Ahir la nit, ja fosc, vaig conduir uns 100 km. des de Chicago en direcció Est fins que el cansament va venir a veure'm i vaig decidir parar en un motel de carretera: feia una estona que havia creuat la frontera entre Illionois i Indiana.
Avui em llevo en un nou Estat i amb un pla molt diferent dels darrers tres dies a Chicago: conduir, conduir i conduir. La costa Est no queda pas tan lluny quan mires el mapa dels Estats Units, però els kilòmetres s'han de fer. L'objectiu ara és creuar els estats d'Indiana, Ohio i Pennsylvania per la seva part més septentrional i arribar a l'Estat de Nova York, un enorme regió que inclou la ciutat homònima i centenars de kilòmetres quadrats que arriben fins al llac Ontario, fronterer amb Canadà. Allà, m'aproparé a Buffalo i a les seves famosíssimes Cataractes del Niàgara.
Però això no serà fins d'aquí tres dies, com a mínim. Així que toca engegar el motor, pitjar l'accelerador i buscar per on surt el Sol: cap allà haig d'anar.
Mentre condueixo i vaig deixant pobles i petites ciutats enrere, me n'adono encara més de la diversitat tan extraordinària d'aquest país, que romà unit (recordeu el famós lema patriòtic United We Stand) malgrat l'increïble mosaic d'orígens, races i cultures que li han donat forma. La carretera em dona un exemple: avui m'he despertat a poquíssimes milles de Valparaíso, he esmorzat un cafè calentet a Bremen, he parat a dinar a Angola, he fet un berenar ràpid a Toledo i dormiré a Oberlin. És ben curiós i alliçonador.
Val a dir que avui els amics d'Indiana m'han fet sentir com a casa: l'autopista és de peatge. Així doncs, com a bon catalanet, he decidit agafar la carretera.
He recorregut tot el nord de l'Estat d'Indiana, un paisatge pla, ple de pastures i camps agrícoles. La seva idílica postal de camp va atreure, sens dubte, la comunitat amish que, provinent majoritàriament de la Suïssa de parla alemana, es va afincar al nord est dels Estats Units d'Amèrica durant el segle XIX. Paro als pobles de Middlebury i Shipshewana per veure com vieuen les comunitats amish avui en dia, i em creuo, efectivament, amb cotxes de cavalls i noies vestides de segel XVIII. Els amish són un grup cristià que segueix literalment els manaments del Nou Testament i que rebutja les noves tecnologies (ni cotxes, ni televisíó ni electricitat...) per creure que els aparta de la vida senzilla que cal portar. Passejo per aquestes poblacions plenes d'una pau i d'una tranquilitat absoluta: camps verds, cavalls pasturant, nens jugant a pilota amb vestimentes extranyes i molts establiments de producció i venta de mobles, ceràmica i vímets fabricats per la comunitat amish: no sembla que els vagi gens malament, es respira benestar i la multitud de turistes que acudeixen a veure i viure una amish experience els deuen reportar bastants calerons.
Continuo el meu periple direcció Est. A migdia, després de dinar, arribo a Ohio. El paisatge segueix essent pla i insípid, amb camps de cereals i altres pastures, però ara combinat amb la presència d'indústries pesades a la vora del llac, demostrant el caràcter de motor siderúrgic dels Estats Units d'Amèrica. Passaré per Toledo (Ohio) sense parar a veure algunes pintures de El Greco que s'han fet portar, en homenatge a la Toledo castellana. Toledo és un port important a la vora del Llac Erie i la ciutat combina a la perfecció la seva capacitat industrial amb barris residencials de casetes de teulada punxeguda: deu fer fred i deu nevar força, a Toledo.
Es fa fosc de seguida. Es nota que la tardor és aquí. Com Ohio m'ha robat una hora de vida, el dia es fa curt. Passo de llarg d'algunes poblacions estiuenques estancades a la vora del Llac i tiro milles cap a Cleveland, la capital d'Ohio. No hi arribaré. A Oberlin paro a descansar després de 475 km de marxa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada