Dia 118: Seabrook (New Hampshire) - Cape Cod (Massachusetts)

Ahir al vespre, després de perseguir platges, palancres i pops vaig anar a dormir d'hora. Crec que em convenia descansar. Així doncs, en una horeta vaig aturar el cotxe i vaig instal·lar-me en un motel ubicat a l'Estat de New Hampshire, tot just abans de passar el rètol que et dóna la benvinguda a l'Estat de Massachusetts.

La veritat és que l'experiència al motel ha estat una mica estranya. Ahir, a l'hora d'entrar, pagar i demanar la clau, vaig haver d'anar a buscar al responsable a una de les habitacions del propi motel, on estava instal·lat entre muntanyes de llibres, discos, papers i un ordinador, devorant un plat d'espaguetti napolitana. Mentre s'aixugava els dits plens de salsa de tomàquet en el rebut que estava a punt de donar-me, vaig preguntar-li si tenien connexió a internet (tal com resava el rètol de l'entrada).
- Teníem. Però ara ja no - va contestar mentre es rascava més avall de l'esquena.
- Vaja...com he vist que ho anunciàveu...- vaig dir, mentre meditava denunciar-los per publicitat enganyosa.
- Ells se'l van endur - em va respondre, amb els ulls mig en blanc.
- Perdoni, com diu? - li vaig dir, segur de no haver entès la resposta.
- Ells se'l van endur. Teníem internet fins que un dia....- i aleshores s'acosta, baixa la veu, li noto l'alè del cubata de mitja tarda, i em torna a dir a cau d'orella- ...un dia, ELLS se'l van endur. I ara ja no en tenim.
- D'acord, d'acord -li vaig dir per treure-me'l de sobre.

Vaig marxar cap a l'habitació sense saber qui són Ells, vaig sopar una mica, vaig mirar el partit dels dilluns de la NFL (San Diego Charges - Denver Broncos, amb victòria de l'equip del legendari John Elway), i a dormir.

Aquest matí m'he llevat amb la pregunta al cap. Qui són ells? Encara sense resposta m'he dutxat, he recollit i he agafat la bossa per carregar-la al cotxe, aparcat davant de la porta de l'habitació. Poso la clau al pany i no s'obre. Carai! Miro el cotxe i sí, sí, és el meu. Faig un cop d'ull a dins, al seient del darrere i efectivament veig la gorra de l'exèrcit americà que porto des de que la vaig trobar desorientada i assedegada al mig del desert de Nevada. Però al costat de la gorra....hi ha una nina, de rínxols vermells, de somriure histròinic i vestit blau, que em mira i em seguiex amb la mirada. Collons! Foto un salt cap enrere.

- Tot bé, my friend? - em pregunta l'amo del motel, que en aquell moment surt de l'habitació del costat en pijama i samarreta d'imperi, gratant-se els ous.
- Sí, sí - faig amb veu buida.

Torno a mirar dins del cotxe i la pepa encara està allà, ara al volant i amb el cap girat del tot i somrient-me. Glups! Em frego els ulls, torno a mirar el cotxe platejat que tinc davant dels nassos, miro la matrícula... i me n'adono que és el mateix model i mateix color...però que no és el meu!. El meu està aparcat just al costat, amb una gorra idèntica al seient del darrere, però sense cap nina d'aspecte diabòlic. Carrego el cotxe sense mirar enrere i li torno la clau a l'amo.

- Curiós - diu l'home del pijama, que ara ja porta la part de dalt posada. Fa frescota.- Curiós, ELL tenien el mateix cotxe que tu, my friend. I aquí el van deixar...

Marxo d'allà amb mal cos i a velocitat de creuer.

Agafo carretera cap al sud, entro a l'Estat de Massachusetts i tiro direcció Boston. Com que la carretera és prou maca de seguida em marxen les cabòries del cap. En un parell d'hores veig Boston de lluny, imponent, senyorial, preciós. He decidit no quedar-m'hi a veure la ciutat i passar de llarg per poder aprofitar els darrers dies del lloguer de cotxe i visitar el Cape Cod National Seashore, cent kilòmetres al sud. A Boston, on no necessito el cotxe per res, hi vindré des de Nova York abans de tonar a casa.

El Cape Code National Seashore és un parc nacional ubicat en un xiribec de terra de 100 km. de llargària que surt geogràficament disparat cap al nord est des de la costa Atlàntica. És un sortint espectacular, prim, punxegut i empinat. Definitivament aquesta part de la costa de Massachusetts és mascle.

Arribo a la reserva natural a prop de les dues de la tarda i localitzo un motel al poble d'Orleans. Es nota que estem fora de temporada perquè hi ha molts establiments tancats i tot es veu una mica apagadot. Però l'espectacle natural no fa vacances, i m'esperen quaranta-vuit hores magnífiques de dunes, platges, mar i fars.

Després de la derrota amb el Rubin Kazan agafo el cotxe per arribar fins a l'extrem del xiribec de terra amb l'objectiu de trobar la calma i l'analgèsic espiritual necessari que aquesta dolorosa circumstància requereix. Trobo aquesta pau en la la contemplació mística de la fauna salvatge, gavines, voltors i altres espècies que sobrevolen les aigües tranquiles de la Race Point Beach. Això són ocells i no els pajarracos del Rubin Kazan!, penso mentre em deixo portar pel ritme de les onades. M'hi estic força estona contemplant la platja i la caiguda de sol. No fa fred. La primera presa de contacte amb la regió ha estat reconfortant.

Tornada a l'hotel i sopar a l'habitació amb una americana rossa i bastant fresca (com m'agraden a mi), originària de Saint Louis. Gràcies a ella dormo com un angelet i m'oblido de la nina d'ulls grossos i somriure esperpèntic i de la derrota de Champions. Gràcies, Budweiser.