Dia 111: Buffalo - Niagara Falls (New York)

Les Cataractes del Niágara segurament estan en el Top 20 de les atraccions turístiques del planeta. Són el típic lloc on tothom, inclòs jo mateix, es creu en l'obligació d'anar-hi abans de ser traspassat a l'Altre Barri. Segurament són una de les visites obligades quan estàs a l'Est dels Estats Units i un dels llocs preferits per passar les Llunes de Mel americanes, juntament amb Las Vegas i New Orleans.

El dia s'ha aixecat amb cara de son i no s'ha rentat la cara fins a migdia, expulsant-se els núvols de les orelles i deixant pas a un bonic sol de tardor molt ben rebut, tot i la seva escassa capacitat per escalfar l'ambient.

He de confessar que anava a veure les famoses cataractes una mica a veure-les venir. Vaja, que anava preparat a que em decepcionessin, a sortir d'allà dient no hi ha per tant. I aquesta predisposició, i el seu encant natural, han fet que el dia fos brillant i que els salts d'aigua més famosos de Nordamèrica m'hagin agradat força.

El riu Niagara separa, en l'extrem nord est del continent americà, els Estats Units i el Canadà. És un riu fronterer que no hagués superat el test de la història ni de la posteritat si no fos perquè un accident geològic de dimensions esgratosfèriques va provocar que el riu, que viatja tranquil i planer durant moltes milles, de cop es precipiti centenars de metres avall, abans de continuar el seu curs cap a l'Oceà Atlàntic. El dissenyador d'exteriors d'aquelles contrades, segurament subcontractat per una empresa externa contractada pel Suprem Creador de Tot Això, va dibuixar una impossible caiguda aquatica, un sotrac inesperat, que ha esdevingut un espectacle digne de veure: les Cataractes del Niagara!

Després de quedar bocabadat amb la visió dels salts d'aigua des del lloc on, justament, l'aigua decideix tancar el ulls, tapar-se el nas i saltar al buit, considero que ha arribat el moment d'acostar-se encara més a la dramàtica explosió d'aigua del Niagara. Així doncs, decideixo pagar el tícket per pujar a bord del baixell turístic que, cada mitja hora, desafia les forces de la natura i s'acosta molt a prop del lloc on l'aigua cau i explota en deu mil trossets. L'experiència és molt impresionant, demostrant que el turisme de masses no està sempre renyit amb la qualitat: a la proa d'un baixell atestat de turistes ataviats amb rain-coats de plàstic facilitats per l'empresa, viatjo fins al cor de la cascada, a poques desenes de metres de l'epicentre. El vent provocat per la força de l'aigua bufa enfadat per la intromissió il·legítima en terreny sagrat i tracta d'expulsar els intrusos amb ratxes huracanades. A la vegada, milions de gotes d'aigua et reben amb entusisme mentre la multitud emet xiscles i ohs! molt espontanis davant del grandiós espectacle que tenim davant. De seguida el capità fa marxa enrere per no encabritar més encara els deus de l'Aigua, enfeinats com estan en el sacrifici diari de tantes i tantes gotes. Abandonem el santuari havent arribat a l'orgasme espiritual, xops i extasiats.

De nou a terra ferma, decideixo creuar el pont que separa els dos països i presenciar les Niagara Falls des del Canadà. Pujo unes escales, m'apropo a l'entrada del pont i un passadís peatonal t'obre la porta a un nou món. Creuo la frontera caminant, amb les mans a les butxaques i contemplant l'espectacle de les cataractes. És increíble que encara es puguin creuar fronteres polítiques a peu: tinc una sensació de primitiva llibertat que ja s'encarregarà d'esborrar el policia de frontera quan pretengui tornar a entrar als EUA.

Abans, però, disfruto de tres hores al costat canadenc, des d'on es veuen les Cataractes amb millor perspectiva i amb més dramatisme. El passeig construït a la vora dels salts d'aigua, infestat de casinos i hotels, et permet acostar-te moltíssim al lloc on la Gran Cascada cau a una velocitat endimoniada: és impresionant. Des del Canadà pots mirar la cascada a la cara i aguantar-li la mirada uns segons fins que la seva força i el seu poder et domina i et sotmet.

La tornada a peu als Estats Units és accidentada. El funcionari fronterer, armat fins a les dents amb pistola semiautomàtica i prepotència immediata, em dispara centenars de preguntes incapaç d'entendre les meves explicacions. No sap entendre com puc tenir tantes vacances. Li dono el telèfon de la Generalitat i li dic que pregunti pels meus jefes i que ells li ho explicaran, fent un cafè. Sembla que no li fa ni punyetera gràcia la brometa i m'atavala amb més preguntes: quants diners porto a la butxaca, quants dies més m'hi penso quedar al pais, on vaig, d'on surto, on arribo, on i amb qui domo cada nit, i fins i tot la talla de calçotets que porto, el color i la marca. Vol saber també com em pago les vacances sense treballar, i estic a punt de respondre-li una animalada, ...però al final li confesso que des de que m'he afiliat al PP els diners em cauen del cel, you know what I mean, my friend. Es queda més tranquil i, amb un sorneguer good luck, sa senyoria m'autoritza tornar a entrar al seu país. Un plaer i un honor.

Per sort, l'espectacle lluminós de les Cataractes endolça la mala llet i de seguida me n'oblido de tot plegat. La llum natural del dia va minvant i va pintant de diferents foscors les cascades. I quan és fosc del tot, la llum artificial dels potents focus de colors diversos, vermells, verds i blaus, il·lumina els darrers instants del dia omplint de coloraines de plastidecor l'aigua del Niagara mentre cau irremeiablement al buit. Brutal.