Dia 119: Cape Cod (Massachusetts)

Recordo perfectament el primer dia que vaig trobar-me davant d'aquest fenonem natutal extraordinari (no, no estic parlant de Leonor Walting). Recordo que tenia deu o onze anys i que no vaig entendre com podia ser. Aquell estupor, encara em dura avui.

Era la costa Cantàbrica de les espanyes i la platja era gran com disset camps de futbol perquè l'aigua s'havia enretirat per efecte de la marea. La marea.... L'aigua tornarà a pujar i arribarà fins aquí dalt, em deia ma mare. Però com pot ser, mare? preguntava un i un altre cop. Acostumat a les platges del Mediterrani, aquella estranya forma de comportar-se que tenia el mar en aquelles contrades em tenia absolutament al·lucinat. Vaja, que els meus esquemes s'havien trencat del tot.

Avui, que he passat un dia magnífic a Cape Cod, la marea, i la perplexitat que en mi provoca aquest fenomen, ha tornat a ser protagonista.

El dia, batejat com "Operació bacallà" pels meus generals, ha estat un èxit, sobretot degut al sol esplèndid i al cel blau que m'han permès gaudir del parc al cent per cent. L'excursió principal del dia ha consisit en fer una caminata de tres hores i mitja per la Great Island, un sortint de sorra de platja i de dunes desèrtiques que s'extén a l'extrem occidental de la península. Platja, mar, sol i vent i un requitzell d'aus marines en estat salvatge han format part del menú, tot i que el plat principal ha estat, com ja he avançat, la marea, aquella força invisible que mou i remou les aigues dels oceans sense que jo entengui encara com és possible.

A les deu ja estava de camí. Feia calor i el mar estava remogut. Cap a dos de dotze he arribat a l'extrem de la Great Island :un lloc preciós, un paradís de tranquilitat i de pau, envoltat d'aigua de mar i de sorra verge. M'he entretingut dibuixant a la sorra de la platja algunes cares ben lletges i fent algunes fotos. A les dotze ja estava de tornada veient com la marea pujava a poc a poc: les onades suaus arribaven cada cop una mica més a munt i centímetre a centímetre anaven conquerint el seu territori. Però la platja és moooolt gran i ampla i fa un dia radiant i s'està de puta mare i quina pau que hi ha i què bé que s'està i ...collons!, quanta aigua que hi ha allà al davant, no?.

Estava ja bastant a prop de l'aparcament i em mancava només fer el camí que, des del pàrking, mena a la platja. Hi havia aigua en algun tros de camí i m'he quedat observant-la una estona: era aigua viva, caminava, avançava entre les dunes i la sorra, es movia com si tingués molt clar quin era el seu objectiu. Al·lucinant. I el seu objectiu no era un altre que negar d'aigua tot el camí. Uns metres més endavant he descobert, per fi, perquè l'indret on em trobava l'anomenen Great ISLAND. Entre el camí i jo hi havia un mar. I aleshores he tornat a preguntar en veu alta "però com pot ser, mare?".

Òbviament ma mare no estava allà. Si hagués estat -a part de contestar els meus dubtes existencials- m'hagués fotut una més que merescuda bronca per anar per la vida tan despistat, on tens el cap, my friend?

Bé. Tocava actuar. O em mullava o trucava als bombers i pagava la taxa de rescat. Tenia clar que calia moure's ràpid perquè cada segon significava un milímetre cúbic més d'aigua entre mi i la salvació. Tan ràpid he actuat que se m'ha oblidat pensar. Sense descalçar-me he avançat en direcció al camí, deu metres davant meu. Durant un instant he invocat algun passatge bíblic que evités la mullena (ja fos apartant ses aigües del camí o caminant per sobre d'elles), però està clar que després dels comentaris escrits en aquets blog cap angelet ni cap verge immaculada ha mogut un dit per mi. He caminat, doncs, deu metres sota l'aigua (ep!, aigua fins als genolls, tampoc ha estat tan greu!!) i he tocat terra ferma amb alegria i xerinola però amb les meves bambes (noves) i els meus mitjons (vells) amb parada cardio-respiratòria. Pobrets.

La resta del dia ha vingut condicionada per la meva enèssima mullena de peus. Aquest cop, però, tenia una solució ideal per evitar la galipàndria: anar descalç! He organitzat la tarda per fer excursions per les platges properes, on realment es podia caminar sense sabates. Un encert. Ah!, un dubte: conduir descalç està prohibit pel Codi de Circulació?

Les excursions de tarda, amb una caiguda de sol preciosa en forma de mandarina madura, han estat genials. En l'última d'elles m'he acostat fins al Far de Race Point mentre s'anava fent fosc. Centenars de colònies d'ocells s'havien concentrat en manifestació pacífica (que no silenciosa) davant de les costes del far per demanar una millor conciliació entre la vida laboral i familiar, i he gaudit de la seva presència salvatge un cop més. El far estava mig envoltat d'aigua viva que anava i venia, i tenia un aspecte seriós i una mica tèrbol per les brumes del capvespre, com el far de l'Illa Negra de Tintin. He estat temptat d'acostar-m'hi més, però a aquella hora del vespre ja havia après la lliçó i la marea atlàntica no m'ha tornat a engatusar amb el seu misteriós moviment envolvent. Aquesta vegada no.

PD.- Acaba d'informar-me el metge de guàrdia que les bambes han sortit del coma. S'estan recuperant força bé de l'hipotèrmia tot i que no saben si els quedaran seqüeles. Ja seria mala sort haver d'enterrar dos parells de bambes en el mateix viatge.