Dia 16: Moscou (1)

Ens ha citat al vestíbul de la residència de cadets on va estar vivint una temporada. Un elegant bistro francès ara ocupa el que abans era la planta baixa, i les parets amb humitats han estat substituïdes per estocats venecians. Mentre l'espero, demano una aigua de Vichi al somelier de Metz que m'ha conduít fins a la taula. Espelmeta, estovalles amb puntes demodê i un fil musical amb tonades de Franco Batiato i Enzo Morricone. Una vetllada que promet.

Arriba puntual, com sempre, amb el seu conjunt Decatlhon i la seva barba de 15 dies. I sí, és cert, té una certa retirada a Vasily Svidania, líder txetè buscat per la KGB des de fa set-centes setmanes. Serà per això que se'l miren malament? No obstant aquesta imatge descuidada, entra somrient i saludant amb la mà uns vells coneguts -un missioner polonès que vaig conèixer en un tren, m'explicarà més tard- i amb fa un gest amb la mà, des de lluny, com dient-me, en un segon estic per tu.

- Una mica més i arribo tard - em diu només asseure's-. I puntualitza. Bé, una mica més i no arribo. Ahir vaig perdre el tren que m'havia de portar a Moscou de tornada.

M'ho explica amb un somriure als llavis, amb aquella despreocupació dels que tenen setmanes i setmanes per endavant i el temps no és pas tan important. Com dient: perdre un tren? i què?

- Què va passar?
- Em vaig confiar. Vaig estar voltant per Sant Petersburg fins tard, fins i tot vaig sopar com un senyor: un arrosset molt bo - aquí somriu, tant ell com jo sabem que menteix,que no era un arrosset sinó un McBurger Doble- i quan vaig passar a recollir la motxila encara em vaig connectar a Internet i vaig escriure un parell de correu electrònics...i recordo - ara riu, mostrant les seves dents i la puntiaguda barba- que els deia us escric poc perquè perdré el tren!. I el vaig perdre.
- Tant just anaves de temps?
- Anava justet però vaig arribar a l'estació amb 25 minuts de temps...però el tren sortia d'una ALTRA estació. Això del cirílic m'està costant - ara es posa seriós, com si li fes vergonya acceptar els seus límits- i no vaig interpretar bé el nom de l'estació. Total que un revisor em va dir que ja podia correr, que el tren sortia en 20 minuts des de l'altra punta de la ciutat.
- I vas córrer?
- Collons si vaig corre!. Amb la motxila i tot corria més que els moscovites. Metro, andana, canvi de línia, busca l'estació, arriba...i res: 7 minuts tard, i ja saps que els trens a Rússia són molt puntuals.
- I que vas fer? Vull dir, com t'ho has fet per arribar a Moscou?
- Vaig tornar a l'estació d'on havia cregut que surtia el meu tren, perquè d'allà sabia que en surtien molts. Val a dir que eren quarts de dotze de la nit i no tenia ni hotel ni bitllet de tren. La meva preocupació era arribar avui a Moscou, no perquè tu i jo havíem concertat aquesta entrevista - i aquí, em fa l'ullet- sinó perquè aquesta nit surt el Transiberià, i aquest si que no el puc perdre.
- Deies que vas tornar a l'estació, no? Vas trobar bitllet?
- Sí, va ser genial. Les guixetes estaven tancades però hi havia gent esperant. Vaig preguntar a una parella jove si parlaven anglès. Ella sí. I em van dir que obrien en deu minuts. Efectivament, van obrir i la noia (beneïda ànima caritativa russa!!) em va dir si necessitava ajuda per comprar el bitllet. Suposo que no feia cara de parlar amb la llengua de Pushkin!. I ella em va comprar el bitllet per mi: quedaven bitllets per aquella mateixa nit. En 10 minuts estava agafant el tren!
- Quina sort, no? Potser que t'hi fixis més la propera vegada.

No contesta la meva darrere interpel·lació. Es limita a somriure i veure un glop de cervesa gelada. S'acosta el cambrer i demanem. Ell assenyala un nom de la carta a l'atzar i diu fluixet " a veure si hi ha sort". Demanem més cervesa i continuem la conversa, mentre Ramazzoti sona ara com a teló de fons.

- I has passat bona nit al tren? Fas bona cara
- Sí, molt bona. He dormit com un tronc. Quan vaig pujar al vagó i vaig veure que sí, que anava cap a Moscou, en va entrar un estat d'eufòria terrible. Això sí, estava suat, cansat i assedegat i hagués matat per una cervesa fresqueta. I saps que és el millor de tot? - em pregunta

Sóc jo qui fa les preguntes, però accedeixo al joc. Li dic que no, que no ho sé i que segur que m'ho està a punt d'explicar.

- Doncs que quan el tren portava vuit minuts caminant, va passar l'ostessa, que per cert era una noia força atractiva però que tenia un rictus perenne de mala llet, i va dir: ¿Chai, Kafe, Piva?. T'ho pots creure? Piva! Cervesa! Da, da, li vaig , piva. Quan dos minuts més tard apareixia pel fons del passadís, els cabells al vent, caminant com un àngel i portant la meva cervesa fresqueta, vaig pensar que estava gaire bé al cel.
- Gaire bé?
- El cel hagués estat que portés també una ració de patates braves. L'eufòria de poder agafar el tren m'havia fet entrar gana.

El cambrer ha portat unes petxuguetes de pollastre amb salsa per ell i un filet de bou per mi. Comencem a dinar, mentre es llença a explicar-me les sensacions davant de l'inici del viatge al Transiberià, aquesta mateixa nit.

- Estic bastant impacient perquè comenci ja, per veure'l, per tocar-lo. Fa anys que sommio amb aquest viatge i en quatre horetes començaré a fer-lo. Em sembla tot plegat molt increïble.
- Estàs preparat per passar, d'entrada, quatre nits sense internet ni cobertura de mòbil, dormint en un tren en un compartiment amb tres desconeguts més i veient passar només arbres i paisatges verds?
- Completament. De fet, és el que vull fer. Els quinze dies que han passat han estat molt intensos: moltes ciutats, molt turisme, molts canvis de trens. Ha estat cansat. I també han estat uns dies en que no he desconnectat del tot: m'he connectat a Internet, he escrit missatges, n'he rebut, he trucat per telèfon...no he marxat mentalment del tot de Barcelona. Ara tocar desconnectar de tot.
- Què faràs?
- No ho sé, disfrutar del viatge. Llegir, mirar per la finestra, practicar rus. O no fer res. Deixar passar les hores. Avançar cap a l'Est, cada cop més lluny.

Se'l veu feliç. Porta més de dues setmanes fora de casa però no se li noten. No s'ha aprimat i fa bona cara, si no fos per aquesta barba txexena que li tapa una mica el somriure.

- Que tinguis bon viatge, doncs. Per cert, has aprofitat bé les darreres hores a Moscou?
-I tant! He vist el Kremlin, la fortalesa inexpugnable. De fet, és un recinte mitjaval amb moltes esglésies i palaus renacentistes i barrocs...al costat del Senat Rus, les dependències del President i el palau dels Soviets. Sincretisme soviètic, que lic jo.
- T'ha agradat?
- Força. És força interesant veure com al fins fa pocs anys l'inexpugnable Kremlin hi accedeixen ara milers i milers de turistes cada dia. És sorprenent. Vaja, que el cotxe del Putin estava allà aparcat a 300 metres i nosaltres allà, fent fotos. Fins i tot hem vist un canvi de guàrdia amb orquestra, cavalleria, artilleria...només hi faltava la Reina d'Anglaterra!
- Doncs això, que tiguis bon viatge.
- Gràcies. Pagues tu el compte, oi?

Amb aquestes paraules s'aixeca i em dedica un somriure miop i marxa a preparar-ho tot, no sigui que perdi el tren de nou, Vagi bé, Tavarich Mapk.