Dia 110: Oberlin (Ohio) - Buffalo (New York)

Dia de pluja. Dia de carretera. Dia de cinc-cents kilòmetres reseguint la frontera natural dels Grans Llacs americans entre els Estats Units i el Canadà. Dia de rodar i rodar sense massa parades, sense massa expectatives, però amb la llibertat d'aturar-me on vulgui, de seguir endavant o de tornar enrere, si cal.

Ohio em va rebre ahir amb un dia gris i s'acomiadarà de mi entre gotes de pluja. Abans, però, faré una curta visita al centre de la seva capital aixecada a la riba del Llac Eire: Cleveland és la típica ciutat industrial del cinturó d'acer de la regió dels Llacs, amb grans zones portuàries i industrials i amb un centre de ciutat funcional, amb grans avingudes i dos o tres edificis que es deixen veure: seus oficials, l'Ajuntament i poca cosa més. El seu principal atractiu turístic és el Rock'n'Roll Hall of Fame, un mega museu on s'explica la història del rock i dels seus mites. Els americans són uns autèntics fans del concepte Hall of Fame i en tenen per tot el país i en honor a les més diverses disciplines: el beisbol, els periodistes, les dones sufragistes, el bàsket, la música country, els presidents de companyies petroleres...i potser fins i tot algun dedicat a l'estupidesa humana. Vés a saber.

Cleveland passat per aigua és menys atractiu encara, així que pujo al cotxe i continuo endavant. La carretera segueix a prop del LLac i a mesura que avanço cap a l'Est es van repetint poblets idèntics, tallats amb el mateix patró avorrit i insípid, com si aquesta gent hagués passat un sarampió comunista unificador i enemic de l'originalitat.

Pensylvania apareix darrere un revolt per celebrar els 10.000 km. conduïts des de Seattle. Pensylvania però, marxarà de seguida, sense temps a assaborir la seva històrica presència. Només 35 km d'aquest gran Estat són fronterers amb els Llacs, així que abans que me n'adoni estic a punt d'abandonar-lo. Abans paro a Eire a dinar, la ciutat de Pensylvania que suca les seves barbes blanques al Llac del mateix nom. El seu important port acull el Museu del Comodoro Perry, el baixell famós per haver atracat -mans enlaire!- al port de Yokohama (Japó) a mitjans del segle XIX exigint l'obertura de relacions comercials amb el país nipó. Jo ho deia jo, que el mondo é rotondo.

El meu objectiu és dormir a prop de Buffalo per demà mateix acostar-me a les Catarates del Niàgara, així que continuo la meva ruta creuant una nova frontera i arribant a mitja tarda a l'Estat de Nova York. Només arribar-hi, la pluja cesa i un sol de mitja tarda s'obre pas entre els núvols. La carretera canvia també el seu caràcter insípid i es va poblant de poblets més sofisticats i camps plens de vinyes: l'Estat de Nova York és un excel·lent productor de vi. Així, conduint entre plantacions enormes de vi, confonc terres i paisatges imaginant-me en la verda Burdeos o en l'apacible Toscana, sens dubte per efecte dels vapors vinícoles de la regió i del cansament acumulat al volant.

Arribo a Buffalo quan ja és fosc. És una ciutat força gran, envoltada d'autopistes, autovies, avingudes de sis carrils, carrers foscos i llums apagades. L'objectiu és trobar un lloc on descansar... però no hi ha manera. Dono voltes i més voltes fins que paro en una benzinera per posar gasolina i preguntar on coi s'han amagat els motels. En l'instant que paro, dos cotxes de policia arriben, envolten el cotxe aparcat davant meu, fant sortir el conductor i l'emmanillen, el registren i li canten els seus drets. Trago saliva. M'adreço a la noia que atén la caixa de la gasolinera i el primer que em diu és alguna cosa així com:
- La nit està molt xunga, noi
- Com diu?
- Que pinten bastos. Vés molt en compte.
- Ah, d'acord.
- No et vull espantar, eh?
- No, no. Clar, clar.
I amb un somriure inofensiu s'acomiada de mi, un cop ha cobrat la benzina.

La por és comunica, es transmet. S'encomana. Des d'aquell moment fins a l'instant en què trobo un motel passaré cinquanta minuts al volant en què tot semblarà més fosc, més sinistre i més perillòs. Exageren? No ho sé pas. Segurament Buffalo a la nit no és un lloc per passejar i gaudir de la brillantor de la lluna plena, però no sé si, definitivament, la por els ha guanyat la partida a tots plegats. Jo, encomanat pel virus, marxo a dormir comprovant sis cops si la porta està ben tancada.