M'he despertat a la solejada Amarillo després d'una nit bastant mal dormida. Ahir al vespre vaig fer uns kilòmetres de més per arribar a dormir en aquesta ciutat i no pas en el poble on se'm'havia fet fosc. Jo no és que tingi molts prejudicis, ni tampoc sóc dels que es comporten de forma maniquea, ni dels que tenen uns principis morals rígids que m'impedeixen fer o actuar de determinada manera,... però tot i així, ahir al vespre no em vaig veure en cor de passar la nit en aquell poble. El poble en qüestió era una localitat anomenada Bush Land, a 10 kilòmetres d'Amarillo. El que fa uns anys hagués estat un indret traduïble bucòlicament com a "Terra dels Matolls", ara se'm representava com un Parc Temàtic en homenatge a la indolent i tràgica família Bush (pare i fill.... i esperit sant, també). I és clar, no em venia massa de gust passar una nit de terror. Halloween ja arribarà. Pobres matolls, quina culpa tenen ells....
Amarillo té un nom, si bé estrambòtic, sens dubte més neutre i menys evocador de malsons, i aquí he passat la nit. Però de seguida he recollit les coses i m'he posat en marxa per rematar la ruta texana. La Route 66 passa per l'extrem nord de Texas al llarg de 190 milles (uns 300 km.), atravessant la zona coneguda com la Texas Panhandle (literalment, el mànec de paella de Texas). El concepte geogràfic de Panhandle és cosí germà del terme de península, ja que es tracta d'un tros de terra, normalment estret, envoltat per tots costats menys per un per terres que pertanyen a un altre país, Estat, regió o prefactura. En el dibuix geopolític dels EUA es detecten uns quants d'aquests Pandhandles, motivats sovint per permetre l'accés de determinats Estats a importants recursos econòmics, energètics o estratètics. De fet, si mireu la silueta texana en un mapa, veureu que al nord oest apareix un queixal, un sortint, un mànec de paella per on justament passa la Route 66 per aquest Estat.
Circulant per aquesta llengua de terra cremada i àrida m'he aturat als afores d'Amarillo per gaudir del Cadillac Ranch, una "escultura" postmoderna consistent en 10 grans Cadillacs semienterrats al mig del no res i tunejats amb sprais de graffiti. Com si fossin Moais modernistes, s'eleven amb les rodes a munt i els seus colors llampants, fent les delícies dels routers de tot el món.
Continuo el meu camí cap a l'Est, circulant tota l'estona per l'original 66, que corre paral·lela a l'autopista. Paro a Groom una estoneta per veure de prop la desproporcionada i gegantina creu blanca que un grup de religiosos (cristians, crec que es fan dir) ha instal·lat a peus de la mítica carretera per honorar el seu Déu: és la segona creu més alta de l'Hemisferi Occidental. Què voleu que us digui! Un esperpent. Una hiperbòlica (i innecessària) demostració de poder, molt en consonància amb les idees d'austeritat, recolliment i caritat que aquesta religió predica...En fi. He sortit d'allà ràpidament quan un parell de flashbacks m'han transportat a Salty Lake City, rodejat de belles mormones.
La següent parada ha estat McLean, un poble fundat l'any 1902 per Alfred Rowe, un industrial agropecuari anglès amb negocis a ambdues ribes de l'oceà Atlàntic. La història de mister Rowe és la història d'un avançat al seu temps, d'un visionari, d'un businesman llest com la fam que va saber veure com ningú les oportinitats de negoci que oferia el continent americà. El que no va saber endevinar ni visionar però, va ser l'enfonsamet del Titanic, l'any 1912, en el qual viatjava. No va sobreviure. La mort del fundador no va impedir a McLean convertirt-se en una de les parades obligades al llarg de Route 66, tant durant els anys en que aquesta ruta va estar en servei, com durant les dècades posteriors, gràcies a la capacitat per conservar alguns carrers tal com lluïen durant els any 40 i 50 del segle XX. Allà visito també el Devil's Rope Museum, un establiment tan antic i encantador com les veteranes i jubiladíssimes senyores que el regenten, per cert, amb mètodes encenstrals: sense ordinadors i amb bona lletra.
Dino un boníssim steack en un restaurant molt autèntic del poble i continuo la ruta, no sense abans assegurar-me que el gat no s'ha cruspit les roses vermelles. Assegura't aquest extrem, avanço cap a l'Est, paro uns minuts al poble de Shamrock per fotografiar la seva estació de servei art-deco, conservada des dels anys 3o, i traspasso la frontera de Texas per endinsar-me a Oklahoma. Allà hi trobaré la sorpresa del dia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada