L'home del temps havia promès temperatures frescotes i pluja per aquest diumenge d'octubre. El dia es lleva ennuvolat, però encara no vol ploure. Així que aprofito per passar revista a totes les meves pertenències i abandonar el motel d'Ellesworth, a les portes de l'Acadia National Park, per començar avui mateix el descens cap al sud direcció Boston i New York, al llarg de la costa.
Marxo del motel, però encara aprofito mig dia més al Parc fent una excursió de dues hores fins a un pic elevat sobre un dels nombrosos llacs que ofereix aquest Parc. El sol no llueix, el cel és gris i l'ambient es va carregant de raons per ploure. Des de dalt de la muntanya s'observa l'Oceà Atlàntic confondre's amb els llacs, i els llacs confondre's amb els illots grisos, com cetacis hivernats, que estan anclats davant les costes, i aquests, a la vegada, confondre's amb l'oceà immòbil, quiet, gris. Trenca aquest cercle monocromàtic la vegetació groga i vermella de la tardor. Des de dalt estant, respiro ben fort i m'emporto un trosset del Parc cap a casa, arxivat en el disc dur. Ha valgut la pena venir fins aquí.
Tot sortint, faig una volta per la part de l'Illa que encara no conec, m'acosto fins al far de Bar Harbour i, ara sí, enfilo la carretera cap al sud. Paro a dinar una pizza en un restaurant de carretera i quan surto, comença a ploure.
Són les tres de la tarda i plou lleugerament. A un quart de quatre, plou amb ganes. A dos quarts, plou amb ràbia. A les cinc, el diluvi. Des del cotxe estant m'ho miro amb certa tranquilitat. Els neteja-parabrises van com bojos, indecisos, primer cap a un costat i després cap a l'altre. La tempertaura exterior és de 4 graus. Vaig passant pobles adormits, arranglerats sobre la línia de la costa de Maine, formant tristos ports de diumenge farcits de gavines. Tot i que la visibilitat no és molt bona, aprecio que són poblets molt ben parits, amb classe diria jo, plens de casetes de fusta blanca i blava i amb esglésies de campanars blanquinosos punxeguts com agulles i carrers plens de llumetes i de botigues.
Són quarts de sis i comença a fer-se fosc. Plou moltíssim. La temperatura és de dos graus. Al fons apareixen unes llums vermelles anunciant un motel al mig del no res, tot just on comença el terme municipal d'Edgecomb, encara a Maine. Paro, surto del cotxe i pregunto el preu. No em convenç, però entre la rebaixa que em fa, el fred que fot i la que està queient, decideixo quedar-me. A la tele que hi ha a la recepció retransmeten un partit de football americà sota una intensa nevada. On juguen? li pregunto al paio del motel. A Massachusetts. Això no està massa lluny d'aquí, oi?. No, força a prop, em respon amb la mirada perduda. Força a prop, my friend.
Vaig cap a l'habitació, dutxa calenteta i sessió de taller d'escriptura. Mentre escric unes notes, paro l'orella: a fora ja no se sent ploure: haurà parat? Trec el cap per la finestra i aleshores me n'adono que està tot nevat i que la neu cobreix bona part del cotxe aparcat a fora i pinta de blanc el pati del motel: neu d'octubre, neu cerimoniosa, neu de pessebre congelat. Em quedo absolutament enganxat a l'espectacle de la nevada, com un nen davant d'una desfilada de Reis. La temperatura ha baixat fins els 2 graus negatius. Fa fred. I neva. Yupi!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada