Dia 29: Transiberià

Tercer dia de tren. Quan ens llevem, després d'una nit molt tranquila i ben dormida, estem a 24 hores i a 1500 Km. del final del viatge. El sol s'ha llevat fa estona i ilumina les fantàstiques extensions verdes de Sibèria.

La llum del sol, interruptor infalible de la vida, posa en marxa els mecanismes invisibles que regeixen la nostra existència a bord d'un tren que no para mai. És així com la rutina comença i tots ens posem en marxa. Un observador atent detectaria repetició d'actituds i comportaments en la gent, fàcilment identificables, ara, després de quaranta-vuit hores plegats. Manies i tics, formes de ser i de relacionar-se, hobbies i ocupacions, obsessions i preocupacions. Despullats davant l'evidència de la convivència forçada, tot s'acaba sabent en aquesta petita comunitat, insignificant planeta de vuit compartiments que gira -o millor dit, avança- sota l'estela de la locomotora.

Un passeig per aquest petit món ens dibuixa vinyetes de vides diverses: així, en el primer vagó hi viu una parella d'eslaus, d'origen indeterminat i de llengua oblidada, que es relacionen només amb sí mateixos, vasos comunicants que no comuniquen amb l'exterior: porten marcat al front els vint anys de convivència i una vena als ulls per no veure que hi ha vida més enllà d'ells dos.

En el segon compartiment, una senyora de vestits com cortines acompanya circumstancialment pare i fill alemanys del Rhür. El pare, vidu jove d'una mexicana molt guapa, batrà el record de cerveses calentes consumides en setanta-dues hores, assegut en el seient reclinable del passadís. No se'l veu trist ni content: les bombolletes de la cervesa corren amunt i avall per les seves retines, apagant i encenen el seu estat d'ànim. El seu bigoti profund el vesteix d'una mena de bismark amb pantaló curt, representant una estampa surrealista. El seu fill llegeix tot el viatge poesia alemana i repassa els apunts de les seves classes de guitarra clàssica per poder arribar a ser concertista. Extranya parella Stefan & Stefan.

En el tercer compartiment hi ha una parella jove amb un nen de 10 mesos que ha començat a caminar avui, en el tren. Bolquers i biberons. Passejos amunt i avall del vagó amb la joia de la corona, l'esperança de la família, l'hereu de la casa. Les seves cares denoten aquella passió pròpia dels pares joves, un rictus de felicitat i de joventut bescanviada per un tresor.

En el quart compartiment s'hi està un holandès de rossos cabells, panxa prominent i cara vermella, consumidor de tota classe d'alcohol i fumador conscient. És un quadre de Rubbens en tres dimensions i l'alegria de la comunitat. Parla un anglès que rasca com un glop d'orujo i tira els trastos a les ostesses sense més èxit que els somriures de la incomprensió. Al mateix vagó s'hi han instal·lat dos russos sospitosos de viure una molt bona vida sense treballar massa, vist el seu tarannà alegre, despreocupat i sorneguer, i la seva cartera plena de feixos de bitllets del Monopoly. Honrats cobradors d'autobús agraciats amb una imprevista herència o sicaris de mafiosos traficant d'armes, tant és l'origen de la seva joia, perquè el que importa aquí i ara és la seva despreocupada alegria i els seus riures aguts.

En el cinquè compartiment hi viu una família russa al complet, tres generacions que retornen a casa després de passar per cal notari per endreçar papers de l'herència mal repartida. El cap de família va deixar fortunes i deutes a parts iguals i els germans, bastant karamazovs tots ells, destrossen la vella foto familair a cops de demandes. Ell és el fill del mig, enfrontat als seus germans per tres pams de terra i dos grams d'orgull. L'acompanya la callada esposa i la sogra, i l'únic fill de la parella, l'Igor, un grassonet de vuit anys que absorveix com una esponja la bilis familiar.

En el sisè compartiment s'hi estan mare i filla, cristianes i armènies, beates d'un país sense por i d'una religió poc i mal vista. Es comporten amb discreció, invisibles i caritatives, cedint sempre el pas: són les darreres en baixar del vagó i no es creuen amb dret a protestar. Humilitat femenina de tradició milenària. Injusta tradició.

En el setè compartiment hi viatge una dona sola, acompanyada dels seus fantasmes, tolstoniana representant de les antigues condeses de florits capells, vestits de colors i perfums d'orient. Descendent de zarines oblidades, comportant-se aristocràticament, és una flor -pansida pel pas dels anys- en un desert. La seva estampa i el seu tarannà et fan creure que fou raptada abans de la revolució boltxevic i retornada a la Rússia clàssica 100 anys després. Un tast de color en un món en blanc i negre.

En el vuitè vagó i som nosaltres, l'Evgeny, la Tània i el barbut que passa les hores mirant per la finestra, observant com canvia el paisatge, com creixen ciutats de veritat, com creuem rius fronterers de noms èpics com l'Amur, i com el viatge va tocant la darrera simfonia. A migdia el barbut ha anunciat el kilòmetre 8.000. Ara, a l'hora d'anar a dormir, el tren ja n'ha cruspit 8.500.

Vladivostok està passat el riu, més enllà dels somnis. Vladivostok arribarà i dissoldrà aquestes vides, derogarà aquest planeta. I a l'endemà, quan el tren torni a arrancar sense nosaltres direcció oest, donarà a llum a noves històries.

PD.- Després de redactar aquest post encara hi ha hagut temps per una darrera parada a quarts de dotze de la nit. L'andana era fosca i hi havia set o vuit venedors. Hem baixat i hem comprat unes cerveses i un pot amb caviar vermell de Vladivostok. Bo i econòmic, hem fet un ressopó molt rus mentre els estels indicaven el camí cap a l'Est.