Ja estic a Tokyo. Són les sis de la tarda del dia 29 de juliol i trepitjo per fi el terra de la capital nipona. L'hotel efectivament m'espera amb un kimono i un tatami que ocupa pràcticament tota l'habitació. Però estic a Tokyo i no puc resitir la temptació,: tot i el cansament, em canvio i me'n vaig cap a una de les mítiques ciutats que formen part de Tokyo: Shinjuku!
Quaranta-cinc minuts de tren em deixen a l'estació deShinjuku quan ja és fosc. Aquesta ciutat, ara convertida en un barri més de Tokyo, és un conglomerat de llums de neó, pantalles gegants amb anuncis de begades i vídeos musicals, sales d'escurabutxaques, milers de restaurants molt diversos, locals de sexe implícit i explícit, botigues d'electrònica, grans magatzems enomes i milions de persones al carrer. Les avingudes són edificis altíssims plens de llums de colors. Jo flipo.
Extasiat per la novetat, vagarejo per tots els locals sense rumb, disfrutant de cada detall, de cada circumstància diferent, de cada situació estrambòtica als ulls occidentals:
En un edicifi enorme, la planta baixa i el soterrani estan copats per videojocs i altres màquines electròniques: allà, uns toquen la guitarra al ritme dels acords del videojoc, d'altres disparen metralletes virtulas, un executiu amb vestit deixa la cartera al terra i es marca uns passos de ball desenfrenat al videojoc del ball. Màquines i més màquines criden l'atenció tan fort que és impossible entendre's.
Al costat hi ha una sala de Pachinko (veure www.google.com/pachinko) el bingo japonès emparentat amb els passatemps de les escurabutxaques. Aquests negocis són sales molt grans amb més de dues-centes màquines que fan un soroll infernal amb la música a tota castanya i el so de cada una d'elles. Hi ha gent que s'hi passa hores i acumula premi i premis en forma de boletes. Com que el joc està prohibit al Japó, allò que guanyen ho poden bescanviar per regals (xampoos, cremes d'afeitar, algun iman de nevera,...). El joc és molt absurd i consiteix en posar boletes en un foradet...i mou milers i milers de diners i de persones. La calma del carrer la perdo quan poso els peus en aquests locals.
Sopo sushi japonès en un restaurant de menges rotatories que encerclen els cuiners. És un sushi força bo, amb una qualitat una mica superior al que ens donen a Barcelona i més barat. És tota una experiència sopar rodejat de japonesos en un local tant petit, però estic sol a Tokyo i tinc gana...
Després de sopar completo la volta al barri-ciutat de Shinjuku pel barri vermell, ple de locals que alternen el mal gust amb les llums de neó i els anuncis de noies amb poca roba. Les llums de color i les pantalles de video segueixen animant l'esperit, i la gentada al carrer fa que no em senti, en cap moment, sol. A mitja nit agafo el tren. Va ple. A quarts d'una arribo a l'hotel. Rebentat, m'adormo de seguida. Bona nit.
dijous
Dia 34: Kanazawa - Tokyo (primera part)
Kimono i tatami: primera nit al Japó.
Enfilem el camí cap a l'estació per agafar el tren direcció Tokyo: avui toca fer l'entrada a la capital imperial del Japó. Trigarem unes quatre hores en arribar-hi amb el tren bala, anomenat Shinkansen.
De camí a l'estació parem a esmorzar en una terrasseta. Ens asseiem i demanem un cafe amb llet. La terrassa dóna a una concurrenguda avinguda on passa força gent. A l'hora de pagar ens dirigim en Xavi i jo a l'interior del local deixant a la taula de la terrassa les motxiles, la cartera, els mòbils i el bitlleter, tot ben visible. Cinc minuts després, sortim a fora i tot continua allà. Estem al Japó: el robatori és una deshonra.
Esmorzats, passem per un banc per canviar diners. L'oficina és enorme, amb un sostre de més de 15 metres. Tots els treballadors del banc ocupen les seves cadires en una única sala: parlen per telèfon, comenten alguns temes, atenen clients però el silenci és sepulcral i l'ambient de treball és espectacularment relaxat. Estem al Japó: el silenci és una virtud.
Abans de canviar-nos els diners, la noia que ens atent ens té quinze minuts esperant. Ens diu que la seva feina està essent supervisada pel seu cap i que sense el seu conforme no ens pot donar els iens. Estem al Japó: la jerarquia a la feina és una religió.
Abandonem el banc amb els diners i preguntem en una botiga de roba on para l'autobús que va a l'estació. Ens fan passar i seure. Es connecten a internet i ens imprimeixen un plànol amb les parades més properes. Ens acompanyen fora de l'establiment i ens indiquen amb gestos quina és la direcció. Ens acomiaden amb unes reverències de 9o graus. Estem al Japó: l'hospitalitat és un manament obligatori.
De camí a la parada hi ha una brigada de tres homes fent obres al carrer. Ocupen un tros d'acera de poc més de 5 metres. A banda i banda dels obrers hi ha dues persones que tenen com a única missió advertir de les obres als peatons, indicar amb la mà per on cal passar i demanar perdó. Estem al Japó: la seguretat és el primer.
L'autobús arriba. Pugem. De seguida passem per davant del lloc on ens van llogar la bici i recordem que l'únic requisit que ens van demanar va ser omplir en un paper el nostre nom. No ens van demanar documentació, ni passaport, ni fiança, ni res de res. Ens van donar dues bicicletes pel preu del lloguer de 5 hores confiant plenament en nosaltres, bàrbars occidentals. Estem al Japó: tothom compleix les seves obligacions no per por al càstig sinó perquè les obligacions s'han de complir.
Arribem a l'estació i comprem els bitllets. Tenim una hora d'espera. Comprem unes pastes per menjar al tren i ens les emboliquen per regal. A les 12.07 el tren ha d'arrancar direcció Tokyo, i efectivament a les 12.07 arranca. Estem al Japó: la puntualitat no és res més que una obligació.
A les 16.20 arribem a l'estació de Tokyo. Milers de persones ocupen les andanes i els passadissos, però la senyalització és modèlica i no ens perdem. Ens acomiadem: en Xavi continua el seu camí, però ens trobarem per sopar plegats aquesta mateixa setmana. Agafo el tren cap a l'hotel. Em perdo una mica. Pregunto a un taxista per l'hotel i em diu puja. Em porta fins allà en dos minuts. No em cobra res. Arigatoo. Estem al Japó...i no a Barcelona.
Arribo a l'hotel. Kimono i tatami.
Enfilem el camí cap a l'estació per agafar el tren direcció Tokyo: avui toca fer l'entrada a la capital imperial del Japó. Trigarem unes quatre hores en arribar-hi amb el tren bala, anomenat Shinkansen.
De camí a l'estació parem a esmorzar en una terrasseta. Ens asseiem i demanem un cafe amb llet. La terrassa dóna a una concurrenguda avinguda on passa força gent. A l'hora de pagar ens dirigim en Xavi i jo a l'interior del local deixant a la taula de la terrassa les motxiles, la cartera, els mòbils i el bitlleter, tot ben visible. Cinc minuts després, sortim a fora i tot continua allà. Estem al Japó: el robatori és una deshonra.
Esmorzats, passem per un banc per canviar diners. L'oficina és enorme, amb un sostre de més de 15 metres. Tots els treballadors del banc ocupen les seves cadires en una única sala: parlen per telèfon, comenten alguns temes, atenen clients però el silenci és sepulcral i l'ambient de treball és espectacularment relaxat. Estem al Japó: el silenci és una virtud.
Abans de canviar-nos els diners, la noia que ens atent ens té quinze minuts esperant. Ens diu que la seva feina està essent supervisada pel seu cap i que sense el seu conforme no ens pot donar els iens. Estem al Japó: la jerarquia a la feina és una religió.
Abandonem el banc amb els diners i preguntem en una botiga de roba on para l'autobús que va a l'estació. Ens fan passar i seure. Es connecten a internet i ens imprimeixen un plànol amb les parades més properes. Ens acompanyen fora de l'establiment i ens indiquen amb gestos quina és la direcció. Ens acomiaden amb unes reverències de 9o graus. Estem al Japó: l'hospitalitat és un manament obligatori.
De camí a la parada hi ha una brigada de tres homes fent obres al carrer. Ocupen un tros d'acera de poc més de 5 metres. A banda i banda dels obrers hi ha dues persones que tenen com a única missió advertir de les obres als peatons, indicar amb la mà per on cal passar i demanar perdó. Estem al Japó: la seguretat és el primer.
L'autobús arriba. Pugem. De seguida passem per davant del lloc on ens van llogar la bici i recordem que l'únic requisit que ens van demanar va ser omplir en un paper el nostre nom. No ens van demanar documentació, ni passaport, ni fiança, ni res de res. Ens van donar dues bicicletes pel preu del lloguer de 5 hores confiant plenament en nosaltres, bàrbars occidentals. Estem al Japó: tothom compleix les seves obligacions no per por al càstig sinó perquè les obligacions s'han de complir.
Arribem a l'estació i comprem els bitllets. Tenim una hora d'espera. Comprem unes pastes per menjar al tren i ens les emboliquen per regal. A les 12.07 el tren ha d'arrancar direcció Tokyo, i efectivament a les 12.07 arranca. Estem al Japó: la puntualitat no és res més que una obligació.
A les 16.20 arribem a l'estació de Tokyo. Milers de persones ocupen les andanes i els passadissos, però la senyalització és modèlica i no ens perdem. Ens acomiadem: en Xavi continua el seu camí, però ens trobarem per sopar plegats aquesta mateixa setmana. Agafo el tren cap a l'hotel. Em perdo una mica. Pregunto a un taxista per l'hotel i em diu puja. Em porta fins allà en dos minuts. No em cobra res. Arigatoo. Estem al Japó...i no a Barcelona.
Arribo a l'hotel. Kimono i tatami.
dimecres
Dia 33: Fushiki - Kanazawa
Quan ens llevem pel matí, Japó ens mira des de l'altra costat de la finestra. Sense gaire bé donar-nos-en compte, després de gaire bé cinc setmanes de viatge, estem ja al Japó.
L'entrada al país és lenta i cerimoniosa. Control de passaports i d'aduana. Aquest darrer tràngol es porta a terme a bord del baixell i és el meu primer contacte amb els japonesos: dos uniformats agents d'aduana, vestits per l'ocasió i protegits per mascaretes, entren amb decisió al camarot i m'omplen de preguntes mentre fan un registre complet i molt professional del meu equipatge. Els agrada el meu mòbil, que em fan encendre per veure les llumetes i els sons. Quan un missatge sona, educadament es retiren i segellen la meva entrada al país.
Abandonem sovièticament el baixell i trepitgem per fi el Japó. Fa xafogor. El consorci amb en Xavi dóna beneficis, així que prorroguem la seva vigència i anem plegats fins a l'estació. Passarem el dia junts. Cicerone privilegiat, és un autèntic plaer iniciar-se en el món nipó en la seva companyia.
El Japó és net i polit. El Japó és discret, és segur i silenciós, harmònic fins i tot. Una mena de calma vital s'apodera de nosaltres: la crispació, el neguit i la inseguretat no tenen traducció al japonès. No existeixen.
Un tren ens porta al primer destí: Kanazawa, a només hora i mitja de Fushiki, el petit port on ha aparcat el nostre baixell. Aquesta ciutat de 500.000 habitants ens acull amb simpatia i hospitalitat. Unes bicicletes ens ajuden a recorre els principals punts d'interès, però sobretot ens ofereixen la possibilitat de viure molt d'aprop la vida d'una ciutat mitjana i de la seva gent. L'excel·lent dinar és el primer pas d'una carrera gastronòmica que promet. Retornades les bicicletes i reservada una habitació de tatami, el capvespre plujós ens permet relaxar-nos i gaudir de l'oci japonès: grans magatzems de minimalista decoració, sales de videojocs i escurabutxaques, karaokes, botigues de gust exquisit, supermercats de menges de dibuixos animats i personatges estrafolaris pels carrers. El sopar és absolutament deliciós: una ració de ramen (fideos japonesos en sopa) que mereix una ovació i tres-centes reverències.
Cansats, fem la darrera cervesa al tercer segona d'un edifici del centre de Kanazawa. Multitud i diversitat de locals com restaurants, botigues, bars, prostíbuls, casinos o night clubs es troben darrere portes metàliques de colors vius en innumerables pisos del centre. Ascensors intel·ligents et porten als locals desitjats, decorats amb un gust tan exquisit que t'adormen els sentits. Acabada la cervesa, marxem també nosaltres a dormir. Bona nit, Japó.
L'entrada al país és lenta i cerimoniosa. Control de passaports i d'aduana. Aquest darrer tràngol es porta a terme a bord del baixell i és el meu primer contacte amb els japonesos: dos uniformats agents d'aduana, vestits per l'ocasió i protegits per mascaretes, entren amb decisió al camarot i m'omplen de preguntes mentre fan un registre complet i molt professional del meu equipatge. Els agrada el meu mòbil, que em fan encendre per veure les llumetes i els sons. Quan un missatge sona, educadament es retiren i segellen la meva entrada al país.
Abandonem sovièticament el baixell i trepitgem per fi el Japó. Fa xafogor. El consorci amb en Xavi dóna beneficis, així que prorroguem la seva vigència i anem plegats fins a l'estació. Passarem el dia junts. Cicerone privilegiat, és un autèntic plaer iniciar-se en el món nipó en la seva companyia.
El Japó és net i polit. El Japó és discret, és segur i silenciós, harmònic fins i tot. Una mena de calma vital s'apodera de nosaltres: la crispació, el neguit i la inseguretat no tenen traducció al japonès. No existeixen.
Un tren ens porta al primer destí: Kanazawa, a només hora i mitja de Fushiki, el petit port on ha aparcat el nostre baixell. Aquesta ciutat de 500.000 habitants ens acull amb simpatia i hospitalitat. Unes bicicletes ens ajuden a recorre els principals punts d'interès, però sobretot ens ofereixen la possibilitat de viure molt d'aprop la vida d'una ciutat mitjana i de la seva gent. L'excel·lent dinar és el primer pas d'una carrera gastronòmica que promet. Retornades les bicicletes i reservada una habitació de tatami, el capvespre plujós ens permet relaxar-nos i gaudir de l'oci japonès: grans magatzems de minimalista decoració, sales de videojocs i escurabutxaques, karaokes, botigues de gust exquisit, supermercats de menges de dibuixos animats i personatges estrafolaris pels carrers. El sopar és absolutament deliciós: una ració de ramen (fideos japonesos en sopa) que mereix una ovació i tres-centes reverències.
Cansats, fem la darrera cervesa al tercer segona d'un edifici del centre de Kanazawa. Multitud i diversitat de locals com restaurants, botigues, bars, prostíbuls, casinos o night clubs es troben darrere portes metàliques de colors vius en innumerables pisos del centre. Ascensors intel·ligents et porten als locals desitjats, decorats amb un gust tan exquisit que t'adormen els sentits. Acabada la cervesa, marxem també nosaltres a dormir. Bona nit, Japó.
Dia 32: Ferry Rússia - Japó
La primera nit al baixell ha estat curta. A dos quarts de nou del matí la veu rovellada del capità ens ha despertat pels altaveus del baixell tocant diana i d'altres coses que no sonen. A les nou servien l'esmorzar i ens convidava amablement a devorar els embutits de salami, l'arrós amb llet i els inevitables ous ferrats que se servien al restuarant.
M'he llevat amb son després d'haver dormit ben poc, no per l'imperceptible moviment del baixell, sinó per les poques hores que han passat des de que van tancar el bar. A vegades és cansat això d'estar de vacances.
Després de l'esmorzar rus, he gaudit d'un parell d'hores de relax a coberta començant a preparar l'aterratge al Japó. És urgent canviar les coordenades mentals i adaptar de manera immediata el meu GPS a una nova realitat, a un nou país, a una nova cultura i a un nou idioma. Tot serà nou i molt diferent. Cal oblidar les círiliques costums per endinsar-se en la cultura del sushi i el manga, de l'ordre, del respecte i de les tradicions, dels arigatos i les konichiwuas, les reverències i el sake. I cal anar més enllà dels tòpics, navegant per les aigües verges del Japó amb la boca ben oberta i els disc dur preparat per assumir i copsar la diferència i la sorpresa. Cal obrir els sentits i deixar-se embadalir pel nou país, sense clixés, sene apriorismes, sense manies.
El dia ha anat passant lentament d'acord amb el ritme pausat del baixell, que anava trencant les onades amb una parsimònia contundent. Una mica de lectura i unes quantes hores xerrant s'han anat emportant el dia, sense que ens n'adonéssim. Els núvols cobrien el mar del Japó però a coberta no feia fred, així que hem pogut fruir d'unes vistes úniques de l'oceà. Fins i tot alguns passatgers, més observadors, han gaudit de la companyia de balenes i dofins. Mentre caminàvem per aquestes aigües orientals que separen el món rus de i l'únivers japonès, repassàvem mentalment tots els paistages i tota la gent que ens hem trobat el darrer mes i un somriure es dibuixava en els nostres ulls.
De seguida ha estat hora de sopar i el sol ha marxat a dormir sense haver-se deixat veure. Aquesta segona nit al ferry ha estat més animada que la primera. Russos i russes una mica despentinats pel vodca han ballat a la pista sense massa vergonya i bastant ridícul. Nosaltres hem passat una divertidíssima vetllada observant el show mentre compartim les darreres cerveses russes amb dos noies de Sant Petersburg, d'anglès admirable i somriure tímid. Quan les llums de la discoteca s'apaguen, pugem a coberta, sota els estels. La costa del Japó ja es divisa a l'horitzó i l'estranya llum nocturna ofereix un espectale deliciós. Els focs artificials de fi de festa van a càrrec de les diverses barreres de plàncton marí que ens donen la benvinguda iluminant-se com foc incandescent quan són trepitjades per l'afilada proa del baixell: l'aigua fosca de l'oceà agafa aleshores tonalitats lluminoses, amb colors grocs i blaus, gaire bé fosforescents. Un espectacle difícil d'oblidar.
Amb la visió de la flama nocturna gravada en les nostres retines, marxem a dormir: queden només quatre hores perquè el capità ens convidi, de nou, a esmorzar arròs amb llet i ous ferrats.
M'he llevat amb son després d'haver dormit ben poc, no per l'imperceptible moviment del baixell, sinó per les poques hores que han passat des de que van tancar el bar. A vegades és cansat això d'estar de vacances.
Després de l'esmorzar rus, he gaudit d'un parell d'hores de relax a coberta començant a preparar l'aterratge al Japó. És urgent canviar les coordenades mentals i adaptar de manera immediata el meu GPS a una nova realitat, a un nou país, a una nova cultura i a un nou idioma. Tot serà nou i molt diferent. Cal oblidar les círiliques costums per endinsar-se en la cultura del sushi i el manga, de l'ordre, del respecte i de les tradicions, dels arigatos i les konichiwuas, les reverències i el sake. I cal anar més enllà dels tòpics, navegant per les aigües verges del Japó amb la boca ben oberta i els disc dur preparat per assumir i copsar la diferència i la sorpresa. Cal obrir els sentits i deixar-se embadalir pel nou país, sense clixés, sene apriorismes, sense manies.
El dia ha anat passant lentament d'acord amb el ritme pausat del baixell, que anava trencant les onades amb una parsimònia contundent. Una mica de lectura i unes quantes hores xerrant s'han anat emportant el dia, sense que ens n'adonéssim. Els núvols cobrien el mar del Japó però a coberta no feia fred, així que hem pogut fruir d'unes vistes úniques de l'oceà. Fins i tot alguns passatgers, més observadors, han gaudit de la companyia de balenes i dofins. Mentre caminàvem per aquestes aigües orientals que separen el món rus de i l'únivers japonès, repassàvem mentalment tots els paistages i tota la gent que ens hem trobat el darrer mes i un somriure es dibuixava en els nostres ulls.
De seguida ha estat hora de sopar i el sol ha marxat a dormir sense haver-se deixat veure. Aquesta segona nit al ferry ha estat més animada que la primera. Russos i russes una mica despentinats pel vodca han ballat a la pista sense massa vergonya i bastant ridícul. Nosaltres hem passat una divertidíssima vetllada observant el show mentre compartim les darreres cerveses russes amb dos noies de Sant Petersburg, d'anglès admirable i somriure tímid. Quan les llums de la discoteca s'apaguen, pugem a coberta, sota els estels. La costa del Japó ja es divisa a l'horitzó i l'estranya llum nocturna ofereix un espectale deliciós. Els focs artificials de fi de festa van a càrrec de les diverses barreres de plàncton marí que ens donen la benvinguda iluminant-se com foc incandescent quan són trepitjades per l'afilada proa del baixell: l'aigua fosca de l'oceà agafa aleshores tonalitats lluminoses, amb colors grocs i blaus, gaire bé fosforescents. Un espectacle difícil d'oblidar.
Amb la visió de la flama nocturna gravada en les nostres retines, marxem a dormir: queden només quatre hores perquè el capità ens convidi, de nou, a esmorzar arròs amb llet i ous ferrats.
dimarts
Dia 31: Vladivostok
El darrer dia a Rússia es lleva amb un sol espectacular per dir-nos adéu. Ens expliquen els que viuen aquí que no veien la llum del sol des de feia més d'un mes, i que tot just des d'ahir ha tornat l'estiu, que havia abandonat la ciutat sense avisar i abans d'hora. Sabent-ho, sembla clar que nosaltres portàvem enganxat el bon temps a les rodes del tren, doncs hem gaudit de sol i bones temperaturtes durant les tres setmanes a Rússia.
Mentre vivim les darreres hores a Rússia, un flash back en blanc i negre ens mostra amb nitidesa la matinada del 3 de juliol, quan entràvem al país dels soviets en un tren nocturn des de Kiev per estar-nos-hi més de vint dies. Teníem per endavant tres setmanes per gaudir de Moscou, de Sant Petersburg, del llac Baikal i del Transiberià en tota la seva extensió. Ha estat un veritable plaer visitar, conèixer i viure aquest país: les seves ciutats, la seva naturalesa i el seu idioma. Però sobretot la seva gent, amb la seva complexa personalitat, la seva extrema hospitalitat, la seva primitiva benvinguda molts cops i els seus càlids comiats, la seva bellesa salvatge i el seu orgull. Ha estat un plaer i una sorpresa.
Tot el matí a Vladivostok marxa amb la prepració de l'equipatge, l'autobús cap a l'estació marítima i el control de passaports. Ens fan estar allà a les dues del migdia i el baixell no deixarà el port de Vladivostok fins a les set de la tarda. Les hores passen lentes, amb una lentitud de vacances, de final d'etapa, de parèntesis relaxant. Deixem Rússia per embarcar-nos en un ferry enorme direcció Japó. El baixell és una immensa nau de moquetes tapissades amb motius aràbics, camarots individuals, coberta de vistes obertes i piscina (sense aigua), de discoteques envellides (sense gent) i de bars musicals (sense orxata).
El viatge torna a començar. Seguim avançant. Fem un passa més cap a l'Est. Cada vegada més lluny. De seguida deixarem enrere la badia d'Or i passarem davant les costes de les tres illes russes que encerclen Vladivostok endinsant-nos a l'Oceà Pacífic, Mar del Japó, direcció Sud-Est.
Per primer cop durant el viatge no viatjo sol. Hem creat una associació sense ànim de lucre i amb anim de divertir-nos amb un català que viatja sol, fent també quelcom més que unes simples vacances. En Xavi també ha estat víctima de l'encant del Transiberià fins a Vladivostok i del ferry cap al Japó, on ja hi ha estat moltes vegades. Ens hem fet socis temporals fins que les nostres rutes se separin, mentre compartim més d'un punt de vista i més de dues cerveses. Després d'un mes fora de casa sense poder parlar català, aquest consorci d'emocions és un punt d'inflexió gratificant. Vides diferents que es creuen en un punt llunyà del mapa, a 12.000 km de casa, per riure de tot i de tothom, també de nosaltres mateixos.
Rússia va desapareixent de l'horitzó. Es difumina la imatge dels baixells i submarins de guerra, s'esborra la badia d'Or de Vladivostok i la càmara s'allunya lentament seguint el vol de les gavines i l'estela que el baixell va dibuixant sobre l'oceà. La imatge es fa fonedissa, la boira cau molt lentament i el sol marxa remugant a dormir. Un baixell de pesca ens albira des de lluny i ens diu adéu-siau amb un toc de sirena nostàlgica. El sol ja és una bola de gelat de llimona incandescent penentrant en les profunditats del mar, a l'oest: Rússia desapareix per sempre i només romandrà en el nostre record. També per sempre.
Mentre vivim les darreres hores a Rússia, un flash back en blanc i negre ens mostra amb nitidesa la matinada del 3 de juliol, quan entràvem al país dels soviets en un tren nocturn des de Kiev per estar-nos-hi més de vint dies. Teníem per endavant tres setmanes per gaudir de Moscou, de Sant Petersburg, del llac Baikal i del Transiberià en tota la seva extensió. Ha estat un veritable plaer visitar, conèixer i viure aquest país: les seves ciutats, la seva naturalesa i el seu idioma. Però sobretot la seva gent, amb la seva complexa personalitat, la seva extrema hospitalitat, la seva primitiva benvinguda molts cops i els seus càlids comiats, la seva bellesa salvatge i el seu orgull. Ha estat un plaer i una sorpresa.
Tot el matí a Vladivostok marxa amb la prepració de l'equipatge, l'autobús cap a l'estació marítima i el control de passaports. Ens fan estar allà a les dues del migdia i el baixell no deixarà el port de Vladivostok fins a les set de la tarda. Les hores passen lentes, amb una lentitud de vacances, de final d'etapa, de parèntesis relaxant. Deixem Rússia per embarcar-nos en un ferry enorme direcció Japó. El baixell és una immensa nau de moquetes tapissades amb motius aràbics, camarots individuals, coberta de vistes obertes i piscina (sense aigua), de discoteques envellides (sense gent) i de bars musicals (sense orxata).
El viatge torna a començar. Seguim avançant. Fem un passa més cap a l'Est. Cada vegada més lluny. De seguida deixarem enrere la badia d'Or i passarem davant les costes de les tres illes russes que encerclen Vladivostok endinsant-nos a l'Oceà Pacífic, Mar del Japó, direcció Sud-Est.
Per primer cop durant el viatge no viatjo sol. Hem creat una associació sense ànim de lucre i amb anim de divertir-nos amb un català que viatja sol, fent també quelcom més que unes simples vacances. En Xavi també ha estat víctima de l'encant del Transiberià fins a Vladivostok i del ferry cap al Japó, on ja hi ha estat moltes vegades. Ens hem fet socis temporals fins que les nostres rutes se separin, mentre compartim més d'un punt de vista i més de dues cerveses. Després d'un mes fora de casa sense poder parlar català, aquest consorci d'emocions és un punt d'inflexió gratificant. Vides diferents que es creuen en un punt llunyà del mapa, a 12.000 km de casa, per riure de tot i de tothom, també de nosaltres mateixos.
Rússia va desapareixent de l'horitzó. Es difumina la imatge dels baixells i submarins de guerra, s'esborra la badia d'Or de Vladivostok i la càmara s'allunya lentament seguint el vol de les gavines i l'estela que el baixell va dibuixant sobre l'oceà. La imatge es fa fonedissa, la boira cau molt lentament i el sol marxa remugant a dormir. Un baixell de pesca ens albira des de lluny i ens diu adéu-siau amb un toc de sirena nostàlgica. El sol ja és una bola de gelat de llimona incandescent penentrant en les profunditats del mar, a l'oest: Rússia desapareix per sempre i només romandrà en el nostre record. També per sempre.
dissabte
30 dies - 30 fotos
El primer mes de viatge en 30 fotos.
Disfuteu-les:
http://www.facebook.com/album.php?aid=2031987&id=1172452842&saved#/album.php?aid=2031987&id=1172452842&ref=mf
Disfuteu-les:
http://www.facebook.com/album.php?aid=2031987&id=1172452842&saved#/album.php?aid=2031987&id=1172452842&ref=mf
Dia 30: Vladivostok
Kilòmetre 9.288. Final de trajecte. A les 11.50 AM hora local hem tocat terra ferma, hem arribat a port, hem creuat la meta. Avui que fa un mes que vam sortir de casa hem arribat a la mítica Vladivostok, port rus que mira el Pacífic.
Han estat 30 dies i 3o nits. Han estat 12.300 kilòmetres en tren des de Barcelona (8.300 km segons la Guàrdia Urbana). Un nus a la gola ha aparegut just creuar la línia de meta. Ja som a casa, he pensat estúpidament.
Vladivostok és una ciutat russa on hi viuen més de 700.000 persones, anclada en una badia enorme que ofereix les seves aigües a l'Oceà Pacífic. Fundada l'any 1860 com a base militar per controlar coreans, xinesos i japonesos, ha anat creixent com a ciutat de clima templat i de barriades disperses sobre penyasegats. Conserva encara l'essència de ciutat militar: la marina russa hi desplega la seva força pels carrers, submarins i baixells de guerra aparquen davant les seves costes i les torres de vigilància són bolets gegants que coronen la ciutat.
Però tot això no ho sabíem quan vam començar el viatge. I la veritat, poc ens importava, perquè Vladivostok ens cridava només pel seu nom, per la seva llegenda. Dir Vladivostok volia dir anar fins a la fi del món. Més enllà de la seva bellesa, més enllà de les seves animades platges, del seu peix assecat, de les seves noies guapes, de la seva badia immensa, del seu funicular, Vladivostok et crida, et xiuxiueuja a l'oïda, et fa pessigolles sota l'ànima inquieta. Cal anar-hi, cal arribar-hi, cal viatjar a poc a poc creuant tot Europa i Àsia per ser-hi. Hi som. Hem arribat.
En Illian i la Natàlia, nascuts a Vladivostok, m'han portat a munt i avall per tots els racons de la ciutat. Des de que ens vam conèixer al tren han estat esperant la meva trucada. M'han ofert una visita plena de somriures. Ha estat un veritable plaer ser hoste per un dia, ser convidat d'honor sense esperar res a canvi. És un luxe que no es paga amb diners poder viure la ciutat de la mà d'aquesta parella de russos que tan bé s'han portat amb mi.
Marxo a dormir feliç. A vegades, la felicitat pot consistir en arribar a algun lloc. En el meu cas, arribar a Vladivostok.
Han estat 30 dies i 3o nits. Han estat 12.300 kilòmetres en tren des de Barcelona (8.300 km segons la Guàrdia Urbana). Un nus a la gola ha aparegut just creuar la línia de meta. Ja som a casa, he pensat estúpidament.
Vladivostok és una ciutat russa on hi viuen més de 700.000 persones, anclada en una badia enorme que ofereix les seves aigües a l'Oceà Pacífic. Fundada l'any 1860 com a base militar per controlar coreans, xinesos i japonesos, ha anat creixent com a ciutat de clima templat i de barriades disperses sobre penyasegats. Conserva encara l'essència de ciutat militar: la marina russa hi desplega la seva força pels carrers, submarins i baixells de guerra aparquen davant les seves costes i les torres de vigilància són bolets gegants que coronen la ciutat.
Però tot això no ho sabíem quan vam començar el viatge. I la veritat, poc ens importava, perquè Vladivostok ens cridava només pel seu nom, per la seva llegenda. Dir Vladivostok volia dir anar fins a la fi del món. Més enllà de la seva bellesa, més enllà de les seves animades platges, del seu peix assecat, de les seves noies guapes, de la seva badia immensa, del seu funicular, Vladivostok et crida, et xiuxiueuja a l'oïda, et fa pessigolles sota l'ànima inquieta. Cal anar-hi, cal arribar-hi, cal viatjar a poc a poc creuant tot Europa i Àsia per ser-hi. Hi som. Hem arribat.
En Illian i la Natàlia, nascuts a Vladivostok, m'han portat a munt i avall per tots els racons de la ciutat. Des de que ens vam conèixer al tren han estat esperant la meva trucada. M'han ofert una visita plena de somriures. Ha estat un veritable plaer ser hoste per un dia, ser convidat d'honor sense esperar res a canvi. És un luxe que no es paga amb diners poder viure la ciutat de la mà d'aquesta parella de russos que tan bé s'han portat amb mi.
Marxo a dormir feliç. A vegades, la felicitat pot consistir en arribar a algun lloc. En el meu cas, arribar a Vladivostok.
Dia 29: Transiberià
Tercer dia de tren. Quan ens llevem, després d'una nit molt tranquila i ben dormida, estem a 24 hores i a 1500 Km. del final del viatge. El sol s'ha llevat fa estona i ilumina les fantàstiques extensions verdes de Sibèria.
La llum del sol, interruptor infalible de la vida, posa en marxa els mecanismes invisibles que regeixen la nostra existència a bord d'un tren que no para mai. És així com la rutina comença i tots ens posem en marxa. Un observador atent detectaria repetició d'actituds i comportaments en la gent, fàcilment identificables, ara, després de quaranta-vuit hores plegats. Manies i tics, formes de ser i de relacionar-se, hobbies i ocupacions, obsessions i preocupacions. Despullats davant l'evidència de la convivència forçada, tot s'acaba sabent en aquesta petita comunitat, insignificant planeta de vuit compartiments que gira -o millor dit, avança- sota l'estela de la locomotora.
Un passeig per aquest petit món ens dibuixa vinyetes de vides diverses: així, en el primer vagó hi viu una parella d'eslaus, d'origen indeterminat i de llengua oblidada, que es relacionen només amb sí mateixos, vasos comunicants que no comuniquen amb l'exterior: porten marcat al front els vint anys de convivència i una vena als ulls per no veure que hi ha vida més enllà d'ells dos.
En el segon compartiment, una senyora de vestits com cortines acompanya circumstancialment pare i fill alemanys del Rhür. El pare, vidu jove d'una mexicana molt guapa, batrà el record de cerveses calentes consumides en setanta-dues hores, assegut en el seient reclinable del passadís. No se'l veu trist ni content: les bombolletes de la cervesa corren amunt i avall per les seves retines, apagant i encenen el seu estat d'ànim. El seu bigoti profund el vesteix d'una mena de bismark amb pantaló curt, representant una estampa surrealista. El seu fill llegeix tot el viatge poesia alemana i repassa els apunts de les seves classes de guitarra clàssica per poder arribar a ser concertista. Extranya parella Stefan & Stefan.
En el tercer compartiment hi ha una parella jove amb un nen de 10 mesos que ha començat a caminar avui, en el tren. Bolquers i biberons. Passejos amunt i avall del vagó amb la joia de la corona, l'esperança de la família, l'hereu de la casa. Les seves cares denoten aquella passió pròpia dels pares joves, un rictus de felicitat i de joventut bescanviada per un tresor.
En el quart compartiment s'hi està un holandès de rossos cabells, panxa prominent i cara vermella, consumidor de tota classe d'alcohol i fumador conscient. És un quadre de Rubbens en tres dimensions i l'alegria de la comunitat. Parla un anglès que rasca com un glop d'orujo i tira els trastos a les ostesses sense més èxit que els somriures de la incomprensió. Al mateix vagó s'hi han instal·lat dos russos sospitosos de viure una molt bona vida sense treballar massa, vist el seu tarannà alegre, despreocupat i sorneguer, i la seva cartera plena de feixos de bitllets del Monopoly. Honrats cobradors d'autobús agraciats amb una imprevista herència o sicaris de mafiosos traficant d'armes, tant és l'origen de la seva joia, perquè el que importa aquí i ara és la seva despreocupada alegria i els seus riures aguts.
En el cinquè compartiment hi viu una família russa al complet, tres generacions que retornen a casa després de passar per cal notari per endreçar papers de l'herència mal repartida. El cap de família va deixar fortunes i deutes a parts iguals i els germans, bastant karamazovs tots ells, destrossen la vella foto familair a cops de demandes. Ell és el fill del mig, enfrontat als seus germans per tres pams de terra i dos grams d'orgull. L'acompanya la callada esposa i la sogra, i l'únic fill de la parella, l'Igor, un grassonet de vuit anys que absorveix com una esponja la bilis familiar.
En el sisè compartiment s'hi estan mare i filla, cristianes i armènies, beates d'un país sense por i d'una religió poc i mal vista. Es comporten amb discreció, invisibles i caritatives, cedint sempre el pas: són les darreres en baixar del vagó i no es creuen amb dret a protestar. Humilitat femenina de tradició milenària. Injusta tradició.
En el setè compartiment hi viatge una dona sola, acompanyada dels seus fantasmes, tolstoniana representant de les antigues condeses de florits capells, vestits de colors i perfums d'orient. Descendent de zarines oblidades, comportant-se aristocràticament, és una flor -pansida pel pas dels anys- en un desert. La seva estampa i el seu tarannà et fan creure que fou raptada abans de la revolució boltxevic i retornada a la Rússia clàssica 100 anys després. Un tast de color en un món en blanc i negre.
En el vuitè vagó i som nosaltres, l'Evgeny, la Tània i el barbut que passa les hores mirant per la finestra, observant com canvia el paisatge, com creixen ciutats de veritat, com creuem rius fronterers de noms èpics com l'Amur, i com el viatge va tocant la darrera simfonia. A migdia el barbut ha anunciat el kilòmetre 8.000. Ara, a l'hora d'anar a dormir, el tren ja n'ha cruspit 8.500.
Vladivostok està passat el riu, més enllà dels somnis. Vladivostok arribarà i dissoldrà aquestes vides, derogarà aquest planeta. I a l'endemà, quan el tren torni a arrancar sense nosaltres direcció oest, donarà a llum a noves històries.
PD.- Després de redactar aquest post encara hi ha hagut temps per una darrera parada a quarts de dotze de la nit. L'andana era fosca i hi havia set o vuit venedors. Hem baixat i hem comprat unes cerveses i un pot amb caviar vermell de Vladivostok. Bo i econòmic, hem fet un ressopó molt rus mentre els estels indicaven el camí cap a l'Est.
La llum del sol, interruptor infalible de la vida, posa en marxa els mecanismes invisibles que regeixen la nostra existència a bord d'un tren que no para mai. És així com la rutina comença i tots ens posem en marxa. Un observador atent detectaria repetició d'actituds i comportaments en la gent, fàcilment identificables, ara, després de quaranta-vuit hores plegats. Manies i tics, formes de ser i de relacionar-se, hobbies i ocupacions, obsessions i preocupacions. Despullats davant l'evidència de la convivència forçada, tot s'acaba sabent en aquesta petita comunitat, insignificant planeta de vuit compartiments que gira -o millor dit, avança- sota l'estela de la locomotora.
Un passeig per aquest petit món ens dibuixa vinyetes de vides diverses: així, en el primer vagó hi viu una parella d'eslaus, d'origen indeterminat i de llengua oblidada, que es relacionen només amb sí mateixos, vasos comunicants que no comuniquen amb l'exterior: porten marcat al front els vint anys de convivència i una vena als ulls per no veure que hi ha vida més enllà d'ells dos.
En el segon compartiment, una senyora de vestits com cortines acompanya circumstancialment pare i fill alemanys del Rhür. El pare, vidu jove d'una mexicana molt guapa, batrà el record de cerveses calentes consumides en setanta-dues hores, assegut en el seient reclinable del passadís. No se'l veu trist ni content: les bombolletes de la cervesa corren amunt i avall per les seves retines, apagant i encenen el seu estat d'ànim. El seu bigoti profund el vesteix d'una mena de bismark amb pantaló curt, representant una estampa surrealista. El seu fill llegeix tot el viatge poesia alemana i repassa els apunts de les seves classes de guitarra clàssica per poder arribar a ser concertista. Extranya parella Stefan & Stefan.
En el tercer compartiment hi ha una parella jove amb un nen de 10 mesos que ha començat a caminar avui, en el tren. Bolquers i biberons. Passejos amunt i avall del vagó amb la joia de la corona, l'esperança de la família, l'hereu de la casa. Les seves cares denoten aquella passió pròpia dels pares joves, un rictus de felicitat i de joventut bescanviada per un tresor.
En el quart compartiment s'hi està un holandès de rossos cabells, panxa prominent i cara vermella, consumidor de tota classe d'alcohol i fumador conscient. És un quadre de Rubbens en tres dimensions i l'alegria de la comunitat. Parla un anglès que rasca com un glop d'orujo i tira els trastos a les ostesses sense més èxit que els somriures de la incomprensió. Al mateix vagó s'hi han instal·lat dos russos sospitosos de viure una molt bona vida sense treballar massa, vist el seu tarannà alegre, despreocupat i sorneguer, i la seva cartera plena de feixos de bitllets del Monopoly. Honrats cobradors d'autobús agraciats amb una imprevista herència o sicaris de mafiosos traficant d'armes, tant és l'origen de la seva joia, perquè el que importa aquí i ara és la seva despreocupada alegria i els seus riures aguts.
En el cinquè compartiment hi viu una família russa al complet, tres generacions que retornen a casa després de passar per cal notari per endreçar papers de l'herència mal repartida. El cap de família va deixar fortunes i deutes a parts iguals i els germans, bastant karamazovs tots ells, destrossen la vella foto familair a cops de demandes. Ell és el fill del mig, enfrontat als seus germans per tres pams de terra i dos grams d'orgull. L'acompanya la callada esposa i la sogra, i l'únic fill de la parella, l'Igor, un grassonet de vuit anys que absorveix com una esponja la bilis familiar.
En el sisè compartiment s'hi estan mare i filla, cristianes i armènies, beates d'un país sense por i d'una religió poc i mal vista. Es comporten amb discreció, invisibles i caritatives, cedint sempre el pas: són les darreres en baixar del vagó i no es creuen amb dret a protestar. Humilitat femenina de tradició milenària. Injusta tradició.
En el setè compartiment hi viatge una dona sola, acompanyada dels seus fantasmes, tolstoniana representant de les antigues condeses de florits capells, vestits de colors i perfums d'orient. Descendent de zarines oblidades, comportant-se aristocràticament, és una flor -pansida pel pas dels anys- en un desert. La seva estampa i el seu tarannà et fan creure que fou raptada abans de la revolució boltxevic i retornada a la Rússia clàssica 100 anys després. Un tast de color en un món en blanc i negre.
En el vuitè vagó i som nosaltres, l'Evgeny, la Tània i el barbut que passa les hores mirant per la finestra, observant com canvia el paisatge, com creixen ciutats de veritat, com creuem rius fronterers de noms èpics com l'Amur, i com el viatge va tocant la darrera simfonia. A migdia el barbut ha anunciat el kilòmetre 8.000. Ara, a l'hora d'anar a dormir, el tren ja n'ha cruspit 8.500.
Vladivostok està passat el riu, més enllà dels somnis. Vladivostok arribarà i dissoldrà aquestes vides, derogarà aquest planeta. I a l'endemà, quan el tren torni a arrancar sense nosaltres direcció oest, donarà a llum a noves històries.
PD.- Després de redactar aquest post encara hi ha hagut temps per una darrera parada a quarts de dotze de la nit. L'andana era fosca i hi havia set o vuit venedors. Hem baixat i hem comprat unes cerveses i un pot amb caviar vermell de Vladivostok. Bo i econòmic, hem fet un ressopó molt rus mentre els estels indicaven el camí cap a l'Est.
Dia 28: Transiberià
Dormir en un tren no té massa secret. Es tracta de deixar-se endur pel repetitiu ritme de cadència simètrica del moviment dels vagons sobre les vies. El tren es mou, es balanceja, bota i rebota sobre els camins de ferro i augmenta o disminueix la velocitat en funció del tràfic ferroviari, mentre sons metàlics constants es reproduiexen eternament juntament amb ocasionals sirenes que diuen adéu, o que saluden per saludar. Dins d'aquesta capsa de ritmes contínuus i sorolls hermètics, el dormir és un exercici simple i saludable. Hem dormit força bé.
L'esmozar de té calent i galetes és el trailer llaminer que precedeix la gran pel·lícula d'avui. A quarts d'onze comença, més enllà de la meva finestra, un espectacle en 3D de força inigualable, rodat en viu i en directe i protagonitzat per l'estelar Sibèria, que ja sigui a l'hivern, amb el seu vestit de gala blanc, ja sigui a l'estiu, amb la seva combinació de verd i blau a l'estiu, sempre surt molt bé.
I, efectivament, Sibèria surt preciosa. Vestida d'estora verda, de riu blau, de corbs negres sobrevolant el tren, de blanques cabretes i de cases de fusta marronosa tacada pel fred i la humitat. Univers de colors i d'extensions inabastables. Els efectes especials afecten especialment els espectadors que gaudeixen de l'espectacle des de les finestres baixades del Transiberià, que corre desbocat direcció Vladivostok. El vent despentina la descuidada barba i fa tirabuixons de cabell d'àngel. És un d'aquests moments en que et sents protagonista de la teva pròpia pel·lícula: la sensació tan real del vent a la cara et desperta de la irrealitat en que t'instal·les quan puges al tren. Baixar la finestra i gaudir en primera persona de cada un dels kilòmetres que la locomotora va devorant et proporciona una sensació extra de realitat.
Mentre som protagonistes d'aquest viatge, prenem conciència del veritable significat de Sibèria, no només pels russos sinó pel propi planeta. Sibèria és un autèntic pulmó verd, un autèntic oasis d'oxígen, un veritable viver de matèries primeres bàsiques. Avui ens hem creuat amb un tren de mercaderies que anava direcció oest amb més de seixanta vagons carregats de fusta, tractada i sense tractar. Més endavant, trens infinits transportant carbó, carregats fins el darrer centímetre d'aquest veritable or negre del segle XIX, que segueix sent clau durant el segle XXI. La fusta i el carbó, elements que semblen denostats en la civilització occidental de vitroceràmica i de plàstics de colors, encara constitueixen pilars fonamentals de l'economia i l'energia postsoviètica. Mentre escric aquest post, dos trens de setenta-cinc vagons cada un!, plens de gas, transporten aquesta vaporosa font d'ènergia cap a Europa. Litres i més litres de gas liquat atrevessen les planúries siberianes per escalfar indústries i famílies i omplir de dolars americans l'antic país dels soviets.
La pel·lícula té final feliç. Sibèria segueix elegant i salvatge, tot i les viscissituds mediambientals i històriques. Bona part del viatge es fa sobrevolant un amplíssim riu, riu asiàtic de reminiscències xineses. Quan el The End apareix en forma de gana, compartim el dia i les menges amb l'Evgeny i la Tania. A aquestes alçades de viatge ja m'han convidat a Rússia, m'han regalat un parell de souvenirs i pretenen portar-me fins a la porta del hostel un cop arribem a port. I a més, estan aprenent espanyol a tota máquina.
La tarda adquireix tons de vacances de luxe amb una migdiada de més de 2 hores. Brutal! Després de la migdiada eterna, atrevessem el kilòmetre 7.000. A poc a poc el sol torna a marxar i esborra el paisatge. Nosaltres carreguem les piles amb un sopar reparador. Avui la cervesa no està calenta. Cal aprofitar-ho. El tren es mou i torna a sonar música d'anar a dormir. Provarem de fer-ho escoltant els sons i els moviments de la locomotora avançant cap a l'est.
L'esmozar de té calent i galetes és el trailer llaminer que precedeix la gran pel·lícula d'avui. A quarts d'onze comença, més enllà de la meva finestra, un espectacle en 3D de força inigualable, rodat en viu i en directe i protagonitzat per l'estelar Sibèria, que ja sigui a l'hivern, amb el seu vestit de gala blanc, ja sigui a l'estiu, amb la seva combinació de verd i blau a l'estiu, sempre surt molt bé.
I, efectivament, Sibèria surt preciosa. Vestida d'estora verda, de riu blau, de corbs negres sobrevolant el tren, de blanques cabretes i de cases de fusta marronosa tacada pel fred i la humitat. Univers de colors i d'extensions inabastables. Els efectes especials afecten especialment els espectadors que gaudeixen de l'espectacle des de les finestres baixades del Transiberià, que corre desbocat direcció Vladivostok. El vent despentina la descuidada barba i fa tirabuixons de cabell d'àngel. És un d'aquests moments en que et sents protagonista de la teva pròpia pel·lícula: la sensació tan real del vent a la cara et desperta de la irrealitat en que t'instal·les quan puges al tren. Baixar la finestra i gaudir en primera persona de cada un dels kilòmetres que la locomotora va devorant et proporciona una sensació extra de realitat.
Mentre som protagonistes d'aquest viatge, prenem conciència del veritable significat de Sibèria, no només pels russos sinó pel propi planeta. Sibèria és un autèntic pulmó verd, un autèntic oasis d'oxígen, un veritable viver de matèries primeres bàsiques. Avui ens hem creuat amb un tren de mercaderies que anava direcció oest amb més de seixanta vagons carregats de fusta, tractada i sense tractar. Més endavant, trens infinits transportant carbó, carregats fins el darrer centímetre d'aquest veritable or negre del segle XIX, que segueix sent clau durant el segle XXI. La fusta i el carbó, elements que semblen denostats en la civilització occidental de vitroceràmica i de plàstics de colors, encara constitueixen pilars fonamentals de l'economia i l'energia postsoviètica. Mentre escric aquest post, dos trens de setenta-cinc vagons cada un!, plens de gas, transporten aquesta vaporosa font d'ènergia cap a Europa. Litres i més litres de gas liquat atrevessen les planúries siberianes per escalfar indústries i famílies i omplir de dolars americans l'antic país dels soviets.
La pel·lícula té final feliç. Sibèria segueix elegant i salvatge, tot i les viscissituds mediambientals i històriques. Bona part del viatge es fa sobrevolant un amplíssim riu, riu asiàtic de reminiscències xineses. Quan el The End apareix en forma de gana, compartim el dia i les menges amb l'Evgeny i la Tania. A aquestes alçades de viatge ja m'han convidat a Rússia, m'han regalat un parell de souvenirs i pretenen portar-me fins a la porta del hostel un cop arribem a port. I a més, estan aprenent espanyol a tota máquina.
La tarda adquireix tons de vacances de luxe amb una migdiada de més de 2 hores. Brutal! Després de la migdiada eterna, atrevessem el kilòmetre 7.000. A poc a poc el sol torna a marxar i esborra el paisatge. Nosaltres carreguem les piles amb un sopar reparador. Avui la cervesa no està calenta. Cal aprofitar-ho. El tren es mou i torna a sonar música d'anar a dormir. Provarem de fer-ho escoltant els sons i els moviments de la locomotora avançant cap a l'est.
Dia 27: Transiberià
Els puristes diuen que el Transiberià s'ha de fer d'un sol cop. Tot seguit. Sense baixar del tren ni fer parades intermitges. Els puristes dels viatges creuen que s'haurien de fer els 9.288 Km. que separan Moscou de Vladisvostok d'una tirada: 7 dies i 7 nits amb diversos canvis horaris i una diferència horària final de 7 hores.
De puristes n'hi ha en totes les disciplines de la vida, i està demostrat que no sempre cal fer-los cas per gaudir de la vida. Hi ha puristes en el món espiritual, que negarien qualsevol sincretisme entre religions i cultures; hi ha puristes en la gastronomia, que neguen credibilitat als genis de la nova i exitosa cuina que estratifica truita de patates i canelons; hi ha puristes en el món de l'esport, que creuen sacríleg no jugar de blanc immaculat a la pista central de Wimbledon o que no admeten el futbol més enllà del diumenge a les cinc de la tarda. Hi ha puristes també en la política, l'alpinisme o el new-age, també en el cultiu de la rosa silvestre, la curació de la grip porcina o l'elaboració tradicional dels penallets, així com n'hi ha en les ciències econòmiques que permeten quadrar un balanç fiscal o d'entre els fans de l'autèntic cinema escandinau.
Però nosaltres hem passat olímpicament dels puristes dels viatges i hem decidit recorre el tram Moscou-Vladivostok en dues etapes. La nostra salut, la nostra higiene i les experiències viscudes a peu del Llac Baikal ens ho agraeixen. Avui hem començat la segona etapa.
Ens esperen més de 4.000 km. en tres jornades completes de tren, en règim de pensió completa. Pugem al tren a Irkustk i avancem sense parar cap a l'Est, trepitjant amb els talons la frontera de Mongòlia. Quan parem a les tres hores de viatge a Ulan-Udé, Mongòlia estarà a només 70 km. de distància. Però no anem cap al sud, sinó cap a l'Est, i a poc a poc anem circulant paral·lels a l'univers de Genghis Kan i dels seus descendents, direcció l'oceà Pacífic.
El tren que ens dur cap a l'est és més rudimentari que el que ens va portar fins a Irkustk fa una semana. Més atrotinat, fet de fusta, amb un sol lavabo, sense endolls als compartiments, sense senyores que venen menjar pels passadissos, sense neteja diària amb aspirador, ni indicador electrònic de la temperatura. Potser més autèntic. No us penseu: segueix essent un tren comfortable, pèrò sense les comoditats pròpies d'un tren nou de trinca.
I evidentment, toca compartir el viatge amb uns desconeguts. M'hi jugaria un peix que seran russos, anava pensant mentre arribava a l'estació. Touché: el peix és meu: Evgeny Stepanets i la seva filla Tània, de 7 anys. Han acudit a l'estació amb la mare de la nena, que s'ha quedat a Irkustk. Viatgen només, doncs, pare i filla, i ens hospedem nosaltres tres en el compartiment. Ell és un rus que ha estudiat a l'escola militar d'aviació, a Ucraïna, però que mai va exercir com a pilot. Va deixar-ho per enrollar-se com a policia local, i després ho va deixar per fer de guàrdia de seguretat. La darrere feina, guàrdia de seguretat d'uns grans magatzems a les afores d'Irkustk. "Chef", em diu amb orgull. D'acord, Evgeni, cap dels vigilants de seguretat d'El Corte Inglés rus. Ara està jubilat tot i que no té els 40 anys. Viatgen a Vladivostok on ell hi té el pare i els germans.
La comunicació és molt difícil, doncs ell parla igual d'anglès que jo de rus. Algunes paraules. Res més. Però l'ànsia i les ganes de conèixer coses meves i d'explicar-me'n d'altres de Rússia en general, i de Vladivostok en particular, d'on n'és fill, són tan grans, que el diàleg, entretallat i suportat a cops de diccionari i Pictionary, avança sense aturador. I és enriquidor. Abans de sortir de Barcelona, va caure a les meves mans la transcripció d'unes conferències que el mestre Kapuscinski va pronunciar en diferents indrets i en diferents èpoques de la seva vida, parlant de l'Altre. Les reflexions de l'emminent reporter polonès sobre el contacte i la relació entre civilitzacions eren encertadíssimes: tu t'acostes a l'Altre, i tu ets un Altre per ell. I les relacions són difícils per por al desconegut, per por a la impossibilitat de fer-se entendre, per por a la diferència, per manca de temps, de paciència o de voluntat. I en aquest punt noto com el poble rus s'acosta a aquells que som diferents sense por ni recança, amb el cor obert i el rebost preparat per compartir. L'ànima russa fa la seva feina, i el lent tarannà del viatge en tren la remata, doncs no hi ha millor escenari que disposar de tres dies i tres nit per endavant per compartir amb l'Altre el teu propi món.
De seguida ens adonem que el paisatge és molt més espectacular en aquesta segona etapa del Transiberià. Les muntanyes verdes i els rius amples vénen a buscar-nos mentre pobles de fusta saluden des de l'altre costat de les vies. Es fa fosc mentre atrevessem el kilòmetre 6.000. Una nova fita. El sol ha marxat. Toca compartir el pollastre rostit, el puré de patates i la cervesa amb l'Evgeny i la Tània. Bon profit, i a dormir.
De puristes n'hi ha en totes les disciplines de la vida, i està demostrat que no sempre cal fer-los cas per gaudir de la vida. Hi ha puristes en el món espiritual, que negarien qualsevol sincretisme entre religions i cultures; hi ha puristes en la gastronomia, que neguen credibilitat als genis de la nova i exitosa cuina que estratifica truita de patates i canelons; hi ha puristes en el món de l'esport, que creuen sacríleg no jugar de blanc immaculat a la pista central de Wimbledon o que no admeten el futbol més enllà del diumenge a les cinc de la tarda. Hi ha puristes també en la política, l'alpinisme o el new-age, també en el cultiu de la rosa silvestre, la curació de la grip porcina o l'elaboració tradicional dels penallets, així com n'hi ha en les ciències econòmiques que permeten quadrar un balanç fiscal o d'entre els fans de l'autèntic cinema escandinau.
Però nosaltres hem passat olímpicament dels puristes dels viatges i hem decidit recorre el tram Moscou-Vladivostok en dues etapes. La nostra salut, la nostra higiene i les experiències viscudes a peu del Llac Baikal ens ho agraeixen. Avui hem començat la segona etapa.
Ens esperen més de 4.000 km. en tres jornades completes de tren, en règim de pensió completa. Pugem al tren a Irkustk i avancem sense parar cap a l'Est, trepitjant amb els talons la frontera de Mongòlia. Quan parem a les tres hores de viatge a Ulan-Udé, Mongòlia estarà a només 70 km. de distància. Però no anem cap al sud, sinó cap a l'Est, i a poc a poc anem circulant paral·lels a l'univers de Genghis Kan i dels seus descendents, direcció l'oceà Pacífic.
El tren que ens dur cap a l'est és més rudimentari que el que ens va portar fins a Irkustk fa una semana. Més atrotinat, fet de fusta, amb un sol lavabo, sense endolls als compartiments, sense senyores que venen menjar pels passadissos, sense neteja diària amb aspirador, ni indicador electrònic de la temperatura. Potser més autèntic. No us penseu: segueix essent un tren comfortable, pèrò sense les comoditats pròpies d'un tren nou de trinca.
I evidentment, toca compartir el viatge amb uns desconeguts. M'hi jugaria un peix que seran russos, anava pensant mentre arribava a l'estació. Touché: el peix és meu: Evgeny Stepanets i la seva filla Tània, de 7 anys. Han acudit a l'estació amb la mare de la nena, que s'ha quedat a Irkustk. Viatgen només, doncs, pare i filla, i ens hospedem nosaltres tres en el compartiment. Ell és un rus que ha estudiat a l'escola militar d'aviació, a Ucraïna, però que mai va exercir com a pilot. Va deixar-ho per enrollar-se com a policia local, i després ho va deixar per fer de guàrdia de seguretat. La darrere feina, guàrdia de seguretat d'uns grans magatzems a les afores d'Irkustk. "Chef", em diu amb orgull. D'acord, Evgeni, cap dels vigilants de seguretat d'El Corte Inglés rus. Ara està jubilat tot i que no té els 40 anys. Viatgen a Vladivostok on ell hi té el pare i els germans.
La comunicació és molt difícil, doncs ell parla igual d'anglès que jo de rus. Algunes paraules. Res més. Però l'ànsia i les ganes de conèixer coses meves i d'explicar-me'n d'altres de Rússia en general, i de Vladivostok en particular, d'on n'és fill, són tan grans, que el diàleg, entretallat i suportat a cops de diccionari i Pictionary, avança sense aturador. I és enriquidor. Abans de sortir de Barcelona, va caure a les meves mans la transcripció d'unes conferències que el mestre Kapuscinski va pronunciar en diferents indrets i en diferents èpoques de la seva vida, parlant de l'Altre. Les reflexions de l'emminent reporter polonès sobre el contacte i la relació entre civilitzacions eren encertadíssimes: tu t'acostes a l'Altre, i tu ets un Altre per ell. I les relacions són difícils per por al desconegut, per por a la impossibilitat de fer-se entendre, per por a la diferència, per manca de temps, de paciència o de voluntat. I en aquest punt noto com el poble rus s'acosta a aquells que som diferents sense por ni recança, amb el cor obert i el rebost preparat per compartir. L'ànima russa fa la seva feina, i el lent tarannà del viatge en tren la remata, doncs no hi ha millor escenari que disposar de tres dies i tres nit per endavant per compartir amb l'Altre el teu propi món.
De seguida ens adonem que el paisatge és molt més espectacular en aquesta segona etapa del Transiberià. Les muntanyes verdes i els rius amples vénen a buscar-nos mentre pobles de fusta saluden des de l'altre costat de les vies. Es fa fosc mentre atrevessem el kilòmetre 6.000. Una nova fita. El sol ha marxat. Toca compartir el pollastre rostit, el puré de patates i la cervesa amb l'Evgeny i la Tània. Bon profit, i a dormir.
dimarts
Dia 26: Llac Baikal - Irkustk
Per primer cop en molts dies m'he emprenyat amb el despertador. Ha sonat quan estava somniant amb l'esmorzar de Filipinos i Cacaolat, que es repeteix cíclicament des de que esmorzo un bol d'arròs dolç i ous ferrats. Estava a punt de menjar-me'n un i ha sonat. Aix, què dur és estar de vacances.
He marxat de l'illa d'Oljkos a quarts de deu del matí, aquest cop en un autobús de línia, ple de russos. Era un autobús coreà conduït per un personatge estrafalari, amb una cicatriu al coll, ulls sortits i veu rovellada. Amb ell viatjava la seva família: dos nens petits i la dona. Me'ls imagino sempre viatjant junts, com si no tinguessin més casa que l'autobús coreà, com nòmades del segle XXI.
El passatge també era força interessant i variat: una parella de recent casats amb les mans agafades...durant les 8 hores de viatge; dos homes buriats (emparentats amb els mongols, dèiem) arrossegant centenars de bosses i cistells plens de roba; una família russa de talla XXXL consumint ampolles d'Sprite tot el viatge i eructant sonorament, i un peregrí ortodox amb pinta de seminarista catòlic. Molt distret.
El vaitge ha estat llarg però tranquil, excepte quan calia esquivar les vaques que rumiaven al mig de la carretera. Quan portàvem tres hores de trajecte, el conductor ha parat en el marge de la carretera per posar benzina de contravant: dos tipus ben rarets conduint una atrotinada moto dels anys 50 amb un side-car casolà adosat venien la benzina uns quants cèntims més barata que a la benzinera. Del side-car fet de fustes siberianes n'ha sortit una garrafa ben plena de gasolina que ens ha servit per poder arribar a Irkustk. Ben curiós.
Durant el trajecte, una pedregada immensa, com una tamborinada de festa major, ha colpejat el sostre metàlic de l'autobús coreà, anunciant tarda de pluges. Ara, escrivint aquest post des del Hostel d'Irkustk, on hem arribat a mitja tarda, veiem per la finestra com la pluja reventa el terra de la capital de Sibèria Occidental, sense pietat. Plou molt. Penso en el conductor de l'autobús i tota la seva família, asseguts tots quatre al seient del darrere, escoltant com la pluja forta pica i repica sobre els seus caps. Espero que estiguin bé.
Demà pel matí comença la segona etapa del Transiberià. Seran tres dies i tres nits que ens han de dur a Vladivostok, a la costa del Pacífic. Quan arribem, haurem atravessat tot Europa i Àsia. A dormir, que el tren no espera.
PD.- Les fotos promeses arribaran quan tanquem l'etapa russa a Vladivostok, a modus de recopilatori.
He marxat de l'illa d'Oljkos a quarts de deu del matí, aquest cop en un autobús de línia, ple de russos. Era un autobús coreà conduït per un personatge estrafalari, amb una cicatriu al coll, ulls sortits i veu rovellada. Amb ell viatjava la seva família: dos nens petits i la dona. Me'ls imagino sempre viatjant junts, com si no tinguessin més casa que l'autobús coreà, com nòmades del segle XXI.
El passatge també era força interessant i variat: una parella de recent casats amb les mans agafades...durant les 8 hores de viatge; dos homes buriats (emparentats amb els mongols, dèiem) arrossegant centenars de bosses i cistells plens de roba; una família russa de talla XXXL consumint ampolles d'Sprite tot el viatge i eructant sonorament, i un peregrí ortodox amb pinta de seminarista catòlic. Molt distret.
El vaitge ha estat llarg però tranquil, excepte quan calia esquivar les vaques que rumiaven al mig de la carretera. Quan portàvem tres hores de trajecte, el conductor ha parat en el marge de la carretera per posar benzina de contravant: dos tipus ben rarets conduint una atrotinada moto dels anys 50 amb un side-car casolà adosat venien la benzina uns quants cèntims més barata que a la benzinera. Del side-car fet de fustes siberianes n'ha sortit una garrafa ben plena de gasolina que ens ha servit per poder arribar a Irkustk. Ben curiós.
Durant el trajecte, una pedregada immensa, com una tamborinada de festa major, ha colpejat el sostre metàlic de l'autobús coreà, anunciant tarda de pluges. Ara, escrivint aquest post des del Hostel d'Irkustk, on hem arribat a mitja tarda, veiem per la finestra com la pluja reventa el terra de la capital de Sibèria Occidental, sense pietat. Plou molt. Penso en el conductor de l'autobús i tota la seva família, asseguts tots quatre al seient del darrere, escoltant com la pluja forta pica i repica sobre els seus caps. Espero que estiguin bé.
Demà pel matí comença la segona etapa del Transiberià. Seran tres dies i tres nits que ens han de dur a Vladivostok, a la costa del Pacífic. Quan arribem, haurem atravessat tot Europa i Àsia. A dormir, que el tren no espera.
PD.- Les fotos promeses arribaran quan tanquem l'etapa russa a Vladivostok, a modus de recopilatori.
Dia 25: Llac Baikal
Darrer dia al llac Baikal: dia de relax, de no fer res, de fer vacances. Ens llevem tard després de la farra russa de la nit anterior, però sense ressaca: dues cerveses calentes no donen per tant.
El matí és un matí de platgeta al llac, llegint i escoltant música. I sí, també d'un nou bateig al llac, si és que és possible batejar-se més d'un cop. En tot cas, torno a enfonsar-me dins les aigües verdoses i blaves del llac Baikal durant uns instants, i la fredor em transporta fins a una mena d'estat catalèptic i un llarg túnel fosc, amb una llum al final, apareix molt clarament davant meu. No sé si el fet d'haver transitat, el dia anterior, pels terrenys sagrats del xamanisme, ajuda a crear aquest tipus d'al·lucinacions. No ho sabré mai. Surto de l'aigua pel meu propi peu i el sol siberià, prou potent, expulsa la fredor i les gotes d'aigua del meu cos. Hora de dinar.
Dino pràcticament sol al Hostel. És bastant sorprenent, perquè aquest lloc dóna de dormir i de manjar a prop de 150 persones, russos molts d'ells. És com un petit poble dins del propi poble, i sempre hi ha gent. La idea de muntar aquest macro negoci per part d'un excampió estatal de ping pong rus va esdevenir tot un èxit, i ara és un business que rutlla tot l'any força bé. Sí, tot l'any, perquè durant l'hivern els turistes no paren d'arribar perquè el llac, aquesta extensió immensa d'aigua que podria unir Madrid i Barcelona de tan gran com és....queda completament gelat, congelat, glaçat. Es fan excursions en 4x4 pel llac a trepitjar el gel. Veient-lo ara a l'estiu, mar gegantí inabastable, se'ns fa molt i molt difícil imaginar-lo glaçat. Però és clar: estem a Sibèria!
La tarda transcorre tranquila: migdiada de vacances, connexió a Internet i visionat de fotos del viatge. Des de Barcelona, cansats amb tanta lletra, se'ns demana que publiquem fotos en aquest blog. Aprofitarem que hem passat la tarda ordenant-les i visionant-les per publicar-ne algunes.
La tarda s'ha completat amb un banya de veritat: una habitació de fusta on feia molta calor, i recipients per anar tirant-te aigua freda pel damunt. Experiència sensorial bestial, aquest cop sense túnels foscos. Estaré perdent facultats.
El sol marxa per darrere les muntanyes del Llac i l'illa s'omple de gent que busca la seva localitat per assistir a l'espectacle. Sobre la gespa verda que corona les muntanyes de l'illa, moltes persones s'asseuen a mirar com mor el dia i neix la nit. El dia s'apaga, tot s'acaba. La nostra visita al místic llac Baikal, també. Demà, tornada a Irkustk per preparar la segona etapa del Transiberià.
El matí és un matí de platgeta al llac, llegint i escoltant música. I sí, també d'un nou bateig al llac, si és que és possible batejar-se més d'un cop. En tot cas, torno a enfonsar-me dins les aigües verdoses i blaves del llac Baikal durant uns instants, i la fredor em transporta fins a una mena d'estat catalèptic i un llarg túnel fosc, amb una llum al final, apareix molt clarament davant meu. No sé si el fet d'haver transitat, el dia anterior, pels terrenys sagrats del xamanisme, ajuda a crear aquest tipus d'al·lucinacions. No ho sabré mai. Surto de l'aigua pel meu propi peu i el sol siberià, prou potent, expulsa la fredor i les gotes d'aigua del meu cos. Hora de dinar.
Dino pràcticament sol al Hostel. És bastant sorprenent, perquè aquest lloc dóna de dormir i de manjar a prop de 150 persones, russos molts d'ells. És com un petit poble dins del propi poble, i sempre hi ha gent. La idea de muntar aquest macro negoci per part d'un excampió estatal de ping pong rus va esdevenir tot un èxit, i ara és un business que rutlla tot l'any força bé. Sí, tot l'any, perquè durant l'hivern els turistes no paren d'arribar perquè el llac, aquesta extensió immensa d'aigua que podria unir Madrid i Barcelona de tan gran com és....queda completament gelat, congelat, glaçat. Es fan excursions en 4x4 pel llac a trepitjar el gel. Veient-lo ara a l'estiu, mar gegantí inabastable, se'ns fa molt i molt difícil imaginar-lo glaçat. Però és clar: estem a Sibèria!
La tarda transcorre tranquila: migdiada de vacances, connexió a Internet i visionat de fotos del viatge. Des de Barcelona, cansats amb tanta lletra, se'ns demana que publiquem fotos en aquest blog. Aprofitarem que hem passat la tarda ordenant-les i visionant-les per publicar-ne algunes.
La tarda s'ha completat amb un banya de veritat: una habitació de fusta on feia molta calor, i recipients per anar tirant-te aigua freda pel damunt. Experiència sensorial bestial, aquest cop sense túnels foscos. Estaré perdent facultats.
El sol marxa per darrere les muntanyes del Llac i l'illa s'omple de gent que busca la seva localitat per assistir a l'espectacle. Sobre la gespa verda que corona les muntanyes de l'illa, moltes persones s'asseuen a mirar com mor el dia i neix la nit. El dia s'apaga, tot s'acaba. La nostra visita al místic llac Baikal, també. Demà, tornada a Irkustk per preparar la segona etapa del Transiberià.
dilluns
Dia 24: Llac Baikal
He somniat en boscos siberians talats d'un sol cop de destral. He somniat en llits d'aigua que s'enfonsen quan els trepitges. He somniat en persianes que impedeixen que la llum del sol, invasiva, entri a deshora. He somniat en esmorzars de Filipinos i Cacaolat. I m'he despertat, entresuat.
He dormit bastant encarcarat entre dos troncs i el sol m'ha despertat a quarts de sis. L'esmorzar ha estat molt rus: un bol d'arròs dolç amb melmelada tal com el cuinen al Kazajastan i dos ous ferrats poc fets. Ja no cal que dini.
Avui, després de la pallissa d'ahir, he escollit l'opció excursió organitzada: un èxit. Hem anat al punt més nord de l'illa, a 40 km. del poble per carreteteres (?) en molt mal estat. Es tracta d'un cap puntiagut amb unes vistes espeterrants del continent i dels penyasegats de la pròpia illa. Èrem només vuit, contant el conductor. La guia era una dona de Gorki, cuna de la Rússia més tradicional, professora de folklore i cultura russa en un institut. Amb ella viatjava el seu fill, un xaval de vint-i-molts que viu a New Mexico des de fa uns anys estudiant en una universitat americana que es dedica a fitxar joves científics russos: si Reagan aixequés el cap... Ens acompanyaven tres joves russos i una parella d'alemanys de Berlin, una mica estirats.
El paisatge ha estat espectacular, amb platges de sorra blanca, boscos d'avets, penyasegats verticals i indrets amb energia còsmica: l'illa és un dels cinc pols d'energia espiritual segons el xamanisme, amb tota la parefernàlia llegendària d'aquests tipus de creences. Respectables, com totes. Hi ha gent que és del RACC, gent que s'afilia a un sindicat o que es fa sòcia de l'Espanyol, i gent que creu amb el xamanisme. Cap problema: el món és molt gran i hi cabem tots. Durant la sortida hem muntat a cavall i hem dinat un brou de peix i patates fet pel mateix conductor en un foc de llenya al mig del bosc. Gran dia.
La tarda ha estat per estrenar el llac: sí, m'he banyat al Llac!. Entrar i sortir al cap de cinc segons és banyar-se, oi? Bé, no ho sé. Però ho he fet: absolutament gelada, però absolutament espectacular és la sensació que tens després de sortir d'aquell mar tan fred: m'he banyat al Llac Baikal, Sibèria, Juliol 2009. Ho explicaré als meus néts.
Després, sopar i cervesetes amb els tres nanos txecs, mirant el llac quan el sol ja havia marxat feia més d'una hora, però amb un reflexe lluminós, encara present, que deixava anar ombres d'un gran dia. La nit ha estat tota una experiència: música patxanguera russa en un embalat, cerveses calentes i russos i russes de farra. Gent molt maca, els russos (i les russes).
He dormit bastant encarcarat entre dos troncs i el sol m'ha despertat a quarts de sis. L'esmorzar ha estat molt rus: un bol d'arròs dolç amb melmelada tal com el cuinen al Kazajastan i dos ous ferrats poc fets. Ja no cal que dini.
Avui, després de la pallissa d'ahir, he escollit l'opció excursió organitzada: un èxit. Hem anat al punt més nord de l'illa, a 40 km. del poble per carreteteres (?) en molt mal estat. Es tracta d'un cap puntiagut amb unes vistes espeterrants del continent i dels penyasegats de la pròpia illa. Èrem només vuit, contant el conductor. La guia era una dona de Gorki, cuna de la Rússia més tradicional, professora de folklore i cultura russa en un institut. Amb ella viatjava el seu fill, un xaval de vint-i-molts que viu a New Mexico des de fa uns anys estudiant en una universitat americana que es dedica a fitxar joves científics russos: si Reagan aixequés el cap... Ens acompanyaven tres joves russos i una parella d'alemanys de Berlin, una mica estirats.
El paisatge ha estat espectacular, amb platges de sorra blanca, boscos d'avets, penyasegats verticals i indrets amb energia còsmica: l'illa és un dels cinc pols d'energia espiritual segons el xamanisme, amb tota la parefernàlia llegendària d'aquests tipus de creences. Respectables, com totes. Hi ha gent que és del RACC, gent que s'afilia a un sindicat o que es fa sòcia de l'Espanyol, i gent que creu amb el xamanisme. Cap problema: el món és molt gran i hi cabem tots. Durant la sortida hem muntat a cavall i hem dinat un brou de peix i patates fet pel mateix conductor en un foc de llenya al mig del bosc. Gran dia.
La tarda ha estat per estrenar el llac: sí, m'he banyat al Llac!. Entrar i sortir al cap de cinc segons és banyar-se, oi? Bé, no ho sé. Però ho he fet: absolutament gelada, però absolutament espectacular és la sensació que tens després de sortir d'aquell mar tan fred: m'he banyat al Llac Baikal, Sibèria, Juliol 2009. Ho explicaré als meus néts.
Després, sopar i cervesetes amb els tres nanos txecs, mirant el llac quan el sol ja havia marxat feia més d'una hora, però amb un reflexe lluminós, encara present, que deixava anar ombres d'un gran dia. La nit ha estat tota una experiència: música patxanguera russa en un embalat, cerveses calentes i russos i russes de farra. Gent molt maca, els russos (i les russes).
Dia 23: Llac Baikal (2a part)
El dia estava bastant ennuvolat. Hem baixat al poble a llogar una bici i comprar provisions pel dia. La bici es lloga en un establiment pintoresc: instal·lat com un habitatge nòmada dels buriats, habitants d'aquestes terres siberianes emparenats amb els mongols, a dins hi ha una multitud de serveis turístics: lloguer de cars, de bicis, internet, guies, excursions, recerca de hostels. És l'únic que hi ha al poble i fa l'agost durant tot l'any.
He llogat la bici i tot sol he començat un viatge iniciàtic per l'exigent món de la bicicleta. I més exigent encara si no portes un mapa de l'illa! Ara que el Tour de França deu decorar les migdiades de mitja Europa, val la pena obrir un ull des del sofà i fer una petita reverència a aquests esportistes per les seves proeses, i és que això del ciclisme és molt dur.
Anar amb bicicleta és com la vida mateixa: a vegades fa pujada i penses que no te'n sortiràs, i a vegades fa baixada i tot ho veus de color de rosa...i et penses que mai més farà pujada (Forrest Gump, escena 131). La meva passejada de més de cinc hores pels voltants del Baikal ha estat una muntanya russa d'emocions: les pujades han estat un infern, les baixades eren glòria beneïda. El dinar l'he fet en una platgeta del llac i de seguida bicicleta i manta, que fa fred.
Hem fet un dia complet de bici i llac. A les quatre de la tarda estàvem de tornada. I tocava "bañito". No, no volem dir banyar-se al llac: sembla pràcticament impossible, l'aigua està a 15 graus i no pots aguantar amb els peus a dins ni un minut. Ens referim al clàssic i típic bany rus, una barreja de tradició finlandesa i bany siberià: es tracta de tirar-se aigua freda per sobre amb unes pots de cuina en una habitació de fusta plena de vapor d'àigua calenta. Havia reservat hora a les cinc així que tot ha quadrat. Aquest tipus de bany es diu, en rus "banya" i cal llegir-lo tal com raja i en català. Per si ho voleu provar quan vingueu a Rússia i no us enrecordeu del nom, penseu sempre amb en Cruyff dient "por favor, donde está el baña". És fàcil.
El "banya" ha anat bé tot i que el més sofisticat estava ocupat i m'he hagut de conformar amb un més rudinentari. Al final he acabat fotent-me cubells d'aiga freda per sobre, com els Pica-Piedra, i acostant-me al dipòsit d'aiga calenta d'on sortia un vapor d'aigua amb poca esma. Però després de la pallissa de la bici, ha estat com tocar el cel.
Un dia esgotador. Ara, assegut al llit de troncs siberians, penso amb nostàlgia amb el "sillín" de la bibicleta, que tants cops he maleït durant les cinc hores de bici d'avui. Aix, sort que estem cansats i dormirem com un tronc.
He llogat la bici i tot sol he començat un viatge iniciàtic per l'exigent món de la bicicleta. I més exigent encara si no portes un mapa de l'illa! Ara que el Tour de França deu decorar les migdiades de mitja Europa, val la pena obrir un ull des del sofà i fer una petita reverència a aquests esportistes per les seves proeses, i és que això del ciclisme és molt dur.
Anar amb bicicleta és com la vida mateixa: a vegades fa pujada i penses que no te'n sortiràs, i a vegades fa baixada i tot ho veus de color de rosa...i et penses que mai més farà pujada (Forrest Gump, escena 131). La meva passejada de més de cinc hores pels voltants del Baikal ha estat una muntanya russa d'emocions: les pujades han estat un infern, les baixades eren glòria beneïda. El dinar l'he fet en una platgeta del llac i de seguida bicicleta i manta, que fa fred.
Hem fet un dia complet de bici i llac. A les quatre de la tarda estàvem de tornada. I tocava "bañito". No, no volem dir banyar-se al llac: sembla pràcticament impossible, l'aigua està a 15 graus i no pots aguantar amb els peus a dins ni un minut. Ens referim al clàssic i típic bany rus, una barreja de tradició finlandesa i bany siberià: es tracta de tirar-se aigua freda per sobre amb unes pots de cuina en una habitació de fusta plena de vapor d'àigua calenta. Havia reservat hora a les cinc així que tot ha quadrat. Aquest tipus de bany es diu, en rus "banya" i cal llegir-lo tal com raja i en català. Per si ho voleu provar quan vingueu a Rússia i no us enrecordeu del nom, penseu sempre amb en Cruyff dient "por favor, donde está el baña". És fàcil.
El "banya" ha anat bé tot i que el més sofisticat estava ocupat i m'he hagut de conformar amb un més rudinentari. Al final he acabat fotent-me cubells d'aiga freda per sobre, com els Pica-Piedra, i acostant-me al dipòsit d'aiga calenta d'on sortia un vapor d'aigua amb poca esma. Però després de la pallissa de la bici, ha estat com tocar el cel.
Un dia esgotador. Ara, assegut al llit de troncs siberians, penso amb nostàlgia amb el "sillín" de la bibicleta, que tants cops he maleït durant les cinc hores de bici d'avui. Aix, sort que estem cansats i dormirem com un tronc.
Dia 23: Llac Baikal (1a part)
Primer dia sencer a l'illa siberiana d'Oljkos, rodejada de l'aigua geladíssima del Llac Baikal. La nit ha estat dura, com el somier format de troncs d'arbres de Sibèria, que no són precisament tovets. El mal dormir no ha fet minvar les ganes de fer la primera activitat a l'aire lliure, després de tantes hores de tren que portem acumulades.
El dia ha començat ben estrany però, ja que a l'hora d'esmorzar hem observat com en Kim-Chi rebia una trucada i paralava per telèfon bastant esverat. Què et passa, Kim-Chi, li hem preguntat quan ha acabat. Al principi no ho volia explicar, i a nosaltres ja ens estava bé, perquè parla anglès (això diu ell) però costa una barbaritat entedre´l. Però bé, la finlandesa ha insistit (es coneixen del Transiberià, i aquí a l'illa això vol dir que són pràcticament família), i ell ens ho explicat.
- M'estaven fent una entrevista en directe per la tele coreana - ens assembla que ha dit.
- Collons! Que ets famós, nano? - li hem preguntat.
- Sí, una mica. Us ho explico?
I aleshores en Kim-Chi ens ha fet un resum de la seva vida. Realment colpidor (si és que l'hem entès bé).
El pare de Kim-Chi era, de jove, un fervoròs comunista que havia llegit totes les obres de Marx i Engels. Creia fermament en els ideals que predicava el pare Lenin, i professava una fe malaltissa per la revolució maoista instaurada l'any 1949 en el país veí. Corea serà un estat comunista, es veu que deia a amics, coneguts i saludats. Quan ell estava en plena adolescència, Corea es va dividir després de la guerra, i ell va quedar engabiat en la Corea del Sud proamericana,capitalista i aperturista. Tenia 15 anys.
La mare de Kim-Chi era una noia de comarques. Comarques coreanes, volem dir. De poble, vaja. Tot i que va deixar d'anar a l'escola ben aviat, com era força intel·ligent va guanyar un concurs estatal per la gent sense recursos i va aconseguir una beca per anar a la Universitat, a Seül. Allà va convertir-se en una activista pro-drets humans i una defensora d'una Corea oberta al món i amb la vista posada en el veí americà i no pas en els veïns xinesos. Quan la guerra va acabar i van dividir el país en dues Coreas, ella estava fent pràctiques en una ONG de Pyong Yang, la capital del nord i allà es va quedar. Tenia 18 anys.
Tots dos ansiaven creuar la prohibida frontera per poder viure els seus ideals en el seu país. Tots dos van dedicar els seus esforços a planificar la fugida del país. No es van casar, van abandonar els seus amics, i van deixar d'assistir a les timbes de ping-pong o les classes de cuina.
El 3 de febrer de 1980 van decidir creuar el mur. Tenien prop de la cinquantena. Sense saber res un de l'altre, tots dos van triar aquella data, el pare perquè era l'aniversari de la mort de Tostky, i la mare perquè feia 10 anys justament de l'últim intent de fugida de Corea del Nord. Els seus plans van executar-se a la perfecció, tant era el temps que portaven preparant-ho. A les 23.49 h. d'aquell mateix dia, tots dos van treure el cap pel forat del túnel excavat amb una culletera de postres, creient que havien traspassat la frontera. Quan van alçar els ulls i es van veure, una guspira va iluminar la nit... era el focus de la torre de vigilància de Corea del Nord que els il·luminava amb ràbia. De seguida, el vigilant de la torre de Corea del Sud els va enfocar també. Van passar uns segons eterns. Cap dels dos policies fronteres s'atreviren a disparar per por de matar un conciutadà, pena castigada amb la mort a tots dos països. El pare i la mare de Kim-Chi es trobaben al vell mig dels filferros que separaven ambdós països, en terra de ningú. Tots dos havien fet només mig camí i s'havien quedat a les portes del seu objectiu.
Es va organitzar un dispositiu de seguretat increíble, i es van inciar les negociacions, en les quals van intervenir fins i tot els presidents de tots dos països. Cap d'ells vola cedir. Cap d'ells autoritzava la fugida d'un ciutadà al país enemic, considerant aquesta possibilitat una afrenta a l'orgull patri i a la unitat de la nació. Es va decretar l'immobilisme: d'allà no es movia ningú. Sabut això, la Creu Roja va ser autoritzada a portar unes mantes i una tenda de campanya i alguna cosa de menjar.
Van passar les hores i la mare i el pare de Kim-Chi no s'havien dirigit la paraula. Estaven asseguts sl mig de les fronteres de filferro, d'esquenes un de l'altre, enfadats. Quan havien passat tres dies i la situació ni canviava ni tenia pinta de que ho fes, van començar a dirigir-se mirades que volien dir alguna cosa així com "acosta'm la llet, comunista de pà-suca't-amb-oli" o "passa'm el sucre, capitalista obsessiva". Atès que la cosa anava per llarg, el clima a la tenda de campanya es va anar relaxant, i un dia, sortint del lavabo militar instal·lat davant la tenda, van començar a parlar. Primer discutiren sobre els grans temes abstractes i les grans teories socials, després passaren a parlar de com solucionar petits problemes reals en base a les teories que defensaven... per acabar posant-se d'acord amb més coses de les que haguessin pensat. I una cosa va portar a l'altre, i quan feia un any que estaven tancats entre dos països va néixer en Kim-Chi.
Ara ell és un jove activista famós per tractar d'obrir ponts de diàleg entre ambdós estats. I d'aquí venia l'entrevista.
- I els teus pares? Segueixen allà al mig dels filferros, en terra de ningú?
- Sí. Ara la tenda ja té jardí i acabem d'instal·lar l'aire condicionat i la TDT. Són ja molt grans però són feliços. I no se senten tancats ni presoners. Sempre diuen que qui estan tancats són tots els altres.
Com l'anglès d'aquest nano és bastant dolent, és possible (i probable) que alguna cosa de les que ha explicat no sigui exactament com jo ara jo l'explico. Però tampoc passa res, oi?
Hem acabat d'smorzar i cadascú ha decidit fer un activitat diferent: els txecs creuaven l'illa amb bici, la finlandesa i el danès s'ho montaven a cavall, en Kim-Chi anava d'excursió organitzada, i jo he agafat una bici. Una aventura que explicaré en un altre post.
El dia ha començat ben estrany però, ja que a l'hora d'esmorzar hem observat com en Kim-Chi rebia una trucada i paralava per telèfon bastant esverat. Què et passa, Kim-Chi, li hem preguntat quan ha acabat. Al principi no ho volia explicar, i a nosaltres ja ens estava bé, perquè parla anglès (això diu ell) però costa una barbaritat entedre´l. Però bé, la finlandesa ha insistit (es coneixen del Transiberià, i aquí a l'illa això vol dir que són pràcticament família), i ell ens ho explicat.
- M'estaven fent una entrevista en directe per la tele coreana - ens assembla que ha dit.
- Collons! Que ets famós, nano? - li hem preguntat.
- Sí, una mica. Us ho explico?
I aleshores en Kim-Chi ens ha fet un resum de la seva vida. Realment colpidor (si és que l'hem entès bé).
El pare de Kim-Chi era, de jove, un fervoròs comunista que havia llegit totes les obres de Marx i Engels. Creia fermament en els ideals que predicava el pare Lenin, i professava una fe malaltissa per la revolució maoista instaurada l'any 1949 en el país veí. Corea serà un estat comunista, es veu que deia a amics, coneguts i saludats. Quan ell estava en plena adolescència, Corea es va dividir després de la guerra, i ell va quedar engabiat en la Corea del Sud proamericana,capitalista i aperturista. Tenia 15 anys.
La mare de Kim-Chi era una noia de comarques. Comarques coreanes, volem dir. De poble, vaja. Tot i que va deixar d'anar a l'escola ben aviat, com era força intel·ligent va guanyar un concurs estatal per la gent sense recursos i va aconseguir una beca per anar a la Universitat, a Seül. Allà va convertir-se en una activista pro-drets humans i una defensora d'una Corea oberta al món i amb la vista posada en el veí americà i no pas en els veïns xinesos. Quan la guerra va acabar i van dividir el país en dues Coreas, ella estava fent pràctiques en una ONG de Pyong Yang, la capital del nord i allà es va quedar. Tenia 18 anys.
Tots dos ansiaven creuar la prohibida frontera per poder viure els seus ideals en el seu país. Tots dos van dedicar els seus esforços a planificar la fugida del país. No es van casar, van abandonar els seus amics, i van deixar d'assistir a les timbes de ping-pong o les classes de cuina.
El 3 de febrer de 1980 van decidir creuar el mur. Tenien prop de la cinquantena. Sense saber res un de l'altre, tots dos van triar aquella data, el pare perquè era l'aniversari de la mort de Tostky, i la mare perquè feia 10 anys justament de l'últim intent de fugida de Corea del Nord. Els seus plans van executar-se a la perfecció, tant era el temps que portaven preparant-ho. A les 23.49 h. d'aquell mateix dia, tots dos van treure el cap pel forat del túnel excavat amb una culletera de postres, creient que havien traspassat la frontera. Quan van alçar els ulls i es van veure, una guspira va iluminar la nit... era el focus de la torre de vigilància de Corea del Nord que els il·luminava amb ràbia. De seguida, el vigilant de la torre de Corea del Sud els va enfocar també. Van passar uns segons eterns. Cap dels dos policies fronteres s'atreviren a disparar per por de matar un conciutadà, pena castigada amb la mort a tots dos països. El pare i la mare de Kim-Chi es trobaben al vell mig dels filferros que separaven ambdós països, en terra de ningú. Tots dos havien fet només mig camí i s'havien quedat a les portes del seu objectiu.
Es va organitzar un dispositiu de seguretat increíble, i es van inciar les negociacions, en les quals van intervenir fins i tot els presidents de tots dos països. Cap d'ells vola cedir. Cap d'ells autoritzava la fugida d'un ciutadà al país enemic, considerant aquesta possibilitat una afrenta a l'orgull patri i a la unitat de la nació. Es va decretar l'immobilisme: d'allà no es movia ningú. Sabut això, la Creu Roja va ser autoritzada a portar unes mantes i una tenda de campanya i alguna cosa de menjar.
Van passar les hores i la mare i el pare de Kim-Chi no s'havien dirigit la paraula. Estaven asseguts sl mig de les fronteres de filferro, d'esquenes un de l'altre, enfadats. Quan havien passat tres dies i la situació ni canviava ni tenia pinta de que ho fes, van començar a dirigir-se mirades que volien dir alguna cosa així com "acosta'm la llet, comunista de pà-suca't-amb-oli" o "passa'm el sucre, capitalista obsessiva". Atès que la cosa anava per llarg, el clima a la tenda de campanya es va anar relaxant, i un dia, sortint del lavabo militar instal·lat davant la tenda, van començar a parlar. Primer discutiren sobre els grans temes abstractes i les grans teories socials, després passaren a parlar de com solucionar petits problemes reals en base a les teories que defensaven... per acabar posant-se d'acord amb més coses de les que haguessin pensat. I una cosa va portar a l'altre, i quan feia un any que estaven tancats entre dos països va néixer en Kim-Chi.
Ara ell és un jove activista famós per tractar d'obrir ponts de diàleg entre ambdós estats. I d'aquí venia l'entrevista.
- I els teus pares? Segueixen allà al mig dels filferros, en terra de ningú?
- Sí. Ara la tenda ja té jardí i acabem d'instal·lar l'aire condicionat i la TDT. Són ja molt grans però són feliços. I no se senten tancats ni presoners. Sempre diuen que qui estan tancats són tots els altres.
Com l'anglès d'aquest nano és bastant dolent, és possible (i probable) que alguna cosa de les que ha explicat no sigui exactament com jo ara jo l'explico. Però tampoc passa res, oi?
Hem acabat d'smorzar i cadascú ha decidit fer un activitat diferent: els txecs creuaven l'illa amb bici, la finlandesa i el danès s'ho montaven a cavall, en Kim-Chi anava d'excursió organitzada, i jo he agafat una bici. Una aventura que explicaré en un altre post.
Dia 22: Llac Baikal
Avui era dia d'excursió. Deixem enrera el fantàstic hostel d'Irkustk per encarar quatre dies de vacances a la paradisíaca illa d'Oljkon, a l'est del llac Baikal i a 280 kilòmetres de la capital siberiana. El dia comença ben aviat atès que el viatge fins allà és llarg, prop de 7 hores no sempre per carretreres asfaltades. Òbviament no anem sols, sinó que aquest tipus d'excursions s'organitzen omplint fins a dalt de tot els autobusos: en el nostre hi caben 12 persones i el conductor. I efectivament, anem plens amb una bona representació internacional: un matrimoni polonès que viu a Ekaterimburg, una finlandesa i un danès, una parella de polacs que viuen a Viena, un coreà, un català (jo mateix), i a meitad del viatge s'afegirà una senyora russa i tres catalanets estudiants de l'UPC. Que petit és el món.
El viatge no es fa gens pesat. Són sis hores i mitja en un minibus per carreteres amb bonys i plenes de pols. Hi ha gustos per tot, direu. És clar. Però des del nostre punt de vista, aquest tipus de trajectes mig salvatges per paisatges nous, per moltes hores que durin i per molt malament que estigui la carretera, han de formar part, necessàriament, de les millors vacances que pots fer. Fins i tot acabes disfrutant amb cada sotrac sobtat (sense sobrepassar els límits del massoquisme) ja que és en aquest tipus d'aventures turístiques on adquireix més sentit la màxima del viatger, que diu que allò important no és arribar a destí sinó el camí que et porta al destí. Viatjar, com a concepte abstracte, està molt a prop d'aquesta experiència concreta.
El paisatge que hem anat veient durant les més de sis hores de trajecte ha estat espectacular per la seva magnitud i immensitat: infinites planícies verdes que no s'acaben mai, horitzonts perpendiculars que s'allunyen cada cop més, extensions d'herba baixa esquitxada per petits bosquets d'arbres de Nadal, ramats de vaques perdudes conduits per cowboys a cavall. I de sobte, el llac: un inmens blau sobre la catifa verda, arrissat amb blanques crestes d'escuma.
A quarts de cinc hem arribat al Hostel, situat a la capital de l'illa, un poblat de 800 habitants construït íntegrament amb cases de fusta i teulades d'uralita. El poble, situat en una petita vall que mira al llac, és un destartalat conjunt de cases amb carrers sense esfaltar i plens de sorra. Habitació doble sense cap lavabo, a compartir amb el coreà. Com que és realment difícil pronunciar el seu nom, ens ha autoritzat a que l'anomenen Kim-Chi, en honor a la mai prou valorada cuina coreana. Què voleu que us digui, és estrany: és com si tu marxessis a Corea i, com que no saben pronunciar Josep Antoni, et fessis dir "Pambtomaquet" o, encara pitjor, "Carndolla" (que té rima fàcil i lletja).
La tarda ha consitit en buscar la soletat perduda les darreres hores, fent una passejada circular pels voltants del poble, caminant pels revolts de les seves muntanyes, que miren el llac. Ha estat un passeig molt reconfortant, on certament hem trobat la soletat que havíem extraviat, però on també hem trobat el fort vent que bufa tot l'any a l'illa, les platges de sorra blanca de la costa nord, els penyassegats plens de gavines inquietes i arbres en equilibri precari i les caletes arrasarades on moren els baixells de pesca.
Després de sopar, hem anat a veure si el sol s'amagava darrere les muntanyes que coronen el llac. Postal de llums groguenques i ataronjades amb final feliç: el sol ha trobat el seu lloc darrere dels turons i nosaltres el nostre llit en una caseta de fusta, amb vistes al llac Baikal. Bona nit a tots. Sí, a tu també Kim-Chi.
El viatge no es fa gens pesat. Són sis hores i mitja en un minibus per carreteres amb bonys i plenes de pols. Hi ha gustos per tot, direu. És clar. Però des del nostre punt de vista, aquest tipus de trajectes mig salvatges per paisatges nous, per moltes hores que durin i per molt malament que estigui la carretera, han de formar part, necessàriament, de les millors vacances que pots fer. Fins i tot acabes disfrutant amb cada sotrac sobtat (sense sobrepassar els límits del massoquisme) ja que és en aquest tipus d'aventures turístiques on adquireix més sentit la màxima del viatger, que diu que allò important no és arribar a destí sinó el camí que et porta al destí. Viatjar, com a concepte abstracte, està molt a prop d'aquesta experiència concreta.
El paisatge que hem anat veient durant les més de sis hores de trajecte ha estat espectacular per la seva magnitud i immensitat: infinites planícies verdes que no s'acaben mai, horitzonts perpendiculars que s'allunyen cada cop més, extensions d'herba baixa esquitxada per petits bosquets d'arbres de Nadal, ramats de vaques perdudes conduits per cowboys a cavall. I de sobte, el llac: un inmens blau sobre la catifa verda, arrissat amb blanques crestes d'escuma.
A quarts de cinc hem arribat al Hostel, situat a la capital de l'illa, un poblat de 800 habitants construït íntegrament amb cases de fusta i teulades d'uralita. El poble, situat en una petita vall que mira al llac, és un destartalat conjunt de cases amb carrers sense esfaltar i plens de sorra. Habitació doble sense cap lavabo, a compartir amb el coreà. Com que és realment difícil pronunciar el seu nom, ens ha autoritzat a que l'anomenen Kim-Chi, en honor a la mai prou valorada cuina coreana. Què voleu que us digui, és estrany: és com si tu marxessis a Corea i, com que no saben pronunciar Josep Antoni, et fessis dir "Pambtomaquet" o, encara pitjor, "Carndolla" (que té rima fàcil i lletja).
La tarda ha consitit en buscar la soletat perduda les darreres hores, fent una passejada circular pels voltants del poble, caminant pels revolts de les seves muntanyes, que miren el llac. Ha estat un passeig molt reconfortant, on certament hem trobat la soletat que havíem extraviat, però on també hem trobat el fort vent que bufa tot l'any a l'illa, les platges de sorra blanca de la costa nord, els penyassegats plens de gavines inquietes i arbres en equilibri precari i les caletes arrasarades on moren els baixells de pesca.
Després de sopar, hem anat a veure si el sol s'amagava darrere les muntanyes que coronen el llac. Postal de llums groguenques i ataronjades amb final feliç: el sol ha trobat el seu lloc darrere dels turons i nosaltres el nostre llit en una caseta de fusta, amb vistes al llac Baikal. Bona nit a tots. Sí, a tu també Kim-Chi.
dijous
Dia 21: Irkustk (Sibèria)
Dormir en un Youth Hostel és molt econòmic (quinze euros la nit) i et permet conéixer molta gent (dues italianes que van estar d'Erasmus a Barcelona, un danès de nom impronunciable, una finlandesa entrada en anys i kilos, tres estudiants txecs recorrent Europa, i fins i tot un gentelman anglès de negocis entre Ulan Bator i Moscou). Però també t'ofereix espectacles nocturns contraindicats pel bon dormir, com ara l'arribada escandalosa de quatre alemanys beguts a les 3 de la matinada despertant a tothom, o les trucades intempestives durant tota la nit al mòbil de la recepcionista....sobretot si comparteixes llitera, que no llit, amb la supraesmentada recepcionista.
Sí, m'ha tocat dormir a l'habitació-recepció del Hostel, com si m'haguéssin instal·lat al rebedor de casa. Estic exposat allà, sota els llençols, amb un rètol en cirílic que no acabo d'entendre. He estat parlant-ho tota la nit amb el lloro, especulant què deu dir el ditxós cartellet col·locat als peus del meu llit: potser diu "S'assembla al líder txexè Vasily Spasiva, però no ho és"; o potser diu "No alimenteu"; o potser diu "Compte!, no li agraden les festes sopresa". O fins i tot "No li pregunteu pel seu viatge, encara us farà llegir el seu blog". En tot cas, tractaré de descobrir-ho. La realitat és que he dormit malament. Què hi farem.
Com a compensació, he dedicat el dia a la contemplació passiva i a la poca activitat. He fet la reserva de l'excursió de quatre dies que demà em portarà a l'illa d'Olkjos, al nord del llac, i un cop fets els deures, he decidit anar cap al Llac Baikal a prendre el solet i un bany. El llac és el centre neuràlgic de la regió i està a 70 km. d'Irkustk. Cal agafar un autobús que et porta a Liublanka, el poble des d'on més fàcil és accedir a les aigües del llac. Així doncs, marxo caminant cap a l'estació d'autobusos d'Irkustk. Vint minuts de passeig em porten davant d'una plaça pleníssima de gent on centenars de minibusos (furgonetes per 10-12 persones) recullen literalment al vol la gent que desitja sortir de la ciutat. L'aglomeració és immensa, però està clar que on jo veig caos, els irkustkians o irkustkiencs veuen ordre. On jo veig il·legibles rètols en cirílic a les portes dels autobusos, ells llegeixen noms de ciutats; o en ells veuen oficines per adquirir els bitllets, jo veig gulags inaccesibles.
M'hauré d'espavilar, penso. Trec el meu diccionari rus-espanyol (el català-rus s'havia "esgotat" a El Corte Inglés, ells sempre tant atens amb les sensabilitats del país: "En Catalán?, jeje" em van dir) i començo a disparar. Provo amb la paraula avtobus, molt fàcil, no?. Doncs res, ningú m'entèn. Collons, doncs quan hagi de pronunciar "Izhvinitie Ya brestr po adin biliet" que vol dir perdoni vostè però estic desesperat per comprar un bitllet i aquí ningú m'entèn (literal), no sé que passarà! Provo amb una noia jove que té pinta d'haver estudiat anglès a l'institut. Fuig corrents. No sé si per les meves llargues barbes txexenes o pel meu accent d'Oxford. A veure aquell noi de melena abundant.
- Izvinitie, Ya... -començo a dir-li
- Grrrr - m'interrompeix
Molt bé, tirarem endavant el pla B. El pla B consisteix en pujar al primer minubús que, intuïtivament, porti marcat en el seu exterior la paraula Liublanka. Anem a veure aquell de color beig que perd oli i té una roda desinflada?. Uf, no és aquest. A veure aquell de color blau? Aha, potser era aquest però quan portava deu minuts desxifrant el rètol en cirílic el conductor ha engegat la furgoneta i ha llençat un sac de renecs per la finestra, diria que dirigits a la meva trista figura. Bé, no em desespero i aplico la màxima dels iogurts: sigue jugando, hay miles de premios).
Segueixo jugant, doncs. La partida és llarga i avorrida i es repeteixen els episodis, així que us els estalvio. Incomprensió, ràbia i curs intensiu de cirílic. Per fi, després de mtja horeta vagarejant per l'estació aconsegueixo desxifrar l'equació: aquell minubús VA a Liublanka. El problema és que hi ha 32 irkustkians o irkustskiencs que ho han desxifrat abans que jo (competència deslleial, que en diríem els advocats) i esperen amb ànsies i en una espècie de cua amorfa l'arribada del bus. Quan arriba però, el simulacre de cua es desfà com un gelat a ple sol: no sé com deu ser tonto l'últim en rus, però exactament això és el que passa quan arriba el minibus. És l'apocalipsis!: empentes, corredisses, esgarrapades, mossegades i travetes es desencadenen davant dels meus ulls. El camp de batalla queda ple de cadàvers i jo aprofito, en un descuït, per fotre'm dins del vehicle, posar-me el cinturó de seguretat i agafar-me amb totes les forces al seient. Del barco de chanquete, no nos moveran, canto en veu alta. L'huracà amaïna. La calma torna. El conductor posa en marxa el vehicle i tots fem bona cara, vencedors com som d'un combat a mort per on lloc en aquest taüt amb rodes. I és que la carretera que ens ha de dur al Llac és una muntanya russa asfaltada, plena de cotxes que, segons el professional parer del nostre conductor, van TOTS massa a poc a poc. La línia contínua és un dibuix artístic, res més. Les curves són petites desviacions de la línia recta. El límit de velocitat és un indicador orientatiu, que fa més nosa que servei.
Tot i aquests petits detalls, arribem vius a Liublanka. El llac Baikal se'ns mostra tal com és: immens. En aquest llac s'hi conserva una cinquena part del volum d'aigua dolça del planeta. Aviat està dit!. És incommensurable i fet a la mida de Rússia. Perquè us feu una idea, de punta a punta medeix el mateix que l'AVE de Barcelona a Madrid. Aquesta banyera només hi cap a Rússia, on el seu tamany queda proporcionat a la mida del país.
Jornada de bany de sol. L'aigua la deixem per congelar els peus i poca cosa més, que estem a Sibèria, collons! Deixem passar les hores mortes observant els russos en el seu hàbitat de vacances: sempre sorollosos i amb grans grups familiars, es fan fotos tirant-se de planxa del trampoli artificial que han preparat a la platgeta del Llac, mentre escolten música russa molt patxenguera, amb mostres de satisfacció. Com es diu dir "Tengo un tractor amarillo" en rus?
Torno a Irkustk a mitja tarda, cansat de sol i una mica escaldat per la potència de l'astre Rei a Sibèria. Quan viatges sol no hi ha ningú que et recordi que t'has de posar crema solar. Cansat, però satisfet d'haver trobat l'autobús de tornada a la primera.
Progresso adequadament. Demà, cap a l'illa d'Olkjos, a set hores de viatge d'Irkustk, on passarem quatre dies.
Sí, m'ha tocat dormir a l'habitació-recepció del Hostel, com si m'haguéssin instal·lat al rebedor de casa. Estic exposat allà, sota els llençols, amb un rètol en cirílic que no acabo d'entendre. He estat parlant-ho tota la nit amb el lloro, especulant què deu dir el ditxós cartellet col·locat als peus del meu llit: potser diu "S'assembla al líder txexè Vasily Spasiva, però no ho és"; o potser diu "No alimenteu"; o potser diu "Compte!, no li agraden les festes sopresa". O fins i tot "No li pregunteu pel seu viatge, encara us farà llegir el seu blog". En tot cas, tractaré de descobrir-ho. La realitat és que he dormit malament. Què hi farem.
Com a compensació, he dedicat el dia a la contemplació passiva i a la poca activitat. He fet la reserva de l'excursió de quatre dies que demà em portarà a l'illa d'Olkjos, al nord del llac, i un cop fets els deures, he decidit anar cap al Llac Baikal a prendre el solet i un bany. El llac és el centre neuràlgic de la regió i està a 70 km. d'Irkustk. Cal agafar un autobús que et porta a Liublanka, el poble des d'on més fàcil és accedir a les aigües del llac. Així doncs, marxo caminant cap a l'estació d'autobusos d'Irkustk. Vint minuts de passeig em porten davant d'una plaça pleníssima de gent on centenars de minibusos (furgonetes per 10-12 persones) recullen literalment al vol la gent que desitja sortir de la ciutat. L'aglomeració és immensa, però està clar que on jo veig caos, els irkustkians o irkustkiencs veuen ordre. On jo veig il·legibles rètols en cirílic a les portes dels autobusos, ells llegeixen noms de ciutats; o en ells veuen oficines per adquirir els bitllets, jo veig gulags inaccesibles.
M'hauré d'espavilar, penso. Trec el meu diccionari rus-espanyol (el català-rus s'havia "esgotat" a El Corte Inglés, ells sempre tant atens amb les sensabilitats del país: "En Catalán?, jeje" em van dir) i començo a disparar. Provo amb la paraula avtobus, molt fàcil, no?. Doncs res, ningú m'entèn. Collons, doncs quan hagi de pronunciar "Izhvinitie Ya brestr po adin biliet" que vol dir perdoni vostè però estic desesperat per comprar un bitllet i aquí ningú m'entèn (literal), no sé que passarà! Provo amb una noia jove que té pinta d'haver estudiat anglès a l'institut. Fuig corrents. No sé si per les meves llargues barbes txexenes o pel meu accent d'Oxford. A veure aquell noi de melena abundant.
- Izvinitie, Ya... -començo a dir-li
- Grrrr - m'interrompeix
Molt bé, tirarem endavant el pla B. El pla B consisteix en pujar al primer minubús que, intuïtivament, porti marcat en el seu exterior la paraula Liublanka. Anem a veure aquell de color beig que perd oli i té una roda desinflada?. Uf, no és aquest. A veure aquell de color blau? Aha, potser era aquest però quan portava deu minuts desxifrant el rètol en cirílic el conductor ha engegat la furgoneta i ha llençat un sac de renecs per la finestra, diria que dirigits a la meva trista figura. Bé, no em desespero i aplico la màxima dels iogurts: sigue jugando, hay miles de premios).
Segueixo jugant, doncs. La partida és llarga i avorrida i es repeteixen els episodis, així que us els estalvio. Incomprensió, ràbia i curs intensiu de cirílic. Per fi, després de mtja horeta vagarejant per l'estació aconsegueixo desxifrar l'equació: aquell minubús VA a Liublanka. El problema és que hi ha 32 irkustkians o irkustskiencs que ho han desxifrat abans que jo (competència deslleial, que en diríem els advocats) i esperen amb ànsies i en una espècie de cua amorfa l'arribada del bus. Quan arriba però, el simulacre de cua es desfà com un gelat a ple sol: no sé com deu ser tonto l'últim en rus, però exactament això és el que passa quan arriba el minibus. És l'apocalipsis!: empentes, corredisses, esgarrapades, mossegades i travetes es desencadenen davant dels meus ulls. El camp de batalla queda ple de cadàvers i jo aprofito, en un descuït, per fotre'm dins del vehicle, posar-me el cinturó de seguretat i agafar-me amb totes les forces al seient. Del barco de chanquete, no nos moveran, canto en veu alta. L'huracà amaïna. La calma torna. El conductor posa en marxa el vehicle i tots fem bona cara, vencedors com som d'un combat a mort per on lloc en aquest taüt amb rodes. I és que la carretera que ens ha de dur al Llac és una muntanya russa asfaltada, plena de cotxes que, segons el professional parer del nostre conductor, van TOTS massa a poc a poc. La línia contínua és un dibuix artístic, res més. Les curves són petites desviacions de la línia recta. El límit de velocitat és un indicador orientatiu, que fa més nosa que servei.
Tot i aquests petits detalls, arribem vius a Liublanka. El llac Baikal se'ns mostra tal com és: immens. En aquest llac s'hi conserva una cinquena part del volum d'aigua dolça del planeta. Aviat està dit!. És incommensurable i fet a la mida de Rússia. Perquè us feu una idea, de punta a punta medeix el mateix que l'AVE de Barcelona a Madrid. Aquesta banyera només hi cap a Rússia, on el seu tamany queda proporcionat a la mida del país.
Jornada de bany de sol. L'aigua la deixem per congelar els peus i poca cosa més, que estem a Sibèria, collons! Deixem passar les hores mortes observant els russos en el seu hàbitat de vacances: sempre sorollosos i amb grans grups familiars, es fan fotos tirant-se de planxa del trampoli artificial que han preparat a la platgeta del Llac, mentre escolten música russa molt patxenguera, amb mostres de satisfacció. Com es diu dir "Tengo un tractor amarillo" en rus?
Torno a Irkustk a mitja tarda, cansat de sol i una mica escaldat per la potència de l'astre Rei a Sibèria. Quan viatges sol no hi ha ningú que et recordi que t'has de posar crema solar. Cansat, però satisfet d'haver trobat l'autobús de tornada a la primera.
Progresso adequadament. Demà, cap a l'illa d'Olkjos, a set hores de viatge d'Irkustk, on passarem quatre dies.
Dia 20: Irkutsk (Sibèria)
Àsia.
No ni ha cap dubte que estem trepitjant la russa asiàtica, deixats enrere de manera definitiva els Urals. És cert que hi ha moltes àsies, que hi hauria moltes maneres de definir aquest continent, centenars d'imatges, milers de postals, de sabors o d'olors. Però totes elles tindrien un component comú, un nexe, potser invisible, però real, que ens faria a tots fer que sí amb el cap tot dient sí, això és Àsia.
Irkustsk, la capital de la Sibèria Occidental, la porta d'entrada a un inhòspit i misteriós món anomenat Sibèria, ens ha rebut amb calor asiàtica i mercats populars al carrers, xivarri oriental, colors i olors picants, tràfic caòtic i tramvies vells i decadents. Irkustks podria ser Xi'an, però no ho és; podria ser Istambul, però tampoc ho és. Ni és Hanoi, ni la bella Guilin del sud de Xina, ni la populosa Bombay, però té mirades orientals que ens evoquen aquestes mítiques metròpolis de l'est. Ara bé, la petjada russa es deixa sentir, combinant-se a la perfecció amb el seu caràcter asiàtic: cases de fusta siberiana inunden els carrers mal esfaltats, minubusos cirílics circulen a tota velocitat davant d'una desena d'esglésies russes, de cúpules daurades i cerimònies ortodoxes, i diversos carrers senyorials farcits de palaus barrocs i burgesos donen l'inconfusible toc rus a la ciutat.
Aquest maremàgnum de veus i colors es veu amanit, a més a més, amb un deix molt significatiu de ciutat de frontera que embolica la ciutat. Irkustk, ciutat de frontera física i mental gràcies als avatars de la seva història:
Irkustk va ser fundada per Ivan el Terible com a punt fronterer avançat per detenir les embranzides de l'Imperi Mogol, implacable a galop de la seva sed de conquesta. Des del moment del seu neixement, el seu destí estava marcat. Va aguantar durant segles les inclemències dels conflictes, en temps de guerra, i va gaudir de les virtuds de la seva situació geogràfica en temps de pau. Va ser durant aquests períodes durant els quals Irkustk, fent frontera amb l'imperi Mogol i Xinès, va esdevenir punt de trobada de les caravanes de la Ruta de la Seda i lloc d'intercanvi cultural i social. Ara bé, el destí marcat va jugar-li una mala passada ja que amb l'adveniment de la dinastia dels Romanov a finals del segle XVII, els interessos de la Cort, consolidades ja les fronteres, passà per acumular riqueses i palaus, or i plata, pintures i obres d'art a Sant Petersburg, oblidant per complet aquelles ciutats tan poc glamuroses com Irkustk, brutes i un pèl bàrbares. I Irkustk es desmoronà a poc a poc i s'enfonsa en el fang de l'oblit, com les seves cases de fusta se submergeixen en les terres pantonoses del riu Angara, que envolta la ciutat. La decadència durà anys i culminà amb el gran incendi de 1817, durant el qual la ciutat va ser devorada per les flames. Durant tres o quatre dècades semblà que no hi havia res a fer amb aquest malalt terminal, i els zars prou feines tenien amb les revoltes socials a peu de Palau. Però seria justament una d'aquestes revoltes la que faria rebrotar la ciutat, tot i que d'una manera tràgica: el dia de la presa de possessió del zar Nicolau I un grup de militars, però també d'intel·lectuals, polítics, artistes i escriptors russos es revoltaren demanant més democràcia. Era desembre de 1820 i aquest grup, conegut com a "desembristes" va ser desarticulat amb brutalitat totalitària, detingut i condemnat a presó de per vida: foren enviats a Sibèria, a Irkustk. Tots aquests homes, i les seve dones i amants, enterrats en vida i de per vida en plena Sibèria, donarien a la ciutat un barnís intel·lectual i cultural que mai havia tingut fins aleshores: a ells es deu l'aparició de palaus barrocs i esglésies de bella factura en aquesta ciutat del Far-East. La història d'Irkusts fa un tomb a finals del segle XIX quan un abrigadíssim buscador d'or, en troba a les portes de la ciutat: Irkustk multiplica la seva població per cent en pocs mesos amb àvids cercadors de tresors. D'aquesta època conserva la ciutat una estructura de carrers amples amb edificis de fusta a cada costat, escenari que ens transporta al salvatge oest americà o a les mítiques Nome, a Alaska o Dawson City, al Canadà: ciutats sense llei. El darrer segle d'Irkustk ha estat un període per oblidar, ja que les seves terres van acollir vergonyosament nombrosos gulags soviètics, els infernals camps de concentració on moriren milions de persones per ordres d'Stalin. L'Irkustk actual porta totes aquestes cicatrius marcades en els seus carrers, la seva gent, les seves cases.
El dia ha passat a poc a poc instal·lats en el principal Youth Hostel de la ciutat, un paradís de motxilers, amb molta gent de diferents països, internet gratis i dutxes netes, i amb un personal anglòfin que t'ajuda en tot moment. Què més es pot demanar!. D'aquest conglomerat n'ha sortit un -estràmbotic- dinar amb un activista contra revolucionari Hong-konès de 17 anys que viatge sol pel món predicant les virtuds del capitalisme: tota una experiència, satisfatòria, tot i que li doblava l'edat.
Toca descansar. Irkustk és una ciutat que esgota amb la seva intensa mirada asiàtica. Dormirem al pis de dalt d'una llitera, com feia anys que no fèiem. Bona nit i tapa't, que estem a Sibèria.
No ni ha cap dubte que estem trepitjant la russa asiàtica, deixats enrere de manera definitiva els Urals. És cert que hi ha moltes àsies, que hi hauria moltes maneres de definir aquest continent, centenars d'imatges, milers de postals, de sabors o d'olors. Però totes elles tindrien un component comú, un nexe, potser invisible, però real, que ens faria a tots fer que sí amb el cap tot dient sí, això és Àsia.
Irkustsk, la capital de la Sibèria Occidental, la porta d'entrada a un inhòspit i misteriós món anomenat Sibèria, ens ha rebut amb calor asiàtica i mercats populars al carrers, xivarri oriental, colors i olors picants, tràfic caòtic i tramvies vells i decadents. Irkustks podria ser Xi'an, però no ho és; podria ser Istambul, però tampoc ho és. Ni és Hanoi, ni la bella Guilin del sud de Xina, ni la populosa Bombay, però té mirades orientals que ens evoquen aquestes mítiques metròpolis de l'est. Ara bé, la petjada russa es deixa sentir, combinant-se a la perfecció amb el seu caràcter asiàtic: cases de fusta siberiana inunden els carrers mal esfaltats, minubusos cirílics circulen a tota velocitat davant d'una desena d'esglésies russes, de cúpules daurades i cerimònies ortodoxes, i diversos carrers senyorials farcits de palaus barrocs i burgesos donen l'inconfusible toc rus a la ciutat.
Aquest maremàgnum de veus i colors es veu amanit, a més a més, amb un deix molt significatiu de ciutat de frontera que embolica la ciutat. Irkustk, ciutat de frontera física i mental gràcies als avatars de la seva història:
Irkustk va ser fundada per Ivan el Terible com a punt fronterer avançat per detenir les embranzides de l'Imperi Mogol, implacable a galop de la seva sed de conquesta. Des del moment del seu neixement, el seu destí estava marcat. Va aguantar durant segles les inclemències dels conflictes, en temps de guerra, i va gaudir de les virtuds de la seva situació geogràfica en temps de pau. Va ser durant aquests períodes durant els quals Irkustk, fent frontera amb l'imperi Mogol i Xinès, va esdevenir punt de trobada de les caravanes de la Ruta de la Seda i lloc d'intercanvi cultural i social. Ara bé, el destí marcat va jugar-li una mala passada ja que amb l'adveniment de la dinastia dels Romanov a finals del segle XVII, els interessos de la Cort, consolidades ja les fronteres, passà per acumular riqueses i palaus, or i plata, pintures i obres d'art a Sant Petersburg, oblidant per complet aquelles ciutats tan poc glamuroses com Irkustk, brutes i un pèl bàrbares. I Irkustk es desmoronà a poc a poc i s'enfonsa en el fang de l'oblit, com les seves cases de fusta se submergeixen en les terres pantonoses del riu Angara, que envolta la ciutat. La decadència durà anys i culminà amb el gran incendi de 1817, durant el qual la ciutat va ser devorada per les flames. Durant tres o quatre dècades semblà que no hi havia res a fer amb aquest malalt terminal, i els zars prou feines tenien amb les revoltes socials a peu de Palau. Però seria justament una d'aquestes revoltes la que faria rebrotar la ciutat, tot i que d'una manera tràgica: el dia de la presa de possessió del zar Nicolau I un grup de militars, però també d'intel·lectuals, polítics, artistes i escriptors russos es revoltaren demanant més democràcia. Era desembre de 1820 i aquest grup, conegut com a "desembristes" va ser desarticulat amb brutalitat totalitària, detingut i condemnat a presó de per vida: foren enviats a Sibèria, a Irkustk. Tots aquests homes, i les seve dones i amants, enterrats en vida i de per vida en plena Sibèria, donarien a la ciutat un barnís intel·lectual i cultural que mai havia tingut fins aleshores: a ells es deu l'aparició de palaus barrocs i esglésies de bella factura en aquesta ciutat del Far-East. La història d'Irkusts fa un tomb a finals del segle XIX quan un abrigadíssim buscador d'or, en troba a les portes de la ciutat: Irkustk multiplica la seva població per cent en pocs mesos amb àvids cercadors de tresors. D'aquesta època conserva la ciutat una estructura de carrers amples amb edificis de fusta a cada costat, escenari que ens transporta al salvatge oest americà o a les mítiques Nome, a Alaska o Dawson City, al Canadà: ciutats sense llei. El darrer segle d'Irkustk ha estat un període per oblidar, ja que les seves terres van acollir vergonyosament nombrosos gulags soviètics, els infernals camps de concentració on moriren milions de persones per ordres d'Stalin. L'Irkustk actual porta totes aquestes cicatrius marcades en els seus carrers, la seva gent, les seves cases.
El dia ha passat a poc a poc instal·lats en el principal Youth Hostel de la ciutat, un paradís de motxilers, amb molta gent de diferents països, internet gratis i dutxes netes, i amb un personal anglòfin que t'ajuda en tot moment. Què més es pot demanar!. D'aquest conglomerat n'ha sortit un -estràmbotic- dinar amb un activista contra revolucionari Hong-konès de 17 anys que viatge sol pel món predicant les virtuds del capitalisme: tota una experiència, satisfatòria, tot i que li doblava l'edat.
Toca descansar. Irkustk és una ciutat que esgota amb la seva intensa mirada asiàtica. Dormirem al pis de dalt d'una llitera, com feia anys que no fèiem. Bona nit i tapa't, que estem a Sibèria.
dimecres
Dia 19: Transiberia
Tres nits al tren. El temps s'atura i es deforma i torna a aturar-se. Quan portes tres nits en un tren que no para mai, dia i nit, plogui o nevi, la percepció del pas del temps i de les hores es transforma en una sensació irreal, que augmenta quan experimentes el canvi d'horari: a mida que vas avançant cap a l'Est, vas perdent hores. Aquí és una hora més. Ara dues. Ara tres més. Fins a cinc hores hem perdut. Però el teu ritme de vida, les teves constants vitals no s'adapten tan fàcilment a aquests canvis: sí que veus que el sol està caient, però no tens son; sí que veus que la llum del dia entra com un huracà per la finestra del tren, però vols seguir dormint; sí que veus que la gent va esmorzant, dinant o sopant, però no tens gana.
Encarem el tercer i definitiu dia de la primera part del Transiberià amb les mateixes ganes però amb el GPS una mica rovellat: no tenim molt clar ni quina hora és, ni quan toca dormir ni quan hauríem de berenar. A més a més a Rússia tots els trens i totes les estacions mantenen l'hora de Moscou, invariables a la realitat: quan el tren fa una parada i baixem a estirar les cames, mires i remires el rellotge de l'estació mil cops perquè és difícil de pair que digui que són les tres del migdia i tu vegis molt clarament que el sol està caient i al dia li queden poques hores. Un dia algú va decidir que la URSS era "una y grande (¿y libre?)" i que l'hora de Moscou era la bona per a la correcta circulació dels trens. Ja s'ho faran.
El dia transcorre una mica més apagadot que els dies anteriors, com totes les jornades de clausura, com el darrer dia d'un cap de setmana llarg. Encara és festa, encara estem tots plegats però en l'ambient es deixa notar que això s'acaba i un cert deix de tristesa omple l'ambient de vagó.
Aquest darrer dia he llegit més i he pogut prestar mes atenció al paisatge canviant, on ara la planície ha estat substituïda per petits pujolets d'herba verdíssima. L'orografia canvia amb l'aparició de nombrosos rius i poblats de casetes siberianes, totes de fusta, petites, amb un jardinet o un hortet al davant. Avui haurem vist paisatges precisosos quan acabi el dia: ens acostem al llac Baikal i la vegetació comença a canviar i els nuclis urbans a augmentar.
Pel que fa als meus companys de viatge, saciada la sed de coneixement inicial, tot transcorre amb més tranquilitat. Després d'una parada llarga on desenes de venedors han tornat a oferir els seus productes, el militar rus Illia m'ha convidat a una cervesa i m'ha proposat, a través de la seva dona-intèrpret, d'ensenyar-me els racons de Valdivostok quan arribi a la ciutat d'aqui 10 dies: òbviament no puc dir que no a l'oferiment i ja tinc reservat el dia 26 de juliol, el meu darrer dia a Rússia, per a la família de l'Illia i la Natàlia. Encara em socialitzaré, vés per on.
Finalment he inciat converses amigables amb els quatre francesos del compartiment veí, quatre professors de primària de la zona dels Alps a prop de Chamonix que viatgen fins a Mongòlia i Xina. Són gent tocant la seixantena però amb molts viatges a les seves espatlles: com a bons francesos, només un d'ells parla una mica d'anglès (amb aquell accent tant difícil d'entendre). Xerrem una estona i al final del dia em convidaran a fer un traguet de vodca. Trés bien.
Com anem perdent hores a mida que ens acostem al Baikal, toca anar a dormir més aviat d'hora. Arribarem a Irkustk -la nostra parada- a les 6.30 del matí...tot i que l'horari oficial, les nostres constants i el nostre ritme ens diran que són dues quarts de dues de la matinada. Tot un rebombori que pagarem amb molta son, segur.
Prop de la una de la matinada la matriuska del tren ens desperta. Arribem a Irkutsk, Sibèria. Comiat molt emotiu d'en Maxim i la Vika, intercanvi de mails i tota la parafernàlia que acompanya a aquests comiats tan sobtats, tan articifials, com sobtada i artificial ha estat la nostra amistat. És el microcosmos del Transiberià que crea sinèrgies de familiaritat d'una considerable trascendència, però que poden desaparèixer tan ràpidament com quan van arribar. Ja veurem.
Estic a Sibèria, són les dues de la matinada i fa un sol radiant.
Encarem el tercer i definitiu dia de la primera part del Transiberià amb les mateixes ganes però amb el GPS una mica rovellat: no tenim molt clar ni quina hora és, ni quan toca dormir ni quan hauríem de berenar. A més a més a Rússia tots els trens i totes les estacions mantenen l'hora de Moscou, invariables a la realitat: quan el tren fa una parada i baixem a estirar les cames, mires i remires el rellotge de l'estació mil cops perquè és difícil de pair que digui que són les tres del migdia i tu vegis molt clarament que el sol està caient i al dia li queden poques hores. Un dia algú va decidir que la URSS era "una y grande (¿y libre?)" i que l'hora de Moscou era la bona per a la correcta circulació dels trens. Ja s'ho faran.
El dia transcorre una mica més apagadot que els dies anteriors, com totes les jornades de clausura, com el darrer dia d'un cap de setmana llarg. Encara és festa, encara estem tots plegats però en l'ambient es deixa notar que això s'acaba i un cert deix de tristesa omple l'ambient de vagó.
Aquest darrer dia he llegit més i he pogut prestar mes atenció al paisatge canviant, on ara la planície ha estat substituïda per petits pujolets d'herba verdíssima. L'orografia canvia amb l'aparició de nombrosos rius i poblats de casetes siberianes, totes de fusta, petites, amb un jardinet o un hortet al davant. Avui haurem vist paisatges precisosos quan acabi el dia: ens acostem al llac Baikal i la vegetació comença a canviar i els nuclis urbans a augmentar.
Pel que fa als meus companys de viatge, saciada la sed de coneixement inicial, tot transcorre amb més tranquilitat. Després d'una parada llarga on desenes de venedors han tornat a oferir els seus productes, el militar rus Illia m'ha convidat a una cervesa i m'ha proposat, a través de la seva dona-intèrpret, d'ensenyar-me els racons de Valdivostok quan arribi a la ciutat d'aqui 10 dies: òbviament no puc dir que no a l'oferiment i ja tinc reservat el dia 26 de juliol, el meu darrer dia a Rússia, per a la família de l'Illia i la Natàlia. Encara em socialitzaré, vés per on.
Finalment he inciat converses amigables amb els quatre francesos del compartiment veí, quatre professors de primària de la zona dels Alps a prop de Chamonix que viatgen fins a Mongòlia i Xina. Són gent tocant la seixantena però amb molts viatges a les seves espatlles: com a bons francesos, només un d'ells parla una mica d'anglès (amb aquell accent tant difícil d'entendre). Xerrem una estona i al final del dia em convidaran a fer un traguet de vodca. Trés bien.
Com anem perdent hores a mida que ens acostem al Baikal, toca anar a dormir més aviat d'hora. Arribarem a Irkustk -la nostra parada- a les 6.30 del matí...tot i que l'horari oficial, les nostres constants i el nostre ritme ens diran que són dues quarts de dues de la matinada. Tot un rebombori que pagarem amb molta son, segur.
Prop de la una de la matinada la matriuska del tren ens desperta. Arribem a Irkutsk, Sibèria. Comiat molt emotiu d'en Maxim i la Vika, intercanvi de mails i tota la parafernàlia que acompanya a aquests comiats tan sobtats, tan articifials, com sobtada i artificial ha estat la nostra amistat. És el microcosmos del Transiberià que crea sinèrgies de familiaritat d'una considerable trascendència, però que poden desaparèixer tan ràpidament com quan van arribar. Ja veurem.
Estic a Sibèria, són les dues de la matinada i fa un sol radiant.
Dia 18: Transiberia
La segona nit al tren ha estat, de nou, absolutament reparadora. Només cal dir que m'he llevat més tard de les deu del matí, havent dormit més de nou hores. Espectacular.
El paisatge ha canviat lleugerament mentre anem avançant cap a Àsia. La barrera dels Urals, muntanyes mitològiques que separen geogràficament Europa d'Àsia encara queden lluny, però els verds són ara més salvatges, i les grans extensions sense arbres van apareixent cada vegada més amb més freqüència, camps de matolls baixos i d'herbes altres que configuren catifes verdes que brillen quan en sol els acarona. Al fons segueixen creiexent boscos gegantins com bolets, a l'ombra dels quals descansen i s'amaguen les bèsties que no es deixen veure, Davant dels nostres ulls un desert de verdor sense animals ni humans, trencat únicament per l'aparició d'alguna dacha russa al mig del no res.
Les convivències russes avui han adquirit un grau d'apoteosis, arribant al clímax a darrere hora de la tarda.
Just després de l'esmorzar he anat a fer cua per rentar-me les dents al lavabo de la comuna hippie ferroviària en que s'ha convertirt el Transiberià. Quan portava una estona esperant, una noia russa d'uns 40 anys ha passat per allà i m'ha dir en rus que no funcionaven. Quan li he dit que no parava rus, ella m'ho ha explicat en un acadèmic i polit anglès. Vint minuts després, s'ha acostat a mi i m'ha dit si podia parlar amb mi, encuriosida com estava per conèixer un guiri per aquelles latituds. I tant.
On vas? Perquè? Vas sol? Perquè? I després a on? I perquè? I d'on vens i tot això. Natàlia, que així s'ha batejat, és professora d'anglès a Vladivostok i tornen a casa ella, el seu marit i els dos nens de 6 i 4 anys. De seguida l'Ilian, el seu marit, s'atansa i em convida a passar al seu compartiment a menjar alguna cosa i a veure vodca. Mare de Déu senyor! He llegit tantes coses sobre la capacitat alcohòlica dels russos i tantes sobre la convivència de no dir mai que no a un oferiment hospitalari d'aquesta gent, que no puc negar-me...tot i preveure una turca descomunal si no em controlo.
Així doncs, ha dinat amb l'Ilia, la Natalia i els seus dos encantadors fills (Maxim i Natasha) mentre bebíem vodca amb certa moderació: traguet de vozca i trosset de pepino amb sal o de poma per mitigar els efectes de l'alcohol. Ha estat una experiència molt bèstia, una barreja entre cimera internacional (l'Ilia i jo parlant a través d'una intèrpret, la Natalia) i una autèntica convivència amb una família russa. No tinc paraules per descriure l'amabilitat, la curiositat i l'afabilitat de tota aquesta gent, veritables amfitrions dels seus palaus, palaus que no són altra cosa que la seva ànima. Són molt rics perquè tot el que tenen ho volen compartir amb tu.
La cimera internacional ha continuat amb intercanvi de música autòctona d'ordinador a ordinador ja que l'Ilia es pirra per la música espanyolai francesai sobretot la llatinoamericana i col·lecciona músiques d'arreu molt difícils daconseguir a Rússia. Jo ja tinc al meu ordinador una col·lecció completa de cançons russes i un recopilatori en diversos idiomes de la cançó principal de la películ·la Che Guevara. L'intervanvi és profitós: ara a Vladivostok escoltaran Sopa de Cabra, Els Pets, La Casa Azul, Pastora o Antonia Font, entre d'altres.
La tarda ha estat el moment culminant. La família sencera s'ha instal·lat al meu compartiment juntament amb el Maxims i la Vika, amb qui han fet bones migues parlant ells de l'exèrcit (tots dos treballen a l'Exèrcit Rus) i elles d'altres coses, i sobretot continuant amb l'interrogatori al bàrbar de les llargues barbes, aprofitant que la Natàlia parla molt bon anglès. Ha estat colpidor veure com els meus companys de compartiment, ara que teníem traductora, s'han llençat a preguntar-me totes les coses que havien volgut preguntar-me però que la barrera de l'idioma els impedia. Mentrestant, els nens jugant i explicant acudits en rus i fent dibuixos a la meva llibreta, mentre la cervesa i el vodca continuaven rajant sense parar. La foto de família que ens hem fet és un fresc incomparable de la veritable realitat d'aquest viatge.
He acabat el dia al compartiment de l'Ilia veient una peli americana d'acció, en rus, amb els nens explicant-me amb emoció que passaria a la següent escena, demostrant que havien vist la pelicula mil cops. Sort que els meus progressos en la llengua russa no són el suficientment grans com perquè els nens m'hagin xafat el final de la peli: el noi es queda amb la noia i li fa un petó. The End.
El paisatge ha canviat lleugerament mentre anem avançant cap a Àsia. La barrera dels Urals, muntanyes mitològiques que separen geogràficament Europa d'Àsia encara queden lluny, però els verds són ara més salvatges, i les grans extensions sense arbres van apareixent cada vegada més amb més freqüència, camps de matolls baixos i d'herbes altres que configuren catifes verdes que brillen quan en sol els acarona. Al fons segueixen creiexent boscos gegantins com bolets, a l'ombra dels quals descansen i s'amaguen les bèsties que no es deixen veure, Davant dels nostres ulls un desert de verdor sense animals ni humans, trencat únicament per l'aparició d'alguna dacha russa al mig del no res.
Les convivències russes avui han adquirit un grau d'apoteosis, arribant al clímax a darrere hora de la tarda.
Just després de l'esmorzar he anat a fer cua per rentar-me les dents al lavabo de la comuna hippie ferroviària en que s'ha convertirt el Transiberià. Quan portava una estona esperant, una noia russa d'uns 40 anys ha passat per allà i m'ha dir en rus que no funcionaven. Quan li he dit que no parava rus, ella m'ho ha explicat en un acadèmic i polit anglès. Vint minuts després, s'ha acostat a mi i m'ha dit si podia parlar amb mi, encuriosida com estava per conèixer un guiri per aquelles latituds. I tant.
On vas? Perquè? Vas sol? Perquè? I després a on? I perquè? I d'on vens i tot això. Natàlia, que així s'ha batejat, és professora d'anglès a Vladivostok i tornen a casa ella, el seu marit i els dos nens de 6 i 4 anys. De seguida l'Ilian, el seu marit, s'atansa i em convida a passar al seu compartiment a menjar alguna cosa i a veure vodca. Mare de Déu senyor! He llegit tantes coses sobre la capacitat alcohòlica dels russos i tantes sobre la convivència de no dir mai que no a un oferiment hospitalari d'aquesta gent, que no puc negar-me...tot i preveure una turca descomunal si no em controlo.
Així doncs, ha dinat amb l'Ilia, la Natalia i els seus dos encantadors fills (Maxim i Natasha) mentre bebíem vodca amb certa moderació: traguet de vozca i trosset de pepino amb sal o de poma per mitigar els efectes de l'alcohol. Ha estat una experiència molt bèstia, una barreja entre cimera internacional (l'Ilia i jo parlant a través d'una intèrpret, la Natalia) i una autèntica convivència amb una família russa. No tinc paraules per descriure l'amabilitat, la curiositat i l'afabilitat de tota aquesta gent, veritables amfitrions dels seus palaus, palaus que no són altra cosa que la seva ànima. Són molt rics perquè tot el que tenen ho volen compartir amb tu.
La cimera internacional ha continuat amb intercanvi de música autòctona d'ordinador a ordinador ja que l'Ilia es pirra per la música espanyolai francesai sobretot la llatinoamericana i col·lecciona músiques d'arreu molt difícils daconseguir a Rússia. Jo ja tinc al meu ordinador una col·lecció completa de cançons russes i un recopilatori en diversos idiomes de la cançó principal de la películ·la Che Guevara. L'intervanvi és profitós: ara a Vladivostok escoltaran Sopa de Cabra, Els Pets, La Casa Azul, Pastora o Antonia Font, entre d'altres.
La tarda ha estat el moment culminant. La família sencera s'ha instal·lat al meu compartiment juntament amb el Maxims i la Vika, amb qui han fet bones migues parlant ells de l'exèrcit (tots dos treballen a l'Exèrcit Rus) i elles d'altres coses, i sobretot continuant amb l'interrogatori al bàrbar de les llargues barbes, aprofitant que la Natàlia parla molt bon anglès. Ha estat colpidor veure com els meus companys de compartiment, ara que teníem traductora, s'han llençat a preguntar-me totes les coses que havien volgut preguntar-me però que la barrera de l'idioma els impedia. Mentrestant, els nens jugant i explicant acudits en rus i fent dibuixos a la meva llibreta, mentre la cervesa i el vodca continuaven rajant sense parar. La foto de família que ens hem fet és un fresc incomparable de la veritable realitat d'aquest viatge.
He acabat el dia al compartiment de l'Ilia veient una peli americana d'acció, en rus, amb els nens explicant-me amb emoció que passaria a la següent escena, demostrant que havien vist la pelicula mil cops. Sort que els meus progressos en la llengua russa no són el suficientment grans com perquè els nens m'hagin xafat el final de la peli: el noi es queda amb la noia i li fa un petó. The End.
Dia 17: Transiberia
La primera nit al tren ha estat perfecte: hem dormit més de vuit hores sense gaire bé despertar-se. La llitera no està gens malament i el cansament acumulat ha fet la resta.
Per davant ens espera una jornada sencera de tren: avui no hi haurà monuments, ni fotos, ni llargues caminades, ni metro ni res d'això. Avui (i demà i l'altre i no recordo si l'altre també) toca paisatge rus per la finestra d'un tren i convivències socialitzants amb els companys de viatge.
És força interessant veure com s'organitza espontàniament un grup de persones que no es coneixen prèviament i que es disposen a passar, com a mínim, 4 dies junts, compartint esmorzar, dinar i sopar, roncs, pijames i d'altres necessitats més primàries. I això passa a gran escala en el teu vagó i a petita escala en el teu compartiment, microcosmos on es desenvolupen totes les fases del dia. Més enllà del teu vagó és un món desconegut, és la Lluna, Mart o Saturn i per anar-hi cal estar preparat. En el nostre cas, el compartiment on habitem ha adquirit de seguida les seves pròpies regles i costums, com si fes anys que visquéssim junts, com si aquest viatge l'haguéssim planejat plegats. Som quatre al compartiment però el rol d'amfitrions correspon al Maxim i a la Victoria. Jo faig les funcions de convidat especial, allotjat a l'ala nord, on s'hospeden els convidats. El quart habitant és un senyor que està de rellogat i que només ve a dormir, doncs és el cinquè d'una família de cinc que viu al compartiment del costat. En Maxims i la Vika organitzen el ritme i la vida de la petita comunitat en la qual ens hem constituït, sense que ningú els ho hagi demanat i sense que ningú vulgui que ho deixin de fer. Esmorzem plegats, compartim el nostre celler i el nostre rebost i convivim amb harmonia. Està bastant demostrat que no fan falta massa lleis, ni normes ni decrets ni instruccions que ens diguin als humans com conviure. Només cal sentit comú i bona voluntat.
Després d'una setmana mirant des de l'aparador els russos i les russes que transitaven per davant nostre, avui, per fi, he conegut una russa ("conèixer" no en el sentit bíblic de la paraula, no fotem): Victoria Nikolayeva Filipov és el fenomenal nom d'aquesta xicota, amb qui comparteixo compartiment. Com us deia ahir, vaitja amb el seu marit i està embarrassada de 5 mesos. La curiositat dels russos davant d'un estranger és insaciable: sempre volen saber més i més i més. M'ha preguntat per la família, la feina, els negocis, el turisme, les festes de Nadal, i la talla de mitjons que gasto. Xaporrejant anglès i aprenent paraules en rus, la conversa, que s'ha allargat durant hores, ha estat divertidíssima. Jo he aprofitat per preguntar coses sobre els russos i Rúsia. I sobretot per practicar rus: ara, a més a més de poder demanar una cervesa en rus, puc demanar-la que estigui freda, fet que suposa un autèntic salt de qualitat en la meva futura vida a Rússia. Però sobretot ha estat divertit i molt autèntic, una veritable "Russian Experience" com canten els catàlegs de les grans agències de viatge.
Realment la meva reclusió al compartiment mentre estava sotmès a l'interrogatori (al qual s'afegia en Maxim, de quant en quant), m'ha permès fruir del paisatge només durant els permisos que em concedien. La veritat és que ens hem llevat ja a 800 km de Moscou i tot al nostre voltant era ple de frondosos boscos sobre planícies eternes. Les primeres hores de tren no ens han ofert pas un paisatge variat, però sí absolutament relaxant.
Sens dubte, un dels esdeveniments del viatge són les parades a les estacions. Tot està molt pautat i tot va molt a l'hora. Així doncs, tots sabem quan ha de parar el tren i quanta estona s'hi estarà. Si la parada és llarga, com cargols treu banya tots els passatgers sortim de la cova del tren al solet de la taiga russa, on desenes de venedors ambulants acudeixen a vendre les seves andròmines i les seves menges: pepinos, tomàquets, bosses de patates, galetes, cervesa, iogurt, empanadilles, gelats, maduixes, pasta precuinada, raviolis rusos, pots de carn en conserva, i moltes coses més. Els viatgers ens aglomerem davant dels oasis de menjar que han de garantir la nostra subsistència durant las properes hores, fins a la propera parada.
El primer dia de tren ha passat increiblement ràpid i ha acabat a quarts d'una dde la nit amb una bonica parada a Ekaterimburg, la ciutat famosa per haver estat la tomba del zar Nicolau II i la seva família l'any 1917. Gaire bé no he llegit i no he tocat l'ordinador, i el paisatge ha anat passant per la finestra sense que això em fes perdre el fil de l'animada conversa amb la Victoria Nicolayeva Filipov.
Per davant ens espera una jornada sencera de tren: avui no hi haurà monuments, ni fotos, ni llargues caminades, ni metro ni res d'això. Avui (i demà i l'altre i no recordo si l'altre també) toca paisatge rus per la finestra d'un tren i convivències socialitzants amb els companys de viatge.
És força interessant veure com s'organitza espontàniament un grup de persones que no es coneixen prèviament i que es disposen a passar, com a mínim, 4 dies junts, compartint esmorzar, dinar i sopar, roncs, pijames i d'altres necessitats més primàries. I això passa a gran escala en el teu vagó i a petita escala en el teu compartiment, microcosmos on es desenvolupen totes les fases del dia. Més enllà del teu vagó és un món desconegut, és la Lluna, Mart o Saturn i per anar-hi cal estar preparat. En el nostre cas, el compartiment on habitem ha adquirit de seguida les seves pròpies regles i costums, com si fes anys que visquéssim junts, com si aquest viatge l'haguéssim planejat plegats. Som quatre al compartiment però el rol d'amfitrions correspon al Maxim i a la Victoria. Jo faig les funcions de convidat especial, allotjat a l'ala nord, on s'hospeden els convidats. El quart habitant és un senyor que està de rellogat i que només ve a dormir, doncs és el cinquè d'una família de cinc que viu al compartiment del costat. En Maxims i la Vika organitzen el ritme i la vida de la petita comunitat en la qual ens hem constituït, sense que ningú els ho hagi demanat i sense que ningú vulgui que ho deixin de fer. Esmorzem plegats, compartim el nostre celler i el nostre rebost i convivim amb harmonia. Està bastant demostrat que no fan falta massa lleis, ni normes ni decrets ni instruccions que ens diguin als humans com conviure. Només cal sentit comú i bona voluntat.
Després d'una setmana mirant des de l'aparador els russos i les russes que transitaven per davant nostre, avui, per fi, he conegut una russa ("conèixer" no en el sentit bíblic de la paraula, no fotem): Victoria Nikolayeva Filipov és el fenomenal nom d'aquesta xicota, amb qui comparteixo compartiment. Com us deia ahir, vaitja amb el seu marit i està embarrassada de 5 mesos. La curiositat dels russos davant d'un estranger és insaciable: sempre volen saber més i més i més. M'ha preguntat per la família, la feina, els negocis, el turisme, les festes de Nadal, i la talla de mitjons que gasto. Xaporrejant anglès i aprenent paraules en rus, la conversa, que s'ha allargat durant hores, ha estat divertidíssima. Jo he aprofitat per preguntar coses sobre els russos i Rúsia. I sobretot per practicar rus: ara, a més a més de poder demanar una cervesa en rus, puc demanar-la que estigui freda, fet que suposa un autèntic salt de qualitat en la meva futura vida a Rússia. Però sobretot ha estat divertit i molt autèntic, una veritable "Russian Experience" com canten els catàlegs de les grans agències de viatge.
Realment la meva reclusió al compartiment mentre estava sotmès a l'interrogatori (al qual s'afegia en Maxim, de quant en quant), m'ha permès fruir del paisatge només durant els permisos que em concedien. La veritat és que ens hem llevat ja a 800 km de Moscou i tot al nostre voltant era ple de frondosos boscos sobre planícies eternes. Les primeres hores de tren no ens han ofert pas un paisatge variat, però sí absolutament relaxant.
Sens dubte, un dels esdeveniments del viatge són les parades a les estacions. Tot està molt pautat i tot va molt a l'hora. Així doncs, tots sabem quan ha de parar el tren i quanta estona s'hi estarà. Si la parada és llarga, com cargols treu banya tots els passatgers sortim de la cova del tren al solet de la taiga russa, on desenes de venedors ambulants acudeixen a vendre les seves andròmines i les seves menges: pepinos, tomàquets, bosses de patates, galetes, cervesa, iogurt, empanadilles, gelats, maduixes, pasta precuinada, raviolis rusos, pots de carn en conserva, i moltes coses més. Els viatgers ens aglomerem davant dels oasis de menjar que han de garantir la nostra subsistència durant las properes hores, fins a la propera parada.
El primer dia de tren ha passat increiblement ràpid i ha acabat a quarts d'una dde la nit amb una bonica parada a Ekaterimburg, la ciutat famosa per haver estat la tomba del zar Nicolau II i la seva família l'any 1917. Gaire bé no he llegit i no he tocat l'ordinador, i el paisatge ha anat passant per la finestra sense que això em fes perdre el fil de l'animada conversa amb la Victoria Nicolayeva Filipov.
Dia 16: Transiberia Km Zero
No hem perdut el tren. Estem al Transiberià!
Quan escrivim el post d'avui portem exactament 24 hores en el tren. Vam arribar amb temps suficient a l'estació després de passar per un supermercat de Moscou i comprar menjar per tres dies (aigua, fruits secs, sandwitchs, formatge, plàtans, pepinillos, préssec amb almíbar, sucs). Durant el viatge anirem comprant més coses, però cal aprovisionar-nos bé: anem cap a Sibèria i cal anar una mica preparats.
El Transiberià arriba puntual, una mica abans de les nou de la nit, quan el sol de Moscou està començant a pensar seriosament en la posibilitat d'anar a dormir. El cel s'ilumina d'un groc de somni, d'un blau ataronjat. Moltíssima gent s'acumula a l'andana amb farcells plens de cogombres, tomàquets, plàtans, garrafes d'aigua, vestits vells, draps i andròmines diverses, maletes de roba vella, bosses d'espart, cremalleres a punt d'explotar. Motxilles, bosses, cistells de colors desgastats. Cares d'il·lusió. Cares de cansament en la gent gran. Cares d'alegria entre els nens que corren entre els vagons. Somriures de comiat d'interminables famílies russes que vénen a acomiadar el fill, la germana, els sogres. Brugit eslau, paraules d'amor, senzilles i tendres, da sbidania Alexei, mocadors al cap, pells morenes. També turistes despistats, perduts al mig de l'andana pintada ja de vermell. Instant per recordar. El tren diu Moscou- Vladivosok. Uau!
L'encarregada del vagó serà la nostra mare, la nostra jefa, la nostra guia espiritual, la nostra salvació o la nostra perdició. Un far. Una llum dins del túnel. Haurem d'obeir les seves ordres, reverenciar les seves instruccions, venerar la seva figura i no contradir, en cap cas, les seves decisions. I sobretot, estar atents al moment en què ordini pujar al tren quan parem a les estacions. Anem a veure si tenim sort. Bé, a primera vista sembla una tia divertida ja que de seguida ens adonem que és la néta de la mundialment famosa dona barbuda del "Gran Circo de Moscú" que actuava cada Nadal a la Plaça de Les Arenes, quan era petit. És ella, no en tinc cap dubte: el mateix nas, la mateixa caiguda de parpelles, aquell indissimulat tic a les orelles, i també, sí, és cert, aquell bigoti afilat i puntxegut, aquella sotabarba poblada de pèls que desapareixen a l'alçada de la clavícula.
Ella és qui ens obre la porta del paradís ferroviari amb una exagerada teatralitat, com si vulgués expressar alguna cosa així com benvinguts al teatre dels somnis. Exagerat, sens dubte, perquè no deixa de ser un tren, amb vagons, rodes i un conductor. Agraïm aquesta hiperbòlica rebuda, que possiblement només existeix en la nostre ment, i ens dirigim a descobrir la darrera incògnita de l'equació que donarà com a resultat l'èxit o el fracàs del nostre viatge: els companys de viatge. És cert que vam estar fent travesses de qui serien els nostres tres acompanyants al compartiment, però les possibilitats eren tantes que de seguida vam deixar de jugar: serà un militar nostàlgic, la seva callada dona i la seva filla preadolescent? Serà una parella gai de francesos i un rus malcarat? Serà una venerable velleta que inicia el seu darrer viatge, després d'acomiadar-se dels seus fills, acompanyada del calçasses dels seu fill i de la bruixa de la seva nora, que intentarà durant els set dies de viatge que la vella xiruca canviï el testament? Seran tres americans irreflexius fans de Charlton Heston? Serà el manàger i les dues cantants solistes del famós grup "Ukranianes Wou-wou"? Serà un matrimoni d'Albacete i una senyora de Peruggia que fa mitja tot el dia, mentre passa el rosari en llengua vernacle confessant pecats de joventut a la Madonna d'Arezzo?
Les especulacions s'acaben quan arribem al nostre compartiment. Una parella. Joves. Russos. Ella, embarassada de cinc mesos. Ell, capità de l'exèrcit Rus, metge militar. Un encant de parella. Anglès? Poquíssim: ell pràcticament res. Ella va fer el curs de Barrio Sésamo amb el gran Coco: sap dir cerca i lejos, sap dir arriba i abajo, i sap dir dentro i fuera. No és molt però per alguna cosa es comença.
El tren es mou. Estem en ruta, de nou, cap a l'Est. És un tren novíssim, molt net, molt còmode, amb lavabos decents, estores al passadís, aire acondicionat, endolls als compartiments, lamparetes individuals, prestatges, manteta i tauleta. No té l'aire rústic i destartalat dels antics Transiberians, però íntimament ens n'alegrem.
La primera nit arriba després de les presentacions. L'ànima russa, tantes vegades elogiada en aquest blog, reneix, es multiplica i explota en aquest tren, i la seva ona expansiva arriba a tots els racons del nostre cor. De seguida en Màximilian i la Vctoria es presentenv. Són casi deu anys més joves que jo, vénen d'una setmana a la platja al Mar Negre i tornen a casa, a 200 km. de Vladivostok. Jo explico una mica que collons faig en aquell tren, tot això en rus (beneït diccionari) i anglès. De seguida ella s'apodera del diccionari i comença a fer-me mil preguntes. Sort que arriba l'hora de dormir perquè en aquell moment li estava explicant què va passar amb aquell souvenir de Menorca que va desaparèixer de casa els meus pares fa 30 anys. El secret seguirà guardat.
La son m'atrapa mentre somnio, en rus, en alguna cosa semblant a la felicitat.
Quan escrivim el post d'avui portem exactament 24 hores en el tren. Vam arribar amb temps suficient a l'estació després de passar per un supermercat de Moscou i comprar menjar per tres dies (aigua, fruits secs, sandwitchs, formatge, plàtans, pepinillos, préssec amb almíbar, sucs). Durant el viatge anirem comprant més coses, però cal aprovisionar-nos bé: anem cap a Sibèria i cal anar una mica preparats.
El Transiberià arriba puntual, una mica abans de les nou de la nit, quan el sol de Moscou està començant a pensar seriosament en la posibilitat d'anar a dormir. El cel s'ilumina d'un groc de somni, d'un blau ataronjat. Moltíssima gent s'acumula a l'andana amb farcells plens de cogombres, tomàquets, plàtans, garrafes d'aigua, vestits vells, draps i andròmines diverses, maletes de roba vella, bosses d'espart, cremalleres a punt d'explotar. Motxilles, bosses, cistells de colors desgastats. Cares d'il·lusió. Cares de cansament en la gent gran. Cares d'alegria entre els nens que corren entre els vagons. Somriures de comiat d'interminables famílies russes que vénen a acomiadar el fill, la germana, els sogres. Brugit eslau, paraules d'amor, senzilles i tendres, da sbidania Alexei, mocadors al cap, pells morenes. També turistes despistats, perduts al mig de l'andana pintada ja de vermell. Instant per recordar. El tren diu Moscou- Vladivosok. Uau!
L'encarregada del vagó serà la nostra mare, la nostra jefa, la nostra guia espiritual, la nostra salvació o la nostra perdició. Un far. Una llum dins del túnel. Haurem d'obeir les seves ordres, reverenciar les seves instruccions, venerar la seva figura i no contradir, en cap cas, les seves decisions. I sobretot, estar atents al moment en què ordini pujar al tren quan parem a les estacions. Anem a veure si tenim sort. Bé, a primera vista sembla una tia divertida ja que de seguida ens adonem que és la néta de la mundialment famosa dona barbuda del "Gran Circo de Moscú" que actuava cada Nadal a la Plaça de Les Arenes, quan era petit. És ella, no en tinc cap dubte: el mateix nas, la mateixa caiguda de parpelles, aquell indissimulat tic a les orelles, i també, sí, és cert, aquell bigoti afilat i puntxegut, aquella sotabarba poblada de pèls que desapareixen a l'alçada de la clavícula.
Ella és qui ens obre la porta del paradís ferroviari amb una exagerada teatralitat, com si vulgués expressar alguna cosa així com benvinguts al teatre dels somnis. Exagerat, sens dubte, perquè no deixa de ser un tren, amb vagons, rodes i un conductor. Agraïm aquesta hiperbòlica rebuda, que possiblement només existeix en la nostre ment, i ens dirigim a descobrir la darrera incògnita de l'equació que donarà com a resultat l'èxit o el fracàs del nostre viatge: els companys de viatge. És cert que vam estar fent travesses de qui serien els nostres tres acompanyants al compartiment, però les possibilitats eren tantes que de seguida vam deixar de jugar: serà un militar nostàlgic, la seva callada dona i la seva filla preadolescent? Serà una parella gai de francesos i un rus malcarat? Serà una venerable velleta que inicia el seu darrer viatge, després d'acomiadar-se dels seus fills, acompanyada del calçasses dels seu fill i de la bruixa de la seva nora, que intentarà durant els set dies de viatge que la vella xiruca canviï el testament? Seran tres americans irreflexius fans de Charlton Heston? Serà el manàger i les dues cantants solistes del famós grup "Ukranianes Wou-wou"? Serà un matrimoni d'Albacete i una senyora de Peruggia que fa mitja tot el dia, mentre passa el rosari en llengua vernacle confessant pecats de joventut a la Madonna d'Arezzo?
Les especulacions s'acaben quan arribem al nostre compartiment. Una parella. Joves. Russos. Ella, embarassada de cinc mesos. Ell, capità de l'exèrcit Rus, metge militar. Un encant de parella. Anglès? Poquíssim: ell pràcticament res. Ella va fer el curs de Barrio Sésamo amb el gran Coco: sap dir cerca i lejos, sap dir arriba i abajo, i sap dir dentro i fuera. No és molt però per alguna cosa es comença.
El tren es mou. Estem en ruta, de nou, cap a l'Est. És un tren novíssim, molt net, molt còmode, amb lavabos decents, estores al passadís, aire acondicionat, endolls als compartiments, lamparetes individuals, prestatges, manteta i tauleta. No té l'aire rústic i destartalat dels antics Transiberians, però íntimament ens n'alegrem.
La primera nit arriba després de les presentacions. L'ànima russa, tantes vegades elogiada en aquest blog, reneix, es multiplica i explota en aquest tren, i la seva ona expansiva arriba a tots els racons del nostre cor. De seguida en Màximilian i la Vctoria es presentenv. Són casi deu anys més joves que jo, vénen d'una setmana a la platja al Mar Negre i tornen a casa, a 200 km. de Vladivostok. Jo explico una mica que collons faig en aquell tren, tot això en rus (beneït diccionari) i anglès. De seguida ella s'apodera del diccionari i comença a fer-me mil preguntes. Sort que arriba l'hora de dormir perquè en aquell moment li estava explicant què va passar amb aquell souvenir de Menorca que va desaparèixer de casa els meus pares fa 30 anys. El secret seguirà guardat.
La son m'atrapa mentre somnio, en rus, en alguna cosa semblant a la felicitat.
Dia 16: Moscou (1)
Ens ha citat al vestíbul de la residència de cadets on va estar vivint una temporada. Un elegant bistro francès ara ocupa el que abans era la planta baixa, i les parets amb humitats han estat substituïdes per estocats venecians. Mentre l'espero, demano una aigua de Vichi al somelier de Metz que m'ha conduít fins a la taula. Espelmeta, estovalles amb puntes demodê i un fil musical amb tonades de Franco Batiato i Enzo Morricone. Una vetllada que promet.
Arriba puntual, com sempre, amb el seu conjunt Decatlhon i la seva barba de 15 dies. I sí, és cert, té una certa retirada a Vasily Svidania, líder txetè buscat per la KGB des de fa set-centes setmanes. Serà per això que se'l miren malament? No obstant aquesta imatge descuidada, entra somrient i saludant amb la mà uns vells coneguts -un missioner polonès que vaig conèixer en un tren, m'explicarà més tard- i amb fa un gest amb la mà, des de lluny, com dient-me, en un segon estic per tu.
- Una mica més i arribo tard - em diu només asseure's-. I puntualitza. Bé, una mica més i no arribo. Ahir vaig perdre el tren que m'havia de portar a Moscou de tornada.
M'ho explica amb un somriure als llavis, amb aquella despreocupació dels que tenen setmanes i setmanes per endavant i el temps no és pas tan important. Com dient: perdre un tren? i què?
- Què va passar?
- Em vaig confiar. Vaig estar voltant per Sant Petersburg fins tard, fins i tot vaig sopar com un senyor: un arrosset molt bo - aquí somriu, tant ell com jo sabem que menteix,que no era un arrosset sinó un McBurger Doble- i quan vaig passar a recollir la motxila encara em vaig connectar a Internet i vaig escriure un parell de correu electrònics...i recordo - ara riu, mostrant les seves dents i la puntiaguda barba- que els deia us escric poc perquè perdré el tren!. I el vaig perdre.
- Tant just anaves de temps?
- Anava justet però vaig arribar a l'estació amb 25 minuts de temps...però el tren sortia d'una ALTRA estació. Això del cirílic m'està costant - ara es posa seriós, com si li fes vergonya acceptar els seus límits- i no vaig interpretar bé el nom de l'estació. Total que un revisor em va dir que ja podia correr, que el tren sortia en 20 minuts des de l'altra punta de la ciutat.
- I vas córrer?
- Collons si vaig corre!. Amb la motxila i tot corria més que els moscovites. Metro, andana, canvi de línia, busca l'estació, arriba...i res: 7 minuts tard, i ja saps que els trens a Rússia són molt puntuals.
- I que vas fer? Vull dir, com t'ho has fet per arribar a Moscou?
- Vaig tornar a l'estació d'on havia cregut que surtia el meu tren, perquè d'allà sabia que en surtien molts. Val a dir que eren quarts de dotze de la nit i no tenia ni hotel ni bitllet de tren. La meva preocupació era arribar avui a Moscou, no perquè tu i jo havíem concertat aquesta entrevista - i aquí, em fa l'ullet- sinó perquè aquesta nit surt el Transiberià, i aquest si que no el puc perdre.
- Deies que vas tornar a l'estació, no? Vas trobar bitllet?
- Sí, va ser genial. Les guixetes estaven tancades però hi havia gent esperant. Vaig preguntar a una parella jove si parlaven anglès. Ella sí. I em van dir que obrien en deu minuts. Efectivament, van obrir i la noia (beneïda ànima caritativa russa!!) em va dir si necessitava ajuda per comprar el bitllet. Suposo que no feia cara de parlar amb la llengua de Pushkin!. I ella em va comprar el bitllet per mi: quedaven bitllets per aquella mateixa nit. En 10 minuts estava agafant el tren!
- Quina sort, no? Potser que t'hi fixis més la propera vegada.
No contesta la meva darrere interpel·lació. Es limita a somriure i veure un glop de cervesa gelada. S'acosta el cambrer i demanem. Ell assenyala un nom de la carta a l'atzar i diu fluixet " a veure si hi ha sort". Demanem més cervesa i continuem la conversa, mentre Ramazzoti sona ara com a teló de fons.
- I has passat bona nit al tren? Fas bona cara
- Sí, molt bona. He dormit com un tronc. Quan vaig pujar al vagó i vaig veure que sí, que anava cap a Moscou, en va entrar un estat d'eufòria terrible. Això sí, estava suat, cansat i assedegat i hagués matat per una cervesa fresqueta. I saps que és el millor de tot? - em pregunta
Sóc jo qui fa les preguntes, però accedeixo al joc. Li dic que no, que no ho sé i que segur que m'ho està a punt d'explicar.
- Doncs que quan el tren portava vuit minuts caminant, va passar l'ostessa, que per cert era una noia força atractiva però que tenia un rictus perenne de mala llet, i va dir: ¿Chai, Kafe, Piva?. T'ho pots creure? Piva! Cervesa! Da, da, li vaig , piva. Quan dos minuts més tard apareixia pel fons del passadís, els cabells al vent, caminant com un àngel i portant la meva cervesa fresqueta, vaig pensar que estava gaire bé al cel.
- Gaire bé?
- El cel hagués estat que portés també una ració de patates braves. L'eufòria de poder agafar el tren m'havia fet entrar gana.
El cambrer ha portat unes petxuguetes de pollastre amb salsa per ell i un filet de bou per mi. Comencem a dinar, mentre es llença a explicar-me les sensacions davant de l'inici del viatge al Transiberià, aquesta mateixa nit.
- Estic bastant impacient perquè comenci ja, per veure'l, per tocar-lo. Fa anys que sommio amb aquest viatge i en quatre horetes començaré a fer-lo. Em sembla tot plegat molt increïble.
- Estàs preparat per passar, d'entrada, quatre nits sense internet ni cobertura de mòbil, dormint en un tren en un compartiment amb tres desconeguts més i veient passar només arbres i paisatges verds?
- Completament. De fet, és el que vull fer. Els quinze dies que han passat han estat molt intensos: moltes ciutats, molt turisme, molts canvis de trens. Ha estat cansat. I també han estat uns dies en que no he desconnectat del tot: m'he connectat a Internet, he escrit missatges, n'he rebut, he trucat per telèfon...no he marxat mentalment del tot de Barcelona. Ara tocar desconnectar de tot.
- Què faràs?
- No ho sé, disfrutar del viatge. Llegir, mirar per la finestra, practicar rus. O no fer res. Deixar passar les hores. Avançar cap a l'Est, cada cop més lluny.
Se'l veu feliç. Porta més de dues setmanes fora de casa però no se li noten. No s'ha aprimat i fa bona cara, si no fos per aquesta barba txexena que li tapa una mica el somriure.
- Que tinguis bon viatge, doncs. Per cert, has aprofitat bé les darreres hores a Moscou?
-I tant! He vist el Kremlin, la fortalesa inexpugnable. De fet, és un recinte mitjaval amb moltes esglésies i palaus renacentistes i barrocs...al costat del Senat Rus, les dependències del President i el palau dels Soviets. Sincretisme soviètic, que lic jo.
- T'ha agradat?
- Força. És força interesant veure com al fins fa pocs anys l'inexpugnable Kremlin hi accedeixen ara milers i milers de turistes cada dia. És sorprenent. Vaja, que el cotxe del Putin estava allà aparcat a 300 metres i nosaltres allà, fent fotos. Fins i tot hem vist un canvi de guàrdia amb orquestra, cavalleria, artilleria...només hi faltava la Reina d'Anglaterra!
- Doncs això, que tiguis bon viatge.
- Gràcies. Pagues tu el compte, oi?
Amb aquestes paraules s'aixeca i em dedica un somriure miop i marxa a preparar-ho tot, no sigui que perdi el tren de nou, Vagi bé, Tavarich Mapk.
Arriba puntual, com sempre, amb el seu conjunt Decatlhon i la seva barba de 15 dies. I sí, és cert, té una certa retirada a Vasily Svidania, líder txetè buscat per la KGB des de fa set-centes setmanes. Serà per això que se'l miren malament? No obstant aquesta imatge descuidada, entra somrient i saludant amb la mà uns vells coneguts -un missioner polonès que vaig conèixer en un tren, m'explicarà més tard- i amb fa un gest amb la mà, des de lluny, com dient-me, en un segon estic per tu.
- Una mica més i arribo tard - em diu només asseure's-. I puntualitza. Bé, una mica més i no arribo. Ahir vaig perdre el tren que m'havia de portar a Moscou de tornada.
M'ho explica amb un somriure als llavis, amb aquella despreocupació dels que tenen setmanes i setmanes per endavant i el temps no és pas tan important. Com dient: perdre un tren? i què?
- Què va passar?
- Em vaig confiar. Vaig estar voltant per Sant Petersburg fins tard, fins i tot vaig sopar com un senyor: un arrosset molt bo - aquí somriu, tant ell com jo sabem que menteix,que no era un arrosset sinó un McBurger Doble- i quan vaig passar a recollir la motxila encara em vaig connectar a Internet i vaig escriure un parell de correu electrònics...i recordo - ara riu, mostrant les seves dents i la puntiaguda barba- que els deia us escric poc perquè perdré el tren!. I el vaig perdre.
- Tant just anaves de temps?
- Anava justet però vaig arribar a l'estació amb 25 minuts de temps...però el tren sortia d'una ALTRA estació. Això del cirílic m'està costant - ara es posa seriós, com si li fes vergonya acceptar els seus límits- i no vaig interpretar bé el nom de l'estació. Total que un revisor em va dir que ja podia correr, que el tren sortia en 20 minuts des de l'altra punta de la ciutat.
- I vas córrer?
- Collons si vaig corre!. Amb la motxila i tot corria més que els moscovites. Metro, andana, canvi de línia, busca l'estació, arriba...i res: 7 minuts tard, i ja saps que els trens a Rússia són molt puntuals.
- I que vas fer? Vull dir, com t'ho has fet per arribar a Moscou?
- Vaig tornar a l'estació d'on havia cregut que surtia el meu tren, perquè d'allà sabia que en surtien molts. Val a dir que eren quarts de dotze de la nit i no tenia ni hotel ni bitllet de tren. La meva preocupació era arribar avui a Moscou, no perquè tu i jo havíem concertat aquesta entrevista - i aquí, em fa l'ullet- sinó perquè aquesta nit surt el Transiberià, i aquest si que no el puc perdre.
- Deies que vas tornar a l'estació, no? Vas trobar bitllet?
- Sí, va ser genial. Les guixetes estaven tancades però hi havia gent esperant. Vaig preguntar a una parella jove si parlaven anglès. Ella sí. I em van dir que obrien en deu minuts. Efectivament, van obrir i la noia (beneïda ànima caritativa russa!!) em va dir si necessitava ajuda per comprar el bitllet. Suposo que no feia cara de parlar amb la llengua de Pushkin!. I ella em va comprar el bitllet per mi: quedaven bitllets per aquella mateixa nit. En 10 minuts estava agafant el tren!
- Quina sort, no? Potser que t'hi fixis més la propera vegada.
No contesta la meva darrere interpel·lació. Es limita a somriure i veure un glop de cervesa gelada. S'acosta el cambrer i demanem. Ell assenyala un nom de la carta a l'atzar i diu fluixet " a veure si hi ha sort". Demanem més cervesa i continuem la conversa, mentre Ramazzoti sona ara com a teló de fons.
- I has passat bona nit al tren? Fas bona cara
- Sí, molt bona. He dormit com un tronc. Quan vaig pujar al vagó i vaig veure que sí, que anava cap a Moscou, en va entrar un estat d'eufòria terrible. Això sí, estava suat, cansat i assedegat i hagués matat per una cervesa fresqueta. I saps que és el millor de tot? - em pregunta
Sóc jo qui fa les preguntes, però accedeixo al joc. Li dic que no, que no ho sé i que segur que m'ho està a punt d'explicar.
- Doncs que quan el tren portava vuit minuts caminant, va passar l'ostessa, que per cert era una noia força atractiva però que tenia un rictus perenne de mala llet, i va dir: ¿Chai, Kafe, Piva?. T'ho pots creure? Piva! Cervesa! Da, da, li vaig , piva. Quan dos minuts més tard apareixia pel fons del passadís, els cabells al vent, caminant com un àngel i portant la meva cervesa fresqueta, vaig pensar que estava gaire bé al cel.
- Gaire bé?
- El cel hagués estat que portés també una ració de patates braves. L'eufòria de poder agafar el tren m'havia fet entrar gana.
El cambrer ha portat unes petxuguetes de pollastre amb salsa per ell i un filet de bou per mi. Comencem a dinar, mentre es llença a explicar-me les sensacions davant de l'inici del viatge al Transiberià, aquesta mateixa nit.
- Estic bastant impacient perquè comenci ja, per veure'l, per tocar-lo. Fa anys que sommio amb aquest viatge i en quatre horetes començaré a fer-lo. Em sembla tot plegat molt increïble.
- Estàs preparat per passar, d'entrada, quatre nits sense internet ni cobertura de mòbil, dormint en un tren en un compartiment amb tres desconeguts més i veient passar només arbres i paisatges verds?
- Completament. De fet, és el que vull fer. Els quinze dies que han passat han estat molt intensos: moltes ciutats, molt turisme, molts canvis de trens. Ha estat cansat. I també han estat uns dies en que no he desconnectat del tot: m'he connectat a Internet, he escrit missatges, n'he rebut, he trucat per telèfon...no he marxat mentalment del tot de Barcelona. Ara tocar desconnectar de tot.
- Què faràs?
- No ho sé, disfrutar del viatge. Llegir, mirar per la finestra, practicar rus. O no fer res. Deixar passar les hores. Avançar cap a l'Est, cada cop més lluny.
Se'l veu feliç. Porta més de dues setmanes fora de casa però no se li noten. No s'ha aprimat i fa bona cara, si no fos per aquesta barba txexena que li tapa una mica el somriure.
- Que tinguis bon viatge, doncs. Per cert, has aprofitat bé les darreres hores a Moscou?
-I tant! He vist el Kremlin, la fortalesa inexpugnable. De fet, és un recinte mitjaval amb moltes esglésies i palaus renacentistes i barrocs...al costat del Senat Rus, les dependències del President i el palau dels Soviets. Sincretisme soviètic, que lic jo.
- T'ha agradat?
- Força. És força interesant veure com al fins fa pocs anys l'inexpugnable Kremlin hi accedeixen ara milers i milers de turistes cada dia. És sorprenent. Vaja, que el cotxe del Putin estava allà aparcat a 300 metres i nosaltres allà, fent fotos. Fins i tot hem vist un canvi de guàrdia amb orquestra, cavalleria, artilleria...només hi faltava la Reina d'Anglaterra!
- Doncs això, que tiguis bon viatge.
- Gràcies. Pagues tu el compte, oi?
Amb aquestes paraules s'aixeca i em dedica un somriure miop i marxa a preparar-ho tot, no sigui que perdi el tren de nou, Vagi bé, Tavarich Mapk.
divendres
Dia 15: Sant Petersburg
Hem recollit les nostres coses del Hostel on hem estat allotjats aquests tres dies. Ens han tornat tot allò que duiem a les butxaques quan vam entrar i ens han deixat marxar per la porta principal, alta com un sant Pau. Quan s'ha obert, ha emès un soroll metàl·lic i després s'ha tancat sorollosament, deixant darrere nostre un món imaginari ple d'aventures. En tot cas, un cop a fora, no ens esperava cap amic amb un vell cotxe, destartalat (el cotxe i l'amic).
Així doncs, tocava agafar el metro de Sant Petersburg per primer cop. Val a dir que no és tan espectacular com el metro de Moscou, però val la pena per dues circumstàncies: la primera és que és un metro increïblement profund amb unes escales mecàniques pràcticament verticals que baixen i pugen a un velocitat endimoniada (hi ha fins i tot cordes per agafar-se, em sembla): baixes a moltíssims metres sota terra, suficients com per atrevessar canals i rius, i aquest descens a les catacumbes de la ciutat dels zars permet fruir d'un bon fresc de l'actual societat russa: a munt i avall de les escales pugen i baixen ex militars pensidets amb els galons penjant de l'americana, matriuskas amb monyo i cara de mala llet, pijas de tacons d'agulla i de cervell operat, estudiants amb carpetes forrades de Guns'n'Roses o Kamillions, executius de la màfia local, nacional i internacional, immigrants caucàsics i treballadors xinesos, mares emperifollades amb cotxets de la Barbie, funcionaris del ministeri d'afers interiors, soldats ferits a Txexènia on han perdut la dignitat i una cama, comunistes nostàlgics, activistes pro drets humans seguits de la policia secreta, i un sense fi de persones i personantges que passen davant teu durant els dos minuts i mig que dura el viatge. Si vols tornar a pujar, uns senyora amb bata, asseguda al final de les escales mecàniques et ven una altra fitxa, i apa, com en el Tibidabo, amunt i avall.
La segona circumstància que fa digne de veure el metro és que està construït com a refugi antinuclear, per la qual cosa, quan arribar el comboi, ningú el veu...només se sent. Quan d'atura, les comportes de ferro colat que decoren el passadís de l'andana s'obren de bat a bat, deixant veure el comboi i multitud de cares darrere les finestres del tren. Tot plegat fa una mica de por...tot i que reconec que és un bon lloc per passar els Nadals en cas d'atac nuclear.
El metro ens ha dut 10 km lluny del centre de la ciutat, on es ha rebut Lenin, quiet com una estàtua al mig de la plaça. D'allà hem anat, com no podia ser d'una altra forma, al monument commeratiu del setge d'Stalingrad durant la Segona Guerra Mundial. Música clàssica, flames perennes, inscripcions heroiques i estàtues gegantines representant els soldats, els obrers, les mares plorant, l'orgull i el dolor, els plors i la victòria. Més d'1.200.000 persones van morir durant els nou-cents dies i les nou-centes nits d'aïllament. A l'interior del memorial, sota terra com una tomba, objectes del setge, un vídeo molt tràgic i 900 espelmes. Un memorial fet amb gust (soviètic) que ha calmat una mica les (malatisses) ganes de veure i viure en aquesta espalendorosa ciutat de palaus i catedrals la ferida que va deixar la guerra.
Aquest darrer dia a la capital dels zars ha continuat amb una visita a la casa-museu de Kirov, líder dels comunistes de Leningrad, amic de Lenin i mà dreta d'Stalin, cap de la regió del Soviet de Leningrad. L'interès de la visita era veure un apartament de la dècada dels vint del segle passat i passejar per la seva vida, els seus records i la seva desgràcia: l'any 1934 Stalin va purgar la vella guàrdia bolxevic que havia dirgit la revolució i el primer en caure va ser Kirov: se'ls va carregar a tots i es va quedar sol en el poder. Ens ha agradat l'apartament, decorat encara com el tenia el matrimoni Kirov. Per cert, tenien en cada habitació una foto o un quadre de.....Stalin.
Sant Petersburg s'acaba. Anirem a fer el darrer volt per la ciutat de les Nits Blanques: a les 12 de la nit és completament clar i a les tres de la matinada ja fa sol. Pujarem a la cúpula de la Catedral de Sant Isaac per veure una darrera panoràmica d'aquest prodigi de la naturalesa, que resisteix sense immutar-se els exèrcits de turistes, com abans ha resistit d'altres de més perillosos i macabres.
El tren marxa cap a Moscou. Som-hi
Així doncs, tocava agafar el metro de Sant Petersburg per primer cop. Val a dir que no és tan espectacular com el metro de Moscou, però val la pena per dues circumstàncies: la primera és que és un metro increïblement profund amb unes escales mecàniques pràcticament verticals que baixen i pugen a un velocitat endimoniada (hi ha fins i tot cordes per agafar-se, em sembla): baixes a moltíssims metres sota terra, suficients com per atrevessar canals i rius, i aquest descens a les catacumbes de la ciutat dels zars permet fruir d'un bon fresc de l'actual societat russa: a munt i avall de les escales pugen i baixen ex militars pensidets amb els galons penjant de l'americana, matriuskas amb monyo i cara de mala llet, pijas de tacons d'agulla i de cervell operat, estudiants amb carpetes forrades de Guns'n'Roses o Kamillions, executius de la màfia local, nacional i internacional, immigrants caucàsics i treballadors xinesos, mares emperifollades amb cotxets de la Barbie, funcionaris del ministeri d'afers interiors, soldats ferits a Txexènia on han perdut la dignitat i una cama, comunistes nostàlgics, activistes pro drets humans seguits de la policia secreta, i un sense fi de persones i personantges que passen davant teu durant els dos minuts i mig que dura el viatge. Si vols tornar a pujar, uns senyora amb bata, asseguda al final de les escales mecàniques et ven una altra fitxa, i apa, com en el Tibidabo, amunt i avall.
La segona circumstància que fa digne de veure el metro és que està construït com a refugi antinuclear, per la qual cosa, quan arribar el comboi, ningú el veu...només se sent. Quan d'atura, les comportes de ferro colat que decoren el passadís de l'andana s'obren de bat a bat, deixant veure el comboi i multitud de cares darrere les finestres del tren. Tot plegat fa una mica de por...tot i que reconec que és un bon lloc per passar els Nadals en cas d'atac nuclear.
El metro ens ha dut 10 km lluny del centre de la ciutat, on es ha rebut Lenin, quiet com una estàtua al mig de la plaça. D'allà hem anat, com no podia ser d'una altra forma, al monument commeratiu del setge d'Stalingrad durant la Segona Guerra Mundial. Música clàssica, flames perennes, inscripcions heroiques i estàtues gegantines representant els soldats, els obrers, les mares plorant, l'orgull i el dolor, els plors i la victòria. Més d'1.200.000 persones van morir durant els nou-cents dies i les nou-centes nits d'aïllament. A l'interior del memorial, sota terra com una tomba, objectes del setge, un vídeo molt tràgic i 900 espelmes. Un memorial fet amb gust (soviètic) que ha calmat una mica les (malatisses) ganes de veure i viure en aquesta espalendorosa ciutat de palaus i catedrals la ferida que va deixar la guerra.
Aquest darrer dia a la capital dels zars ha continuat amb una visita a la casa-museu de Kirov, líder dels comunistes de Leningrad, amic de Lenin i mà dreta d'Stalin, cap de la regió del Soviet de Leningrad. L'interès de la visita era veure un apartament de la dècada dels vint del segle passat i passejar per la seva vida, els seus records i la seva desgràcia: l'any 1934 Stalin va purgar la vella guàrdia bolxevic que havia dirgit la revolució i el primer en caure va ser Kirov: se'ls va carregar a tots i es va quedar sol en el poder. Ens ha agradat l'apartament, decorat encara com el tenia el matrimoni Kirov. Per cert, tenien en cada habitació una foto o un quadre de.....Stalin.
Sant Petersburg s'acaba. Anirem a fer el darrer volt per la ciutat de les Nits Blanques: a les 12 de la nit és completament clar i a les tres de la matinada ja fa sol. Pujarem a la cúpula de la Catedral de Sant Isaac per veure una darrera panoràmica d'aquest prodigi de la naturalesa, que resisteix sense immutar-se els exèrcits de turistes, com abans ha resistit d'altres de més perillosos i macabres.
El tren marxa cap a Moscou. Som-hi
dijous
Dia 14: Sant Petersburg
En homenatge a tot els que esteu currant i ajudant a aixecar el país, avui hem matinat. Ho hem fet, no us penseu, per poder ser dels primers en profanar el Palau d'Hivern de Sant Petersburg, la residència oficial dels zars russos des de finals del segle XVIII i seu del famosíssim Ermitage, un dels museus amb més fons pictòrics del món.
A les nou del matí ja estavem fent cua davant de les portes del Palau a punt per atacar-lo. I tot i que èrem una multitud considerable amb l'ànim escrespat per la forta pluja i la llarga espera, el Palau no mostrava símptomes de nerviosisme: no s'inquietava i es mantenia serè, amb els seus colors verdosos i les seves estàtues classiques immòbils. I és que aquest imponent edifici les ha vistes de mil colors: amenacat per les forces napoleòniques el 1812, incendiat fortuïtament l'any 1837, assaltat per les hosts revolucionàries el 1917 i bombardejat per l'artillera alemana el 194, ja res el pot sorprendre ni inquietar.
L'Ermitage existeix gràcies als capricis i la intel·ligència de Caterina I la Gran. Aquesta dona va esdevenir zarina de Rússia ben entrat el segle XVIII i va regnar més de trenta anys, esdvenint una de les grans zarines de la història, que va regnar en els temps de la Revolució Francesa. Ja hem explicat que Pere I el Gran va fundar la ciutat. A ell va succeir-lo la seva filla Isabel (ja hem parlat d'ella també: la que presumia d'amants...), i a la zarina Isabel la va succeir el seu fill, un pobre desgraciat que va anar a casar-se amb una princesa prussiana, Caterina, que un cop casada, es va buscar un amant i va convence'l perquè assassinés el seu marit, el zar. Un cop mort ell (el zar, no l'amant), ella va ser nomenada zarina de totes les rússies. I va fer construir el Palau d'Hivern com a residència oficial i, a la vegada, va començar a acumular obres d'art un cop comprovat que eren una arma molt poderosa pels neglocis de la diplomàcia i l'Alta Política: les adquiria a les subhastes de Londres i Paris, les obtenia com a pagament de deutes de nobles russos o les comprava a mercaders jueus, col·leccionistes privats o aristòcrates arruinats. No entenia res d'art però estava ben assessorada. Va comprar tantes obres d'art que el Palau d'Hivern va ser ampliat i se'n van fer quatre edificis, connectats entre ells, que amb el temps s'han convertit amb l'Ermitage.
L'Ermitage, per tant, no és només un museu amb retrats, pintures i quadres famosos, que també. L'Ermitage és una visita a les dependències reials dels zars... fins el 1917!: allà per exemple es va coronar Nicolau II, sota la mirada atenta de la seva filla Anastàsia, amb un discurs conciliador, amb esperances renovades....poc abans d'abdicar, primer, i ser assassinat, després (l'odre sempre és important). I la veritat és que les antigues sales de palau són molt espectaculars: or, plata, bronze, ceràmica italiana, mosaics russos, màrmols dels urals, làmpades aràcnides de llàgrimes vives, parquets de fusta noble de mil colors, teles fúcsies i vermelles i púrpures i violetes, taules de marqueteria de Bari, cadires de Reis d'Orient. Un luxe indecent i excessiu que va pagar un preu molt alt. Quin contrast tan bèstia entre aquesta immoral ostentació de riquesa i les famèliques masses proletàries!
I mentre passeges per passadissos d'orfebre i luxe, la col·leció d'art que t'envolta és espectacular. Jo no entenc gens ni mica d'art pictòric, així que m'he deixat endur per la successió de quadres i escultures a les ordres d'una audioguia en espanyol -amb un entonacions de Pixie & Dixie-, transitant per la pintura francesa, flamenca, holandesa, espanyola i italiana des del segle XV fins al segle XX, i contemplant un autèntic elenc d'escoles pictòriques i d'autors consagrats: Da Vinci, Rubbens, Renoir, Delacroix, Van Gogh, Picasso, Manet, Van Dyck, Rembrandt, Rafael, Veronese, El Greco, Murillo, Velazquez, Gauguin, Cézanne...un autèntic dream team (amb perdó) de les arts de la pintura. He disfrutat del viatge.
Quatre hores i mitja de Museu, més una hora i mitja de cua abans d'entar, ens han deixat amb els peus destrossats. La tarda ha estat, doncs, una successió de passejos curts interromputs per llargues estones estirats a la gespa dels Camps de Mart i de les ribes dels canals. Demà darrer dia a Sant Petersburg. Avui, darrere nit en un llit normal abans d'encarar quatre nits seguides en un tren. Preparats?
A les nou del matí ja estavem fent cua davant de les portes del Palau a punt per atacar-lo. I tot i que èrem una multitud considerable amb l'ànim escrespat per la forta pluja i la llarga espera, el Palau no mostrava símptomes de nerviosisme: no s'inquietava i es mantenia serè, amb els seus colors verdosos i les seves estàtues classiques immòbils. I és que aquest imponent edifici les ha vistes de mil colors: amenacat per les forces napoleòniques el 1812, incendiat fortuïtament l'any 1837, assaltat per les hosts revolucionàries el 1917 i bombardejat per l'artillera alemana el 194, ja res el pot sorprendre ni inquietar.
L'Ermitage existeix gràcies als capricis i la intel·ligència de Caterina I la Gran. Aquesta dona va esdevenir zarina de Rússia ben entrat el segle XVIII i va regnar més de trenta anys, esdvenint una de les grans zarines de la història, que va regnar en els temps de la Revolució Francesa. Ja hem explicat que Pere I el Gran va fundar la ciutat. A ell va succeir-lo la seva filla Isabel (ja hem parlat d'ella també: la que presumia d'amants...), i a la zarina Isabel la va succeir el seu fill, un pobre desgraciat que va anar a casar-se amb una princesa prussiana, Caterina, que un cop casada, es va buscar un amant i va convence'l perquè assassinés el seu marit, el zar. Un cop mort ell (el zar, no l'amant), ella va ser nomenada zarina de totes les rússies. I va fer construir el Palau d'Hivern com a residència oficial i, a la vegada, va començar a acumular obres d'art un cop comprovat que eren una arma molt poderosa pels neglocis de la diplomàcia i l'Alta Política: les adquiria a les subhastes de Londres i Paris, les obtenia com a pagament de deutes de nobles russos o les comprava a mercaders jueus, col·leccionistes privats o aristòcrates arruinats. No entenia res d'art però estava ben assessorada. Va comprar tantes obres d'art que el Palau d'Hivern va ser ampliat i se'n van fer quatre edificis, connectats entre ells, que amb el temps s'han convertit amb l'Ermitage.
L'Ermitage, per tant, no és només un museu amb retrats, pintures i quadres famosos, que també. L'Ermitage és una visita a les dependències reials dels zars... fins el 1917!: allà per exemple es va coronar Nicolau II, sota la mirada atenta de la seva filla Anastàsia, amb un discurs conciliador, amb esperances renovades....poc abans d'abdicar, primer, i ser assassinat, després (l'odre sempre és important). I la veritat és que les antigues sales de palau són molt espectaculars: or, plata, bronze, ceràmica italiana, mosaics russos, màrmols dels urals, làmpades aràcnides de llàgrimes vives, parquets de fusta noble de mil colors, teles fúcsies i vermelles i púrpures i violetes, taules de marqueteria de Bari, cadires de Reis d'Orient. Un luxe indecent i excessiu que va pagar un preu molt alt. Quin contrast tan bèstia entre aquesta immoral ostentació de riquesa i les famèliques masses proletàries!
I mentre passeges per passadissos d'orfebre i luxe, la col·leció d'art que t'envolta és espectacular. Jo no entenc gens ni mica d'art pictòric, així que m'he deixat endur per la successió de quadres i escultures a les ordres d'una audioguia en espanyol -amb un entonacions de Pixie & Dixie-, transitant per la pintura francesa, flamenca, holandesa, espanyola i italiana des del segle XV fins al segle XX, i contemplant un autèntic elenc d'escoles pictòriques i d'autors consagrats: Da Vinci, Rubbens, Renoir, Delacroix, Van Gogh, Picasso, Manet, Van Dyck, Rembrandt, Rafael, Veronese, El Greco, Murillo, Velazquez, Gauguin, Cézanne...un autèntic dream team (amb perdó) de les arts de la pintura. He disfrutat del viatge.
Quatre hores i mitja de Museu, més una hora i mitja de cua abans d'entar, ens han deixat amb els peus destrossats. La tarda ha estat, doncs, una successió de passejos curts interromputs per llargues estones estirats a la gespa dels Camps de Mart i de les ribes dels canals. Demà darrer dia a Sant Petersburg. Avui, darrere nit en un llit normal abans d'encarar quatre nits seguides en un tren. Preparats?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
