Dia 100: Elk City - Chandler (Oklahoma)

La Ciutat de l'Alci (Elk City) m'ha ofert el pitjor dels motels fins al moment. L'habitació se suposa que era per mi sol, però ha resultat que allà dins èrem uns quants: l'aranya Filomena, l'escarbat Boom-Boom, les formigues Pizzie i Dixie i tota una colla d'insectes amb moltes potetes que es feien dir The Animals. En fi. Com havíem de compartir necessàriament aquells 6 metres quadrats, hem arribat a un pacte de convivència i de no agressió sense necessitat de portar el cas a l'Assemblea de les Nacions Unides: tu no m'aixafes i jo no et pico. De nou, el pactisme català, la vella teoria de de peix al cove, ha triomfat.

La veritat és que hem dormit prou bé. Al final ha estat molt pitjor aquella olor a atac de catalèpsia que no pas la companyia animal. Si fins i tot ens hem fet amics i properament agregaré al Facebook la Filomena.

Des d'Elk City he conduït menys d'una hora per l'original 66 fins a Clinton, batejada en honor a un important jutge local i no en honor de l'amic de la Lewinsky. Aquesta població ofereix una de les millors ocasions per aprofundir en els coneixements de la mítica carretera, ja que és aquí on es troba el millor dels museus dedicat a la Route 66. Una meravella.

El museu no és massa gran. Té només sis habitacions, on s'exposen objectes, històries, maquetes, audivisuals, fotografies i música. Cada una de les sales correspon a una dècada diferent: la dècada dels 20, on et documenten els treballs de construcció i pavimentació; la dècada dels 30, on pots veure l'impacte de la carretera en l'Amèrica rural i com aquesta via va esdevenir via d'immigració per milers de ciutadans; la del 40, on t'informen de la creació de les grans companyies d'autobusos i de les grans empreses de transport per carretera en franca competència amb el ferrocarril, així com de la influència de la II Guerra Mundial en el devenir de la ruta (racionament de benzina i aliments, disminució de visitants...); la dècada dels 50, on pots copsar el boom econòmic del país, l'augment del parc d'automòbils i la proliferació de restaurants de carretera únics i de motels singulars; la del 60, amb l'inici del moviment hippie i la universalització de les vacances familiars al llarg de la Route 66; i finalment la del 70, que marca el final d'una època amb l'obertura de la darreres autopistes que sobrevolen el país i abandonen a la seva sort l'antiga Ruta 66, els seus comerços i la seva gent.

Surts del museu amb una idea bastant clara del mite. El naixament, desenvolupament i mort de la Route 66 és un conte que s'ha repetit un i mil cops al llarg de la història de la humanitat. És la història del progrés. La Route 66 va trencar esquemes, va crear connexions on no hi havia, va unir terres i cultures, va matar la incomunicació i va facilitar el moviment de persones i d'idees. Amèrica va canviar amb la nova carretera. Però el país no es va aturar allà: van anar passant els anys, va anar evolucionat la societat i l'economia i va augmentar la població i la demanda de millors comunicacions. I de la mateixa manera que la Route 66 va jubilar vells camins impracticables, antigues rutes que els nadius americans i els pioners havien obert amb molt d'esforç, també a la mítica carretera li va arribar l'hora de la jubilació davant dels nous temps: autopistes de quatre carrils, estacions de serveis multifuncionals, distàncies més curtes i estalvi de diners. I si queda algun romàntic, per això estan els àlbums de fotos.

Des de Clinton segueixo cap a l'Est i arribo a El Reno. Paro per dinar un plat d'spaguetti en un italià bastant desolat. Allà m'assebento que Rio serà seu dels Olímpics. Gran notícia. Reflexiono i crec que tinc l'obligació moral d'anar personalment a Rio a felicitar-los. Però això serà més endavant, perquè, un cop dinat, toca entrar a la capital de l'Estat: Oklahoma City.

Oklahoma City és una ciutat de mig milió d'habitants. Això almenys diu la guia que vaig comprar. Jo, durant les dues hores que passejo per la ciutat, n'he contabilitzat tretze, contant un gos pelut que portava un senyor amb bigoti. La gent viu als afores, en casetes amb jardí i el Downtown ple de bancs, hotels, oficines, museus, centres de convencions i moltes esglésies està desert a partir de mitja tarda. La visita a la ciutat la centro i la concentro en el Memorial Park & Museum en record de les 168 víctimes del bestial atemptat acorregut el 19 d'abril de 1995 en l'edifici federal Alfred P. Murrah.

El parc és commovedor, amb un llac transparent i immòvil i 168 cadires buides.
El museu, per la seva banda, és com un cop de puny a l'estòmac: et deixa sense aire en molts moments. En els tres pisos del museu, construït en el mateix lloc on va ocórrer l'atemptat, es relata la història de l'atac seguint una línia temporal que et conduiex al túnel del terror: a les 9.01 AM d'aquell dia d'abril, un individuo, exsoldat de la Guerra del Golf, emprenyat amb el Govern i amb el món, desequilibrat i obsessionat amb les armes de foc, va col·locar un camió bomba davant de la porta d'un edifici del Govern Federal de 25 pisos on treballaven funcionaris, treballadors postals, personal d'oficines de reclutament de l'Exèrcit, periodistes del diari local i molta més gent a càrrec de diferents serveis a la comunitat. La meitat de l'edifici va desparèixer en un instant i va enterrar 168 persones, de les quals una part eren nens que estaven a les llars d'infants de l'edifici. El museu et colpeja i surts d'allà un pèl tocat.

Així que deixo Oklahoma City de seguida, després de donar una volta pel centre i fer un parell de fotos. La carretera m'ajuda a recuperar el pols a la vida. Avanço fins que el sol cau i m'amago en un preciós Motel a Chandler, a 25 kilòmetres de la capital. S'està bé, penso, tot i que trobaré a faltar la companyia de la l'aranya Filomena. Aix, què deu estar fent? Segurament conectada a internet: es passa el dia enganxada a la xarxa.