Dia 117: Edgecomb (Maine) - Seabrook (New Hampshire)

Dia cent dissetè: Maine. Estats Units d'Amèrica. Hemisferi Nord.
Dues obres d'art i els ous d'en Bennedict.

Obra núm. 1:
Títol: "Pemaquid Light House -Maine"
Col·lecció: Far(t)s
Any: 2009
Autor: M.W.

Els crítics han dit la seva:

"El far de Pemaquid és el millor far que mai s'ha construït"- Oficina de Turisme de Pemaquid.

"El far de Pemaquid arriba tard" - Robert Sunkboy, descendent dels nàufrags del "Holly Land", baixell enfonsat davant les costes de Pemaquid l'any 1615.

"Far de Pemaquid: Brillant!!" - Titular del becari en pràctiques d'aquest blog.

"El far de Pemaquid és perfecte: és el Far que totes les Faroles voldrien tenir com a gendre" - Family Fa(i)rs.

"Tríplex a primera línia de mar. Ideal per a persones solitàries i fans de l'onanisme. Ens passem pel forro la llei de Costes. No te'l pots perdre!" - Don Piso & Mr. Flat

"El faro es bonito, pero Cristiano Ronaldo más" - Marca

"Que no tinguem fars tan macos a Espanya és culpa de Carod Rovira" - Full espiscopal del diumenge.

"El far de Pemaquid és un exemple d'arquitectura de gòtic tardà. Els seus arvotants, la seva cúpula i els seus vitralls rivalitzen en esplendor amb la Catedral de Lléó. La seva posició estratègica fa que els saxons tinguin difícil reconquerir Amèrica" - Revista de l'Associació de crítics d'art ex-alcoholics (o gaire bé).

"Quan es fa fosc, tot el voltant del far de Pemaquid s'omple de criatures estranyes i violentes. Sort que des de dalt de tot, un paio els dispara amb l'escopeta" - Sanchez Piñol, escriptor de pell freda.

"El far de Pemaquid és blanc i es dibuixa com una negra torre d'escacs quan el contemples a contrallum, amb el mar i el sol al darrere. El seu cos és robust però graciós, dòcil. Té planta i és força fotogènic: davant d'un mar brillant i emmirallat per la força del sol del matí, es manté impertèrrit amb la seva esvelta figura. I és, també, un indret de gran musicalitat: les onades trenquen sota seu i omplen de música les seves parets. És un indret magnífic per posar-se a sommiar i no despertar mai més" M.W. Dichter - "Cartes a Ulrika"

"Obra núm. 2:
Títol: "Platja d'Ogunquit -Maine"
Col·lecció: Bichs & Beachs
Any: 2009
Autor: M.W.

Trobo la platja de Ogunquit de casualitat, sense buscar-la. De fet, buscava una altra cosa. Però després d'haver-la conegut, després d'haver-hi estat, després d'haver passat un parell d'hores amb ella, crec que no hagués pogut viure sense ella. I no és cert, però jo m'ho vull creure i és bo que així sigui. Deu ser veritat que valores molt més allò inesperat, allò que et sorprén, allò que de sobte apareix en el teu camí per voluntat divina de l'Atzar, que no pas allò que esperes irremeiablement i que ja està escrit. Ha estat així en el cas de la platja de Ogunquit: buscava un Far i he trobat una platja on poder a anar a morir mil cops, si cal.

He arribat a les cinc. El sol estava marxant per l'extrem oposat al mar, ja que la platja està orientada cap a l'Est, mirant de cara a la vella Europa, en la distància. A aquella hora, el mar s'havia enretirat a deliberar i havia deixat centenars no, milers de metres de sorra mullada i despullada a l'intempèrie. La marea baixa era tan brutalment baixa que la platja caminava nua per s'horabaixa, amb els cabells al vent i els ulls brillants.

I davant d'aquell espectacle, d'aquella venus formidable amb cos de lluna nova mostrant tots els seus encants, no m'hi he pogut resistir. Així que m'he llençat a perseguir aquella platja vestida només amb el vel de la tarda, transaparent, provocador, insinuant. He caminat de pressa per tractar d'arribar al seu costat i xiuxejar-li a l'orella paraules inventades, mentides precioses, veritats de castells de sorra. He volgut corre darrere d'ella però, castigat per deus invisibles, pacients i omnipresents, m'enfonsava un i altre cop sense remei en forats d'aigua plens de coscles de petxines, d'algues vermelles i de peixos de ciutat.

Quan he estat prou a prop, però encara lluny, li he intentat fotre mà. He intentat tocar aquell miratge, aquell mirall reflectit en la sorra per un sol decadent i horitzontal...però en aquell mateix instant s'ha esvaït, com un núvol de boira de sucre, com un somni que mai s'ha de complir. He seguit caminant, resignat, saludant a pops abraçats a botelles plenes de missatges mai llegits, esquivant carpes daurades tornant d'un dia de circ, perseguint gavines de vol ras i curt, petxines de closques egocèntriques i ondulants, palancres grans com taurons. El somni s'havia esvaït ja. El sol havia marxat. El mirall s'havia trencat en mil bocins. La platja se n'havia anat a dormir.

El mar estava tan lluny que mai he somniat en arribar-hi. La platja era infinita, inabastable, com un desert ple d'escuma morta, de petjades de l'oblit, de poemes arrancats. He alçat la mirada i m'he vist a mi mateix dins del mar. Deu mil metres em separaven de l'aigua encara. Deu mil metres lluny de la costa estant. I de sobte i només per un instant, abans que la foscor absoluta es fés càrrec de la situació, el miratge s'ha fet realitat. Estic dins mar, completament sec.

He de deixar de fumar. I el tabac, també.

(Al matí, el Far de Pemaquid. A la tarda, la platja d'Ogunquit. I entre un i l'altre, he parat a un restaurant de carretera a Wells -Maine- i m'he demanat el plat estrella "Bennedict Eggs": ous al plat rebossat de formatge suís amb unes patatones fregides "Cuthand". Increïblement bons. Els ous d'en Bennedict han fet que el dia fos rodó. Com els donuts).