Dia 126: New York

Em llevo encara amb els cabells humits pel temporal d'ahir al vespre. Feia molt de temps, tot i que recordo perfectament quin va ser el darrer cop -també un gran dia-, que no agafava una mullena tan autèntica: és el que té sortir a donar un tomb sense paraigües un dia de pluja a New York (bé, a New York i a Alcorcón: si plou i no duus paraigües, et mulles).

De totes formes va ser una nit en la que el paraigües no hagués pogut aturar de cap manera el terretrèmol de sensacions que m'esperava. Vam quedar per fer una cervesa i ens vam aventurar a anar cap al Soho, on les possibilitats de trobar un establiment obert eren més grans. I allà vaig passar una de les vetllades més interessants del viatge, compartint tertúlia amb l'Anisa i la seva intel·ligent manera de mirar el món.

Vam començar desmuntant mites locals per acabar xerrant de mil temes i teories. Des del meu tamboret de bar, mentre la pluja anava clavant les seves afilades urpes al mobiliari urbà, la immersió lingüística -notable- va passar a segon terme a favor de la immersió en un món desconegut, o més que desconegut, oblidat: compartir vesprada amb gent jove encara amb somnis pendents, amb passions professionals intactes, amb tota una vida per davant, fa que t'acabis mirant a tu mateix en el mirall gastat pels anys i reaccionis de forma immediata. I si, a més a més, la conversa i les idees d'aquest jovent és intel·ligent, està ben construïda i té consistència, ironia i un toc d'impaciència, acabes aclaparat davant de tants somnis per complir i se t'encomanen les ganes de viure i de demostrar al món que l'edat és només un impediment circumstancial quan es tracta de cultivar i fer créixer l'entusiasme.

Mentre tornava al hostel, l'aigua que em regalimava orelles avall no podia despintar ni el meu somriure ni la meva renovada energia. Quin bany!

Però això va ser ahir. Avui, des del llit estant, la pluja em saluda quan em desperto i em diu a cau d'orella que no en va tenir prou amb el festival de la nit anterior i que pretén seguir ruixant els atrevits turistes que posin un peu al carrer. Jo passo de les seves amenaces, vacunat com estic pel sarampió d'ahir al vespre, i surto a passejar. Em dirigeixo direcció nord per l'avinguda oest que puja riu amunt sota un bulevard de fulles seques i grogues i bassals de pluja. El trajecte és força fotogènic, amb reminiscències als drames novaiorquins de Woody Allen i amb autèntiques postaletes romàntiques de paraigües aixoplugant parelles enamorades. Encara amb forces per torejar el temporal, em desvio de la ruta per veure de prop, ja a Harlem, la Columbia University, la seva biblioteca i els seus edifics clàssics que transpiren coneixement i sabiduria. Un passeig passat per aigua ben interessant.

Al migdia passo pel hostel per canviar la meva roba mullada per una de seca i dinar alguna cosa. Un cop fets els deures, em dirigeixo al Lower Manhattan per acudir, tal com havia promès, a la posada en escena d'una instal·lació d'Art Modern a base de llums, sons i colors, obra d'un austríac, prestigiós gurú d'aquest moviment artístic. Allà em trobo amb l'Anisa i un cop els responsables de la instal·lació ens alliçonen a tots els presents de com hem d'actuar dins de l'espai on es desenvolupa la "cosa", ens introduïm en aquest món oníric on la boira intensa i fumada vesteix de blanc opac tota l'habitació, permetent que el joc psicodèlic de colors, llampecs i ratxes d'electrons dibuixin móns imaginaris, túnels de colors i sensacions epidèrmiques extranyes. Un tripi. Un autèntic viatge a l'infinit. Un passatge a Saturn amb parada al no-res gràcies al poder de la llum, superant els psicodèlics i recordats fotogrames finals de 2001: An Space Odissey. Brutal.

Surto d'allà amb certa tremolor física però amb la meva salut mental intacte. Ella surt emocionada i tornarà a entrar de seguida per continuar amb la festa dels sentits: de fet, els seus estudis artístics molt tenen a veure amb aquesta forma d'entendre la creació i frueix el triple d'aquesta droga de disseny lluminós que ha de canviar la forma d'entendre l'art, segons els entesos. Enjoy it!

Jo no repeteixo i prefereixo experimentar sensacions diferents que em tornin a la realitat: necessito aire fresc. El busco i el trobo pujant al ferry que cada mitja hora uneix Manhattan amb el cinquè districte, Staten Island. El ferry va i ve en una horeta mentre el vent gelat em torna els sentits perduts i esborra la sensació d'inestabilitat després de drogar-me inoquament amb les llumetes de colors. El ferry et ven la postal més bonica que pots comprar per aquestes latituds: Manhattan il·luminat per les seves pròpies llums, amb la lluna mirant-s'ho des de dalt. Molt guapo.

Aquesta nit m'acomiado de l'Anisa, que torna a Texas. El moment de l'adéu és breu, com un flash de llum que il·lumina el final del meu viatge. Abans del comiat, converses, paraules, vent a la cara, trens perduts i, de nou, aquell bany de joventut tan refrescant. Bon viatge.