Per primer cop en molts dies m'he emprenyat amb el despertador. Ha sonat quan estava somniant amb l'esmorzar de Filipinos i Cacaolat, que es repeteix cíclicament des de que esmorzo un bol d'arròs dolç i ous ferrats. Estava a punt de menjar-me'n un i ha sonat. Aix, què dur és estar de vacances.
He marxat de l'illa d'Oljkos a quarts de deu del matí, aquest cop en un autobús de línia, ple de russos. Era un autobús coreà conduït per un personatge estrafalari, amb una cicatriu al coll, ulls sortits i veu rovellada. Amb ell viatjava la seva família: dos nens petits i la dona. Me'ls imagino sempre viatjant junts, com si no tinguessin més casa que l'autobús coreà, com nòmades del segle XXI.
El passatge també era força interessant i variat: una parella de recent casats amb les mans agafades...durant les 8 hores de viatge; dos homes buriats (emparentats amb els mongols, dèiem) arrossegant centenars de bosses i cistells plens de roba; una família russa de talla XXXL consumint ampolles d'Sprite tot el viatge i eructant sonorament, i un peregrí ortodox amb pinta de seminarista catòlic. Molt distret.
El vaitge ha estat llarg però tranquil, excepte quan calia esquivar les vaques que rumiaven al mig de la carretera. Quan portàvem tres hores de trajecte, el conductor ha parat en el marge de la carretera per posar benzina de contravant: dos tipus ben rarets conduint una atrotinada moto dels anys 50 amb un side-car casolà adosat venien la benzina uns quants cèntims més barata que a la benzinera. Del side-car fet de fustes siberianes n'ha sortit una garrafa ben plena de gasolina que ens ha servit per poder arribar a Irkustk. Ben curiós.
Durant el trajecte, una pedregada immensa, com una tamborinada de festa major, ha colpejat el sostre metàlic de l'autobús coreà, anunciant tarda de pluges. Ara, escrivint aquest post des del Hostel d'Irkustk, on hem arribat a mitja tarda, veiem per la finestra com la pluja reventa el terra de la capital de Sibèria Occidental, sense pietat. Plou molt. Penso en el conductor de l'autobús i tota la seva família, asseguts tots quatre al seient del darrere, escoltant com la pluja forta pica i repica sobre els seus caps. Espero que estiguin bé.
Demà pel matí comença la segona etapa del Transiberià. Seran tres dies i tres nits que ens han de dur a Vladivostok, a la costa del Pacífic. Quan arribem, haurem atravessat tot Europa i Àsia. A dormir, que el tren no espera.
PD.- Les fotos promeses arribaran quan tanquem l'etapa russa a Vladivostok, a modus de recopilatori.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada