Dia 107: Chicago

Un dia de Nadal de fa uns vint anys, el meu pare em va regalar un petit llibre de relats de literatura negra. Un dels relats, del gran Dashiell Hammett, se'm va quedar gravat: tractava de l'assassinat d'un home en un pis d'un edifici de Nova York. Malgrat el zel que l'assassí hi posa per esborrar totes les pistes, aquest és descobert i detigut per la policia gràcies a un testimoni ocular que el va veure cometre el delicte....des de tren elevat que, en aquell moment, passava per davant de la finestra de l'apartament de la víctima.

Des de que vaig llegir aquella història, la meva imaginació va començar a mitificar aquesta mena de trens volants que atravessen les ciutats i passen a tocar de les finestres de la gent. Va néixer dins meu una mena d'atracció irracional vers aquestes estructures ferroviàries urbanes, i de seguida vaig relacionar les ciutats que gaudien del privilegi de tenir aquests trens penjats, amb ciutats plenes d'històries negres, fosques i emocionants.

Chicago té un magnífic tren elevat que circula fent un loop concèntric pel centre de la ciutat, transitant per camins de ferro vermellós ennegrit i rovellat, emetent un soroll infernal i fent saltar guspires que poden encendre, en qualsevol moment, les més baixes passions i fer cometre els crims més irracionals. He passat unes quantes hores passejant sota el fred cel de Chicago i cada vegada que m'he creaut amb un dels seus trens aeris o que he passat per sota les seves vies, un calfred d'emoció ha recorregut la meva imaginació.

Chicago és una ciutat impressionant. Vull dir que, literalment, t'impressiona, que et deixa petjada, que et marca. Si la simple menció del seu nom ja és suficient per fer aixecar el públic de la cadira, imagineu-vos la seva presència. Imponent, en cada un dels seus racons es respira un aire de mítica metròpoli, de gran urb al servei de la literatura, de les arts i de les històries fosques.

Ara bé, si hi ha una cosa que destaca de l'actual Chicago és la seva arquitectura, els seus edificis immensos construïts en un estil que ja ha agafat el nom de la ciutat. Chicago és mundialment coneguda pel seu estil arquitectònic, creant escola arreu. Passejo pels seus carrers mirant sempre amunt i desitjant ser arquitecte per copsar el seu art, per emocionar-me encara més amb aquelles gegantines estructures que, malgrat la seva contundència, s'eleven com ballarines de ballet clàssic, estilitzades, volàtils, lleugeres i molt gracioses.

Chicago té també l'edifici més alt de Nordamèrica, la Torre Sears, que ha instal·lat una plataforma transparent que marxa uns metres en fora de l'estructura de l'edifici per gaudir de les alçades com si estiguessis penjat al buit. Encara no hi he pujat, en part perquè fa molt mal temps i en part perquè encara estic reunint forces per fer-ho. Però Chicago no s'acaba aquí. Ponts que creuen el riu Chicago construïts amb ferro vermell i decorats en estil art decô, teatres edificats en estil neoclàssic amagats sota l'ombra d'un gratacel, avingudes amb edificis històrics amanides amb escultures de Miró i de Picasso, restaurants de tota mena i de tots els països del món, una barreja de races i de cultures impresionant (la propaganda oficial diu que a la ciutat s'hi parla més de 132 llengües diferents), un parc a tocar del llac Michigan preciós, tres estadis enormes per acollir els seus equips de football, soccer, baseball, hockei gel i bàsquet (els famosos Bulls de Michael Jordan), un brillant Museu d'Art Contemporani....i per si no hi havia prou, la ciutat té l'honor de ser la terra natal del Premi Nobel de la Pau (?), Mr. Obama, president in pectore del país.

El mal temps, la pluja i l'intens fred fa que les meves passejades per Chicago es vegin una mica limitades. Però disfruto de la ciutat, del seu ambient, dels seus edificis... i de la tardor sobtada. I també del seu servei de perruqueria: en els baixos d'un edifici històric, que surt a tots els tractats d'arquitectura perquè les seves 55 plantes s'aguanten pel seu propi pes sense l'ús de l'acer -com les grans catedrals europees, resent els catàlegs-, en Mario, un guatamaltec molt gai molt gai m'esquila com una ovella mentre m'explica la seva vida en un spanglish molt divertit. Sóc un home nou.