Dia 125: New York

El dia es lleva a New York amb cara de gos: núvols baixos, pluja fina i fred de tardor. Amb aquestes condicions és més difícil jugar a fer-se el novaiorquí sense mullar-se, però la partida ha començat i no la puc deixar a mitges. Així doncs, un cop estic segur que el meu paraigües de Chicago s'ha fugat fent autostop per les autopistes de l'oblit, toca anorac i caputxa.

Surto de l'Upper Manhattan i em dirigeixo a descobrir una zona de la ciutat on mai he estat abans: Queens. És un dels cinc grans districtes de New York juntament amb Harlem, Staten Island, Bronx i Manhattan. És aquest un barri de dimensions estratosfèriques, així que em limitaré a fer-ne un tast, a provar només un glopet d'aquest territori on viuen milions de persones i que poques vegades és objecte d'admiració pels turistes que arribem a New York.

El metro em deixa a l'avinguda Roosevelt. Surto de sotaterra amb l'esperança que el cel respecti el meu passeig . De moment, aguanta. De seguida veig la gran cicatriu que atravessa el barri partint-lo per la meitat: una monumental via de ferrocarril metropolità s'eleva vuit metres per sobre el meu cap per permetre el pas dels trens i dels metros que uneixen el barri amb Manhattan, Brooklyn i el Bronx. És, de nou, un tren elevat que absorveix totes les meves mirades. Rovellat, decolorat i oxidat, esgarrapa el barri amb la seva música metàl·lica. La banda sonora de Queens és Heavy Metal.

La primera impressió, més enllà de la potència del tren elevat, és que em trobo en un maremàgnum de colors i d'olors, una assemblea interina de les nacions unides reunida a corre-cuita, una abigarrada barreja de races i religions. Àrabs, pakistanís, afghans, mexicans, indús i nicaragüencs es barregen sense possibilitat de desgranar-los ni de separar-los. A mesura que avanço pel carrer, però, aquell trosset de Queens va perdent la seva multiculturalitat i va especialitzant-se, adquirint immediatament una autèntica i ben estructurada personalitat indú: la little India apareix aleshores esplèndida, amb els seus comerços, la seva gent i la seva música. Turbants, estores i sintonies de Bollywood s'arrengleren davant dels comerços d'electrònica i de menjar picant. Hi manquen, això sí, les vaques, no autoritzades a caminar pel carrer per la legislació nordamericana. A canvi, el barri permet la presència eclèctica de símbols eminentment nordamericans com els School Bus de color groc, que substitueixen als rumiants com a gurús sagrats dels valors del país: quan un autobús escolar s'atura al mig del carrer, carregant o descarregant quitxalla, tothom té l'obligacio d'aturar-se, de quedar-se quiet, com si dels joc de l'1, 2, 3 pica-paret es tractés, fins que el nen ha baixat de l'autobús i ha creuat el carrer. Quan ha passat el perill, tot torna a moure's, a funcionar, tot s'activa de nou i els sorolls i les músiques i els sons que també s'havien quedat muts, tornen a sonar al ritme del safareig imparable del barri.

Camino una bona estona per la petita India de Queens fins que el subcontinent comença a diluir-se, tornant el barri, per uns moments, a adquirir tonalitats de zona internacional controlada per cascos blaus. Aquesta plurinacionalitat però, sucumbeix davant la força i la contundència del barri llatinoamericà que creix de seguida davant meu. Comerços, restaurants i botigues, gestories, bugaderies i diaris, tots parlen un espanyol amb accent de les amèriques, dominant entre totes la dolça pronuncia dels equatorians, autèntics reis de la zona. Hi destaca al centre del barri un gran Buffet d'advocats que tramita, entre d'altres, divorcis exprés a Quito sense la signatura del cònjuge: és un negoci que sembla que funciona -a jutjar per les dimensions del local i pel nombre de gent treballant-hi-, esdevenint un símbol de la nova vida que aquests immigrants vinguts del sud troben a la Gran Ciutat: tant ells com elles surten a empentes i rodolons d'un Equador empobrit, deixant marit o muller i possiblement criatures; un cop arribats, la Gran Ciutat els devora, se'ls menja i els transforma en novaiorquins que inicien una nova vida, tancant la porta al seu passat i als seus origens.

Camino més de tres hores per Queens, descobrint noves nacionalitats. Aquesta part de la ciutat té molt de moviment i d'escalfor en la zona de les immediacions del metro elevat: les vies del tren són rius que porten la vida amunt i avall, que doten de llum i de color i d'oxigen el barri. Quan t'allunyes d'allà, quan marxes un parell de carrers enllà d'aquell riu de vida, te n'adones com el barri va morint, com un desert abandonat.

Marxo de Queens amb mils colors retinguts a les retines i amb les oïdes plenes de músiques del món, però també del brugit eixordidor de la vida en aquelles contrades: el metro atropella el silenci cada dos minuts amb histèriques demostracions de sons aguts, i els avions que aterren a l'aeroport de La Guàrdia, poques milles al nord, sobrevolen aquell tros del barri amb les rodes preparades per aterrar, provocant terretrèmols d'emocions i de sorolls.

Torno a Manhattan i descanso en el meu oasis de silenci en que, de cop, s'ha convertit el meu bulliciós hostel. Ja se sap, tot és qüestió de comparar les coses per saber exactament quin és el seu valor i el seu sabor.