Dia 102: Galena (Kansas) - Saint Louis (Missouri)

Escric aquesta entrada al blog des d'un motel de carretera just als afores de Saint Louis, capital de l'Estat de Missouri. Les condicions higièniques són bastant deficients, la nevera emet un soroll molt semblant a la ranera de la mort, la llum de l'habitació és tan tènue que he confós l'aixeta del lavabo amb un penjador, i al llit hi manca un llençol i un tros de coixí. A més, a l'habitació del costat estan filmant els millors fragments d'una peli porno bastant lamentable: tant ella com ell ho fan fatal i els cops rítimics i continuats a la capçalera del llit només serveixen per dissimular la seva pèssima actuació. Tal com diria molt encertadament en Holden Caufield, el meu company de viatge aquestes darreres setmanes, són uns falsos. Sí, a mi també em deixen sense paraules, Holden.

I és que els arravals de Saint Louis són un guetto pobre i desnutrit, amb cases solitàries i homes i dones vaguerejant pels carrers. Estic en un barri negre i oblidat, on les pluges del capvespre han deixat bassals oceànics a les cruïlles, on nens feliços juguen a tirar pedres als vidres de les finestres de les cases abandonades, per sortir després corrents i amagar-se en descampats plens de xeringues i condons usats, trepitjant en la seva fugida matolls secs, algun diari vell i part d'un futur que no passarà mai per davant de casa seva. L'hauran d'anar a buscar.

He arribat aquí després d'un llarg viatge de més de cinc-cents kilòmetres creuant íntegrament l'Estat de Missouri fins a les portes d'Illinois. Han estat cinc-cents kilòmetres de contrastos: contrastos de paisatges i de persones, contrastos anímics també.

Abans de sortir de Kansas m'he aturat a donar un cop d'ull al poble de Galena, on he dormit. Ha estat una sorpresa agradable: fotogèniques postals decadents de la Route 66 i un magnífic Cafè de carretera regentat per quatre senyores i un gran Truck de dibuixos animats a la porta. Però de seguida he posat fil a l'agulla i he tirat direcció Chicago (Illinois), sabent que havia de superar un últim obstacle: Missouri. Missouri és un Estat històric en el devenir dels Estats Units d'Amèrica, esgarrapat de nord a sud per la cicatriu del Gran Mississipi i amb una capital imperial de nom afrancesat: Saint Louis.

Missouri s'ha cruspit la Route 66 amb patates i l'ha substituïda pràcticament en la seva totalitat per autopistes rapidíssimes que et permeten creuar-lo a molta velocitat. Tot i així, surto de l'autovia expressament per fer una parada a Carthage, aparentment una altra successió de benzineres, motels, esglésies i restaurants de fast food. Però només aparentment. Seguint les indicacions que et menen al centre històric, arribes a una plaça enorme, grandiosa, quadrada, amb un edifici gegantí al mig: és la Court House, el Palau de Justícia, construït a finals del XIX amb un estil a mig camí entre Castell Disney de la Ventafocs i una fortalesa normanda del noroest de França, amb torreons i portalades i un gran rellotge a dalt de tot. Aquell edifici tan i tan gran repartint justícia al bell mig d'un insignificant poble de carretera m'ha transportat als temps dels castells feudals, grans altars de poder que protegien les viles del saqueig i de l'extorsió....que d'això ja s'encarregava el propi senyor feudal.

Però Carthage té més sorpreses amagades. I és que és espectacular l'estil de les cases, botigues i comerços que configuren la plaça i envolten la Casa de Justícia: és l'autèntic Hill Valley de Back to the Future!: han conservat les decoracions i l'estil arquitectònic dels cinquanta i aquell racó de món sembla ancorat en un passat de pel·lícula, en una postal irreal. La gota que fa vessar el got del mite és el rellotge de la Court House, que no funciona des de que un llamp el va inutilitzar fa molt i molts anys...

Després de Carthage la carretera s'ha convertit en una autopista directa a Saint Louis. No he volgut fer més parades que l'obligatòria per posar benzina i per dinar alguna cosa: la intenció era arribar abans que les darreres llums del dia il·luminessin Saint Louis, a qui volia saludar personalment abans d'anar a dormir. Però el destí sempre et depara sorpreses allà on menys t'ho esperes, i la parada per dinar m'ha destarotat els plans (i el cervell).

Mentre suporto amb estoicitat la represa de les hostilitats sexuals a l'habitació del costat i tracto de retrobar la inspiració per acabar aquesta entrada al blog, decideixo evadir-me en la lectura i retrobar-me amb les peripècies d'en Holden Caufield a la ciutat de Nova York relatades a "The Catcher in the Rye - El guardián entre el Centeno". Però quan he obert el calaix per agafar el meu llibre, els meus ulls -inexplicablement- s'han fixat en un altre llibre amagat en un racó del calaix, un compendi bíblic de tapes dures i fulls polsosos que relata amb passió vells episodis testamentaris. L'he obert a l'atzar i he llegit el passatge en veu alta. Miraculosament, aquells versicles m'han fet entendre molt millor l'experiència d'aquest migdia. El passatge deia així:

"I entre les muntanyes de Jericó, a mig camí entre Betlem i el Missouri, una petita comunitat de nous cristians es reuniren en una amagada cova quan el sol ja havia caigut, esquivant les ombres de la nit que els perseguien i aixoplugats sota la dèbil espurna d'una espelma, la flama de la qual estava protegida per la mà del Senyor. I quan hi varen ser tots, el patriarca de barba llarga i negra va aixecar-se i amb la veu greu i la mà forta va alçar el seu bàcul, i les seves atronadores paraules van caure sobre la comunitat, com una violenta tempesta d'estiu, vergonya! vergonya! cridava amb la barba encesa; pecadora! pecadora! deia mentre li brillava la gola, il·luminada fantasmalment per la llum d'aquella temerosa espelma. I dites aquestes paraules, un silenci acusador es va estendre entre les mirades inquisidores de la comunitat, i sense poder suportar més aquesta penitència silenciosa, aquesta muda condemna col·lectiva, la filla del sabater, la jove i bella Raquel, de ventre inflat i de pecat consumat, va finalment alçar-se i xisclà amb un esgarip inhumà, demanant perdó al Senyor i suplicant l'absolució de la comunitat, la comprensió dels seus germans e acusant de gran deshonor, entre plors i singlots, l'herbolari Gregori. Va ser aleshores quan aquest es llevà fet una fura, els ulls ensangonats i els cabells eriçats i va negar els fets amb gran vehemència i cridà mala puta! meuca! i na Raquel plorava i assenyalava amb el dit acusatori, tragant-se els mocs i la vergonya, i suplicava perdó i deia no ho neguis, covard; i l'herbolari d'empeus, mirant a tort i a dret, seguia cridant paraules ofensives que no es poden transcriure, i tancava el puny ben fort i movia les mans i els braços e feia grans escarafalls... i va ser aleshores que el patriarca va dir Prou!, Prou! Prou!, negant tres vegades la paraula i fent xxxts! amb els dits a tocar de la boca, doncs una patrulla de soldats ateus s'acostava i el sarau era massa gran i la reunió era secreta i els crits eren massa grans, i sabut era que les seves vides penjaven d'un fil i que ni el Senyor podria evitar una mort lenta i dolorosa si allà els descobrien. I va ser durant aquest minut de silenci que la Rolanda, la dona de l'herbolari, ajeguda al seu costat, va començar a remugar en veu baixa, emetent un sòrdid ronc ple d'improperis, com un rosari pecaminós, com un tro apagat i sord, per anar alçant a poc a poc la veu a mesura que les passes dels soldats s'anaven perdent en la fosca de la nit, i la seva veu trencada i plena d'amargor va anar agafant embrenzida i va repetir ja ben fort paraules molt gruixudes dirigides a la bella Raquel, mala puta! meuca!, i tot seguit, dominada pel Diable, pecant d'ira i d'ennuig, va demanar, va cridar, va exigir, no tindràs aquest fill, bagassa! no el tindràs pas!, (...). I va ser aleshores quan la comunitat es va ben girar cap on era la dona de l'herbolari amb mirades plenes d'incomprensió, amb ulls venjatius d'antics testaments, i acostant-se cap al racó on la dona gesticulava sense dir res, morta de por, i recollint les pedres més grans que van trobar al terra de la cova, amb el beneplàcit exprés del mestre patriarcal, que s'ho mirava amb posat greu i cella alçada, la van sepultar fins a la mort sota una pluja de pedrotes punxegudes, que curen tots els mals i perdonen tots els pecats. I és així com la petita comunitat afincada a les terres fèrtils de la vall del Missouri, va aturar el diable que intentava infiltrar-se en el sí de la seva pacífica, beatífica i sagrada comunitat". LLibre dels Missourians, 25, 17.

La lectura m'ha fet entendre perfectament l'espectacle que avui he presenciat a la petita població de Rolla, a 200 kilòmetres de Saint Louis, on unes 150 persones de totes les edats i condicions (gent gran, famílies, nens i nenes, pares amb criatures, parelles joves...) d'empeus als marges de la carretera d'entrada al poble, et rebien amb un somriure als llavis portant enormes rètols amb missatges antiabortistes tan contundents, afilats i punxeguts com les pedres del camí. Suposo que celebraven així l'efemèride de l'execució pública de la dona de l'herbolari, al Cel Sia.