Dia 123: New York

Aquest matí quan m'he llevat, els desconeguts que m'envoltaven han intentat donar-se a conèixer utilitzant frases protocolàries i estandaritzades adaptables a moltes situacions i circumstàncies de la vida: el qui sóc, com em dic, com he arribat fins aquí i quant de temps penso quedar-m'hi serveixen tant per fer-se a conéixer en una habitació d'un hostel, com per trencar el gel en la reunió inaugural d'un simpòsium sobre el sexe dels àngels, per iniciar amb forces una sessió ordinària de l'associació d'alcohòlics anònims o, fins i tot, per fer la presentació ritual dels nous interns de la presó de màxima seguretat d'on-sigui.

Intercanviada aquesta mena de targeta de presentació (que ha de facilitar la tasca d'entendre de seguida com una persona que aparentment conserva totes les seves facultats mentals ha decidit, voluntàriament, passar la nit en una llitera enana envoltada d'estranys), s'ha fet el silenci i s'han organitzat els torns de dutxa. Finalitzada la higiene personal (que ja ha deixat de ser un assumpte personal des de que compartim el mateix cau), he seleccionat d'entre tots els personatges que allà ens reuniem un de força interessant. Esmorzem plegats? li he dit.

I així és com he passat un matí de New York molt interessant amb l'Anisa, una noia de Houston, de pare algerià i mare americana que m'ha ofert una refrescant visió, desconeguda per mi, de la joventut nordamericana: gent que rebutja l'autocomplaença de la Gran Amèrica, que no entén ni comparteix pràcticament cap dels valors i de les contradiccions evidents del seu país, que detesta aquest esperit de competència perpètua en que està instal·lada la seva societat i que es troba lluny, molt lluny, de les seva cultura de masses: en un to pretenciós, però també intel·ligent i innocent (que els seus vint-i-un anys obliguen), l'Anisa m'ha confessat que llegeix Camus i Kafka i que consumeix crispetes amb Antonioni i Truffaut, tolerant només el geni de Woody Allen d'entre els seus. Que voleu que us digui! M'he divertit força amb aquesta noia durant les tres horetes que hem passat plegats. A migdia ha marxat a un psimpòssium relacionat amb els seus estudis artístics, una mena de postgrau relacionat amb la creació de sensacions i d'estats d'ànim jugant amb la llum (i les ombres) i la música. Collons!

A migdia m'he trobat de nou sol com un mussol a Brooklyn i he decidit comprar-me alguna cosa per menjar en un banc tot contemplant l'skyline del Lower Manhattan des de l'altra banda del riu. Calia agafar forces perquè en un parell d'hores tenia cita al Temple del Futbol.

El Nevada Smith és un pub ubicat a la Tercera Avinguda amb la Onzena, a prop d'Union Square, que s'ha especialitzat en el negoci del soccer, el nostre futbol. En un local no excessivament gran hi ha instal·lades 9 pantalles de televisió, una d'elles gegant, on s'emeten en directe i simultàniament tots els partits de futbol importants que es juguen cada setmana a Europa i Sudamèrica. És un autèntic temple erigit en honor a la passió del futbol, i lloc de trobada indispensable a NYC pels bojos per aquest esport. I avui diumenge jugava el Barça i a la pantalla gegant del pub el campió d'Europa guanyava fàcil el primer set (6-1) davant la satisfacció dels culers allí concentrats. I és que en un sol dia he trobat més catalans que en 4 mesos de viatge: el poder de convocatòria del Barça és absolutament impossible d'igualar: allà estàvem dos desenes de catalans, alguns afincats a la Gran Ciutat i d'altres de pas, amb un nexe comú.

Més enllà del partit del Barça, l'ambient del pub és espectacular ja que allà ens hem reunit culers, però també fanàtics de Boca i de River, tifossi milanesos, fans cariocas del Santos, hooligans de l'Arsenal i del Liverpool, i fans del Olimpic de Marseille, entre d'altres, seguint els respectius partits. Ha estat una tarda en què s'han cantat moltíssims gols, tants com els que s'han marcat en els vuit partits que s'emetien en directe. Espectacular.

A les sis de la tarda sortia més content que un gínjol de les profunditats d'un local fosc i ple de fum a la llum brillant del capvespre de New York. El sol encara no havia marxat i la sensació ha estat com sortir del local nocturn un dissabte a la nit i veure que ja és diumenge al matí. Per tractar de mitigar els efectes de l'after hours, he fet una llarga caminada Broadway Street amunt atravessant Union Square i el seu mercat ambulant, l'ombra allargada del Flatiron Building, les cues de davant del Empire State Building, les llums de Times Square i la bonica presència de l'Òpera House de la ciutat. Seixanta carrers després de sortir del Nevada Smith, a l'alçada del carrer 77, he entrat en una llibreria, he buscat el llibre Into the Wild d'en John Krakauer, que narra l'aventura existencial del jove McCandless (citat repitadament en aquest blog) i me l'he comprat, fent-me una mica el pretenciós (o dit d'una altra forma, pretenent saber més anglès del que sé).

El metro m'ha dut al hostel de nou, on els coneguts d'aquest matí ja no hi eren. Torno a dormir entre estranys...però ara McCandless i la seva trista història m'acompanyen.