregós i poca gent als carrers. Un únic grau centígrad em contempla refredat des del campanar de l'església metodista mentre entro en un motel per reservar habitació. Passaré la nit en aquest agradable motel amb llar de foc i manteta de quadres. Des de l'habitació del motel es divisen les nevades White Mountains: estic al bell mig de les muntanyes de New Hampshire.
divendres
Dia 112: Niagara Falls (New York) - Bennigton (Vermont)
Surto del poble de Niagara Falls ben tard. Ahir, mentre contemplava l'espectacle lluminós de les Cataractes vaig conèixer l'Ela, una polonesa d'uns quaranta anys afincada als Estats Units, i vam sopar plegats compartint sol·litud i menjar asiàtic. El sopar es va allargar conversant de tot i de res. Va ser una vetllada ben curiosa, ja que aquesta dona, de profundes conviccions religioses, contrarestava els meus arguments amb rèpliques catòliques i apostòliques ben argumentades, convertint el sopar en un intercanvi de cops amistosos que va acabar en taules. Si us he de dir la veritat, després de les impactants (i negatives) sensacions que m'havia endut dels mormons de Salt Lake City i dels amics antiabortistes de Rolla (Missouri), ahir em vaig reconciliar una mica amb tot aquest món espiritual escoltant arguments serens, contundents, però gens imperatius a càrrec d'aquesta catòlica senyora. Alabat sia Déu!
Així que el dia s'ha reiniciat tard i el cotxe no ha començat a cremar benzina fins a les onze del matí. Des de Niagara decideixo anar cap a l'Est amb l'objectiu d'arribar a la costa de Maine, al nord de Boston, descartant la visita a Washington DC. Serà potser l'única ciutat que volia veure que, finalment, no veuré.
Faig camí a través de l'Estat de Nova York per l'autopista de peatge que em porta a gran velocitat cap a l'Est. El paisatge ha canviat lleugerament i ha començat a adquirir tons frondosos, amb grans arbrades que anuncien rius i muntanyes, deixant enrere definitivament les zones industrials dels Grans Llacs. A migdia, paro en una àrea de servei per dinar i descansar una mica. Mentre menjo una avorrida amanida i un tros de pizza, un senyor vestit amb un funcional uniforme blau i una cartera groga de Correos y Telegrafos m'interromp de mala manera:
- ¡Firme aquí! -diu imperativament, posant-me un paper davant dels morros.
- Coi! Qui és vostè? - pregunto sorprès.
- Que pesado con las preguntas trascendentales, oiga. Firme el recibí y punto - em respon amb accent d'Albacete i un punt d'impertinència.
- Què ès això? - li pregunto assenyalant el paper que tant insistentment em demana que firmi.
- Correo urgente. ¿No lo ve? Ur-Gen-Te -llegeix silábicament i teatralment. I continua-. ¿Ve cuantos sellos? Pues eso, urgente. ¿Y no es usted el destinatario?
Llegeixo el nom a qui va adreçada la carta i efectivament, és el meu. Assenteixo mecànicament.
- Pues eso. Para Usted. ¿Firma o no?
- Sí, sí. Clar, clar.
La veritat és que tenia indicis de que l'eficiència de Correus havia millorat força des de la liberalització del sector, però no fins aquests extrem. En fi, ja ho veieu, marxes unes setmanes del país i tot canvia!
Obro el sobre. En Xavi, des de casa, m'envia la segona part de la història inacabada de Dents Boniques i la bella Li Sa, la filla del mariner, que em va explicar a Tokyo fa molts i molts dies. Diu així:
"Dents Boniques va continuar viatjant per tot el món conegut i part del desconegut, pensant sempre en Ella. Fruïa del seu viatge, però la seva felicitat ja no era completa. Un dia, mentre resseguia les passes de Marco Polo a la Xina, un vell mercader de vímets va convidar-lo a prendre un te a la seva tenda. Mentre xarrupaven lentament la beguda calenta, en Dents Boniques li va explicar la seva història. El vell xinès l'escoltava amb atenció. Un cop va acabar, el mercader va somriure lacònicament i amb veu greu li va dir:
- Amic forester, què fas aquí assegut? Saps el que vols. De què tens por? De fracassar? De perdre? Què pots perdre, si res no tens? Tens un somni? Vés a per ell. Fa molt i molts anys els homes lluitaven pels seus somnis fins a perdre, si calia, la seva última gota de sang. Lluitaven fins al final, sense importar-los morir en l'intent. Avui en dia, la gent prefereix que siguin els somnis els que morin. Quina estupidesa, no creus, amic forester? Deixen que els trens passin i no hi pugen, amb l'excusa que aquell comboi s'estimbarà segurament en el primer revolt. Són trens carregats de veritats, i més val deixar-los passar i dir-los adéu des de l'andana, pensen. Si cal, un adéu ben sonat, amb banda de música i pregó. Però no hi pugen. I allà es queden. Morts de por i amb la cara desencaixada i un somriure mentider pintat al rostre. Vols viure per sempre veient passar tots els trens...o vols pujar-hi?. Si tens un somni, perseguiex-lo. Vés-hi. No el deixis. No l'abandonis. Puja al tren de mitjanit, amic foraster. I només així podràs escriure un final feliç pel teu conte de fades.
I en Dents Boniques va assentir, va fer un glop de te, va donar les gràcies a sabi xinès i va sortir de la tenda a llom del seu camell de tres gepes, direcció oest, a la recerca de la bella Li Sa.
Va caminar dies i dies sota fortes tempestes, va suportar calors sufocants i va patir freds gèlids. Va enfrontar-se a bèsties de tres caps, va barallar-se amb serps amb cos de zebra i va lluitar contra exèrcits d'argonautes. Va creuar oceans salvatges, muntanyes gegants i deserts àrids plens de perills. Va sobrevolar grans llacs salats i jungles humides, glaciars antàrtics i rius amples com mars. Va atravessar ciutats fosques plenes de mercats de pedres precioses i d'esclaus. I un matí, esgotat però feliç, va arribar a les costes d'Orient a tocar del port on, un dia molt llunyà, el mariner i la seva filla li havien dit adéu amb els ulls humits.
I allà va esperar l'arribada del veler, i allà va dibuixar pacientment el seu futur. I va tenir forces i caràcter per engatusar tot el poble per organitzar una gran rebuda a pare i filla; i va tenir coratge i cintura per subornar vells funcionaris portuaris de cor fred. I va esperar. Un dia. I un altre. I un altre.
I un jorn de cel clar i vent fred, les veles del baixell van dibuixar-se a l'horitzó.
La bella Li Sa no podia creure el que els seus ulls veien. En Dents Boniques havia tornat i la timidesa que abans es dibuixava en el seu rostre havia desaparegut del tot, i en el seu lloc hi lluïa un posat determinant i segur: el seu somni era davant seu i no estava disposat a deixar-lo escapar. Quan el baixell va tocar port, en Dents Boniques va demanar permís patern per agafar de la mà la princesa Li Sa i endur-se-la ben lluny. I així va ser com tots dos van iniciar una aventura que, a hores d'ara, no ha fet més que començar".
L'ensucrada història em fa reaccionar. L'amanida s'ha pansit davant meu i la cocacola s'ha escalfat. Tant és. Aquests contes moralistes amb final feliç made in Hollywood són perillosos, perquè pots acabar creien-te'ls. Però, en tot cas, és molt millor creure en aquests contes de fades que no pas professar la fe de la incredulitat i de la desidia, i abandonar la cursa quan topes amb el primer obstacle. Content per la feliç parella, continuo el meu camí i el meu viatge amb ànims renovats.
El sol cau. És fosc. L'autopista ha quedat enrere i amb ella la xarxa de motels habituals que ocupen les àrees de descans. Circulo per una carretera fosca direcció Est, esquitxada de pobles molt de tant en tant. Abandono l'Estat de New York i creuo la frontera de Vermont, un petit Estat fronterer amb el Canadà, i comencen a aparèixer, de sobte, lluminosos i caríssims hotelets. Després de voltar molt i de regatejar com si fos al mercat de Calaf pel preu de l'habitació, em quedo en un motel molt cuquetó a un preu elevat. Només entrar a l'habitació, un gran rètol resa: benvingut a Bennington (Vermont), la ciutat bressol de la Revolució Americana de 1776.
Així que el dia s'ha reiniciat tard i el cotxe no ha començat a cremar benzina fins a les onze del matí. Des de Niagara decideixo anar cap a l'Est amb l'objectiu d'arribar a la costa de Maine, al nord de Boston, descartant la visita a Washington DC. Serà potser l'única ciutat que volia veure que, finalment, no veuré.
Faig camí a través de l'Estat de Nova York per l'autopista de peatge que em porta a gran velocitat cap a l'Est. El paisatge ha canviat lleugerament i ha començat a adquirir tons frondosos, amb grans arbrades que anuncien rius i muntanyes, deixant enrere definitivament les zones industrials dels Grans Llacs. A migdia, paro en una àrea de servei per dinar i descansar una mica. Mentre menjo una avorrida amanida i un tros de pizza, un senyor vestit amb un funcional uniforme blau i una cartera groga de Correos y Telegrafos m'interromp de mala manera:
- ¡Firme aquí! -diu imperativament, posant-me un paper davant dels morros.
- Coi! Qui és vostè? - pregunto sorprès.
- Que pesado con las preguntas trascendentales, oiga. Firme el recibí y punto - em respon amb accent d'Albacete i un punt d'impertinència.
- Què ès això? - li pregunto assenyalant el paper que tant insistentment em demana que firmi.
- Correo urgente. ¿No lo ve? Ur-Gen-Te -llegeix silábicament i teatralment. I continua-. ¿Ve cuantos sellos? Pues eso, urgente. ¿Y no es usted el destinatario?
Llegeixo el nom a qui va adreçada la carta i efectivament, és el meu. Assenteixo mecànicament.
- Pues eso. Para Usted. ¿Firma o no?
- Sí, sí. Clar, clar.
La veritat és que tenia indicis de que l'eficiència de Correus havia millorat força des de la liberalització del sector, però no fins aquests extrem. En fi, ja ho veieu, marxes unes setmanes del país i tot canvia!
Obro el sobre. En Xavi, des de casa, m'envia la segona part de la història inacabada de Dents Boniques i la bella Li Sa, la filla del mariner, que em va explicar a Tokyo fa molts i molts dies. Diu així:
"Dents Boniques va continuar viatjant per tot el món conegut i part del desconegut, pensant sempre en Ella. Fruïa del seu viatge, però la seva felicitat ja no era completa. Un dia, mentre resseguia les passes de Marco Polo a la Xina, un vell mercader de vímets va convidar-lo a prendre un te a la seva tenda. Mentre xarrupaven lentament la beguda calenta, en Dents Boniques li va explicar la seva història. El vell xinès l'escoltava amb atenció. Un cop va acabar, el mercader va somriure lacònicament i amb veu greu li va dir:
- Amic forester, què fas aquí assegut? Saps el que vols. De què tens por? De fracassar? De perdre? Què pots perdre, si res no tens? Tens un somni? Vés a per ell. Fa molt i molts anys els homes lluitaven pels seus somnis fins a perdre, si calia, la seva última gota de sang. Lluitaven fins al final, sense importar-los morir en l'intent. Avui en dia, la gent prefereix que siguin els somnis els que morin. Quina estupidesa, no creus, amic forester? Deixen que els trens passin i no hi pugen, amb l'excusa que aquell comboi s'estimbarà segurament en el primer revolt. Són trens carregats de veritats, i més val deixar-los passar i dir-los adéu des de l'andana, pensen. Si cal, un adéu ben sonat, amb banda de música i pregó. Però no hi pugen. I allà es queden. Morts de por i amb la cara desencaixada i un somriure mentider pintat al rostre. Vols viure per sempre veient passar tots els trens...o vols pujar-hi?. Si tens un somni, perseguiex-lo. Vés-hi. No el deixis. No l'abandonis. Puja al tren de mitjanit, amic foraster. I només així podràs escriure un final feliç pel teu conte de fades.
I en Dents Boniques va assentir, va fer un glop de te, va donar les gràcies a sabi xinès i va sortir de la tenda a llom del seu camell de tres gepes, direcció oest, a la recerca de la bella Li Sa.
Va caminar dies i dies sota fortes tempestes, va suportar calors sufocants i va patir freds gèlids. Va enfrontar-se a bèsties de tres caps, va barallar-se amb serps amb cos de zebra i va lluitar contra exèrcits d'argonautes. Va creuar oceans salvatges, muntanyes gegants i deserts àrids plens de perills. Va sobrevolar grans llacs salats i jungles humides, glaciars antàrtics i rius amples com mars. Va atravessar ciutats fosques plenes de mercats de pedres precioses i d'esclaus. I un matí, esgotat però feliç, va arribar a les costes d'Orient a tocar del port on, un dia molt llunyà, el mariner i la seva filla li havien dit adéu amb els ulls humits.
I allà va esperar l'arribada del veler, i allà va dibuixar pacientment el seu futur. I va tenir forces i caràcter per engatusar tot el poble per organitzar una gran rebuda a pare i filla; i va tenir coratge i cintura per subornar vells funcionaris portuaris de cor fred. I va esperar. Un dia. I un altre. I un altre.
I un jorn de cel clar i vent fred, les veles del baixell van dibuixar-se a l'horitzó.
La bella Li Sa no podia creure el que els seus ulls veien. En Dents Boniques havia tornat i la timidesa que abans es dibuixava en el seu rostre havia desaparegut del tot, i en el seu lloc hi lluïa un posat determinant i segur: el seu somni era davant seu i no estava disposat a deixar-lo escapar. Quan el baixell va tocar port, en Dents Boniques va demanar permís patern per agafar de la mà la princesa Li Sa i endur-se-la ben lluny. I així va ser com tots dos van iniciar una aventura que, a hores d'ara, no ha fet més que començar".
L'ensucrada història em fa reaccionar. L'amanida s'ha pansit davant meu i la cocacola s'ha escalfat. Tant és. Aquests contes moralistes amb final feliç made in Hollywood són perillosos, perquè pots acabar creien-te'ls. Però, en tot cas, és molt millor creure en aquests contes de fades que no pas professar la fe de la incredulitat i de la desidia, i abandonar la cursa quan topes amb el primer obstacle. Content per la feliç parella, continuo el meu camí i el meu viatge amb ànims renovats.
El sol cau. És fosc. L'autopista ha quedat enrere i amb ella la xarxa de motels habituals que ocupen les àrees de descans. Circulo per una carretera fosca direcció Est, esquitxada de pobles molt de tant en tant. Abandono l'Estat de New York i creuo la frontera de Vermont, un petit Estat fronterer amb el Canadà, i comencen a aparèixer, de sobte, lluminosos i caríssims hotelets. Després de voltar molt i de regatejar com si fos al mercat de Calaf pel preu de l'habitació, em quedo en un motel molt cuquetó a un preu elevat. Només entrar a l'habitació, un gran rètol resa: benvingut a Bennington (Vermont), la ciutat bressol de la Revolució Americana de 1776.
dijous
Dia 111: Buffalo - Niagara Falls (New York)
Les Cataractes del Niágara segurament estan en el Top 20 de les atraccions turístiques del planeta. Són el típic lloc on tothom, inclòs jo mateix, es creu en l'obligació d'anar-hi abans de ser traspassat a l'Altre Barri. Segurament són una de les visites obligades quan estàs a l'Est dels Estats Units i un dels llocs preferits per passar les Llunes de Mel americanes, juntament amb Las Vegas i New Orleans.
El dia s'ha aixecat amb cara de son i no s'ha rentat la cara fins a migdia, expulsant-se els núvols de les orelles i deixant pas a un bonic sol de tardor molt ben rebut, tot i la seva escassa capacitat per escalfar l'ambient.
He de confessar que anava a veure les famoses cataractes una mica a veure-les venir. Vaja, que anava preparat a que em decepcionessin, a sortir d'allà dient no hi ha per tant. I aquesta predisposició, i el seu encant natural, han fet que el dia fos brillant i que els salts d'aigua més famosos de Nordamèrica m'hagin agradat força.
El riu Niagara separa, en l'extrem nord est del continent americà, els Estats Units i el Canadà. És un riu fronterer que no hagués superat el test de la història ni de la posteritat si no fos perquè un accident geològic de dimensions esgratosfèriques va provocar que el riu, que viatja tranquil i planer durant moltes milles, de cop es precipiti centenars de metres avall, abans de continuar el seu curs cap a l'Oceà Atlàntic. El dissenyador d'exteriors d'aquelles contrades, segurament subcontractat per una empresa externa contractada pel Suprem Creador de Tot Això, va dibuixar una impossible caiguda aquatica, un sotrac inesperat, que ha esdevingut un espectacle digne de veure: les Cataractes del Niagara!
Després de quedar bocabadat amb la visió dels salts d'aigua des del lloc on, justament, l'aigua decideix tancar el ulls, tapar-se el nas i saltar al buit, considero que ha arribat el moment d'acostar-se encara més a la dramàtica explosió d'aigua del Niagara. Així doncs, decideixo pagar el tícket per pujar a bord del baixell turístic que, cada mitja hora, desafia les forces de la natura i s'acosta molt a prop del lloc on l'aigua cau i explota en deu mil trossets. L'experiència és molt impresionant, demostrant que el turisme de masses no està sempre renyit amb la qualitat: a la proa d'un baixell atestat de turistes ataviats amb rain-coats de plàstic facilitats per l'empresa, viatjo fins al cor de la cascada, a poques desenes de metres de l'epicentre. El vent provocat per la força de l'aigua bufa enfadat per la intromissió il·legítima en terreny sagrat i tracta d'expulsar els intrusos amb ratxes huracanades. A la vegada, milions de gotes d'aigua et reben amb entusisme mentre la multitud emet xiscles i ohs! molt espontanis davant del grandiós espectacle que tenim davant. De seguida el capità fa marxa enrere per no encabritar més encara els deus de l'Aigua, enfeinats com estan en el sacrifici diari de tantes i tantes gotes. Abandonem el santuari havent arribat a l'orgasme espiritual, xops i extasiats.
De nou a terra ferma, decideixo creuar el pont que separa els dos països i presenciar les Niagara Falls des del Canadà. Pujo unes escales, m'apropo a l'entrada del pont i un passadís peatonal t'obre la porta a un nou món. Creuo la frontera caminant, amb les mans a les butxaques i contemplant l'espectacle de les cataractes. És increíble que encara es puguin creuar fronteres polítiques a peu: tinc una sensació de primitiva llibertat que ja s'encarregarà d'esborrar el policia de frontera quan pretengui tornar a entrar als EUA.
Abans, però, disfruto de tres hores al costat canadenc, des d'on es veuen les Cataractes amb millor perspectiva i amb més dramatisme. El passeig construït a la vora dels salts d'aigua, infestat de casinos i hotels, et permet acostar-te moltíssim al lloc on la Gran Cascada cau a una velocitat endimoniada: és impresionant. Des del Canadà pots mirar la cascada a la cara i aguantar-li la mirada uns segons fins que la seva força i el seu poder et domina i et sotmet.
La tornada a peu als Estats Units és accidentada. El funcionari fronterer, armat fins a les dents amb pistola semiautomàtica i prepotència immediata, em dispara centenars de preguntes incapaç d'entendre les meves explicacions. No sap entendre com puc tenir tantes vacances. Li dono el telèfon de la Generalitat i li dic que pregunti pels meus jefes i que ells li ho explicaran, fent un cafè. Sembla que no li fa ni punyetera gràcia la brometa i m'atavala amb més preguntes: quants diners porto a la butxaca, quants dies més m'hi penso quedar al pais, on vaig, d'on surto, on arribo, on i amb qui domo cada nit, i fins i tot la talla de calçotets que porto, el color i la marca. Vol saber també com em pago les vacances sense treballar, i estic a punt de respondre-li una animalada, ...però al final li confesso que des de que m'he afiliat al PP els diners em cauen del cel, you know what I mean, my friend. Es queda més tranquil i, amb un sorneguer good luck, sa senyoria m'autoritza tornar a entrar al seu país. Un plaer i un honor.
Per sort, l'espectacle lluminós de les Cataractes endolça la mala llet i de seguida me n'oblido de tot plegat. La llum natural del dia va minvant i va pintant de diferents foscors les cascades. I quan és fosc del tot, la llum artificial dels potents focus de colors diversos, vermells, verds i blaus, il·lumina els darrers instants del dia omplint de coloraines de plastidecor l'aigua del Niagara mentre cau irremeiablement al buit. Brutal.
El dia s'ha aixecat amb cara de son i no s'ha rentat la cara fins a migdia, expulsant-se els núvols de les orelles i deixant pas a un bonic sol de tardor molt ben rebut, tot i la seva escassa capacitat per escalfar l'ambient.
He de confessar que anava a veure les famoses cataractes una mica a veure-les venir. Vaja, que anava preparat a que em decepcionessin, a sortir d'allà dient no hi ha per tant. I aquesta predisposició, i el seu encant natural, han fet que el dia fos brillant i que els salts d'aigua més famosos de Nordamèrica m'hagin agradat força.
El riu Niagara separa, en l'extrem nord est del continent americà, els Estats Units i el Canadà. És un riu fronterer que no hagués superat el test de la història ni de la posteritat si no fos perquè un accident geològic de dimensions esgratosfèriques va provocar que el riu, que viatja tranquil i planer durant moltes milles, de cop es precipiti centenars de metres avall, abans de continuar el seu curs cap a l'Oceà Atlàntic. El dissenyador d'exteriors d'aquelles contrades, segurament subcontractat per una empresa externa contractada pel Suprem Creador de Tot Això, va dibuixar una impossible caiguda aquatica, un sotrac inesperat, que ha esdevingut un espectacle digne de veure: les Cataractes del Niagara!
Després de quedar bocabadat amb la visió dels salts d'aigua des del lloc on, justament, l'aigua decideix tancar el ulls, tapar-se el nas i saltar al buit, considero que ha arribat el moment d'acostar-se encara més a la dramàtica explosió d'aigua del Niagara. Així doncs, decideixo pagar el tícket per pujar a bord del baixell turístic que, cada mitja hora, desafia les forces de la natura i s'acosta molt a prop del lloc on l'aigua cau i explota en deu mil trossets. L'experiència és molt impresionant, demostrant que el turisme de masses no està sempre renyit amb la qualitat: a la proa d'un baixell atestat de turistes ataviats amb rain-coats de plàstic facilitats per l'empresa, viatjo fins al cor de la cascada, a poques desenes de metres de l'epicentre. El vent provocat per la força de l'aigua bufa enfadat per la intromissió il·legítima en terreny sagrat i tracta d'expulsar els intrusos amb ratxes huracanades. A la vegada, milions de gotes d'aigua et reben amb entusisme mentre la multitud emet xiscles i ohs! molt espontanis davant del grandiós espectacle que tenim davant. De seguida el capità fa marxa enrere per no encabritar més encara els deus de l'Aigua, enfeinats com estan en el sacrifici diari de tantes i tantes gotes. Abandonem el santuari havent arribat a l'orgasme espiritual, xops i extasiats.
De nou a terra ferma, decideixo creuar el pont que separa els dos països i presenciar les Niagara Falls des del Canadà. Pujo unes escales, m'apropo a l'entrada del pont i un passadís peatonal t'obre la porta a un nou món. Creuo la frontera caminant, amb les mans a les butxaques i contemplant l'espectacle de les cataractes. És increíble que encara es puguin creuar fronteres polítiques a peu: tinc una sensació de primitiva llibertat que ja s'encarregarà d'esborrar el policia de frontera quan pretengui tornar a entrar als EUA.
Abans, però, disfruto de tres hores al costat canadenc, des d'on es veuen les Cataractes amb millor perspectiva i amb més dramatisme. El passeig construït a la vora dels salts d'aigua, infestat de casinos i hotels, et permet acostar-te moltíssim al lloc on la Gran Cascada cau a una velocitat endimoniada: és impresionant. Des del Canadà pots mirar la cascada a la cara i aguantar-li la mirada uns segons fins que la seva força i el seu poder et domina i et sotmet.
La tornada a peu als Estats Units és accidentada. El funcionari fronterer, armat fins a les dents amb pistola semiautomàtica i prepotència immediata, em dispara centenars de preguntes incapaç d'entendre les meves explicacions. No sap entendre com puc tenir tantes vacances. Li dono el telèfon de la Generalitat i li dic que pregunti pels meus jefes i que ells li ho explicaran, fent un cafè. Sembla que no li fa ni punyetera gràcia la brometa i m'atavala amb més preguntes: quants diners porto a la butxaca, quants dies més m'hi penso quedar al pais, on vaig, d'on surto, on arribo, on i amb qui domo cada nit, i fins i tot la talla de calçotets que porto, el color i la marca. Vol saber també com em pago les vacances sense treballar, i estic a punt de respondre-li una animalada, ...però al final li confesso que des de que m'he afiliat al PP els diners em cauen del cel, you know what I mean, my friend. Es queda més tranquil i, amb un sorneguer good luck, sa senyoria m'autoritza tornar a entrar al seu país. Un plaer i un honor.
Per sort, l'espectacle lluminós de les Cataractes endolça la mala llet i de seguida me n'oblido de tot plegat. La llum natural del dia va minvant i va pintant de diferents foscors les cascades. I quan és fosc del tot, la llum artificial dels potents focus de colors diversos, vermells, verds i blaus, il·lumina els darrers instants del dia omplint de coloraines de plastidecor l'aigua del Niagara mentre cau irremeiablement al buit. Brutal.
Dia 110: Oberlin (Ohio) - Buffalo (New York)
Dia de pluja. Dia de carretera. Dia de cinc-cents kilòmetres reseguint la frontera natural dels Grans Llacs americans entre els Estats Units i el Canadà. Dia de rodar i rodar sense massa parades, sense massa expectatives, però amb la llibertat d'aturar-me on vulgui, de seguir endavant o de tornar enrere, si cal.
Ohio em va rebre ahir amb un dia gris i s'acomiadarà de mi entre gotes de pluja. Abans, però, faré una curta visita al centre de la seva capital aixecada a la riba del Llac Eire: Cleveland és la típica ciutat industrial del cinturó d'acer de la regió dels Llacs, amb grans zones portuàries i industrials i amb un centre de ciutat funcional, amb grans avingudes i dos o tres edificis que es deixen veure: seus oficials, l'Ajuntament i poca cosa més. El seu principal atractiu turístic és el Rock'n'Roll Hall of Fame, un mega museu on s'explica la història del rock i dels seus mites. Els americans són uns autèntics fans del concepte Hall of Fame i en tenen per tot el país i en honor a les més diverses disciplines: el beisbol, els periodistes, les dones sufragistes, el bàsket, la música country, els presidents de companyies petroleres...i potser fins i tot algun dedicat a l'estupidesa humana. Vés a saber.
Cleveland passat per aigua és menys atractiu encara, així que pujo al cotxe i continuo endavant. La carretera segueix a prop del LLac i a mesura que avanço cap a l'Est es van repetint poblets idèntics, tallats amb el mateix patró avorrit i insípid, com si aquesta gent hagués passat un sarampió comunista unificador i enemic de l'originalitat.
Pensylvania apareix darrere un revolt per celebrar els 10.000 km. conduïts des de Seattle. Pensylvania però, marxarà de seguida, sense temps a assaborir la seva històrica presència. Només 35 km d'aquest gran Estat són fronterers amb els Llacs, així que abans que me n'adoni estic a punt d'abandonar-lo. Abans paro a Eire a dinar, la ciutat de Pensylvania que suca les seves barbes blanques al Llac del mateix nom. El seu important port acull el Museu del Comodoro Perry, el baixell famós per haver atracat -mans enlaire!- al port de Yokohama (Japó) a mitjans del segle XIX exigint l'obertura de relacions comercials amb el país nipó. Jo ho deia jo, que el mondo é rotondo.
El meu objectiu és dormir a prop de Buffalo per demà mateix acostar-me a les Catarates del Niàgara, així que continuo la meva ruta creuant una nova frontera i arribant a mitja tarda a l'Estat de Nova York. Només arribar-hi, la pluja cesa i un sol de mitja tarda s'obre pas entre els núvols. La carretera canvia també el seu caràcter insípid i es va poblant de poblets més sofisticats i camps plens de vinyes: l'Estat de Nova York és un excel·lent productor de vi. Així, conduint entre plantacions enormes de vi, confonc terres i paisatges imaginant-me en la verda Burdeos o en l'apacible Toscana, sens dubte per efecte dels vapors vinícoles de la regió i del cansament acumulat al volant.
Arribo a Buffalo quan ja és fosc. És una ciutat força gran, envoltada d'autopistes, autovies, avingudes de sis carrils, carrers foscos i llums apagades. L'objectiu és trobar un lloc on descansar... però no hi ha manera. Dono voltes i més voltes fins que paro en una benzinera per posar gasolina i preguntar on coi s'han amagat els motels. En l'instant que paro, dos cotxes de policia arriben, envolten el cotxe aparcat davant meu, fant sortir el conductor i l'emmanillen, el registren i li canten els seus drets. Trago saliva. M'adreço a la noia que atén la caixa de la gasolinera i el primer que em diu és alguna cosa així com:
- La nit està molt xunga, noi
- Com diu?
- Que pinten bastos. Vés molt en compte.
- Ah, d'acord.
- No et vull espantar, eh?
- No, no. Clar, clar.
I amb un somriure inofensiu s'acomiada de mi, un cop ha cobrat la benzina.
La por és comunica, es transmet. S'encomana. Des d'aquell moment fins a l'instant en què trobo un motel passaré cinquanta minuts al volant en què tot semblarà més fosc, més sinistre i més perillòs. Exageren? No ho sé pas. Segurament Buffalo a la nit no és un lloc per passejar i gaudir de la brillantor de la lluna plena, però no sé si, definitivament, la por els ha guanyat la partida a tots plegats. Jo, encomanat pel virus, marxo a dormir comprovant sis cops si la porta està ben tancada.
Ohio em va rebre ahir amb un dia gris i s'acomiadarà de mi entre gotes de pluja. Abans, però, faré una curta visita al centre de la seva capital aixecada a la riba del Llac Eire: Cleveland és la típica ciutat industrial del cinturó d'acer de la regió dels Llacs, amb grans zones portuàries i industrials i amb un centre de ciutat funcional, amb grans avingudes i dos o tres edificis que es deixen veure: seus oficials, l'Ajuntament i poca cosa més. El seu principal atractiu turístic és el Rock'n'Roll Hall of Fame, un mega museu on s'explica la història del rock i dels seus mites. Els americans són uns autèntics fans del concepte Hall of Fame i en tenen per tot el país i en honor a les més diverses disciplines: el beisbol, els periodistes, les dones sufragistes, el bàsket, la música country, els presidents de companyies petroleres...i potser fins i tot algun dedicat a l'estupidesa humana. Vés a saber.
Cleveland passat per aigua és menys atractiu encara, així que pujo al cotxe i continuo endavant. La carretera segueix a prop del LLac i a mesura que avanço cap a l'Est es van repetint poblets idèntics, tallats amb el mateix patró avorrit i insípid, com si aquesta gent hagués passat un sarampió comunista unificador i enemic de l'originalitat.
Pensylvania apareix darrere un revolt per celebrar els 10.000 km. conduïts des de Seattle. Pensylvania però, marxarà de seguida, sense temps a assaborir la seva històrica presència. Només 35 km d'aquest gran Estat són fronterers amb els Llacs, així que abans que me n'adoni estic a punt d'abandonar-lo. Abans paro a Eire a dinar, la ciutat de Pensylvania que suca les seves barbes blanques al Llac del mateix nom. El seu important port acull el Museu del Comodoro Perry, el baixell famós per haver atracat -mans enlaire!- al port de Yokohama (Japó) a mitjans del segle XIX exigint l'obertura de relacions comercials amb el país nipó. Jo ho deia jo, que el mondo é rotondo.
El meu objectiu és dormir a prop de Buffalo per demà mateix acostar-me a les Catarates del Niàgara, així que continuo la meva ruta creuant una nova frontera i arribant a mitja tarda a l'Estat de Nova York. Només arribar-hi, la pluja cesa i un sol de mitja tarda s'obre pas entre els núvols. La carretera canvia també el seu caràcter insípid i es va poblant de poblets més sofisticats i camps plens de vinyes: l'Estat de Nova York és un excel·lent productor de vi. Així, conduint entre plantacions enormes de vi, confonc terres i paisatges imaginant-me en la verda Burdeos o en l'apacible Toscana, sens dubte per efecte dels vapors vinícoles de la regió i del cansament acumulat al volant.
Arribo a Buffalo quan ja és fosc. És una ciutat força gran, envoltada d'autopistes, autovies, avingudes de sis carrils, carrers foscos i llums apagades. L'objectiu és trobar un lloc on descansar... però no hi ha manera. Dono voltes i més voltes fins que paro en una benzinera per posar gasolina i preguntar on coi s'han amagat els motels. En l'instant que paro, dos cotxes de policia arriben, envolten el cotxe aparcat davant meu, fant sortir el conductor i l'emmanillen, el registren i li canten els seus drets. Trago saliva. M'adreço a la noia que atén la caixa de la gasolinera i el primer que em diu és alguna cosa així com:
- La nit està molt xunga, noi
- Com diu?
- Que pinten bastos. Vés molt en compte.
- Ah, d'acord.
- No et vull espantar, eh?
- No, no. Clar, clar.
I amb un somriure inofensiu s'acomiada de mi, un cop ha cobrat la benzina.
La por és comunica, es transmet. S'encomana. Des d'aquell moment fins a l'instant en què trobo un motel passaré cinquanta minuts al volant en què tot semblarà més fosc, més sinistre i més perillòs. Exageren? No ho sé pas. Segurament Buffalo a la nit no és un lloc per passejar i gaudir de la brillantor de la lluna plena, però no sé si, definitivament, la por els ha guanyat la partida a tots plegats. Jo, encomanat pel virus, marxo a dormir comprovant sis cops si la porta està ben tancada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
